Ni una cosa ni l’altra- Cuina.cat

Arxiu de la categoria ‘Ni una cosa ni l’altra’

Sabores: que rodin els davantals!

dijous, 8/12/2011

Vaig saber que em venia molt de gust escriure aquest post en un moment ben concret del curs: estava asseguda a la taula, havia gaudit d’un bon sopar i una molt bona companyia i el temps havia passat volant. Escoltava dues converses, una a cada costat, i tot i que no estava participant en cap vaig mirar al meu voltant i vaig veure que em sentia realment a gust. Si a mi que em fan força mandra els cursos de cuina pensava això, era evident que aquest havia estat… diferent.

Veieu la distensió de la cosa? | Olletadeverdures.cat

Els detalls de tot plegat

Cap allà les set vam arribar a Sabores i a la porta ja vam trobar en Daniel (propietari del local), en Xesco (cuiner que impartia el curs i persona que s’està fent ràpidament un lloc entre els nostres amics) i la Sara Maria (coneguda blocaire). Vam entrar al local i la resta de participants van anar arribant, tots preparats per participar al taller de tapes. Llegiu bé: PARTICIPAR. Sobta que reparteixin davantals però resulta que tot es prepara en col·laboració amb el cuiner. No sé als altres, però als cursos que imparteix Xesco Bueno no hi ha ningú que no participi en algun dels plats , ni que sigui pelant una patata.

Alguns moments del curs | Olletadeverdures.cat

Després d’una petita introducció per explicar el què faríem, que no només d’escoltar viu el blocaire, en Xesco va repartir feina per a tothom: uns feien maionesa de mostassa, els altres picaven carquinyolis, fregien pasta deixada assecar o farcien sandvitxos de foie i poma. El què ens va tocar fer a Massitet i a mi va ser tallar els espàrrecs, pelar una miqueta la base i bullir-los. No sé com s’ho va fer, però tot i ser al voltant de 15 persones, ni vam treballar massa, ni vam esperar massa, ni vam escoltar massa explicacions sobre els plats… No sé si m’entendreu, però és com si tots haguéssim parlat abans què s’havia de fer, tot fluïa com si ho haguéssim fet tota la vida. Dic jo que això és mèrit del xef, no?

Quines van ser les tapes?

I si amb la preparació no n’havíem tingut prou, encara ens faltava seure al voltant de la taula, xerrar amb uns i altres i degustar les meravelles que acabàvem de preparar:

Espàrrecs amb maionesa. Els espàrrecs només estaven escaldats, just per donar-los una textura cruixent, però la gràcia del plat és la maionesa, que duia un punt de mostassa que la feia ben interessant.

Sandvitx de poma i foie micuit. M’hagués menjat la pasta fullada sola, pintada amb sucre i canyella! Aquest va ser un dels triomfadors de la nit i crec que aquests nadals estarà present en més d’una casa. En la dels Olletos, segur!

Guaita què bonics i saborosos! | Olletadeverdures.cat

De la terra. És una amanida per jugar amb el sentits de la vista i del gust i no és gens difícil de preparar. Es necessiten ingredients cruixents com galeta, sèsam carquinyolis, quicos,… i germinats per simular l’herba.

Pasta inflada. És un aperitiu super divertit: es bull la pasta molt, molt, molt, fins que es passi i es deixa assecar a la cuina. Quan es vol fer servir es fregeix (ha de ser amb l’oli ben calent i un cop ràpid) i ja ho tenim.

Caputxino de bolets. No tinc paraules, gent! És boníssim i a més la presentació em va arribar al cor. Us informem de l’elaboració en un proper post… No es bo donar tanta informació junta. :-p

No sembla ben bé un cafè? | Olletadeverdures.cat

Quallada de foie. Què més us haig de dir si a més duia peres trufades al damunt? Una delícia!

Agraeixo molt a tothom qui estava per allà que em fessin passar una estona tan agradable. Però sobretot a en Xesco, que trobo que és una persona que en sap molt però, sobretot, que sap com transmetre-ho de manera divertida i engrescadora. Sé que no és fàcil! Ho dic amb coneixement de causa, qua de tant en tant també tinc uns quants energúmens al davant…

Si voleu més informació sobre la trobada, podeu llegir els posts de la Sara Maria, en Manel, l’Anna, la Sión, o la Margot.

Kissumenja

Publicat a Encontres gastroblocaires, Ni una cosa ni l'altra, On hem menjat | 10 comentaris »

Sopant en un lloc com no n’havíem vist mai cap

dimarts , 13/09/2011

A principis de setembre, els olletos vam tenir l’oportunitat de sopar en un lloc com no n’ havíem vist mai cap. No és un restaurant, perquè no hi pot sopar qui vol. Tampoc és una casa particular strictu sensu, perquè pots sopar-hi sent un desconegut. No és pas un negoci, perquè no hi guanyen diners tot i que pagues per menjar-hi. No és un sopar d’amics, perquè nosaltres no coneixíem els propietaris. Per fer-ho tot una mica més confós, el cuiner i la cap de sala s’asseuen a sopar amb tu…

I encara més: difícil de trobar! Ens vam perdre dos cops... | Olletadeverdures.cat

“On vas sopar, doncs?”. Si em feu aquesta pregunta, us ho explicaré d’aquesta manera: és un antic molí situat al costat del riu Sènia, a cavall entre Catalunya i el País Valencià, que una parella jove i entusiasta està rehabilitant. Ell és un afeccionat a la cuina (i ja us ho avanço: ho fa bé!) i es posa als fogons quan un amic o conegut connaisseur li ho demana. Per anar-hi el primer cop, t’hi ha de portar algú que els conegui. I només si els va bé la data i la proposta, hi podrem sopar. Jo no he sabut trobar un nom per definir-ho, sincerament.

Tomàquets del serengue, de les que ens vam menjar... | Olletadeverdures.cat

I què s’hi menja? Coses bones, de la terra, moltes collides a la pròpia finca i d’agricultura ecològica. La parella que el regenta (deixe’m-ho així, sense noms…) són uns convençuts de la importància de cuidar la terra i estimen la seva. Tenen un hort i estudien tenir conills i gallines. El que no tenen, ho compren. El peix, a Vinaròs. El vi, a la Terra Alta. Els bolets, collits per ells als Ports. El receptari, una barreja de les tradicions locals i aportacions de llibres de cuina del gust dels amfitrions.

La cuina, preciosa, mostrant-nos els plats del sopar | Dolors Cervera

Carta? No pas! Menú pactat? Nooooooooooo… El que hi hagi de temporada i/o al mercat i li vagi bé cuina al xef afeccionat. Ja t’ho trobaràs en arribar. Per entrar, uns carbassons (ecològics, de la casa) en tempura amb sobrassada de Mallorca. Combinació guanyadora. I no, la sobrassada no arrassava el carbassó. Amanida de tomàquet cor de bou, raf i surrac (varietat local mig perduda de Bernicarló, al Maestrat) amb formatge tendre. Tot de la casa, amanit amb oli d’oliva… de la finca. Coc de tonyina que es desfeia a la boca -i us ho diuen els Massitos al complet!

El tàrtar d'anguila en primer terme, com al sopar... | Olletadeverdures.cat

Impressionant, literalment, el tàrtar d’anguila del Delta fumada amb tomàquet Serengue. Probablement, el plat de la nit. No es quedaven curtes les flors de carabaceta arrebossades. Tampoc estava gens malament l’amanida d’algues, nous del veí [sic] i vinagreta de gerds -salvatges, també recollits. El segon rounds dels entrants encara incloia unes cocotxes de bacallà al pil-pil amb pebrots verds fegrits (quin pil-pil més ben lligat) i un plat de la Rusqui: vieira amb carxofes (d’estiu) i patata confitada -un mar i muntanya que penso copiar!

El plat de la Rusqui, sensacional! | Dolors Cervera

De plat fort, un guisat tan de la terra que gairebé sorprén: suquet de rap, llagostins i escamarlans. El sabor que ha de tenir un suquet canònic amb un punt de modernitat: el peix no estava sobrecuit, com han fet sempre els mariners. Tot plegat ho vam poder veure sobre la taula de la cuina només vam entrar. Més aviat com si fos la casa d’un amic, certament.

Impressionant la cassola de rap, escamarlans i llagostins | Dolors Cervera

Per tancar, un parell de postres literalment de llibre : pastís de xocolata amb recepta de la Ruscalleda i pastís de llimona i merenga (tret d’un altre llibre que no recordo). El de llimona i merenga era directament addictiu -una manera com un altra de dir que vam repetir- i el de xocolata, potent com ell a soles.

Pastís de crema de llimona i merenga. Nyaaaam! | Olletadeverdures.cat

Per beure, vi negre de la Terra Alta i un cava que no vaig apuntar, en cap dels dos casos. Ah, i uns gintònics clàssics de Seagrams que van tancar el sopar i van acompanyar la sobretaula amb una dignitat i saber estar entranyables, com només saben els cavallers anglesos. Bé, molt bé. Tan a gust ens trobàvem, que vam acabar marxant cap a les dues de la matinada. És el que té estar sopant… en un lloc tan especial.

Algú podrà pensar que, a fi de comptes, estem davant d’un d’aquests (falsos) clandestins que s’ha posat (immerescudament) de moda darrerament, sobretot a Barcelona. No ens equivoquèssim pas. I sobretot, no cometem l’error de posar aquest vell molí, autèntic, en el mateix sac que aquests productes de màrqueting sense ànima. No és un negoci, no és màrqueting: els seus propietaris no s’hi guanyen la vida. No volen cap mena de publicitat. No estaven conveçuts ni tansols de la conveniència de permetre’m publicar aquest post. Sí, estimats: els vaig demanar permís! Com no!

La clau que ens va obrir la porta del "lloc". Pots estar ben ufanós, Tony! | Dolors Cervera

Només us explicaré una cosa: fins fa uns mesos, aquesta parella tenien programat fer un cop al mes aquesta mena de sopars. Però se’n van cansar: no era el seu objectiu, no era el què els venia de gust. Per això ara només ho fan de tant en tant, sota demanda i si els va bé. Nosaltres vam tenir la sort de trobar una mà que ens hi va permetre penetrar. El resultat és una experiència gastronòmica i social sensacional. Tant, que no havíem vist mai cap cosa igual

Massitet

P.S.: En aquest enllaç trobareu totes les fotos dels plats. Vull agraïrs a Dolors Cervera que ens en deixi moltes de les que va fer ella. Nosaltres no anàvem ben equipats!

Publicat a Amics i familiars, Ni una cosa ni l'altra, On hem menjat, Trobades gastronòmiques | 11 comentaris »

Un tast de cuina Schwäbisch

dimarts , 7/06/2011

La passada Setmana Santa vam fer una de les coses que més ens agrada fer: anar a visitar als nostres amics que viuen fora de Catalunya. I amb Christian i Laia, la veritat és que ens sobren oportunitats! Ja han viscut, en aquest ordre a França, els Estats Units, un altre cop França i ara viuen a Alemanya. A Stuttgart, concretament. Capital de Baden-Württemberg, un dels estats federats que formen l’actual República Federal Alemanya.

Suàbia, una antiga nació alemanya
La gent de Baden-Wüttemberg tenen un cert sentiment identitari i els agrada fer-se dir Schwäbisch. És a dir, suaus. Com ja podeu imaginar, aquest genticili no ve del nom actual del paìs, sinó que l’agafen d’una tribu que ja batallava contra els romans al segle I i que segles després donar nom a un Ducat medieval anomenat Suàbia. Segons el que he pogut llegir, es tracta d’un dels “ducats arrel” medievals que acabarien donant lloc al Regne d’Alemanya. De fet, es veu que hi ha documents antics on es parla de “Suàbia” com “Alemanya”. Germànics de soca-rel, vaja.

La fidelitat a l'antic gentilici també arriba a la cuina | Olletadeverdures.cat

Total, que els actuals habitants d’aquest territori es senten identificats amb aquest passat (ni que sigui a nivell sentimental: no vaig veure intenció de fer cap referèndum…) i tot el que té a veure amb les seves tradicions ho anomenen Schwäbisch. Fins i tot un dels seus grans bancs! Com us podeu imaginar, la cuina també: ja ho veieu a la portada del llibre que ens hem dut – regal de Laia per Sant Jordi, el nostre primer fora de Catalunya.

Cuina Schwäbisch: carn, patata i làctics
Com es pot conèixer un país sense menjar la seva cuina? Impossible, veritat? Nosaltres també hi estem d’acord! Per tant, una de les coses que vam fer va ser explorar una mica de què va la cuina d’aquesta zona del sud-oest alemany. I Christian i Laia, coneixedors de la nostra dèria personal, ens van fer de cicerones amb precisió germànica… No debades ja porten un parell d’anys païnt (mai tan ben dit!) la cuina del país.

Maulstachen, una de les sorpreses gastronòmiques suabes | Olletadeverdures.cat

La primera impressió que t’emportes quan comences a mirar cartes (bé, quan te les tradueixen en el nostre cas) és que la triada suàbia és carn (de porc, en especial), patates (de tota mena, mida i condició) i làctics (formatges, nates i manteges). El peix, més enllà de la truita de riu, gairebé res de res. Quan mires el territori i la seva ubicació al mapa ho entens perfectament: prats, muntanyes i el mar més proper a uns 700 quilometres (darrere d’un petit accident geogràfic anomenat Alps…). La cuina tradicional això ho reflecteix perfectament i el llibre és claríssim en aquest sentit.

A banda de les salsitxes que tots esperem (alla les tradicionals són la Leberwürst i la Griebenwürst) i els menys famosos embotits de porc fumat, hem descobert tres coses que ens han agradat molt i que per nosaltres eren completament desconeguts: els Maulstachen, el Fleischkäse i el Flemmen Kutchen. Tots tres, sobretot el primer, vindrien a ser com a plats nacionals i els podeu trobar fàcilment als bars i restaurants del país.

Maulstachen al forn casolans, segons recepta de veïna local... Nyam! | Olletadeverdures.cat

Els Maulstachen són una mena de raviolis gegants. Si bé ara n’hi ha amb farcits diversos, els originals portarien diverses verdures (els espinacs són bàsics), embotit i carn de salsitxa. La mida és, des del nostre punt de vista, descomunal -tal com podeu veure a la primera foto on us n’hem parlat. El mengen de maneres diverses, però noslatres l’hem provat de dues.

La primera, en una cosa que en diuen sopa i que a nosaltres ens va semblar un supersuc de rostit dens, enganxifós..i addictiu! Aquesta sopa, per cert, també és un plat nacional en ell mateix: Christian i Laia ens expliquen que als buffets dels bars d’empresa en tenen sempre i els suaus el posen per tot arreu -fins i tot a sobre les patates fregides! La segona manera és al forn: bollits, els parteixen en trossos i els posen en una safata amb ceba i tomàquet al fons i ho cobreixen d’una mena de creme freiche local. Formatge i a gratinar! Molts bons de totes dues maneres!

"Formatge de carn" li diuen al plat. Salsitxa gegant, de fet! | Olletadeverdures.cat

El Fleischkäse (traduit literalment: formatge de carn) és com una mena de salsitxa tipus alemany gegant que serveixen de dues maneres: com una mena de paté amb pa o com un tall de carn convencional, passat per la planxa. Que com es de gran? Doncs mireu la foto: els dos ous estrellats el cobreixen amb prou feines! Molt bo si t’agrada la carn de salsitxa. Sobretot, si tenim en compte que les raccions aquí són graaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaans!!! ;-)

El solen acompanyar amb Kartoffelsalat (ja sabeu què és, oi?), un plat que aquí sol ser guarnició d’altres. Per cert, que d’amanides de patata n’hi ha diversos tipus, no només la que coneixem nosaltres. N’hi ha amb maionesa i sense; i fins i tot hi ha parts d’Alemanya on la fan amb iogurt. El que està clar és que l’amanida no porta salsitxes, si no que les acompanya. Matís important…

Capvespre primaveral, Flammkuche, cervesa de blat i bons amics. Perfecció... | Olletadeverdures.cat

El tercer plat nacional és el Flammen Kusche o FlammKusche (literalment, pastís flamejat), encara que en aquest cas sembla que també és plat nacional a Alsàcia. Ens va agradar tant i és tan assequible per fer-lo a casa que ja l’hem fet diversos cops a casa. És com un cóc dels nostres fet amb els productes de la terra: creme freïche, ceba crua i cansalada fumada. Molt, molt bona, ja us ho hem dit. Ara, no és precisament lleugera.

Carn de porc arrebosada amb patates fregides: L’autèntic plat nacional?
Dit tot això, una cosa que ens va cridar molt l’atenció: els suaus mengen (compulsivament) carn de porc arrebossada amb patates. En trobes a tots els bars i restaurants; i és habitual en els restaurants d’empresa. De fet, Christian i Laia ens expliquen que a les cantines de les seves empreses es fan cues per menjar-ne el dia que n’hi ha. Nosaltres, ja ens perdonaran, no em vam menjar; vam preferir menjar coses més… exòtiques? Ara, allà és més típic que una paella a l’Albufera.

I els dolços? Doncs sense massa idea, la veritat…
De dolços no en vam menjar gaire: ja ens direu, amb tot el que ens vam cascar! Ara bé, hi ha una institució social anomenada Kaffee und Kuchen (café i pastís). És fa a mitja tarda com a berenar i es tracta de pendre un café (amb llet o no) i un bon tros de pastís. L’oferta és brutal, de desenes de pastissos, encara que dominen elsde fruites vermelles. No debades tenen la famosa Selva Negra a tocar…

A Alemanya és menja bé. Si més no, a Suàbia. I ells ho saben: el Govern federal promociona Baden – Württenberg com “l’Estat dels sibarites del sud”. Tomayá! Val, d’acord, segurament no és equilibrat ni sa tot el que us hem explicat. Però mirat des del punt de vista més epicuri, la cuina d’allà és gustosa, potent i de sabors agradables. A més de tenir cops amagats que van més allà dels frankfurts (allà no en tenen, ho sabieu?) i l’amanida de patata. Agradable al paladar i fàcil de menjar, sobretot si l’acompanyes d’una cervesa de blat – una weissbier bavaresa de Paulaner o Franziskaner, per exemple.

Prost!

Publicat a Amics i familiars, Ni una cosa ni l'altra, On hem menjat, Trobades gastronòmiques | 13 comentaris »

La Masquita: una explotació ecològica alliçonadora

dijous, 4/11/2010

“El vostre projecte requereix tenacitat, paciència i molt d’amor per la terra”. La Margarita, amb qui viatjàvem cap a la Segarra per visitar La Masquita, va trobar les paraules perfectes per explicar què hi ha al darrera d’aquesta explotació agrícola i ramadera ecològica. Un petit tresor amagat en mig d’un tros de país aspre i ressec que t’impulsa més aviat a buscar recer que no pas a doblegar el llom per treballar-lo…

Menys mal que s’hi va posar!
Jaume no anava per a pagès. Però, per aquelles coses que passen, es va acabar trobant al capdavant de l’explotació familiar. Des que vaig saber-ho, una pregunta em rondava el cap: Què porta un pagès involuntari a revolucionar l’explotació familiar i complicar-se la vida d’aquesta manera? Què hi ha, a la rebotiga de La Masquita? Tot això em rondava pel cap des que Maria, l’amiga que ens va obrir la porta de can Jaume i Àngela, em va explicar la seva història…

Unes vaques felices són les joies de la Masquita... | Olletadeverdures.cat

Doncs hi ha molt d’amor per la terra, ja li ho he fet dir a la Margarita . I molt d’amor per l’esser humà, afegiria jo. I molta consciència i treball per dur a terme el canvi necessari que et dicten les teves idees i conviccions. Quan Jaume s’hi va posar, la granja no era ecològica i, de fet, ni se li assemblava. S’hi explotava intensivament el porcí i ell mateix va introduir-hi la sembra directa de cereal suportada sobre sulfats de la tan temuda Monsanto.

Però a poc a poc es va anar adonant que tot allò enverinava la terra. Llavors, un dia, va deixar els porcs, els purins, els sulfats i tot plegat. Ho va fer per convenciment, d’acord amb els seus principis. S’ha documentat, ha llegit i ha evolucionat. No va triar, per dir-ho ràpid i clar, la via més fàcil. Per sort del consumidors conscienciats…

Unes vaques estupendes
La joia de La Masquita –i el fruit més visible del canvi – són les vaques ecològiques. Són de la raça francesa Sallers, famoses entre altres coses per la seva (relativa) facilitat. Aquesta mena d’animalets demana molt poca infraestructura i són molt autosuficients, sobretot en el part.

No em diureu que no són bonics, aquest vedells... | Olletadeverdures.cat

Aquestes senyores les creua amb un bou Charolais, donant lloc a uns vedells simpaticons que surten més semblants al pare que a la mare, tot sigui dit! Es passen un any a l’explotació, la meitat alimentant-se de llet materna i l’altra meitat farratge i cereal (òbviament) també ecològic. Tot, de producció pròpia i manipulat d’acord amb les exigències de la certificació. Traçabilitat absoluta!

Els pobres animalons no es passen gaire temps gaudint d’aquesta vida regalada plena de passejos per camp obert: quan tenen un any d’edat (com a molt!) fan cap a un escorxador amb certíficat ecològic (sí, també són especials: ja ho hem dit, que no era fàcil). La Masquita, doncs, aporta més proves a favor de l’acusació que Josep Pla va llençar ja fa uns anys contra els catalans: que som uns “infanticides” que ens mengem criatures… I mira que són macos a aquesta edat, ells!

Tot intentant comercialitzar-la
Quan un veu el diferencial de preus entre els productes convencionals i els ecològics, es pot pensar que tot són flors i violes; que tot són diners a munts. Però la cosa no va, precisament, així: la producció ecològica té un coll d’ampolla molt fort a la comercialització. Ja us he avisat, que hi havia moltes coses per aprendre – i que La Masquita és un bon lloc per fer-ho.

Cada animaló pot pesar entre 220 i 260 quilos. Jaume ven lots que poden ser d’un vuitè o d’un setzè de vedella. O sigui que ja us en podeu fer el càrrec del paquetet… La carn reposa, durant una setmana, a la cambra i es filateja en el moment de servir-la, de manera que sempre està estupenda.

La traçabilitat comença aquí, a l'arracada!! | Olletadeverdures.cat

Però, tot i això, no sempre s’aconsegueix vendre tota la vedella que mata. De fet, hi ha vegades que l’ha de portar al mercat convencional. Si ho porta a restauració, només volen unes peces i les altres corre el risc de quedar-se sense col·locar… Ara està treballant amb algunes cooperatives perquè li facilita la col·locació, però el gruix de la clientela són particulars que li van a buscar a casa. Si uns interessa, Mas d’En Jaume és la paraula clau per trobar-la per Internet…

Un àpat de la casa [sic]: cigrons i vedella rostida
El resultat és una vedella ben bona i gustosa, tal com ens va demostrar la mestressa de la casa, l’Àngela. Mestra de professió i bona cuinera (no diguis que no!), també està al peu del canó. La foto, tot sigui dit, no li fa gaire justícia. Ara, us puc ben dir que estava ben bona! Ja li he demanat la recepta a l’Àngela, però no sé pas si compartirà amb nosaltres un secret d’aquesta importància!

Vedella ecològica amb poma, prunes i pinyons... | Olletadeverdures.cat

A la vedella la van precedir uns cigronets de l’Alta Anoia que Jaume ha començat a plantar fa poc. Ecològics, com no. Un cop a taula, aquests cigrons em posen en un compromís seriós: la carn està molt bona i les vedelles són la joia… però aquests cigrons es desfan a la boca! Són pura mantega!!! Si em fessin triar entre una cosa i altra, la veritat…

Cigronets ecológics que es desfan a la boca! | Olletadeverdures.cat

Turisme rural: tot intentant tancar el cercle!
Una cosa que m’ha quedat clara amb la visita és que si la vida de pagès és dura amb l’explotació tradicional, la cosa encara es posa més costa amunt amb l’ecològica. Davant d’això, tota font d’ingressos es benvinguda i –com ja han fet amb els cigrons- van posar en marxa un altre projecte: el turisme rural. Han adequat, i ho continuen fent, un segon mas dins de l’explotació, , rodejat de camps de blat, de ferratge i de vaques. Manonelles, es diu.

La Segarra vista de Manonelles | Olletadeverdures.cat

Jaume, que va començar per convenciment ètic i per amor a la terra, està segur que l’agroramaderia ecològica serà molt interessant des del punt de vista financer: és més sostenible econòmicament! El fet de no dependre de productes que ha de comprar a fora –tancant cercles- i que els preus són més interessants, permeten pensar que un cop resolta al comercialització això serà viable. Llavors, sí que es tancarà el cercle virtuós de la sostenibilitat. Alliçonador o no?

No és un projecte fàcil ni tampoc romàntic –en el mal sentit que se li ha donat al terme. Això de la producció ecològica són paraules majors i La Masquita és un bon lloc per aprendre a valorar-ho. Lluny d’ecologistes urbanitzats de discurs fàcil, hi ha una gent preocupada per la salut de la terra i de la seva gent que decideixen apostar per una via incipient i complicada. Benvinguts sou, Jaume i companyia!

Salut! (mai tant ben dit…)

Massitet

Publicat a Amics i familiars, Ni una cosa ni l'altra, On hem menjat, Personatges, Producte | 5 comentaris »

Agermanant Mallorca i Vinaròs: quan pastar uneix la gent

divendres, 15/10/2010

Hi ha ocasions en què servidors de vostès agraïrien tenir un major do de paraula. Trobar sempre les paraules justes per transmetre les emocions i les idees amb precisió, sent original i intentant evitar caure en els tòpics i en les expressions sobades. Avui és un d’aquells dies. Avui, necessitem més del que tenim per poder-vos fer notar, sense emprar paraules buides de tant dir-les, que el passat 9 d’octubre va ser un dia d’aquells que, d’aquí unes dècades, encara recordarem com un dels grans moments de la nostra vida.

Agermanats anirem tots pastant…
Aquell dissabte, ma germana va organitzar un agermanament de cócs que es fan a Vinaròs (comuns a tots els territoris que parlen català des de l’Ebre cap a baix) i les coques mallorquines (també present a les altres illes). La idea va sortir, com sempre, d’una pregunta, d’una curiositat. I d’unes ganes enormes de satisfer-la!

Les primeres passes de l'agermanement, a les 09:00... | Olletadeverdures.cat

Una (llavors) blocaire lectora d’Olleta i (ara) amiga, Xesca Coll de Can Loi, em va preguntar per Facebook si els cócs de què em sentia parlar eren com les coques mallorquines que ella feia. M’ho vaig mirar per sobre, li vaig dir que sí i vaig afegir, com qui no vol la cosa, que un dia prodríem fer una trobada per comparar-les i comprovar en què s’assemblen i en què no.

Dos mestres pastant junts a Ca Massita. Quin luxe!

Nasio i Xisco, dos mestres pastant junts | Olletadeverdures.cat

Per (enorme!) sorpresa meva, no va trigar ni cinc minuts en dir-me que sí, que féssim una trobada per posar-les de costat. Que li diria a Xisco, un amic que ja coneixíem de Facebook, que en sabia molt de pastar. Es així com va nàixer un encontre que vam anomenar, una mica pomposament, Agermanament de cócs de Vinaròs i coques de Mallorca. Ja estava, no hi havia volta enrera: li vaig dir a ma germana i em va dir que si, que endavant. Que ella posava forn per a les coques i casa per als cocaires… Meravelles dels blocs i de Facebook…

El rastre que deixen les mans de Xesca… | Olletadeverdures.cat

El resultat ja el podeu veure a les fotos. Ca Massita, la fleca familiar que ara portama germana, plena de gent: una dotzena de blocaires catalans, dos mallorquins fora de sèrie, una cuinera escocesa que dóna classes a Londres i una trentena d’amics vinarossencs. Com us podeu imaginar, explicar això i què significa per a nosaltres (els Olletos i els Massitos) no és fàcil. Com va dir Xisco : “No tenc paraules”.

Xesca i Xisco: dos mallorquins de melassa puta!
Com totes les coses importants a la vida, tot va començar perquè al darrera hi ha persones entusiastes i desinteresades que diuen “sí” sense pensar-s’ho massa. En veritat, sense pensar-ho gens!! En aquest cas, el “sí” el van donar dos mallorquins que són persones excepcionals, melassa puta com dirien a s’illa: Xesca Coll i Xisco Guarí.

Dos mallorquins melassa puta!! | Olletadeverdures.cat

Si ells no haguéssin dit que creuauen el mar que ens agermana, tot això no hauría estat possible. Sense la seva disposició a volar i a dedicar quatre dies de la seva vida a aquesta experiència, res no hauria estat possible. I no només això: van venir disposats a regalar-nos el seu coneixement, ja sigui en forma de receptaris impressos, d’explicacions orals o de guiatge en el pastar.

Coques mallorquines i cocarois. Quin goig! | Roger Compte

L’herència que deixen a Ca Massita és notable: ma germana i mun cunyat ja han decidit provar de fer les coques de patata i están explorant com fer els cocarrois. Segur que l’estiu vinent hi ha haurà coques de trempó i de pebrot a Ca Massita. No només a la Plaça dels Tres Reis de Vinaròs han deixat marca: estic segur que molts dels blocaires que van aprendre de la seva ma a fer cocarrois ho intentaran a casa seva…

Cóc de tonyina vinarossenc i cocarrois mallorquins | Roger Compte

Si més no, estic convençut que Sara Maria, Mar, Nuni, Starbase i Roger marxen amb una idea força clara de què són això dels cócs i les coques, una història força desconeguda de l’Ebre cap a dalt, tret de les de recapte lleidatanes. I Rachel, l’escocesa que ensenya cuina catalana a Londres, ja ha anunciat que vol ensenyar a fer cócs, coques i repassos… Com m’agrada veure el coneixement repartint-se per aquests móns de Déu!

Coques de patata mallorquines, el gran descobriment del dia | Olletadeverdures.cat

Però el llegat que més m’agrada, el més important, és el personal. Ho sé segur, que Xesca i Xisco tornaran al Maestrat a pastar i a guadir de la vida, com vam fer el cap de setmana passat. També sé que ens tornarem a veure a Barcelona i que Correus en treurà un clar benefici, de la nostra amistat: el llistat de productes a intercanviar és, ja, llarg com un dia sense pa… Melassa puta!

Pastar uneix la gent…
Quan vam posar en marxa tot aquest fregao, la idea era fer una agermanament de cócs i coques. O sigui, d’objectes comestibles. Citant el DIEC, volíem “fer avenir perfectament” dues menges que enteníem que ja eren parentes. Ho vam fer.

Enteu el què vull dir quan dic que pastar uneix?

Enteneu què vol dir, que agermana a la gent? | Olletadeverdures.cat

A fe que ho vam fer: l’àpat va ser extraordinari i vam poder comprovar que casen perfectament i es complementen amb escreix. És més, vam descobrir que hi ha altres delicies que lliguen estupendament (cocarrois i cócs dolços; ensaïmades i farinades de repassos). Ja trobarem ocasió d’explicar-vos-ho millor. Ara, però, volem fer-vos saber una cosa: pastar junts uneix les persones.

I fer cocarrois et permet fer amics... | Olletadeverdures.cat

Sí, estimats. Si mireu les fotos, veureu com mostren alguna cosa més que gent fent un acte més o menys mecànic com és pastar. Hi ha alegria, hi ha complicitats, hi ha estima. Hi ha, efectivament, germanor, una cosa semblant a aquell lligam que hi ha entre (bons) germans. Fixeu-vos en les mirades. En les mans. En els gestos. En les posicions dels cossos…

Els goig de veure als xiquets implicats...

L'interès dels menuts per pastar i el mestre ensenyant | Olletadeverdures.cat

I els xiquets? Heu vist les cares d’alegria i delit plenes de farina? No té preu, veure als nanos decidits a aconseguir una coca comestible o un xocorroc perfecte. O posant tota l’atenció i tota la voluntat en fer un cocarroi perfecte, a tancar amb precisió un cocarroi fent “punta-pessic” o “pessic-volta”, tal com els explicaven Xesca i Xisco… Gallina de piel, txe!!!

L'equip d'organització i producció del fregao | Olletadeverdures.cat

I el que no uneix pastar, ho agermana seure a taula!
Mireu quin bé de Déu. Quanta gent! La major part desconeguts entre sí, asseguts al voltant d’una taula comunitària on es mengen les viandes que ells mateixos han preparat o han vist fer. Alguns, sense haver tocat un pastó en la seva vida. Probablement, sense ni tansols haver-lo vist . Diferents procedències, diferents classes socials, diferents bagatges, diferents generacions… tots rient, menjant, bevent. Vivint…

9 d'octubre: la senyera, sense blau, presidint el dinar... | Olletadeverdures.cat

Allò va ser alguna cosa més que una trobada blocaire, que un dinar d’amics, que una celebració de l’alegria i la joia de viure. Allò va ser tot això, però alguna cosa més. Va ser un agermanament de veritat: fins i tot una font tant asèptica com el Diccionari de l’IEC ens va a favor per descriure la poètica del moment. Allà, vora el mar que uneix el Maestrat i Mallorca, pastar cócs i coques ens va ”fer esdevenir germans, fer estimar-nos com a tals, especialment en sentit místic”. Així ho sentim nosaltres i així us ho hem volgut explicar…

Arròs, cócs, coques, àvies, filles, netes... | Olletadeverdures.cat

Llarga vida als Països Cocalans!

Massitet

P.S.: Aquest post és el primer d’una llarga sèrie que volem dedicar a l’Agermanament. Per aquí volem fer desfilar arrossos al forn, cocarrois, coques de patata, cócs dolços i ensaïmades express per xuplar-se els dits (literalment…).

Publicat a Amics i familiars, Cuina popular, Encontres gastroblocaires, Ni una cosa ni l'altra, On hem menjat | 19 comentaris »

Sopar de gala del llagostí 2010: un àpat bullinià

dimarts , 5/10/2010

El sopar que l’Ajuntament de Vinaròs organitza cada any en motiu del Concurs “Nacional” de cuina aplicada al llagostí és, sense cap mena de dubte, un dels esdeveniments gastronòmics de l’any a la ciutat. Probablement, com a esdeveniment competeix amb el mes dels arrossos amb el recent estrenat (i esperem que es consolide) Llagostí Tapatour. Però el fet que aquest sopar el prepari el restaurant guanyador de l’edició anterior del concurs fa que el nivell (teòric) del sopar sigui elevat. Enguany, això ha estat així i a més a permès gaudir d’un sopar de clares reminiscències bullinianes: Lluís Arrufat, guanyador l’any passat, és segons xef de pastisseria a El Bulli. Nivell, xiquets, nivell…

Uns entrants de cal mestre
Les intencions del cuiner en qüestió es van veure clarament d’entrada: a l’aperitiu de benvinguda tots els plats eren de cal mestre, de ca n’Adrià: esferificacions d’oliva trencada (el millor de l’àpat?); biscuit de sèsam al microones ( també inventat a la casa, divertit); gaspatxo de remolatxa, butifarra i panís torrat (vull saber-lo fer!); llagostins kataifi (cridaners, diferents); i galeta d’arròs amb pols de llagostí (francament, no la recordo). Per tant, tot un desplegàment tècnic i estètic que no deixava lloc a massa dubtes.

Llagostí d'or 2009, plat guanyador l'edició anterior | Olletadeverdures.cat

Bé, si en quedava algún es va esvaïr en el primer plat que ens van servir a taula: Llagostí d’or 2009, plat amb què va guanyar el concurs l’any passat. Com ja podeu veure a la foto, la posada en escena és clarament recognoscible com un plat de l’anomenada cuina tecnoemocional. Percepció que es confirma en comprovar que la boleta marró és una esferificació dels coralls del cap del bitxo: brutal el sabor quan la rebentaves a la boca! La cua, amb un regust de fumat i potent sabor a mar accentuat pel caviar de llagostí… Bé, molt bé…

A partir d’aquí, la cosa ja va baixar una mica de nivell. Era d’imaginar, en certa forma: el sopar és fa en un lloc, les cavallerisses de l’ermita, on no hi ha cuina i se n’instal·la una per fer el fet. Aixó es va notar en el primer plat que van treure: rap, tinta, calamar. Encara que a la imatge no ho sembla, la cosa blanca que hi ha al mig és una pilota de ping-pong. Amb gust de rap, però pilota de ping-pong. No sé si m’explico…

El millor del plat, el guisat de calamar a baixa temperatura que hi ha a la base; molt bo. Si ho menjaves alhora resultava un conjunt encertat, però la textura tirava una mica cap a endarrera… Suposo que coure 100 peces de rap tomba-i-tomba i pretendre que arriben calentes i amb el punt de cocció ajustat a taula era una pretensió excessiva dades les condicions de producció.

Rap, tinta, calamar... | Olletadeverdures.cat

El següent plat, però, estava ben bó. Aquí van assegurar una mica més el tret (crec) i Arrufat va apostar per unes galtes de porc salsejades, que sempre són més agraides. Estaven molt, molt meloses i la salsa (carabassa, taronja, safrà i gingebre) tenia un punt de fresc i de diferent que les feien ben agradables de menjar. Bones, la veritat… Van compensar una mica el disgust general amb el plat precedent.

Galta de vedella amb crema de taronja et al. | Olletadeverdures.cat

A les postres, la sorpresa va ser majúscula, un plat inesperat: això d’aquí a sota és Pastís de xocolata 2010. Bé, és evident que va haver un canvi de darrera hora i ens van servir un gelat de fruit vermells, amb crema de xocolata blanca (i coco?) especiada que estava força bona. La veritat és que la vaig agrair, després de la melositat i untuositat de la galta. Fresqueta, fàcil de menjar, em vaig crupir la que es va deixar ma germana. O sigui, que em va agradar molt.

Doble meridatge: pa i vins
L’apat va anar acompanyat d’una cosa que fins ara jo no havia vist mai: meridatge de pans i de vins. ELs vins els va posar Vicente Gandia, de la D.O. Utiel Requena. Prou dignes, el millor va ser el Fusta Nova Moscatell: fresquet, equilibrat, fàcil de veure i addictiu. Era una espècie de gominola de vi. Aix, que bé. El pa el pa posar un forn de pa centeneri del poble anomenat Ca Massita. No n’havia sentit dir res fins llavors, i em va agradar molt. Feta la conya, el comentari: van posar minixapatetes (bones), pa d’olives i romeret (subtil, bo) i el millor de tots, el pa de taronja. Mireu si va triomfar, quu al sopar hi havia gent d’El Corte Inglés i li van encarregar per un àpat que tenien divendres. Olé!

I de petits fours: xocorrocs!
Amb el café van posar una petita pasta amb gust de xocolata a la pedra i forma de castanyola que la fleca de ma germana (despistats: estic parlant de Ca Massita) ha inventant recentment en homenatge a la colla de Nanos i Gegants de Vinaròs, al qual la meva familia està molt unica setimentalement. Va ser la posada de llarg del dolç, amb parlament de ma germana inclòs. Què haig de dir? A mi m’agrada, sobretot perquè trobo que està molt encertat de sabor. Ja us en parlaré en propers posts…

Xocorrocs en versió petit furs, o sigue minis... | Olletadeverdures.cat

En definitiva, un soparot de nivellasso que va superar, en la majoria dels passos, les limitacions de producció del lloc on es fa i de les expectatives que es van posar en un alt càrrec d’El Bulli. Llàstima, molta llàstima el rap… Un sopar que per mi va ser ben especial: entre els assistents hi havia en Jorge Guitián i la Garbancita Cristina, que havian estat convidats com a membres del jurat.

Al matí els vaig fer una visita per la fleca familiar, on també hi havia en Pere Planagumà (xef de Les Cols i president del jurat). I al vespre vam poder compartir les tapes bullinianes i xerrar una estona, cosa que un no pot fer sempre quan es tracta de blocaires de l’altra punta de la península (en el cas de Jorge, literalment). Un plaer xerrar amb ells, amb ma germana i mun cunyat… i a sobre presentar-los el xocorroc i altres joietes locals…

Per a l’any que ve ja m’he demanat lloc: es veu que el nivell del guanyador d’enguany és notable. Va arrassar al concurs i totes les referències que arriben són força bones. Per tant, ja podeu donar per feta la crònica del sopar de gala 2011. Per cert, algu s’apunta? M’encantaría fer-vos de cicerone per Vinaròs!

Salut!

Massitet

Publicat a Ni una cosa ni l'altra, On hem menjat | 13 comentaris »

Història d’una dieta que mai hagués volgut acabar…

divendres, 17/09/2010

Mai hagués pensat que no m’agradaria acabar una dieta. El dimecres, la meva dietista Rosa Maria en va donar l’alta. Després de gairebé un any, he acabat la meva reeducació alimentaria. El més curiós de tot és que, dos dies després, no me n’he adonat que he acabat la dieta. De fet, és que tampoc em vaig adonar que la vaig començar ni, tampoc, que l’estava fent. Amb aquesta paradoxa aparent (i una mica patillera, per no dir una altra cosa…) us vull dir que he fet una dieta que no ho semblava. I que ha funcionat: he acabat perdent 13 quilos!

Crema de carxofes i pernil | Olletadeverdures.cat

Aquest post no és un anunci, encara que sóc conscient que ho pot semblar. Però com que procuro ser un paio honrat i a més ens hem autoimposat seguir el Codi Cuina, us ho diré explicitament i de primeres: avui us parlaré de com m’ho he passat de bé perdent pes el darrer any amb els meus amics de Menja Sa. Sí, són amics. Que quedi clar. Però són bons professionals. Això també que quedi clar. I per això us en parlo. Ei, i cada mes he pagat la quota religiosament. Sabeu que vull dir, oi?

Em podria dedicar a explicar-vos coses i parlar de com es de divertit perdre pes amb aquesta gent. Però només us diré quatre coses [sic] i us posare uns pocs exemples. La primera cosa que us vull dir: tenia els diumenges lliures i podia menjar el què volgués (però no ho feia, aquí està el truc!). La segona cosa, no he pres cap pastilla ni producte miraculós. Tercer, mai he pesat res del què he menjat. Si, nois, i així he perdut 13 quilos en 10 mesos. I quarta, cada setmana Rosa Maria m’enviava el menú i feiem el seguiment per correu electrònic. Olé!

Coquetes de verdures i formatge | Olletadeverdures.cat

Amb la darrera dada que us he donat ja veieu per on va la cosa: poc a poc i bona lletra, que ningú no ens cronometra -com diria La Trinca… Tenia prohibit perdre més de mig quilo a la setmana i en períodes com Nadal o Setmana Santa només haviem de vigilar de no pujar (gaire) de pes. Ho sigui, paciència. Però ara veureu que no ha estat gens difícil tenir-ne…

Uns quants exemples, especialment pensats per als qui (com jo) heu necessitat ajuda un parell de cops. Quantes vegades heu fet una dieta que us ha permès menjar tres canalons de carn un dia normal i corrent? O una paella? O carn de tota mena rostida? Quantes dies heu fet amb cinc àpats, inclos esmorzar d’entrepà, suc de taronja i cafè amb llet? I quantes, quantes amb un sopar de dos plats i iogurt de postre? Per no dir les aletes de pollastre rostides a la mostassa…

Rostit de pollastre i pinya de la Ruscalleda | Olletadeverdures.cat

Doncs això, nois i noies, és el què m’ha obligat a menjar , amb força i violència, Rosa Maria de Menja Sa . Molts lectors ja els coneixeu perquè tenen bloc. Ara jo us en parlo com a pacient que ha aprés una cosa molt important: a gaudir menjant però amb una dieta sana… i perdent pes! Sense productes estranys i sense renunciar a res. Si més no del nostre gust. I sí, tots els plats que veieu els he menjat durant la dieta (bé, algun forçant el límit…). El millor de tot és que ara, que se suposa que he acabat, puc continuar menjant el mateix que menjava. Tu diràs!

I ara la prova del nou per als qui ens heu seguit els darrers mesos: heu notat, al bloc, que he(m) fet dieta? Ja, ja ho sé que no!

Salut (i dieta sana!)

Massitet

Publicat a Ni una cosa ni l'altra, Nosaltres, On hem menjat | 17 comentaris »

Dinant a casa de la Remei: festa grossa!

dissabte, 17/07/2010

La Remei és una senyora que,entre moltes altres virtuts, cuina molt bé. I nosaltres hem tingut la grandíssima punyetera sort que la germana de Kissumenja i el fill petit de la Remei s’han enamorat i han format una parella. Això ens ha permès gaudir de la seva cuina i de la seva companyia, cosa que mai agrairem prou a aquesta parelleta! Vosaltres també la coneixeu: és qui ens va passar la recepta de les pomes del relleno que tant us van agradar! Doncs la Remei feia temps que ens volia convidar a dinar a casa seva. I clar, vist el precedent, nosaltres no ens hi vam resistir gens…

Resulta que la Remei, el seu marit i cinc parelles més d’amics han creat un grup gastronòmic que té el (genial) nom de La colla del plat fondo. Més o menys un cop al mes es reuneixen per dinar i cada vegada, seguint un estricte ordre de torns, cuina una de les parelles. Precisament, a la Remei li tocava cuinar aviat i va aprofitar per practicar amb nosaltres el menú que tenia previst per als del plat fondo…

Entrants de festa grossa…
Aquests del plat fondo no s’hi posen per poca cosa, així que el dinar va ser quantiós i de nivell. Com no podia ser d’altra manera, segurament… Així que vam gaudir d’un primer plat format per quatre entrants: uns alvocats farcits boníssims, uns bolets saltejats amb alls estupendos (encara era primavera, quan vam fer l’àpat), un pastís de verdures que a més de bonic era deliciós i uns boquerons en vinagre fets per la matexia Remei que estaven de la muerte!

Quatre entrants de diumenge "mudat". O no? | Olletadeverdures.cat

Tot estava molt bo, però servidors de vostès es queden amb els boquerons: durs, tersos, amb el gust just de vinagre! Massitet va aprofitar la proximitat d’una de les safates plenes d’aquestes filets de plata per repetir fins que va sentir, fins i tot, un pèl de vergonya… Ara, si torna a tenir ocasió, tornarà a fer-ho, sense dubtar!

I un platillo de luxe
Després d’aquest festival (mar i terra, peix i verdures, autòcton i exòtic) va venir el plat fort: platillo de conill amb farcellets de col. Mireu quin bé de Déu! El mateix Josep Pla hagués ressucitat si hagués sentit l’oloreta que sortia de la cassola mentre feia xup-xup!! No debades la Remei és del pais petit d’en Pla, l’Empordanet, i l’escriptor era un fervent consumidor d’aquests guisats…

Un platillo de l'Empordanet per no parar de sucar! | Olletadeverdures.cat

Cuit a l’antiga, amb paciència i cassola de ferro colat. Ja li hem demanat a la Remei que ens faci arribar la recepta, perquè era genial. Nosaltres, que som uns fans irreductibles dels farcellets de col, vam descobrir que n’hi ha de farcits de carn (que es solen servir sols) o fets nomes amb la verdura (que solen acompanyar guisats de carn, com era el cas). Com podeu suposar, ja li hem demanat les receptes de les dues variants… De postres ens van cruspir uns brunyols de l’Empordà fets a casa que eren, literalment, addictius. Chapeau, que diuen a l’altra banda de frontera!

Si algú està pensant en agenciar-se a un altre fill o filla de la Remei i l’Esteve, ja em sap greu dir-vos que estan els dos pillats. Així que haureu de buscar una altra alternativa per tastar els plats d’aquesta (molt) apreciable cuinera de l’Empordanet…

Salut!

Massitet i Kissumenja

Publicat a Amics i familiars, Ni una cosa ni l'altra, On hem menjat, Trobades gastronòmiques | 9 comentaris »

Àtica revolution

divendres, 9/07/2010

Quan vas molt a un lloc, t’hi sents ben tractat, menges més que bé (ja ho hem dit vàries vegades) i tens la sensació que s’alegren de tornar-te a veure, no pots evitar posar-te molt contenta quan et diuen que a) tenen pàgina al facebook, i b) estan planejant fer cursos de cuina. Àtica revolution! Tota aquesta informació en un moment! Quasi ens agafa un síncope de tanta felicitat!

Pel tema del facebook vam estar contents perquè som curiosos de mena i ens agrada tenir tanta informació com sigui possible dels llocs que ens agraden, què s’hi fa, què es planeja, què hi diu la gent… I què dir del tema dels cursos???? Resulta que són tan bona gent que t’ofereixen aprendre a cuinar allò que tan a gust menges a casa seva!

5 de juliol: l’estrena
La seva i la meva! No sé com són els cursos de cuina perquè… sí, ho confesso, no hi he anat a cap!, però us haig de dir que si tots són com el que va fer el Borja m’he perdut uns moments molt interessants. Si ell estava nerviós no se li notava gens tot i ser el primer grup a qui feia el curs. Jo no ho estava , al contrari, relaxada, gaudint de les seves explicacions i babejant amb les olors que s’hi van barrejar. Quina delícia!

Tot a punt per començar | Olletadeverdures.cat

Només entrar ja vaig veure que en la organització no tenia res a envejar a d’altres docents més experimentats: una taula amb tots els ingredients i estris necessaris, una placa portàtil d’inducció de cara als assistents i les cadires en forma de U per tal que no perdèssim cap detall, i unes taules al mig per anar posant els plats acabats. A més, sobre cadascuna de les cadires hi havia una mena de portafoli amb el seu bolígraf corresponent i les receptes que estàvem a punt de veure elaborar (i degustaaaaaaar!!).

D’acord. I els plats?
A quina hora hem de sortir d’aquí?-vaig pensar en veure que la llista era de cinc plats. D’acord que no havia assistit a cap curs de cuina ni cuino massa, cert, però això no treu que no vegi que cinc plats no es fan en una hora… El secret, però, era que mentre n’estava preparant un, podia deixar marinant un altre o escabetxant unes verdures.

La llista de plats és la següent:

Salmorejo amb ou de guatlla i pernil
Gaspatxo de poma amb sardina marinada
Salmó marinat amb ceba tendra i vinagreta de taronja
Amanida de pollastre en escabetx suau de verdures
Steak Tartar

Els que ja havíem tastat ja sabíem que són deliciosos i els que no només van servir per confirmar que aquest noi sap cuinar mooooolt bé. Ara ja sabem que a banda de les visites impulsives que fem, també n’haurem de fer alguna de programada per poder tornar a menjar aquella meravella d’Steak Tartar.

Segur que us heu adonat que no n’hi ha cap que sigui calent. Això vol dir que a més de ser uns plats molt gustosos són d’aquells que pots deixar preparats hores (o un dia) abans, cosa que et permet estar amb els convidats tota l’estona i no entrant i sortint de la cuina.

Els últims detalls | Olletadeverdures.cat

Final de festa amb doble regust
Doble perquè, d’una banda, el curs es va acabar degustant els plats que el Borja havia estat cuinant davant nostre amb tanta gràcia i savoir faire. Sento dir que no vaig estar atenta a les últimes frases que va dir, hipnotitzada amb allò que veia damunt la taula i rodejada de bones oloretes. Tenia els coberts a la mà i l’únic que podia pensar era en aixecar-me i ratificar que a l’Àtica s’hi menja d’allò més bé.

Per l’altra banda, vam sortir amb l’ego una mica pujat, tot s’ha de dir, en veure la reacció de dos dels assistents quan es van assabentar que nosaltres érem els autors d’aquest blog. Resulta que coneixen el Restaurant Àtica a partir d’un post que vam publicar aquí i això en va fer molt feliços. Si aquest espai serveix per coses com aquesta, ja en podem estar ben contents!

Kissumenja

Publicat a cursos, Ni una cosa ni l'altra, On hem menjat, Restaurants | 10 comentaris »

Les (no) pizzes de Fabián Martín

diumenge, 9/05/2010

Amb els amics que hem fet a la Universitat hem tingut molta sort. No només perquè són bona gent, divertida i honesta. A més, per fer-ho encara més bonic, els enxisa menjar be. Per això ens trobem moltes vegades al voltant d’una taula ben parada…

Lamentablement, no ens trobem tant sovint com voldríem. Així que des d’aquest mes de maig hem posat en marxa una nova estratègia: hem decidit reservar per sempre més el primer dijous de cada mes per sopar junts en un restaurant que ens agradi o que, preferentment, volguem provar. La colla del primer dijous de mes, n’hem dit informalment… Som de gent de taula i, per tant, la llista de possibles opcions per anar a sopar el primer dia era llarga. Però vam arribar a un acord ràpid: tots voliem provar les pizzes d’un tal Fabián Martín…

Aixó no són pizzes, són una altra cosa!
No anirem a desacobrir ara que Fabián Martín fa unes pizzes que són alguna cosa mes que el que podem trobar en els molts restaurants italians (o no…) que hi ha al Cap i casal del Principat. És, segurament, el pizzero més mediàtic de Catalunya i voltants. I ha estat, i aìxò ja sona més seriós, campió del món diversos cops. Per això hi volíem anar, per veure que s’hi dóna en una cuina així. I ens vam trobar la cosa aquesta que podeu veure aquí sota.

Això és una pizza!! | Olleta de verdures

Si, estimats, això és una pizza. Concretament, amb la que va guanyar l’any passar el campionat del món de Nova York. És el primer cop que em donen instruccions per menjar una pizza Primer la pasta a la boca, que hem de mastegar una mica però no tragar. Llavors, glop del vas com si fos un xupito i barrejar els sabors.

Resultat; una pizza (ben bona) líquida. No hi ha dubte que és un plat tecnoemocional, una deconstrucció: el mateix Martín ens ho va explicar així. Ara, amb un sabor ben reconeixible i, a més, ben clàssic. Tota una declaració d’intencions sobre de què anava la cosa: era la primera pizza que menjàvem del menú sorpresa (50€ per cap) que havíem demanat per sopar…

Festival de sabor: quina és la més bona?
L’estructura del sopar era el d’un menú degustació. Primer, un carpaccio de tomàquet sucós i ben dolç, gustós. Després, la pizza líquida. I a partir d’aquí, peces per compartir: dues d’espàrrecs, una japopizza, dues de tòfona i dues “Mi preferida” (la del Martín, òbviament…). Si aneu a carta no trobareu cap d’aquestes pizzes per menys de 40 – 50 euros. Aquests preus contrastaven escandalosament amb el que valien les altres, les convencionals: cap pujava de 15. Sense cap mena de dubte, a can Fabián s’ha de venir sense gaire perjudicis sobre el preu de les coses…

Carpaccio de tomàquet i tres pizzes | Olletadeverdures.cat

La veritat és que es fa dificil dir quina és la més bona. Uns apostem per la d’espàrrecs, d’altre per la japopizza (de salmó marinat i amb salsa de soja), d’altres la de tòfona, algun que la deconstruïda… Sis persones i cap coincidència que recordem… Bé, sí, una; que el nivell mitja en aquesta pizzeria és molt, molt alt.

Si a més afegim les postres, la cosa encara es complica més: la cara d’un dels assistents quan es va menjar la pizza de xocolata era un monument al plaer: ulls tancats, boca remugant lleugerament i un fil de veu que deia “mmmmmmm”… I el tiramisú de mango, formatge fresc i sucre de figa era espectacular, fins i tot un pèl desconcertant.

Pizza de xocolata i tiramisú de mango | Olletadeverdures.cat

Un servei molt present en un ambient informal
El servei era molt atent i no vam trobar a faltar res durant tota la nit. El mateix Fabián Martín estava servint i entrant i sortint de la cuina a la vista. El cap de sala és omnipresent i apareix constantment a la taula per aportar informació o fer comentaris. I el cambrer que ens va servir sabia molt bé que tenia entre mans. Entre uns i altres, gairebé no vam estar sols, cosa que en algun moment va dificultar un pèl la conversa entre nosaltres. Val a dir, però, que vam tenir molta informació sobre què ens menjàvem…

“Jo no sóc cuiner, jo faig pizzes”
Això ens va dir Fabián Martín quan va venir per primera vegada a la nostra taula. I ho va dir un parell de cops més: “Jo faig pizzes”. És evident que és el seu crit de guerra: és el que posa a les seves targetes. Però nosaltres discrepem lleugerament. Algú que planteja una pizza deconstruïda és un cuiner. En el sentit que empra la paraula Martín. Perquè segons el nostre ús de la paraula en qüestió, ho és clarament. Sap cuinar, aquest paio. Si no, mireu tot el què hi ha darrera d’una de les seves creacions…

Contra el prejudici: un professional agradable
Les coses clares i el xocolata espesa: a nosaltres el Fabián Martín ens semblava més aviat un showman que una altra cosa. Un personatge un pèl pedant i com molt cregut, que es dedicava a fer ballar les bases de pizza i poca cosa més. No sóm els únics que ho pensem: de fet, ell mateix és molt conscient que aquest és el tòpic que circula sobre ell.

Després d’una nit a casa seva, pensem molt diferent. Primer, estava al peu del canó un dijous de maig. Es va assabentar que teníem un bloc, s’hi va connectar i ens va venir a comentar què li semblava. A continuació, ens va demanar que li recomenéssim restaurants, cosa que vam fer encantats i a canvi que ell fes el mateix (tenim una llista de 10 restaurants!). I per acabar, vam gaudir d‘una llarguíssima sobretaula xarrant amb ell de la seva cuina (perdó, pizzes!), dels restaurants que ens agraden o de com són de perilloses les expectatives dels clients…

Kissumenja te una curiosa manera de classificar el menjar: quan alguna cosa va més enllà del què és habitual i supera les seves expectatives, diu que allò és un no-elqusigui… Si menja un pa que la emociona, allò és un no-pa. Si menja peix que li agrada (abans no li agradava), allò és un no-peix. I les pizzes del Fabián Martin li van semblar no-pizzes. Estem els dos d’acord: allò són no-pizzes. Són alguna cosa més.

Salut!

Massitet i Kissumenja

Publicat a Amics i familiars, Ni una cosa ni l'altra, On hem menjat, Trobades gastronòmiques | 16 comentaris »