Arxiu de la categoria ‘Tapes, pintxos i platillos’

De pintxos per Burgos

diumenge, 28/08/2016

Des que havia estudiat Història de l’Art a l’institut que volia anar a Burgos. La seva catedral està considerada un exemple gloriós del gòtic hispà (és Patrimoni de la Humanitat de la Unesco) i me’n vaig enamorar de seguida amb les quatre fotos que sortien al llibre de text. Mai hi havia estat, però. Així que quan vam organitzar el viatge a Asturies  -sí, aquell on vam menjar tan i tant bé-ens ho vam manegar per fer passar la ruta per la ciutat medieval.

Però allà no només vam mirar del dret i del revés la Catedral. Què va! El primer que vaig buscar va ser què i on es menja a Burgos. Només faltaria! 😛 No tenia cap pista prèvia, així que vaig fer un googleazo i em va sortir aquesta peça de quan va ser capital gastronòmica d’Espanya. Descartat el xai lletó al forn -quina calor!!-, quedava clar que la cosa anava de pintxos, tapes i racions. Vam donar un cop d’ull a Trip Advisor per ampliar punts de vista i, quina meravella, aquí també vam tenir la sort de tenir el consell de Rubén Galdón. Com que ens havia aconsellat tan bé a Astúries, vam seguir de prop la seva “ruta bàsica de pintxos a Burgos”.

Sense ni mirar on eren i ni si estàvem dissenyant una salvatjada, vam fer una ruta pròpia creuant els que apareixien a les tres llistes i també els que ens semblaven més interessants. El resultat va ser un passeig molt agradable pel centre històric, tot rodejant la ja famosa catedral… Paisatge i teca. Aquí va la nostra petita crònica, amb recomenacions de llocs i què menjar a cadascuna.

IMG_6667.JPG

La Cojunuda: un pintxo ben clàssic que serveixen a centenarts | Olletadeverdures.cat

Vam començar per Casa Pancho, que apareixia a les tres llistes i tothom coincidia en dos pintxos: la cojonuda i la croqueta d’ibèrics. El primer és un pintxo de botifarra, piquillo i ou de guatlla molt de la terra i molt bo. Les croquetes correctes, però n’hem menjat de molts millors arreu. El lloc és molt clàssic i les tapes són totes d’aquest estil. Tot el que vam provar, molt correcte.

Tot just dues cases més enllà hi ha La Quinta del Monje. Tot i el nom així com classicot, el plantejament és el contrari: cuina creativa aplicada al pintxo. Molt bo el de cecina amb cremós de formatge i fruits secs, molt ben cuit el de bacallà arrebosat i original el de sardines fumades i pebrot verd. Doneu un cop d’ull a la carta: flipareu molt, amb el concepte que tenen de tapes i pintxos…

IMG_6669.JPG

El de l’esquerra és el de cecina. Una dotzena, si us plau! | Olletadeverdures.cat

Ens va agradar molt, molt la Cerveceria El Morito. Aquí més que pinxos la cosa va de platillos i d’entrepans. Vam demanar una racció de morro i orella que ens va fer volar. Com estava de bona! Vam veure sortir també racions de fregits amb una pinta excel·lent però  eren tan grans -ull amb aixó!- que no vam gosar prendre res més. Molt fans.

IMG_6700.JPG

Morro i orella sobre un llit de verdures a la planxa. JARL!!! | Olletadeverdures.cat

Al Gaona Jardín hi vam anar a tastar el recomenat pastís de verdures gratinat amb pinyons. Et pots esperar un pintxo suau i aquest, sense arribar a passar-se de potència, no ho era. Melós i amb un gratinat untuós adictiu. Molt bo, xe. El local és molt bonic i va ser el més tranquil de tots els que vam visitar -al Morito has d’anar d’hora, si vols agafar un lloc mínimament digne.

IMG_6704.JPG

Clàssic però efectiu, aquest pastís de verdures. Bo! | Olletadeverdures.cat

A La Favorita hi volíem anar sí o sí. No només sortia a les tres llistes, sinó que hi havia un plat que calia tastar: l’“Anchoas a la Favorita”. El 2013 va guanyar el premi a l’entrepà d’autor a Madrid Fusión i és un espectacle: el peix està fet a la graella i té un toc de fum i de carbó deliciós. Del milloret de Burgos. La barra de pintxos del local és del més llarg que he vist en la vida i la varietat mareja. Per a que no fos dit, vam fer un pintxo de xai lletó a baixa temperatura molt bo -un pèl sec, però.

IMG_6753.JPG

Un pintxo de premi: val la pena menjar-lo si passeu per Burgos. | Olletadeverdures.cat

I vam tancar la ruta a La Cantina del Tenorio. Vam anar allà a clausurar perquè Rubén ens havia parlat molt bé del gelat d’Idiazabal, un plat que ja us diem ara que justifica la visita al local. Molt, molt bo, amb sabor net i clar al formatge basco-navarrès. I amb els topings que ens van posar, una meravella! Clar, mentre ens preparaven el gelat vam haver de menjar alguna coseta 😉 : un pastís de morcilla i unes crestes (empanades) de bonítol molt correctes.

IMG_6756.JPG

Un final de festa fantàstic. Per als amants del formatge, és clar… | Olletadeverdures.at

Tres comentaris generals sobre Burgos. El primer, a tot arreu trobareu pintxos de/amb morcilla. Per tant, en podreu menjar per un tub. Si no, també es fàcil trobar-ne de relativa bona qualitat per emportar-te-la cap a casa. Nosaltres les vam comprar artesanes de San Lesmes i ei, molt bones. El segon, que el nivell general era molt correcte amb punts de brillantor. Es menja bé i a bon preu, a Burgos. I el tercer, el servei: a gairebé tots els llocs (l’excepció, La Favorita) el servei és ràpid i atent. Molt agradable a El Morito i Goena Jardín. Una cosa que alguns locals d’aquí podrien importar…

Com vam xalar a Burgos, xe. Salut!

Tres recomenacions a Astúries

diumenge, 31/07/2016

Fa unes setmanes vam tenir l’oportunitat de passar uns dies per Astúries, un lloc que feia molt de temps que teníem ganes de visitar. Hi tenim amics que sempre ens han contat com és de bonica. A més, amics i coneguts que l’havien visitada ens deien que era molt interessant, que pagava la pena passar una setmaneta per allà. A més, per a fer-la encara més sexy, tothom coincidia en què a/ es menja molt bé i b/ és relativament barata (què no ho és, venint de Barcelona!?!). Total, que era evident que hi havíem d’anar i hi vam fer cap.

Som-hi amb la teca. Vam menjar molt i, en general, molt bé amb alguns punts d’excel·lència. Fins i tot els llocs més discrets -com sempre, situats en els principals atractius turístics- van mostrar un nivell digne, especialment tenint en compte el que et poden arribar a donar a la costa mediterrània per les mateixes dates. Vam menjar fabada als peus del Santuari de Covagonda -correcta, diuen que la millor la serveixen aquí-, si aneu a Cangas de Onís paga la pena aturar-se a fer una sidra i uns pintxos a El Polesu (un lloc ben peculiar) i si passeu per Luanco hi ha una terrasseta mig amagada amb bones vistes on menjar bones tapes. Però nosaltres hem vingut avui aquí a explicar-vos els tres llocs més interessants que vam trobar i que, tot i jugar a lligues diferents, prometen grans moments de plaer i felicitat.

Güeyu-Mar (Platja de la Vega, Ribadesella)
La primera referència que us volem donar -per estricte ordre cronològic- és Güeyu-Mar, un lloc que va començar com un xiringuito de platja i que ha acabat sent “un dels millors restaurants de peix d’Espanya” segons el crític de l’ABC. Poca broma. Vam trobar-lo fent la típica cerca tonta a Google (“Dónde comer en Ribadesella”) i de seguida vam veure que hi havíem d’anar. La clientela hi parlava molt bé i un altre Santo Cristo Gros de la crítica gastronòmica, José Carlos Capel li dedicava no un post sino dos ben elogiosos en molt poc temps.

IMG_6396.JPG

Un llobarro que feia plorar de felicitat. Mare meua. | Olletadeverdures.cat

Xe tu, tenien tota la raó els dos gastropopes: espectacular. Sabeu que sóc de poble de mar i valoro molt el que es menja al nostre mar, però no recordo haver menjat millor peix i millor cuinat en la meva vida. Oh! Vam compartir tres plats: el obligatori salpicon de marisc (una de les insignies de la casa, brillant), uns calamarsons de potera a la brasa (no els netegen i són fantàstics; han donat fama al xef entre la professió) i un increïble (us ho juro, increïble) llobarro a la brasa. De postres, el mític pastís de formatge Gamoneu de la casa (ha sortit fins i tot a la tele). Diu Kissumenja, superfan d’aquest pastissos, que és el millor que ha menjat mai amb diferència. Us ho diré ras i curt: si teniu l’oportunitat d’anar-hi, no la deixeu passar. Això sí: uns 60€ per cap.

Sidreria la Xagarda (Poo de Llanes)
Canvi de registre: no surt ni a El País, ni l’ABC ni a la tele, però és un lloc magnífic. Una sidreria en un dels nuclis del municipi de Llanes, molt a prop d’alguna de les millors platges d’Astúries. Com el vam trobar, mig amagat com està? Aquest cop ens ho va xivar Rubén Galdón, periodista asturià i gastroblocaire a Omacatladas. El vam conèixer a través de l’estimada Mar Calpena i va contribuir, clarament, a millorar el nostre viatge. Visca Internet, xe!! 🙂

IMG_6568.JPG

Dos pams feia l’animal! Dos! I les patacones cruixents i tendres… Nyam! | Olletadeverdures.cat

La Xagarda és un lloc popular on hi va molta gent del país. A l’estiu, amb el pareo i tots els trastos de la platja. Ara bé, s’hi menja una cuina tradicional de cal Déu i es coneix per les versions evolucionades d’un plat nacional: el cachopo. Originàriament, dos filets de vedella amb pernil i formatge al mig, tot arrebossat. Ara els fan de tot (peix, pollastre) i aquí han fet receptes fantàstiques com la que ens vam menjar: pernil ibèric, formatge El Peral i pebrot escalivat. Per acompanyar, una “ensaladita”. Les mides de les dues coses, descomunals: el cachopo feia literalment dos pams i amb tot aquell menjar huaríem pogut dinar perfectament tres persones i fins i tot quatre si no tenien gaire gana. L’arròs amb llet de postres (de premi!) tenia una mida una mica més raonable… Ara, nosaltres ens ho vam fotre tot… XD

La terrassa és meravellosa, molt comfortable. I si us agrada el mon dels trens, a tocar hi ha una estació de la FEVE i pots veure passar trens de via estreta mentre et veus un got de sidra. Si no en sou fans, no patiu: en dues hores van passar dos tres ben poc sorollosos… 😛 Tot plegat ens va semblar molt barat: 20€ per cap.

180ºC (Oviedo)
Una altra recomenació de Rubén que mai li agrairem prou. Quin soparot i quina estona més agradable hi vam passar! Buscàvem algun lloc on tastar cuina contemporània d’autor i ens va semblar de seguida un bon lloc. Al centre d’Oviedo, és un refugi acollidor enmig de la Calle Gascona, un camp de mines gastronòmic conegut com El Bulevard de la Sidra -del bulevard es salva la recomenable La Finca, on la sidra raja literalment de les parets. El xef de 180ºC , Edgar de Miguel, es va formar a Catalunya i va estar un any i mig treballant amb Ruscalleda a Sant Pol. Nivellàs, com veureu tot seguit.

IMG_6634.JPG

El brioix l’intentarem reproduir: boníssim i aparentment fàcil de fer. Oh! | Olletadeverdures.cat

Vam compartir tres plats: un memorable brioix amb tomàquet, alvocat i bocarte fumat (una mena de boqueró atlàntic). Encara en parlem salivant setmanes després. Una amanida de bonítol del nord escabetxat amb escuma de tomàquet sensacional. Era temporada del bonítol i, clar, estava enorme. Tu diràs. De tercer,Gochin Asturcelta glaseado con calabaza y naranja”. És a dir, garrinet d’una raça local fet a baixa temperatura. Força més greixós que altres garrins, la gelatina baixava estupendament amb l’acompanyament. Gol! De postres, uns excessius (per mides) pastís de poma deconstuit (crema a dalt, poma a baix, trencadís de massa pel mig) i pastís de xocolata blanca amb sopa de cítrics (massa àcida). Un sopar de molt nivell, al nostre entendre estrellable.

Bonus tracks
No vull acabar aquest post sense fer tres observacions sobre la gastronomia asturiana, encara que una és gairebé una advertència. La primera si voleu és una  tonteria però a nosaltres ens sembla un petit indicador del nivell d’honestitat (i perquè no, de qualitat) de la cuina d’aquí: a tots els llocs on em vam menjar, les patates fregides eran naturals, res de congelades. La segona, deixeu-vos temps per buscar i lloc a la panxa per tastar formatges: més enllà del conegut Cabrales i de l’emergent Afoga’l pitu, hi ha coses sensacionals com un bon Gamoneu o el que fan a Quesos La Peral. Pregunteu: en solen tenir als bars i restaurants. La tercera, per l’amor de Déu aneu amb compte amb les mides: allò de les raccions enormes no és un mite, és ben real. Els dos primers dies vam haver de demanar si podien aturar alguns dels plats, perquè amb les dues primeres tapes ja havíem sopat… 

Ja ho veieu: Asturias, patria querida, Patria de mis amores (gastronómicos). A xalar! 😛

La picada: l’aperitiu argentí

diumenge, 5/05/2013

Al argentins, com a bons descendents de pobles mediterranis, els encanta convertir els àpats en un  acte social. Ho vaig veure ben clar el dia que Maria i Pablo em van explicar de què anava realment això de l’asado. I ho vaig acabar de confirmar quan vaig aclarir de què va això de la picada, un costum tan arrelat en aquest país que ja és una insitució per ella mateixa. De fet, la picada va ser un dels grans descobriments de la meva estada a Buenos Aires l’estiu passat.

En essència, i com diuen aquí, és una “colación compuesta de varios alimentos servidos en pequeñas cantidades, de manera semejante a las tapas españolas aunque mantiene muchas más similitudes con el antipasto italiano”. En la seva essència més bàsica, la picada és un plat que acull embotits, formatges i olives. La de la foto és una versió ultraortodoxa: “jamón crudo”, salame, formatge Pategras i olives.

DSC_0325.JPG

Una picada clàssica en una taula clàssica menjada a BCN... | Olletadeverdures.cat

Aquesta seria la seva fórmula elemental, original si ens podem permetre aquest adjectiu. De tota manera, sembla que també és antiga la tradició de posar-hi unes patatones fregides i també uns cacaus (maní) fregit. Tot plegat acompanyat de pa; normalment una cistelleta variada.

El seu origen, i d’aquí el títol del post, sembla que és ser l’apertiu d’un àpat amb molta gent -especialment dels asados. Com una mena de picoteo abans del plat fort, vaja. Però a hores d’ara el títol del post és una mica enganyós, ja que la picada original ha anat creixent i afegint ingredients fins a unes dimensions que han fet que esdevinguí un àpat. De fet, és molt habitual trobar als bars i cafès de Buenos Aires ofertes del tipus “Picada para dos más cerveza por XX pesos”; sobretot als vespres. És a dir, s’ha convertit en una forma informal de sopar.

Els pots trobar a tots els bars i els restaurants de Buenos Aires -és omnipresent, com la Milanesa. Però també fora de la capital. Hi ha una zona molt, molt interessant a la ciutat de Puerto Iguazú anomenada Feirinha (influència brasilera) on s’acumulen uns setanta locals destartalats on només serveixen per sopar picada i empanada. La feina es teva per aconseguir taula, sobretot a les taules amb vistes a les actuacions en directe. Doneu un cop d’ull a les fotos d’aquest post i veure què s’hi dóna… :-O

Una oferta habitual a les xarcuteries
De tota manera, per mi, el senyal més clar de què la picada esta fortament implantada al país és que totes les xarcuteries del país ofereixen la possibilitat de muntar-te una picada al teu gust i portar-te-la a casa. Al costat d’on vaig viure hi ha una petita xarcuteria que ofereix fins a vuit tipus de picades diferents ja muntades, a banda de la què et puguis fer tu: “española”, “italiana”, “criolla”, “patagónica”, “tandilera”…

Aquesta seria una altra de les característiques que ha canviat: s’han anat diversificant per l’origen dels productes i a les originals i generalment humils taules d’embotits locals (la que ara en diuen criolla) s’han anat afegint taules gourmet amb productes d’importació. A banda que s‘han anat incoporant elaboracions com croquetes, miniempanades, trossets de pizza o fins i tot de milanesa (és com nostre senyor, està per tot!). També hi ha la picada d’autor, on els cuiners més creatius afegeixen elaboracions pròpies per marcar el segell del seu local.

La idea original, però, continua sent la mateixa: emplatar coses diverses per anar picant mentre estàs reunit amb una bona colla. La forma tradicional d’emplatar, que també es manté força, és sobre una taula de fusta dissenyada especialment per a ella. La que veieu a la foto és que la que em vaig dur de suvenir cap a Barcelona. Com no??!! 😛

Per cert, sabeu quan hi ha més demanda de picades a les xarcuteries? Segur que heu encertat: les nits que hi ha partits de futbol importants…

Salut!

Les bicicletes no són només per a l’estiu

dijous, 24/01/2013

De petit, m’encantava acompanyar a ma germana a fer el vermut amb els seus amics. Hi anaven el dimenge al migdia, després d’haver dormit poc a causa d’una nit de marxa massa llarga. Ens portem 9 anys, de manera que allí tenieu un xiquet acompanyant una germana postadolescent amb ganes de marxa i de riure tot recordant la darrera matinada de diumenge.

M’agradava poder escoltar les seves aventures nocturnes, que clarament no entenia del tot. Veure com reien de coses que em semblaven tonteries de grans o d’escoltar com mig explicaven les coses per a que jo no les captés. Però m’agradava sobretot el menjar: un polpet amb allioli, una sepieta o un boqueronet fregit. Soliem (de fet, solien…) anar a la zona clàssica del vermut al poble, encara ara: al Folet o al Kiosko de Rosita, a tocar del port.  La tria de tapes venia condicionada pel lloc, esclar…

El més divertit per mi era, però, l’hora de demanar la beguda: “Una bicicleta”. Invariablement, per beure triaven una bicicleta. Em feia riure veure com demanaven, amb aquella seguretat que donen els 20 anys, una beguda que, a ulls infantils, no podia tenir un nom més absurd. “Una bicicleta”. Encara sento el riure mig tímid mig incrèdul que se m’escapava cada diumenge en sentir-ho.

La beguda no era gaire innocent malgrat el nom. Es tracta de vermut negre de la terra (de la Terra Alta, més concretament) amb sifó de debò aromatitzat amb un rondaxa de llimona i acompanyada d’un escuradents amb una oliva. Els més puristes el fan així, a pèl. Però sempre hi ha hagut heterodoxos que li posen un glaçó de gel. Vist amb ulls d’ara, una meravella… 😉

Bicicleta.jpg

Una bicicleta del Celler Mariol. La glòria... | Olletadeverdures.cat

Han passat els anys (un bon grapat, sigui dit de passada…) i per mi la bicicleta es va quedar com un record d’infantesa associat a diumenges assolejats de primavera i estiu. Al poble s’havia mig perdut, tot i que ara ha revifat. Des que visc a Barcelona, a més,  no havia sabut trobat cap lloc on en servissin. Fins que la setmana passada vam anar a sopar amb la colla al Celler Mariol.

El Celler Mariol és una mena d’embaixada a Barcelona de les terres del sud de Catalunya i el nord del País Valencià. En concret, de la Terra Alta. I, esclar, hi tenen un vermut de collita pròpia ben espectacular. Gairebé m’emociono de veure davant meu el que veieu a la foto. Crec que vaig encarregar la bicicleta des de la porta… 😉 Havia arribat el primer al sopar, 10 minuts abans de l’hora.  I em vaig recrear una estoneta sol bevent el vermut i menjant unes patates fregides. Quin moment tan agradable…

Em va agradar molt, el Celler Mariol. Bons vins de collita pròpia, fets amb les seves vinyes al sud del Principat. Però també unes molt bones clotxes, l’entrepà nacional de la comarca: un pa rodó una mica sec, buidat i farcit de tomàquets escalivats i allò que a Vinaròs en diem sardina de casco i que els principatins diuen arengada. Bon cóc de verdures. Pastissets de cabell d’àngel, cóc de mel. Txé, com si estigués a casa!!!

Tot plegat, portat per una familia de Batea, amb la matriarca fent les clotxes i recomenant que s’ha de menjar per postres. I servint-te un plat d’ametlles garrapinyades per acompanyar el cafè perquè t’ha sentit dir que t’agraden i les que has vist tenen pinta de cassolanes.

Tornarem aviat. Tot i que encara no sigui estiu…

Salut!

“¡En la Argentina cocina el teléfono!”

diumenge, 26/08/2012

Per ser exactes, la frase que em va dir Guillermo, un dels professors amb qui he vingut a treballar, va ser: “¡En este país cocina el teléééééééééééfono!”. Primer, francament, vaig pensar que era una exageració de les seves (compleix força amb algun tret del tòpic d’argentí apassionat…). Però a fe de Déu que per algunes de les coses que porto veient des que estic per aquesta part de món, la cosa és veritat. Si més no a Buenos Aires i entre el que a Catalunya en podríem dir la classe mitjana.

Delivery
A Buenos Aires, tot els restaurants fan delivery. O sigui, servei a domicili. I quan dic tots vull dir tots. Des de les coses més conegudes pel nostre tros de món com pizzes, sushi o cuina xinesa fina a la cosa més inversemblant que puguem imaginar des del nostre punt de vista: plats de pasta fesca artesana, cuina macrobiòtica o un asado complet. Sí, estimats: la parrilla del costat de casa et porta carn a la brasa a casa si vols!

IMG_7111.JPG

Macrobiòtic, pizza, asado, falafel, japonès... gelat!!! | Olletadeverdures.cat

A més a mes, en una altra diferència amb Catalunya, cada restaurant té el seu propi servei a domicili i no passen per centrals de reserves com les que tenim a Barcelona. Els més grans tenen un servei propi de delivery i als més petits els cambrers de sala també es fan càrrec de repartir per la ciutat. De fet, és força habitual veure com el cambrer que t’ha servit agafa una bossa i surt per la porta del restaurant… A la foto podeu veure els fulletons de la dotzena de locals que hi ha a menys de cinc minuts camintant de casa. No us sembla molt fort?

En aquest país, com deia Guillermo, cuina el telèfon. I el punyetero sap fer de tot! 😉

Salut!

La Lola: un cuiner mariner torejant a Les Arenes

dimecres, 22/02/2012

Fa uns dies, la cap de premsa del cuiner Quin Marquès es va posar en contacte amb un grapat de blocaires per convidar-nos a sopar a La Lola de las Arenas. Volia que coneguéssim el nou lloc de tapes creat per Marquès i que donéssim el nostre punt de vista com a afeccionats a la cuina.

Vam dir que sí de seguida, esclar ;-). La idea de coincidir amb amics, coneguts i saludats mentre et menges unes tapes sempre resulta convincent. Però hi havia unes quantes raons més, la veritat. La primera, perquè coneixem Carme Gasull, la cap de premsa en qüestió, i ens cau molt bé. La segona, perquè en Marquès ha assolit un bon prestigi al seu restaurant mariner a la Barceloneta, el Suquet de l’Almirall. I en tercer lloc, perquè no ho puc negar: la idea d’anar a sopar a un centre comercial em generava molta curiositat -per no dir-ne morbo…

Grup.jpg

Com havíem de dir que no??? Blocaires a La Lola | La Lola de las Arenas

 De fet, des que ens van convidar em peserguia una pregunta: Què ha dut un cuiner mariner de la Barceloneta a torejar a una plaça tan complicada com un centre comercial de Plaça d’Espanya? Hi vaig especular força amb la resposta, la veritat. Francament i a priori, un lloc de tapes en un centre comercial sembla que no sigui una opció digna d’un cuiner com Marquès. Així que quan la Carme ens va preguntar, havent sopat, si li volíem fer preguntes a Quim no ho vaig poder evitar. Com si tingués un moll sota l’aixella, vaig aixecar el braç i vaig soltar tres preguntes seguides: Per què tapes? Per què aquí? Per què ara?

La resposta no devia ser fàcil, perquè la vaig acabar treient després que Quim anés responent també altres preguntes. En síntesi, es tractava de posar en marxa un segon restaurant amb una cuina més assequible que el primer i adreçat a un públic diferent que no vindria al primer i oferint una cuina de qualitat però que permet moure molt de volum de clients.

DSC_0576.JPG

Mallorquí: el gran guanyador de la nit? | Olletadeverdures.cat

És a dir, diversificar l’oferta per plantar cara a una crisi més llarga que un dia sense pa… Quan li vaig preguntar per què apostaven per tapes i no pel peix que li havia donat prestigi,  la resposta va ser molt contundent: “Tenim fama pel peix, és cert. Però no som imbécils: oferir peix aquí és venir a patir i  ja patim prou a la Barcelonta. El peix força a fer una cuina cara i aquí volem volum. Per tant, preus més ajustats”.

“Però què s’hi menja a La Lola??!!” Val, d’acord, ja vaig! 😛 Doncs es menja molt bé i es mengen tapes, platillos i entrepans de qualitat i amb un punt d’originalitat molt marcat en algun cas. Quan Marquès va entrar a torejar a Las Arenas, ja hi havia altres oferint una altra mena de cuina i va apostar per un fórmula que està triomfant a Barcelona: tapes.

BUNYOL~3.JPG

Bunyols de bacallà, altrament coneguts com bombons! | Olletadeverdures.cat

 Si  passeu per les cròniques que ha fet la gent, veureu que hi ha força consens en què el mallorquí i els bunyols de bacallà són els guanyadors de la nit. A casa nostra també ho han estat. El mallorquí és el típic entrepà de sobrassada i formatge, però amb un toc diferent: el pa era briox i a sobre portava sucre glas. Semblava ensaïmada! Potent, dens, fonia a la boca. Els bunyols, com diu Starbase, eren bombons de bacallà: amb un peix evident, no triturat. Diferent, sobretot amb la punta d’allioli de mel que portaven a sobre. Ja us ho hem dit, que era com un bombó! Seguint el símil torer, serien com les manoletines de la casa; els passis elegants del maestro que et sedueixen i et farien tornar.

Nosaltres, però, també destaquem el segon entrepà que ens van treure: el català. Carn rostida amb mostassa en un panet tou que feia venir moltes ganes de clavar-li un mos. Aquests entrepans són el fet diferencial de La Lola dins de l’oferta de tapes que ha inundat la ciutat recentment. Vindria a ser el salto de la rana del Marquès, vaja… 😉 Brutal, també, la versió modernitzada del Pepito de ternera. Per a Massitet, obligatori posar les mandonguilles en la tria: bona carn, meloses. Bon mar i muntanya.

DSC_0570.JPG

Català i xips casolans: la marca de la casa en un plat | Olletadeverdures.cat

No es van quedar gens curtes algunes propostes com l’amanida russa (Massitet n’és fan, tingueu-ho en compte) o les croquetes de pollastres i pernil. Pases naturals, vaja: no són espectaculars però demostren la tècnica de l’artista. L’entrepà català va guanyar entre alguns dels assistents. No van generar passió, en canvi, ni els xipirons (massa picants, un pèl aigualits) ni la bomba de la Barceloneta (reintrepretada, més suau). No direm que el torero Marquès hagi punxat òs aquí, però no els denamarem quan tornem. Millorable el tercio dels postres: macarons interessants i poca cosa més…

La Lola és doncs, el segon restaurant d’un xef de prestigi que no ha anat a Las Arenas a sortir escridassat ni a saltar la barrera. Ofereix una cuina de tapes i raccions molt digne pensat per cridar l’atenció dels compradors dels centre comercial i també, per als assistents a les fires i congressos que s’hi fan al davant. Marquès busca, doncs, ampliar el seu negoci com han fet altres cuiners a Barcelona (Jordi Vilà, Carles Gaig, Xavier Pellicer) per fer sostenible la seva empresa. I ho fa amb honestedat i transparència.

La Lola de las Arenas. Una plaça complicada, però on el mestre sap tirar d’ofici per fer content al respectable. Pagarem per tornar a veure-ho…

Llangostí Tapa Tour Vinaròs 2010: a per ells!!

diumenge, 29/08/2010

Els darrers anys, tinc la sensació que el meu poble està que no para amb activitats gastronòmiques. Enguany, la gent del Patronat Muncipal de Turisme han posat en marxa una iniciativa que permet conèixer els restaurants de Vinaròs, menjar llagostins del poble a un preu més que assequible i, damunt, votar i triar quin cuiner s’ho ha currat més…

Llangostí Tapa Tour Vinaròs 2010
Amb aquest nom una mica catxondo, i amb el groc i negre com a color corporatiu imitant la volta ciclista francesa, s’ha posat en marxa un concurs en el qual participen nou dels restaurants que formen part de Vinaròs Gastronòmic. Es tracta d’un concurs en el qual els nou restaurants participants ofereixen una tapa basada en el llangostí i una copa de vi per cinc euros. Està associat al Concurs Nacional de Cuina aplicada al llangostí, on es solen presentar (i guanyar…) restaurants de fora del poble.

DSC_0189.JPG

La tapa d'El Bergantin, ben bona! | Foto: Olletadeverdures.cat

Sí, sí: per cinc euros! En aquest document PDF podreu trobar els participants i les tapes que presenten a concurs. Els comensals que hagin menjat pel cap baix sis tapes podran votar per la millor i participar en un sorteig que té com a premi un sopar per a dues persones a qualsevol restaurant del club Vinaròs Gastronòmic. No em direu que no és una bona manera de conèixer els estupendos llagostins del poble. A per eeeeeeeeeeeeeeeeeeells!!! 😉

Les dues primeres: El Bergantín i el Mesón de la Mera
Fa uns dies vam baixar a Vinaròs i vam aprofitar per fer un parell de visites. La primera, a un imprescindible de la nostra agenda gastronómica local: El Bergantín. Es prsenten a concurs amb “Pasta de full de llangostins, ceba confitada i emulsió de taronja”. Ració generosa que permet repetir una tapa força aconseguida, amb el gust del llagosti una mica camuflat per la resta d’ingredients, però ben agradable de menjar. Bona, ben bona.

DSC_0194.JPG

Solla -Cru, la tapa d'El Mesón de la mera | Foto: Olletadeverdures.cat

L’altra tapa és d’un restaurant que mai havíem visitat i que, francament, ara ens penedim. El Mesón de la Mera ha preparat una tapa molt sofisticada sota el nom Solla-Cru, que entre parèntesi ens expliquen que són unes “Sopes rossejades i carpaccio de llagostins amb un cruixent de llangostins”. Doncs això: llangostí. Res més. Un sabor pur, net i marcat de llangostí, de marisc, de glop de mar. El joc està en les textures, més toves, més cruixents, més humides, més seques. Ens vam quedar impressionats, de veritat.

Els amics de Gastronomia&Cia ja les han provades totes i en aquest enllaç trobareu els comentaris de gairebé totes. Si no sabeu que fer algun cap de setmana fins al 21 de setembre, ja ho sabeu: agafeu la bicicleta i veniu a recórrer el tour de restaurants de Vinaròs. A la vista teniu dues bones raonsUna manera curiosa i ben gormanda de conèixer el poble i la seva cuina. Sereu benvinguts, no ho dubteu!

Salut!

Massitet

Quimet i Quimet

dimarts, 12/05/2009

Remenant fotos a l’ordinador, m’he trobat aquesta d’un dels diversos cops que hem tingut la sort d’anar a fer un mos al mític Quimet i Quimet, al Poblesec de Barcelona. Sempre l’he trobada una foto bonica: els pintxos en primer terme, les copes de cervesa Pilsner Urkell de barril en segon pla, la iluminació càlida del local… Trobar-la sense buscar-la m’ha inspirat, i m’he posat a escriure el post pendent que sempre hem volgut fer de la bodega en qüestió i que sempre acabava darrera d’alguna altra entrada nova… 

Un clàssic barceloní
Si sou lectors habituals nostres, ja sabeu que Quimet i Quimet ens agrada molt: el tenim destacat a la nostra pàgina de llocs preferits on anar a fer tapes, pintxos i platillos. I si no sou seguidors de la nostra olleta, dons és probable que també la conegueu, perquè és una de les tabernes clàssiques de Barcelona i lloc de peregrinatge dels gourmets barcelonins, catalans i de tota la península.

DSC_0062Situada al mateix carrer on va nàixer el noi del Poblesec, és un local amb història; una de les antigues bodegues de barri que encara queden operatives a Barcelona. I regentada encara per la mateixa familia. El propi local ja mereix una visita per si sol, amb les dècades que porta a l’esquena i les parets fins a dalt de productes abellidors que podeu comprar.

És famosa per moltes coses. Però  sobretot ho és per  la selecció de conserves de gamma alta que hi podeu trobar;  per les quatre cerveses que surten dels seu brolladors i la pròpia de la casa que es van fer a Bèlgica; pel platillo de formatge, pel surtidor de vermut Yzaguirre que ja justifica una visita, pels assortits que podeu fer al vostre gust ; i també pels pintxos que han servit d’excusa per a aquest post

DSC_0065Els pintxo que veieu en primer pla és el nostre preferit: el de cecina de Burgos amb parmesà i crema de balsàmic. El que està al darrera, pobre, ha acabat eclipsat darrera del nostre estimat: mesos després d’haver-lo menjat, sóc incapaç de recordar de què estava fet. No és l’altre nostre preferit, el de crema de formatge, llom de salmó fumat i mel. Dues meravelles que solem demanar quan anem. Per ells mateixos ja compensen el fet d’haver de menjar de peu i de córrer a pillar posicions a les mini taules o la barra correguda que rodeja tot el local. En hora punta, fins i tot és probable que acabeu menjant al carrer, literalment.

En cas de no saber què menjar, no dubteu en demanar consell als germans  que us atendran, encantadors i disposats a facilitar una tria que es pot fer complicada entre tanta delicia.

Massitet

La 'torraeta' de Cabanes

diumenge, 8/02/2009

Anxoves, allioli, pebre vermell. Aquesta combinació és un dels records gastronomics més reiteratius que tinc de la meva infantesa. El que em crida l’atenció, però, és que aquest combinació la devia menjar, de petit, un parell de cops. Un parell d’estius, per ser més precisos. Prou com per a quedar-se clavada a la memòria gustativa…

La torraeta (torrada) de Cabanes
Cabanes és un petit poble (no arriba als 3000 habitants) de la comarca castellonenca de la Plana Alta. En aquest poble, el meus pares conservaven uns vells amics de la familia, que havien viscut a la casa que hi ha jut davant del forn. Des de sempre havíem mantingut contacte i a l’estiu, quan erem petits, la meva germana i jo hi anàvem a passar algunes setmanes. El darrer any que hi vaig anar, per a que us feu una idea, devia tenir uns 10 o 11 anys.

torrada_cabanes

Doncs bé, en alguna d’aquestes estades vaig provar una torrada que portava els tres elements tan racordats. Els fills d’aquests amics de la familia, amics de la familia al seu torn, van regentar durant uns anys una tasca, una mena de taberna on servien algunes coses de menjar, entre les quals la que jo anomeno “la torraeta de Cabanes”. L’elaboració no podia ser més senzilla: agafeu una llesca de bon pa i el torreu lleguregament, tot just que comenci a cruixir. Llavors, la pinteu ben pintada del vostre allioli preferit, hi poseu unes anxoves en oli de confiança i ho acabeu espolsant una mica de pebre vermell dolç (jo sóc un gran fan del de la Vera) i ho poseu a gratinar uns minuts. No massa, que l’anxova no es torri  i faci un gust massa fort. Tot just que l’allioli comenci a posar-se nerviós fent una mica de bombolletes.

Un bon vas de vi negre, mediterrani, potent, un pèl astringent. Ja no cal res més…

Massitet

"Una de bravas y dos cañitas"

dilluns, 18/08/2008

“Allà donde fueres, haz lo que vieres”. Aquesta mostra de saber popular castellà és una de les oracions que tinc més presents quan anem de viatge algún lloc, sigue més o menys exòtic. En termes gastronòmics, i practicant una mica de terrorisme parafresajador, també l’aplico sota el format “allá donde fueres, come lo que vieres”… O sigui, buscar aquell producte o plat de la cuina de la zona que sigui més interessant o ens cride més l’atenció. Però clar, quan vas a ciutats tan cosmopolites com Madrid, això del vieres pot ser una mica perillós. Es com si un turista anés pel carrer Verdi de Barcelona i, aplicant la dita, mengés libanès. Home, si que ho vieres, però no és pas (encara?) cuina catalana, el falafel…

Així que, quan vam anar cap a Madrid, ens vam documentar una mica i vam arribar a la conclusió que no podíem sortir d’allà sense provar unes patates braves: hi ha un cert consens sobre l’origen madrileny del plat. De fet, ja ho havia pensat molt abans de saber que ànavem a la capital del reino: quan vaig llegir aquest post del Ligasalsas, referent gastronòmic ineludible si vas a Madrid, vaig veure clar que una de les grans aportacions de la capital espanyola a la cuina mundial eren les patates braves.

Bar “Las Bravas”
On havíem d’anar a menjar les braves en una ciutat que li agrada dir que les ha inventades? Com que jo sóc de fer cas a les persones que he convertit en un referent, vam acudir de nou a Ligasalsas per veure que recomenava, amb el seu estil subtil, el bar Decomar i el bar Las Bravas. Com que el traç fi i precís del mestre ens va indicar suaument aquest darrer, allà que hi vam fer cap. Per sospresa nostra, ens vam trobar que el bar havia patentat una recepta de la salsa brava, essència del plat descomptada la patata. Era evident que havíem encertat…

Encara que ja ho sabíem gràcies al nostre referent, no deixa de ser impactant comprovar que, efectivament, les patates braves a Madrid no porten allioli. Solament es fan amb la famosa salsa brava (Ligasalsas ofereix un curset claríssim sobre què és i que no és aquesta taca taronja…). Ho sigui, que en les patates braves també hi ha fet diferencial. Un parell de fet: ens va semblar que a Madrid la patata està tallada més grossa, amb més massa, i cuita de manera que quedi mantecosa.

No ens van acabar de convèncer (coses del xoc cultural?), tot i que va ser força gratificant entrar allà i poder fer el crit de guerra del tapeig madrileny: “Una de bravas y dos cañitas”.

Massitet