Arxiu de la categoria ‘Cuina popular’

Un llangostí republicà

dimarts , 10/06/2008

Sóc conscient que la credibilitat que pot tenir aquest post és molt baixa: com que sóc un vinarossenc militant, parlar d’un producte del meu poble no em deixa en la millor posició per no semblar excessivament subjectiu (algú es creu encara això de l’objectivitat???). De tota manera, com ja em va passar amb la paella i la meva condició de valencià, no puc ser vinarossenc, tenir un bloc de cuina i no parlar dels llangostins de Vinaròs.

Famós i amb història
Si Vinaròs és conegut en el món de la gastronomia és gràcies, sense cap dubte, pels seus llangostins. No, no és una qüestió subjectiva de vinarossenc militant: podeu veure que en diu una periodista com la Tana Collados. No negaré que en els darrers any ha hagut una tasca de promoció per part de l’ajuntament que l’ha fet més famós. Però la fama del llangostí és anterior al concurs de cuina que organitza l’ajuntament o a la promoció que en fa a diferents fires turistiques. De fet, se l’ha volgut convertir en el reclam turístic del municipi, com si el seu preu (després en parlarem) el posés a l’abast del turista-tipus de la zona…

Pel cap baix a inicis del segle XVIII ja era conegut, com ho testifica la fartera que va matar Lluís Josep de Borbó, Duc de Vendôme, un general francés que va participar en la guerra de successió espanyola i que va acudir a Vinaròs a descansar després d’haver prés Villaviciosa. Després de menjar-ne ves a saber quants, va morir d’una fartada (llegiu fartà) de llangostins de Vinaròs. Ja veieu; el meu poble va fer una gran contribució a favor de la causa austracista carregant-se un general considerat un dels millors militars francesos ;-) . Al poble hi ha un hotel i un carrer que commemoren la gesta, encara que no va servir de res…

I perquè en diem republicà?
La manera de reconèixer-los és molt senzilla: quan són frescos, porten la bandera republicana a la cua. És ben cert i ho podeu veure en al foto d’aquí al costat: a la cua porten el color groc, vermell i morat (aquest darrer, molt evident) de la república espanyola. D’aquí que una manera popular de denominar-los sigui, precisament, republicans. Per cert, ja veieu que el llangostí vinarossenc té bastanta mala traça i sol aliar-se amb tots els bàndols perdedors: primer els austracistes i després els republicans. Encara com no el van prohibir!

La importància de l’Ebre i del tresmall
La qualitat del llangostí de Vinaròs no és ni molt menys una cosa esòterica o basada en mites populars. En absolut. Hi ha dos elements que l’ajuden a entendre. El primer factor, imprescinble, és el Riu Ebre. Lo riu no solament serveix per intentar calmar la set de barcelonautes assedegats i murcians especuladors. Feta la broma, els llangostins de Vinaròs tenen unes caractarístiques organolèptiques (o sigui, un aroma, un gust i un tacte en boca) particulars que el diferencien dels altres llangostins de la Mediterrània. I es veu que la presència del riu, que fa que la salinitat de l’aigua del mar de la zona sigue més baixa, n’és la principial explicació. Així mateix, el fons marí que va del Delta de l’Ebre a Peníscola té més sorra, que és on es cria. La combinació d’aquests factors fa que el llangostí de Vinaròs sigue més dur de carn, més carnós. A més, també li dóna la suavitat de sabor que el caracteritza.

A l’hora reconèixer els mèrits del llangostí, però, cal parlar de les habilitats dels mariners del meu poble i de l’art de pesca que fan servir. Com li explica a la Tana Collados un dels (cada vegada més escasos) mariners del meu poble, a Vinaròs és fa servir el tresmall, un art molt respectuós amb els peixos i mariscs perquè no els fa malbé i en conserva les virtuts. D’aquí surten els millors exemplar. El millor moment per menjar-los és al ple de l’estiu i es pesquen sobretot quan hi ha lluna plena, ja que es mouen del fons marí i cauen fàcilment a les xarxes. Per tant, ja podeu anar mirant en calendari llunar dels mesos d’estiu i reservar a l’endemà de lluna plena a qualsevol dels restaurants del poble on en podreu menjar.

Mil i una manera de menjar-lo
Com qualsevol producte de qualitat, el llangostí vinarossenc es pot menjar de mil maneres. Algunes de molt creatives i creatives, com aquesta de Martín Berasateguí (un enamorat del republicà, diu) o aquesta altra, que va guanyar l’edició 2007 del Concurs nacional de cuina aplicada al llangostí de Vinaròs. Però les formes més tradicionals de menjar-lo ha estat simplement bullit (el brou que en queda és descomunal per fer un arrossejat de Champions!), torrat amb sal o fregit – amb alls i sense. També s’ha fet amb ceba o amb alguna picaeta d’alls, julivert i fruits secs. I com ja sabeu els lectors més assidurs, és tradició posar-los a la paella quan la vols fer en versió de luxe, més glamurosa… ;-) Són imprescindibles si vols fer un arròs mariner (sec, melòs o caldós) de festa.

A mi, personalment, com més m’agraden són bollits: es possa una cassola al foc en abundant aigua salada. Quan l’aigua està bollint, es posen els llangotins. Un cop a dins, quan l’aigua torna a bollir es treuen i es posen en aigua freda per a que talli la cocció. Són com els que veieu cuits a la foto. Són brutals! Ara bé, una mica torrats i amb molta sal són també excel·lents.

 Si amb els arrossos que podeu menjar al mes de novembre trobeu que no teniu prou raó per baixar a Vinaròs, jo us dic amb la mà al cor que si els combineu amb uns bons llangostins, no podreu evitar tornar a visitar-lo ni que sigue una vegada a l’any. De veritat.

Massitet

P.S.: Encara que la forma més acceptada de dir-ho és llagostí, al meu poble sempre n’hem dit llangostí, una variant formal acceptada per l’IEC. Per tant, es pot dir llangostí de Vinaròs i també llagostí de Vinaròs. El nom del poble, però, sempre… ;-)

(La) paella (valenciana)

diumenge, 25/05/2008

Escric aquest post amb la mateixa sensació que té l’escriptor, sociòleg i gastrònom valencià Vicent Marqués quan parla de la paella en el seu llibre Els millors arrossos valencians. El millor coneixedor de la cuina d’aquell tros del nostre país comença així el capítol que li dedica: “Tinc el full en blanc i em sembla que estic a punt de ficar-me en un bon embolic, però ja he posat el títol i per tant n’haurem de parlar. Parlem-ne, doncs”. No es pot ser valencià, tenir un bloc de cuina i no dedicar, pel cap baix, un post a la paella. M’hi porta el codi genètic. Parlem-ne doncs. Ara, escric aquest post convençut que, en el mateix moment de publicar-lo, hauré entrat en un fantàstic embolic de dimensions còsmiques. I perquè, us preguntareu els principatins ignots?

Doncs perquè parlar de la paella  és com parlar del misteri de la Verge Maria o el de la Santíssima Trinitat: és una qüestió de fe; una qüestió de creences. És, al final, una qüestió de dogmes. Com si d’una religió es tractés, en relació a la paella hi ha heterodoxos, ortodoxos i ultraortodoxos. Així que, si eres valencià com un servidor i no vas amb compte, corres el seriós perill de ser acusat d’heretge. Tot i això, i a risc d’acabar rebent l’excomunió o que em prohibeixin creuar el Riu Sènia en direcció sud, avui us vull explicar de què va això de la paella. O dit en altres paraules, avui us donarè dues receptes de paella valenciana: la canònica i la de casa meva, que no són precisament la mateixa cosa. Ep! I tingueu present des d’ara mateix que jo sóc un dels representants de la ultraortodòxia paellera però que, de tant en tant, caic en alguna de les pitjors heretgies…

L’origen com a clau del model canònic (i de la ultraortodòxia)
Sobre el naixement de la paella valenciana sembla que no hi ha massa discussions: totes les fonts consultades (veieu final del post) el situen al segle XVIII, quan comença a emprar-se la paella de ferro (també dita paelló) necessària per fer-la. De fet, d’aquí li ve el nom, que en un primer moment sembla que seria “arròs a la paella” i, allende los mares, “arròs a la valenciana” (ho diu el Fàbrega, això). Sobre el lloc de naixement, la cosa ja és una mica més problemàtica. Alguns autors el situen a la ciutat de València, mentre que d’altres ho fan a les comarques que l’envolten i que conformen la famosa horta valenciana. En tot cas, es discuteix el sentit de la propagació (de la ciutat als voltants o dels voltants a la ciutat) però no el fet que, in extenso, s’ha de situar a la zona central de l’actual País Valencià. Per tant, i comencem a trencar tòpics, parlar de paella valenciana és redundant. No hi ha paella que no sigui valenciana…

El lloc de naixement no és pas menor, ja que determina de manera clara tant els ingredients que es consideren ortodoxos com la tècnica per cuinar-la i la liturgia que envolta tant la seva elaboració com el seu consum. La paella original, la primigènia, és un plat popular i de l’horta; de llauradors. Per tant, aquí ja apareix una de les seves essències: en síntesi, a la paella es posa arròs (perdó per l’obvietat), verdures de l’hort i carn d’animals de corral. O sigui, els ingredients que tenien més a ma els primers que la van començar a fer. I punt.

La paella és un plat que es fa a l’aire lliure i es cuina amb llenya, preferiblement de taronger. Els eixos d’explicació poden ser dos. Si donem com a vàlid el seu naixement com a plat popular de la gent del camp del segle XVIII és obvi: com ho havien de fer, si no? Sobretot, quan es té en compte que és un plat de primavera i estiu, bàsicament pels ingredients principals. Si acceptem com a lloc de naixement València, resulta que era costum de menjar-la al camp quan feia bó, precisament a les terres de l’Horta on situa el naixement de la paella algun autor.

La recepta ultraortodoxa: estri, ingredients i tècnica
És d’aquest origen popular i camperol que surt la recepta ultraortodoxa, la que les fonts més xiites atribueixen la condició de paella única i vertadera. La recepta l’he treta del llibre del Marquès que ja us he citat, però la trobareu gairebé idèntica a El gust d’un poble, del Jaume Fàbrega i molt més fàcil de localitzar. Aquí van els ingredients per a 10 persones (penseu que és un plat social!):

  • 1 quilo d’arròs
  • 2’5 cops el volum d’aigua que el que ocupi l’arròs (això és clau!!!!)
  • 3 quilos de carn de pollastre; o pollastre i conill barrejats
  • 1/4 de quilo de tomata madura
  • 350 grans de bajoqueta de ferradura (orientals: mongeta tendra de l’ampla; vinarossencs: fesolets dels amples)
  • 1/4 de quilo de fesols de garrofa; o garrofó tendres (una mongeta / fesolet propi del País Valencia; vegeu-lo aquí)
  • 2 decilitres d’oli d’oliva
  • Una cullerada rassa de pebre roig, un pessic de safrà i sal
  • Com a ingredient opcional es pot posar unes vaquetes o xonetes, dos tipus de cargols de muntanya.
  • Altres opcions de temporada són fesols de tavella (perona o finets, segons on visqueu), a l’estiu o unes carxofes a l’hivern (llavors, els plat agafa el nom tan fascinant de paella d’hivern…)

Per fer bé la paella és imprescindible començar amb l’estri: no ha de ser una cassola (aquí farem arròs a la cassola, no fotem!) sinó una paella o paelló, com la que veureu aquí. I una cosa: l’estri no és diu paellera (que en tot cas seria – com diu en Pau Arenós- la senyora que la cuina). Li posem tot l’oli i quan estigu calent posem la carn trosejada petita, que es vagi enrossint a foc suau, sense parar de remenar-la. Quan la carn ja s’hagi enrossit per tots els costats, tirem les verdures excepte el tomàquet. Ho continuem enrossint a foc baix, suau, com si les verdures s’haguéssin de caramelitzar. De fet, Marquès ens explica que una de les claus de l’èxit és “sofregir-ho tot molt bé”. És ara quan tirem la tomata i la cullerada de pebre roig, que han de quedar “com una salsa densa i oliosa”…

És ara quan arriba el segon moment clau de la paella: posar l’aigua. La quantitat és molt important, perquè si no la calculem bé quedarà pastós o si en posem poca correm el risc de socarrar-la. I, no, no val afegir-ne a mitja cocció perquè s’espatlla la cosa. Com diu Arenós, “l’arròs ha de quedar sec. El gra, sencer i solt”. I això solament s’aconsegueix posant en el moment que toca, el volum just d’aigua. I el volum just és 2’5 vegades el volum que ocupi l’arròs. Marquès dixit. Així que ja ho sabeu: abans de tirar l’arròs, a calcular-ne el volum! Fet això, encara cal vigilar una segona cosa: quan poseu l’aigua, mireu a quina alçada del paelló queda. Ara hem de fer bollir uns deu minuts la carn, les verdures i el safrà (que haurem posat quan l’aigua) a foc mitjà per obtenir el brou on es courà l’arròs. En el procés, s’evaporarà aigua que hem de recuperar i per saber quanta en fa falta hem de tenir un punt de referència clara…

Després d’aquests deu minuts bollint, ja es pot posar l’arròs, moment en el qual arriba el tercer punt punyetero de la recepta. Primer de tot, l’aigua ha d’estar bollint, per tant espereu que arranqui després d’haver afegit l’aigua nova. Ara ens hem d’assegurar que l’arròs quede ben repartit per tot el paelló, ja que per otenir un resultat optim la capa d’arròs ha de ser el més prima possible. Per això Arenós afirma categoricament que no ens fiem del que diuen els fabricants de paelles i que si volem fer una bona paella dividim entre dos el nombre de raccions que diu el fabricant que es poden fer. Així que necessitaríem un paelló per a vuit persones per fer una bona paella per a quatre. De tota manera, si no la carreguem gaire amb una per 3/4 persones podem fer una bona paella per dos o tres. I una altra cosa: la paella no es remou; es sacsa, es mou des de les anses, no pas amb estris de cuina.

Al cap d’uns vint minuts ja tindrem cuita. És just abans d’apagar el foc que és el moment d’aromatitzar-la si volem. Arenós hi posa herba – sana. Al restaurant de l’ermita de Vinaròs hi posen romeret. De tota manera, és opcional (a casa nostra no en solem posar, per exemple). Si l’hem feta bé, al cul de la paella s’haura fer el socarraet: l’arròs que toca el ferro, que s’ha enganxat i que és una de les majors aportacions (si no la més gran) de la cuina valenciana a la gastronomia universal. Ara, però, encara no ens la podem menjar: l’hem de deixar reposar cinc minuts coberta per papers de diari, que li acabaran de donar el toc final necessari… Si voleu una explicació gràfica i detallada de com es fa la paella, aquest web és la millor font que conec…

Una advertència imprevista i un debat inesperat
Quan llegia el capitol dedicat a la paella del llibre La memòria dels plats em va sobtar molt una advertència de l’autor: la paella no porta ceba. Em costava pensar que hi hagués gent que posés ceba a la paella! Després, llegint en Jaume Fàbrega, he lligat caps i he pensat que al Principat alguns cuiners posessen ceba com es fa a l’arròs a la cassola, un plat propi de Catalunya on si que se n’hi ceba. Tot i que hi ha gent del Principat que en diu paella (Fàbrega diu que poden funcionar com a sinònims) l’arròs a la cassola és una recepta diferent per ingredients, per estriu i per tècnica. Un altre dia en parlaré, d’aquesta arròs…

Llegint en Fabrega i en Marquès també m’ha sortit un debat inesperat, que té a l’altra banda al Pau Arenós, amb el qual em caso en aquest cas: la paella porta all? Segons els dos primers (que es presten la recepta), no. Segons Amorós i la meva tradició familiar sí. Es posa ben picat junt amb el tomàquet, formant el que al meu entorn sempre n’hem dit la picaeta i que es complementa amb una mica de julivert. Crec que no he provat mai una paella sense all. Per mi fer bé la picaeta (un gra d’all per comensal) és la quarta clau d’una bona paella junt amb el sofregit, la mida d’aigua i la manera com repartim l’arròs.

 L’arròs amb peix i/o marisc és paella? I la mixta? Com que no?
Fins aquí us he donat la recepta canònica. No exempta, però, de polèmiques; ja ho heu vist. Ara, però, vaig a encetar la caixa dels trons del món paeller. Hi ha paelles amb peix o de peix? Buf, només de pensar-hi m’entra mal de cap! Començaré fixant la meva posició: les paelles només de peix no existeixen!!  La paella solament és de carn. Com a molt, es poden posar uns llangostinets o unes gambetes o uns escamarlans els dies de més festa. Ja està, ja he fixat la meva posició. I ja està, ja m’he posat en l’embolic…

Segons Pau Arenós, “la paella mixta no existeix més que en les perverses ments del sector turístic, que l’han convertida en una pandèmia: o és de carn i verdures; o és de peix i marisc”. Això em fa pensar que pot ser venir d’un poble turístic ha intoxicat la mava familia i hem posat llangostins a un plat que no li toca…. Les generacions vives de la meva familia devem ser víctimes del pervers sector turístic. Sobretot, quan reconec públicament que els meus avis no posaven marisc a la paella… No veas el mal rotllo que em va donar llegir això; jo que me tenia per ultraortodox. Jo, que era un talibà orgullós de l’essència valenciana, resulta que sóc un heretge…

La cosa va empitjorar llegint Vicent Marquès. Preguntat un personatge d’un llibre seu si la paella porta marisc, aquest (i per tant, Marqués) contesta aquesta joia: “La paella és un plat d’horta, i a l’horta, d’això no se’n cria. Hi ha molta gent que en sol posar, naturalment, i ben bones que estan també. Però són versions modernes, de vora mar; la paella, a València, només porta originàriament animalets de corral”. Jas, pren! Ni mixta ni només de peix! En aquesta línia, Fàbrega tampoc accepta que hi hagi paelles de peix o mixtes. Per tant, sembla que Arenós (amb la paella de peix) i un servidor (amb la mixta) no anem gaire bé.

Malgrat tot, Marqués aporta a Els millors arrossos valencians un arròs que li diu “paella de pollastre i marisc”… O sigui que l’autor d’un dels llibres de referència sobre el món arrossaire valencià accepta una, pel cap baix una, paella mixta. En canvi, no fa cap referència a paelles solament de peix. Per la seva banda, el valencià Josep V. Frenchina, en el reportatge que va escriure sobre la paella al número 46 de Descobrir Cuina, anomena “paella valenciana clàssica” a l’originària i després presenta tres receptes més: una de carn i verdures; una de peix; i una de peix i verdures. O sigui, que la cosa no queda gens clara i sembla que ni és tan perversa la paella mixta; ni està tan acceptada la paella marinera. Vale, Arenós? ;-)

En tot cas, agafo com a pròpia una denúncia que fan els quatre autors citats fins ara: la paella ha estat un dels plats més pervertits, humiliats i ultrajats de la cuina nacional. Ja ho advertia fins i tot Josep Pla a El que hem menjat. I aixó, com diu Frenchina, que en els temps del Pla encara no exisita Paellador. És veritat, seguint el reportatge del Descobrir, que la seva condició de plat obert i flexible dóna certa opció a lliures interpretacions, però amb certs límits. De tota manera, però, si es vol parlar de paella, de la paella originària, la cosa crec que queda clara. La resta són “Paella de” o “arròs sec amb”. Però de paella, sense qualificatius ni complements, només n’hi ha una. 

 La (meva) recepta
La recepta que jo faig a casa meva és heretge de naixement: la faig amb foc de gas! O sigui que ja no comencem gaire bé. Però és que la meva recepta és la de paella del diumenge oficiada per l’auela Consuelo amb el trespeus al mig de la cuina i la bombona de gas conectada amb aquell tub taronja tan característic. Per tant, tingueu present quan parleu amb un altre valencià que no és gaire ortodox. I ja sabeu els problemes que tenim quan posem marisc barrejat amb carn i verdures, com fem nosaltres.  Aquí van els ingredients per a una paelleta de parella sense fills:

  • 120 grams d’arròs bomba del Delta de l’Ebre (val, d’acord, també val arròs del Regne)
  • 1/4 de litre d’aigua i la necessària per recuperar l’evaporada
  • 100 grams de costella de porc (una opció molt extesa al nord de Castelló)
  • 100 grams de conill (a mi magraden les espatlles. l’espaleta per la qual em barallava amb ma germana)
  • Unes llenques de pebrot vermell
  • Per a la picada: dos grans d’all, un tomàquet madur, julivert, sal i oli
  • Els dies de festa, dos llangostinets de Vinaròs per cap
  • Sal i oli d’oliva verge extra
  • Variants: a l’hivern alguna carxofa, que la fa molt gustosa. També algún pessolet

Com podeu imaginar, la recepta no varia gens en el procediment ni en l’ordre dels passos en el procés clau de l’enrossit dels ingredients. En tot cas, tingueu present que quan poseu els llangostins, es fregeixen primer de res a la paella on farem l’arròs i els retirarem. Només els tornarem a posar cinc minuts abans d’apagar el foc.

Una paelleta "heretge", pobreta. Ara, està tan bona! :-) | Olletadeverdures.cat

Un vinet blanc amb una mica de cos i un toc subtil de fusta; o un negre ben fruitós i de trago llarg són genials per acompanyar-la. Encara que una bona cervesa ben fresqueta no desentona gens si us la mengeu un dia d’estiu a l’aire lliure. I no, no senyors; no és tipic menjar-la amb sangria ni amb aigua de València. Què dificil resulta trencar els tòpics, redéu! ;-)

La funció social de la paella (jas, quin titol més pretensiós!)
La paella és, actualment, un plat de festa, un plat de diumenge. Com ho era per als ciutadans valencians que ja havien convertit en un fenomen sociològic anar a menjar paella a les comarques de l’horta els dies de festa al segle XIX (Vicent Marquès dixit). Per tant, és un plat col·lectiu, un plat per menjar en colla (familia extensa o grup d’amics) un dia que es pot aplegar tothom. O sigui, un plat social, un plat de portes enfora. Vindria a ser, en certa manera, l’equivalent a la costellada principatina.

Per a que us feu una idea, a Vinaròs es fan concursos de paelles els dies dels patrons dels insitituts. O les comparses del Carnaval del poble es troben diversos cops a l’any i l’àpat és la paella. O la meva colla d’amics, quan ens vam desperdigar per mitja Europa a l’hora d’estudiar, ens retrobàvem una sèrie de caps de setmana a l’any i sempre, sempre, sempre hi havia una paella a l’aire lliure. Fins i tot he perdut el compte dels aniversaris celebrats amb una festa que començava dinant paella!

Però no fa gaire era una altre costum. Hi ha families, la meva fins fa poc, que també és el plat del diumenge, però de familia nuclear, de portes endins, sense llenya, feta a la cuina de casa. Cada cop, però, aquest costum sembla minvar més i tendeix a ser plat de festa grossa. Probablement, perquè es costosa de fer si la fas ultraortodoxa. Si voleu que us digue la veritat, les vegades que la familia extensa ens trobem per dinar, quan és paella feta al fóc de llenya la festa és més grosa. Un signe dels temps? No en tinc gaires dubtes…

Anant encara una mica més endarrera, la memòria familiar l’associa a les jornades de feina la camp, sota l’ombra del garrofer després d’haver recollit les garrofes, les olives o les ametlles. Els meus avis per part de mare la menjaven a l’aire lliure els dies de feina. Segons explica la meva mare, llavors encara era un menjar col·lectiu en el ple sentit del terme: no s’escudellava i es menjava directament de la paella on s’havia fet. En una pràctica que llavors era força habitual i ara em sona la mar d’exòtica, ma mare conta que son pare utilitzava llenques de pebrot vermell per menjar-la, i no pas cullera. I a cada cullerada de paella, mos de pebrot inclós…

 Ja vegeu, la paella dóna molt de joc…

Massitet

Fonts consultades:

Arenós, Pau (2005): La memòria dels plats. Barcelona: Ara llibres.

Fàbrega, Jaume (2002): El gust d’un poble. Els plats més famosos de la cuina catalana. Valls: Cossetània Editors.

Franchina, Josep V. (2005): “La paella valenciana: la litúrgia més ortodoxa”, a Descobrir Cuina, núm. 46, abril, Barcelona, Grup Editorial 62, pàg. 28 – 35.

Marquès, Vicent (2004): Els millors arrossos valencians. Aldaia: Edicions Alfani.

 

Bledes amb cigrons

dimecres, 7/05/2008

Una de les coses que més gratificacions gastronòmiques em provoca és parlar amb la meva mare. Sí, sí, parlar. Em resulta tant o més gustós que algun dels plats que cuino i també d’altres que menjo. Em resulta tan gratificant perquè ma mare és la font primària d’on surten molts dels plats que després cuinaré i encara més tard em mejaré, tot disfrutant-los. Com ja podeu saber els lectors més assidus, la mave mare és la única veladora dels coneixements i les tradicions culinàries de la meva familia. I aquesta història, conèixer-la i poder recrear-la, és una font inesgotable de plaer en forma de sabors antics, quasi perduts o semioblidats. Un dels darrers resultats d’aquestes converses, a més del cóc de tonyina retrobat, és el plat que us presento avui: cigrons amb bledes.

Simple, gustós i nutritiu (com havia de ser, si no?)
Els cigrons amb espinacs són un plat fàcil de fer però al mateix temps saborós i nutritiu. No debades és un plat de cuina popular! M’explica la meva mare, que ara el cuina excepcionalment, que aquest plat havia estat fixe en els menús setmanals que preparava la seva mare, una dona de camp casada amb un mestre d’obres. Havia de ser, doncs, com l’hem descrit. Jo, que no l’havia provat mai i fins fa poc odiava les bledes, l’he trobat un plat més que interessant i ha esdevingut una manera habitual de menjar fulla verda a casa nostra. Els ingredients per a dues persones són els següents:

1/2 quilo de bledes fresques

1/4 de kilo de cigrons bollits

Per a fer la picada: i llesca de pa torrat, un parell d’alls secs, 6 o 8 ametlles torrades, una cullerada de postres de pebrot vermell de la Vera i un xorret d’oli d’oliva verge extra.

Si volem bollir nosaltres els cigrons, el primer que farem és posar-los a bollir després d’haver estat tota la nit a remulla. També els podem comprar bollits. Mentre es van fent, es posen a bollir les bledes amb poca aigua, que tot just els cobreixi. Si quan els bollim l’aigua es fa molt verda, podem canviar-la quan ja estiguin cuits, per acabar el plat amb aigua neta. Tingueu present com ha de quedar el plat: no gaire aigualit, com el de la foto. Quan els espinacs estiguin a punt de coure’s del tot, hi posem els cigrons ja cuits. Al cap de cinc minutets, hi afegim la picada, que haurem fer aixafant tot els ingredeints secs en un morter i llavors deixatar-ho amb l’oli d’oliva. Tingueu en compte per trobar el punt de liquiditat del plat que la picada us ajudarà a espessir-lo, i no pas poc. I ja està!

En les properes setmanes us passaré la recepta d’un plat semblant, que barreja d’espinacs i fessols (orientals: mongeta blanca) però que s’acosta més aviat a l’olleta de verdures. Encara no l’hem fet, però ja l’hem menjat a casa la mare i és ben interessant…

Bon profit!

Massitet

A la recerca del cóc de tonyina

dilluns, 5/05/2008

Escric aquest post content com un gínjol, i no us ho negaré, fins i tot amb un punt d’orgull. La raó? ben simple: aquest cap de setmana hem recuperat, al forn de ma germana, la recepta primigènia d’un producte típic de la nostra terra, el cóc de tonyina. Feia temps (anys?) que en parlàvem i fa uns mesos, empesos per una barreja de melàngia, curiositat i golafreria (què passa? a casa som menjadors…) vam posar-nos a treballar per recuperar una recepta de fet mai perduda del tot. I dissabte passat van confluir tots els elements necessaris per poder fer-la…

I què és el cóc de tonyina?
Si no sou del nord de Castelló o de les Terres de l’Ebre vessant Principat, el més probable és que l’expressió coc de tonyina no us digui absolutament res. En aquesta mateixa línia, estic segur que cóc de tomata, una altra manera de denominar aquest producte, tampoc us dirà cap cosa. Però segur que  si us dic que vindria a ser una mena de coca de recapte feta de tomàquet fregit, pinyons i tonyina segur que ja us situeu. Alguns guiris, quan en volen comprar als forns, demanen pizza, perquè s’ha de reconèixer que la semblança és considerable. Però aquí no hi ha formatge ni tampoc espècies, solament els tres ingredients que us he dit a sobre d’una pasta feta amb aigua, farina, sal, oli i llevat de forner.

L’origen d’aquesta menja és al més popular possible: és filla de les dones que, fins ben entrats els anys seixanta, anaven als forns dels pobles del Maestrat i també les terres de l’Ebre a coure el pa que feien amb la farina de la seva collita. M’explica la meva mare, que encara ha conegut aquesta pràctica, que moltes dones feien el cóc de tonyina amb els retalls de pasta que els quedaven després de fer el pa. Llavors, cap a l’estiu i en plena època de tomàquets, aprofitaven els de collita pròpia per fer un cóc al qual afegien una tires de pebrot escalivat, pinyons i tonyina conservada en sal, com si fos bacallà. Un producte llavors molt habitual a les llars i botigues però ara pràcticament desparegut. Per cert, que una de les variants era posar bacallà salat en comptes de tonyina…

La recepta actual: tonyina amb oli
Tot i que les dones ja no venen a pastar, el cóc de tonyina continua sent un producte propi dels forns de la zona central dels Països Catalans. Estic segur que no hi ha cap forn des de l’Ebre fins a ben a propo de Castelló que no tingui un cóc d’aquests a disposició de la seva clientela. La recepta, però, ha canviat en un dels elements principals: la tonyina ja no és salada, despareguda de les botigues de Vinarós, si no conservada amb oli com la que trobem a totes les botigues de queviures.

I aquí, justament aquí, és on comença la recerca que hem dut a terme ma mare, ma germana, mun cunyat, kisumenja i un servidor. Com devia ser el sabor amb tonyina salada, que solament havia conegut la meva mare? Seria possible trobar tonyina salada amb certa facilitat? I quanta estona s’havia de desalar? Aixó calia saber-ho i sense trigar massa. Ma germana va començar a buscar per Vinaròs i llavors se’ns va fer visible una realitat que no teníem prevista: encara hi ha mariners i mestresses de casa que conserven la tradició de salar tonyina. Per tant, ja tenim una via pe aconseguir producte i també.. la recepta per salar-la!!! Jo mateix vaig trobar, en una de les incursions a la Boqueria, que la parada de Pujamar tenia tonyina salada provinent de Tarragona. Ja estava, ja ho teníem tot! Ara només calia confluir tots al Forn de pa Massita per fer-lo i provar-lo. El resultat, després de la intervenció acurada i precisa de mun cunyat donant forma al coc, el podeu veure a les fotos…

I què ens ha semblat? Encara que pugui sonar com snob o fins i tot fora de lloc, la diferència amb el cóc fet amb tonyina amb oli és molt notable. D’entrada, el resultat és menys greixós. De sortida, el toc de la tonyina salada és molt més subtil que no pas la conservada amb oli. Misteris de la vida, tots estàvem preparats (ma mare inclosa) a un sabor molt més fort i penetrant. Doncs no; finor, subtilitat i menja complusiva. Joder, que bó que està el punyetero!

És cert que no és una recepta dificil: un cop trobada la tonyina salada, la cosa va rodada. Però també és veritat que es tracta d’una recepta i d’un sabor (incomprensiblement?) perduts, que ja no es troba si no és buscant molt a l’interior d’algunes cases particulars. És per aixó que he escrit aquest post tan content, un punt orgullós i fins i tot emocionat….

Massitet

El nostre primer fricandó

diumenge, 4/05/2008

Sempre havia tingut molt d’interès en fer un fricandó. Per mi, era com una mena de plat mític de la cuina tradicional catalana; un d’aquells plats densos, consistents, que em remeten ràpidament a un origen mític lligat al cicle de la natura i les coccions llargues. Un plat per a iniciats, de senyores grans amb delantal i mans expertes que mouen ingredients guardats en pots de vidre gruixut. Una recepta secreta, plena de passos inevitables i concrets que demanen un coneixement precís del procés. Un tresor que passava de mares a filles com a part de l’herència, junt amb el tros de terra i els quatre duros En fi, un plat proficency….

La llegenda particular que m’havia montat amb el fricandó es va fer més intensa, més profunda, quan vaig començar a llegir i sentir declaracions de grans cuiners que (gairebé) acusaven les noves generacions de “voler ser innovadors quan no saben fer un fricandó com cal”. Si el fricandó és la clau per trobar un bon cuiner, si és cànon per medir si algú controla les tècniques de cuina, això deu ser l’òstia, deu ser el summum…

Doncs no era tan complicat…
L’hora de la veritat va venir, inseperadament, la setmana passada. En la meva vísita setmanal a Eva Lugo, em va recomenar que provés el tall que es pela, una peça de la vedella poc coneguda però excel·lent des del punt de vista gastronòmic. I llavors va dir la frase clau: “va molt, molt bé per fer fricandó”. Totes les meves connexions neuronals es van hiperactivar, van foragitar els meus fantasmes culinaris i vaig dir, sense pensar el que feia: “posa’m una peça sencera, que faré fricandó”. I ja estàvem embolicats…

Home, no és un plat senzill, un tomba-i-tomba a la planxa, però tampoc és per tant, la veritat. Us he de reconéixer que per arribar a perdre-li la por al fricandó he hagut d’acudir a autors com Jaume Fàbrega o Josep Lledonosa, que m’han fet veure que la cosa no era per tant. Aquí teniu la recepta del fricandó amb carreretes i la tècnica que he fet servir, extreta d’El gust d’un poble del Fàbrega i després us comento variants a partir del Lledonosa. Els ingredients són per a dues persones, la típica parella jove sense fills ;-) …:

  • 1/2 kilo de vedella (tall que es pela), tallada a bistecs ben fins
  • 1 ceba de Figueres (ha de ser dolcenca…) ben grosseta
  • 1 dent d’all més bé grosset
  • 50 grams de carreretes (o fals moixernó, encara que també val el moixernó vertader)
  • ! copa de vi blanc
  • Un got d’aigua (uns 200 ml)
  • Oli d’oliva verge extra, sal, pebre i farina

Agafem els bistequets de vedella, els enfarinem i els fregim amb oli d’oliva. Els reservem. En una altra cassola, que serà on farem tota la resta del plat, posem una part de l’oli on hem fregit la carn i una part d’oli nou i sofregim a foc molt lent la ceba ratllada (això és molt important!!!!) i un all picat al més petit que pogueu. Quan la ceba comenci a enrossir, hi tirem una culleradeta de postre de farina i deixem que es cogui ben cuita, com quan fem beixamel. És llavors quan tirem la copa de vi blanc i, quan s’evapori l’alcohol, posem l’aigua. Ara ja podem incorporar la carn i els bolets. Mireu com queda la cosa d’aigua, perquè la carn ha de quedar tapadeta, però no pas coberta del tot: heu de veure els trocets de carn que s’assomen. Ara ja només us queda anar vigilat la cassola fins que la salsa quedi molt reduida, densa…

El plat no és lleugeret precisament, però és un festival per als sentits: el tacte melós de la carn acompanayada de l’amorositat de la salsa, ben reduida i saborosa. Els aromes de la carn i el vinet, acompanyada del toc boscà dels bolets. Torneu a preparar pa, que aquest també és per sucar-lo sense parar! La veritat és que ha quedat molt, molt bó i el plat passa a incorporar-se com un bàsic del nostre receptari…

Variants
Llegint el llibre del Fàbrega m’assabento que és un plat d’origen occità, encara que sembla que a l’altra banda del Pirineu la cosa no es fa de la mateixa manera. També llegint el mateix autor veig que hi ha altres variants. Per exemple, Fàbrega diu que hi ha cuiners que al sofregit hi posen tomàquet o que empren el vi ranci en comptes del blanc. També diu que n’hi ha que posen herbes aromàtiques i ho acaben amb una picada amb fruits secs. Precisament tots aquests ingredients són els que posa Josep Lledonosa a la recepta que dóna al Gran llibre de la cuina catalana. La referència bibliogràfica que dóna Fábrega al final del seu llibre hem fa pensar que, quan parlar “d’altres cuiners” està parlant, en el fons, de la recepta de Lledonosa. Aquesta versió queda per més endavant, quedeu avisats…

Massitet

Truita de faves

dimarts , 29/04/2008

A casa de la meva mare, la truita (així, en genèric) és un plat força habitual, sobretot per sopar. El fet que un o dos cops a la setmana es mengés (es mengi) truita per sopar va ajudar a que el catàleg de receptes fos força variat. Avui us passo la recepta d’una ben primaveral i la que més anys he trigat en saber valorar. De fet, les fotos d’aquest post són de la primera truita de faves que he fet en la meva vida…

Com sempre, la matèria primera és la clau
Per fer la truita de faves (tendres) us heu de procurar unes unes faves ben fresques, si es possible encara amb la seva tavella. No és per fer-vos enveja, però les que vejeu en aquesta foto, i que he fet serveir per la truita, no feia ni 48 hores que les havien collides. És un dels avantatges de ser de poble: al carreró on la meva familia té el forn hi viu una senyora que te un hort on planta diverses coses. Gràcies a aquesta senyora, i moltes altres, jo sempre he tingut molt clar què aporta un producte ben fresc… En tot cas, hi ha parades de mercat (com Cal Neguit o altres pageses de la Boqueria) que en tenen de collita prèvia ben fresques.

La recepta: un sol truc, el foc baix
Per fer la truita solament fan falta unes bones faves i uns bons ous. Ara bé, la cosa té una mica de truc: les faves les hem de fregir en un bon rajolí d’oli d’oliva verge extra a foc lent. Això és important per a que la pallofa de la fava no es fregeixi i es posi erta, o sigui dura. Per tant, foc baix i paella tapada, per a que es vagin ofegant, estofant, més que no pas fregint. Quan a estiguin tovetes, ous i cap a dins. Per fer-vos una idea, per una truita per a dues persones hem emprat un quart de quilo de faves ja pelades i tres ous de pagès mitjans. Si ja sou avançats i coneixeu la truita, podeu fer una variant posant-hi un parell d’alls tendres, que afegireu quan les faves ja porten una estona al foc.

Bon profit, amiguetes!

Massitet

Euskovinagreta

dilluns, 14/04/2008

Una de les coses que vaig descobrir a Euskadi mentre hi vaig viure un trimestre és que el món de les vinagretes pot arribar a ser apassionant. Una llista interminable d’opcions que admet al mateix temps innumerables variacions que ajuden a convertir un plat anodí en un recepta suggerent, divertida, fins i tot emocionant. Per mi, això va ser una autèntica revelació, ja que jo no anava de les barreja de vinagre de xerès i oli…

La vinegreta de l’aita Fernández, o sigui euskovinagreta
Com ja he explicat en algun que altre post, mentre vaig viure a Euskadi vaig tenir l’oportunitat de provar la cuina d’Edelmiro, el pare de la noia que em va deixar la casa on vaig viure, Beatriz. Un gran cuiner amb receptes també grans, fàcils però no pas simples i excel·lents al paladar. I en un dels dinars que vaig gaudir em va ser revelat el secret d’una de les vinagretes més exhuberants que conec i que a casa nosta es coneix, des de bon principi, com euskovinagreta; la vinagreta basca. Aquí va la recepta:

  • una ceba tendra mitjana
  • Un pebrot vermell no gaire gros
  • Un pebrot verd més aviat grosset
  • Un tomàquet d’amanir ja un pel madur però encara ferm
  • Oli d’oliva verge extra
  • Vinagres de xeres, poma (també conegut com de sidra) i balsàmic de Mòdena
  • Un ou bollit

Com haureu pogut endevinar amb les proporcions, al final es tracta que hi hagi la mateixa quantitat de les quatre hortalisses i verdures. D’oli i vinagre fa falta la quantitat suficient per cobrir totes les verdures, tal com es pot veure a la foto. En tot cas, heu de mantenir la proporció d’una part de vinagre per cinc d’oli. I el total de vinagre està format per tres parts iguals de cadascun dels vinagres. L’ou bollit es posa ratllat a la vinagreta, encara que també hi ha l’opció de no posar-ne…

I amb això què podem fer?
La primera utilitat que se li pot trobar és, clarament, una amanida. No anirem a ser originals a la primera!!! Però quan jo la vaig descobrir Edelmiro la va fer per acompanyar unes gambes bollides. A l’endemà, un bon amiguete basc em va dir que ell l’empreva per posar-la a sobre d’unes carxofes bollides, de les navarreses en conserva de les quals he parlat tant bé en un altre post. Jo aquest estiu la provaré a sobre d’una pasta bollida acompanyada d’una bona tonyina i també provaré com queda matisant un salmó fumat.Com veieu, una vinagreta amb hortalisses multitasking…

Massitet

Croquetes de pollastre, per fí!

dimecres, 9/04/2008

No, no dic “per fi” referint-me a les croquetes de pollastre precisament. Ni que hagués una demanda social de la recepta! Ho dic perquè, per fi, publiquem la darrera recepta que ens quedava pendent del ja mundialment famós I Concurs Interamiguetes de Croquetes… Sí, aquell que vam fer al novembre de 2007 i vaig prometre que publicaria totes les receptes ràpidament. En fi, aquest post és una mostra més de la teoria de la relativitat de l’Einstein: el temps també ho és, especialment en aquest bloc…

Croquetes de pollastre (rostit)
Aquests són les croquetes que jo vaig portar al concurs. Era conscientment una aposta tradicional (havia estat experimentant amb orellanes i botifarra de faves) i per un producte, el pollastre, que m’agrada molt cuinar i menjar. O siqui que aixó és una recepta de croquetes de pollastres de les de tota la vida: de pollastre rostit. Aquí van els ingredients i la tècnica emprada per a dotzena i mitja de croquetes d’uns 50 grams cadascuna.

  • Una cuixa i recuixa de pollastre de pagés (el bitxo pessava com uns 350 grams)
  • una ceba de figueres grossa (en tot cas, una ceba dolcenca)
  • mig pebrot vermell tallat a tires
  • 3 o 4 grans d’all, segons la mida i el gust
  • una taça d’uns 100 ml. amb un terç d’aigua mineral, un terç d’oli i un terç de conyac (també pot ser vi ranci, al gust)
  • Herbes aromàtiques al gust (jo li vaig arrear llorer, orenga i romer; ben meditarrani)
  • Sal i pebre

Procedim a rostir el pollastre al més pur estil clàssic: posem un rajolí d’oli d’oliva verge extra al cul (orientals: al fons) d’una safata d’anar al forn i hi posem la cuixa i recuixa. Després, tallem la ceba a vuitens i el pebrot vermell a tires gruixudes i ho entafonem pels forants que ha deixat el tros d’animalet. Xafem les dents d’all amb el ganivet i també els col·loquem. Ara ho salpebrem tot i llavors tirem per sobre el got amb la mescla de terços.
Llavors ho posem al forn una mica fort (170 -190º) tapat amb paper de plata i ho deixem coure uns 20 o 30 minuts. Llavors, ho destapem i aprofitem per donar-li la volta al pollastre. Al cap d’uns vint minuts el tornem a girar i aprofitem per posar les herbes aromàtiques (si les posem abans, el mestre Fermí Puig diu que amarguejaran). Amb mitja horeta més la cosa ja està llesta. Heu de tenir present que pot ser un rostit ràpid (no cal coure’l tant) perquè al final piquem el pollastre i les hortalises per fer-ne croquetes, per tant, la textura no es tant important com si fos un rostit per menjar al plat.

Llavors, com acabo de dir, esmicolem el pollastre i les hortalises, però anant amb cura amb els alls: a les que vaig dur al concurs vaig posar tots els que tenia i les croquetes feien massa gust d’all per al meu gust. Havien de fer gust de pollastre!!!! Llavors, quan està tot picat ho barrejem amb la beixamel. Nosaltres vam fer-la amb la mateixa quantitat de mantega que de farina, que vam fregi prèviament i vam anar afegint llet fins que va tenir la consistència compacta però al mateix temps suau que buscàvem per fer les croquetes.

I ja està. ara només cal barrejar la beixamel i la pasta de pollastre (jo us proposo meitat i meitat, per a que es noti més el gust de l’animalet) i fer les boles, que nosaltes fem a ma i no amb dues culleres com el tiquismiquis del Julián jejejejeje.

Directori de receptes de croquetes
Com que aquest és el darrer post que dediquem a les croquetes del concurs i estem en plena setmana d’aniversari del bloc, em permeto incloure un directori amb enllaços a les altres quatre croquetes que van participar i que ja tenen el seu post respectiu. Estan triomfant especialment, en nombre de visites, les de rap de kisumenja.

Croquetes de pernil, que les va fer Julián

Croquetes de tonyina, de la mà de Maribel

Croquetes de fetge gras micuit, poma i ceba caramelitzada, l’entrada por la puerta grande de Ximet al món croquetaire

Croquetes de rap, de la meva estimadíssima kisumenja ;-)

Apa, bon profit a tothom!

Massitet

Mones, micos i farinades de ca Massita

dimarts , 25/03/2008

Qui avisa no és traïdor; o lo premetut és deute, com diu el meu amic afeccionat a la traducció directa salvatge de frases fetes castellanes… Aquí teniu les fotos que vaig prometre sobre els micos, les mones i les farinades (pronunciat farinaes a la meva terra) que es fan a Vinaròs i, per extensió, al Maestrat. Encara que, en principi, aquest post havia de ser fonamentalment fotogràfic, resulta que l’estada a casa ma mare (i per tant, al forn de ma germana) ha comportat ampliacions i actualitzacions de la informació que vaig posar en el primer post dedicat a aquest tema. Primer començarem amb les dades noves (que es noti la vena acadèmica. redéu!) i després passarem a les fotografies. He afegit alguns comentaris a les imatges, que no sempre es pot donar tota la informació de manera gràfica! Totes les fotos estan preses al forn de ma germana, Forn de pa Massita, el malnom familiar amb que sempre s’ha conegut la fleca al poble.

L’escalforeta del pandurmiendo i el frito dels Ports
Parlant amb la meva mare mentre ens mengavem alguna que altra mona i algun que altre tros de farinada / farinà, em va descobrir noves dades sobre el pandurmiendo (la pasta base de mones, micos i farinades) i d’algunes pràctiques que es fan cap a l’interior de la comarca, quan el tros de paìs ja agafa el nom dels Ports (de Morella). Resulta que el pandurmiendo no solament es deixava reposant tota la nit, si no que es posava al costat d’un llit per a que l’escalfor del cos que hi dormia l’ajudes a fermentar. Cal pensar que fins ben entrat el segle XX el llevat artificial no era habitual ni a cal forner. Per tant, en una època de l’any on les nits encara són fredes, s’havia d’impulsar la masa d’alguna manera…

Així mateix, als Ports era habitual posar a sobre de les mones trossos de frito, nom amb el qual es coneix la conserva de carn de porc fregida i conservada en pots de vidre o ceràmica dins del mateix greix en que s’havia fregit, tant podia ser manteca del propi porc com oli d’oliva. Dit així pot sorprendre, però cal tenir present que el pandurmiendo, ben fet, és neutre (ni dolç, ni salat com el brioix francés) i la forma tradicional de consumir-lo és acompanyat dels ous bollits que decoren les mones i els micos. A més, hi ha zones del país que se’ls mengen amb llonganissa de pasqua, un embotit de porc curat llarg i prim molt gustós. Jo en sóc un fervent seguidor, d’aquesta pràctica.

Entre el retorn als orígens i les farinades frikis (amb perdó…)
De mones, de micos i de farinades també n’he menjat xarrant amb la meva germana. La conversa, però, no ha estat de tipus històric com amb la meva mare, si no més aviat sobre les tendències actuals. En aquest sentit, hi ha dades que semblen contradictòries però que prefereixo entendre com a indici de la complexitat dels temps que ens ha tocat viure. D’una banda, ma germana ha notat un estancament amb lleuger augment de la venda de farinades. Al mateix temps, però, en els darrers anys ha notat un augment significatiu -enguany diu que espectacular – de la venda de mones i micos: sembla que molts padrins de nova generació han tornat als orígens i regalen als seus fillols el dolç més tradicional.

Com a contrapés d’aquestes dues tendències més conservadores, n’hi ha una d’innovadora que jo, francament, no aconsegueixo entendre: augmenta la demanda de farinades farcides de crema, xocolata o boniato. Fa molts pocs anys eren directament innexistents i ara van fent forat, encara que solament són per encàrrec. Tan bones com són les de cabell d”angel de tota la vida! Jo, francament, les farinades aquestes les trobo una mica (per no dir molt) frikis: roïnes no estan, però fan mal a la vista!

La reina de la festa: la farinà

farinaes_retallades.jpg

Com que una de les sorpreses que em vaig endur fent el primer post sobre el tema va ser que no trobava fotos de les farinaes per internet, aquesta Pasqua m’he passat una mica fent-los fotos a les que fan al forn familiar. Aquí us en passo tot just dues per que en veigeu la forma i l’interior, però aquí he farcit_farinada.jpgpenjat totes les fotos que tinc sobre les farinades, tradicionals i frikis. Les que veieu són les tradicionals, farcides amb la confitura de carabassa blanca coneguda com cabell d’àngel. Ben farcidetes, a casa ens agraden més a l’endemà: la pasta s’ha assecat una mica i al mateix temps s’ha empapat del suc de la confitura. La dolçoreta melosa de la confitura, la pasta una mica cruixent… Fuuuààààààààààà, que bó…

La mona, el dolç per les nenes
Aquí teniu les fotos del dolç de Pasqua que al meu poble els padrins compren a les filloles. Com mones_cuites.jpgpodeu veure, és un zero fet amb pandurmiendo i un ou bollit tancant el cercle. Clarament és menys amorosa que les farinades, ja que no van farcides de res i en ser poc gruixudes la pasta queda una mica menys esponjosa que els seus germans grassonets, els micos (vegeu més avall). Com podeu veure, i com passa amb tots aquests dolços, a casa es fan artesanalment una a una i s’acaben amb un decoració de sucrets de colors que li donen una mica d’alegria. En aquesta foto es veu el meu pobre cunyat decorant una de les gairebé 200 que van fer entre ell i el treballador de la casa, Nasio, el dissabte de Pasqua, el dia més fort de l’any al forn…

fent_mones.jpg

Els xicots fan el mico
Mireu quins micos més llustrosos fan el meu cunyat i Nasio!
La pasta es tan flonja, tan suau, que pobra tot sovint no aguanta el pes de l’ou bollit que el corona. Fixeu-vos, tot comparant les dues fotos, com augmenta de volum aquest dolç. És amb diferència el més esponjós, el més subtil de tots els que es fan per Pasqua a Vinaròs. Personalment, aquest és el que més m’agrada menjar amb la llonganissa de Pasqua: el contrast de textures i sabors és descomunal; i forma part de la gràcia de la menja conjunta de totes dues coses.

mico_cru.jpgmico_cuit.jpg

Tot fet a mà, solament amb màquina per pastar…
Em permeto acabar aquest àlbum de fotos amb una composició de quatre imatges on podeu veure com es fan a mà totes les mones, micos i farinades, inclosa la creu de pasta que encercla els ous quan s’escauen. Hi ha coses que canvien, però hi ha d’altres que es mantenen. A les quatre fotos d’aquí a sota podeu veure a Nasio estirant la pasta, donant-li la forma a la mona, fent la creu de pasta a l’ou i un bon grapat fermentant just abans d’anar al forn de quatre en quatre.

fent_xurro.jpgencerclant.jpg

fent_creu.jpg fermentant.jpg

Tingueu pressent que el passat dissabte, al llarg de 22 hores de feina ininterrompuda, el meu cunyat i Nasio van fer més de 250 farinades, unes 150 mones i més de 100 micos, sense comptar el pa del dia i altres pastes. Totes fetes i enfornades a mà, tretes amb la pala de forner llanda a llanda després d’haver fermentat a la cambra. Que voleu que us digui, m’ha emocionat una mica fer aquest post…

Massitet

Nota al peu: una selecció de les millors fotos que vaig fer al forn de ma germana, incloses aquestes i moltes més, les podeu trobar aquí.

Els nostres bunyols

diumenge, 23/03/2008

Com ja vaig explicar en el post que vaig dedicar fa unes setmanes als bunyols de Quaresma, nosaltres no tenim una recepta pròpia per fer aquestes boletes fregides dolces. Per tant, aquest any que m’ha sorgit amb intensitat la curiositat per aquests dolços, he fet una mica de treball de camp per trobar un lloc on comprar uns bons bunyols de Quaresma per integrar-me una mica mica més al Principat… Aquests que us destaquem són, doncs, els nostres bunyols per Quaresma.

bunyols_escriba.jpgSense voler-ho, i com un reflex més de la disjuntiva entre bunyols de vent i brunyols de l’Empordà, els dos millors bunyols que he trobat per Barcelona són cadascún d’una mena. Els de vent que m’han entusiasmat són els de la Pastisseria Escribà, al cor de la Rambla i ja ressenyada en aquest bloc per destacar-ne els panellets. Són flonjos i sabrosos, amb el sucre gruixut que cruix contrasta amb l’esponjositat de la pasta. Amb un subtil gustet anisat no gaire marcat. Boníssims, de debó!

bunyols_viladecans.jpgEls millors brunyols de l’Empordà els he trobat, sense esperar-m’ho gaire a una petita pastisseria de Vallcarca que es diu Viladecans i que fa uns dolços excel·lents. Són originaris de Girona i d’allà han portat un bon grapat de receptes, entre les quals la que avui ens interessa. Són densos. Però no us enganyeu, no són gens empalagosos ni tampoc pesats, encara que són difícils de qualificar de lleugers. Ara bé, no us imagineu un dolç sec i compacte: al poc de posar-se al boca esdevenen melosos, amb una presència major d’anís que els dóna un toc molt fresc. A la Viladecans en tenen una versió farcits de crema pastissera que és molt destacable, encara que sols ja valen prou la pena. Com es bunyols_quaresma_crema.jpgveu a la foto, oblideu-vos de la dieta perquè això no es pas per addictes a postres lleugeres…

A mi, personalment, m’ha agradat més la versió empordanesa, i prometo que no hi te res a veure l’origen empordanès de Kisumenja! En tot cas, tots dos mereixen una excursioneta a qualsevol de les dues pastisseries.

Massitet