Somiar (bones) truites a Igualada

Tenir bons amics repartits per tot el país és un bé de Déu quan ets afeccionat a la cuina i a la gastronomia. Bé, imagino que també deu passar amb altres facetes, però la veritat és que quan t’agrada menjar bé és una meravella: t’ajuda a tenir antenes posades per molts llocs i conèixer ofertes que d’altra banda no coneixeries. O que descobriries quan ja és molt famós i ha sortit als mitjans de comunicació més generalistes. Per això no ho vam dubtar gaire quan Gemma un dia ens va dir: “heu de venir a Igualada al Somiatruites.

El Somiatruites és un espai espectacular. Doneu-li un cop d’ull al web: una antiga adoberia de pell al bell mig del barri del Rec d’Igualada, epicentre històric de la capital tèxtil que encara es resisteix a deixar de ser-ho. L’edifici ha estat rehabilitat per Xavi Andrés, arquitecte, director de l’espai i cap de sala. S’han mantingut l’obra vista de l’edifici i s’han afegit tocs de fusta i metall rovellat que li dóna un toc postindustrial càlid i acollidor  tot l’enorme superfície i l’estructura diàfana. Per mantenir vincles amb l’antic ús de l’espai, el sostre està cobert de peces de cuir, la pell adobada que abans es fabricava al local.

Per mi, l’edifici és una mica la metàfora del plantejament del local: un base antiga, tradicional, però que ja no ho sembla per les modificacions que s’hi han afegit a sobre. Un cop d’ull a la carta confirma ràpidament aquesta impressió i quan comences a menjar, la cosa queda clara del tot.

IMG_4343.JPG

Arrancada forta per evitar confucions: això és una Vichysoisse segons els somiatruites d’Igualada… | Olletadeverdures.cat

La veritat és que nosaltres ens vam pegar una fartàGemma coneix als responsables  i ens van voler fer una petita demostració del milloret de la casa. I nosaltres, clar, ens vam deixar dur… 😉 Així que vam decidir compartir els primers aconsellats per Xavi i guiats per la carta, que només de llegir-la ja donava molt bones idees per tirar. Aquí podeu veure totes les fotos dels plats.

Vam fer ceba farcida d’escalivada amb anxoves, olivada i mató sobre coulies de tomàquet (jo la vaig trobar brutal), Amanida de maduixa, pinya, salsa rosa i llangostins cruixents (clàssic revisitat efectiu i resultón), Bloody Mary de sindria i broqueta de pop (jugant amb la presentació i els constrastos), pa xinès amb pilota i carn d’olla (Kissumenja encara saliva ara quan els recorda; brutals) i unes croquetes de rostit molt bones. Ara, el gran guanyador dels entrants fou la Vieira amb vichissoise oriental freda i poma àcida: la crema freda de coco i el contrast dolç-acid, cruixent-liquid-carnós ens va encantar. Ara bé, és cert que no va generar consens i alguns comensals amb prou feines el van tastar. I nosaltes ben conents! hehehe

De segons vam triar tres arrossos que fan. Resulta que són un dels plats estrella de la casa i pel que vam veure també il·lustren força bé aquesta mescla de tradició i innovació. El més clàssic, correcte però sense emocionar, era un arròs mariner de vieira i llagostins. El pobre va quedar en un discret tercer pla comparat amb un catxondíssim arròs carbonara amb fals ou ferrat de parmesà (sí, com el plat de pasta per amb arròs, boníssim) i el magnífic arròs venere amb crema de formatge blau i polp. Anàvem avisat, que era boníssims. Però ens va sorprendre molt: sense dubte, un dels arrosos més originals i gustosos que hem provat mai. I ho diu un valencià, eh??!! 😛

IMG_4374.JPG

Un arròs realment espectacular. I molt equilibrat malgrat la potència del formatge blau. Molt gran | Olletadeverdures.cat

Ara bé, ens vam organitzar per poder tastar gairebé tota la carta. Dos que ja repetien es van agenciar el secret ibèric amb pasta caccerece a la salsa cafè París. No m’estranya, que el demenéssin! Junt amb l’arròs venere, del milloret dels segons. Original, subtil però poc gustós el llom de bacallà amb fonoll, poma àcida i tatziky de remolatxa. Nou a la carta, potser li faltava una mica de rodatge. I espectacular el menú infantil que es va arrear el petit de la cosa: quina hamburguesa de Calaf amb ou ferrat i samfaina rústica!

Les postres van ser una autèntica bogeria. Xavi tenia ganes que els tastéssim tots i, encara que ja estàvem força tips,  va treure tots els de la carta per a que féssim una mena de tast-degustació: arròs amb llet de coco i mango (refrescant i desconcertant, bona), El meló amb sorbet de llimona i llima (fantàstic, el vam agrair molt!), el trifàssic de Bayleys, xocolata, nata i baileys amb borwnie i un molt encertat pastís de formatge i fruits vermells amb forma d’ou ferrat (ens va agradar molt, aquest). Ara, el guanyador va ser la crema de nutella, un foundant amb gust d´ídem. Sensacional.

IMG_4378.JPG

Aquesta gent tenen bona mà, amb les postres. I les aprofiten per deixar anar la seva imaginació i (evident) esperit juganer… | Olletadeverdures.cat

Per acompanyar el dinar vam apostar per una garnatxa blanca de la Terra Alta, uns vins dels quals som molt fans darrerament. El millor del cas és que no el vam triar nosaltres, sinó un dels comensals que té un familiar que es dedica al comerç del vi. Frisach, es deia el vinet: ecològic, era molt fàcil de beure però elegant al mateix temps. Fruita per un tub que acompanyava molt bé. 1 ampolla cada dos, ens vam fotre! Tot aixó que us he explicat ens va costar uns 40€ per cap amb vi . He calculat el preu a ull perquè als postres ens van convidar. Sense, vam sortir a 35. Un preu que, vist el nivell i qualitat de la cuina, em va semblar més que bo.

El nivellàs s’entèn de cop quan saps qui hi ha al darrera de la part gastro: David Andrés és el segon de Jordi Cruz a l’Àbac (dues estrelles Michelin) i al febrer de 2015 va ser declarat el millor cuiner menor de 30 anys de la península Ibèrica al primer San Pellegrino Young Chef i li obrí les portes a la final mundial. Si voleu entendre de què va la seva cuina, mireu aquest post on explica la recepta que va dur a la final i que té, entre altres coses, una ceba al caliu cremada. Un jove prodigi sense por ni manies, vaja. Especialment si es té en compte que als 20 anys encara estudiava arquitectura i que va ser jugador de hockey professional. I aquí aprofito per col·locar-vos un spolier: al Somiatruites es poden provar coses semblants a les que es troben a l’Àbac!

La veritat és que em va semblar una aposta força arriscada. Especialment quan vaig veure que no estàvem només en un restaurant, sinó en una proposta d’espai cultural obert a la ciutat. L’espai diàfan està dissenyat per ser polivalent, amb taules que s’eleven amb sistemes de politges i deixar lloc per concerts, exposicions, xarrades i classes de l’Escola del somiatruites, un projecte ben xulo que busca apropar la cuina als nens. Tot plegat, al mig d’Igualada, una ciutat de menys de 40.000 habitants i que ha patit i encara pateix una reconversió industrial del tèxtil, la seva font de riquesa històrica.

Ho vaig entendre millor quan li vaig preguntar a Gemma pel nom del restaurant: “És diu somiatruites perquè ho són. I per la cançó de n’Albert Pla, que els agrada molt”. Clar, una gent que li agrada el Pla i que es consideren a ells mateixos uns somiatruites no estan per deixar-se dur per tonteries. I jo que me n’alegro: que segueixin somiant truites tant bones, que jo vull seguir venint a menjar-ne!

Salut!

Comparteix

    Comentaris

    • joan francolí cases

      31/07/2015 - 18:07

      Puc donar fe de les bondats del Somniatruites. El varem descobrir per casualitat i des de llavors no paro de recomanar-lo a tothom qui va a Igualada Per molts anys

    • Massitet

      12/08/2015 - 13:09

      Gràcies pel comentari, Joan! Ens alegra veure que més gent ho veu igual i que pensar disfrutar-ho també per molts anys! Salut!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús