Comerços- Cuina.cat

Arxiu de la categoria ‘Comerços’

Panes Creativos (o Daniel Jordà…)

dissabte, 21/01/2012

Feia molt de temps que tenia ganes dedicar-li un post a Panes Creativos. No us diré que des del primer cop que en vaig sentir a parlar, perquè servidor de vostès abans de tenir ganes d’escriure d’una cosa l’ha de conèixer. Però quan vaig llegir aquest post de Roger Compte, paio amb qui comparteixo força gustos gastronòmics, vaig veure que ho havia de visitar.

En els darrers mesos hi he anat diversos cops. El primer, precisament acompanyat de Roger i Mar Calpena en plan grup expedicionari blocaire de descoberta. Poc abans de Nadal, hi vam anar amb un bon grup de blocaires (ho podeu veure aquí i aquí, per exemple) a conèixer de prop el seu pannetone. A més, després de la primera visita vaig fer una comanda a la seva botiga on-line per a que la meva familia flecaire la pogués tastar en un akelarre panarra en què vam flipar amb les coses que fan en aquesta fleca tan especial.

Abrioixats, tous, suaus, aromàtics i sobretot saborosos... | Olletadeverdures.cat

Podria haver fet el post en qualsevol d’aquests moments, però no. Vaig preferir esperar a que ma germana i mun cunyat pugessin de visita a Panes Creativos. La trobada que va quedar aparaulada poc desprès d’haver provat els pans de Dani Jordà, el mestre artista flecaire que dona vida a aquest forn. Ma germana li va trucar gairebé quan va fer el primer mos i li va dir que els agradaria conèixer-lo i poder xerrar amb ell.

Visita a una fleca de la competència? Sense arribar al nivell dels stagiers que treballen a diferents restaurants com a aprenents, en el món del pa hi ha una certa tradició d’intercanviar receptes, experiències i pràctiques professionals. A més, amb Dani és especialment fàcil: fent honor al seu treball, aquest home és un tros de pa. I fent honor als seus productes, és un tros de pla flonjo, saboròs i gustós. El paio en sap i li agrada compartir. Un luxe…

Aquests pans acolorits són els que han fet famós a Dani Jordà... | Olletadeverdures.cat

I què fan, a Panes Creativos? Doncs mireu, el que diu el seu nom. Ni més ni menys. Pa de tomàquet. Pa d’alfàbiga. Pa de cervesa negra. Pa de taronja i xocolata negra. Pa de xocolata blanca i fruits vermells. Pa de cansalada viada. Pa, pa, pa i més pa. Desenes de pans diferents que donen sortida a la imaginació de Daniel, llicenciat en Belles Arts i fill de família flecaire. Només una dada: té pans de temporada. Els darrers que he provat, de tòfona blanca i bolets (quina oloreta, Senyor!) i tòfona i botifarra negres amb pomo (quin sabor, Senyor!).

Certament, Daniel ha trobat en la creativitat el seu lloc dins del mercat panarra a Barcelona, que en els darrers anys ha patit una revolució increïble. Dominada sobretot per fleques que aposten per recuperar elaboracions antigues i tradicionals passades pel sedàs de la modernitat tecnològica, ell ha apostat per la renovació. Per “repensar el món del pa barrejant la creativitat de l’art amb la tradició de la panaderia”.

I ho va fer amb molta picardia: mirant d’aprofitar el boom de la gastronomia, de l’alta cuina. I es van dedicar a trucar a restaurants per convencer-los d’apostar per un pal de qualitat! Increïble. Sobretot, perquè va funcionar! I és així com va començar a treballar amb cuiners estrellats de tots arreu, inclosa la terra promesa gastronòmica: el País Basc. Ho explica ell mateix en el vídeo que us he posat aquí a dalt: Arzak, Berasategui, Xavier Franco, Daniel Lechuga.

Farina de tradició francesa, molta a la pedra i integral. Tema de conversa! | Olletadeverdures.cat

Ara és, sense cap mena de dubte, un referent del producte de qualitat. I un producte que pots trobar a la seva botiga de Nou Barris o la botiga virtual, que t’ho porta a casa en 24-48 hores. Exactament el mateix pa, sorgit de les exigències (i les manies, no fotem!) de cuiners de molt nivell. Tot plegat, a un preu tan increïble com les trucades a restaurants. Només heu de donar-li un cop d’ull al seu web.

Tot això és el que van anar a escoltar de primera mà ma germana i, sobretot, mun cunyat. Van parlar de farines, de fermentacions, de llevats, de trucs, de vicis professionals, de problemes, d’oportunitats i de riscos. Van estar d’acord en gairebé tot i no em va soprendre: crec que tenen maneres de treballar semblants, cadascú amb el seu projecte i a la seva orientació. Ara, crec que Daniel va posar una cosa sobre la taula: la qualitat a preus competitius és possible, però requereix hores. Moltes hores. I això (només) és rendible a Barcelona i exportant…

Tortell de Reis: original però respectant la base de la tradició | Olletadeverdures.cat

Nosaltres vam aprofitar la visita per fer una razzia: pa de cervesa negra per a hamburgueses, focaccia perquè sí, pa d’espècies i ceba per la rilette del dia de Reis, pa de nous i panses per al formatge. I de regal de Dani (la seva generositat comença a ser proverbial!), un tortell de Reis marca de la casa: de massapà però amb orellanes en compte de fruita confitada i un toc d’anís precís i sublim. Tou i flonjo. Molt gran.

Colla, no ho dubteu: Panes Crativos bé val un viatget fins a Nou Barris. De fet, si hi aneu un cop, (gairebe segur que) tornareu.

Salut

Publicat a Comerços, Personatges, Producte | 7 comentaris »

Farinada d’or 2011

dimecres, 11/01/2012

Organitzar esdeveniments anuals té un petit perill: que es converteixi en una cosa rutinària i previsible. A fi de comptes, ser original any rere any no deixa de ser. Per això enguany l’entrega de la Farinada d’or em feia una mica de por: i si no hi havia capacitat de sorprendre? El primer any la novetat va ser el propi invent del premi i el ball dels Nanos. El segon va ser reproduir el camí de foc que 4000 vinarossencs havien fet per celebrar Sant Sebastià. Quasi res…

Enguany, doncs, em semblava difícil mantenir el nivell que Ca Massita Forn de Pa ha assolit en l’entrega de la Farinada d’or, el petit premi honorífic i popular que la fleca de meva familia entrega a persones que han destacat en la promoció de la cultura i les tradicions vinarossenques. Ara bé, desprès del què vaig veure el passat 17 de desembre, ja mai més patiré pel risc de repetició…

La farinada arribà volant! Un premi caigut del cel! | Olletadeverdures.cat

Sí, estimats: es van tornar a superar. Que els vaig subestimar, vaja. Aquest cop, va arribar volant. Literalment. Durant 50 metres, el dolç tradicional daurat va baixar suspès en un fil fins que va arribar a les mans del guanyador d’enguany, Xavi Palomo. Mentre baixava, sonava Bujaraloz by night, una de les composicions més inquietants del músic vinarossenc Carles Santos -i, fins on sé, una de les prefereides del guanyador. Gallina de piel, veure la farinada baixar mentre sonava aquesta música amb la gent en silenci…

El guanyador, com no podia ser d’una altra manera, és una persona que s’ho té més que merescut: Xavi Palomo, tècnic de cultura de l’Ajuntament i arxiver municipal. Sense cap mena de dubte, ha estat un dels grans dinamitzadors de la vida cultural local dels darrers anys des del seu càrrec a l’Ajuntament: va posar en marxa la Nit de la cultura, ha fet visites guiades diürnes i nocturnes per espais de tot el poble i ha participat activament en la promoció de la cuina vinarossenca arreu de l’Estat espanyol a través del llangostí.

El guanyador i la donant del premi... | Olletadeverdures.cat

A més, per fer-ho encara més encertat, és una persona encantadora. Per a mostra, un botó: li va regalar a ma germana un llibre en blanc per a que “escrigueu la història de Ca Massita, perquè història ja en feu cada dia“. Gallina de piel bis, escoltar aquestes paraules des del balcó de casa teva amb el carrer ple de gent que t’estima i et ve a comprar el pa… Aix!

Per mi, el millor moment és del berenar! | Olletadeverdures.cat

La cosa va continuar com ha de ser: menjant farinada de repassos i bevent mistela, el vi dolç de la terra. Com cada any, els forners de la casa van fer dues farinades de dos metres de llarg (aquí podeu veure en vídeo com es fan!), una amb pebrot vermell escalivat i l’altra sense. Aquest és, probablement, el millor moment de la cita: la gent xerrant, menjat i bevent mentre van felicitant el guanyador… Xulo!

Ara ja tinc ganes que vingui la Farinada d’or 2012. Poc a poc es va consolidant com una cita important per a Ca Massita i ara ja no tinc cap dubte: la Comissió Organitzadora de la Farinada d’Or (la famosa COF) trobarà la manera de donar un (altre) cop d’efecte. Felicitats!

Salut!

Publicat a Amics i familiars, Comerços, Trobades gastronòmiques | 7 comentaris »

Reserva Ibérica i els quatre trucs per comprar pernil

dimarts , 20/12/2011

Una de les coses que té ser blocaire és que, de tant en tant, et conviden a conèixer llocs, productes o serveis relacionats amb la gastronomia. La idea és que, com que som blocaires, en parlarem i fem una mica de publicitat de la cosa en qüestió.

A nosaltres, però, no ens solen convidar gaire. Probablement, perquè molt sovint diem que no i ens hem guanyat una fama… No ho fem pas per cap posse purista. Ara, sí que hi ha algun escrúpol. No ens agrada fer el joc a grans empreses que esperen que els ajudis a promocionar el seu producte pel simple fet que te n’envien una mostra. Si volen publicitat, que la paguin!

Qui tingués aquesta exposició de pernils a casa... | Olletadeverdures.cat

En canvi, si la invitació arriba de la mà d’un petit comerç, d’una empresa familiar o d’un artesà lligat al país, la cosa canvia. Segurament per raons familiars, aprecio molt les persones que estimen el seu producte i que s’hi posen amb ganes apostant per la qualitat. Per això, quan ens van escriure des de Reserva Ibèrica per convidar-nos a una cata de pernils ídem no ho vam dubtar ni un segon. Bé, siguem honestos del tot: el fet que la cata fos de pernils va facilitar força la decisió!

És una petita cadena de dues botiges especialitzades en ibèrics, especialment pernil. La porta en Manel López, segona generació d’una nissaga que té el seu origen a la coneguda Tocineria Marcos, a La Boqueria. En fi, que amb això ja anàvem més que convençuts a fer la cata i parlar-ne mentrestant a través del twitter d’en Massitet i del Facebook d’Olleta. Però un cop allà, la veritat és que el plantejament ens va seduir del tot: no era senzillament anar provant pernils, sinó que va ser tota una màster class de pernils ibèrics.

Resulta que Reserva Ibèrica també és l’única empresa catalana que exporta pernils d’alta gamma al Japó. Els van a comprar directament a Andalusia, Extremadura i Salamanca; i els trien ells personalment. Uns experts en la cosa, vaja! Total, que ens va donar un munt d’informació que crec que ens pot resultar útil com a consumidors. Sobretot, de cara al Nadal, quan la compra d’aquestes pernils es dispara.

En Manel López en plena explicació "pernilera" | Olletadeverdures.cat

Abans de res, aclarir una mica que els pernils ibèrics ho són perquè el porc amb què es fan són de raça ibèrica. No té res a veure, dons, amb l’elaboració. És genètic!! Poca broma, que hi ha qui diu que ven pernils ibèrics i no ho són! Que no nos embauquen!!. Ara bé, aquí hi ha tres qualitats: de gla (bellota), d’enceball (recebo) i de cebo. Si no es de raça ibèrica, no es pot denominar així: és el (també famós) serrano…

El de gla és el millor i per dues raons bàsiques. La primera, més coneguda, és la seva alimentació: abans de morir només menja glans. Ho fa durant el període de montanera, que va del setembre al març: és quan els animalons en qüestió es passen el dia passejant per la famosa dehesa menjant herbetes i aglans. La segona raó és que es solen fer amb els millors porcs, éls que són 100% de raça ibèrica. Perquè resulta que si un porc és un 50% raça ibèrica, el seu pernil ja es pot vendre a com tal… Oju amb això, colla!

I què podem fer per saber que estem davant d’un bon pernil, d’un d’aquests tan estupendus? Quines pistes podem tenir? Aquí és on en Manel ja ens va guanyar del tot. ja sabeu que hi ha poques coses que ens agradin més que aprendre coses noves… Aqui van tres trucs per identificar-lo:

El pernil ibèric de qualitat sua sempre. Per tant, ha d’estar brillant i oliós. No pot ser secot ni sense brillantot
El pernil ibèric de qualitat té el greix de color marfil, tirant a crema. No sol ser blanc, sinó d’un color més trencat
Demaneu que us el deixin provar: el greix s’ha de desfer només posar-se’l a la boca. De fet, només amb tocar-lo ja ho notareu, com es desfà.

Manel també ens va fer una recomenació molt interessant i molt honesta per la seva part, que es dedica a vendre pernils: no us guieu només pel preu per comprar un pernil! No sempre hi ha correspondència entre millor qualitat i major preu. De fet, ells ho han comprovat a la botiga: si es dona al client a provar entre tres o quatre pernils, la immensa majoria sol quedar-se amb els menys cars! Curiós, oi? Doncs ja sabeu, demaneu tastar-los!

Aclarit to això, aquí ja entrem en el complicat terreny dels gustos. I aquí, en Manel també ens va ajudar amb unes quantes pistes. Tot i que hi poden haver diferències entre productors, en general el principal factor que influeix en diferenciar els pernils és el procés de curació. I aquí, el clima és determinant. I, d’aquí, les diferències entre la DO Guijuelo (Salamanca) i la DO Jamón de Huelva (Andalusía i Extremadura). No confondre amb el Jabugo, que és una cosa diferent (mireu els comentaris, que hi ha informació interessant!)

En primer pla, Sierra de Huelva. En segon, Guijuelo | Olletadeverdures.cat

La veritat és que les diferències es noten. El de Salamanca sol ser més dolcenc, menys salat, més matisat. Això es deu a què el clima més fred de la zona fa que la maduració sigui més lenta. Heu de tenir present que en el procés de curació passen un parell de coses. Durant el dia, amb la calor, el pernil sua i el greix es reparteix. Per la nit, el fred fa que el greix deixi de fluir i s’assenti, fixant-se per tot el pernil…

Al pernil de Huelva, la cosa és més ràpida: la temperatura mitjana més alta i la calor més intensa fa que la curació sigui més ràpida, donant lloc a pernils un pèl més salats, més intensos… També te un color més torrat, el greix. Més pujat que el crema que us deiem abans… Per a gustos, colors: a mi em va agradar més el de Jabugo mentre que a Kissumenja el de Salamanca. I això que ella va nàixer al mig de la serra de Huelva!

Un dia ja us vaig dir que, per fer content un blocaire, l’hi has d’ensenyar alguna cosa nova. Ha d’apendre quelcom mentre s’està amb tu. Com podeu imaginar, nosaltres vam sortir més que contents, de Reserva Ibérica. Ara és el nostre lloc de referència per anar a buscar bons pernils… Sobretot, quan veus al capdavant a un paio tan ficat i tan honest…

Salut!

P.S.: Gent, llegiu els comentaris a aquest post, que hi ha aportacions de valor de n’Starbase, en Manel i en Jordi. Gràcies!

Publicat a Comerços, Encontres gastroblocaires, Trobades gastronòmiques | 7 comentaris »

Stage a Ca Massita (i III): explorant cócs amb pesto

dijous, 8/09/2011

La veritat és que l’estada a Ca Massita que servidor de vostès havia planificat per les vacances d’enguany només tenia dos temes: provar algunes coques vistes per aquests mons de Déu i aprendre a fer pa a mà. Però la coca de pesto, figues i pernil que vam descobrir gràcies a la Mar Calpena ens va donar alguna idea -sobretot el pesto. I és clar, ho havíem d’explorar tan aviat com fos possible .

Total, que al cap de pocs dies d’haver provat les primeres coques, vam fer una megaprovatura amb el pesto. Parlant amb mun cunyat,vam arribar a la conclusió que podria ser un ingredient per crear cócs nous, per explorar noves vies – si més no als forns de Vinaròs. Recuperar tradicions està molt bé, però si alguna cosa caracteritza el món del comerç actualment és que sempre has de tenir alguna cosa nova a punt. Si no, la clientela es despista… jejejejeje

Pesto casolà, la nova "estrella convidada" a Ca Massita | Sebastià Cervera

Posats a innovar, no es tractava solament d’incorporar el pesto pròpiament dit, sinó aprofitar que el posàvem en una coca per mirar d’incoporar algun ingredient nou més. A més a més, com que servidor de vostès és fan del pesto vermell, doncs vam decidir que també el provaríem, no fos cas que trobéssim un filó digne de ser explotat! Total, que aquí ens teniu explorant el pesto verd i el pesto vermell. Com els vam fer? Aquí a sota ho teniu…

Per al pesto verd:

50 grams de fulles d’alfàbiga (o alfàgrega, orientals…)
60 grams de pinyons
120 ml d’oli d’oliva verge extra
2 – 4 alls (ull amb les mides! Nosaltres el vam fer suavet…)
120 grams de parmesano reggiano acabat de ratllar
20 grams de pecorino (o un formatge d’ovella curat del país)

Per al pesto vermell:

100 grams de tomàquets secs italians
30 grams de pinyons
2 alls
100 ml d’oli d’oliva verge extra
75 grams de parmesano reggiano

El procediment per fer-los tots dos és molt semblant. En el cas del pesto verd, posarem els pinyons, l’alfàbiga i els alls al túrmix i ho batrem una mica. Llavors, afegim la meitat de l’oli fins que tenim una salsa cremosa. A partir d’ara, anem afegint l’oli com si fos una maionesa. En acabat, afegim el formatge i ho barregem tot amb un cullera de fusta. En el cas del vermell encara és més fàcil: posem tots els ingredients junts al túrmix i ho batem fins tenir el punt que volguem (alerta: és molt difícil que quedi tan lligat com el verd)

I amb què ho combinaríem? Doncs amb dos ingredients clàssics de Ca Massita (tonyina i bacallà) i un de nou (pollastre, que no apareix a cap elaboració). Vamospallá! De la mescla dels dos pestos i els tres ingredients va sortir aquesta coca feta a quadrícules on tots els ingredients es creuen entre sí. Bé, amb una variant: uns cherrys i unes olives negres que corrien per la fleca van acabar-hi a sobre per allò de donar-li una mica de color.

Ja em perdonareu, però empastifar-se les mans cuinant és genial! | Sebastià Cervera

En general, la cosa va funcionar força. El pesto és molt gustós i a més és un sabor mediterrani, molt identificable per a qualsevol consumidor de la nostra terra. Mireu si va triomfar, que no vaig tenir temps ni de fer la foto a la megaprovatura cuita sencera. I això que els vaig amenaçar! És el que té la passió per la feina: no els deixa ni respectar al seu germà/cunyat…

El pesto encaixa perfectament tant amb el pollastre, com amb el bacallà com amb la tonyina. Amb el pollastre va resultar una mica estrany, diferent. Si més no al principi. Però la veritat és que va resultar ben bo, gairebé guanyador. Els altres dos eren, com ja us he dit, sabors coneguts, fins i tot familiars. Res, però, per llançar coets. El departament d´I+D està estudinat com millorar aquestes idees o trobar-li noves aplicacions al pesto. S’admeten idees!

Un parell d’aprenentatges de l’experiència pestoril massitera. El primer, si voleu fer cócs amb pesto, alerta amb la cocció: si no el protegiu una mica, els 30 minuts que necessita el cóc sobrecouran el pesto. El departament de producció (o sigui, mun cunyat…) està estudiant la possibilitat de coure primer la massa una estona i després afegir la resta d’ingredients.

La meva família no em respecta!!! | Olletadeverdures.cat

El segon, que el pesto és una mica antiestètic. Si més no, a nivell comercial. D’aquí les proves amb els cherrys o amb una mica d’olivetes negres. Per donar color, per donar alegria. Per tant, alerta si en voleu fer perquè igual no us queda bonica i us emporteu un disgust. Sobretot si hi ha convidats rondant per casa .

Bé, ja ho veieu: m’he fotut unes vacances estupendes! Tres dies fent proves i explorant en una fleca professional i amb mun cunyat al costat és fantàstic, sensacional. Més encara si téns a tota la família flecaire disposa a escoltar el que has vist per aquests móns de Deú i veus que tenen ganes de tastar i de posar-ho a la venda. Una experiència que repetiré per poc que pugui: el bon gust de boca no que tinc encara ara no és, només, físic…

Salut!

Publicat a Comerços, cursos, Manllevades, Receptes | 9 comentaris »

Xocorrocs, el dolç dels Nanos i Gegants de Vinaròs

dijous, 23/06/2011

Tradicionalment, el dia del Corpus Christi els Nanos i Gegants de Vinaròs fan la seva primera actuació de l’any. Així començava la seva temporada i era un dia molt esperat al poble. A fi de comptes, els Nanos i Gegants són amb tota certesa una de les tradicions més estimades i també més vives de la ciutat. Des de l’any passat, però, el Corpus Christi és el dia que comença la temporada d’un dolç (també) molt nostrat: els xocorrocs. No ho són precisament per la seva antiguetat i ni tan sols per ser molt coneguts. Ho són per les seves característiques, definitòriament vinoarossenques.

Entre la metàfora i l’onomatopeia
El xocorroc neix de les ganes de Ca Massita – Forn de pa de fer un homenatge a la Colla de Nanos i Gegants de Vinaròs. I per fer-ho, ma germana i mun cunyat, amb l’ajuda de l’imprescindible cuiner Juanjo Roda, van idear un producte que recordés a la colla tan com fos possible. Per això el xocorroc és tota una metàfora i, també, una onomatopeia.

Minixocorrocs, per menjar d'un mos. N'hi ha de tres mides | Olletadeverdures.cat

Té la forma del castanyot, unes castanyoles gegants que toquen els Nanos i Gegants en un dels seus balls més estimats. I el seu nom és l’onomatopeia del so que fa aquest instrument quan es balla aquesta dança: xoc-xorroc-xoc-xoc (aquí podeu escoltar-lo). El nom s’arrodoneix per donar idea de l’ingredient clau: estan fets de xocolata. De fet, són una galeta de xocolata. Però no pas d’una xocolata qualevol…

Una galeta amb sabor a xocolata a la pedra
Un dels malnoms amb què es coneix als vinarossencs és el de xocolaters. No pas per res relacionat amb substàncies il·legals, sinó perquè antigament hi va haver fins a tres fàbriques de xocolata a la pedra. Una de les més conegudes era la Serret, que es va arribar a convertir-se en sinònim de xocolata a la pedra. A Vinaròs, dir “xocolata Serret” és dir “xocolata a la pedra”.

Xocorrocs i castanyot. Oi que s'assemblen?! | Foto: Nanos i gegants de Vinaròs

La xocolata a la pedra és un producte tradicional de la zona mediterrània, en especial del que era podríem anomenar Països Catalans. El més famós actualment és el d’Agramunt. Però n’hi ha hagut grans productors a Tortosa o també a Sueca, per citar alguns casos. Una de les seves característiques definitòries és que al cacau se li afegeixen diferents tipus de farines per espessir-lo i donar-li consistència. A Tortosa i a Sueca, per exemple, s’afegeix farina d’arròs. En el cas de Vinaròs, el més tradicional era farina de garrofa.

Sí, colla, garrofa. Cultiu endèmic del Maestrat i, que durant anys, també s’exportava a altres parts de l’Estat i d’Europa per afegir a xocolates i allargar el cacau, tot i que no sempre la declaraven. Una de les característiques que li donen a la xocolata és que resulta un producte cruixent i terrós. Si mai n’heu menjat, ja sabeu de què parlo! Aixó fa, també, que sigui molt difícil de fondre. De fet, no es pot fondre sol si no que cal posar-lo al foc amb llet. Per això la forma més tradicional de menjar-lo era així, a la tassa.

Per recollir tot això, mun cunyat s’ho ha manegat per elaborar una galeta que fos molt cruixent i amb potent sabor a xocolata. Un truquet, i també ingredient clau per fer-la ben nostrada, és que hi posa farina de garrofa. El sabor a xocolata s’aconsegueix posant cacau en pols a la masa de la galeta i s’ha potenciat amb una crema de xocolata posada entre les dues capes de galeta que formen el xocorroc. De fet, crec que es pot dir que és una galeta de xocolata Serret. I molt bona. Ja em perdonareu que ho digui jo, però tot un encert.

Avui és Corpus Christi i avui comença la temporada de Nanos i Gegants de Vinaròs. I de xocorroc. Un pasta que busca sumar innovació i tradició. Una d’aquestes coses que a nosaltres tant ens agraden i que ens emocionen quan surten de casa nostra. Així que perdó, però algú us ho havia de contar!

Salut i Nanos!

Publicat a Comerços, Dolços, pastissos i postres, Producte | 16 comentaris »

Ca Massita a la televisió: el vídeo!

dimarts , 10/05/2011

Des de la setmana passada, el territori del Sènia (allà on es fa aquell oli, ja sabeu…) disposa d’un programa de televisió dedicat a la seva cuina i gastronomia. Mira que bo!, es diu aquesta petita joia. Servidor de vostès, que d’aixó de la televisió i en especial de la local en sap una mica, us pot dir que no és massa habitual. De fet, és una sort i un privilegi.

Total, que la gent que fan aquest programa es dediquen a parlar de llocs (botigues, restaurants, hotels, escoles de cuina) i persones que es dediquen al món de la cuina i la gastronomia. I resulta que el segon programa el van dedicar a la fleca que la meva familia regenta des de 1885… Voleu veure Ca Massita per dins? Voleu veure la meva germana explicant de què va tot plegat, com si fos una estrella de la tele? I a mun cunyat fent farinada d’espinacs i bunyols de Quaresma, més bons que no sé què dir? Aquest, doncs, és el vostre video. Je!

Mira que bo! I que dure!
Tot plegat ha estat possible per un parell de joves del Maestrat que han apostat per fer un programa pensat per les televisions locals del territori. No només fan televisió. El seu web és, sense cap mena de dubte, un dels punts on podeu trobar més informació sobre la cuina del nord de Castelló i el sud de Tarragona. Igual que el seu Facebook. Tots dos, molt dinàmics i actualitats. Us interessa la cuina? Us interessa aquest tros de país? No els perdeu de vista, doncs!

Salut!

P.S.: I si n’estic d’orgullòs, de ma germana i mun cunyat! Endavant les atxes, ostiayá!!!!

Publicat a Comerços, Fonts documentals | 11 comentaris »

Màster en cassoles de fang

dijous, 31/03/2011

Fa unes setmanes, aprofitant que la meva mare rondava per Barcelona, vam anar a comprar una cassola de fang nova. Per gran pena nostra i en especial del nostre paladar (el toc del fang usat és únic), la que havia heretat precisament de la matriarca Massita va morir a mans d’una cruel vitroceràmica que no va entendre la delicadesa d’una de les joies més preuades de la nostra cuina…

Substituir una cassola que porta 15 anys amb tu i ves a saber quants amb la familia no és fàcil. Per això vam necessitar l’ajuda de la mare i per això vam acudir a una botiga de Travessera de Gràcia on un senyor, que ja huaria d’estar jubilat però per sort no ho ha fet, regenta una botiga que fa més de 50 anys que es dedica a la cosa de les cassoles. Anàvem a buscar una cassola de fang, oi? Doncs vam sortit amb cassola i amb un títol de màster sobre la matèria…

Un cuiner valencià sense una cassola de fang; o no és cuiner o no és valencià! | Olletadeverdures.cat

Que les cassoles de fang són delicades ja ho sabia. De fet, la nostra va morir perquè la vitro traïdora va assassiar-la aprofitant una petita esquerda que se li havia fet de tant usar-la. Bé, es cert que algú va posar-la a sobre de la vitro quan tot el món sap que no estan dissenyades per a tal estri diabòlic. Però això és secundari. La idea clau a retenir aquí és que són delicades, les punyeteres.

Ara bé, que eren taaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan delicades no ho sabia… No se’ls pot donar copets als laterals ni enlloc. No es poden posar buides al foc. No suporten els canvis forts de temperatura. No es poden posar al foc al màxim. S’han de netejar bé abans de fer-les servir i s’ha de fer fent que bulli aigua gelada al seu interior. La veritat és que aquell senyor ens va acribillar amb dades importantíssimes per a la futura supervivència de la nostra nova joia.

El llibre de text del màster. No em direu que no és útil! | Olletadeverdures.cat

A punt vaig estar de treure una llibreta per apuntar o posar a gravar el mòbil, us ho juro! Però no va fer falta. Després d’un monóleg farcit de dades -i tot sigui dit, estressant de nassos- el bon home em va dir amb aquella alegria: “et poso aquest paperet amb totes les coses que t’he dit i alguna més, per a que no s’oblidi“. “Gràcies, mestre”, em va sortir. Hagués pogut afegir: “Canvii l’estratègia, jefe: doni primer el paper!!!” Però fer això hagués resultat molt impertinent: el senyor ho feia amb carinyo i jo diria que passió per les cassoles en qüestió.

Total, que ara som màsters (del universo, je!) en això de les cassoles i a més en tenim una de supermoderna dissenyada per a vitroceràmiques (el món canvia tant, xicons…). Ja la vam netejar com il faut i ja l’hem estrenada amb un clàssic de casa: vedella amb patates. Aix, que bona és la ”vella cuina familiar”…

Salut!

P.S.: Per cert, la vitroceràmica va morir a les mans del nostre lampista pocs dies després, sentenciada com estava des que havíem entrat al pis i condemnada a pena capital després d’assassinar la pobra cassola familiar. A mi, el jutge em va absoldre del càrrec de “col·laborador necessari”…

Publicat a Comerços, Fonts documentals, Producte | 35 comentaris »

Lemon curd, by Mr. Wilkin

dimarts , 18/05/2010

Ja ens ho heu sentit dir diverses vegades: no hi ha res com anar documentat per la vida. I si voleu saber coses bones sobre la cuina anglesa sense haver de fer un curs de idem, la vostra font és la secció british del bloc tequedasacenar.com, del nostre estimat i admirat Iban. D’ell vam aprendre que una de les millors mermelades angleses (que deu ser com dir del món) que es poden comprar fetes són les del senyor Wilkin i els seus fills.

Es tracta d’una empresa familiar fundada el 1885 i que encara està gestionada per la mateixa nissaga. En concret, ara porta el negoci el rebesnet del seu fundador. S’han fet famosos per la cura amb que tracten la matèria primera. Es veu que la majoria la treuen de les seves pròpies granges, situades totes a Tiptree, una petita vila del comtat d’Essex (sudoest d’Anglaterra). Els seus productes es veu que són tots d’una qualitat excepcional i es proveïdor de la familiar reial anglesa. A mi aquesta darrera dada me la bufaria completament si no fos perquè aquests reietons dels nassos tenen fama de menjar més que bé i de tenir el morro més que fi…

Addictes al lemon curd…
Nosaltres les mermelades de Mr.Wilkin encara no les hem provades, però hem comprovat que els seus productes són excel·lents. En concret, el seu Lemon Curd. Aquest dolç anglès, descobert per nosaltres de la ma de la Gemma, és una de les grans receptes british que tenim pendents de fer. Així que quan ens vam trobar un pot etiquetat per la familia Wilkin no ho vam dubtar gens… Per cert, que es veu que la colla Wilkin s’ha fet famosa, també, per incloure missatges al darrera de la tapa. La que ens va tocar em va encantar, probablement perquè de seguida la vaig lligar amb Ca Massita i la meva germana…

Ens el vam arrear amb la nostra primera prova d’scones (nota: suspès!), una mena de galetes típiques de l’hora del te que van acompanyar força bé aquest dolç fet a base de mantega, sucre i suc de llimona. Us prometo que m’hauria arreat el pot sencer a cullerades! O, que bo! El joc que dona la textura untuosa amb el contrast dolç – àcid i un punt amarg és addictiu!!!

El vam trobar a La cuina d’en Garriga, una botiga-menjador de Barcelona que darrerament està molt de moda entre la premsa especialitzada i que és un autèntic cofre del tresor gourmet. A banda dels productes de la nissaga Wilkin vam trobar una sel·lecció de formatges que tombava de cul (entre els quals l’Ermesanda d’Eroles, una meravella catalana) i una tria de productes de gama alta que faria perillar l’economia personal més sanejada. Hi he de tornar amb càmera, perquè es mereix un post!

Mireu, sabeu què? Vaig a pegar-li un parell de viatges al Lemon Curd!!!

Salut!

Massitet

Publicat a Comerços, Producte | 22 comentaris »

Mones solidàries

diumenge, 28/03/2010

De tant en tant rebem correus dels departaments de comunicació d’empreses de tota mida del sector agroalimentari que ens demanen parlar d’una nova recepta, un premi que els han donat o ves a saber quin cosa. No els fem gens de cas, la veritat: només parlem del què ens ve de gust i normalment el que ens proposen no ens motiva, com diuen al meu poble, gens ni miqueta…

Però el passat divendres vam rebre un correu des d’Intermón Oxfam on ens explicaven que han posat en marxa, junt amb el Gremi de Pastisseria de Barcelona i Província, una campanya anomenada Apunta’t a la Mona Solidària! Mireu, ens ha semblat una idea interessant, ens ha motivat i hem pensat que no estaria malament dedicar-li un post i contribuir, modestament, a la seva disfusió.

La cosa va així: les pastisseries adherides ofereixen pollets solidaris de xocolata inspirats amb els que tota la vida s’ha afegit a les mones tradicionals en la part del país que va de Tarragona cap a dalt. És el de la imatge que il·lustra el post. Amb un donatiu de 2 euros, es podenincorporar com a complement de la mona de forma voluntària. Aquests dinerons van a parar als projectes d’Intermón Oxfam. L’exemple que posen a la nota de premsa trobo que és molt encertat pensant en un comunicat enviat a gastroblocaires: resulta que aquesta ONG ajuda a families de Tanzània a la criança de pollestre local per assegurar l’alimentació familiar. Al web d’Intermón Oxfam podeu trobar més informació.

El correu també m’ha fet pensar en una cosa: els blocaires ja no som necessaris solament per a les grans empreses. Tothom que vulgui fer una campanya de comunicació sembla que ens necessita o ens considera útils. I això m’està fent pensar que pot tenir de bo i de dolent. D’interessant i de perillòs, si m’ho deixeu dir així…

Salut!

Massitet

Publicat a Comerços, Producte | 6 comentaris »

Asopletando el canelón

dijous, 21/01/2010

Es veu que l’any passat em vaig portar espectacularment bé, perquè resulta que entre el tio i els Reis em van caure un munt de regals gastroculinaris que em feien molta il·lusió. Un dels més xulos és el soplet de cuina Hotery, del qual em vaig enamorar des del primer dia que el vaig veure al web d’ICC.

No és que em fes gaire falta, la veritat. O això pensava a priori. Però després he vist que és una eina força pràctica que estalvia moltes posades en marxa del forn per gratinat i què permet fer presentacions una mica més acurades dels plats gratinats. Per exemple, a mi sempre m’havia fascinat veure uns canalons o lassanyes perfectament gratinats i posats al plat, sense la més mínima senyal d’haver estat cuits en una safata ni indicis d’haver patit una extracció per paleta, normalment de resultats barroers…

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=fe15aTp1Ayo]

Heu vist les flamerades taronja que apareixen a sobre del caneló just el moment abans de gratinar-se? A nosaltres ens té fascinats…La recepta dels canelons, uns espectaculars especímens de fetge gras i tòfona, properament en el seu bloc de cuina de referència…

Salut!

Massitet

P.S.: El títol del post, a banda de ser una tàctica cutre i evindetíssima de cridar la vostra atenció, és resultat d’una de les meves anades de pilota: no sé perquè, quan em vaig posar a gratinar el canaló en qüestió, em va venir al cap la canço Apatrullando la ciudad, d’El Fary. La resta, ja ho heu vist…

Publicat a Comerços, Nosaltres | 10 comentaris »