Arxiu de la categoria ‘Restaurants’

|1|2|3|4|5|

Sopem en bloc II: el retrobament

dimecres, 3/12/2008

El passat divendres 28 de novembre la comunitat gastroblocaire catalana vam fer el segon sopar en bloc. Aquest cop l’afluència va ser molt menor: la baixa en massa dels enoblocaires es va notar força quantitativament, ja que al primer sopar n’eren una dotzena. Compromisos previs van fer impossible que altres blocaires no poguessin assistir. En tot cas, una mostra molt ben assortida (i ben divertida!) de gastroblocaires ens vam trobar al Nonell Restaurant de Barcelona, a tocar de la catedral.

Repetidors i noves incorporacions
vieira_crema_patata En la vessant social del sopar, hi vam acudir uns quants repetidors del primer (Òscar, Manel, Mar, Sara Maria, Tiriti, Xavi i Rosa Maria, i Massitet) i tres noves incorporacions (Arantxi i Juan; i Kissumenja, de la qual per fi la comunitat gastroblocaire va comprovar que existia i no era un recurs narratiu de Massitet…). Vam riure molt i estic segur que des de les taules del voltant opinen que massa. Definitivament, els gastroblocaires tenim quatre característiques bàsiques a banda del gust per menjar bé: parlem molt, riem molt, ho fem en veu alta i fem mooooooooooooooooooltes fotos als àpats. Redéu, quants de flaixos! Oi, Sara Maria?

verduretesLa nit vas ser divertida (seure al costat del Tiriti és garantia d’anècdotes descollonants!) i el gust per retrobar-nos i conèixer-nos amb els nous va fer que passes volant… El fet de ser poca gent tenia un gran avantatge i és que ens va donar l’oportunitat de parlar tots més entre nosaltres, una de les coses que no va acabar de funcionar en la versió extended que va ser el primer sopar: gairebé més de trenta. Cinc (Mar, Tiriti, Manel i nosaltres dos) vam aguantar per fer un ginotiquet com Déu mana, encara que la intenció de fer-lo al Boadas ens va durar 3 segons, temps necessari per veure que no hi cabíem amb comoditat… Les risses van continnuar fins les dues de la matinada.

La part gastronómica: resturant correcte amb bons plats
El Nonell Restaurant va ser un lloc ben agradable i encertat per la trobada que vam fer. El nivell de la cuina va ser força correcte, sense gaires innovacions ni estridències (entenguis en sentit positiu, si us plau). La tapa d’entrada, una vièria amb crema de patata, semblava indicar que el sopar tenia un potencial espectacular. Però el conjunt de plats es va mostrar irregular, amb alguns clarament prescindibles (el salmó, que podeu veure en aquesta foto: bonic però sense sabor), uns altres força correctes (els nyoquis i les verdures, que il·lustren el post) i el gran guanyador indiscutible, per unanimitat (crec) i sense competència: l’ànec, que podeu veure just aquí a sota..

anec_amb_pomaCom diu Mar en la seva crònica, pell cruixenteta, interior melòs i una potència de sabor que lligava molt bé amb la poma i la pera que l’acompanyaven. Bó, molt bó. Els postres, amb un gran nivell: gran la crema especiada i gegant el coulant de xocolata amb gelat de toffee. Gran tancament que en el meu cas va anar de menys a més: verdures – ànec – coulant. Si els voleu, la Sara Maria ha posat el nom complet dels plats al seu post.

coulantPer beure, una carta una mica justeta de vins ens va permetre beure un Castell del Remei Gotim Bru modest però segur, amb equilibri entre fruita, acidesa i un pèl de fusta. Fresc, gustós i fàcil. I un Viñas del Vero Gewürztraminer dolcet i llèpol que es bevia molt, massa, fàcilment (oi, Mar ;-) ). van acompanyar molt correctament els plats. Per acabar l’apat, ens vam apalancar amb diverses ampolles de Vi de gel de Gramona (una de gewürztraminer i dues de Riesling). Equilibri entre dolçor i acidesa, una mica de complexitat aromàtica i un gust intens i llarg. Què bons són aquests vinets i que bé anaven amb la crema (no tant amb el coulant)! i que com acompanyen mentre la fas petar a la sobretaula… Tot per uns 40 euros, preu clarament inflat per les botelles de vi que ens vam arrear: el preu sense vi era de 28 euros!

El resum de tot plegat és molt fàcil de fer i és el següent: quan Sopem en bloc III?

Salut!

Massitet (kissumenja va moooooooooooooooooooooolt atabalada).

P.S.: Totes les fotos dels plats les podeu trobar aquí. Com sempre, podeu usar-les al vostre gust sempre que en citeu la font…

Etiquetes: , ,
Publicat a Amics i familiars, On hem menjat, Restaurants, Trobades gastronòmiques | 4 comentaris »

Ep, que ja és novembre!

divendres, 7/11/2008

Atabalat com estic aquests dies per la meva estada a Euskadi, encara no havia trobat un ratet per poder fer un post i explicar-vos que a Vinaròs ja ha començat el Mes dels arrossos. Com cada novembre des de fa 15 anys, un bon grapat de restaurants ofereixen durant tot el mes menús especials que tenen l’arròs com a protagonista. Com ja he explicat en altres entrades, les virtuts d les jornades són dues: que podeu trobar arrossos que solament es fan per aquestes setmanes; i que els menús tenen uns preus realment baixos, ja que l’atenció és atreure als restaurants a un tipus de client que pot ser d’altra manera no hi aniria…

No em cansaré mai de dir que nosaltres enguany anirem amb els amics de Barcelona, com sempre, a La Isla. Enguany, per segona vegada, vaig proposar un canvi per provar un restaurant nou i la resposta va ser un abrumador no. En tot cas, aquí teniu l’enllaç del PDF que fa de guia i que penja del web de l’Ajuntament. Hi trobareu els noms i adreces de tots els restaurants que participen i el menú que ofereixen. Mireu, mireu els preus…

No se m’acut millor oportunitat per donar un volt pel Baix Maestrat que el mes de novembre…

Salut!

Massitet

Etiquetes: , , , ,
Publicat a On hem menjat, Pasta i arròs, Peixos i mariscs, Restaurants, Trobades gastronòmiques | 5 comentaris »

Descobrir Les Moles

dimecres, 8/10/2008

Acabo de comprar-me el Descobrir Cuina del mes d’octubre i m’he endut una sorpresa molt agradable: a les fitxes centrals amb receptes del programa Cuines de TV3 d’aquests mes hi ha les del Restaurant Les Moles, d’Ulldecona (Montsià). I m’ha fet tanta ilusió que he decidit trencar el monogràfic sobre la nostra boda per contar-vos-ho.

Com hem deixat per escrit a la pàgina de Restaurants, a Les Moles hem viscut una de les nostres grans experiències gastronòmiques. A més, ho hem fet al costat de Vinaròs, en un municipi petit, on mantenir obert un resturant gastronòmic d’aquest nivell és especialment remarcable. És emocionant trobar-te per escrit amb foto i tot algunes de les receptes que t’han fet gaudir tant! Entre les que surten aquest mes hi destaca la reinterpretació de la clotxa de la Terra Alta, que tant ens va agradar o les postres de d’oli d’oliva d’Ulldecona, tan atrevides i sorprenents. També com es fa el McMoles, un divertimento gamberret altament gratificant…

De tota manera, ens ha fet especial festa trobar-nos la recepta que Jeroni Castell, el xef del restaurant, va presentar al Concurs nacional de cuina aplicada al llagostí de Vinaròs i que li va permetre guanyar el tercer premi. No tots els dies és te a les mans una recepta guanyadora!!

En fi, que ens ha fet molta il·lusió veure les receptes amb les carones del xef Castell i a l’estimat amiguete Juanjo Roda (alguna cosa més que l’ajudant del xef). Mireu-vos-les i, n’estic segur, acabareu programant un visita a Ulldecona…

Massitet

Publicat a Restaurants | 3 comentaris »

I què vam beure la 'nit de noces'?

dimarts , 7/10/2008

En això del vins la veritat és que som uns novatillos de cal Déu. No n’entenem massa, la veritat. Ara bé, sí que sabem molt bé que ens agrada i també, una mica, perquè. En el cas dels vins, doncs, la tria del celler també vam aconseguir que respongués als nostres gustos. El responsable de l’Hotel Roca, Àngel, tot predisposició i professionalitat, ens va dir que cap problema a incloure vins que ell no tingués a la bodega i ens va demanar la llista que voldríem. Li vam passar una amb tres vins negres i una altra amb tres vins blancs, ordenats segons preferència. El resultat, els priemers de la llista: el blanc Missenyora, de la cooperativa l’Olivera (D.O. Costers del Segre) i el negre Dido La Universal (D.O. Montsant).

Tots dos vins eren ben coneguts per nosaltres i a més corresponien a Denominacions d’Origen que havíem visitat. En el cas de Dido, a més, va ser una troballa dinant als Irreductibles en la enyorada visita al Priorat. Pel que fa a Missenyora, tenia l’afegit que ser fruit d’una casa amb un compromís social envejable, ja que els seus treballadors són disminuïts psíquics amb risc d’exclusió social i laboral.

La veritat és que els vins van fer patir una mica a Àngel, ja que els cellers no tenien distribució a les comarques de Castelló i els va haver de demanar expressament als cellers. El Missenyora va arribar el dia de la boda al matí, desprès que el celler fes un segon enviament urgent perquè el primer s’havia perdut. Gràcies, l’Olivera!! Per cert, va arribar tard però bé: molta gent ens va fer saber que els havia agradat molt el vi blanc!

Dos vins que a nosaltres ens semblen excel·lents per sí sols però que a més van maridar perfectament amb els plats que tenien encarregats acompanyar. El Missenyora, fresc i estructura al mateix temps, va ser un soci perfecte per al marisc, inclosa la potentíssima gamba. El toc mentolat i fresc; i el cos d’un molt equlibrat Dido va casar molt bé amb el filet enfoiat. El blanc, però, va guanyar la partida: molta gent no el va soltar en tot el sopar i va ser capaç d’enfrontar-se al filet sense patir gens ni mica. A més, com havia de ser, servits i mantinguts a la temperatura addient en els dos casos. Chapeau els vins!

Va tancar el celler (i en part el sopar…) l’Agustí Torelló Mata Brut Reserva . Amb els caves, a diferència dels vins, no hi havia llista a fer: o eren Torelló Mata o no ens casàvem! Només un cas per a que vegeu com va funcionar de bé: la nostra amiga Vane, que solament veu cava, va fer tot els sopar amb aquesta joieta del Penedés i diu que va aguantar com un campió. De nou, equilibri entre frescor, cos i estructura per ser prou versàtil…

Un element més, les begudes, que ens van ajudar a tenir un banquet de noces rodó. N’estem tan contents, rédeu! ;-)

 

Massitet i kisumenja

Etiquetes: ,
Publicat a Nosaltres, On hem menjat, Producte, Restaurants | 1 comentari »

El sopar de noces

diumenge, 5/10/2008

El sopar de noces el vam fer al restaurant de l’Hotel Roca, lloc de confiança de la familia de Massitet: ja hem perdut el compte de les bodes, batejos i comunions (la famosa BBC) que hi hem celebrat! Per no anar gaire lluny familiarment parlant, ja hi vam celebrar la boda de la meva germana fa un grapat d’anys. Certament, la confiança la tenia merescuda abans d’anar-hi nosaltres (sempre hem menjat molt bé) i no ens va defraudar gens. I pel que ens han dit els convidats més íntims, a ells també els va agradar molt.

Descartat el sopar a l’ermita, doncs, el lloc el teníem clar. I també teníem força clar el menú; seria solament de dos plats. Díem solament perquè al Maestrat hi ha una certa tradició de fer menus tres plats (marisc, peix i carn) i, per exemple, la setmana després de la nostra hi havia una boda que n’oferia… quatre! En tot cas, nosatres vam dubtar una miléssima de segon (“I si la gent es queda amb gana?”), però teníem molt clar des del principi que el menú seria de dos plats forts, prepostres i postres. Tot això, sense contar el vermut de l’ermita…

“Sense llagostins de Vinaròs jo no em caso”
Com que Massitet portava mesos repetint com si fos un mantra la frase “sense llagostins de Vinaròs jo no em caso”, la tria del menú es va reduir a escollir el segon plat: el primer seria una mariscada Roca, amb tres llagostins, tres gambes i un escamarlà que, com podeu veure a la foto, era mutant! Si Saddam Hussein l’hagués vist n’hagués dit “la mare de tots els escamarlans”. Quin animalot!

La mariscada va sortir excel·lent: producte fresc de mida gran, tret assegurat! A més, els bitxos estaven intervinguts al mínim: les gambes, tot just ensenyades a la planxa i tèbies, estaven per sucar-hi (literalment, us en donem fe!) els dits. Els llagostins i l’escamarlà, bollits al punt (quina carn més dura!) i freds, com mana el cànon. La veritat és que quan els vam veure al plat vam respirar, ara ja del tot, tranquils: “el sopar aniria bé”, ens vam dir a cau d’orella…

A una taula dels amics de Kisumenja va haver un moment que es va fer la ola. ens pensàvem que era en honor nostre, però era per celebrar que a dos convidats no els agradava el marisc i tacaven a més marisc pel cap. Un indici que devia estar ben bo! ;-)

I la carn? Doncs vedella, que ens remet a Girona…
Tot i que solament havíem de triar un plat, que seria carn, la cosa va ser un pèl més complicada del previst. De totes les opcions que ens havía donar Àngel Gavaldà (propietari i reposnsable de l’Hotel), nosaltres havíem triat en un primer moment el filet de porc ibèric. Però Àngel ens va dir que això, a Vinaròs i una boda, no acabava de lligar: encara que fos ibèric, el porc no donava glamour a l’apat. Ell ens recomenava vedella o xai. I aquí ens vam rajar una mica: posar solament dos plats a l’apat passi, però posar porc era forçar massa les convencions socials locals… ;-)

Després de fer una prova de menú a l’agost, ens vam decantar per un filet de vedella a la planxa amb escalopa de foie Rossini, flam de bolets i carabasseta farcida. La carn al punt, melosa, es desfeia a la boca acompanyada del foie, gustós i tot just passat també per la planxa. El flam de bolets va triomfar de mala manera, fins al punt que a una taula de cosins joves gairebé hi ha navajazos per fer-se amb el flam del veí. A la taula d’amics de Barcelona, més civilitzats, vam muntar un mercat d’intercanvi entre els fans del flam i els hooligans de la carabesseta.

Aquest plat va ser, dedicidament, una bona tria. Primer, perquè estava molt bo. Després, perquè Massitet és un talibà del foie. A més, la vedella tenia el plus que ens feia pensar en Girona. Ni que fos de refiló, un altre vincle amb nosaltres. Kisumenja i Massitet al plat…

Com ja haureu notat, del sopar també estem molt contents. Teníem la certesa que Àngel Gavaldà (rigor, professionalitat, exigència i autoexigència) no ens fallaria en un dia així. I no solament no va fallar: ens va regalar un excel·lent sopar. Quan penjem el post sobre els vins s’entendrà una mica millor perquè estem tan contents… Ara només falta que us expliquem quin va ser el postre, sobre el qual pot ser hem creat massa expectatives…

Ara venim amb el pastís i el vinet dolcet! ;-)

Massitet i Kisumenja

Nota: les fotos dels plats són cortesia de la nostra estimada Atzavara. Com que dies abans del sopar Kisumenja va preguntar amb aquell to amenaçador seu “El dia de la boda no aniràs amb la càmera fent fotos amunt i avall als plats, no?” vaig haver de bucar un bon samarità que fes les fotos. I llavors aparegué Atzavara, amb la seva flamant D60 nova i moltes ganes de fer fotos. Gràcies, Mo!

Etiquetes: , ,
Publicat a Nosaltres, On hem menjat, Restaurants | 8 comentaris »

Lluçanès

dissabte, 6/09/2008

Un dels avantages de tenir bons amics gourmets que t’estimen molt és que, de tant en tant, et fan algun regal inesperat que et porta a vivir un gran moment gastronòmic. El passat mes de juliol vam tenir la sort que una molt bona amiga nostra ens portés de la mà a un d’aquests moments gastronòmics convidant-nos a dinar al Restaurant Lluçanès de Barcelona. Sí senyor, quin gran àpat vam poder gaudir… 

Un restaurant particular 
El restaurant Llucanés és un menjador particular. Primer, per la seva història: nascut a Prats de Lluçanès sota el lideratge del xef Àngel Pascual, viu una evolució que el porta d’una cuina més tradicional a una oferta clarament gastronòmica i al reconeixement d’una estrella Michelin. Llavors, amb la nova oferta consolidada i prestigi reconegut, fan el salt a Barcelona. S’instal·len al barri de la Barceloneta sense perdre la seva condició de projecte familar. Ho fan a la cerca d’un nou públic que faci sostenible el model de restaurant. Això no és tot, pel que fa a particularitats: quan s’instal·len al cap i casal, ho fan dins del Mercat del barri, un fet novedós en restaurants d’aquest nivell. És, doncs, un restaurant exiliat al Mercat de la Barceloneta.

El resultat d’aquesta doble evolució és un restaurant de cuina catalana actualitzada, arrelada al territori i basada en un molt bon producte. L’espai conforma un entorn que mescla la tradició i exuberància d’un mercat tradicional amb un local decorat amb un accent modern i la sobrietat com a eix fonamental, tot amb un accent industrial notable (mireu, si no, les fotos que es poden veure al seu web). La cuina, a vista, és un altre dels punts atractius d’un local amable i acollidor.

L’àpat: nivell general mitjà-alt i punts sublims
L’àpat que vam gaudir al Lluçanés va ser, en termes generals, molt bó. No tots els plats van emocionar, però els que ho van fer ens van posar molt la pell de gallina. Fins i tot i va haver algun calfred d’emoció a l’esquena, el màxim reconèixement que el nostre cos atorga a un moment de plaer… O sigui, que va ser una experiència digna de ser incorporada a la nostra selecció de grans moments gastronòmics. Aquí us passem l’index de plats (aquí podeu veure totes les fotos)  del menú degustació que vam poder gaudir:

  • Tapetes (escopinya, miso i gelatina de maracuià; Hamburguesa de peix i escalibada; i Flor de carbassó farcida d’ànec).
  • Rogers escabetxats amb fruites i verdures
  • Caneló de pollastre de pota de negra del Penedès amb beixamel de parmesà i encenalls de foie
  • Sepions amb arròs venere a la brutesca
  • Dot, patata violeta amb estofat i escuma d’all i oli de romesco
  • Cansalada de coll, pa torrat, cumquats i salsa de vermouth
  • Xocolata i mandarina amb densitats
  • Cireres al vi negre amb gelat de llet merengada

Els moments més gloriosos van ser uns quants i força ben repartatits al llarg del dinar. Les tapetes, (en especial l’hamburguesa i la flor de carbassó) van ser ja tota una declaració d’intencions: vam tenir clar de seguida que ens ho passariem bé menjant sabors purs, clars i potents.

Però en arribar el caneló de pollastre Massitet ja havia decidit que aquest àpat seria dels que recordaríem llarg temps: quina sabor de pollastre més net i clar; quant de sabor a pollastre: ens n’haguéssim cruspit dos plats més! El mateix ens va passar amb els Sepions i l’arròs que van venir a continuació: quant de gust, quin sabor a mar més net! Després d’aquests dos plats teníem les papil·les gustatives estabornides i la pell demanat a crits deixar d’estar en mode gallina… Encara salivem quan mirem les fotos…

El quart moment de plaer fortet ja va trigar una mica més en arribar (Dot discret; cansalada massa contundent per al moment en què apareix a taula): les cireres eren, directament, sublims. Un compendi d’equilibri entre frescor i dolçor. Molt interessants…

Per acompanyar l’apat vam demanar una ampolla d’Odysseus Blanc, un vi de garnatxa blanca del Priorat que es va mostrar molt gustós, amb un equilibri excel·lent entre la frescor de la fruita i el toc de la fusta, integrada amb precisió. Molt bó, encara que per nosaltres no tan interessant com el seu germà fet de Pedro XIménez. Va acompanyar l’àpat a la perfecció, precisament pel seu equilibri i l’excel·lent temperatura a que va ser servit.

El servei: cordialitat i eficàcia amb un toc just de familiaritat
El bon nivell de la cuina va anar acompanyat d’un servei a sala que es va mostrar com el vi: equilibrat. En aquest cas, entre la rapidesa, la professionalitat i la familiaritat. Segur que el fet d’haver solament dues taules més en tot l’apat va ajudar a aconseguir aquest servei eficaç, però en tot cas cal destacar-ho. La cap de sala i dóna del xef Àngel Pascual va estar atenta sense embafar, preocupada pel nostre confort i per la nostra satisfacció. El resultat: un lloc agradable que ajuda a gaudir una mica més del (bon) menjar…

“La cuina és un art que requereix temps i paciència”. Això diu el díptic on ens van imprimir el menú degustació quan els vam demanar si ens el podien donar. La veritat és que a taula no ho vam notar: ritme ràpid i sense esperes. Però segur que per fer una cuina de sabor tan purs i tan potents en cal molt, de temps de i de paciència. Esperem que ho mantinguin per molts anys per continuar fent art…

Massitet i kiseumenja

Etiquetes: , , ,
Publicat a On hem menjat, Restaurants | 6 comentaris »

Bresca Restaurant

dissabte, 5/07/2008

Una de les coses que m’agrada de la meva feina és que em permet viatjar de tant en tant per diferents pobles i ciutats de Catalunya. Això, gastroaddictes, ja sabeu que comporta: poder visitar botigues on buscar el producte slow food de la zona, cellers on pillar els vins més difícils de trobar de la DO propera  i descobrir restaurants. Doncs bé, ahir i avui he estat a Cambrils i he fet un dels descobriments de l’any: el Bresca restaurant.

Poso descobriment en cursiva perquè ho és a casa nostra. El Bresca, però, no és un lloc precisament poc conegut: els foreros de Verema el deixen pels núvols; per sobre dels tres estrellats que també hi ha a Cambrils (tot un clúster gastronòmic!). Poca broma, que aquesta gent són exigents i han enviat al paredón a més d’un… Pau Arenós, al seu llibret Deixa’t guiar, dóna aquesta definició del seu xef, Xavi Ferraté: “Com és possible que amb tants pocs elements activi les saturades papil·les gustatives dels comensals experts? Gràcia, manetes i estudi”. Doncs això, visita obligada a Cambrils.

Un festival en quatre temps
L’elecció a la carta (el menú degustació s’ha d’encarregar; aquí vaig badar) se’m va fer molt dificil davant d’una exhibició tant potent i descarada de plats atractius. Després de donar-li voltes, vaig escollir el canaló de gambes i cigrons; i el garrinet confitat amb peres. Com diem al País Valencià, “de traca i macador”.

Mentre m’esperava, va aparèixer una flor de carbassó arrebossada i parmesà per entretenir-me. Tota una declaració d’intencions que em va fer veure de seguida que viuria una gran nit: si amb dos ingredients tan simples ja estava gaudint tant…

Sublim el caneló, que pressuposava un pèl pessat i va acabar sent una oda a la frescor i la lleugeresa. Més i més satisfacció a cada mos: més n’hagués tingut, més n’hagues menjat. El garrinet, pura potència. Explosió de sabor a la boca i suavitat als llavis: com es pot aconseguir un animalet tan melós??? La pera, acidosa i marcant un contrapunt molt fresc al porquet, va resultar divertida i sorprenent. Jocs de textures a tots dos plats: cruixits i melositats; frescor i contundència. Ho sigui, un festival…

Per tancar el sopar, li vaig demanar a la cap de sala Alba Roig (parella del xef i copropietària, crec…) que em recomenés un postre suau (estava a punt de reventar, però no podia renunciar a un plat més!). Quin encert demanar-li! Em va aconsellar els préssecs amb crema de marialluïsa i vaig completar el quart acte del festival. Quina frescor, quin sabor, com n’era de sorprenent… per simple i complexe a l’hora! Ah! i un consell important: aneu amb compte que les raccions són (més que) generoses. I us ho diu un que li agrada menjar!

I l’ambient?
El tracte de la cap de sala em va resultar agradables: afabilitat sense empalagar i efectivitat en el servei a taula. Pot ser una mica lent per a la poca gent que erem a la sala (dues taules de dos i un servidor) però cal tenir present que solament són una persona a la cuina i una a la sala. La petita espera en algun plat val, però, molt la pena. Molta tranquilitat, iluminació adequada i música del rotllo chill out encertada. Un detall que em va agradar: com que sopava sol, em van portar premsa del dia i una revista per anar llegint, si volia.

Si podeu demaneu la taula que està enfront de la cuina. Un vidre us deixarà veure el Xavier treballant, pura concentració, moviment exacte i precís: vaig buscar diversos cops la seva mirada per dir-li que estava gaudint com un nan i no va aixecar mai els ulls de la seva feina. Menys mal que li vaig poder dir a l’Alba que el felicités: confio (de fet, ho sé…) que ho hagi fet.

Per cert, que molts dels productes que empren a la cuina els cullen de l’hort ecològic del pare del xef, que procura fer una cuina de temporada amb el producte més al punt en cada cas. A la carta del restaurant així ho expliquen. Quan vaig acabar de sopar i ja marxava, van tenir el detall de ragalar-me un dels primers pots de confitura de prunes i gingebre de la temporada (el veieu a la foto), que fan amb la collita pròpia. Encertats, fins i tot, en les deferències cap als clients.

62€ per persona amb mitja ampolla d’Albariño Valmiñor que va acompanyar perfectament tot el sopar. Podria ser, de fet, el cinquè acte…

Massitet

P.S.: M’ha arribat al cor veure, un cop a Barcelona, que han participat, des de la primera edició, al Concurs Nacional de Cuina aplicada al llangostí de Vinaròs. Per a un vinarossenc militant per jo, aixó és un plus que el fa, a més d’un bon restaurant, un lloc encara més entrenyable. Si ho arribo a saber allà, els ho dic…

Etiquetes: , ,
Publicat a On hem menjat, Restaurants | 2 comentaris »

Dinar a Vinaròs un dia d'examen

diumenge, 15/06/2008

El mes de juny de cada any a Vinaròs es fan proves de la Junta Qualificadora de coneixements del Valencià. Això, dit així, certament no té cap relació amb la cuina ni amb la gastronomia. Però quan es sap que centenars de catalans principatins acudeixen al poble a fer les proves la cosa canvia de carís. Resulta que la genial i popular Generalitat valenciana no reconeix els títols de català expedits per la catalana. Però la del Principat, en canvi, sí que reconeix els atorgats per la valenciana. Per tant, els catalans que vulguin tenir un títol vàlid als dos territoris han de venir al País València. I Vinaròs és el poble més proper al Principat on es fan examen. Per tant, el poble s’omple de principatins que volen examinar-se… i dinar! Les proves són al matí o a la tarda, amb la qual cosa d’una manera o d’altra molts opten per dinar al poble. Si sou dels alumnes que veniu a Vinaròs, aquest post està pensat per recomenar-vos uns quants llocs on poder menjar.

Tapetes i/o dinaret informal
Si voleu un dinaret informal a base de tapetes, les opcions que teniu són nombroses. Sobretot si busqeu peix i marisc de la zona, el producte estrella del tapeig clàssic (i tòpic?) de Vinaròs.  El Bar Folet i el Bar Puerto estan a la zona portuaria i treballen producte de molt bona qualitat, cuinat de manera senzilla (planxa, fregit, bollit) però ben bona i a preus moderats (sobretot si veniu de Barcelona!). Molt a prop d’aquests dos, que estan paret amb paret, està Casa Lina amb la mateixa oferta. Són tots locals populars, sense pretensions i amb allò que es coneix amb el nom de tracte familiar. Uns bons musclos, un polp, unes navajes, unes almejes, xipironets menjats a les terrasses amb vistes al mar si fa bó i pareixereu uns vinarossencs autèntics!

Si busqueu alguna coseta més que només productes del mar, també hi ha opcions. D’entrada, recomenaria el Bar Nou, al mig del poble i un dels nostre preferits: gairebé no fallem mai quan anem al poble. Podeu trobar una referència sobre que hi ha a la nostra secció de Tapes, pintxos i platillos. A la zona del passeig jo us recomaria el Cop de Mar, que s’autoanomena taller de tapes i aporta alguna cosa més que producte de mar: diverses amanides divertides i originals, tapes clàssiques i d’altres més atrevides. En aquests locals a hi ha una mica més de sofisticació i trobareu un tracte més professional (per entendre’ns…). 

Si voleu un entrepà interessant no deixeu d’anar al Matuca: entrepans acabats de fer amb nom originals i combinacions de les més clàssiques a les atrevides. Si ja busqueu alguna cosa menys nostrada, rotllo pizza, la més fàcil de trobar i amb bona fama és la Mistral, al passeig. Si us interessa la botiga – degustació gourmet del poble (llegiu això i això altre), aleshores heu d’anar a la Bodegueta, molt a prop de l’Ajuntament. Tret d’aquest darrer (per raons òbvies), podeu dinar per 20€ com a molt.

Una bona taula? Restaurant, peix i/o arròs 
Si ja sou de seure amb calma per entaular-vos, aleshores teniu diverses ofertes també concentrades al passeig marítim. En tot cas, ja us aviso ara: a Vinaròs és dificil trobar un lloc de certa qualitat i que no t’ofereixi marisc, peix i arròs. Jo no me cansaré mai de recomenar La Isla, del qual trobareu aquí més informació. Al mig del poble hi ha Casa Pocho, del qual sempre trobareu bones referències, entre les quals la meva: el seu producte és excel·lent i tenen plats com el polp amb ceba que posen la pell de gallina.  I a la zona del port, però ja cap a les drassanes, hi ha El Bergantín, amb prestigi guanyat amb els arrossos i un bon producte del mar. Davant d’aquest teniu La Taverna, amb vistes al port i un bon lloc per fer el café després de dinar o la primera copa després de sopar

Al mateix passeig hi ha restaurants amb força renom, com el Vinya d’Alòs o El Faro (aquest també és famós per la factura…), encara que jo no els conec personalment perque no em fa falta ;-) .  En tots aquests restaurants trobareu bon peix, bon marisc i bon tracte, a més de preus força raonables pel que fa a la qualitat preu. N’hi ha de més elevats (El Faro, en menys mesura Casa Pocho) i de preus més ajustats (La Isla té una relació qualitat preu brutal!).

En tot cas, teniu present que a on es fan les proves està fora del poble i a prop solament podreu dinar al bar de l’Hospital Comarcal. Vosaltres mateixos, però jo no hi aniria: per la mala qualitat del menjar i pel mal tracte. Esteu avisats… I d’altra banda, si aneu cap al port o el passeig marítim, tingueu que està en obres i hi ha parts tallades al trànsit.

En fi, ja veieu que hi podeu trobar per Vinaròs. Si us dineu alguna coseta en aquests llocs, ja em direu el què. Val?

Massitet

Publicat a Restaurants, Tapes, pintxos i platillos | 1 comentari »

Saüc: doble satisfacció

dijous, 29/05/2008

Nosaltres som parella des del 27 de maig de l’any 2000. Això vol dir que el 27 de maig de cada any és dia de festa grossa a casa nostra. Òbviament, com a bons gormands, “festa grossa” es tradueix en tirar el carro pel pedregal (això vol dir fer-la mooooooooolt grossa!) des del punt de vista gastronòmic. De fet, des del 2005, per celebrar el 27 de maig Massitet li regala a kisumenja (i a mi mateix, que no sóc imbècil!) un sopar en un restaurant amb estrella Michelin. És l’únic moment de l’any que mengem a aquest nivell i és la nostra manera de marcar una data molt significativa amb una cosa que ens apassiona: menjar (molt) bé. Enguany, per a major glòria nostra, vam tenir l’enorme bon criteri d’escollir el restaurant Saüc. Marededeusenyor, quin sopar!

L’àpat: potent, equilibrat i en ascensió constant
El sopar va ser un festival de sensacions des del principi fins al final, dibuixant una corba ascendent de plaer i capacitat per sorprendre. Vam fer el menú degustació Saüc, amb dues tapetes, cinc plats, taula de formatges i dos postres (72 euros per cap sense IVA). En un sopar d’aquest nivell, el criteri d’exigència és alt per part nostra: el mínim imprescindible són dues “posades de pell de gallina” (màxim nivell de plaer i d’emoció) i que tots els plats emocionin: aquella escalforeta de plaer i satisfacció, aquell calfred a l’esquena de saber que estàs davant de quelcom extraordinari. De tots els plats ha de sorgir, pel cap baix, un “mmmmmmmmmmmmm” i molts “òstia, que bó!”. En aquest sopar, crec que no mentim si diem que la nostra pell va tenir problemes per tornar a l’estat natural…

Ja va començar amb nivell l’entreteniment; dolç d’oliva negra (sorprenent, original), olives excel·lents i un pack de quatre pans calentons fets per ells i un oli d’oliva arbequina excel·lents. Les tapetes també van ser de nivell. El caneló de gamba era un glop de mar, essència de marisc, iode, més mar. El llom de conill amb anca de rana era curiós per la combinació i per la melositat de les dues carns. Molt bé, i encara no havíem començat a sopar.

Els cinc plats  van ser, i per aquest ordre, tàrtar d’anguila fumada, poma verda i caviar d’arengada; cigrons amb cap i pota, ou de pagès i caviar nacarii (de la Vall d’Aran); fricassé de lletons i escamarlans amb bolets i salsifins; Ventresca de tonyina, carbassa confitada i arbequines; i vedella lacada amb bolets estofats (podeu veure totes les fotografies dels plats del sopar aquí). La veritat és que tots ens van semblar fets amb una producte excel·lent i precisió tècnica, amb punts de cocció encertadíssims: les carns meloses, els peixos i mariscs al punt, els acompanyaments amb cremes suaus i textures de vellut o cruixents segons el cas. El conjunt, coherent i sense repeticions d’ingredients.

I sobretot, volem destacar una característica que ens agrada i que vam anar a buscar: sabors clars i purs, sense confussions. Tot tenia el seu sabor clar i ben definit, amb una tensió entre els diferents components on tots lluitaven per continuar sent ells mateixos però creant junts un sabor nou. Dificil d’explicar, però molt recomenable de ser viscut… Si hem de destacar alguna cosa, Massitet destaca el tàrtar (quan el va provar va dir: “ja poden portar el que vulguin, que ja m’han guanyat amb aquest plat”) i el cap i pota, una de les majors ”posada de pell de gallina” que recorda provocat per un plat… Brutal! El fricassé, que servien amb el cap de l’escamarlà a banda era per, literlament, xuclar-se els dits… Si hem de fer una pega, Massitet no va veure clar la potència de l’acompanyament de la tonyina, que era tot subtilesa… Kisumenja… Kisumenja no sap què li va agradar més, si ja només seure va obrir el ulls de bat a bat, allò que fa ella quan una cosa la sorprèn, i es va quedar, amb cada primera mossegada, uns minuts sense parlar. Cosa molt habitual també en ella, simplement és que no té paraules per descriure allò que s’està menjant.

Aleshores va arribar la taula de formatges que, molt sàviament per part nostra, no vam rebutjar. Quan ens prenien nota ens van dir que eren opcionals, però quan va arribar el moment, després del festival de colors del que estàvem gaudint, i tenint en compte que kisumenja era un dels comensals… Com havíem de dir que no? N’hi havia de quatre tipus, tots del Principat: La Cleda (ovella), Triadó (vaca), Tabollet (cabra) i, finalment, Baridà (cabra). Si no els heu tastat, feu-ho, i si ja ho heu fet ja sabeu de què parlem. Jejeje. Per acompanyar, mermelada de carabassa i dolç de flor de Saüc, aquest darrer molt encertat tant en la pràctica com en el concepte. Tota una metàfora de què és el Saüc.

Les postres van ser un tancament molt encertat: pomes amb moscatell, regalèssia i farigola amb sorbet de litxi; i llaminer de xocolata, gelat de pinyons i café. Tots dos eren molt lleugers i frescos, cosa que vam agrair en un menú  equilibrat en quantitat. Dos opcions més potents, més pesades, i crec que no podem amb elles. Un encert, per tant, en el disseny del menú. El primer acidós i fresc, per netejar el paladar. El segon, una combinació divertida de contrastos en els sabors. Tots dos freds, van entrar molt fàcilment. 

El sopar el vam acompanyar amb una ampolla d’As Sortes (40 euros) , un godello de Valdeorras molt bó: amb força cos i una presència subtil de la fusta combinada amb la fruita, va ser un acompanyament encertat per a tot el menú. Per als formatges i les postres, la cap de sala ens va recomenar una copa del dolç Pansal del Calàs (7,5 euros la copa )que podia acompanyar-nos fins als postres, on es va quedar amb nosaltres. Un dolç gens empalgòs, alegre i fresc que va maridar per contrast o per afinitat segons quin formatge; i no va desentonar als postres. Vam tancar els sopar amb una grappa, que ens van obsequiar. Els preus, però, estan un pel pujats: gairebé x2 el preu en botiga de l’As Sortes i amb les dues copes del Pansal gairebé van pagar l’ampolla d’on ens el van posar…

El servei: la segona satisfacció
Si el sopar va ser una font de plaers constant, el servei no va desentonar gens; al contrari: és una part important de l’elevat grau de satisfacció que vam experimentar dissabte passat al Saüc. En general, vaser perfecte: no els vam a trobar a faltar quan havien de ser-hi i a la resta del sopar no vam tenir la sensació de tenir-los a sobre. Rapidesa, eficàcia i precisió, tant en el servei com en les explicacions. Tot amb bon humor i un somriure a la boca. Comentari a banda mereix la cap de sala, Anna Doñate: quina professionaltat, quin saber estar, quin bon rotllo durant tot el sopar. La cordialitat, sense embafar, va ser la línia de tota la nit i al final ens vam sentir gairebé com a casa. Chapeau i moltes gràcies de nou, Anna.

En Xavi Franco, el xef, no hi era. Així que no vam poder dir-li que a casa seva havíem passat una de les nostres millors vetllades gastronòmiques. Tampoc li vam poder dir que el seu discurs, llegit en una entrevista que es va publicar al número de setembre de 2007 de Descrobrir Cuina ens va convençer de venir a celebrar al Saüc una data important per nosaltres. Amb un criteri com l’explicat allà aplicat a la taula, era dificíl no gaudir d’un sopar excel·lent. Gràcies, doncs, per la coherència i per la claredat de la proposta gastronòmica. Ara bé, tot i que el xef no hi era vam tenir l’ocasió d’assegurar-nos que la cuina es va assabentar que havíem gaudit i que estàvem contents com gínjols. I veient com eren de joves (no eren més jovenots que nosaltres i tot???), vam marxar tranquils sabent que el tipus de cuina que es fa al Saüc té un llarg recorregut per endavant.

Per 236 euros vam viure una experiència gastronòmica que recomenem abraonadament a qualsevol amant de la bona cuina catalana. Hem dit.

Massitet i Kisumenja

Etiquetes: , ,
Publicat a On hem menjat, Restaurants | 4 comentaris »

Ens agrada la Gresca!!!

dimarts , 19/02/2008

Dimecres passat ens vam casar. Així, tal com sona i en sentit literal: els qui ens “amaguem” sota els pseudònims de Massitet i Kisumenja vam anar al registre civil per, com es diu al meu poble, “arreglar los papés”. La celebració la farem al mes de setembre, a Vinaròs, pero per poder-ho fer abans ens havíem de casar jurídico – administrativament a Barcelona, on estem empadronats. Tot aquest rotllet és per explicar-vos perquè un dimecres al migdia vam dinar a un restaurant que ja feia temps que Massitet li tenia ganes: el Gresca, a l’Eixample esquerra.

Buscàvem un restaurant semblant a alguns dels que més ens agraden, com la Hofmann, el Cinc Sentits o Caldeni; i les refèrències del Gresca no podien ser més bones: Encantadisimo ja en parlava virtuts al primer post que li va dedicar, a través del qual el vam descobrir, i ho ratificava al segon. També a Verema, que tant bones recomenacions ens ha fet a través del seu apartat sobre restaurants, era (en general) un cant a les virtuts d’aquest restaurant. Per acabar-ho d’adobar, Pau Arenós el posa com a exemple, gairebé com a personificació, dels nous restaurants petits (bistronòmics, en diu) que estan revolucionant la culinària barcelonina i del Principat per extensió… Així que gairebé es pot dir que no tenim més remei que anar-hi!

Molt bé en conjunt; extraordinari en algun punt (pren redolí!)

caballa_tomquet.jpgLa cosa va començar amb molta força ja des del moment en què ens van servir un entrant per fer temps fins que arribessin els plats que havíem demanat de la carta. La caballa fumada amb tomàquet, alfàbrega i cruixent de pa que ens van donar era, literalment, impressionant. De fet, Massitet va bramar (sic.) : “Que em serveixin el que vulguin, que a mi ja em tenen el cor robat!!! Com ens ho passarem de bé aquí, carinyo...”. Punt de cocció perfecta, melosa, tot subtilea: el sabor del peix, el toc fumat, els tomàquets… Com diem al País Valencià, per a tirar-hi coets!

carpaccio_pop.jpgMassitet va demanar un carpaccio de pop amb botifarra negra (8,90 €) que havia llegit recomenat a diversos llocs: quina sort de fer-ne cas, d’aquests consells! La melositat de la crema de botifarra i la crema de patata que hi havia a sota contrastava amb el pop consistent, tens, duret però no pas gomós. Tots els sabors subtils, encara que la crema de botifarra negra dominava sobre un pop que apareixia esplèndid al final del mos. Sublim! Llàstima que havíem gastat tots els petards amb la caballa!

esbarjena_rostida.jpgKisumenja, després de dubtar força, va triar una albergínia torrada amb tomàquet i recuit de drap (6,80 €) que al primer mos ens va semblar inferior al pop, però al segona mossegada ja ens vam reconciliar. De fet, el vam deixar al mateix nivell que el carpaccio. L’albergínia cruixia i era molt saborosa i el recuit de drap era melós i amb un sabor molt suau i fresc que contrastava perfectament amb els torrats de l’abergina. El tomàquet, d’una frescor gairebé insultant tot i estar lleugerament calent, aportava acidesa i dolçor a un conjunt molt equilibrat. Un luxe.

dsc_0019.jpgEl colomí amb gingebre (18,00 €) de Massitet va ser una continuació perfecta per a la botifarra amb pop. Cocció perfecta, amb els pits tendres i sucosets; i les aletes cruixents, cruixents. Aquest joc de textures, que imaginem buscat pel cuiner, afegeix un toc divertit a un plat sobri fins i tot en la presentació però molt gustós i al mateix temps elegant. La crema de iogurt, lleugerament agra i àcida era un contrapunt encertat de veritat. Molt fi, seria com el qualificaríem. Per repetir.

mamet_retallat.jpgEl mamet de vedella amb col (19,80 €) era simple fins a l’extrem, però la qualitat del producte i el respecte amb que el va tractar el xef el van fer un plat realment destacable, tot i la seva aparent poca sofistificació. El punt de canyella i, segons Massitet, d’alguna mena d’anís, donava a la carn un caràcter inesperat que convertia en una bona sorpresa un plat d’entrada sense cap atractiu particular a simple vista. Un altre cop una cocció excel·lent (mireu el coloret rosat del pobre animalet a la foto…) i una presentació sobria al servei d’un plat que es gaudia on s’ha de fer: a la boca.

xocolata_taronja.jpgTot i que el vermut no el vam saber trobar enlloc, el milfulls de xocolata, taronja i vermut (6,30€) va resultar un molt bon postre. La qunelle, que semblava gelat i no ho era, va resultar molt sorprenen per la seva temperatura tèbia inesperada i la seva esponjositat, lleugera i amb cos alhora. L’amargor de la taronja i la dolçor amargosa de la xocolata conjuntaven molt bé i el conjunt no va resultar gens pesat. Un servidor, Massitet, li va acabar canviant per la (ja mítica) coca de rocafort a kisumenja. Crec que no la vaig saber entendre…

coca_roquefort.jpgLa coca de roquefort, poma i litxis (6,50 €) estava boníííssima i Massitet no ho va saber apreciar, jejejeje. De fet la va demanar ell i al final ens vam canviar les postres. És broma que no la sapigués apreciar però va dir que ell ho hagués posat com a primer plat. D’entrada kisumenja tampoc no sabia què pensar però, oi que hi ha gent que demana formatge per postres? Doncs això és una manera espectacular de fer-ho: la textura del roquefort com si fos una gelatina amb el contrast de la poma “transformada” en una galeta i posada com a base… Bé, crec, perquè si allò no era la poma, ooohhh, per favor, on estava? perquè de notar-se es notava!! A més, els gustos ni es barregen ni es molesten l’un a l’altre. Impressionant!

En resum, trobem que el xef Rafa Penya fa una cuina franca i clara que no enganya en res del que diu que fa i ni com ho fa. Ens ha donat la sensació que té un respecte escrupulós pel producte i preocupació pels punts de cocció, que omplen la boca de contrastos i també de sabors pulits i nets: sempre saps que menges, cosa que a casa nostra es valora moltíssim! Estic d’acord amb que el carpaccio serà un dels clàssics del restaurant (segur que no el podran treure de la carta perquè la gent acudirà al Gresca a menjar-lo). Kisumenja defensa la coca de rocafort, que també sembla que serà un clásico del lugar…

Els vins: Mireia sap el que es porta entre mans

A l’hora de triar els vins ens vam deixar aconsellar per Mireia Navarro, cap de sala: els comentaris que ens havien arribat era que sabia el que es portava entremans. En fi, en podem donar fé. Per  acompanyar tot el dinar ens va recomenar un Naia (14,95 €), un verdejo de Rueda gairebé canònic: fruita per un tub tant a la boca com al nas (inclosos els famosos litxis varietals), acidesa molt viva, molt sabrós i persistent. Molt bé amb tots els plats, espcialment amb el recuit de l’albergínia i el carpacció de pop.

El festival vinícola va venir, però, amb els dolços, també recomenats per Navarro: un Alvear PX solera 1927 (2,50 €) molt dolç, potent, pura pansa per a la xocolata amb taronja; i un Heiss Beerenauslese Botrytis (7,00 €) molt, molt, molt elegant i sofisticat (genial la mescla de dolçor i aciedesa, gairebé desconcertant!) per a la coca de rocafort. Els vam creuar amb els postres i no van acabar de funcionar, cosa que reforça l’encert en els maridatges proposats. Què bé que ens va acompanyar la Mireia!

“Gresca, un dels millors debuts gastronòmics dels darrers temps”. Això ho diu Pau Arenós al llibret Deixa’t guiar. “Gresca: un dels millors restaurants on hem estat i on tornarem”. Això ho diem nosaltres a Olleta de verdures, que “no somos nadie” però sabem apreciar el bon menjar, el bon beure i el bon servei. Buscàvem un lloc especial on celebrar el nostre nou estat civil i vam trobar un lloc portat per una parella de la nostra edat que ens ha deixat amb ganes de tornar-hi per gaudir-lo una mica més i deixant al xef que mostri  completament el seu potencial amb el menú degustació. Tornarem, a (com)provar que la cap de sala en sap un munt i que sap atendre els clients fent-los sentir còmodes i sense empalagar. Quins 110 euros més ben pagats…

Massitet i kisumenja

Etiquetes: ,
Publicat a On hem menjat, Restaurants | 6 comentaris »

|1|2|3|4|5|