Amb la truita de patates sol passar allò que sempre la que fa la mare d’un (o una) és la més bona que ha tastat mai. Cosa amb la què no estic gens d’acord perquè qui la fa més bona és la meva mare, jejje, (sí, la mateixa que ens va passar la recepta del pastís de pastanaga) i, en segon terme, la meva, que la faig com ella.

Amb la truita de patates sol passar allò (també) que hi ha gent que pot fer meravelles a la cuina, montar-te uns plats de restaurants pijis pijis i no saber fer un ou fregit o tombar una truita… ,oi? Cosa que sí que és veritat, al menys, a casa meva. Ara que hi penso, de fet, no se si Massitet n’ha feta mai cap de truita de patata…

Però en fi, al que anem. Així és com jo ho faig: Tallo les patates en daus força petits (segons el dia també hi poso ceba). Aquí ve el primer secret: no les tiro a l’oli fins que no està hipermegasúper calent, així queden més torradetes de fora, i després baixo el foc i deixo que vagin fent a poc a poc (mooooolt a poc a poc). Mentrestant he batut els ous en un bol i quan veig que els daus de patata ja s’han fet, agafo l’espumadera i els afegeixo al bol. Segon secret i més important: mentre més temps estiguin reposant els ous amb la patata, millor. D’aquesta manera van xuclant l’ou i queden molt melosos. Finalment, quan torno a posar la barreja al foc, torno a fer la jugada de “castanya” foc al màxim i al cap de no res, baixar el foc i que, novament, es vagi fent poc a poc (mooooolt a poc a poc). Aquest tan a poc a poc vol dir que hi ha vegades que des que tallo les patates fins que he posat la truita al plat ha passat una hora.

I ja està! Ja veieu que de secret, poc, però crec que la (bona) cuina està plena de “truquillos” d’aquests.

Kisumenja

Mentre anem preparant el post sobre la celebració del mes dels arrossos que vam fer ahir diumenge a Vinaròs amb part dels amiguetes (hem de processar les fotos i tot això), obrim la sèrie sobre croquetes que ens ha de dur a oferir als nostres estimats lectors les receptes de totes les que van competir (bé, és un dir…) al I Concurs Interamiguetes de croquetes.

L’exposició es farà per per rigorós ordre d’arribada dels correus electrònics amb les receptes, que han deixat la següent estructura narrativa: primer les croquetes de tonyina de Maribel, seguides de les de pernil de Julián i després les més buscades pel públic: les de fetge gras, ceba i poma de Ximet jo no volia participar i vaig triomfar com l’Starlux. Després, i aquí no sé quines aniran primer, les de pollastre (rostit) d’un servidor i les de rap de Kisumenja. Comencem.

Croquetes de tonyina de Maribel (amb repòs inclòs)

En principi, sembla que els ingredients de la cosa no han d’oferir grans variacions, però com veurem al llarg de la sèrie les característiques dels olis, llets i farines per fer la beixamel (al final, la base de la croqueta) canvien substancialment i per no coincidir no ho fem ni en la mantega. Aquí va la recepta Maribel:

Es prepara la beixamel amb margarina President, llet semidesnadata Pascual, Maizena i un polsim de sal. La combinació i mètode són els següents: es posen dues cullerades grosses de margarina i dues d’iguals de Maizena en una cassola; i es va afegint la llet fins que la pasta quedi “raonablement consistent” [sic.] (ho he volgut marcar perquè Maribel es caracteritza per pensar que allò que ella considera “raonable” o “normal” és compartit per la resta de la humanitat… jejejeje).

Un cop es te la beixamel feta, però encara calenta i a la mateixa cassola, s’hi afeigeix la tonyina Rianxeira al gust (Maribel en va posar dues llaunes mitjanes) i es barreja ben barrejat. Llavors es deixa en repòs les hores que facin falta fins que la mescla es prou compacta per manipular-la i donar-li forma de croqueta. Llavors, es fan les boles i es passa per ou batut i pa ratllat Gallo. Es ara quan es fregeixen en oli de girasol abundant ben calent (Maribel és l’única concursant que l’empra: els altres quatre vam tirar d’oli d’oliva) . I fins aquí la recepta! En van sortir una quinzena “mida Maribel”, que vol dir d’uns cinquanta grams per croqueta…

La veritat és que van quedar compactes però meloses i amb un sabor a tonyina molt matisat i suau, agradable, que convidava a repetir: no estaven olioses ni el gust de peix ofegava, un dels trets que pot (sol?) passar amb les croquetes de tonyina. Dit amb la jerga típica (tòpica?) d’una mena de crítica culinària: “Un clàssic ben executat amb respecte per la materia primera i on es nota el domini de la tècnica per part del xef”.

Bon profit!

P.S.: La Mar té al seu bloc una versió ràpida (l’antitesi del repòs maribelià) de croquetes de tonyina força interessant i Ligasalsas ens regala una dissertació sobre la croqueta que em te el cor robat, com tot el seu bloc…

Una de les moltes coses que ha passat en els mesos que fa que no escric és que la meva mare ens ha vingut a veure diverses vegades a Barcelona. Com alguns dels lectors ja deuen saber, ma mare és un dels meus principals referents gastronòmics. Això vol dir, entre altres coses, que sempre que ve a veure’ns acaba cuinant i deixant alguna recepta nova a la nostra carpeta…

La seva darrera vistita es va traduir en una recepta ben popular, com la seva cuina: caballa (orientals, verat) al forn. La cosa no pot ser més senzilla ni més gustosa.

Es compra la caballa i es demana que li treguin el cap i l’obrin pel mig. Llavors la poses en una safata d’anar al forn de la part de la pell i a sobre d’unes gotes d’oli. Trinxes un all (bé, els que vulguis, aixó va al gust, com sempre) per caballa i el poses a sobre; li escampes uns piyons també per sobre i ho regues amb un bon rajolí d’oli d’oliva i un polsim (o dos: de nou, això ca a criteri de cadascú) de pebrot vermell de la Vera. Ho deixes al forn cinc minuts tapat amb paper de plata i després ho descobreixes, per a que es rosteixi una mica per sobre. I ecoliquà, que dirià l’Adrià!
És un plat ben senzill i ben gustós que recomana tenir una bona llesca de pa a la vora per sucar l’oli i una copa amb un vi blanc amb cos o d’acidesa marcada per ajudar a netejar (una mica, no us penseu: la recepta és ultrapotent!) la boca…

Ale, a gaudir-ne si voleu!