Teoria i tècnica de l’asado argentí

Sóc una persona de mites gastronòmics. Tots els que no he tingut ni a la música, ni a la literatura ni a la política ni al periodisme, els tinc a la cuina. No són, però, cuiners. Són receptes. O, amb més precisió, àpats. Ja us en vaig explicar un aquí, també llatinoamericà. Avui us explicaré un dels més grans que mantinc: l’asado argentí.

Mai n’havia menjat fins diumenge passat, a casa d’uns amics de Buenos Aires. Alguns em podeu dir que podria haver-ho fet abans, en alguns dels molts (i bons, segons em diuen) restaurants argentins que hi ha a Barcelona. Però ja us he dit que el meu mite és un àpat: igual que el pernil veneçola el vaig voler menjar fet a casa, l’asado també. Sabia que era tot un  esdeveniment social i cultural, aixó de l’asado. I un restaurant, per molt bo que sigui, no t’ho dona. Feia temps que ho intuia i ara ho sé del cert.

foc.jpg

La parrilla en plenitud: flama al lateral i carn a la brasa | Olletadeverdures.cat

Un asado comença al migdia i no se sap molt bé quan acaba. Comença cap a quarts d’onze, quan el parrillero o asador es posa a fer foc. Sí, companys: qui fa l’asado és l’home. Com a tants països llatins, els àpats de festa els cuina l’home i no pas la dona. Això del foc no és pas menor, ja que els argentins són molt maniosos (llegiu exigents, va…) amb això de la brasa: ha de tenir la quanitat i la intensitat exacta; i tothom te la seva manera de fer-ho -que és la millor, esclar! ;-)

Mitja horeta o tres quarts fent foc i brasa (amb carbó vegetal o amb llenya) i llavors ja comença l’hora de posar els primers talls de carn. Quins són els primers? Doncs una parella una mica paradoxal, aparentment. Per una banda, les salsichas i chorizos parrilleros. Per una altra banda, la peça que trigui més en fer-se. L’explicació és molt senzilla: les salsitxes i els xoriços es començaran a manjar mentre es va fent la resta…

Choripan.jpg

Choripan per començar! La força de la senzillesa... | Olletadeverdures.cat

Comencem, doncs, amb uns trocets d’embotit  i el (per mi també mític) choripan: res més que els chorizos encastats dins de pa torrat. Mentre anem menjant, es posa en marxa la part social del ritual: mentre els nens juguen pel jardí on hi ha la parrila, els adults van endrapant mentre comenten com de malament està la vida, quina lliga  més bona ha fet el seu equip o aclarir si algú coneix la millor manera per anar no sé on a passar el cap de setmana…

Si no estàs atent, et pedràs una part d’un procés important: mariposear els chorizos. Bonic i poètic verb per dir que els has d’obrir per la meitat en horitzonal menys un trocet del mig; el suficient per a que tingui forma de papallona (mariposa). Ep! Què és això? El maestro parrillero ha aprofitat per posar una paelleta a la brasa amb una provoleta amb orenga: més munició per anar endrapant i rajant de polítics, banquers i futbolistes…

La cosa ja va cap a la taula, sembla: l’entranya, una tira fina i sabrossñisima que m’ha seduït per sempre, ja està al foc i trigarà poc en coure’s. El vacio, a mig cami entre l’entrenya i el bifé de chorizo pel que fa a mides, també està per cami. Una mica més de chorizo, salsichas i provoleta i cap a taula.

provoleta.jpg

Ep! La provoleta a la parrilla. No ho havia vist mai | Olletadeverdures.cat

La carn arriba en l’ordre invers d”entrada al foc: primer l’entraña (brutal, insisteixo), després el vacio (tendre, gustós) i acabar el bifé (què dir-ne?). Diuen els entesos de la cosa que, sense contar els entrants, la quantitat ha de ser de mig quilo de carn per comensal. Increïble, no? aixó sí; en un asado de llarga durada pots estar quatre o cinc hores menjant. Potser més. Qui menys sembla gaudir-ho és el asador o parrillero, que es passa el dinar pendent de la carn.

Les carns, per ordre i al seu temps
Un bon parrillero, em va explicar un amic, mai treurà tota la carn a l’hora i no deixarà de vigilar el foc i l’alçada de la parrilla. Sí, amics: en aquest país la graella és mòbil i puja i baixa en funció del foc, de la calor de les brases i de la carn que tens fent-se. Li vaig preguntar a Pablo si no era pesat, estar tot l’àpat pedent . “No, me encanta!!”, em va dir. El més convincent però, va ser la mirada cómplice i el mig somriure sorneguer amb què m’ho va dir. Què gran: s’ho estava pasant bomba, cuinant per nosaltres…

La carn no arriba sola, ni molt menys. Un acompanyament per baixar: amanida lleugera i fresca. Això, mana la tradició, ho fan les dones. Un acompanyament al nivell de l’exigència gàstrica: patates i moniatos (batatas) al caliu. Increïbles; es desfeien a la boca. Pintades amb mantega, que això és un plat de l’interior boví del país: l’oli d’oliva, per l’amanida d’influència mediterrània. La carn al punt: rosada i sanguinosa per dins; pero torrada i cruixent per fora.  Brutal. Molt bona…

Tres hores menjant carn, vaig calcular. Per acabar, unes postres ben argentines que vaig portar d’un curs de panaderia tradicional que havia fet divendres: gaznates i alfajores santefecinos. Com us podeu imaginar, lleugerets a matar. Dulce de leche per un tub i sucré glacé per si no estava prou dolç. Els encanten les coses ensucradíssimes, als argentins!

La parrilla, una qüestió d’estat
Bona part de la jugada del asado es guanya a la parrilla. I la mirada al cel que va fer Maria quan li vaig preguntar com havien fet la seva m’ho va confirmar: “no sabés la de dibujos que hiciiiiiiiimos”. Per a Pablo era important i li van dedicar hores.

carns.jpg

Ja podem començar! La resta anirà arribant mentre mengem... | Olletadeverdures.cat

Òbviament, mòbil (jo diria que si no ho és, ni ho consideren parrilla. Mira que et dic…). Però també havia de tenir un compartiment lateral separat de la parrilla en sí per a tenir sempre brasa fent-se. Per assegurar que no afecta a l’asado, una paret refractária per separar el dipósit de foc de la carn. Ho podeu veure clar a la primera foto.

Tenir parrilla es veu que és meravellòs, a l’Argentina: quan vaig comentar als amics de feina que el cap de setmana anava a fer una parrilla a casa d’un amic, gairebé em van felicitar. I, de fet, van comentar amb certa enveja catxonda la sort de poder tenir a casa una infraestructura clau en aquest país. Després de diumenge ho entenc millor i després de llegir un article sobre els asados a la premsa, ho comprenc del tot.

El asado com a gest d’afirmació nacional
A l’Argentina, el asado és una instució social venerada, cuidada i mantinguda. Familiar o amb amics, es fa els dimenges i és un signe d’identitat cabdal. Tant, que fins i tot li han dedicat estudis a la universitat. Aquí en podeu trobar una síntesi periodística, que explica coses ben curioses.

Per exemple, que fins al segle XIX només era de vaca. Va ser llavors quan es va afegir el xai i fins al segle XIX no va arribar el porc (és a dir, la salsitxa i el xoriço ara canònics). Els talls també s’han anat fet més petits, comparats amb els quarts d’animal sencer que es coien a la Pampa que el va veure nàixer. I una dada sociologica curiosa: no es converteix en el plat nacional que es ara fins a ben entrat del segle XX i per impuls dels immigrants i els seus fills.

Explica aquest estudi que la clau es “la ambición de los hijos de los immigrantes por ejercitar actividades que demuestren si argentinidad”. Això, sumat a una pujada de sous als anys 40 va fer més fàcil l’accès a la carn de capes cada cop més àmplia de la societat. Ja ho tenim tot, doncs:  lasado convertit en signe identitari…

Jo ja deleixo per repetir una demostració d’argentinidad;-)

Salut!

Comparteix

    Comentaris

    • Sara Maria

      11/07/2012 - 14:10

      Buffff… Ja m’agradaria a mi provar-ne una com aquesta!! No tardaràs massa a tornar-hi, no? Amb la Susanna!!!!

    • Queti B.

      12/07/2012 - 09:14

      Uauuuu! Un post tan saborós i mengívol com l’asado argentí que ens mostres. Sembla que els argentins el tenen considerat com la paella per ací. ;-) Que bé t’ho estàs passant, xiquet! Una abraçada plena d’enveja (sana, saníssima;-)).

    • Kissumenja

      12/07/2012 - 16:24

      Oioioioioioioioioioioi!!! Acabo de dinar però estic salivant!!! Com m’ha agradat aquest post!!! Sobretot perquè en uns dies jo també passaré per aquesta experiència!!!! :D

    • Anna

      13/07/2012 - 14:45

      Enlloc del món he menjat millor carn que a Argentina, i axiò que jo no sóc massa carnívora. Encara recordo els mítics choripans i els asados enmiog del carrer. Què bo!

      Petonets!
      Anna

    • Mar

      19/07/2012 - 22:41

      Massitet, cabrón, trabaja de peón!!!!! La mare de Déu, quin patir!!!

    • surfzone

      27/07/2012 - 11:32

      Així casolà no te’n puc dir res… però al Surf d’Arinsal (Andorra) he menjat les millors entraña i vacío de la meva vida. Glòria absoluta!
      M’ha agradat molt això d’anar endrapant mentre es va cuinant el menjar, ho aplicaré a les següents BBQ i calçotades que fem a casa.

    • Pibe Català

      29/03/2013 - 20:44

      M’esta caient la llàgrima de llegir-ho. Com ho trobo a faltar, vaig estar vivint 6 mesos a l’argentina i llegint aquest post no he pogut evitar recordar-ho amb certa emoció.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús