Arxiu del mes: setembre 2010

Arrels

dissabte, 25/09/2010

De tant en tant, els posts que publiquem no són de llocs on anem a sopar o de receptes que fem a casa, sinó que són propostes, per dir-ho d’alguna manera, dels nostres col·laboradors. Recordeu, si no, el munt que en tenim gràcies a Ca Massita! ;-) En aquest cas, el post el faig gràcies a què el meu pare m’ha comentat aquest cap de setmana que al programa d’España Directo de tve1 va sortir un restaurant de Minas de Riotinto, on jo vaig nèixer i d’on són els meus pares.

Pollastre a la anglesa

No només dic arrels per les meves, sinó perquè el cuiner relacionava l’origen del plat amb l’arribada dels anglesos per explotar les mines de coure, cosa que va durar més de 100 anys. Els meus avis, que hi havien treballat a les mines, viuen / vivien al barri “el Alto de la Mesa” que no era res més que unes quantes de línies de cases ben a prop de les mines, blanques, rectes, ben petites i senzilles, on van anar a viure els treballadors. En canvi, els empresaris anglesos vivien al barri “Bella Vista“, amb cases victorianes, ben boniques, amb luxes… Tots dos barris existeixen encara i és ben curiós veure com en són de diferents. Una altra de les curiositats del poble de Minas de Riotinto és el seu emplaçament actual, “El Valle“, que no és l’original perquè resulta que van traslladar tota la població perquè el seu emplaçament impedia que es pogués continuar extraen coure de les mines. Déu n’hi do!

Però bé, anem a la recepta que aquest blog és de cuina, oi? Els ingredients són aquests:

1 petxuga de pollastre,b100 g. de bacon, 1 ceba, manteca de porc, mantega, mostassa, formatge per untar, farina, llet, oli d’oliva i sal.

Agafem una petxuga de pollastre, la salem amb sal gruixuda i la passem per mostassa i farina. A una paella on tenim una mica d’oli, hi afegim manteca de porc i hi posem la petxuga. Un cop fregida, es posa dins d’una olla buida i la tapem per tal que el pollastre no s’assequi.

Per fer la salsa, tallem una ceba en trossets fins i petits, i els fregim amb oli i mantega (ei, això ho diu Carmelo, tot i que jo ho trobo més que greixós…). Un cop la ceba ha quedat transparent, hi tirem els dauets de bacon i ho deixem cinc minuts a foc lent.

Això no queda aquí, que encara es fa una beixamel, amb un toc de formatge per untar.

Només queda posar la salsa al plat, la petxuga i la beixamel per sobre.

El programa no m’agrada gaire i la reportera menys, però si teniu curiositat sobre aquestes coses, cliqueu aquí i escoltareu la recepta i altres coses de Riotinto de boca del cuiner.

Kissumenja

Sípia amb patates: un clàssic d’èxit assegurat

dimarts , 21/09/2010

La cuina tradicional és lletja. O com em va dir un dia la Mar Calpena molt acertadament, “és marró“. Això, a efectes gastronòmics no suposa cap problema, al menys per mi. Però quan tens un bloc de cuina i vols il·lustrar un post amb una foto el més xula possible, és un autèntic drama. Així ho he constatat avui quan he intentat fer una foto mínimament interessant de la sípia en patates, un plat conegudíssim de la cuina marinera tradicional, pel cap baix al tram central dels nostres Països Catalans.

A casa nostra, és un plat de diari bastant habitual. Per una senzilla raó: és una manera de menjar peix a la feina fàcilment, ja que és fàcil d’encabir en un tàper i també de menjar sense haver de fer operacions estranyes amb un ganivet -un estri força emprenyador si has de menjar a l’oficina, sincerament.  

DSC_0038.JPG

Lletja, marró... tot el que vulgueu. Però boníssima... | Olletadeverdures.cat

 

A més, ens encanta i l’anem variant segons temporada, sobretot incorporant pésols i/o carxofes. També hi ha altres variants, com guisar-la amb vi blanc o amb cognac o amb vi ranci; posar-hi pimentó roig agredolç o no; posant-hi aigua o brou de peix… Com sempre, la cuina tradicional es caracteritza per allò de que a cada casa tenen la seva recepta. La que us donem avui és la bàsica de casa nostra. A partir d’aquí, cada casa és un món…

  • dues sípies petites o una de ben maca
  • Dues patates mitjanes o una de grossa
  • Dues cebes mitjanes o… ;-)
  • Quatre dents d’all
  • Oli d’oliva verge extra
  • Pimentó roig de la Vera
  • Sal
  • Aigua

Posem una cassola de ferro al foc i quan l’oli estigui ben roent hi posem la sípia trocejada amb els dos dents d’all aixafats. Mentre, tallem la ceba a galls i la posem de seguida. “Remena, remena nena”, que diria la gran Mary Sempere. Mentre, pelem les patates i les esquixem. Això és important: cal trencar-les una mica i no tallar-les amb un tall net. D’aquesta manera solten el midó i fan una salseta que és pa morir-se!

Tornem a emular a Mary Sempere i tapem la cassola, abaixant el foc. Ho deixem tapat uns deu minuts i llavors espolsem per sobre el pebre vermell de la Vera (o d’on vulgueu, vaja) i tornem a marisamperejar. Ara és el moment de posar-hi una mica d’aigua, però que no cobreixi la sípia: amb poca ja es courà. Vint minutets…

I ja èstà. Amb un pim pam pum tindrem un plat de cuina popular que està ben bo. Si l’acompanyem d’una copeta d’un bon vi blanc com el Cristiari -que ens té el cor robat- això ja serà una cosa semblant a un moment d’aquells que et reconcilia, per uns segons, amb el món.

Salut!

Massitet

Història d’una dieta que mai hagués volgut acabar…

divendres, 17/09/2010

Mai hagués pensat que no m’agradaria acabar una dieta. El dimecres, la meva dietista Rosa Maria en va donar l’alta. Després de gairebé un any, he acabat  la meva reeducació alimentaria. El més curiós de tot és que, dos dies després, no me n’he adonat que he acabat la dieta. De fet, és que tampoc em vaig adonar que la vaig començar ni, tampoc, que l’estava fent. Amb aquesta paradoxa aparent (i una mica patillera, per no dir una altra cosa…) us vull dir que he fet una dieta que no ho semblava. I que ha funcionat: he acabat perdent 13 quilos!

DSC_0052.JPG

Crema de carxofes i pernil | Olletadeverdures.cat

Aquest post no és un anunci, encara que sóc conscient que ho pot semblar. Però com que procuro ser un paio honrat i a més ens hem autoimposat seguir el Codi Cuina, us ho diré explicitament i de primeres: avui us parlaré de com m’ho he passat de bé perdent pes el darrer any amb els meus amics de Menja Sa. Sí, són amics. Que quedi clar. Però són bons professionals. Això també que quedi clar. I per això us en parlo. Ei, i cada mes he pagat la quota religiosament. Sabeu que vull dir, oi?

Em podria dedicar a explicar-vos coses i parlar de com es de divertit perdre pes amb aquesta gent. Però només us diré quatre coses [sic] i us posare uns pocs exemples. La primera cosa que us vull dir: tenia els diumenges lliures i podia menjar el què volgués (però no ho feia, aquí està el truc!). La segona cosa, no he pres cap pastilla ni producte miraculós. Tercer, mai he pesat res del què he menjat. Si, nois, i així he perdut 13 quilos en 10 mesos. I quarta, cada setmana Rosa Maria m’enviava el menú  i feiem el seguiment per correu electrònic. Olé!

DSC_0953.JPG

Coquetes de verdures i formatge | Olletadeverdures.cat

Amb la darrera dada que us he donat ja veieu per on va la cosa: poc a poc i bona lletra, que ningú no ens cronometra -com diria La Trinca… Tenia prohibit perdre més de mig quilo a la setmana i en períodes com Nadal o Setmana Santa només haviem de vigilar de no pujar (gaire) de pes. Ho sigui, paciència. Però ara veureu que no ha estat gens difícil tenir-ne…

Uns quants exemples, especialment pensats per als qui (com jo) heu necessitat ajuda un parell de cops. Quantes vegades heu fet una dieta que us ha permès menjar tres canalons de carn un dia normal i corrent? O una paella? O carn de tota mena rostida? Quantes dies heu fet amb cinc àpats, inclos esmorzar d’entrepà, suc de taronja i cafè amb llet? I quantes, quantes amb un sopar de dos plats i iogurt de postre? Per no dir les aletes de pollastre rostides a la mostassa…

DSC_0004.JPG

Rostit de pollastre i pinya de la Ruscalleda | Olletadeverdures.cat

Doncs això, nois i noies, és el què m’ha obligat a menjar , amb força i violència, Rosa Maria de Menja Sa ;-) . Molts lectors ja els coneixeu perquè tenen bloc. Ara jo us en parlo com a pacient que ha aprés una cosa molt important: a gaudir menjant però amb una dieta sana… i perdent pes! Sense productes estranys i sense renunciar a res. Si més no del nostre gust. I sí, tots els plats que veieu els he menjat durant la dieta (bé, algun forçant el límit…). El millor de tot és que ara, que se suposa que he acabat, puc continuar menjant el mateix que menjava. Tu diràs! ;-)

I ara la prova del nou per als qui ens heu seguit els darrers mesos: heu notat, al bloc, que he(m) fet dieta? Ja, ja ho sé que no! ;-)

Salut (i dieta sana!)

Massitet

Hamburguesa pim pam pum

dimecres, 15/09/2010

Estic segur que us ha passat, si més no, un cop: arriba l’hora de dinar, us heu despistat i no teniu res preparat. Això és el què ens va passar fa uns dies. Estàvem a punt de marxar de vacances i només teniem a la nevera dues hamburgueses, un tros de formatge de rulo de cabra, un pot de Pebrots del Piquillo de Lodosa i una bosa de fulles d’espinacs Florette a punt de canviar d’estat…

DSC_0184.JPG

Doncs això: feta en un pim pam pum! | Olletadeverdures.cat

Amb tot això i una mica de ganes (i gana, que fa augmentar espectacularment la creativitat) ens vam inventar l’hamburguesa que heu vist. Només vam fondre el formatge amb una mica de llet, vam passar la carn per la planxa, vam escalfar els piquillos amb mica d’oli d’oliva i ho vam acabar de muntar posant a sobre les fulles d’espinacs amanides amb oli i sal … Les gotetes vermelles: l’oli d’escalfar els pebrots.

Vam quedar tant contents d’aquesta hamburguesa feta en un pim pam pum, que vam pensar batejar-la, incorporar-la al nostre receptari i compartir-la amb tots vosaltres. I ja estem preparant una variant: amb crema de manxego, tal com l’hem menjada al Petra, un dels restaurants de l’Ada Perellada…

Salut!

Massitet

Cóc de tonyina a l’antiga

dissabte, 11/09/2010

Aquest post podria acabar sent una mica vergonyant per a mi, la veritat. Després de publicar, com a coautor, un llibre de receptes tradicionals de Vìnaròs, explicar en un post que aquest agost has fet el teu primer cóc de tonyina et pot deixar en força mal lloc. Si més no, es pot interpretar molt malament… Així que anirem amb una mica de cura i sempre buscant la vostra complicitat… ;-)

Vergonya, cavaller, vergonya!!!
Quan penso en el nostre primer cóc, sempre em venen al cap aquestes paraules que el Rei En Jaume va dirigir als seus cavallers quan no s’atrevien a atacar la ciutat de València, llavors en mans sarraïnes. Mira que trigar tant! Mira que no atrevir-nos fins ara! Aleshores, m’ho miro d’una altra manera: després d’haver-les vist fer centenars de cops, després d’haverne parlar al bloc, haver fet el llibre m’ha animat a fer-les a casa…

DSC_0192.JPG

Pla general. A notar la forma i gruix irregular... | Foto: Olletadeverdures.cat

De fet, la publicació del llibre m’ha tornat a connectar amb les meves arrels i ara busco de manera compulsiva (preocupant???) la manera de fer cócs i provatures vàries amb les receptes. El cóc ràpid ja el tenim controlat, el cóc de tonyina estem en camí i la coca boba serà el proper pas… Així que vergonya, al final, ben poca. Més aviat alguna cosa semblant a una mica orgull ben entès! No? ;-)

Res diferent… tret de la presentació!
No us penseu, estimats amics que l’heu comprat, que avui us donaré una recepta diferent de la del llibre. En absolut! De fet, el cóc que veieu a les vostres pantalles està fet seguint fil per randa la recepta de la pàgina 13. Amb una sola diferència: la presentació i, de fet, la manera de pastar-lo. En aquest cas, hem optat per fer-lo com sempre li he sentit dir a la meva mare que es feien en la seva versió més primigènia…

DSC_0185.JPG

Val, c'acord: hi ha massa vora! Però es que vam fer curt de mullat! | Foto: Olletadeverdures.cat

Tal com expliquem al llibre, l’origen dels cócs es troba en els dies de pastar, quan les dones acudien a les fleques a fer-se el  pa. Llavors, un cop fetes les peces de pa i si sobrava un tros de pasta, el repastaven amb un xorret d’oli d’oliva, l’esclafaven mal esclafat amb quatre cops de ma i li posàven a sobre el que tenien de casa. Per tant, els cócs no eren bonics ni res per l’estil. Més bé tirant a desgraciaets, com diríem al poble.

Primer_cóc_tonyina_agost2010.jpg

Escaldant tomates, pastant amb la TM31, dessalant la tonyina, comprovant el punt de la pasta, deixant-la fermentar... | Foto: Olletadeverdures.cat

 Jo mai els havia vist fets així, de manera que el primer dia que el vam fer en vam fer dos: un amb llandeta, tot quadradet i mono, i l’altre a l’antiga… Bé, i de passada em permet justificar que el cóc no és massa bonic i que té molta vora, tal com em va fer notar una persona que, fins llavors, tenia per amiga… ;-)

Així que, estimats i estimades, si el cóc no us surt bonic sempre podeu dir que es deu al vostre amor desmesurat per la tradició… A que mola? Je!

Salut!

Massitet

Les Moles: un sopar històric, de veritat…

dilluns, 6/09/2010

La nostra passió pel Restaurant Les Moles, d’Ulldecona, no la tenim precisament amagada: consta com un dels millors restaurants on hem menjat mai i us n’hem parlat aquí i aquí. Per tant, ja us podeu imaginar que el dissabte passat vam córrer cap al nostre país petit per tal de poder assistir al sopar de celebració dels 18 anys d’aquest espai gairebé totèmic per a nosaltres.

18 anys als fogons
Resulta que la Setmana Santa de 1992 va ocórrer un miracle, a Ulldecona. El cuiner de Les Moles no va poder acudir a treballar i Jeroni Castell, que llavors estava a la sala, va fer el triple  salt mortal cap a la cuina (sense xarxa) i s’hi va quedar per sempre més. Així va començar la nova etapa del restaurant, marcada per la investigació, la renovació i l’aposta per l’alta cuina creativa. S’havien acabat les paelles i la carn a la brasa. El resultat és un dels millors llocs on es pot menjar al sud de Tarragona i el nord de Castelló.

El polvoró d'Oli d'oliva d'Ulldecona, obert... (2008)

Polvoró d'oli d'oliva d'Ulldecona. Un prodigi tècnic... amb gust d'oli d'oliva! | Olletadeverdures.cat

No insistirem en perquè ens agrada tant aquest lloc: us ho hem argumentat en els dos posts que hem enllaçat més amunt, sobretot al segon. Avui només us volem mostrar alguns dels plats que ens van donar i destacar-ne sobretot cinc. Són els que més ens van agradar i que, creiem, expliquen com cuinen de bé en aquest lloc i com han trobat el seu propi discurs en la renovació i reinvenció de l’imaginari culinari de les comarques del centre del país.

La revolució permanent
Si Trotsky visqués i fos afeccionat a la cuina, seria fan de Les Moles: és un bon exemple de la revolució permanent. A l’àpat de dissabte ho van mostrar perfectament: han anat millorant tècnicament amb el pas dels anys i han anat fent una cuina cada cop més seva, més pròpia. En el nostre àlbum Picasa trobareu les fotos de tots els plats i l’any que el van fer: una cronologia força clara de l’evolució de Jeroni Castell i la seva mà dreta, Juanjo Roda.

Gelat de gambes a l'allada (2007)

Gelat de gambes amb allada: pur sabor de gamba! Brutal! | Olletadeverdures.cat

Si bé la revolució és permanent, el mateix Jeroni va explicar que no van poder posar cap dels plats anteriors a 1997: no estaven al nivell del restaurant d’alta cuina que és, ara mateix, Les Moles. El primer plat que és troba és de 1997, el galet farcit, que per als cuiners marca el punt d’inflexió: a partir d’aquí va començar tot. Com també explica Jeroni, el gran salt l’han fet “els darrers quatre o cinc anys”. Nosaltres estem d’acord: els plats que més ens van agradar són d’aquest període…

Coca de cavalla i angules (any 2009)

Una de les estrelles de la nit: coca de caballa i angules... | Olletadevedures.cat

No ens enganyem: és dificil mantenir un nivell brillant durant 18 anys i durant 18 plats (sí, el menú tenia 18 entrades… aquí el trobareu). Però tots els plats  et deien alguna cosa, bé amb el sabor  bé amb la seva història i plantejament. Sabors clars, molt marcats i ben lligats en la gran majoria dels plats. Brillants, directament, els cinc que us destaquem en fotos i d’altres que no són aquí perquè ja n’hem parlat en altres llocs. Un sopar inoblidable. Sense cap mena de dubte, històric. Si més no, a cals Olletos…

Una nit perfecta
Un menú especial d’aniversari, amb 18 plats representant els 18 anys. Ni fred ni calor, nit clara i un grup de jazz tocant tot el sopar, tot plegat en els jardins del restaurants i amb vistes a la pedrera d’on treu el nom. Per maridar, cinc caves diferents de Caves Ferret: molt interessant el Brut Nature Barrica Gran Reserva 2003 i curiós el Ezequiel Brut Nature Gran Reserva 2002, que es passa 72 mesos en barrica. A més, amb maridatge comentat.

Peus de porc amb sípia del punxó i escamarla a la planxa (2006)

Peus de porc, sípia del punxó i escamarla. Excel·lent... | Olletadeverdures.cat

La veritat, 75 euros per tot plegat ens sembla un regal. Sembla que els regalats siguin els clients, en comptes dels qui celebren l’aniversari! No és un mite: menjar alta cuina també és més barat fora de Barcelona… Si ho voleu disfrutar, teniu poc temps: només fins el proper diumenge, 12 de setembre. Espavil! ;-)

Postres de xocolata CREO (2010)

La joia dolça de la nit (i de l'any!): gelat de xocolata CREO, de Tortosa (fet amb farina d'arròs...) | Olletadeverdures.cat

Si la cosa segueix així, no ens cansarem de parlar bé de Les Moles. No ens n’amaguem: ens sentim amics dels responsables i potser això afecta al nostre judici. I us ho volem dir. Però amb aquesta gent al capdavant, ens veiem amb cor de ficar la mà la foc: és un gran lloc per anar a menjar. Són uns grans professionals que mereixen una miiiiiiiica més de reconeixement. Vosaltres ja m’enteneu! ;-)

Salut i per molts anys!

Massitet i Kissumenja

La pasta d'en Badia

dimecres, 1/09/2010

Hi ha persones que, el dia que les coneixes, intueixes que et marcaran. Que no et deixaran indiferent. No saps en quin sentit, però saps que coneixer-lo et canviarà la vida d’alguna manera. Badia era una d’aquestes persones: impetuosa, vitalista, de tot menys moderat. D’aquelles persones que quan es posava a fer una cosa ho feia per anar a fons, per deixar petjada. Que no et deixava indiferent i que feia les coses com les sentia…

De la universitat a la cuina. O sigui, fins a dins de tot…
A Badia el vaig conèixer el 1998, quan em va donar classe de Recepció de la comunicació i opinió pública, a tercer de carrera. Em va agradar tant -ens va agradar tant- que el vam convidar a un parell de sopars de classe i ens vam fet alguna cosa semblant a amics. Llavors, coses de la vida, es va fer parella d’una de les meves millors amigues i vam passar a amics. Bons amics, diria jo. Ell amb la seva Voll-damm i jo amb el meu tallat sense sucre, xerrant al bar de la Facultat de ves a saber quantes coses. Vam compartir taula i àpats impossibles -com el “cabrit injectat” de Girona!- i em va fer, com en moltes altres aspectes de la vida, un regal culinari…

In memoriam
Aquest agost ha fet quatre anys que Badia ens va deixar. Un estiu va marxar a El Salvador a treballar amb els moviments socials del país.  A lo grande, impetuós. Com sempre. Però va tornar malalt. Afeblit, fotut. Com mai.  Tinc aquest post com a esborrany pendent d’escriure des de fa tant temps com tenim el bloc. Enguany, no sé perquè, m’ha sortit escriure’l i acabar-lo. Suposo que el temps ajuda a metabolitzar les patades… Buf, si Badia llegís aquesta frase em fotria un calbot: quin topicarro, eh, company?

DSC_0017.JPG

Pasta, gambes, alls i bitxos. Fàcil i directe | Olletadeverdures.cat

Hora de fer un homenatge a en Badia, que també era gran i impetuós a la cuina. Feia poques coses, però les fotia bé. Tenia el morro fi, el xicot. Agafem uns tagliatelle d’espinacs i els posem a bollir. Mentre, agafem unes bones cues de gamba i les saltem a foc viu amb alls i uns bons bitxos. Ja he avisat que era impetuós, en Badia! Quan la pasta estigui al dente, l’afegim a la paella on estem fent el saltat i deixem que agafi el gustet de l’oli d’oliva verge extra que hem fet servir per al saltat.

Directe, clar, eficaç, potent. Em va marcar a classe, a la vida i  a la cuina: aquest és un clàssic a cals Olletos. Per beure, una Voll Damm. La veritat és que mariden bastant malament. Massa amarga, massa cos per a la pasta. Però aquest és un meridatge sentimental, que no atén ni a retrogustos, ni a aromes ni a textures. Al Badia li agradava la Voll Damm. I punt. Com sempre. A la seva. A la bona.

Salut, república i independència, Badia!

Massitet