Arxiu de la categoria ‘Ni una cosa ni l’altra’

Currywürst

dijous, 13/08/2015

Aquest agost hem passat unes dies a Berlín, una ciutat que teníem moltes ganes de visitar perquè tenia una característica molt especial: tothom que coneixem i que hi ha estat n’ha tornat enamorat tot i ser persones mooooooolt diferents. Alguna virtut ha de tenir un lloc que genera tant de consens, n0? Total, que cap allà que hi hem anat.

No ha estat un viatge gastronòmic i no ens hem dedicat a investigar i llegir com sí que ho vam fer quan vam anar a Baden-Württemberg fa uns anys. Així  hem menjat el que ens hem trobat tot seguint les indicacions que alguns amics afeccionats a la bona teca i que ja han visitat Berlín ens van fer arribar. I, casualment, aquí també hi va haver un elevadíssim consens: “No pudeu marxar de Berlín sense menjar un currywürst en una paredeta del carrer”.

Resulta que el currywürst és una mena de plat nacional berlinés. Surt a totes les guies de la ciutat i els locals i paradetes al carrer (anomemandes Imbiss) n’omplen els carrers. No hi ha mercat o fira que no tingui la seva paredeta de salsitxes amb salsa picant amb curry. Té, fins i tot, una història oficial i que hem trobat ben xula.

 

Currywürst.jpg

Currywürst menjat dempeus a Bergmanstrasse, a Kreuzberg. Bo! | Olletadeverdures.cat

 

Diu aquesta història que la recepta va nàixer al Berlín ocupat de la postguerra mundial. Corria 1949 quan la senyora Hertha Heuwer va intercanviar uns licors casolans que tenia per casa per ketchup i curry (alguns diuen que salsa Worcestershire) amb els soldats britànics que ocupaven la seva part de ciutat. La intenció primera era enriquir i variar la dieta de la seva familia en plena penuria, però resulta que la senyora Heuwer era una emprenedora avant la lettre i va muntar una paredeta per vendre -primer als militars, després a tothom- les salsitxes que havia amanit amb els dos ingredients que havia bescamviat amb els ocupants. En certa forma i fins a cert punt ens ha recordat al naixement de l’apple crumble, fill de l’escasedat a la postguerra londinenca.

A partir d’aquí començar una història d’èxit immediat d’una paradeta que en els seus millors moments van portar Hertha a vendre 10.000 salsitxes a la setmana i a patentar la salsa el 1951, que es deia Chillup. Ara és una mena d’institució social, el fastfood local: es sol menjar de peu, tallada a rodantxes i ben mullada de salsa. per facilitar-ne l’endrapada i amb una forquilla especial que originàriament era de fusta o cartró. De fet, és la -ara- habitual forquilla de tres dents, que sembla s’inventà a Berlín al voltant del currywürst. El lloc més famós ara per menjar-ne és el Konnopke’s Imbiss, a l’antic Berlín Oriental. Per cert, que en aquesta part de la ciutat és (era) diferent: les salsitxes eren més toves perquè es feien sense pell, ja que a l’Alemanya Oriental no hi havia el material necessari per fer-ne. Quines coses, oi?

Com en tots els plats nacionals, hi ha certa controversia al seu voltant. N’hem trobat dues. La primera, sobre la salsa: si la base és (només) ketchup amanit amb força curry i altres espècies o és una salsa de tomàquet amb Worcestershire amb curry i altres espècies. Alguns fins i tot diuen que l’original portava ceba sofregida picada molt petita Als anys noranta es va aixecar una segona polèmica perquè un autor deia -aixó sí, sense proves, que l’invent havia tingut lloc a Hamburg i dos anys abans. Ja veieu: menjar un currywürst no és menjar qualsevol cosa… 😉

Més enllà de la salsitxa picant
No només de currywürst viuen els berlinesos, encara que a jutjar per la quantitat de locals i paradetes que en vénen ha de ser necessàriament una vianda bàsica per a aquesta gent. També s’ha de tastar la cuina turca. O, per ser més precisos, de l’Orient Mitjà. Aquesta també va ser una recomenació força estesa: aneu a algun restaurant d’aquesta mena perquè allà hi ha molt bon nivell degut a la gran comunitat migrada des de l’Orient Mitjà i en especial de l’actual Turquia. També hi havia consens sobre el lloc on fer-ho: al barri de Kreuzberg, també conegut com a… Barri turc.

DSC_3588.JPG

A Berlín trobareu cuina de l’Orient Mitjà més rica que la que trobem a quí | Olletadeverdures.cat

De fet, ens ho vam pendre tan seriosament que vam llogar un apartament en aquesta part de la ciutat i vam fer el que s’ha de fer en aquests casos: preguntar-li a la llogatera on s’ha de menjar. I entre un munt de restaurants de diversa mena ens va recomenar el que ells ens va dir que era el seu favorit: Knofi.

Resulta que el Knofi arrenca el 1986 i és un restaurant força valorat a la ciutat i la seva botiga annexa és coneguda com un lloc on trobar productes difícils d’aconseguir . Vam sopar molt bé i molt barat (25 euros dues persones) a base de tres raccions de cuina creativa d’arrel oriental i un clàssic tahine de corder ben bo. Una miradeta per la botiga i ens vam poder fer una idea de com agrada aquesta oferta als alemanys-de-més-antiguitat: omplien ells sols el local. És curiós: sembla com si un fi fil de curry relligués la història gastronòmica recent de la ciutat. No trobeu?

La veritat és que Kreuzberg mereix una bona visita. Té fama de vida bohèmia de la Orienstrasse i Bergmannstrasse hi competeix. A nosaltres personalment ens va agradar més la segona, on teníem el pis i on hi ha el Knofi. És més peatonal i amb voreres més amples, cosa que la fa més viva (terrasses a patades) i més patejable. A més, hi ha el Markthalle am Marheinekeplatz, un mercat de mitjans del segle XIX que ara s’ha especialitzat en productes de la regió, la majoria dels qualsbio. Hi ha paradetes per menjar i també una mostra de diverses cuines (sobretot, la ja sabuda turca i la també molt present italiana). En dissabte i diumenge fan un mercat de productes frescos que és una petita joia. També val la pena el mercat turc (exacte!) que fan els divendres a Maybufacher Strasse i que permet observar amb claredat la potència d’aquesta comunitat a la ciutat.

DSC_3460.JPG

Part (sí, part!) de les salsitxes que es poden trobar al KaDeWe | Olletadeverdures.cat

Com que som de bona vida, no ens podem estar de recomenar-vos una visita a la planta gourmet del centre comercial KaDeWe. Ens en va parlar per primera vegada la nostra amiga Teresa -gran fan i visitadora de Berlín- i des de llavors era una mena de mite. Productes alemanys de qualitat i també de tot arreu. Aquí ens vam proveïr de salsitxes artesanes i dels millors cogombrets agredolços del món, a més de mostassa tradicional i una crema de curry que ens van alegrar el primer sopar a la ciutat. Una meca per als gastròpodes!

Hi ha una pastisseria que talla la respiració -que bons són els pastissos de fruites del bosc germànics!-, vins de tot el país de tota gama de preus i una mostra de cerveses força àmplia.  Hi trobareu també un munt de petits gastrobars per provar els productes que hi podeu comprar. Aquest centre comercial es va fer famós perquè el seu cartell lluminós es veia des de la banda oriental de la ciutat quan hi havia el mur i per a molts ciutadans de la banda comunista poder anar a comprar-hi va esdevenir una mena de símbol d’una vida millor. Molts, diuen, hi van anar a passejar el mateix dia que va caure el mur.

I si sou llèpols i en especial fans de la xocolata, a la Gerdarmenmarkt Platz hi ha la xocolateria Fassbender and Rausch, la més famosa de Berlín per les esves esculptures de xocolata i pel bon nivell dels seus productes. Amb aparença de joieria, no us deixeu impressionar per la catifa vermella que hi ha a la porta: s’hi pot comprar, tot i no ser barata. A més, la plaça on està és una de les visites obligades de la ciutat. Preciosa i amb un història de guerres però també de tolerància digna de ser escoltada.

DSC_3567.JPG

Eixe garró per tapar el foradet que ens queda! Ep, que és per compartir, eh? 😛 | Olletadeverdures.cat

Si amb tot això no n’heu tingut prou, sempre podeu tapar eixe raconet buit de l’estòmec amb un braó de porc! Plat habitual de centreeuropa –aquest de Praga ens va flipar!– aquí el serveixen bollit (també pot ser rostit) amb chucrut i un puré de patata descomunal. El vam menjar a Nikolaiviertel, el barri més antic de la ciutat i on trobareu una taberna antiga anomenada Zum Nussbaum gens cara i força correcta. De cuina alemanya ens van parlar molt bé del Yorcksschloessen, que a més es un local de jazz i blues fantàstic. No vam tenir temps de provar-lo, però.

I ja està. Això és el més destacables del que hem menjat per Berlín. Res ordenat ni glamurós. Però ei, cosa bona i disfutable, de debò. 😉

Salut!

 

P.S.: Només un parell de recomenacions finals:

A.- Hi ha una molt bona manera d’entrar a la ciutat i és amb les visites guiades gratuïtes (sí, gratuïtes) de Sandemans New Europe. Una empresa de guies que va diversos tours però que en té un que és de franc i que només es paga al final el que un vol. De debò: són bones i els guies us ajuden en tot un cop acabada la visita pactada. Si podeu, pilleu a Laura. 😉

B.- Si hi esteu en cap de setmana, reserveu-vos una estona per passar-vos pel Mauerpak Flohmarket. Com diria el poeta: “Váis a flipar! Palabra!”

Menjar pizza a caballo

diumenge, 14/12/2014

Aquests dies, un  amic i conegut blocaire català està passant una temporada a l’Argentina. Com que ens coneixem i sabia que jo havia viscut durant tres mesos a Buenos Aires, abans de marxar em va demanar que li fes cinc cèntims de coses que podia visitar i -sobretot- menjar. Ja sabeu com va això de ser (gastro)blocaire, no? Ens agrada trobar-nos per menjar… i per parlar de menjar!

Total, que li vaig fer una botifarra de correu electrònic amb una vintena o més de suggeriments només a Buenos Aires. Entre les diverses indicacions que li vaig fer era que mirés de practicar un esport molt portenyo: menjar pizza a caballo. Li ho vaig dir així, sense més indicacions, amb la voluntat d’intrigar-lo una mica i, si més no, fer-lo entrar a Google abans de volar cap al Rio de la Plata.

Fainá: una (altra) menja importada d’Itàlia
Òbviament, la broma que li vaig fer és la mateixa que intento fer-vos a vosaltres: menjar pizza a caballo no té res a veure amb la equitació ni tampoc amb haver de fer postures estranyes (i degradants?!) per menjar-se un tall de coca italiano-argentina. Áquesta pràctica gastronòmica argentina agafa el nom del fet que el tall de pizza es menja a sobre d’una altra cosa. I aquesta altra cosa és un producte molt poc conegut i, al menys per mi, fascinant: la fainà.

Pizza_caballo.JPG

Això és una pizza a caballo, senyores i senyors. A cavalcar!! | Olletadeverdures.cat

Jo de la fainá no en vaig sentir a parlar fins que portava ja uns quants dies a Buenos Aires. Segons explica la Viquipèdia -i així m’ho van explicar els amics portenyos- la feina és una massa cuita d’un dit de gruix feta amb farina de cigrons, aigua, oli d’oliva, sal i pebre que va arribar al Rio de la Plata com moltes altres receptes que ara són típiques d’aquella zona: de la mà dels immigrants genovesos que hi van anar a petar a principis del segle XX.

Allà hi van dur, com fan tots els expatriats, els seus plats tradicionals. I un d’aquesta és la fainá. Al post expliquen que a d’altres llocs de la mediterrània (nord d’Àfrica, Sardenya, Gibraltar) i se la coneix amb altres noms com calentita, karantita, socce o Fainé. És una massa compacta però força elàstica i un punt gomosa que  sola no diu res, però acompanyant un tall ben farcit dels ingredients que més us agradi li dóna un nosequé que té un punt d’addictiu, de no voler que s’acabi.

A la zona del Rio de la Plata, però, es sap del cert que la van dur els genovesos, que van convertir en una tradició local menjar un tall de pizza -qualsevol, totes valen- acompanyada de fainá i un got de moscato. De fet, és molt habitual trobar aquest tipus de vi  a Buenos Aires, encara que no és la variant tan dolça que s’ha posat de moda entre nosaltres els darrers anys.

Així que ja ho sabeu: a més de l’asado, poques coses hi ha més pròpies de Buenos Aires que endrapar un tall de pizza amb la fainá a sota i un gotet de vi. De fet, mentre vaig viure allà vaig veure que era un dinar força habitual tant entre executius del centre de la ciutat com dels treballadors de les parts més populars. Us ho prometo: és deliciós i atipa!

Ah! I si mai aneu per allà i voleu seguir el consell que li vaig donar al col·lega, no ho dubte: deixeu-vos caure per Pirilo, al barri de Sant Telmo. Diuen que és el millor lloc on menjar aquesta combinació. Però és que clar, en preparen des del 1932… Jo, ja us ho podeu imaginar, me’n vaig fer un fart! 😛

Salut!

Un xiringuito insòlit al mig del Delta

dilluns, 28/07/2014

El Delta de l’Ebre és, amb tota probabilitat, l’espai natural més insòlit de tot el país. No ho dic (només) condicionat per la meva estima per aquest trosset de terra fonamental en el meu mapa emocional. Ho dic també pel munt de dades objectives que ho corroboren: des del seu origen com a producte del riu fins al seu seriós risc de desaparició passant per la combinació de parc natural, zona humida més gran de Catalunya, important hàbitat d’aus, territori de dunes i platges infinites, i terra de delícies gastronòmiques (de l’arròs a l’ànec passant per l’anguila, les anques de granota i els musclos i els ostrons). Tot això conformant un paisatge feréstec habitat per una comunitat humana amb forts trets identitaris.

Només en una terra insòlita com aquesta podia sorgir un local tan particular com el Xiringuito de la costa. Instal·lat a sobre de l’estructura d’una antiga musclera del Delta, està situat en un dels extrems de la Badia dels Alfacs i només s’hi pot accedir amb vaixell -sigui propi, de lloguer o de servei regular. No em direu que, amb tot el que us he dit fins ara, no és el local més estrany/original/diferent a què haureu anat mai. Ja us ho havia dit, que era insòlit.

IMG_2513.JPG

El xiringuito vist des del vaixell que t’hi porta. Mola, eh? | Olletadeverdures.cat

Al Xiringuito s’hi pot anar fer diverses coses. Des de passar-hi tot el dia i aprofitar per caminar per la sorra amb l’aigua pels genolls a fer el vermut o prendre el cafè a mitja tarda. Només és qüestió de tenir vaixell o d’estar atents als horaris dels que hi van regularment al llarg del dia. Ara bé, el que hi va a fer la majoria de la gent és dinar-hi i passar una bona sobre taula guaitant les vistes sobre el Delta, la badia i la serralada del Montsià, que la tenim just al davant.

IMG_2518.JPG

Bancs correguts, ambient informal i vistes formidables a la costa. Ouyeah! | Olletadeverdures.cat

Nosaltres vam fer això darrer: anar a dinar. Vam agafar la golondrina que surt del port de Sant Carles de la Ràpita a les 13:00 hores i a les 13:30 ja estàvem a taula esperant els musclos, els calamars a la romana i la paella de peix i marisc versió de cego per dinar. Si feu això, aneu amb compte: les racions són grans i pots acabar atapeït, si no mesures bé. De fet, a nosaltres l’arròs ens va costar una mica perquè amb els dos entrants gairebé, gairebé vam dinar. Després, a gaudir del cafè i el sol de primavera a la part descoberta del garito. Això és vida, xe…

IMG_2521.JPG

L’arrosset que ens van treure per als dos. Al fons, el Xiringuito i les fonaments de la musclera dins de l’aigua | Olletadeverdures.cat

A veure, no ens enganyem: al Xiringuito no s’hi va a menjar uns plats inoblidables . No us puc dir que hi trobareu els millors arrossos del Delta. Però també us haig de dir que hi menjareu bé. Els musclos, per exemple, estaven estupendos. El calamar a la romana era fresc i fet per ells i estava ben tendre, molt bo. I l’arròs era molt digne, força ple de peix i marisc. Això i dues canyes per cap, 35€ per persona. Cal afegir-hi el preu del bitllet, que són 6€. A menjar barat tampoc s´hi va, ja hi vegeu. Però entenc que estic pagant un lloc original, amb unes vistes ben xules i, en definitiva, un àpat diferent.

Si sou dels que us agrada fer cosetes diferents de tant en tant i tenir un punt de vista diferent d’un territori fantàstic, crec que el Xiringuito us farà passar una bona estona. És un lloc ben recomanable, tu. Això sí, espavileu: la cosa només dura de finals de maig fins a mitjans de setembre i en diumenge es difícil trobar taula per dinar!

Bon estiu, colla! I Salut!

Praga cervecera: un suggeriment i dues recomenacions

dimecres, 7/08/2013

Praga és una de les ciutats d’Europa i del món que més turistes rep. Ho vam poder comprovar en persona, quan hi vam estar uns dies a principis de juliol. Tot i anar-hi entre setmana i no precisament en el moment més fort de la temporada alta, la ciutat bullia de gent. En alguns punts i en algunes estones, fins i tot ramblejava una mica, ja m’enteneu… 🙂

Sense cap mena de dubte, el principal atractiu de la ciutat són els seus urbanisme i arquitectura, d’orgien medieval i amb eixe toc centreeuropeu que el fa tan atractiva a ulls meditarranis (si no en coneixeu res, aquí trobareu fotos guapes, guapes…). Ara bé, si paraves una mica l’orella i miraves una mica què feia la gent, t’adonaves ràpidament que un altre atractiu de la ciutat és la cervesa. No debades, Praga i tota Txèquia han estat una de les capitals històriques de la cervesa en aquest tros de nom anomenat Europa. Òbivament, nosaltes ens vam esforçar a conèixer també aquesta faceta de la ciutat… 😛

Un suggeriment: poca ampolla i molta tankova
Com us podeu imaginar, en una ciutat amb història però també farcida de turistes et pots trobar de tot, també en cervesa. Des de aquelles gerres de litre caríssimes servides en una terrassa del centre on veus com la cervesa es va calentant ràpidament ; fins a cerveses selectes què has de saber on anar a buscar perquè només la fan a un lloc.

IMG_0477.JPG

Havíem vingut a beure cervesa, no? Doncs això... | Olletadeverdures.cat

Ja ens perdonareu la pedanteria, si és que ho és, però anar a Praga a beure qualsevol cervesa txeca és una mica una tonteria. Especialment si opteu per les que també són fàcils de trobar aquí, com la Pilsner Urquell (per cert, única del món que es pot dir legalment pilsen), la Budveiser Budvar o la més recent per Catalunya, l’Staropramer. Parlant en plata: creuar mitja Europa per beure la mateixa cercesa que et pots trobar al súper de sota de casa és una mica fail

Com diu un argentí afincat a Praga i que respon al nick de filòsof cervecer, a Praga hi ha desenes de coses a tastar. I tot i que ell mateix reconeix que la cervesa en ampolla de les prinicipals marques que podem trobar a Catalunya no és exactament al mateixa que trobes a Praga (la de Txèquia és millor), el que s’ha de beure d’aquestes birres més industrials és la versió servida en tankova.

Tankova (o tankove, ho he vist escrit de les dues maneres) són uns depòsits força grans on es guarda una cervesa amb menys gas i que es conserva més fresca i en millors condicions. Una cervesa, a més, que és millor que l’embotellada. No en tenen a tots els llocs, i els que en tenen ho anuncien amb claredat: és un reclam de qualitat. No n’entenem tant, de cervesa, però sí que vam saber veure que eren birres més gustoses, amb més cos i una escuma densa i cremosa ben bona.

IMG_0467.JPG

Una tankova de Pilsner Urquell "a la vista" | Olletadeverdures.cat

Una de les que més ens va agradar en tankova és la Budvar svetly lezak tankova. Efectivament, és una birra feta per una de les grans marques del país però sense pasteuritzar i servida des de tankova. Buf! Jo me n’hauria begut tranquil·lament tres o quatre de mig litre seguides. Bé, tres ja… 😉

No ho dubteu, busqueu un local amb tankova. Nosaltres en vam trobar un de força tranquil i modernillo que es diu Lokal a tocar del Pont de Carles, a la banda de Mala Strana, el barri on està el castell de Praga. Si creueu el pont a ple sol en aquesta direcció, us podem garantir que us anirà força bé tenir aquesta recomenació… heheheh. Per cert, també hi vam menjar força correctament.

Dues recomenacions: U Medvidku i Klasterní Pivovar
Fet el suggeriment sobre provar cerveses (industrials) servides en Tankova, ara un parell de recomenacions d’on trobar bones cerveses artesanes. La fama de ciutat cervesera, Praga se la va guanyar des del segle XII per la gran quantitat de locals (bars, tarvernes, hostatges) que es feien la seva pròpia cervesa. Ara no en queden ni una ínfima part dels que va arribar a tenir, però encara n’hi ha uns quants i val la pena visitar-los: podreu beure bona cervesa i podreu veure on la fan…

IMG_0517.JPG

U Medvidku: al més pur estil taverna txeca | Olletadeverdures.cat

Per no emportar-te disgustos, és molt millor anar guiat i nosaltres vam fer cas a Roger i ens vam comprar aquesta guia, elaborada pel filosof cervecer, que val cinc euros en format e-book. Seguint-la vam fer cap als dos locals que ara us recomenem i ens va estalviar entrar a diversos garitos que tracten de manera diferent als pragatins i als forasters. Ja vieue: no només a Barcelona estem farts de (certs) visitants…

U Medvidku és una de les poques cerveceres històriques que queden a la ciutat. Té una història ben peculiar i fa unes cerveses ben bones. A més de ser artesanes, les tenen en tankova, amb la qual cosa la festa és completa. També es menja molt bé. És un restaurant de cuina tradicional molt respectat pels locals, la qual cosa sempre és un bon senyal. Si sóu un mínim de dos, no dubteu en demanar el garró de porc fumat al forn. Fa un pam de llarg per un pam d’ample (mireu la foto!) i es desfà a la boca. Brutal!

Aquí obligatori provar l’Oldgott, feta per ells i macerada en barriques de fusta. Ull, perquè només la podreu beure (i comprar) aquí. Cremosa, densa, gustosa. Oh!

IMG_0524.JPG

Una darrera de l'altra, tant en ampolla com de tankova | Olletadeverdures.cat

Si la primera recomenació que us hem fet és al centre de la ciutat, la segona està una mica apartat però dins d’un lloc que es sol visitar: el Monestir d’Strahov. Just a l’entrada hi ha el Klasterní Pivovar, que precisament ocupa l’antic lloc de la cerverseria del convent. Tenen mitja dotzena de cerveses fetes totes per ells, de les quals almenys una és  de temporada (estiu, hivern, Nadal…).

A la carta expliquen perfectament de què va cada tipus. Nosaltres ens vam organtizar per provar-ne fins a quatre i estaven totes bones. Son totes particulars, ja que la majoria són IPA, un tipus de cervesa gens habitual a Txèquia i que aquí es va fer per primer cop. També és un bon lloc per dinar cuina tradicional del país. O sigui, molta carn, poca verdura i gens de peix. Si podeu beure/menjar a la terrassa, el combo és perfecte.

IMG_0446.JPG

Porc arrebossat i amanida de patata: plat nacional! | Olletadeverdures.cat

I un comentari final: no patiu excessivament pels preus. Tot i ser ja una ciutat força turistificada; i que les cerveses que us proposem són -per dir-ho d’alguna manera- de gamma alta, són més barates que una Estrella Damm mal servida en un garito de mala mort a Barcelona. Segur que m’explico…

Praga és un lloc ben bonic per passejar i també per gaudir de bones cerveses si anem amb una mica de compte i no ens deixem entabenar com a guiris per la Rambla. Val la pena rebuscar una mica (no gaire, són fàcils de trobar) i provar cosetes que dificilment trobareu al nostre tros de planeta. Ja sabeu: a demanar cerveceta i…

Na Zdraví!

La parrilla del pàrking

diumenge, 2/09/2012

Els diumenges, Buenos Aires fa olor d’asado. Per ser més precís, fa olor de parrilla: aquella mescla de l’aroma de la carn a la brasa, daurada i cruixent, i l’olor picant però agradable del fum del foc que fa possible el miracle. Aquest aire que perfuma la ciutat no vé, només, dels asados que fan les families per rendir culte a la seva argentinitat. També bé d’un fenomen molt porteño i que crida l’atenció a qualsevol visitant despistat: la parrilla al paso.

En aquesta ciutat, cada racó es pot convertit en una cuina improvisada. I no exagero: n’he vist a cantonades, d’altres literalment al mig de la vorera o d’altres més discretes al mig d’un parc o una plaça. Però a mi les que m’han robat el cor són les que s’instal·len als estacionamientos de la capital. Als pàrkings, vaja.

IMG_7068.JPG

"Ha pedido un choripan, señora?" Els reis de la festa... | Olletadeverdures.cat

En aquesta ciutat són molt habituals un tipus d’instalacions molt curioses, las playas de estacionamiento. Un solar descobert normal i corrent, dels que podrien ser la base d’un edifici, asfaltat i amb mur no gaire alt que el tanca. Una guixeta feta de totxana vermella i una barrera que no és imprescindible. N’hi ha per tot arreu i són bàsiques per poder aparcar en una metrópoli impossible de conduir. Alguns d’aquests locals, arribat el diumenge, pateixen una metemorfosi literalment increïble a ulls europeus.

IMG_7067.JPG

Cal fer cua per menjar aquí! | Olletadeverdures.cat

Els cotxes desapareixen i es transformen en tauletes de tarrassa i unes parrilles de mida i característiques diverses. La guixeta canvia els preus per hora per la llista de productes, normalment molt curta: choripan i entrepans de bandiola o bifé de chorizo. Alguns hi afegeixen el morcipan. Els vigilants de cotxes, vestits amb monos de mecànic tacats de greix, donen pas a senyors guarnits amb delantals oliosos. La clientela ja no entra estressada per deixar el cotxe i marxar pitant; sinó per quedar-se i endrapar aquests trossos de carn servits entre pa i pa. Chimichurri o salsa criolla i cap avall!

Els cuiners no guanyaran un premi de maestro asador, probablement. Pero no us enganyeu: no ofereixen mala qualitat. Són una opció popular -en els dos sentits del terme- per menjar amb certa rapidesa, fins i tot caminant per la ciutat. I no, no són enganyaturistes. Si més no, si vas un pèl de cura. De fet, la meva experiència és que una part gens menyspreable de la clientela són veïns que van a menjar un entrepà mentre passengen per la fira de San Telmo -una de les més multitudinàries de la capital argentina. La primera que vaig veure, El rey del chori (què us sembla??!!) em va robar el cor només posar-hi un ull i hi vaig tornar per menjar-hi i fer les fotos. La parrilla del pàrking, la vaig batejar, pensant que només n’hi havia una. No pas…

Em va fascinar i encara em fascina perquè tot això ja no és possible a Europa. És increïble com de fins ens han tornat; com de pasteuritzats estem. Aquestes parrilles no passarien ni la primera part d’un control de seguratat sanitària dels que passen els negocis alimentaris del nostre país. De fet, m’imagino a més d’un inspector tenint un íctus només de veure on estan instal·lades.

Són un fenomen ben autèntic i ben popular, que tant de bo aquesta ciutat no deixi perdre com nosaltres hem deixat matar moltes tradicions culinàries. Un chori amb criolla? 😉

Salut!

“¡En la Argentina cocina el teléfono!”

diumenge, 26/08/2012

Per ser exactes, la frase que em va dir Guillermo, un dels professors amb qui he vingut a treballar, va ser: “¡En este país cocina el teléééééééééééfono!”. Primer, francament, vaig pensar que era una exageració de les seves (compleix força amb algun tret del tòpic d’argentí apassionat…). Però a fe de Déu que per algunes de les coses que porto veient des que estic per aquesta part de món, la cosa és veritat. Si més no a Buenos Aires i entre el que a Catalunya en podríem dir la classe mitjana.

Delivery
A Buenos Aires, tot els restaurants fan delivery. O sigui, servei a domicili. I quan dic tots vull dir tots. Des de les coses més conegudes pel nostre tros de món com pizzes, sushi o cuina xinesa fina a la cosa més inversemblant que puguem imaginar des del nostre punt de vista: plats de pasta fesca artesana, cuina macrobiòtica o un asado complet. Sí, estimats: la parrilla del costat de casa et porta carn a la brasa a casa si vols!

IMG_7111.JPG

Macrobiòtic, pizza, asado, falafel, japonès... gelat!!! | Olletadeverdures.cat

A més a mes, en una altra diferència amb Catalunya, cada restaurant té el seu propi servei a domicili i no passen per centrals de reserves com les que tenim a Barcelona. Els més grans tenen un servei propi de delivery i als més petits els cambrers de sala també es fan càrrec de repartir per la ciutat. De fet, és força habitual veure com el cambrer que t’ha servit agafa una bossa i surt per la porta del restaurant… A la foto podeu veure els fulletons de la dotzena de locals que hi ha a menys de cinc minuts camintant de casa. No us sembla molt fort?

En aquest país, com deia Guillermo, cuina el telèfon. I el punyetero sap fer de tot! 😉

Salut!

Cargols & Flamencu amb Moritz

dijous, 26/07/2012

A casa els Olletos, quan comprem una cervesa ja sigui per posar-les a la nevera per si de cas, per acompanyar algun àpat o quan surto de l’escola i em ve de gust fer-me’n una al nostre humil balconet, sol ser Moritz. Fins i tot la sense alcohol, l’Aigua de Moritz, és la que més ens agrada.

Jo fa un temps vaig decidir que volia tornar a ballar alguna cosa. No tenia clar el què i vaig provar un intensiu de flamenc que em va enganxar i ara ja fa dos anys que ho faig. Bé, que ho intento… 😉

Cargols no en menjo massa perquè a Massitet no li acaben de fer el pes (tampoc no els he cuinat mai i no sé si sabria fer-ho), però més d’una vegada els demano a la carta d’algun restaurant perquè en sóc força fan d’aquests animalons bavosos que poden semblar fastigosos però que me’n menjaria a quilos.

Tot això per dir-vos que quan Gastroblocaires va proposar fer la sortida Cargols & Flamencu amb Moritz (organitzat juntament amb PUMM)… com havia de dir que no????!!! Impossible!

Si la cosa pintava bé des de bon principi, va continuar (i acabar) encara millor. Per arribar al lloc on es feia el “sarau”, la Caseta del Migdia, la Moritz va posar el mitjà de transport. Vam pujar-hi amb la furgoneta Mercedes i va ser d’allò més divertit veure que a dins hi havia un tirador de cervesa!!!

Moritz.JPG

El mitjà de transport amb tirador de cervesa, genial! | Olletadeverdures.cat

Un cop a dalt, el primer que vam fer va ser treure el cap per veure la bonica ciutat de Barcelona i reunir-nos amb la resta de blocaires que,  com sempre, va ser un plaer!

I va arribar el sopar: cargols, carn a la brasa (pollastre i botifarra), amanida i postres. També, evidentment, cerveses (Moritz, Epidor o Aigua de Moritz). Va ser una vetllada molt maca, xerrant amb els altres blocaires i gaudint d’un bon espectacle de flamenc amb els germans Cortés i la bailaora de cuyo nombre no puedo acordarme… No sé si eren bons o no, fins aquí no arribo, però sí que sé que a mi em van agradar molt, que al final és el que compta, oi? I el conjunt de la nit va ser més que espectcular!!

Nosaltres hi vam anar convidats, però com ja veieu, si ho he sabut transmetre bé, que va ser una experiència que va valer molt la pena. Sopar, cervesa Mortiz i espectacle flamenc per 19€?? Això no és cap preu!

Bailaora_argentina.JPG

Què bé que ho feia, l'argentina! | Olletadeverdures.cat

Per què ho explico si el 14 de juny es va acabar? Doncs per dos motius, un de més tonto, si voleu, que és que ahir vaig veure un cartell de classes de flamenc per un carrer a Buenos Aires, i em va venir al cap que la bailaora era argentina; i l’altre que ara teniu la oportunitat de gaudir d’una altra fantàstica proposta: Sardines & Rumba by Moritz. Es farà fins al 22 de setembre i jo ja estic pensant en embolicar a les meves flamenkes per anar-hi… 😉

No vull acabar sense dir que la Leti ens va semblar una community de l’alçada d’un campanar: ens va tractar super bé, sense agobiar i transmetent que el què més l’interessava era que gaudíssim de l’event i de la nit. Escriure’n o no crec realment que era quelcom secundari… Doncs mira, se’l mereix, el post! 😉

Teoria i tècnica de l’asado argentí

dimecres, 11/07/2012

Sóc una persona de mites gastronòmics. Tots els que no he tingut ni a la música, ni a la literatura ni a la política ni al periodisme, els tinc a la cuina. No són, però, cuiners. Són receptes. O, amb més precisió, àpats. Ja us en vaig explicar un aquí, també llatinoamericà. Avui us explicaré un dels més grans que mantinc: l’asado argentí.

Mai n’havia menjat fins diumenge passat, a casa d’uns amics de Buenos Aires. Alguns em podeu dir que podria haver-ho fet abans, en alguns dels molts (i bons, segons em diuen) restaurants argentins que hi ha a Barcelona. Però ja us he dit que el meu mite és un àpat: igual que el pernil veneçola el vaig voler menjar fet a casa, l’asado també. Sabia que era tot un  esdeveniment social i cultural, aixó de l’asado. I un restaurant, per molt bo que sigui, no t’ho dona. Feia temps que ho intuia i ara ho sé del cert.

foc.jpg

La parrilla en plenitud: flama al lateral i carn a la brasa | Olletadeverdures.cat

Un asado comença al migdia i no se sap molt bé quan acaba. Comença cap a quarts d’onze, quan el parrillero o asador es posa a fer foc. Sí, companys: qui fa l’asado és l’home. Com a tants països llatins, els àpats de festa els cuina l’home i no pas la dona. Això del foc no és pas menor, ja que els argentins són molt maniosos (llegiu exigents, va…) amb això de la brasa: ha de tenir la quanitat i la intensitat exacta; i tothom te la seva manera de fer-ho -que és la millor, esclar! 😉

Mitja horeta o tres quarts fent foc i brasa (amb carbó vegetal o amb llenya) i llavors ja comença l’hora de posar els primers talls de carn. Quins són els primers? Doncs una parella una mica paradoxal, aparentment. Per una banda, les salsichas i chorizos parrilleros. Per una altra banda, la peça que trigui més en fer-se. L’explicació és molt senzilla: les salsitxes i els xoriços es començaran a manjar mentre es va fent la resta…

Choripan.jpg

Choripan per començar! La força de la senzillesa... | Olletadeverdures.cat

Comencem, doncs, amb uns trocets d’embotit  i el (per mi també mític) choripan: res més que els chorizos encastats dins de pa torrat. Mentre anem menjant, es posa en marxa la part social del ritual: mentre els nens juguen pel jardí on hi ha la parrila, els adults van endrapant mentre comenten com de malament està la vida, quina lliga  més bona ha fet el seu equip o aclarir si algú coneix la millor manera per anar no sé on a passar el cap de setmana…

Si no estàs atent, et pedràs una part d’un procés important: mariposear els chorizos. Bonic i poètic verb per dir que els has d’obrir per la meitat en horitzonal menys un trocet del mig; el suficient per a que tingui forma de papallona (mariposa). Ep! Què és això? El maestro parrillero ha aprofitat per posar una paelleta a la brasa amb una provoleta amb orenga: més munició per anar endrapant i rajant de polítics, banquers i futbolistes…

La cosa ja va cap a la taula, sembla: l’entranya, una tira fina i sabrossñisima que m’ha seduït per sempre, ja està al foc i trigarà poc en coure’s. El vacio, a mig cami entre l’entrenya i el bifé de chorizo pel que fa a mides, també està per cami. Una mica més de chorizo, salsichas i provoleta i cap a taula.

provoleta.jpg

Ep! La provoleta a la parrilla. No ho havia vist mai | Olletadeverdures.cat

La carn arriba en l’ordre invers d”entrada al foc: primer l’entraña (brutal, insisteixo), després el vacio (tendre, gustós) i acabar el bifé (què dir-ne?). Diuen els entesos de la cosa que, sense contar els entrants, la quantitat ha de ser de mig quilo de carn per comensal. Increïble, no? aixó sí; en un asado de llarga durada pots estar quatre o cinc hores menjant. Potser més. Qui menys sembla gaudir-ho és el asador o parrillero, que es passa el dinar pendent de la carn.

Les carns, per ordre i al seu temps
Un bon parrillero, em va explicar un amic, mai treurà tota la carn a l’hora i no deixarà de vigilar el foc i l’alçada de la parrilla. Sí, amics: en aquest país la graella és mòbil i puja i baixa en funció del foc, de la calor de les brases i de la carn que tens fent-se. Li vaig preguntar a Pablo si no era pesat, estar tot l’àpat pedent . “No, me encanta!!”, em va dir. El més convincent però, va ser la mirada cómplice i el mig somriure sorneguer amb què m’ho va dir. Què gran: s’ho estava pasant bomba, cuinant per nosaltres…

La carn no arriba sola, ni molt menys. Un acompanyament per baixar: amanida lleugera i fresca. Això, mana la tradició, ho fan les dones. Un acompanyament al nivell de l’exigència gàstrica: patates i moniatos (batatas) al caliu. Increïbles; es desfeien a la boca. Pintades amb mantega, que això és un plat de l’interior boví del país: l’oli d’oliva, per l’amanida d’influència mediterrània. La carn al punt: rosada i sanguinosa per dins; pero torrada i cruixent per fora.  Brutal. Molt bona…

Tres hores menjant carn, vaig calcular. Per acabar, unes postres ben argentines que vaig portar d’un curs de panaderia tradicional que havia fet divendres: gaznates i alfajores santefecinos. Com us podeu imaginar, lleugerets a matar. Dulce de leche per un tub i sucré glacé per si no estava prou dolç. Els encanten les coses ensucradíssimes, als argentins!

La parrilla, una qüestió d’estat
Bona part de la jugada del asado es guanya a la parrilla. I la mirada al cel que va fer Maria quan li vaig preguntar com havien fet la seva m’ho va confirmar: “no sabés la de dibujos que hiciiiiiiiimos”. Per a Pablo era important i li van dedicar hores.

carns.jpg

Ja podem començar! La resta anirà arribant mentre mengem... | Olletadeverdures.cat

Òbviament, mòbil (jo diria que si no ho és, ni ho consideren parrilla. Mira que et dic…). Però també havia de tenir un compartiment lateral separat de la parrilla en sí per a tenir sempre brasa fent-se. Per assegurar que no afecta a l’asado, una paret refractária per separar el dipósit de foc de la carn. Ho podeu veure clar a la primera foto.

Tenir parrilla es veu que és meravellòs, a l’Argentina: quan vaig comentar als amics de feina que el cap de setmana anava a fer una parrilla a casa d’un amic, gairebé em van felicitar. I, de fet, van comentar amb certa enveja catxonda la sort de poder tenir a casa una infraestructura clau en aquest país. Després de diumenge ho entenc millor i després de llegir un article sobre els asados a la premsa, ho comprenc del tot.

El asado com a gest d’afirmació nacional
A l’Argentina, el asado és una instució social venerada, cuidada i mantinguda. Familiar o amb amics, es fa els dimenges i és un signe d’identitat cabdal. Tant, que fins i tot li han dedicat estudis a la universitat. Aquí en podeu trobar una síntesi periodística, que explica coses ben curioses.

Per exemple, que fins al segle XIX només era de vaca. Va ser llavors quan es va afegir el xai i fins al segle XIX no va arribar el porc (és a dir, la salsitxa i el xoriço ara canònics). Els talls també s’han anat fet més petits, comparats amb els quarts d’animal sencer que es coien a la Pampa que el va veure nàixer. I una dada sociologica curiosa: no es converteix en el plat nacional que es ara fins a ben entrat del segle XX i per impuls dels immigrants i els seus fills.

Explica aquest estudi que la clau es “la ambición de los hijos de los immigrantes por ejercitar actividades que demuestren si argentinidad”. Això, sumat a una pujada de sous als anys 40 va fer més fàcil l’accès a la carn de capes cada cop més àmplia de la societat. Ja ho tenim tot, doncs:  lasado convertit en signe identitari…

Jo ja deleixo per repetir una demostració d’argentinidad… 😉

Salut!

Sabores: que rodin els davantals!

dijous, 8/12/2011

Vaig saber que em venia molt de gust escriure aquest post en un moment ben concret del curs: estava asseguda a la taula, havia gaudit d’un bon sopar i una molt bona companyia i el temps havia passat volant. Escoltava dues converses, una a cada costat, i tot i que no estava participant en cap vaig mirar al meu voltant i vaig veure que em sentia realment a gust. Si a mi que em fan força mandra els cursos de cuina  pensava això, era evident que aquest havia estat… diferent.

DSC_0190.JPG

Veieu la distensió de la cosa? 😉 | Olletadeverdures.cat

Els detalls de tot plegat

Cap allà les set vam arribar a Sabores i a la porta ja vam trobar en Daniel (propietari del local), en Xesco (cuiner que impartia el curs i persona que s’està fent ràpidament un lloc entre els nostres amics) i la Sara Maria (coneguda blocaire). Vam entrar al local i la resta de participants van anar arribant, tots preparats per participar al taller de tapes. Llegiu bé: PARTICIPAR. Sobta que reparteixin davantals però resulta que  tot es prepara en col·laboració amb el cuiner. No sé als altres, però als cursos que imparteix Xesco Bueno no hi ha ningú que no participi en algun dels plats , ni que sigui pelant una patata.

Sabores.jpg

Alguns moments del curs | Olletadeverdures.cat

Després d’una petita introducció per explicar el què faríem, que no només d’escoltar viu el blocaire, en Xesco va repartir feina per a tothom: uns feien maionesa de mostassa,  els altres picaven carquinyolis, fregien pasta deixada assecar o farcien sandvitxos de foie i poma. El què  ens va tocar fer a Massitet i a mi va ser tallar els espàrrecs, pelar una miqueta la base i bullir-los.  No sé com s’ho va fer, però tot i ser al voltant de 15 persones, ni vam treballar massa, ni vam esperar massa, ni vam escoltar massa explicacions sobre els plats… No sé si m’entendreu, però és com si tots haguéssim parlat abans què s’havia de fer, tot fluïa com si ho haguéssim fet tota la vida. Dic jo que això és mèrit del xef, no?

Quines van ser les tapes?

I si amb la preparació no n’havíem tingut prou, encara ens faltava seure al voltant de la taula, xerrar amb uns i altres i degustar les meravelles que acabàvem de preparar:

Espàrrecs amb maionesa. Els espàrrecs només estaven escaldats, just per donar-los una textura cruixent, però la gràcia del plat és la maionesa, que duia un punt de mostassa que la feia ben interessant.

Sandvitx de poma i foie micuit. M’hagués menjat la pasta fullada sola, pintada amb sucre i canyella! Aquest va ser un dels triomfadors de la nit i crec que aquests nadals estarà present en més d’una casa. En la dels Olletos, segur! 😉

DSC_0224.JPG

Guaita què bonics i saborosos! | Olletadeverdures.cat

De la terra. És una amanida per jugar amb el sentits de la vista i del gust i no és gens difícil de preparar. Es necessiten ingredients cruixents com galeta, sèsam carquinyolis, quicos,… i germinats per simular l’herba.

Pasta inflada. És un aperitiu super divertit: es bull la pasta molt, molt, molt, fins que es passi i es deixa assecar a la cuina. Quan es vol fer servir es fregeix (ha de ser amb l’oli ben calent i un cop ràpid) i ja ho tenim.

Caputxino de bolets. No tinc paraules, gent! És boníssim  i a més la presentació em va arribar al cor. Us informem de l’elaboració en un proper post… No es bo donar tanta informació junta. :-p

DSC_0247.JPG

No sembla ben bé un cafè? | Olletadeverdures.cat

Quallada de foie. Què més us haig de dir si a més duia peres trufades al damunt? Una delícia!

Agraeixo molt a tothom qui estava per allà que em fessin passar una estona tan agradable. Però sobretot a en Xesco, que trobo que és una persona que en sap molt però, sobretot, que sap com transmetre-ho de manera divertida i engrescadora. Sé que no és fàcil! Ho dic amb coneixement de causa, qua de tant en tant també tinc uns quants energúmens al davant… 🙂

Si voleu més informació sobre la trobada, podeu llegir els posts de la Sara Maria, en Manel, l’Anna, la Sión, o la Margot.

Kissumenja

Sopant en un lloc com no n’havíem vist mai cap

dimarts, 13/09/2011
A principis de setembre, els olletos vam tenir l’oportunitat de sopar en un lloc com no n’ havíem vist mai cap. No és un restaurant, perquè no hi pot sopar qui vol. Tampoc és una casa particular strictu sensu, perquè pots sopar-hi sent un desconegut. No és pas un negoci, perquè no hi guanyen diners tot i que pagues per menjar-hi. No és un sopar d’amics, perquè nosaltres no coneixíem els propietaris. Per fer-ho tot una mica més confós, el cuiner i la cap de sala s’asseuen a sopar amb tu…
IMG_2252.JPG

I encara més: difícil de trobar! Ens vam perdre dos cops... | Olletadeverdures.cat

“On vas sopar, doncs?”. Si em feu aquesta pregunta, us ho explicaré d’aquesta manera: és un antic molí situat al costat del riu Sènia, a cavall entre Catalunya i el País Valencià, que una parella jove i entusiasta està rehabilitant. Ell és un afeccionat a la cuina (i ja us ho avanço: ho fa bé!) i es posa als fogons quan un amic o conegut connaisseur li ho demana. Per anar-hi el primer cop, t’hi ha de portar algú que els conegui. I només si els va bé la data i la proposta, hi podrem sopar. Jo no he sabut trobar un nom per definir-ho, sincerament.
Tomàquet_Serengue.jpg

Tomàquets del serengue, de les que ens vam menjar... | Olletadeverdures.cat

I què s’hi menja? Coses bones, de la terra, moltes collides a la pròpia finca i d’agricultura ecològica. La parella que el regenta (deixe’m-ho així, sense noms…) són uns convençuts de la importància de cuidar la terra i estimen la seva. Tenen un hort i estudien tenir conills i gallines. El que no tenen, ho compren. El peix, a Vinaròs. El vi, a la Terra Alta. Els bolets, collits per ells als Ports. El receptari, una barreja de les tradicions locals i aportacions de llibres de cuina del gust dels amfitrions.
Cuina_1.jpg

La cuina, preciosa, mostrant-nos els plats del sopar | Dolors Cervera

Carta? No pas! Menú pactat? Nooooooooooo… El que hi hagi de temporada i/o al mercat i li vagi bé cuina al xef afeccionat. Ja t’ho trobaràs en arribar. Per entrar, uns carbassons (ecològics, de la casa) en tempura amb sobrassada de Mallorca. Combinació guanyadora. I no, la sobrassada no arrassava el carbassó. Amanida de tomàquet cor de bou, raf i surrac (varietat local mig perduda de Bernicarló, al Maestrat) amb formatge tendre. Tot de la casa, amanit amb oli d’oliva… de la finca. Coc de tonyina que es desfeia a la boca -i us ho diuen els Massitos al complet!
IMG_2231.JPG

El tàrtar d'anguila en primer terme, com al sopar... | Olletadeverdures.cat

Impressionant, literalment, el tàrtar d’anguila del Delta fumada amb tomàquet Serengue. Probablement, el plat de la nit. No es quedaven curtes les flors de carabaceta arrebossades. Tampoc estava gens malament l’amanida d’algues, nous del veí [sic] i vinagreta de gerds -salvatges, també recollits. El segon rounds dels entrants encara incloia unes cocotxes de bacallà al pil-pil amb pebrots verds fegrits (quin pil-pil més ben lligat) i un plat de la Rusqui: vieira amb carxofes (d’estiu) i patata confitada -un mar i muntanya que penso copiar!
IMG_2235.JPG

El plat de la Rusqui, sensacional! | Dolors Cervera

De plat fort, un guisat tan de la terra que gairebé sorprén: suquet de rap, llagostins i escamarlans. El sabor que ha de tenir un suquet canònic amb un punt de modernitat: el peix no estava sobrecuit, com han fet sempre els mariners. Tot plegat ho vam poder veure sobre la taula de la cuina només vam entrar. Més aviat com si fos la casa d’un amic, certament.
IMG_2238.JPG

Impressionant la cassola de rap, escamarlans i llagostins | Dolors Cervera

Per tancar, un parell de postres literalment de llibre : pastís de xocolata amb recepta de la Ruscalleda i pastís de llimona i merenga (tret d’un altre llibre que no recordo). El de llimona i merenga era directament addictiu -una manera com un altra de dir que vam repetir- i el de xocolata, potent com ell a soles.
IMG_2242.JPG

Pastís de crema de llimona i merenga. Nyaaaam! | Olletadeverdures.cat

Per beure, vi negre de la Terra Alta i un cava que no vaig apuntar, en cap dels dos casos. Ah, i uns gintònics clàssics de Seagrams que van tancar el sopar i van acompanyar la sobretaula amb una dignitat i saber estar entranyables, com només saben els cavallers anglesos. Bé, molt bé. Tan a gust ens trobàvem, que vam acabar marxant cap a les dues de la matinada. És el que té estar sopant… en un lloc tan especial.

Algú podrà pensar que, a fi de comptes, estem davant d’un d’aquests (falsos) clandestins que s’ha posat (immerescudament) de moda darrerament, sobretot a Barcelona. No ens equivoquèssim pas. I sobretot, no cometem l’error de posar aquest vell molí, autèntic, en el mateix sac que aquests productes de màrqueting sense ànima. No és un negoci, no és màrqueting: els seus propietaris no s’hi guanyen la vida. No volen cap mena de publicitat. No estaven conveçuts ni tansols de la conveniència de permetre’m publicar aquest post. Sí, estimats: els vaig demanar permís! Com no! 😉

Tony_Riolobos.jpg

La clau que ens va obrir la porta del "lloc". Pots estar ben ufanós, Tony! 😉 | Dolors Cervera

Només us explicaré una cosa: fins fa uns mesos, aquesta parella tenien programat fer un cop al mes aquesta mena de sopars. Però se’n van cansar: no era el seu objectiu, no era el què els venia de gust. Per això ara només ho fan de tant en tant, sota demanda i si els va bé. Nosaltres vam tenir la sort de trobar una mà que ens hi va permetre penetrar. El resultat és una experiència gastronòmica i social sensacional. Tant, que no havíem vist mai cap cosa igual

Massitet

P.S.: En aquest enllaç trobareu totes les fotos dels plats. Vull agraïrs a Dolors Cervera que ens en deixi moltes de les que va fer ella. Nosaltres no anàvem ben equipats! 😉