“Xoc, xorroc, xoc, xoc /Xoc, xorroc, xoc, xoc /Xoc, xorroc, xoc, xoc”. El so de les castanyoles gegants dels Nanos i Gegants de Vinaròs tocant la cançó que acompanya el seu ball més característic em ve a les orelles cada cop que penso en l’entrega de la Farinada d’or 2009 a la fleca de ma germana. De tant en tant, la vida et regala moments irrepetibles sense esperar-t’ho, i això és el que va passar el 22 de desembre a la Plaça Tres de Reis de Vinaròs: la fleca plena a rebentar de gent, la farinada de repassos engalanada d’or i els Nanos honorant la teva casa familiar amb el seu ball…
Un grapat de coses per celebrar
El 22 de desembre a les vuit de la tarda a Ca Massita es van ajuntar moltes coses, com una espècie de conjunció astral. Es celebraven tantes coses i es mostraven tants afectes diferents que resulta fins i tot una mica difícil d’explicar què passava. L’entrega d’un premi que vol reconèixer a qui defensa les tradicions locals, un detall amb els clients de cada dia, una festa amb un grup de fans facebuqueros són només tres coses de les que esdevenien aquell vespre fred i plujós, tal com mana un bon tòpic
. El leit motiv de tot plegat era, però, commemorar el centenari de la ubicació de la fleca familiar al seu lloc actual, d’on no s’ha mogut des del 1913.
Un grup de Facebook…
En un primer moment, la idea de fer alguna cosa va nàixer al voltant del Facebook. Resulta que uns clients, els germans Jordi i Roser Beltran, havien suggerit crear un grup de fans de la farinada de repassos, un dolç tradicional de Vinaròs que pocs forns més a banda del de ma germana encara fan. Veient com creixia el grup des de la seva fundació (si esteu en aquesta xarxa social, el trobareu aquí…), ma germana va pensar que quan s’arribés a cent estaria bé tenir un detall als membres del grup. Ja estàvem en dansa…
… i l’entrega d’un premi…
Però som valencians i, en concret, vinarossencs. Per tant, la cosa no podia quedar aquí. Així que, ni cortos ni peressossos, es va decidir convocar un premi en reconeixement a aquelles persones o entitats que destaquessin per la conservació, manteniment i promoció de les tradicions culturals d’arrel popular de Vinaròs. Ma germana, persona inquieta i vinarossenca de soca-arrel, va pensar que era una bona manera de començar a celebrar els més de cent anys d’història en comú del forn familiar i el poble que l’acull i el sosté. Un premi als mantenidors de les tradicions per part d’un forn que ha trobat en la recuperació de velles receptes locals un autèntic plaer i un dels seus signes d’identitat… Molt bé, no?

El premi havia de ser ben valencià, també. No podia ser una figureta o alguna cosa així, modesta. No, no. Havia de ser alguna cosa ben espectacular i a poder ser un pèl coenta (un pèl kitch per a que m’entenguen fora del País Valencia i les Terres de l’Ebre). Així va nàixer la Farinada d’or. L’autor del concepte i de la seva aplicació no és cap altre que el mestre Juanjo Roda, cuiner reconegut, liante de cuidao i un bentrobat amic de la família . El resultat el podeu veure a les fotos: una farinada de repassos pintada d’or i 100% comestible. El miracle de la doració es va obrar gràcies al fi moviment de canell de Juanjo i als fascinants colorants alimentaris Comercial Artesa Sosa.
…per començar a celebrar el centenari!
Sóc rebesnet, net, fill i germà de forners. Els lectors més fidels ja ho sabeu ni que sigui per la insistència amb que ho reivindico. Sabem que la nostra familia es dedica a fer pa pel cap baix des de mitjans dels anys vuitanta del segle XIX, quan el rebesavi es va posar a fer pa al Carrer Major de Vinaròs. És probable que el seu pare ja es dediqués, però en aquest puntla memòria familiar es perd i encara no hem aconseguit documentar-ho. El que si sabem es que l’àvia Consuelo, nascuda el 1912, havia arribat “en bolquers” a la Plaça dels Tres Reis, on ella i tota la nissaga posterior ha continuat fent pa. Tot això, que ens omple d’orgull, és el que va portar a ma germana a decidir que s’havia de commemorar d’alguna manera. I no vegis com ho ha començat a commemorar…
I perquè una farinada?
Perquè havia de ser una farinada, el premi? Doncs per dues raons. La primera, perquè la pròpia pasta representa en ella mateixa la conservació de la tradició gastronòmica local, ja que era un dolç antic molt associat a la vida dels llauradors del poble. Com diu Juanjo Roda, els repassos són, sense cap mena de dubte, “la barreta energètica vinarossenca”. Això sí, acompanyada d’un bon rajolí de vi dolç o mistela del país…

Però gairebé desapareix al ritme de la mecanització del camp; i de la industrialització i turistització del poble. Ara, unes poques fleques del poble la fan i a ca ma germana és un producte força apreciat: hi ha gent que acudeix a a Ca Massita només per comprar-la. Per tant, la farinada esdevé, sense voler ni haver-ho imaginat, un símbol tant de la tradició artesana familiar com de la cultura, en el seu sentit més ampli, local. Més clar, aigua. Més ben trobat, jo crec que impossible…
Els premiats
Sobre qui havien de ser els premiats no hi va haver gaire discussió. I us ho dic jo que vaig formar part del jurat. Per aclamació es va aprovar que serien els germans Beltran. Per haver creat el grup de Facebook? No només… Resulta que els dos són membres (i nucli dur) de la Colla de Nanos
i Gegants de Vinaròs, una de les entitats més entranyables de la ciutat. Poca conya: hi ha referències a l’existència del grup ja al 1694! Després d’una época una mica dura després d’una escissió, els dos germans són part imprescindible de la revifada de la colla, sobretot de la secció musical. A més a més, tots dos són membres de la Banda musical l’Aliança, una altra de les entitats culturals amb més arrelament a ciutat i que situa al poble en un territori musical que va de les Terres de l’Ebre a Guardamar.
Cent membres? Doncs una bèstia de cent raccions…
A Ca Massita no es van oblidar dels Facebuqueros, no. A banda de convidar-los explícitament com a part imprescindible de la festa, els mestres artesans els van fer un autèntic homenatge: dues peces de cent raccions! Sí, senyor: dues farinades de 1’60 metres de llargada cadascuna. La lògica valenciana (un pèl megalomana, festera i donada a l’exageració) va funcionar a tot gas: “No en som cent? Pos cent racions…”

Una anava farcida solament amb sucre, llimona, oli i farina. L’altra incorporava pebrot vermell escalivat. Aquesta darrera és una versió que gairebé no es fa i que era fins fa poc per l’autoconsum familiar, sobretot de les persones més grans que l’havien coneguda de joves. Ja podeu veure per les fotos la feinada per tallar-es. Us podeu imaginar, doncs, l’embolic que va suposar fer-les i coure-les! El resultat, dues peces més llargues que un dia sense pa (de Ca Massita…)
.
Els convidats d’honor: els Nanos i Gegants de Vinaròs
Els Nanos i gegants fent el seu ball d’honor davant de Ca Massita amb un sac per comprar el pa com afegitó a la seva indumentària. Si m’he de quedar amb alguna imatge d’aquella jornada, és aquesta. Els nanos es van posar un sac de pa al braç per l’ocasió! Tant m’agrada, que hem decidit obrir el post amb un vídeo recollint aquest moment. Darrerament no guanyo per a emocions, en relació amb el forn de ma germana. Va ser certament un dels punts àlgids de la jornada: veure els sis nanos que formen la colla ballant davant de casa i posats al darrera del mostrador és una de les coses més commovedores que he viscut. Sobretot, amb la meva família al seu costat: quina emoció, quina tendresa, quina dolcereta, quina alegria, quanta enyorança… “Xoc, xorroc, xoc, xoc /Xoc, xorroc, xoc, xoc /Xoc, xorroc, xoc, xoc”.
S’ha de tenir en compte que els nanos no solen actuar en festes privades, però aquest cop van fer una excepció. En assemblea, van decidir que trencaven aquesta regla. “Ca Massita és Ca Massita”. Aquest va ser l’argument que, ens van dir, es va donar a la reunió. Com no s’ha de posar la gallina de piel? Encara ara, un mes després, m’eriço en veure el ball i, sobretot, en escoltar la música que acompanya una dansa molt peculiar: no és gens habitual que els nans tinguin un ball sols, sense els gegants. Només ciutats grans, com Castelló o Tarragona (les més properes, la tenen) Aquesta dansa, aquesta cançó, és la que vam tenir l’honor de viure davant de casa…
A més, els nanos van fer alguna cosa més: van guardar el secret sobre els premiats. Jordi i Roser es van assabentar que guanyaven quan ma germana els va citar. Es pensaven que el premi era per a la colla. La sorpresa va ser genial i va fer encara un pèl més emocionada la jornada. Ostres, és que va sortir tot rodó!
Ni pluja ni fred
Una de les cròniques periodístiques sobre la festa, signada per Emili Fonellosa, afirmava que “aquella tarda, el Forn de pa Massita va ser un forn més que mai, ple de gent”. M’ha agradat la manera de dir-ho. Fins al carrer, arribava la gent. Tallava la vorera i es feia dificil passar per davant de casa. I dins, les safates amb farinada anaven volant de ma en ma, perquè els portejadors amb prou feines es podien moure. Igual que els porrons. La festa va desafiar les compres de Nadal, la pluja i el fred. I se’n va sortir: ma germana no s’esperava tanta gent! Fins i tot vam fer curt de farinada! Feia goig veure l’entrada plena de gent coneguda, els petons i les abraçades…

Us podeu imaginar com estava la meva familia! Crec que ma mare i ma germana encara no s’ho creuen ara. Veure com el teu entorn es mobilitza i organitza per ajudar-te commou al més insensible… Hi va haver moment, mentre m’ho mirava una mica des de fora i a través de l’objectiu de la càmera, que els homenatjats eren ells, els forners. Es va liar molt grossa a Vinaròs, aquell dia. Xé, que els nanos van tallar el carrer sense permís municipal i tot per a fer el ball! Els ullets humitejats de mun cunyat ma mare i ma germana; i el somriure de tots tres és impagable. Certament, crec que, en certa forma, al final els homenatjats van ser ells… “Xoc, xorroc, xoc, xoc / Xoc, xorroc , xoc, xoc / Xoc, xorroc, xoc, xoc”
I com hem arribat fins aquí??!! Amb (moltes) complicitats…
Arribar a muntar un pollastre com aquest no és fàcil, encara que a mi des de Barcelona va haver moments que m’ho va semblar… Tot això va començar com solen fer-ho les coses que acaben sent importants per a un grup humà, el que sigui. Un cúmul de circumstàncies (gairebé) impossible, inclosa la típica conversa improvisada en un bar entre una colla d’amics amb molta imaginació i, com diuen a la nostra terra, amb molt poc suc. Ja feia temps que ma germana volia organitzar alguna mena d’acte per celebrar el centenari de la fleca familiar. No volia que fos una cosa més, sinó que tingués algun significat més enllà de la pròpia fleca; que fes poble d’alguna manera.

Tot es va desencadenar una tarda de dissabte, després d’una sensacional visita gastroblocaire a Ca Massita. Ma germana, Juanjo Roda, la seva senyora esposa, Kissumenja i un servidor vam començar a desbarrar al voltant d’una taula de bar. Després, la conversa de ma germana amb Lluís Batalla, membre dels nanos i amic de casa, els va portar fins al taulell portant la proposta a l’assemblea. La pròpia implicació de tota la colla. Ara apareix la traça de mun cunyat Sergi i de Nasio per fer unes farinades llargues com elles soles. Els contactes i la ma de Juanjo per daurar la joia de la corona van tancant el cerle. I la respota de la gent, que no s’ho va voler perdre. Sense tot això, res hauria estat possible o ho hagués resultat molt menys emotiu, molt menys entranyable… I tot això només s’aconsegueix, crec jo, quan la gent t’estima…
A Ca Massita no oblidaran/oblidarem el 2009 fàcilment. A la primavera ens van oferir participar en un llibre de pastes tradicionals, que ja està a les portes de sortir. Al novembre, la visita gastroblocaire. Un mes després, la Farinada d’or i tot el fregao del 22. Certament, no guanyem per a emocions darrerament. I ara em deixareu repetir-ho: l’any 2009 l’hem passat amb la gallina de piel… “Xoc, xorroc, xoc, xoc / Xoc, xorroc, xoc, xoc”…
Massitet