“Una imatge val més que mil paraules”, diuen. També s’ha dit sempre que “el menjar entra pels ulls”. Amb la primera frase no hi estic gaire d’acord, però perquè em pot el professor de periodisme que porto a dins: la millor història ben contada no es pot resumir en una sola imatge. La segona frase, però, me la crec sencera. No només perquè solc salivar en veure el plat a taula. També perquè les fotos de Martí, d’Apunts de Cuina, sempre m’han fet entrar una gana fora mida sigui l’hora que sigui. Té mèrit, tractant-se d’un lletraferit com jo… 
Precisament per això no vaig dubtar ni un moment en apuntar-nos al curset de fotografia gastronòmica que aquest petit gran geni va fer la setmana passada al restaurant Ca l’Esteve i organitzat per la gent de Gastrobloc@aires. No vam ser precisament originals: 44 persones més provinents de tota la gastrofera catalana ( i algun outsider rebut amb bombo i platerets) van pensar com nosaltres. Els blocaires no solament són bona gent -com ja us he dit un munt de cops-; és que a més no són tontos!
La foto que Martí va fer al curset: això anàvem a aprendre! | 356mm.cat
El curset va estar molt bé. Per dues raons bàsiques. La primera, perquè Martí va ajudar a desmitificar això de les fotografies ben fetes. Es va passar bona part de la classe explicant que va començar amb flaixos barats i material reciclat que li feia de reflectors. Com li vaig comentar a la pausa, saber que “reflectors” podia voler dir “cartró-ploma blanc” o “tros de porexpan” o “cartolina” anima bastant a posar-s’hi.
La segona raó és que les fotos de Martí son, ho diré així, minimalistes. Això em va reafimar en una cosa que ja havíem après mirant les seves imatges; no cal ser un gran estilista ni tampoc tampoc tenir milers de plats, gots i estris per poder fer fotos poderoses. Unes teles (comprades a qualsevol botiga), mitja dotzena de plats per no posar sempre els mateixos…
El mestre en acció. Li veieu la cara de passió? | Olletadeverdures.cat
Tot això explicat amb la forma planera, clara i directa de Martí; i recolzat per uns apunts ben il·lustrats que ens han permès repassar a casa i, al mateix temps, poder estar atents a classe. Podeu valorar vosaltres mateixos la manera de fer d’aquest xicot (amb un gran futur al davant) si cliqueu aquí: hi ha el vídeo de tot el curset i també els apunts. Per cert, ja li podeu agrair el desplegament tècnic a Starbase, que s’ho va currar molt per fer-ho possible!
La part tècnica (obturador, velocitats, ISOs) va estar molt bé, sobretot pels novells. Però la part que més ens va interessar va ser la artística, la del llenguatge: què cal per fer una bona foto que il·lustri una recepta de la qual vols dir (normalment) que és bona, interessant, saborosa. Poca cosa, vaig entendre. Mireu, si no, la foto dels espàrrecs. Què té? Per nosaltres, la força de la senzillesa.
De fet, el curset ens va aportar una cosa molt valuosa: vam prendre consciència que no tenim prou paciència per buscar la fotografia. Fins ara, les hem anat trobant sense buscar-les gaire, tot enmig de la improvització que provoca una taula parada i un estómac que remuga de gana. Temps, poc. Composició, la justa. Llum, la que hi ha. Res de fabricar les condicions. Ara, però, la cosa ja ha canviat.
Agulles "dels xinos", porexpan, un mantell blanc... | Olletadeverdures.cat
De fet, l’efecte del curset va ser demoledor: en arribar a Barcelona vam anar cap a Servei Estació a buscar reflectors i mirar si hi havia alguna teleta per donar varietat als fons. I no es broma, eh!? Ja hem buscat al mapa on es creuen els carrers Rogent i València, on Miquel ens va explicar que hi ha una botiga on tenen plats i gots desparellats a molt bon preu. Avui, fent fotos a una plat d’escrita amb salsa d’ametlla, ja hem buscat evitar les ombres i treballar amb ISO baix…
Abans de sortir corrents cap a Servei Estació, però, vam gaudir d’un bon àpat a Can Xesco. La Cuina de Ca l’Esteve ens agrada des que hi vam anar per primer cop per aprendre de cerveses. Desprès, el xef ens ha anat seduïnt amb tapes fàcils i estupendes. Aquest cop ens va guanyar amb el garró amb crema de rocafort: carn melosa i amb el gust que ha de tenir, acompanyada d’una crema de formatge molt suau, addictiva.
El garró en qüestió. Crec que li demanarem la recepta a Xesco... | Olletadeverdures.cat
Estava molta bona la sopeta amb toc de farigola i l’amanida de favetes (de l’hort), pernil i menta. Ens va encantar el corball amb carbó d’albergínia: brutal, el carbó era brutal! Fet amb albergínia rostida i amb la pell cremada -per donar-li el gust de carbó- s’ennegreix fins a dir prou amb tinta de calamar. Per sorpresa nostra, lligava molt amb el peix -tot just marcat a la planxa. Tot plegat, més unes postres de pa pessic i xocolata, per 25€. Els olletos patim per aquesta mena de restaurants: no fos que no els vagi bé la calculadora i hagin d’acabar tancant!
Per tancar una jornada perfecta, gintònics de nivell: amb copa baló, twist de llimona i una tria de tòniques Schweppes ben àmplia. I sobretot, servides per un cambrer que savia què tenia entre mans, explicans les diferències entre els diferents destil·lats. Vaig optar per una Bayswater dolcenca i fàcil, molt semblant a la Blackwood’s que recentment m’ha robat el cor.
No he sabut trobar una fotografia que sintentitzés la jornada. Ja us he dit al principi, que no hi creia gaire en la capacitat sintetitzadora d’una imatge quan estem davant d’una bona història. Aquest text, però, té exactament 1000 paraules. Espero que us hagi fet arribar una bona destil·lació d’un altra estupenda (i original) jornada de la mà de Gastrobloc@ires.
Salut!
) 
Els autors d’Olleta de Verdures són un vinarossenc de tota la vida i una empordanesa amb arrels andaluses, instal·lats a Barcelona i que ronden la trentena. No tenen res a veure ni amb la cuina ni amb la gastronomia professionals. Ara bé, en són uns apassionats i gaudeixen cuinant i menjant!
