Arxiu de la categoria ‘General’

Brioix, alvocat i sardina fumada

dimarts, 27/09/2016

Que a Astúries i a Burgos ens ho vam passar molt bé menjant ja us ho vam explicar. Però que havíem vingut amb un parell o tres d’idees de receptes per provar de fer a casa, no. Avui ho començareu a descobrir, perquè el post és una versió d’una recepta que vam tastat al 180º de Oviedo, una dels tres experiències més xules que vam viure al Principat.

A veure, ens hem atrevit a reproduir-la perquè, sobre el paper, ens semblava molt senzilla: és un exemple perfecte de recepta de producte, on la clau no és una tècnica supersofisticada sinó la qualitat dels ingredients. Quan ens la van cantar a taula ja es veia clar que era simple: “brioche, tomate natural, aguacate y bocarte ahumado”. Quan la vam tastar o vam verificar: no hi ha res més (ni res menys!) del que es veia a simple vista. Bé, si: que el brioix estava calantet i probablement acabat de fer.

IMG_5345.JPG

Un mosset suau que barreja sabors i textures. En voldreu més! | Olletadeverdures.cat

Per tant, ja teniu gairebé tota la recepta. Ara us detallarem com vam resoldre nosaltres els diferents punts i, també, què canviarem per a properes versions. El brioix el vam encarregat a Ca Massita. Sabem perfectament que fan un panquemao neutre, no gaire dolç, que casa perfectament amb menjar salat. El vam tostar lleugerísimament més amb la intenció de tenir-lo calent que no pas de fer-lo (massa) cruixent. De bocarte fumat nosaltres no en teníem. Però el nostre estimat Santi té una fantàstica sardina fumada a la seva parada del Mercat de Vinaròs i és el que vam posar. Aprofitant que és estiu vam ratllat tomàquet de pera natural de la parada de Júlia al Mercat de Sants i la vam amanir amb una mica d’oli d’oliva de la cooperativa de Pau. L’alvocat, també de Júlia, només el vam aixafar amb una forquilla i li vam donar sal.

Va quedar molt bona i aquesta recepta rondarà molt per casa: és una combinació original, si tens una mica de traça -no és el nostre cas- et pot quedar ben atractiva a la vista i és molt, molt, molt fàcil de fer. Es menja en dos mossegades i pot formar part perfectament d’un sopar a base de tapes o d’uns entrants una mica curradets.

Ara bé, coses a millorar: sobretot, la part de l’alvocat. A nosaltres ens agrada però als pintxos de la foto n’hi havia massa. Matava massa el fumat de la sardina, que en aquest cas és molt suau, fins i tot elegant. Així mateix, quedarà millor si el triturem amb una batidora i en fem una crema més fina i amanida amb un punt d’oli d’oliva. A més de més gustós, segur que quedarà més bonic. A la foto té un punt rústic que trobo que no se li adiu. Ara, això ja són manies i les manies són com els gustos: cadascú té les seves.

En tot cas, trobem que és la típica recepta fàcil i resultona que et permet sortir de la rutina sense complicar-te la vida i/o quedar com un cuinetes davant dels amics. Bé, almenys dels que no et coneixen gaire… 😛

Salut!

Orechiette, pesto, bolets i tonyina fresca

diumenge, 14/09/2014

A casa nostra cada cop mengem menys tonyina vermella fresca. No és que no ens faci el pesi. Més aviat al contrari: m’atreviria a dir que és el peix que més gaudim. Ens agrada a la planxa, fregida, en ceba i el marmitako és un dels nostres plats fetitxe. L’adorem. Però des que fa uns anys va saltar l’alarma sobre el precari estat de salut d’aquesta espècie al nostre mar Mediterrani vam decidir no contribuir gaire a l’extinció a la que semblava estar abocada.

Certament, els darrers mesos hi ha indicis que les mesures per protegir-la han tingut efecte i cada cop els pescadors troben més peix. Però tot i això no hem deixat de controlar molt el nostre consum d’aquest bitxo fantàstic. A veure, no vol dir que no ens en cruspim gens. En mengem molt poca i l’hem convertit en una mena de producte de luxe que només preparem en ocasions especials i cuinant-la de les formes que més ens agraden.

IMG_3775.JPG

Si hem de menjar poca tonyina, mengem-la amb entusiasme! 😛 | Olletadeverdures.cat

Com heu pogut deduir ja, doncs, la recepta que compartim amb vosaltres avui és una d’aquestes amb tonyina que més ens agrada i que hem convertit en plat de festa grossa: Orechiette amb pesto, bolets saltats i tonyina fresca a la planxa. No és una recepta estrictament original, ja que és una versió d’aquesta altra que també és ben bona i que vam descobrir fa un munt d’anys, quan encara no teníem bloc i ni tan sols la cuina era el nostre hobby.

La veritat és que és una recepta molt senzilla amb ingredients fàcils de trobar. L’única cosa és que els diferents ingredients és preparen per separat i després s’integren en el plat, la qual cosa el pot fer semblar una mica laboriós. Però anem a pams i veureu que no és gaire complicat i val la pena posar-s’hi. Aquí us l’expliquem amb ingredients per a dues persones:

200 grams d’orechiette (o la pasta que més us agradi, no ens posarem talibans en això…)

2 talls de 100 grams de tonyina vermella

50 grams de pesto

100 grams de rossinyols (nosaltres ho hem fet amb tota mena de bolets. Aixó sí, millor carnosos)

3 fulles de tomàquet sec en oli

Sal i oli d’oliva verge extra

Posem la pasta a bullir i mentre preparem la resta. Els bolets els netejarem i els tallarem a trossos grans, que es vegin al plat. Els untarem amb oli i els posarem a saltar en un paella que ja tindrem molt escalfada, fumejant. A nosaltres ens agrada com quedem després de torturar-los només un parell de minuts. Tampoc els posem sal per a que no suïn i s’estovin. Els volem ferms. En últim lloc, en una paella que tindrem a l’altre fogó i també molt calenta hi posarem els talls de tonyina. A nosaltres ens agrada tot just tomba-i-tomba, que quedi vermella per dins, però això ja se sap que va a gustos. Tallem en juliana els tomàquets secs i reservem.

Ara arriba el moment de posar al plat, que procurarem fer amb la tonyina acabada de treure del foc i els bolets encara saltant a la paella. Barregem el pesto i la pasta prèviament escorreguda. Hi afegim els bolets encara calents i els tallets de tomàquet, remenem i col·loquem al centre del plat. És ara quan incorporem el tall de tonyina a sobre. Si voleu, podeu reservar uns bolets per posar-los al voltant de la tonyina i fer-los més visibles.

El pesto ens el fem nosaltres a partir duna combinació de receptes que hem anat trobant per la xarxa. Hi ha notables variants, però aquí el fem amb formatge pecorino (res de parmesà), fulles d’alfàbrega fresca, pinyons torrats (no posem avellanes, encara que alguns ho fan), molt poc all (no ens agrada que piqui gaire) i oli d’oliva verge extra. Les instruccions, molt simples, les trobareu a l’enllaç. De vegades fem una variant que en diuen pesto vermell, on s’afegeixen tomàquets secs conservats en oli. Si emprem aquest, ja no posem els talls petits que us hem explicat abans.

A nosaltres ens agrada molt, aquesta recepta. Amb un vi blanc fresc i un punt àcid et permet fer un àpat equilibrat i amb un toc d’originalitat. Creiem que també és una bona forma de mostrar respecte per un peixot que, , si no anem amb cura, convertirem de debò en un producte exclusiu només a l’abast dels més adinerats.

Salut!

 

Ceba, polpets, panses i pinyons

dimarts, 15/07/2014

Sergio i Maria són dos dels bons amics que hem aconseguit conservar a Vinaròs malgrat el poc que baixem al poble. A Sergio el conec, literalment, de tota la vida. De menuts erem veïns i ens vam afartar de jugar al carreró que hi ha darrera de Ca Massita i on donava també casa seva. A més, a la fleca de la meva família eren famosos: els seus sacs de pa, que en dissabte podien arribar a contenir 15 barres, eren els més grossos que es despatxaven a casa. És el que té ser una família panarra amb quatre fills en edat de créixer! A Maria també la conec de tota la vida, però de forma diferent: no ens vam fer amics fins que es va fer parella amb Sergio, però la seva família és de Vinaròs de sempre i això al poble implica(va) que sabies qui era. De fet, Maria és pocha, família del restaurant degà de Vinaròs.

Sergio i Maria són una de les tres parelles amb qui sempre quedem a sopar quan baixem al poble. No hi poden faltar Ruben i Vane (la del millor pastís de formatge del món) ni Àlex i Laura (que igual et fa unes torrijas impressionants com una Guiness cake per a 40). Fem torns: cada dissabte -que sol ser un cop al mes- anem a casa d’un, que s’encarrega del gruix del sopar. La resta portem un vinet i uns (molts) caves i/o les postres.

IMG_2684.JPG

No sé què està més bo, si la ceba o els polpets! Oh! | Olletadeverdures.cat

Va ser un dissabte d’aquests, juraria que el primer des que vam instaurar la tradició de quedar sempre per sopar a casa d’algú, que vam descobrir la recepta que avui compartim amb vosaltres: polpets amb ceba, panses i pinyons. Una recepta tan bona que, com passa tan sovint, sembla estrany que sigui tan fàcil de fer. Nosaltres la preparem amb polpets perquè és com més ens agrada, però es pot fer amb cananes, amb sípia o amb calamar. Les hem provades de les quatre maneres i són ben bones. Aquí va la recepta per la típica parella sense fills:

3 cebes grossetes

400 grams de polpets (si li foteu mig quilo, això que guanyeu 😉 )

Un grapat de panses

Un grapat de pinyons

Oli d’oliva verge extra i sal

Tallem la ceba en juliana fina i la posem a ofegar a un cassola -preferiblement de ferro- amb un bon raig d’oli d’oliva i sal, perquè suïn i es vagin fent a poc a poc. No volem violència, en aquesta recepta. Quan la ceba comenci a transparentar, posem els popets i pugem una mica el foc, però no gaire. Quan els animalons comencin a queixar-se, abaixem el foc i afegim les panses i els pinyons. Ho tapem i ho deixem ofegar fins que els polps estiguin tendres. Podeu anar vigilant i afegir una mica d’aigua si queda massa sec. La intenció és clara: que quedi ben sucós per poder mullar-hi pa. La salseta que queda és sensacional!

És una recepta fàcil i ideal per a quan venen convidats: a més d’estar boníssima, té un punt original i pots deixar-la feta hores abans de l’àpat. Maria sosté, i jo hi estic d’acord, que el plat guanya si el deixes reposar unes hores. Nosaltres sospirem perquè Maria el cuini quan, cada quatre mesos, toca sopar a casa seva. Ens surt bona, però ella la té dominadíssima! Bravo!

Salut!

Brownies antiracistes

dijous, 1/05/2014

Aquests dies, el futbolista brasiler Dani Alves s’ha fet tristament famós per haver menjat un plàtan. I dic tristament perquè la banana que es va menjar li havia llançat un seguidor una mica curtet del Vila-real. El noi en qüestió, com ha havia ocorregut altres vegades per a pena de tots, li va llançar com un missatge racista,  donant-li a entendre que era un simi. Un ésser (suposadament) inferior, vaja. Quina ràbia, veritat?

Però, per sort de la humanitat, de la mateixa manera que hi ha persones justetes també n’hi ha de brillants que saben agafar una situació i reconvertir-la, girant-li tot el sentit. Una va ser Dani Alves, que devia deixar al racista en qüestió amb encara més cara de tonto quan es va menjar la fruita. I  l’altra és la persona que va crear el hashtag #somostodosmacacos i que ha donat lloc a una campanya de solidaritat i protesta que ha omplert Facebook, Twitter i Instagram de fotos amb gent menjant plàtans. Alguns, molt famosos, la qual cosa ha donat encara més revol a la protesta, a hores d’ara planetària. Brillant, el crac que va llançar-li a Alves, eh? Ai, Senyor…

DSC_0434.JPG

Negre, amb plàtan, dolç, boníssim… i antiracista | Olletadeverdures.cat

Va ser arran d’aquesta campanya que se’m va passar pel cap la idea de fer alguna recepta amb plàtan que servís, de passada, per mostrar el nostre rebuig a les actituds racistes vinguin d’on vinguin i vagin cap a qui vagin adreçades. A fi de comptes, si el gest d’Alves va consistir en menjar-se un plàtan, què pot fer millor un bloc de cuina per solidaritzar-se amb ell que fer receptes amb plàtans?

Una curiositat del cas és que la recepta la tenia feta de fa molt temps. Anys, de fet. Per aquells misteris insondables de la vida blocaire, de vegades passa que fas una recepta pensant en publicar-la però després es passa mesos a la carpeta d’esborranys, pendent de pujar-la. En aquest cas, agafeu-vos, s’hi ha passat quatre anys. En comptes de pensar que sóc un desastre prefereixo imaginar que la recepta ha estat esperant el millor moment per aparèixer. I, francament, no hagués pogut trobar-ne una de millor!

Es tracta d’un brownie de xocolata negra (el color que es veu que no suporta el noiet aquest…) amb plàtan (la fruita esdevinguda símbol de l’antiracisme). L’hem treta d’un llibre que ens vam dur d’Anglaterra i que ja ha aparegut altes cops per aquest bloc. Per exemple, en aquest plumcake de dàtils o aquest pastís de xocolata, tot un clàssic de casa nostra. Amb les mides que us passo surten 15 peces d’uns 6×6 centímetres. Pero, ei! No dubteu: feu tota la mida, que no us en penedireu! 😉

175 grams de mantega tallada a daus

300 grams de sucre “light muscovado” (no us atabaleu, amb sucre moreno surt estupendu, també)

175 grams de xocolata negra trencada a trossos

100 grams d’anous trencades a trossos

3 ous batuts

2 plàtans madurs aixafats amb forquilla

100 grams de farina

7 grams de llevadura en pols (feu el que pogueu amb la bàscula…)

30 grams de cacau en pols

Som-hi va, que és molt fàcil! Posem el sucre, la mantega i la xocolata en una cassola al foc i ho escalfem amb alegria fins que estigui ben fos i mesclat. Ho treiem del foc. Ara bé l’hora d’afegir les anous, els ous i els plàtans. Quan estigui de nou tot barrejat, afegim la farina, la llevadura i el cacau el pols. Nova mescledeta i cap una safata d’uns 18×28 centímetres. Mitja horeta al forn, que haurem preescalfat a uns 180 graus i llestos. Ha de quedar ferm del centre, punxue-lo, d’acord? Ho deixem refredar i llavors podrem fer els quadradets

Francament, queda un brownie molt bo. És ben sabut que la xocolata negra i el plátan casen molt bé. Aquí hi afegim el punt cruixent de les anous, que li donen (més) sabor i ajuden a trencar una textura tova, humida, molt british… i que a nosaltes ens enxisa! Si a sobre te’l menges com un petit acte íntim antiracista… doncs la cosa encara puja uns punts el grau de plaer!

Salut i humanisme, xe!

Crema de carabassa rostida, formatge, bacó i pinyons

dissabte, 19/10/2013

La setmana passada, en un d’aquells misteriosos dies en què la tardor va ser tardor i per tant la cosa fresquejava una mica, em va venir de gust fer una crema de carabassa. És un plat que va entrar tard, al meu receptari: de jove no en menjàvem a casa, però des que Kissumenja la va fer un dia, l’hem afegida al nostre menú de tardor-hivern. 

Aquest cop, però, tenia ganes de fer-la una mica diferent. Sempre la preparàvem amb la carabassa simplement bullida i després passada pel túrmix. Normalment, hi afegiem roquefort per donar-li un toc més gustós. Però des que em vaig estar uns mesos a l’Argentina l’any passat que tenia ganes de fer-la rostida. A un restaurant que hi havia al barri eren famosos per aquesta recepta, i la veritat és que em va agradar molt.

La idea completa, però, no era fer només una crema de carabassa rostida. Com ja us he dit, el plat en qüestió va arribar a casa meva acompanyada de roquefort. Per tant, li havíem de posar una mica d’alegria i, de passada, resoldre un àpat amb un plat únic una mica diferent. Així que li vaig afegir una grapadet de coses per jugar amb textures, colors i sabors.

IMG_0886.JPG

Senzilla, divertida i "resultona". Si no la feu, és perquè no voleu! 😛 | Olletadeverdures.cat

Així que li vaig posar formatge de cabra, uns pinyons torrats i una daus de cansalada viada saltejats. Què buscava, amb cada cosa? Amb el formatge, doncs variar una mica i defugir el roquefort. A més, sempre havia pensat que l’àcid del rul·lo de cabra podia anar molt bé, per jugar amb el dolç de la carabassa. Ams els pinyons volia, en canvi, afegir un toc més de torrat, a joc amb el rostit, i també trencar la cremositat de tot plegat donant-li un toc cruixent.

I amb la cansalada… Amb la cansalada un podria explicar que era per reforçar el cruixent dels pinyons o per afegir un punt salat més fort. Però la veritat és que no. La veritat és que la vaig afegir perquè em venia molt de gust, per donar-li un punt de consistèncai, de xixa, de substància, d’alegria!

La recepta no té més misteri. A la carabassa rostida (feia uns 700 grams, ja pelada) li vaig afegir una patata bullida (no feia ni 100 grams) per donar-li consistència cremosa. Si no en posem, queda com aigualida i no ens agrada molt. Aprofitarem l’aigua de la patata per donar-li el punt d’espessor que volem.

Els pinyons, simplement torrats al forn o en una paella sense oli. I la cansalada saltada a foc fort i reposada damunt de paper absorvent per perdre oli i mantenir el cruixent. El formatge, com el veieu a la foto: posat al mig del plat a trossets. Però a darrera hora i directe de la nevera, per a que no es desfés gaire. Me’l volia trobar sencer al plat! 😉

La veritat és que ens ha agradat molt i l’hem estandaritzat: aquesta recepta es queda així i la farem tot sovint. Aquí la vam menjar com a plat únic per sopar, però trobem que amb les mides ajustades i menys acompanyaments (formatge, pinyons, cansalada) pot ser un petit entrant interessant o part d’un menú de tapetes. Dóna joc, de veres!

Salut!

P.S.: Amb aquesta recepta participem al concurs Mossegades d’octubre de Gastronòmicament. No tenia pensat fer-ho, però em va arribar la convocatòria quan ja tenia previst fer el post i m’ha fet gràcia apuntar-m’hi… Que aquests mallroquins d’Anardetapes són bona gent!

Locro, el plat nacional argentí

dimarts, 9/07/2013

Avui és 9 de juliol i a l’Argentina estan de festa grossa. És la  diada nacional i celebren la seva independència de l’Imperi espanyol. Bé, exactament celebren la proclamació d’independència d’un ens polític anomenat Provincias Unidas del Rio de la Plata i que al cap d’uns quants anys donaria lloc a les repúbliques de l’Argentina, Uruguay i Paraguay.

La societat argentina és molt nacionalista i, com us podeu imaginar, tal diada és celebra amb molta festa, normalment en família. És dia d’anar a manifestar-se i a participar de les celebracions oficials, que es fan a llarg de tot el país. És a Tucumán, però, on es fa la celebració més grossa. La raó és molt senzilla: és en aquesta provicna del nord de l’Argentina on es va proclamar la república el 1816. Aquest territoir havia estat sempre una zona amb menor presència de la potència colonial i els criollos (fills d’espanyols nascuts ja a les amèriques) independentistes s’hi havien fet forts després d’un intent previ d’independència el 1810.

Com us podeu imaginar, un país tan nacionalista i tan donat a menjar bé, té un plat propi del dia de la independència. Es diu locro, vé del nord (d’on, si no?) i és pot considerar un dels pocs plats d’origen precolombí  que va sobreviure a l’espanyolització primer i, després, a la barreja de receptaris i tradicions que va comportar l’arribada d’italians, armenis i jueus en les diverses onades migratòries. De fet, el locro és dels pocs vestigis de la cuina anterior al segle XIX que encara té una forta presència a les taules de l’Argentina. Probablement, perquè s’ha considerat el plat nacional…

El locro no pot amagar el seu origen: plat dels camperols indígenes de les muntayes del nord i oest i, per tant, menys europeitzats que els propers al Rio de la Plata i, en especial, a Buenos Aires. De fet, el seu nom prové del  quechua ruqru o luqru. No és, per tant, un plat lleuger: és dens, alimentós, hipercalòric i ric en hidrats i proteïna. Senyors, que aquella gent treballaven al camp en una terra aspra i dura com poques; i necessitaven energia per a tant de treball físic!

Locro.jpg

Salta a la vista, eh? Lleugeret i perfecte per la calor de juliol... hehehe | Olletadeverdures.cat

De fet, és un plat que es menja a tota la cordillera andida i va des de l’Argentina i Xile fins a Colòmbia passant per Bolívia i Perú. Això vol dir una cosa que estic segur que ja heu captat: no hi ha una sola recepta de locro. No només a cada estat actual el fan d’una manera, sinó que a cada contrada el fan amb uns ingredients diferents. De tota manera, tots tenen una base vegetal molt clara: carabassa, panís, fesols i patata. Alguns hi afegeixen tapioca i/o blat. Aquest locro es coneix com a locro pobre o liviano, ja que no porta carn com altres versions.

A partir d’aquesta base es van afegint coses diferent segons zones i (noves) tradicions. Penseu que el plat va baixar de les muntanye i es va anar estenent per altres llocs, portat pels criollos independentistes del nord. A l’Argentina, per exemple, és molt normal afegir-hi vedella. Ja sabeu la passió que tenen aquesta gent per aquest animal! Però també hi ha llocs on li afegeixen porc. I, com no podia ser d’altra manera, hi ha llocs on posen totes dues carns. Això sí: verdures i animals es cuinen per separat i després es barregen per fer una darrera cocció curta tots juts. A tot això s’hi afegeix una picada anomenada Quiquirimichi i que porta oli, ají molt, pimentó i sal. Que no l’alleugereix, vaja… Aquest locro es coneix com a polsudo i té poc a veure amb l’altre, és clar… 😉

Jo en vaig menjar l’any passat quan era a l’Argetina. Com no havia de fer-ho? Ja sabeu que jo sóc un noi molt ben criat i allà on vaig faig el que veig. Sobretot si es tracta d’endrapar. I en vaig menjar, òbviament, un dia 9 de julio. Ja sabeu com sóc, de xiïta, amb les tradicions: si es respecten, es respecten! I, òbviament, em vaig cascar el polsudo amb les dues carns. He!

Com tota la cuina tradicional, no és plat per a amants de les subtilesses i les lleugereses postmodernes. És un plat contundent, gustós i que tendeix a ser greixós. I, obviament, no és gaire recomenat per menjar-lo un 9 de juliol… europeu. Per si us havíeu despistat, tingueu present que ara mateix a l’Argentina és hivern i hi fa un fred que pela, sobretot al nord! Per aixó endrapen amb alegria un plat com aquest!

Salut i… independència! 😛

La picada: l’aperitiu argentí

diumenge, 5/05/2013

Al argentins, com a bons descendents de pobles mediterranis, els encanta convertir els àpats en un  acte social. Ho vaig veure ben clar el dia que Maria i Pablo em van explicar de què anava realment això de l’asado. I ho vaig acabar de confirmar quan vaig aclarir de què va això de la picada, un costum tan arrelat en aquest país que ja és una insitució per ella mateixa. De fet, la picada va ser un dels grans descobriments de la meva estada a Buenos Aires l’estiu passat.

En essència, i com diuen aquí, és una “colación compuesta de varios alimentos servidos en pequeñas cantidades, de manera semejante a las tapas españolas aunque mantiene muchas más similitudes con el antipasto italiano”. En la seva essència més bàsica, la picada és un plat que acull embotits, formatges i olives. La de la foto és una versió ultraortodoxa: “jamón crudo”, salame, formatge Pategras i olives.

DSC_0325.JPG

Una picada clàssica en una taula clàssica menjada a BCN... | Olletadeverdures.cat

Aquesta seria la seva fórmula elemental, original si ens podem permetre aquest adjectiu. De tota manera, sembla que també és antiga la tradició de posar-hi unes patatones fregides i també uns cacaus (maní) fregit. Tot plegat acompanyat de pa; normalment una cistelleta variada.

El seu origen, i d’aquí el títol del post, sembla que és ser l’apertiu d’un àpat amb molta gent -especialment dels asados. Com una mena de picoteo abans del plat fort, vaja. Però a hores d’ara el títol del post és una mica enganyós, ja que la picada original ha anat creixent i afegint ingredients fins a unes dimensions que han fet que esdevinguí un àpat. De fet, és molt habitual trobar als bars i cafès de Buenos Aires ofertes del tipus “Picada para dos más cerveza por XX pesos”; sobretot als vespres. És a dir, s’ha convertit en una forma informal de sopar.

Els pots trobar a tots els bars i els restaurants de Buenos Aires -és omnipresent, com la Milanesa. Però també fora de la capital. Hi ha una zona molt, molt interessant a la ciutat de Puerto Iguazú anomenada Feirinha (influència brasilera) on s’acumulen uns setanta locals destartalats on només serveixen per sopar picada i empanada. La feina es teva per aconseguir taula, sobretot a les taules amb vistes a les actuacions en directe. Doneu un cop d’ull a les fotos d’aquest post i veure què s’hi dóna… :-O

Una oferta habitual a les xarcuteries
De tota manera, per mi, el senyal més clar de què la picada esta fortament implantada al país és que totes les xarcuteries del país ofereixen la possibilitat de muntar-te una picada al teu gust i portar-te-la a casa. Al costat d’on vaig viure hi ha una petita xarcuteria que ofereix fins a vuit tipus de picades diferents ja muntades, a banda de la què et puguis fer tu: “española”, “italiana”, “criolla”, “patagónica”, “tandilera”…

Aquesta seria una altra de les característiques que ha canviat: s’han anat diversificant per l’origen dels productes i a les originals i generalment humils taules d’embotits locals (la que ara en diuen criolla) s’han anat afegint taules gourmet amb productes d’importació. A banda que s‘han anat incoporant elaboracions com croquetes, miniempanades, trossets de pizza o fins i tot de milanesa (és com nostre senyor, està per tot!). També hi ha la picada d’autor, on els cuiners més creatius afegeixen elaboracions pròpies per marcar el segell del seu local.

La idea original, però, continua sent la mateixa: emplatar coses diverses per anar picant mentre estàs reunit amb una bona colla. La forma tradicional d’emplatar, que també es manté força, és sobre una taula de fusta dissenyada especialment per a ella. La que veieu a la foto és que la que em vaig dur de suvenir cap a Barcelona. Com no??!! 😛

Per cert, sabeu quan hi ha més demanda de picades a les xarcuteries? Segur que heu encertat: les nits que hi ha partits de futbol importants…

Salut!

La parrilla del pàrking

diumenge, 2/09/2012

Els diumenges, Buenos Aires fa olor d’asado. Per ser més precís, fa olor de parrilla: aquella mescla de l’aroma de la carn a la brasa, daurada i cruixent, i l’olor picant però agradable del fum del foc que fa possible el miracle. Aquest aire que perfuma la ciutat no vé, només, dels asados que fan les families per rendir culte a la seva argentinitat. També bé d’un fenomen molt porteño i que crida l’atenció a qualsevol visitant despistat: la parrilla al paso.

En aquesta ciutat, cada racó es pot convertit en una cuina improvisada. I no exagero: n’he vist a cantonades, d’altres literalment al mig de la vorera o d’altres més discretes al mig d’un parc o una plaça. Però a mi les que m’han robat el cor són les que s’instal·len als estacionamientos de la capital. Als pàrkings, vaja.

IMG_7068.JPG

"Ha pedido un choripan, señora?" Els reis de la festa... | Olletadeverdures.cat

En aquesta ciutat són molt habituals un tipus d’instalacions molt curioses, las playas de estacionamiento. Un solar descobert normal i corrent, dels que podrien ser la base d’un edifici, asfaltat i amb mur no gaire alt que el tanca. Una guixeta feta de totxana vermella i una barrera que no és imprescindible. N’hi ha per tot arreu i són bàsiques per poder aparcar en una metrópoli impossible de conduir. Alguns d’aquests locals, arribat el diumenge, pateixen una metemorfosi literalment increïble a ulls europeus.

IMG_7067.JPG

Cal fer cua per menjar aquí! | Olletadeverdures.cat

Els cotxes desapareixen i es transformen en tauletes de tarrassa i unes parrilles de mida i característiques diverses. La guixeta canvia els preus per hora per la llista de productes, normalment molt curta: choripan i entrepans de bandiola o bifé de chorizo. Alguns hi afegeixen el morcipan. Els vigilants de cotxes, vestits amb monos de mecànic tacats de greix, donen pas a senyors guarnits amb delantals oliosos. La clientela ja no entra estressada per deixar el cotxe i marxar pitant; sinó per quedar-se i endrapar aquests trossos de carn servits entre pa i pa. Chimichurri o salsa criolla i cap avall!

Els cuiners no guanyaran un premi de maestro asador, probablement. Pero no us enganyeu: no ofereixen mala qualitat. Són una opció popular -en els dos sentits del terme- per menjar amb certa rapidesa, fins i tot caminant per la ciutat. I no, no són enganyaturistes. Si més no, si vas un pèl de cura. De fet, la meva experiència és que una part gens menyspreable de la clientela són veïns que van a menjar un entrepà mentre passengen per la fira de San Telmo -una de les més multitudinàries de la capital argentina. La primera que vaig veure, El rey del chori (què us sembla??!!) em va robar el cor només posar-hi un ull i hi vaig tornar per menjar-hi i fer les fotos. La parrilla del pàrking, la vaig batejar, pensant que només n’hi havia una. No pas…

Em va fascinar i encara em fascina perquè tot això ja no és possible a Europa. És increïble com de fins ens han tornat; com de pasteuritzats estem. Aquestes parrilles no passarien ni la primera part d’un control de seguratat sanitària dels que passen els negocis alimentaris del nostre país. De fet, m’imagino a més d’un inspector tenint un íctus només de veure on estan instal·lades.

Són un fenomen ben autèntic i ben popular, que tant de bo aquesta ciutat no deixi perdre com nosaltres hem deixat matar moltes tradicions culinàries. Un chori amb criolla? 😉

Salut!

Rostit de Nadal 2011: un pollastre de festa major

diumenge, 1/01/2012

Sense cap mena de dubte, el rostit de Nadal que ens hem menjat enguany ha estat el més negociat de tota la història recent dels nostres rostits de Nadal. Com ja us hem explicat un parell de cops, el dia 25 és un àpat molt important a casa nostra i el plat que aquell dia es posa a taula és el més pensat i calculat de l’any. Amb diferència. Còsmica.

Servidor de vostès tenia molt clar, des del mes de maig, que volia fer la recepta que avui us porto en aquest post: un pollastre de festa major que vam aprendre a fer a un dels tants i tant profitosos cursos de cuina que hem fet els darrers mesos a l’Ática Restaurant. Em va agradar molt quan el vaig menjar i em va agradar molt saber que era un plat que la mare de Borja, el cuiner, el feia els dies de festa grossa. D’aquí el nom.

IMG_4076.JPG

Un plat gustós i molt fàcil de menjar. Tu diràs! | Olletadeverdures.cat

Però resulta que la meva sogra, contrapart en això de la negociació del menú del dia 25, no ho veia gens clar. Si haguéssiu vist la cara i el to amb què va dir “para Navidad pollo??!!”, no caldria que us expliquès el nul entusiasme inicial amb que va rebre la proposta. El pobre animaló li semblava poc noble per l’àpat més important de l’any. I que, a més, cuinem i oferim a casa seva…

Servidor de vostés, però, acostumat a lidiar amb situacions bastant més compromeses i amb alumnes infinitiament més desagradables, de seguida va saber girar la situació. Argument a: el pollastre farcit és un dels plats tradicionals del dia de Nadal a Catalunya. Massitet 1 – Sogra 0. Argument b: ho farem amb pollastre Pota blava del Prat (protegit per IGP) o un gall pota negra del Penedès, les races més nobles de Catalunya i part de l’univers exterior. Massitet 2 – Sogra 0. La veritat és que em vaig preparar a fons… jejejeje

IMG_4073.JPG

Si el talleu fred aguanta la forma perfectament | Olletadeverdures.cat

Total, que ma sogra ho va veure ben clar i va acabar dient que sí. Bé, de fet ja us deveu imaginar que la intensitat de la negociació ha estat una d’aquestes llicències estilístiques que em permeto per donar-li una mica de ritme i tensió als posts… :-P. Aquí us passo la recepta per a vuit persones (penseu que arriba després de norecordoquants entrants…):

  • 1 pollastre de pota negra o de pota blava d’uns 2’5/3 quilos
  • 200 grams (aprox) de pernil serrà
  • 200 grams (aprox) de formatge que fongui bé (nosaltres vam posar Cadí)
  • 200 grams de carn de botifarra o picada amanida al gust (ja sabeu: ou, all, julivert o…)
  • 12 prunes
  • un bon grapat de pinyons
  • Oli d’oliva verge extra, sal i pebre
  • 1/2 quilo de tomàquets madurs
  • 1/2 quilo de cebes (millor dolcetes…)
  • 6/8 grans d’all
  • Cognac, brandi o vi ranci (al gust…)
  • 1 got de brou de pollastre, de verdures o aigua

Per fer aquest palt és molt important un ingredient secret: una parada de mercat amb qui tinguis molta confinaça i siguin molt professionals! Això us estlaviarà haver de deshosar el pollastres, una cosa que deixo a mans de gent que en sap. No cal fer per el borinot, tampoc!  😉

Un cop tinguem el pollastre a sobre la taula amb la pell a la part de sota, es tracta d’intentar que tingui una forma rectangular que ens faciliti fer un megacaneló càrnic en enrotllar-lo. També és important que no hi hagi forats (o sigui, que vegeu la pell) ni parts molt més gruixudes que les altres. Sol passar que els pits siguin més voluminosos. Els podem tallar i aprofitar per engreixar parts més primes. Ho salpebrarem alegrement.

Ara ja només cal fer capes. Molt important: primer la de pernil. Ens ajudarà a segellar millor el formatge i evitar que ens surti. Us ho dic per experiència, que em vaig equivocar, vaig posar primer el formatge i en vaig perdre una (per sort) petita part! Llavors, posem la carn picada i aprofitem per clavar-hi les prunes, que nosaltres vam tallar per fer-ne trossos més petits. Hi posem, finalment, els pinyons.

IMG_4067.JPG

No poseu la botifarra centrada, si no a un costat. Facilita enrotllar-lo... | Olletadeverdures.cat

L’emboliquem com si féssim un caneló i llavors ve la segona part més delicada, que és bridar-lo amb fil de cuina… Si per desossar-lo us recomano una bona carnissera, per cosir-lo us recomano una sogra! La meva ho va fer estupendament, cosa que em va evitar un pas al qual li tenia pànic. Fet això, tornem a salpebrar i el marquem a la cassola per a que agafi força color i el passem a una safata per anar al forn.

A la mateixa cassola on l’hem marcat, hi afegim les verdures picolades no gaire petites. Vigilem l’acidesa del tomàquet, que podem corregir amb una mica de sucre. Quan ja estiguin una mica cuites les afegim a la cassola on tenim el pollastre i ho alegrem tot plegat amb un bon raig de brandi. Cap al forn a 180 graus durant 40 minuts. Anirem vigilant i si veim que es queda sense suc (no patiu, no sol passar), ho compensem amb una mica de brou o aigua.

Tot i que sembla una recepta força aparatosa i entretinguda, la veritat és que és força ràpida i no té gaire feina -tret de l’habilitat tècnica necessària per al bridat. En un parell d’hores pots tenir-ho tot enllestit, inclosa la cocció. El que sí que heu de tenir en compte és que s’ha de cuinar el dia abans de menjar-lo. La raó és tècnica: es serveix tallat a rodanxes i, per poder-ho fer, el pollastre ha d’estar ben fred. Del contrari, es desmuntaria. Un cop tallat, el podem salsejar i posar-lo 10 minuts a 200 graus al forn. Estarà estupendu! 🙂

El plat va triomfar de manera clara entre la secció vinarossenca de la taula. Va triomfar també amb contundència a la part jonquerenca: ma sogra s’ha convertit a la fe pollastril 😛 . De fet, m’atreviria a dir que li va agradar més i tot a ella que no pas a nosaltres! El tornarem a fer, perquè és ideal quan tens convidats: es deixa fet i a taula queda currat. I està ben bo! Gustós, potent i de sabors variadets… Nyam!

Salut!

Per un bon any dotze!

dissabte, 31/12/2011

Colla, s’acaba un any complicat i n’encetem un altre que sembla que no serà pas més fàcil. Tot i això, no ens volem estar de desitjar-vos que 2012 us sigui el més benèvol possible i, també, que us permeti avançar en l’assoliment dels vostres anhels.

DSC_0346.JPG

Que no us en faltin! Feliç any dotze! | Olletadeverdures.cat

Per part nostra, aquí us deixen una dotzena d’ous virtual. Signe de fertilitat i de naixement de coses noves. Però també (tot i el masclisme inherent), simbol de força i d’empenta i, també, de tossuderia. Sembla que l’any vinent n’hi haurem de posar, d’ous. Que no us en faltin, colla!

En tot cas, com sempre i sobretot: Salut i endavant les atxes!

Kissumenja i Massitet