Dimecres passat ens vam casar. Així, tal com sona i en sentit literal: els qui ens “amaguem” sota els pseudònims de Massitet i Kisumenja vam anar al registre civil per, com es diu al meu poble, “arreglar los papés”. La celebració la farem al mes de setembre, a Vinaròs, pero per poder-ho fer abans ens havíem de casar jurídico – administrativament a Barcelona, on estem empadronats. Tot aquest rotllet és per explicar-vos perquè un dimecres al migdia vam dinar a un restaurant que ja feia temps que Massitet li tenia ganes: el Gresca, a l’Eixample esquerra.

Buscàvem un restaurant semblant a alguns dels que més ens agraden, com la Hofmann, el Cinc Sentits o Caldeni; i les refèrències del Gresca no podien ser més bones: Encantadisimo ja en parlava virtuts al primer post que li va dedicar, a través del qual el vam descobrir, i ho ratificava al segon. També a Verema, que tant bones recomenacions ens ha fet a través del seu apartat sobre restaurants, era (en general) un cant a les virtuts d’aquest restaurant. Per acabar-ho d’adobar, Pau Arenós el posa com a exemple, gairebé com a personificació, dels nous restaurants petits (bistronòmics, en diu) que estan revolucionant la culinària barcelonina i del Principat per extensió… Així que gairebé es pot dir que no tenim més remei que anar-hi!

Molt bé en conjunt; extraordinari en algun punt (pren redolí!)

La cosa va començar amb molta força ja des del moment en què ens van servir un entrant per fer temps fins que arribessin els plats que havíem demanat de la carta. La caballa fumada amb tomàquet, alfàbrega i cruixent de pa que ens van donar era, literalment, impressionant. De fet, Massitet va bramar (sic.) : “Que em serveixin el que vulguin, que a mi ja em tenen el cor robat!!! Com ens ho passarem de bé aquí, carinyo...”. Punt de cocció perfecta, melosa, tot subtilea: el sabor del peix, el toc fumat, els tomàquets… Com diem al País Valencià, per a tirar-hi coets!

Massitet va demanar un carpaccio de pop amb botifarra negra (8,90 €) que havia llegit recomenat a diversos llocs: quina sort de fer-ne cas, d’aquests consells! La melositat de la crema de botifarra i la crema de patata que hi havia a sota contrastava amb el pop consistent, tens, duret però no pas gomós. Tots els sabors subtils, encara que la crema de botifarra negra dominava sobre un pop que apareixia esplèndid al final del mos. Sublim! Llàstima que havíem gastat tots els petards amb la caballa!

Kisumenja, després de dubtar força, va triar una albergínia torrada amb tomàquet i recuit de drap (6,80 €) que al primer mos ens va semblar inferior al pop, però al segona mossegada ja ens vam reconciliar. De fet, el vam deixar al mateix nivell que el carpaccio. L’albergínia cruixia i era molt saborosa i el recuit de drap era melós i amb un sabor molt suau i fresc que contrastava perfectament amb els torrats de l’abergina. El tomàquet, d’una frescor gairebé insultant tot i estar lleugerament calent, aportava acidesa i dolçor a un conjunt molt equilibrat. Un luxe.

El colomí amb gingebre (18,00 €) de Massitet va ser una continuació perfecta per a la botifarra amb pop. Cocció perfecta, amb els pits tendres i sucosets; i les aletes cruixents, cruixents. Aquest joc de textures, que imaginem buscat pel cuiner, afegeix un toc divertit a un plat sobri fins i tot en la presentació però molt gustós i al mateix temps elegant. La crema de iogurt, lleugerament agra i àcida era un contrapunt encertat de veritat. Molt fi, seria com el qualificaríem. Per repetir.

El mamet de vedella amb col (19,80 €) era simple fins a l’extrem, però la qualitat del producte i el respecte amb que el va tractar el xef el van fer un plat realment destacable, tot i la seva aparent poca sofistificació. El punt de canyella i, segons Massitet, d’alguna mena d’anís, donava a la carn un caràcter inesperat que convertia en una bona sorpresa un plat d’entrada sense cap atractiu particular a simple vista. Un altre cop una cocció excel·lent (mireu el coloret rosat del pobre animalet a la foto…) i una presentació sobria al servei d’un plat que es gaudia on s’ha de fer: a la boca.

Tot i que el vermut no el vam saber trobar enlloc, el milfulls de xocolata, taronja i vermut (6,30€) va resultar un molt bon postre. La qunelle, que semblava gelat i no ho era, va resultar molt sorprenen per la seva temperatura tèbia inesperada i la seva esponjositat, lleugera i amb cos alhora. L’amargor de la taronja i la dolçor amargosa de la xocolata conjuntaven molt bé i el conjunt no va resultar gens pesat. Un servidor, Massitet, li va acabar canviant per la (ja mítica) coca de rocafort a kisumenja. Crec que no la vaig saber entendre…

La coca de roquefort, poma i litxis (6,50 €) estava boníííssima i Massitet no ho va saber apreciar, jejejeje. De fet la va demanar ell i al final ens vam canviar les postres. És broma que no la sapigués apreciar però va dir que ell ho hagués posat com a primer plat. D’entrada kisumenja tampoc no sabia què pensar però, oi que hi ha gent que demana formatge per postres? Doncs això és una manera espectacular de fer-ho: la textura del roquefort com si fos una gelatina amb el contrast de la poma “transformada” en una galeta i posada com a base… Bé, crec, perquè si allò no era la poma, ooohhh, per favor, on estava? perquè de notar-se es notava!! A més, els gustos ni es barregen ni es molesten l’un a l’altre. Impressionant!

En resum, trobem que el xef Rafa Penya fa una cuina franca i clara que no enganya en res del que diu que fa i ni com ho fa. Ens ha donat la sensació que té un respecte escrupulós pel producte i preocupació pels punts de cocció, que omplen la boca de contrastos i també de sabors pulits i nets: sempre saps que menges, cosa que a casa nostra es valora moltíssim! Estic d’acord amb que el carpaccio serà un dels clàssics del restaurant (segur que no el podran treure de la carta perquè la gent acudirà al Gresca a menjar-lo). Kisumenja defensa la coca de rocafort, que també sembla que serà un clásico del lugar…

Els vins: Mireia sap el que es porta entre mans

A l’hora de triar els vins ens vam deixar aconsellar per Mireia Navarro, cap de sala: els comentaris que ens havien arribat era que sabia el que es portava entremans. En fi, en podem donar fé. Per  acompanyar tot el dinar ens va recomenar un Naia (14,95 €), un verdejo de Rueda gairebé canònic: fruita per un tub tant a la boca com al nas (inclosos els famosos litxis varietals), acidesa molt viva, molt sabrós i persistent. Molt bé amb tots els plats, espcialment amb el recuit de l’albergínia i el carpacció de pop.

El festival vinícola va venir, però, amb els dolços, també recomenats per Navarro: un Alvear PX solera 1927 (2,50 €) molt dolç, potent, pura pansa per a la xocolata amb taronja; i un Heiss Beerenauslese Botrytis (7,00 €) molt, molt, molt elegant i sofisticat (genial la mescla de dolçor i aciedesa, gairebé desconcertant!) per a la coca de rocafort. Els vam creuar amb els postres i no van acabar de funcionar, cosa que reforça l’encert en els maridatges proposats. Què bé que ens va acompanyar la Mireia!

“Gresca, un dels millors debuts gastronòmics dels darrers temps”. Això ho diu Pau Arenós al llibret Deixa’t guiar. “Gresca: un dels millors restaurants on hem estat i on tornarem”. Això ho diem nosaltres a Olleta de verdures, que “no somos nadie” però sabem apreciar el bon menjar, el bon beure i el bon servei. Buscàvem un lloc especial on celebrar el nostre nou estat civil i vam trobar un lloc portat per una parella de la nostra edat que ens ha deixat amb ganes de tornar-hi per gaudir-lo una mica més i deixant al xef que mostri  completament el seu potencial amb el menú degustació. Tornarem, a (com)provar que la cap de sala en sap un munt i que sap atendre els clients fent-los sentir còmodes i sense empalagar. Quins 110 euros més ben pagats…

Massitet i kisumenja