Jo no me n’havia adonat, encara que ja feia estona que rondàvem pel Mercat i estàvem a punt de començar. Va ser Kissumenja qui m’ho va fer notar: “Ei, avui estàs a l’altra banda de l’Aula de la Boqueria…“. El comentari em va fer adonar, amb més claredat impossible, de l’excepcionalitat del què anava a passar al cap d’una estona. A l’altra banda. A la Boqueria. Per presentar un llibre junt amb la meva germana i mun cunyat. Aquí va una crònica, sentimental i expressionista, d’un gran moment vital. Des de l’altra banda. Gràcies per endavant, estimats!

Des de l'altra banda... | Olletadeverdures.cat

L’escenari no era nou del tot per a nosaltres. Havíem assistit a alguna classe de cuina de l’Iker Erauzkin i també a algun tast (de pans del Turris!). Era, de fet, un lloc mitic per a nosaltres: l’Aula de Cuina de la Boqueria, el centre del saber al temple del plaer…Però, clar, sempre ens havíem assegut a la banda del públic. Veure la gent asseguda a les cadires, amb la taula de treball al davant plena de llibres va ser una imatge fins i tot una mica torbadora. Vertigen, diria. Aquella sensació, tan nostra, de no tocar a terra. Crec que no em vaig acabar de recuperar fins a l’endemà…

Quina sort poder dir que tots són amics... | Olletadeverdures.cat

I mira que anàvem avisats, que la cosa seria emocionalment forta! La primera pista ja la vam trobar el mateix dia que vam anunciar la presentació del llibre “Els dolços i els salats als forns de Vinaròs”. No feia ni 10 minuts que havíem penjat l’anunci al Facebook i Starbase Starfleet va constestar que venia a la presentació del llibre i que ho feia amb “esperit de hooligan”. Buf, tenim seguidors ultres i tot!! Patíem, perquè ho vam anunciar amb poc temps. Però aquí va venir la segona pista: aula gairebé plena i molt poca gent vam trobar a faltar. Amb amics així, un gosa escriure un llibre i el que calgui!

Juanjo, Josep Angel, Sergi i Helena | Olletadeverdures.cat

Potser vaig començar prendre consciència de què anàvem a fer en el moment vam aparcar a la Plaça de la Gardunya, al darrera del Mercat, i vam obrir el maleter del cotxe : capses de llibres, el cartell publicitari plegat, la nevera portàtil plena de cava i mistela;  i les safates amb els cócs fets a Vinaròs… Òbviament, això no forma part de la nostra rutina. Les cares de ma germana i mun cunyat, amb el somriure glaçat propi dels qui estan nerviosos ho van confirmar. Estàvem a punt de fer història. Familiar, però història. I ja em perdonareu, però per nosaltres és la mar d’important!  

El coc de l'àvia Consuelo, un dels "protes" del llibre i de l'acte | Olletadeverdures.cat

“Què fort”. Ja portàvem una estona a l’Aula de Cuina de la Boqueria, però encara no havia aparegut cap convidat. Tot just acabàvem de posar les taules al lloc i estàvem obrint les capses de llibres i desembolicant els cocs. Vaig creuar la mirada amb la meva germana i ens vam quedar mirant. “Què fort”, va dir. Res més. Però va ser suficient: estàvem, ara ja ho sabíem, davant d’un d’aquells moments familiars memorables…

Helena, Sergi i Iban. Quins tres per a una peana! | Olletadeverdures.cat

Mai havia parlat en públic per a una colla d’amics. Ho va dir el mestre Juanjo Roda amb la perspicàcia i coneixement que el caracteritza: “Avui estem tots aquí perquè som amics”. Cosa més extraordinària tampoc se m’acut: l’Aula de la Boqueria plena de gent que t’estima, o pel cap baix que t’aprecia, que et regala el seu temps i la seva presència per a què els expliques el llibret de pastes del teu poble. Gallina de piel. No em direu que no…

Explicant el telet? | Olletadeverdures.cat

El telet. Crec que si hi ha un moment especialment memorable de la presentació a Barcelona és quan mun cunyat va fer servir aquesta paraula. Quan algú del públic li va preguntar com es sabia quan estava la pasta dels cócs a punt, ell va dir amb la naturalitat que el caracteritza: “quan estires la pasta i veigues que es fa un telet, és que ja està”. La cara d’estupefacció dels catalunyesos orientals presents va ser d’antologia! Mun cunyat no parla gaire. Però quan ha fa, esdevé memorable…

Mira'l si és "bonico". Me'l miro i no el veig... | Olletadeverdures.cat

Em guanyo la vida parlant davant de gent i explicant-los coses que es suposa que els interessen. Per tant, estic una mica curat d’espant. Però parlar per a amics em va posar molt nerviós. Tant, que es va notar que parlava compulsivament, “amb sense aturador”, fins que em vaig centrar i vaig veure que la cosa funcionaria sola. Va resultar ser una idea excel·lent, acabar fent la presentació en format tertúlia, deixant a la gent que preguntes què volia saber en comptes de dir-los, només, el que nosaltres teníem ganes de contar-los. Jo no hagués acabat mai, però a les nou havíem de marxar. Per mi encara hi seríem allà…

Costa més del què pugui sembla... | Olletadeverdures.cat

No sé ni els llibres que vaig signar! Em va emocionar, fer-ho. Ja us ho podeu imaginar. Però el que més em va tocar va ser veure les signatures de ma germana i mun cunyat al mateix full. A mi els llibres ja m’arribaven marcats per ells dos. I l’estona de buscar un lloquet on signar, entre tots dos, va ser especialment gratificant. Ho recordo una mica borrós, com volant. Suposo que va ser la intensitat del moment. Des de l’altra banda…

“Què fort”. No?

Massitet

Fa ja quasi un any, en una de les moltes terrassetes agradables que té el meu poble, el mestre Juanjo Roda ens va convocar a ma germana, mun cunyat i un servidor per explicar-nos que volia fer un llibre de cuina sobre pastes dolces i salades tradicionals de Vinaròs. Ara, molts mesos després, el llibre ja està imprès i hem començat a parlar d’actes de presentació i coses d’aquestes… Però entremig hi ha hagut tot un procés d’elaboració que m’ha fascinat en algunes de les seves fases i característiques; i ho volia compartir amb vosaltres…

Escriure un llibre no és escriure un bloc
Primera lliçó apresa: escriure un llibre no és escriure un bloc. La veritat és que fer el llibre m’ha resultat força més complex. En concret, trobar l’estil, el to amb què havia d’explicar les coses. Al principi em pensava que haver estat escrivint el bloc des de feia una parell d’anys m’havia d’ajudar. Però quan vaig començar a posar negre sobre blanc les coses que volia dir, em vaig adonar que l’”experiència” adquirida al bloc no era suficient per a escriure el llibre.

Portada del llibre en format galerades | Olletadeverdures.cat

M’ha costat una mica entendre perquè, però finalment he trobat els motius que em van complicar la redacció.  Tot i que he escrit tota la part literària i el responsable en sóc jo, de seguida vaig notar que dubtava del què deia i si la resta de la gent implicada estarien a gust. Aquest llibre és un projecte col·lectiu i entenia que tothom que hi participava s’havia de sentir còmode amb el que jo deia.

A fi de comptes, això no és un bloc on expresso les meves dèries gastroculinàries. És un projecte on una editorial, un cuiner i dos forns centenaris de Vinaròs – Ca Massita i Ca Farga- hi posen el seu prestigi i el seu saber fer. Per tant, tonteries les justes… Vaig decidir, doncs, optar per un discurs més seriós, més centrat, sense abusar de les conyetes que m’agrada emprar. Ara, si mai teniu el llibre a les mans, crec que em trobareu en el text: sóc jo parlant, però en un altre ambient. Al final, tot i que em va costar, vaig saber con deixar-me anar…

No acaba aquí la cosa. Un dia, després d’haver escrit una parell de pàgines llargues, vaig fer un exercici que de tant en tant m’agrada fer: imaginar-me un lector llegint el que li explicava. Aleshores vaig prendre consciència d’una cosa clau: el públic a qui m’adreçava no era el del bloc. Em vaig imaginar el senyor alcalde Vinaròs, les senyores grans que van a Ca Massita a comprar el pa o als altres forners i pastissers del llibre i ho vaig tenir clar: el registre havia de ser un altre i el plantejament menys personalista…

Els bunyols sempre han segut uns presumits... | Olletadeverdures.cat

Llavors, vaig caure en una cosa que no havia percebut fins aleshores: aquest el primer llibre que es publica sobre les pastes tradicionals de Vinaròs. Per desgràcia, mai abans s’ha publicat res semblant. Per bé i per mal, doncs, aquest llibre es podria arribar a convertir en una mena d’obra de referència local… Us la imagineu escrita com el bloc? Ostres, jo no. I aquí em veieu fent un exercici de moderació sense voler renunciar a la meva manera de dir les coses. Que serà bona o no, però és la meva!

La introducció que no va ser
Hi ha vegades que els nervis em poden i em poso a escriure abans de saber exactament què he de dir. Això em va passar amb la introducció. Hi va haver un moment que el llibre no avançava, no es concretava, però jo necessitava començar a escriure. I com que el gruix de la meva feina era fer la introducció i els petits texts contextualitzadors que acompanyen les receptes, vaig començar pel principi…Total, que al setembre em vaig posar escriure una introducció que ha acabat tenint molt poc a veure amb la que finalment es publicarà. Però com que internet permet aquestes coses, en aquest enllaç trobareu el PDF de la introducció que no va ser.

I perquè no va ser? Era, i en això Juanjo tenia tota la raó, massa poc pegada a la realitat. Massa poc local, en el millor dels sentits que pot arribar a tenir aquesta paraula. En aquest cas, la meva experiència acadèmica em va molestar i vaig fer un text massa formal, massa fet a la biblioteca.  Ja ho veieu: vaig començar a escriure estant rodejat per dues experiències -blocaire i investigadora- que em complicaven la vida! Escrita està, i tampoc és qüestió d’arraconar-la en un calaix. Jo us la deixo, per si teniu curiositat…

Entusiasmes…
Encara que costi de creure, hi va haver gent que no va estar a l’alçada d’un projecte on tothom que hi participava ho feia voluntàriament i en algun retorn. Per sort, aquesta gent no van ser els protagonistes de l’elaboració del llibre. Ho són altres que s’entusiasmen, que no paren de donar idees, d’intentar ajudar i de donar-te un cop de ma. Gent perfeccionista, que et revisa els texts i pateix per la qualitat de les fotos, del paper o de les receptes que li toca fer a cadascú. Persones que estiren del carro, que s’hi posen com si fossin els més beneficiats quan són qui menys en trauran. Olé, Juanjo Roda!!!

També ha estat un autèntic plaer poder treballar, com no ho havíem fet mai abans, amb ma germana i mun cunyat. Responsables de la meitat de les receptes, va ser genial veure com ho pensaven tot, com ho preparaven, com patien per com sortiria. Veure a mun cunyat treballant amb el forn de casa en comptes del professional -les receptes estan adaptades a les cuines modernes- va tenir fins i tot un punt de gràcia! Per a mi, el membre menys flequer de tota la família, va ser genial poder jugar amb totes aquestes coses i aprendre a fer pastes tradicionals -fins i tot em fa vergonya reconeixer-ho!

Ca Massita, plató de fotografia
Una tarda de desembre vaig entrar al forn per la rebotiga i no el reconeixia . Estava fosc (sempre hi ha llum), però al mateix temps es veia un raig de llum potentíssim iluminant una taula blanquíssima i un pandurmiendo ben morenet. L’explicació era fàcil: els fotògrafs del llibre estaven en plena feina. Em va sobtar veure un espai quotidià, gairebé banal per a mi, en una mena d’estudi de fotografia.

Ca Massita, plató fotogràfic | Olletadeverdures.cat

Tot plegat donava la sensació d’espai important, gairebé sagrat… Un espai normalment bulliciós, cridaner, ple de soroll,  pols de farina i molles de pa, convertit en una mena de temple on s’adoraven, amb respectuós silenci i moviments sigilosos, les pastes que anaven passant sota aquesta llum. Només se sentien els comentaris dels fotògrafs i les preguntes de mun cunyat, mentre tothom buscava la millora manera de captar l’essència, l’ànima, de cada pasta… Va ser un moment màgic.

Galerades, els nervis de la perfecció
Revisar galerades sempre m’ha posat molt nerviós. Per motius professionals ho he fet diverses vegades, i sempre em puja un punt d’angoixa al pit quan agafo amb les mans el paper lluent, ple de lletres i imatges, que espera el darrer vistiplau… Tot el que no vegem aquí, passarà al llibre i ja no es podrà canviar. És el punt de no retorn.

Revisant galerades | Olletadeverdures.cat

Les darreres decisions es prenen davant d’aquests fulls, desenganxats i plens de notes manuscrites que embruten la puresa de la lletra d’imprempta. No hi ha dubte: malgrat tot, encara sóc un paio Gutenberg, membre d’aquella secta cada cop més petita que venera el paper. I no hi ha cosa que em mereixi més devoció que les galerades: el quasillibre, el darrer pas, la darrera opció de tria... Com no m’he de posar nerviós?

Ara ja està tot dat i beneït. S’està imprimint i me l’imagino encara en forma de grans fulls pendents de ser tallats i engomats per acabar sent el llibre, per acabar sent Els dolços i els salats als forns de Vinaròs, editat per Onada Edicions amb el suport de Caixa Vinaròs. No em puc treure del cap el moment de tocar-lo per primera vegada, per sentir el crec-crec dels fulls que es desenganxin i la potent olor de tinta d’un llibre nou, calentet. Com si fos un pandurmiendo acabadet de treure del forn…

Salut!

Massitet