Arxiu de la categoria ‘Personatges’

Panes Creativos (o Daniel Jordà…)

dissabte, 21/01/2012

Feia molt de temps que tenia ganes dedicar-li un post a Panes Creativos. No us diré que des del primer cop que en vaig sentir a parlar, perquè servidor de vostès abans de tenir ganes d’escriure d’una cosa l’ha de conèixer. Però quan vaig llegir aquest post de Roger Compte, paio amb qui comparteixo força gustos gastronòmics, vaig veure que ho havia de visitar.

En els darrers mesos hi he anat diversos cops. El primer, precisament acompanyat de Roger i Mar Calpena en plan grup expedicionari blocaire de descoberta. Poc abans de Nadal, hi vam anar amb un bon grup de blocaires (ho podeu veure aquí i aquí, per exemple) a conèixer de prop el seu pannetone.  A més, després de la primera visita vaig fer una comanda a la seva botiga on-line per a que la meva familia flecaire la pogués tastar en un akelarre panarra en què vam flipar amb les coses que fan en aquesta fleca tan especial.

DSC_0368.JPG

Abrioixats, tous, suaus, aromàtics i sobretot saborosos... | Olletadeverdures.cat

Podria haver fet el post en qualsevol d’aquests moments, però no. Vaig preferir esperar a que ma germana i mun cunyat pugessin de visita a Panes Creativos. La trobada que va quedar aparaulada poc desprès d’haver provat els pans de Dani Jordà, el mestre artista flecaire que dona vida a aquest forn. Ma germana li va trucar gairebé quan va fer el primer mos i li va dir que els agradaria conèixer-lo i poder xerrar amb ell.

Visita a una fleca de la competència? Sense arribar al nivell dels stagiers que treballen a diferents restaurants com a aprenents, en el món del pa hi ha una certa tradició d’intercanviar receptes, experiències i pràctiques professionals. A més, amb Dani és especialment fàcil: fent honor al seu treball, aquest home és un tros de pa. I fent honor als seus productes, és un tros de pla flonjo, saboròs i gustós. El paio en sap i li agrada compartir. Un luxe…

DSC_0373.JPG

Aquests pans acolorits són els que han fet famós a Dani Jordà... | Olletadeverdures.cat

I què fan, a Panes Creativos? Doncs mireu, el que diu el seu nom. Ni més ni menys. Pa de tomàquet. Pa d’alfàbiga. Pa de cervesa negra. Pa de taronja i xocolata negra. Pa de xocolata blanca i fruits vermells. Pa de cansalada viada. Pa, pa, pa i més pa. Desenes de pans diferents que donen sortida a la imaginació de Daniel, llicenciat en Belles Arts i fill de família flecaire. Només una dada: té pans de temporada. Els darrers que he provat, de tòfona blanca i bolets (quina oloreta, Senyor!) i tòfona i botifarra negres amb pomo (quin sabor, Senyor!).

Certament, Daniel ha trobat en la creativitat el seu lloc dins del mercat panarra a Barcelona, que en els darrers anys ha patit una revolució increïble. Dominada sobretot per fleques que aposten per recuperar elaboracions antigues i tradicionals passades pel sedàs de la modernitat tecnològica, ell ha apostat per la renovació. Per “repensar el món del pa barrejant la creativitat de l’art amb la tradició de la panaderia”.


I ho va fer amb molta picardia: mirant d’aprofitar el boom de la gastronomia, de l’alta cuina. I es van dedicar a trucar a restaurants per convencer-los d’apostar per un pal de qualitat! Increïble. Sobretot, perquè va funcionar! I és així com va començar a treballar amb cuiners estrellats de tots arreu, inclosa la terra promesa gastronòmica: el País Basc. Ho explica ell mateix en el vídeo que us he posat aquí a dalt: Arzak, Berasategui, Xavier Franco, Daniel Lechuga.

DSC_0366.JPG

Farina de tradició francesa, molta a la pedra i integral. Tema de conversa! | Olletadeverdures.cat

Ara és, sense cap mena de dubte, un referent del producte de qualitat. I un producte que pots trobar a la seva botiga de Nou Barris o la botiga virtual, que t’ho porta a casa en 24-48 hores. Exactament el mateix pa, sorgit de les exigències (i les manies, no fotem!) de cuiners de molt nivell. Tot plegat, a un preu tan increïble com les trucades a restaurants. Només heu de donar-li un cop d’ull al seu web.

Tot això és el que van anar a escoltar de primera mà ma germana i, sobretot, mun cunyat. Van parlar de farines, de fermentacions, de llevats, de trucs, de vicis professionals, de problemes, d’oportunitats i de riscos. Van estar d’acord en gairebé tot i no em va soprendre: crec que tenen maneres de treballar semblants, cadascú amb el seu projecte i a la seva orientació. Ara, crec que Daniel va posar una cosa sobre la taula: la qualitat a preus competitius és possible, però requereix hores. Moltes hores. I això (només) és rendible a Barcelona i exportant

Tortell_trinitat.jpg

Tortell de Reis: original però respectant la base de la tradició | Olletadeverdures.cat

Nosaltres vam aprofitar la visita per fer una razzia: pa de cervesa negra per a hamburgueses, focaccia perquè sí, pa d’espècies i ceba per la rilette del dia de Reis, pa de nous i panses per al formatge. I de regal de Dani (la seva generositat comença a ser proverbial!), un tortell de Reis marca de la casa: de massapà però amb orellanes en compte de fruita confitada i un toc d’anís precís i sublim. Tou i flonjo. Molt gran.

Colla, no ho dubteu: Panes Crativos bé val un viatget fins a Nou Barris. De fet, si hi aneu un cop, (gairebe segur que) tornareu.

Salut

Galtes de porc rostides amb rom negre, llimona i mel

divendres, 23/12/2011

A cals Olletos, el Nadal comença el 22 desembre. És una tradició que vam instaurar ara fa quatre anys, quan Kissumenja va començar a treballar de mestra. Aquell dia, el darrer de classes, sempre cuinem galtes de porc. Aquesta mena de nova tradició va arrencar una mica així sense voler. Per celebrar el primer cop que tenia vacances de Nadal, vaig decidir cuinar-li un plat que feia poc (després de sis anys festejant!) que sabia que li encantava. Des de llavors, no ha fallat cap dia: cada any, el 22 de desembre, galtes de porc.

DSC_0343.JPG

El daurat que agafa la ceba ja anticipa que estem davant d'un bon plat... | Olletadeverdures.cat

Normalment, la recepta la trio a darrera hora. Un o dos dies abans. Però enguany, la tenia decidida des de maig. La raó? Molt fàcil: quan vaig penjar aquest post amb les galtes de l’Àtica, un dels lectors que més ens cuida i ens alimenta l’ànima gastroblocaire ens va deixar una recepta que em va captivar només llegir-la: galtes rostides amb rom de canya, llimona i mel. Es tracta de Perla, valencià militant i gastrònom sempre sorprenent. Es podrien dir, perfectament, les galtes de Perla…

La recepta
És un plat tan senzill com efectiu. Directe, com ens agrada a nosaltres: sabors clars, nets i reconeixibles. I potents, molt potents. Compte, de fet, amb la llimona… Agafem les dues galtes de porc amb os i les passem per un plat fons on tenim el rom de canya. Que s’empapin ben empapades. Les salpebrem i les posem a marcar en una cassola que tindrem al foc. Mentre les segellem, tallem un parell de cebes en juliana i esclafem quatre o cinc alls. Ho posem en una safata d’anar al forn amb un rajolí d’oli al fons. Quan les galtes estiguin marcades, les posem a sobre.

Ara bé la part més original de la recepta. A la cassola on les hem marcades, hi afegim una bona cullerada de mel i mitja llimona espremuda. Ho aprofitem per desgreixar el fons de la cassola i per a que es faci una mica de caramel. Ho llencem per sobre de les galtes i la ceba i cap al forn!

En principi la recepta ja està. Jo però, he decidit afegir el culet de rom que ha sobrat d’emborratxar les galtes i un petit rajolí d’aigua, per por que no quedessin massa seques. Les courem durant un parell d’hores. Els primers vint minuts, a forn fort: 220 graus. Després, baixarem a 170. Sempre, però, mirarem de regar-les amb el suc cada vint minuts, per a que no quedin massa seques. Sempre, amb la part de l’os tocant la cassola.

Ei, colla. Grans. Molt grans. Aquesta elaboració passa al receptari familiar dels Olletos des d’ara mateix. La segona aportació de Perla, per cert: ja hi tenim aquest torró de cacauet. Salivant només d’enllaçar-lo… :-)

Salut i bon Nadal, gent!

Un pa del 15 amb Iban Yarza

dilluns, 14/11/2011

La nostra participació d’aquest mes a La recepta del 15 és una mica, per no dir molt, tramposa. Resulta que la cosa anava de pa, però servidors de vostès no són precisament un astres de la fleca. Ni tan sols uns mindundis del forn. De fet, ja sabeu que Massitet s’ha plantejat com a repte d’aquest any aprendre a fer pa a casa. Per això va fer un stage a Ca Massita (la confiança dona fàstic. eh, cunyao?) i per això la setmana passada es va apuntar a un curs per a principiants d’Iban Yarza. I això darrer ens ha salvat la participació a la recepta de novembre…

Introducing Mr. Yarza
Suposant que Iban necessiti de presentació, us volem fer cinc cèntims d’aquest basc d’esperit global i ànima panarra. El nostre primer contacte amb aquest autèntic crack del pa domèstic va ser a través del seu bloc Te quedas a cenar? un dels més personals que mai hem conegut. Quan hi vam establir contacte estava treballant al Regne Unit com a traductor, la seva feina fins fa poc. Però ja llavors tenia el cuc panarra a dins.

DSC_0157.JPG

El mestre Yarza, més concentrat que la massa mare que fa servir | Olletadeverdures.cat

Tan gran era el cuc, que ara es guanya la vida (entre altres coses) donant cursos de pa per tota la península ibèrica, ha traduit un dels millors llibres de pa que hi ha de l’anglès al castellà, gestiona un bloc deliciós que es diu La memoria del pan i és l’ideòleg i cogestor d’una autèntica enciclopèdia panarra que es diu El foro del pan. És, sense cap mena de dubte, la persona que conec que més sap de pa. I no només jo: mun cunyat i ma germana van flipar amb tot el què sabia quan va visitar Ca Massita (mireu quin post més xulo li va dedicar a la farinada de repassos… :-) )

Total, que una vegada més la vida em vas regalar una d’aquestes coincidències que em permeten pensar que l’univers dedica tota la seva atenció a fer-me la vida més fàcil i el passat 5 de novembre vaig aconseguir plaça en un dels seus cursos. Genial, 10 dies abans del  15: temps de sobra per fer el pa i penjar-lo! Per cert, això de tenir plaça als cursos d’Iban té el seu mèrit: Fes-te Farinetes  n’oferia unes 60 i es van acabar en menys de 48 hores! Aquest senyor és l’elBulli dels cursos de pa: o envies correu un mimut després que s’obri la convocatòria o no pilles lloc ni de rebot!

Massa mare i llarga fermentació… Jarl!
Total, que el dissabte m’hi vaig estar 4 hores aprenent d’aquest pou de ciència, que s’explica claret, claret i amb suavitat i que t’ensenya pas a pas de què va la cosa. Jo, ja em perdonareu, no us ho explicaré tot. Ja us vaig dir a l’agost que crec que no hi ha cosa més difícil d’explicar per escrit en un post que fer pa. Això necessita llibres, que per això n’hi ha! En tot cas, aquí va la recepta que vam fer servir per a una peça d’uns 800 grams:

  • 200 grams de massa mare (aquí Ibán us explica com fer-la… i mantenir-la viva!)
  • 500 grams de farina panificable (pregunteu al forner, que al súpers la cosa està molt malament…)
  • Entre 280  i 315 grams d’aigua (ja la ballem, oi? Jo ja ho he dit, que és difícil d’explicar!)
  • 12 grams de sal

Us explicaré només els grans passos, sobretot els de repòs i fermentació. Per mi, els dos més interessants de la sessió. Iban barreja els ingredients en un gran bol i els deixa reposar mitja hora abans de pastar-los. Un dels grans aprenentatges que he tret del curs és que el repós: ajuda a que la pasta agafi consistència i que no s’enganxi, cosa que evita afegir farina en excès.

DSC_0182.JPG

Un rodó colorat i bonic, malgrat els talls poc profunds | Olletadeverdures.cat

Llavors, la pasta durant uns 10 o 15 minuts aproximadament, fins que queda suau i flexible. La deixa fermentar unes 3 o 4 hores (depenent de temperatura i humitat) per després donar-li la forma. Un cop té la forma que volem, la posa en un bol folrat amb un drap de lli i la deixa dues o tres hores més, fins que dobli el volum. Impressionant, el camí per arribar al pa…

A l’hora de posar-lo al forn, un parell de trucs. La safata on el courem la posem a dins, per a que també estigui a 250 graus quan hi posem el pa. El pa el posa sobre un full de paper de forn per poder-lo posar directament a sobre de la safata. Així mateix, posa un vol metàlic amb aigua dins del forn per a que doni humitat. I el forn primer el té a 250 graus per a després baixar-lo a uns 200, ja que els primers 10 -15 minuts de cocció ha d’estar més fort -després ja baixem a uns 200.

DSC_0185.JPG

L'aspecte interior ja era una mica més inquietant... | Olletadeverdures.cat

El resultat, la nostra versió del pa, és el que veieu a la foto. Ens vam endur la massa que vam fer al curs cap a casa i el vam coure allà, amb la qual cosa Iban no el va veure fet. M’hagués agradat que li hagués donat un cop d’ull. No fa mala pinta i estava bo, molt bo: sabor intents i penetrant, on es nota la feina que hi han fet pel temps i la massa mare. Pa de veres, que sorprèn si estàs acostumat a la porqueria insubstancial que es pot trobar per aquests móns de Déu.

Però trobo que la crosta no era prou cruixent i que la molla estava massa humida. Però com que mai he fet pans amb massa mare, no sé si és un pa defectuós i, si ho és, fins a quin punt. Com explicava Iban, en aquest país estem obsessionats amb pans amb molt de volum, i a mi veure’l tan tupid em fa pensar que no estava bé del tot. Però ves a saber: La ignorància ja les té, aquestes coses…

Estic content com un gínjol. La recepta del 15 li m’ha permes, un cop més, creuar una frontera. Ja ho va fer fa un parell de mesos amb l’escabetx i ho ha fet ara amb el pa. Anem avançant, doncs, que no es pas poc. Ara, hem de reconèxier que la carrera de flequers l’estem fent a bones universitats: primer Ca Massita, després Iban, i quan calgui un altre cop Ca Massita. Cunyao, que torno! jajajaja

Salut i pa!

Un matí al Delta de l’Ebre

dilluns, 6/12/2010
“Txé, ja estàs aquí? Me pensava que venies més tard! Véns a esmorzar al Delta? He quedat amb aquells dos a les onze”. Aquell matí, jo no havia d’arribar a Vinaròs fins passada la una del migdia. Aquell matí, el mestre i cuiner Juanjo Roda no tenia previst passar per la fleca de la meva familia. Dues casualitats i una pregunta (no gaire) innocent.  Això és el que va fer falta perquè pogués viure un dels matins més suggerents que recordo…

Vam enfilar la N-340 camí d’Amposta per recollir als dos col·legues de Juanjo, que anaven camí de Lo Mejor de la Gastronomia a Alacant. Jo no tenia ni idea de què anàvem a fer. A fi de comptes, no estava previst que jo anés dins d’aquell cotxe. Així, que el millor que podia fer era deixar-me dur i gaudir del paisatge del Montsià. Llavors, una altra pregunta d’aquelles que deixa anar Juanjo amb tota la (santa) intenció de l’univers conegut: “Has esmorzat mai a la caseta de fusta?”. “No”, vaig respondre. Llavors, un silenci d’aquells que fa Juanjo acompanyat d’un copet de cap afirmatiu. I un mig somriure sorneguer, també d’aquells que fa el mestre…

IMG_0436.JPG

Allipebre d'anguila, de consum obligatori al Delta | Olletadeverdures.cat

Salutacions, abraçades, molt de carinyo: aquests tres s’estimen. Llavors presentacions: “ell és qui porta Olleta de Verdures, amb la Susanna, seva dona”. Gràcies, mestre. I cap al Restaurant l’Estany, al costat de  la caseta de fusta,  a fer un esmorzar de forquilla formidable: llengua de vedella amb tomàquet, fetge i pedrers en salsa i l’estrella del Delta, l’allipebre d’anguila. Crec que mai havia fet un esmorzar de forquilla i, com hi ha Déu, que el primer serà difícil d’oblidar. Un seguit de plats tradicionals (directes, contundents, memorables!) amb tres professionals de la gastronomia. Què més és pot demanar? Crec que feia temps que no aprenia tantes coses en una hora i escaig de conversa…

IMG_0438.JPG

Fetges i pedrers en salsa: la cuina tradicional és marró... | Olletadeverdures.cat

“Au va, anem cap a Vinaròs”, va dir. Mentida. Poc després d’aquesta afirmació, una altra pregunta de Juanjo, un altre silenci i una altre cop de cap afirmatiu i somriure fotedoret. Aquest cop, apuntant cap al xantatge emocional: “Trobes que li faria gràcia a ta mare que li portem unes anguiles?”. Jo volia anar cap a casa. Els amics viatgers de Juanjo paraven a Ca Massita per veure com es feia la farinada de repassos. Estava neguitós i tenia ganes de portar-los. Però davant de la pregunta qualsevol diu que no…

IMG_0447.JPG

Anguiles vives, una de les joies del Delta | Olletadeverdures.cat

La cova del tresor (gastronòmica) d’Alí Babà en versió deltaica, em va semblar aquella caseta al mig del Delta. Si David Lynch o Tim Burton veuen mai la cabana on viuen els mariners la temporada que dura la pesca de l’angula, estic segur que en treuen una pel·lícula. Entre tradicional, surrealista i abandonat de la mà de Déu. Amb contenidors buits als costat i un aspecte d’escenari de  Mad Max gairebé  inquietant. Tarantino i Robert Rodríguez també traurien suc, d’aquesta cabana…

IMG_0440.JPG

La cova d'Alí Babà amb els seus contenidors | Olletadeverdures.cat

Et dona la benvinguda un senyor ja gran que trenca ametlles a sobre d’un tronc d’arbre. T’atén un altre que et mira de dalt a baix, que calcula si ets de fora o del terreno, si n’entens o no, abans d’ensenyar-te l’anguila que té i el preu a què va, marcat en una pissarra de Trinaranjus. Menys mal que anàvem amb Juanjo: dues preguntes i un comentari i el paio va entendre que tonteries les justes.  Que  no érem quatre pixapins encantats de la capital… Bona anguila cap a casa, doncs. Ara, sol jo no hi torno, allà.

IMG_0442.JPG

Inspeccionant i negociant, amb la pissarra al fons... | Olletadeverdures.cat

Aprenentatge de la visita al cau del tresor: l’anguila vera és la millor per assecar, perquè és més grossa i grassa i no queda tan bé guisada. Per fer-la en allipebre, millor la borda per les raons diametralment contràries. Borda i vera, com si encara fóssim al segle XV. Per cert, no tothom pesca sempre ni quan vol: es fa un sorteig entre els socis, que viuen durant els mesos que dura la temporada per treure el màxim rendiment a una de les joies del riu. I una altra coseta abans de marxar d’aquí: l’angula i l’anguila són el mateix, però en edats diferents. La cara és la primera: a 340 euros el quilo està la cosa enguany. Estem?

IMG_0451.JPG

La cabana i, al fons, el qui picava les ametlles | Olletadeverdures.cat

Cap a casa? No, no pas. Ja sabeu la rutina, a hores d’ara: pregunta, silenci, cop de cap i somriure sorneguer. Aquesta vegada, l’objectiu era molt més… diguem-ne prosaic: “anem a buscar uns ostrons per al vermut, no?”. Servidor de vostès ja estava vençut a l’evidència i li vaig dir al mestre Roda: “Com tu vulgues. Te coneixes lo Delta com si sigués  casa teua”. La resposta? “És que és casa meua, mestre”. Doncs això: rendit a l’evidència…

IMG_0455.JPG

Ostrons de tota mida i condició | Olletadeverdures.cat

Parada a la cooperativa Cademar, per tant. Infracció per creuar la carretera, camí de terra, nau industrial grisa i destrempant, caminet lateral i porta d’entrada a la botiga. Com si fos casa seua. Els dos catalans ja no sabien quina cara posar. Des que vam sortir de l’Estany que no entenien res. Però també es deixaven portar: coneixen a Juanjo més que bé. En baixar del cotxe només van preguntar: “tu tampoc entens res, no?”. Doncs això, captius i desarmats davant l’evidencia. Ostrons, petxines, xirles i ara, sembla que sí, cap a Vinaròs. Com vam xalar, al vermut…

Mentre enfilàvem de nou la N-340, em mirava a Juanjo i pensava en el matí que m’havia regalat. No sé si ho va fer volent o no. Si estava tot premeditat o no. Si era planament conscient de tot el què m’havia permès aprendre i gaudir aquell matí de novembre inesperat o no. En tot cas, jo avui sé molt més del Delta del què sabia abans de pujar al cotxe. Jo, avui, m’estimo (encara) una mica més la casa de Juanjo.

Gràcies, mestre!

Massitet

Xesca, Xisco i l’ensaïmada exprés

dimecres, 10/11/2010

Un dels moments més memorables de l’Agermanament que va tenir lloc a Vinaròs el passat 9 d’octubre va ser quan Xisco i Xesca van decidir improvisar una ensaïmada a partir d’una punta de pasta que rondava per l’obrador de Ca Massita i sense destí  conegut. Si, senyores i senyors, en una estona es van inventar una mena d’ensaïmada express que estava de la muerte!

Xesca va agafar el tros de pasta en qüestió, el va partir en dos i els  va esterirar fins que la va fer literalment transparent. Llavors, una la va farcir de cabell d’àngel i l’altra amb sobrassada. Tot seguit, va començar a enrotllar sense parar fins que va obtenir un caragol de pasta perfecte. L’espectacle em va semblar tant sorprenent, tan fascinant, tan autèntic -tan bèstia, al cap i a la fi- que vagi decidir enregistrar una bona estona del treball de paciència i precissió que Xesca va executar amb una habilitat admirable… El resultat el teniu aquí a sota, en forma de superproducció cinematogràfica: Tot enrotllant l’ensaïmada…


El mèrit de l’ensaïmades que ens vam menjar és doble. En primer lloc, perquè Xesca i Xisco es van liar a fer l’ensaïmada sense saber molt bé quina era la pasta que empraven. En tot el cacau que es va muntar a Ca Massita aquell dia, ni tansols van tenir esma de preguntar-ho. De fet, a hores d’ara ningú sap quina pasta era, encara que tot apunta que era una mica de massa de cóc dolça.

En segon lloc, el mèrit és deu al fet que l‘ensaïmada és una pasta que necessita…48 hores de fermentació! Si, tu, si! Dos dies fermentant! La cara que va posar Nasio, el trebellador de Ca Massita, quan Xesca li va dir deixa poc espai a dubtes: és un temps gens habitual a les fleques. Si més no, a les valencianes del segle XXI. Ho sigui, una autèntica passada. En canvi, els dos mallorquins il·lustres van decidir (per benefici de bona part dels assistents) a arriscar i posar tot el seu saber fer per regalar-nos una versió express: tot just va fermentar un parell d’hores…

IMGP6125.JPG

Increïbles els "tubs de sobrassada" a l'interior... | Olletadeverdures.cat

Després d’haver provat la meravella que ens van donar a menjar, em moro de ganes per provar-ne una de tradicional feta amb tota la fermentació: deu tenir un sabor impossible d’oblidar! La que vam provar, a ulls d’un públic catalano-valencià molt inexpert, era excel·lent: saborosa, cruixent, deliciosament greixosa. Oh!

En fi, ja veieu que l’agermanament va donar per molt. Com voleu que no us explique coses, encara que faci ja gairebé un mes???

Salut!

Massitet

P.S.: Sou melassa puta, òstia!! ;-)

La Masquita: una explotació ecològica alliçonadora

dijous, 4/11/2010

“El vostre projecte requereix tenacitat, paciència i molt d’amor per la terra”. La Margarita, amb qui viatjàvem cap a la Segarra per visitar La Masquita, va trobar les paraules perfectes per explicar què hi ha al darrera d’aquesta explotació agrícola i ramadera ecològica. Un petit tresor amagat en mig d’un tros de país aspre i ressec que t’impulsa més aviat a buscar recer que no pas a doblegar el llom per treballar-lo…

Menys mal que s’hi va posar!
Jaume no anava per a pagès. Però, per aquelles coses que passen, es va acabar trobant al capdavant de l’explotació familiar. Des que vaig saber-ho, una pregunta em rondava el cap: Què porta un pagès involuntari a revolucionar l’explotació familiar i complicar-se la vida d’aquesta manera? Què hi ha, a la rebotiga de La Masquita? Tot això em rondava pel cap des que Maria, l’amiga que ens va obrir la porta de can Jaume i Àngela, em va explicar la seva història…

DSC_0034.JPG

Unes vaques felices són les joies de la Masquita... | Olletadeverdures.cat

Doncs hi ha molt d’amor per la terra, ja li ho he fet dir a la Margarita ;-) . I molt d’amor per l’esser humà, afegiria jo. I molta consciència i treball per dur a terme el canvi necessari que et dicten les teves idees i conviccions. Quan Jaume s’hi va posar, la granja no era ecològica i, de fet, ni se li assemblava. S’hi explotava intensivament el porcí i ell mateix va introduir-hi la sembra directa de cereal suportada sobre sulfats de la tan temuda Monsanto.

Però a poc a poc es va anar adonant que tot allò enverinava la terra. Llavors, un dia, va deixar els porcs, els purins, els sulfats i tot plegat. Ho va fer per convenciment, d’acord amb els seus principis. S’ha documentat, ha llegit i ha evolucionat. No va triar, per dir-ho ràpid i clar, la via més fàcil. Per sort del consumidors conscienciats…

Unes vaques estupendes
La joia de La Masquita –i el fruit més visible del canvi – són les vaques ecològiques. Són de la raça francesa Sallers, famoses entre altres coses per la seva (relativa) facilitat. Aquesta mena d’animalets demana molt poca infraestructura i són molt autosuficients, sobretot en el part.

DSC_0047.JPG

No em diureu que no són bonics, aquest vedells... | Olletadeverdures.cat

Aquestes senyores les creua amb un bou Charolais, donant lloc a uns vedells simpaticons que surten més semblants al pare que a la mare, tot sigui dit! Es passen un any a l’explotació, la meitat alimentant-se de  llet materna i l’altra meitat farratge i cereal (òbviament) també ecològic. Tot, de producció pròpia i manipulat d’acord amb les exigències de la certificació. Traçabilitat absoluta!

Els pobres animalons no es passen gaire temps gaudint d’aquesta vida regalada plena de passejos per camp obert: quan tenen un any d’edat (com a molt!) fan cap a un escorxador amb certíficat ecològic (sí, també són especials: ja ho hem dit, que no era fàcil). La Masquita, doncs, aporta més proves a favor de l’acusació que Josep Pla va llençar ja fa uns anys contra els catalans: que som uns “infanticides” que ens mengem criatures… I mira que són macos a aquesta edat, ells! ;-)

Tot intentant comercialitzar-la
Quan un veu el diferencial de preus entre els productes convencionals i els ecològics, es pot pensar que tot són flors i violes; que tot són diners a munts. Però la cosa no va, precisament, així: la producció ecològica té un coll d’ampolla molt fort a la comercialització. Ja us he avisat, que hi havia moltes coses per aprendre – i que La Masquita és un bon lloc per fer-ho.

Cada animaló pot pesar entre 220 i 260 quilos. Jaume ven lots que poden ser d’un vuitè o d’un setzè de vedella. O sigui que ja us en podeu fer el càrrec del paquetet… La carn reposa, durant una setmana, a la cambra i es filateja en el moment de servir-la, de manera que sempre està estupenda.

DSC_0040.JPG

La traçabilitat comença aquí, a l'arracada!! | Olletadeverdures.cat

Però, tot i això, no sempre s’aconsegueix vendre tota la vedella que mata. De fet, hi ha vegades que l’ha de portar al mercat convencional. Si ho porta a restauració, només volen unes peces i les altres corre el risc de quedar-se sense col·locar… Ara està treballant amb algunes cooperatives perquè li facilita la col·locació, però el gruix de la clientela són particulars que li van a buscar a casa. Si uns interessa, Mas d’En Jaume és la paraula clau per trobar-la per Internet…

Un àpat de la casa [sic]: cigrons i vedella rostida
El resultat és una vedella ben bona i gustosa, tal com ens va demostrar la mestressa de la casa, l’Àngela. Mestra de professió i  bona cuinera (no diguis que no!), també està al peu del canó. La foto, tot sigui dit, no li fa gaire justícia. Ara, us puc ben dir que estava ben bona! Ja li he demanat la recepta a l’Àngela, però no sé pas si compartirà amb nosaltres un secret d’aquesta importància! ;-)

DSC_0063.JPG

Vedella ecològica amb poma, prunes i pinyons... | Olletadeverdures.cat

A la vedella la van precedir uns cigronets de l’Alta Anoia que Jaume ha començat a plantar fa poc. Ecològics, com no. Un cop a taula, aquests cigrons em posen en un compromís seriós: la carn està molt bona i les vedelles són la joia… però aquests cigrons es desfan a la boca! Són pura mantega!!! Si em fessin triar entre una cosa i altra, la veritat…

DSC_0057.JPG

Cigronets ecológics que es desfan a la boca! | Olletadeverdures.cat

Turisme rural: tot intentant tancar el cercle!
Una cosa que m’ha quedat clara amb la visita és que si la vida de pagès és dura amb l’explotació tradicional, la cosa encara es posa més costa amunt amb l’ecològica. Davant d’això, tota font d’ingressos es benvinguda i –com ja han fet amb els cigrons- van posar en marxa un altre projecte: el turisme rural. Han adequat, i ho continuen fent, un segon mas dins de l’explotació, , rodejat de camps de blat, de ferratge i de vaques. Manonelles, es diu.

DSC_0082.JPG

La Segarra vista de Manonelles | Olletadeverdures.cat

Jaume, que va començar per convenciment ètic i per amor a la terra, està segur que l’agroramaderia ecològica serà molt interessant des del punt de vista financer: és més sostenible econòmicament! El fet de no dependre de productes que ha de comprar a fora –tancant cercles- i que els preus són més interessants, permeten pensar que un cop resolta al comercialització això serà viable. Llavors, sí que es tancarà el cercle virtuós de la sostenibilitat. Alliçonador o no?

No és un projecte fàcil ni tampoc romàntic –en el mal sentit que se li ha donat al terme. Això de la producció ecològica són paraules majors i La Masquita és un bon lloc per aprendre a valorar-ho. Lluny d’ecologistes urbanitzats de discurs fàcil, hi ha una gent preocupada per la salut de la terra i de la seva gent que decideixen apostar per una via incipient i complicada. Benvinguts sou, Jaume i companyia!

Salut! (mai tant ben dit…)

Massitet

Farinada d'or 2009

diumenge, 10/01/2010

“Xoc, xorroc, xoc, xoc /Xoc, xorroc, xoc, xoc /Xoc, xorroc, xoc, xoc”. El so de les castanyoles gegants dels Nanos i Gegants de Vinaròs tocant la cançó que acompanya el seu ball més característic em ve a les orelles cada cop que penso en l’entrega de la Farinada d’or 2009 a la fleca de ma germana. De tant en tant, la vida et regala moments irrepetibles sense esperar-t’ho, i això és el que va passar el 22 de desembre a la Plaça Tres de Reis de Vinaròs: la fleca plena a rebentar de gent, la farinada de repassos engalanada d’or i els Nanos honorant la teva casa familiar amb el seu ball…

Un grapat de coses per celebrar
El 22 de desembre a les vuit de la tarda a Ca Massita es van ajuntar moltes coses, com una espècie de conjunció astral. Es celebraven tantes coses i es mostraven tants afectes diferents que resulta fins i tot una mica difícil d’explicar què passava. L’entrega d’un premi que vol reconèixer a qui defensa les tradicions locals, un detall amb els clients de cada dia, una festa amb un grup de fans facebuqueros són només tres coses de les que esdevenien aquell vespre fred i plujós, tal com mana un bon tòpic ;-) . El leit motiv de tot plegat era, però, commemorar el centenari de la ubicació de la fleca familiar al seu lloc actual, d’on no s’ha mogut des del 1913.


 

 Un grup de Facebook…
En un primer moment, la idea de fer alguna cosa va nàixer al voltant del Facebook. Resulta que uns clients, els germans Jordi i Roser Beltran, havien suggerit crear un grup de fans de la farinada de repassos, un dolç tradicional de Vinaròs que pocs forns més a banda del de ma germana encara fan. Veient com creixia el grup des de la seva fundació (si esteu en aquesta xarxa social, el trobareu aquí…), ma germana va pensar que quan s’arribés a cent estaria bé tenir un detall als membres del grup. Ja estàvem en dansa…

… i l’entrega d’un premi…
Però som valencians i, en concret, vinarossencs. Per tant, la cosa no podia quedar aquí. Així que, ni cortos ni peressossos, es va decidir convocar un premi en reconeixement a aquelles persones o entitats que destaquessin per la conservació, manteniment i promoció de les tradicions culturals d’arrel popular de Vinaròs.  Ma germana, persona inquieta i vinarossenca de soca-arrel, va pensar que era una bona manera de començar a celebrar els més de cent anys d’història en comú del forn familiar i el poble que l’acull i el sosté.  Un premi als mantenidors de les tradicions per part d’un forn que ha trobat en la recuperació de velles receptes locals un autèntic plaer i un dels seus signes d’identitat… Molt bé, no?


El premi havia de ser ben valencià, també. No podia ser una figureta o alguna cosa així, modesta. No, no. Havia de ser alguna cosa ben espectacular i a poder ser un pèl coenta (un pèl kitch per a que m’entenguen fora del País Valencia i les Terres de l’Ebre). Així va nàixer la Farinada d’or. L’autor del concepte i de la seva aplicació no és cap altre que el mestre Juanjo Roda, cuiner reconegut, liante de cuidao i un bentrobat amic de la família . El resultat el podeu veure a les fotos: una farinada de repassos pintada d’or i 100% comestible. El miracle de la doració es va obrar gràcies al  fi moviment de canell de Juanjo i als fascinants colorants alimentaris Comercial Artesa Sosa.

…per començar a celebrar el centenari!
Sóc rebesnet, net, fill i germà de forners. Els lectors més fidels ja ho sabeu ni que sigui per la insistència amb que ho reivindico. Sabem que la nostra familia es dedica a fer pa pel cap baix des de mitjans dels anys vuitanta del segle XIX, quan el rebesavi  es va posar a fer pa al Carrer Major de Vinaròs. És probable que el seu pare ja es dediqués, però en aquest puntla memòria familiar es perd i encara no hem aconseguit documentar-ho. El que si sabem es que l’àvia Consuelo, nascuda el 1912, havia arribat “en bolquers” a la Plaça dels Tres Reis, on ella i tota la nissaga posterior ha continuat fent pa. Tot això, que ens omple d’orgull, és el que va portar a ma germana a decidir que s’havia de commemorar d’alguna manera. I no vegis com ho ha començat a commemorar…

I perquè una farinada?
Perquè havia de ser una farinada, el premi? Doncs per dues raons. La primera, perquè la pròpia pasta representa en ella mateixa la conservació de la tradició gastronòmica local, ja que era un dolç antic molt associat a la vida dels llauradors del poble. Com diu Juanjo Roda, els repassos són, sense cap mena de dubte, “la barreta energètica vinarossenca”. Això sí, acompanyada d’un bon rajolí de vi dolç o mistela del país…

Però gairebé desapareix al ritme de la mecanització del camp;  i de la industrialització i turistització del poble. Ara, unes poques fleques del poble la fan i a ca ma germana és un producte força apreciat: hi ha gent que acudeix a a Ca Massita només per comprar-la. Per tant, la farinada esdevé, sense voler ni haver-ho imaginat, un símbol tant de la tradició artesana familiar com de la cultura, en el seu sentit més ampli, local. Més clar, aigua. Més ben trobat, jo crec que impossible…

Els premiats
Sobre qui havien de ser els premiats no hi va haver gaire discussió. I us ho dic jo que vaig formar part del jurat. Per aclamació es va aprovar que serien els germans Beltran. Per haver creat el grup de Facebook? No només… Resulta que els dos són membres (i nucli dur) de la Colla de Nanos i Gegants de Vinaròs, una de les entitats més entranyables de la ciutat. Poca conya: hi ha referències a l’existència del grup ja al 1694! Després d’una época una mica dura després d’una escissió, els dos germans són part imprescindible de la revifada de la colla, sobretot de la secció musical. A més a més, tots dos són membres de la Banda musical l’Aliança, una altra de les entitats culturals amb més arrelament a ciutat i que situa al poble en un territori musical que va de les Terres de l’Ebre a Guardamar.

Cent membres? Doncs una bèstia de cent raccions…
A Ca Massita no es van oblidar dels Facebuqueros, no. A banda de convidar-los explícitament com a part imprescindible de la festa, els mestres artesans els van fer un autèntic homenatge: dues peces de cent raccions! Sí, senyor: dues farinades de 1’60 metres de llargada cadascuna. La lògica valenciana (un pèl megalomana, festera i donada a l’exageració) va funcionar a tot gas: “No en som cent? Pos cent racions…”

Una anava farcida solament amb sucre, llimona, oli i farina. L’altra incorporava pebrot vermell escalivat. Aquesta darrera és una versió que gairebé no es fa i que era fins fa poc per l’autoconsum familiar, sobretot de les persones més grans que l’havien coneguda de joves. Ja podeu veure per les fotos la feinada per tallar-es. Us podeu imaginar, doncs, l’embolic que va suposar fer-les i coure-les! El resultat, dues peces més llargues que un dia sense pa (de Ca Massita…) ;-) .

Els convidats d’honor: els Nanos i Gegants de Vinaròs
Els Nanos i gegants fent el seu ball d’honor davant de Ca Massita amb un sac per comprar el pa com afegitó a la seva indumentària. Si m’he de quedar amb alguna imatge d’aquella jornada, és aquesta. Els nanos es van posar un sac de pa al braç per l’ocasió!  Tant m’agrada, que hem decidit obrir el post amb un vídeo recollint aquest moment. Darrerament no guanyo per a emocions, en relació amb el forn de ma germana. Va ser certament un dels punts àlgids de la jornada: veure els sis nanos que formen la colla ballant davant de casa i posats al darrera del mostrador és una de les coses més commovedores que he viscut. Sobretot, amb la meva família al seu costat: quina emoció, quina tendresa, quina dolcereta, quina alegria, quanta enyorança… “Xoc, xorroc, xoc, xoc /Xoc, xorroc, xoc, xoc /Xoc, xorroc, xoc, xoc”.

 

 

S’ha de tenir en compte que els nanos no solen actuar en festes privades, però aquest cop van fer una excepció. En assemblea, van decidir que trencaven aquesta regla. “Ca Massita és Ca Massita”. Aquest va ser l’argument que, ens van dir, es va donar a la reunió. Com no s’ha de posar la gallina de piel? Encara ara, un mes després, m’eriço en veure el ball i, sobretot, en escoltar la música que acompanya una dansa molt peculiar: no és gens habitual que els nans tinguin un ball sols, sense els gegants. Només ciutats grans, com Castelló o Tarragona (les més properes, la tenen) Aquesta dansa, aquesta cançó, és la que vam tenir l’honor de viure davant de casa…

A més, els nanos van fer alguna cosa més: van guardar el secret sobre els premiats. Jordi i Roser es van assabentar que guanyaven quan ma germana els va citar. Es pensaven que el premi era per a la colla. La sorpresa va ser genial i va fer encara un pèl més emocionada la jornada. Ostres, és que va sortir tot rodó!

Ni pluja ni fred
Una de les cròniques periodístiques sobre la festa, signada per Emili Fonellosa, afirmava que “aquella tarda, el Forn de pa Massita va ser un forn més que mai, ple de gent”. M’ha agradat la manera  de dir-ho. Fins al carrer, arribava la gent. Tallava la vorera i es feia dificil passar per davant de casa. I dins, les safates amb farinada anaven volant de ma en ma, perquè els portejadors amb prou feines es podien moure. Igual que els porrons. La festa va desafiar les compres de Nadal, la pluja i el fred. I se’n va sortir: ma germana no s’esperava tanta gent! Fins i tot vam fer curt de farinada! Feia goig veure l’entrada plena de gent coneguda, els petons i les abraçades…


Us podeu imaginar com estava la meva familia! Crec que ma mare i ma germana encara no s’ho creuen ara. Veure com el teu entorn es mobilitza i organitza per ajudar-te commou al més insensible… Hi va haver moment, mentre m’ho mirava una mica des de fora i a través de l’objectiu de la càmera, que els homenatjats eren ells, els forners. Es va liar molt grossa a Vinaròs, aquell dia. Xé, que els nanos van tallar el carrer sense permís municipal i tot per a fer el ball! Els ullets humitejats de mun cunyat ma mare i ma germana; i el somriure de tots tres és impagable. Certament, crec que, en certa forma, al final els homenatjats van ser ells… “Xoc, xorroc, xoc, xoc / Xoc, xorroc , xoc, xoc / Xoc, xorroc, xoc, xoc”

I com hem arribat fins aquí??!! Amb (moltes) complicitats…
Arribar a muntar un pollastre com aquest no és fàcil, encara que a mi des de Barcelona va haver moments que m’ho va semblar… Tot això va començar com solen fer-ho les coses que acaben sent importants per a un grup humà, el que sigui. Un cúmul de circumstàncies (gairebé) impossible, inclosa la típica conversa improvisada en un bar entre una colla d’amics amb molta imaginació i, com diuen a la nostra terra, amb molt poc suc. Ja feia temps que ma germana volia organitzar alguna mena d’acte per celebrar el centenari de la fleca familiar. No volia que fos una cosa més, sinó que tingués algun significat més enllà de la pròpia fleca; que fes poble d’alguna manera.

Tot es va desencadenar una tarda de dissabte, després d’una sensacional visita gastroblocaire a Ca Massita. Ma germana, Juanjo Roda, la seva senyora esposa, Kissumenja i un servidor vam començar a desbarrar al voltant d’una taula de bar. Després, la conversa de ma germana amb Lluís Batalla, membre dels nanos i amic de casa, els va portar fins al taulell portant la proposta a l’assemblea. La pròpia implicació de tota la colla. Ara apareix la traça de mun cunyat Sergi i de Nasio per fer unes farinades llargues com elles soles. Els contactes i la ma de Juanjo per daurar la joia de la corona van tancant el cerle. I la respota de la gent, que no s’ho va voler perdre. Sense tot això, res hauria estat possible o ho hagués resultat molt menys emotiu, molt menys entranyable… I tot això només s’aconsegueix, crec jo, quan la gent t’estima…

A Ca Massita no oblidaran/oblidarem el 2009 fàcilment. A la primavera ens van oferir participar en un llibre de pastes tradicionals, que ja està a les portes de sortir. Al novembre, la visita gastroblocaire. Un mes després, la Farinada d’or i tot el fregao del 22. Certament, no guanyem per a emocions darrerament. I ara em deixareu repetir-ho: l’any 2009 l’hem passat amb la gallina de piel… “Xoc, xorroc, xoc, xoc / Xoc, xorroc, xoc, xoc”…

Massitet

Un bé de Déu…

dilluns, 2/11/2009

Juanjo Roda és un bé de Déu. Els qui el coneixen de fa temps ja ho saben i nosaltres, que tot just fa un parell d’anys que gaudim de la seva amistat, ho anem descobrint cada cop que ens trobem. Per sort, darrerament, és molts cops. Entre altres coses, perquè és el responsable que servidors de vostès estigui entretingut escrivint un llibre sobre dolços i pastes tradicionals de Vinaròs. I aquest Tots Sants, la darrera castanyada, ens va fer uan demostració de carinyo que no te preu…

Entre altres coses, Juanjo dóna classes de cuina en un institut de Tortosa. I resulta que a l’octubre, com no podia ser d’altra manera, han estat fent panellets. I Juanjo, que és un cul de mal asiento que diem al meu poble i no fa gaire ha descobert el Facebook, la setmana passada es va dedicar a penjar fotos, comentaris i receptes (sí amiguetes, al Facebook!). Total, que se’m va ocórrer fer-li al típica broma que tots faríem davant tal festival d’imatges i receptes: “Ié, Juanjo, envia-me’n un quilet a Barcelona!!”. Collons, i el tio ho va fer!!!

panellets

Total, que aquesta castanyada hem tingut la gran sort de menjar panellets fets per alumnes de Juanjo, sota el seu mestratge. Mojito, trifàssic de Bayley’s, festuc, taronja confitada, café (amb la forma d’un gra!) i els més clàssics de pinyons, ametlla i també coco. Ja us deveu imaginar, oi? Sublims! A més, amb una mida perfecta per cruspir-te-ls en un mosset o, com a molt, dos. Com explicava el mestre Roda al Facebook, boletes de 16 grams. Van arribar en una caixa rectangular daurada, com un lingot d’or. Tota una metàfora del que hi havia a dins…

Desconcertant (però bo, eh?) el de mojito; brillant el de pistatxo (el millor de tots?); una sorpresa encantadora el de taronja confitada… Sobris, clàssics, però molt ben executats els d’ametlla, coco i pinyons… Està clar que aquests nanos tenen un bon mestre i que ells s’hi posen; que tenen ganes. Pel cap baix, fent panellets… Servidors de vostès, que ens dediquem a l’educació, coneixem perfectament com pot arribar a costar motivar els alumnes per a que es centrin i facin la feina com cal…

No m’estranya que una persona com ell,  tan amable i generosa, tingui amics allà on va. I no us penseu que s’ha quedat a casa. Membre imprescindible de l’organització de tots els Fòrums Gastronòmics (Vic, Girona, Cambrils, Santiago…) i ma dreta de tots els cuiners estrellats que van passar per Frankfurt quan la cultura catalana va ser la convidada i va voler fer una demostració de potència gastronòmica. No hi ha restaurant català de prestigi on citis el seu nom i el cuiner somrigui i et demani que els facis arribar els seus records… No m’estranya, insisteixo: és impossible no voler ser amic d’aquest xiquet de Vinaròs…

Moltes gràcies pel regal, mestre…

Massitet i kissumenja

El nostre primer fricandó

diumenge, 4/05/2008

Sempre havia tingut molt d’interès en fer un fricandó. Per mi, era com una mena de plat mític de la cuina tradicional catalana; un d’aquells plats densos, consistents, que em remeten ràpidament a un origen mític lligat al cicle de la natura i les coccions llargues. Un plat per a iniciats, de senyores grans amb delantal i mans expertes que mouen ingredients guardats en pots de vidre gruixut. Una recepta secreta, plena de passos inevitables i concrets que demanen un coneixement precís del procés. Un tresor que passava de mares a filles com a part de l’herència, junt amb el tros de terra i els quatre duros En fi, un plat proficency….

La llegenda particular que m’havia montat amb el fricandó es va fer més intensa, més profunda, quan vaig començar a llegir i sentir declaracions de grans cuiners que (gairebé) acusaven les noves generacions de “voler ser innovadors quan no saben fer un fricandó com cal”. Si el fricandó és la clau per trobar un bon cuiner, si és cànon per medir si algú controla les tècniques de cuina, això deu ser l’òstia, deu ser el summum…

Doncs no era tan complicat…
L’hora de la veritat va venir, inseperadament, la setmana passada. En la meva vísita setmanal a Eva Lugo, em va recomenar que provés el tall que es pela, una peça de la vedella poc coneguda però excel·lent des del punt de vista gastronòmic. I llavors va dir la frase clau: “va molt, molt bé per fer fricandó”. Totes les meves connexions neuronals es van hiperactivar, van foragitar els meus fantasmes culinaris i vaig dir, sense pensar el que feia: “posa’m una peça sencera, que faré fricandó”. I ja estàvem embolicats…

Home, no és un plat senzill, un tomba-i-tomba a la planxa, però tampoc és per tant, la veritat. Us he de reconéixer que per arribar a perdre-li la por al fricandó he hagut d’acudir a autors com Jaume Fàbrega o Josep Lledonosa, que m’han fet veure que la cosa no era per tant. Aquí teniu la recepta del fricandó amb carreretes i la tècnica que he fet servir, extreta d’El gust d’un poble del Fàbrega i després us comento variants a partir del Lledonosa. Els ingredients són per a dues persones, la típica parella jove sense fills ;-) …:

  • 1/2 kilo de vedella (tall que es pela), tallada a bistecs ben fins
  • 1 ceba de Figueres (ha de ser dolcenca…) ben grosseta
  • 1 dent d’all més bé grosset
  • 50 grams de carreretes (o fals moixernó, encara que també val el moixernó vertader)
  • ! copa de vi blanc
  • Un got d’aigua (uns 200 ml)
  • Oli d’oliva verge extra, sal, pebre i farina

Agafem els bistequets de vedella, els enfarinem i els fregim amb oli d’oliva. Els reservem. En una altra cassola, que serà on farem tota la resta del plat, posem una part de l’oli on hem fregit la carn i una part d’oli nou i sofregim a foc molt lent la ceba ratllada (això és molt important!!!!) i un all picat al més petit que pogueu. Quan la ceba comenci a enrossir, hi tirem una culleradeta de postre de farina i deixem que es cogui ben cuita, com quan fem beixamel. És llavors quan tirem la copa de vi blanc i, quan s’evapori l’alcohol, posem l’aigua. Ara ja podem incorporar la carn i els bolets. Mireu com queda la cosa d’aigua, perquè la carn ha de quedar tapadeta, però no pas coberta del tot: heu de veure els trocets de carn que s’assomen. Ara ja només us queda anar vigilat la cassola fins que la salsa quedi molt reduida, densa…

El plat no és lleugeret precisament, però és un festival per als sentits: el tacte melós de la carn acompanayada de l’amorositat de la salsa, ben reduida i saborosa. Els aromes de la carn i el vinet, acompanyada del toc boscà dels bolets. Torneu a preparar pa, que aquest també és per sucar-lo sense parar! La veritat és que ha quedat molt, molt bó i el plat passa a incorporar-se com un bàsic del nostre receptari…

Variants
Llegint el llibre del Fàbrega m’assabento que és un plat d’origen occità, encara que sembla que a l’altra banda del Pirineu la cosa no es fa de la mateixa manera. També llegint el mateix autor veig que hi ha altres variants. Per exemple, Fàbrega diu que hi ha cuiners que al sofregit hi posen tomàquet o que empren el vi ranci en comptes del blanc. També diu que n’hi ha que posen herbes aromàtiques i ho acaben amb una picada amb fruits secs. Precisament tots aquests ingredients són els que posa Josep Lledonosa a la recepta que dóna al Gran llibre de la cuina catalana. La referència bibliogràfica que dóna Fábrega al final del seu llibre hem fa pensar que, quan parlar “d’altres cuiners” està parlant, en el fons, de la recepta de Lledonosa. Aquesta versió queda per més endavant, quedeu avisats…

Massitet

Isma Prados rides again…

dilluns, 21/04/2008

Mira tu quina casualitat! No fa ni un mes que deiem que la marxa de l’Isma Prados podia semblar un esgotament dels continguts culinaris a TV3, que ja el tormen a tenir amb programa propi, ara en cap de setmana. Hi ha què vore, eh? La televisió nacional del Principat no ha deixat passar ni quinze dies des que s’ha acabat Al vostre gust per trobar-li un substitut!

O sigui, que res de res de crisi gastronòmica a TV3: al contrari, l’aposta és clara i decidida! De fet, avui m’he adonat navegant pel web de l’emissora pública catalana que tenen una secció específica sobre cuina, on apleguen informació i continguts de tots els programes relacionats amb la temàtica. Poca borma, eh??!! Què la secció la posen al mateix nivell que “actualitat”, “entreteniment”, “esports” o “divulgació”. O sigui, que per la tele d’aquest tros de país la cuina és una eina estratègica de programació…

Per cert, tinc moltes ganes que el programa de l’Isma m’agradi. O sigui, que m’hi apropo predisposat a què m’agradi. Jo em vaig fer fan seu amb el Cuina x solters (el web encara és actiu, dos anys després!) i el canvi de registre que va fer amb La cuina de l’Isma (també és actiu!)no em va agradar. Bé, o no el vaig entendre. A veure si torna a la combinació de senzi lleza i alta efectivitat que el van convertir en una mena de mite a casa meva… I mira que nosaltres no som gent de mites ni de grans capitans, com deia el mestre Raimon…

Massitet