Arxiu del mes: agost 2010

Llangostí Tapa Tour Vinaròs 2010: a per ells!!

diumenge, 29/08/2010

Els darrers anys, tinc la sensació que el meu poble està que no para amb activitats gastronòmiques. Enguany, la gent del Patronat Muncipal de Turisme han posat en marxa una iniciativa que permet conèixer els restaurants de Vinaròs, menjar llagostins del poble a un preu més que assequible i, damunt, votar i triar quin cuiner s’ho ha currat més…

Llangostí Tapa Tour Vinaròs 2010
Amb aquest nom una mica catxondo, i amb el groc i negre com a color corporatiu imitant la volta ciclista francesa, s’ha posat en marxa un concurs en el qual participen nou dels restaurants que formen part de Vinaròs Gastronòmic. Es tracta d’un concurs en el qual els nou restaurants participants ofereixen una tapa basada en el llangostí i una copa de vi per cinc euros. Està associat al Concurs Nacional de Cuina aplicada al llangostí, on es solen presentar (i guanyar…) restaurants de fora del poble.

DSC_0189.JPG

La tapa d'El Bergantin, ben bona! | Foto: Olletadeverdures.cat

Sí, sí: per cinc euros! En aquest document PDF podreu trobar els participants i les tapes que presenten a concurs. Els comensals que hagin menjat pel cap baix sis tapes podran votar per la millor i participar en un sorteig que té com a premi un sopar per a dues persones a qualsevol restaurant del club Vinaròs Gastronòmic. No em direu que no és una bona manera de conèixer els estupendos llagostins del poble. A per eeeeeeeeeeeeeeeeeeells!!! ;-)

Les dues primeres: El Bergantín i el Mesón de la Mera
Fa uns dies vam baixar a Vinaròs i vam aprofitar per fer un parell de visites. La primera, a un imprescindible de la nostra agenda gastronómica local: El Bergantín. Es prsenten a concurs amb “Pasta de full de llangostins, ceba confitada i emulsió de taronja”. Ració generosa que permet repetir una tapa força aconseguida, amb el gust del llagosti una mica camuflat per la resta d’ingredients, però ben agradable de menjar. Bona, ben bona.

DSC_0194.JPG

Solla -Cru, la tapa d'El Mesón de la mera | Foto: Olletadeverdures.cat

L’altra tapa és d’un restaurant que mai havíem visitat i que, francament, ara ens penedim. El Mesón de la Mera ha preparat una tapa molt sofisticada sota el nom Solla-Cru, que entre parèntesi ens expliquen que són unes “Sopes rossejades i carpaccio de llagostins amb un cruixent de llangostins”. Doncs això: llangostí. Res més. Un sabor pur, net i marcat de llangostí, de marisc, de glop de mar. El joc està en les textures, més toves, més cruixents, més humides, més seques. Ens vam quedar impressionats, de veritat.

Els amics de Gastronomia&Cia ja les han provades totes i en aquest enllaç trobareu els comentaris de gairebé totes. Si no sabeu que fer algun cap de setmana fins al 21 de setembre, ja ho sabeu: agafeu la bicicleta i veniu a recórrer el tour de restaurants de Vinaròs. A la vista teniu dues bones raonsUna manera curiosa i ben gormanda de conèixer el poble i la seva cuina. Sereu benvinguts, no ho dubteu!

Salut!

Massitet

Idiazábal de pastor: una experiència iniciàtica

dijous, 26/08/2010

Ara fa més de tres anys vaig viure tres mesos a Euskadi. De fet, aquest bloc va nàixer allà, mentre estava treballant a la Universitat del País Basc. Rodejat de pintxos, kokotxes, marmtiako i una cultura gastronòmica que es podia respirar a molts dels racons d’aquest país amant del producte, la bona taula i el bon menjar. Per tant, aquest bloc li deu molt a la terra dels bascos…

La memòria dels aliments: quan les menges tenen història
Allà vaig descobrir moltes coses. Només cal que mireu els posts sobre els pimientos de piquillo, les carxofes o els espàrrecs de l’Horta de Navarra, que a tota Euskal Herria estimen amb bogeria justificada. O que li doneu un cop d’ull a les pàgines sobre tapes, pintxos i platillos; o restaurants: tres anys després, encara estan farcides de referències a temples bascos de la bona teca.

Però, vist amb perspectiva, hi ha una cosa que haig d’agrair especialment al País Basc i a la seva gent. Sobretot a Aitor, que va ser qui primer me’n va parlar… Allà vaig tenir el meu primer contacte seriòs amb el formatge artesà. El de petita producció, fet amb la millor matèria primera, respectant cicles naturals i tècniques ancestrals. Allà, de la ma de l’anomenat Idiazábal de pastor, vaig prendre consciència que els formatges -que els productes alimentaris- poden tenir història. Poden tenir, en definitiva, memòria.

cuna.jpg

Un formatge Zumitz, l'elit de l'Idiazabal | foto: el pingue

Va ser com una mena de procés iniciatic. De formatges artesans ja s’havia menjat i no pas dolents. Però no els valorava més enllà del propi plaer de menjar-los, del seu valor com a menja. Amb els formatges artesans d’Idiazábal, vaig fer una cosa més: em vaig conectar a Internet i vaig buscar més informació. Aquí va quedar, i mai vaig fer el post sobre el formatge. Com sí que havia fet amb els pebrots, les carxofes o els espàrrecs. Aquells primers posts són, de fet, fills del meu primer mos a l’Idiazabal de pastor.

Artzai Gatza: la qualitat dins de la qualitat
Els anomenats Idiazábal de pastor són una mena de denominació d’origen dins de la denominació d’origen i es coneixen sota la marca Artzai Gazta (formatge de pastor, en traducció lliure…). Estan elaborats artesanalment pels mateixos pastors que cuiden les ovelles i només empren la llet dels seus ramats, sempre formats per les races autòctones Latxa i Karrantzana. A més, s’elaboren seguin els mètodes tradicionals i amb respecte pels animals i l’entorn que els cria. Una meravella, vaja…

capsa.jpg

L'elegància de l'etiqueta negra... | Foto: el pingue

D’Artzai Gazta n’hi ha dues categories: els Zumitz, o etiqueta verda, i el Latxa-Gazta, o etiqueta negra. Els primers serien com els genèrics, com els normalets. Però ull, quins genèrics!!! En canvi, els etiqueta negra són l’elit, de l’elit, de l’elit: els cosos especials del formatge Idiazabal. Com podeu veure a la fotos, els negres van empaquetats de manera especial i van acompanyats d’una etiqueta que explica d’on ve i com es fa. Òbviament, no vaig poder fer res més que connectar-me a Internet i buscar més informació…

Tots dos, verd i negre, són formatges excel·lents, de marcat sabor a llet d’ovella i de textura entre terrosa i mantecosa, força greixós (han de tenier pel cap baix un 45% de matèria grassa). Són formatges de llet crua i que pateixen un control de qualitat especialment estricte. Són d’aquells formatges que no pararies de menjar, una cunya darrera de l’altra. A mi, personalment, em va agradar més l’etiqueta verda, encara que no li faria cap fàstic al negre. El vaig trobar més suau, més matisat. El negre tenia una potència increïble i una aroma penetrant, mentre que el verd el vaig percebre com més equilibrat, més suau…  Ei, ja us havia avisat que la cosa era seriosa…

És un producte relativament fàcil de trobar a Barcelona, especialment pels volts del Nadal. A casa nostra són un producte excel·lent que procurem que no falti a taula llavors, un moment de l’any donat per a luxes gastronómics.  Si el proveu, entendreu perquè! ;-)

Salut!

Massitet

P.S.: Avui a la tarda parlo per la ràdio Onda Vasca sobre blocs i gastronomia. M’ha vingut de gust fer un post relacionat amb Euskadi, i la tria ha resultat fàcil. Per això avui parlo d’aquest formatge. Les fotos són del Pingue, un altre fan de l’Artzai Gazta. Gracias, maestro!

Oda a la dinastia Shunka…

dilluns, 23/08/2010

No sé perquè, sempre que penso en el Japó m’acaba venint al cap la imatge del seu Emperador i tota la història que tenen muntada amb això de les dinasties. Forma part del meu imaginari particular sobre el país, ple de gent que sempre parla que pareix que estigue enfadada, que es passa el dia fent reverències i que es mou d’una manera tan concreta i precisa que semblen haver-s’ho estudiat, per no dir que ho han coreografiat…. Avui, posats a parlar del restaurant Koy Shunka, no he pogut evitar anar a parar a aquest tòpic meu…

Del Shunka al Koy Shunka
La veritat és que, a més, el tòpic em resulta pràctic per ordenar i donar una mica de sentit al post. Avui us volem parlar del millor japonés que mai hem tastat (el Koy Shunka), que resulta que és el germà gran del Shunka,  curiosament el millor restaurant japonès que coneixiem fins haver anat Koy. Ja ho veieu: germans, familia, dinastia…

DSC_0252.JPG

Crema d'alberginia | Olletadeverdures.cat

Doncs això, que es veu Barcelona acull (ho vaig aprendre llavors), dos dels millors restaurants japonesos d’Europa, fills tots dos de l’emperador (llegiu cuiner), Hideki Matsuhisa, considerat un cuiner de referència mundial. Per entendre’ns, el Shunka seria l’equivalent del restaurant popular, mentre que el Koy Shunka seria el restaurant d’alta cuina, amb notes d’autor. L’aatra diferència està en la decoració (tabernària vs luxosa). En tots dos casos, s’hi solen veure japonesos menjant, cosa que s’entén com un indicador de qualitat. 

DSC_0272.JPG

Carpacció de vieires i minipanís amb tòfona blanca d'estiu | Olletadeverdures.cat

Teníem pendent anar-hi des de feia molt de temps. Exactament, des que havíem anat al Shunka. Però va ser un correu de Manuel Gago titulat Propuesta indecente miércoles noche el que ens va espolsar la son de les orelles a quatre blocaires xerraires que sempre deien d’anar però mai ho acabaven de fer: nosaltres, la Sara Maria i la Mar. I tan indecente! Estic segur que en algun lloc del codi penal i de les escriptures sagrades d’un munt de religions diu que gaudir tant menjat és delicte o pecat mortal!

Una idea molt remota
Sobre cuina japonesa no en tinc la més remota idea, ja us ho dic ara. Més enllà del tòpic sobre el peix cru que baix deixar endarrera fa un temps, només sé que tenen un escrupulós culte a la qualitat i la frescor del producte; i una obsessió per la puresa dels sabors. Doncs al Koy Shunka d’això en sobra i és la font d’un plaer constant. Com va dir Gago en un post que li va dedicar fa temps, el Koy Shunka és un lloc on mai voldries que paressin de donar-te de menjar.

DSC_0292.JPG

Fideus somen amb llangostins | Olletadeverdures.cat

Vam demanar el menú degustació (65€ per cap sense vins), que són 9 entrades més unes postres. Gago, mestre de cerimònies per la seva experiència al local, ja ens havia explicar que, després del novè, encara et pregunten si en vols un altre. Òbviament vam dir que sí: qualsevol renunciava a un parell de minuts més de plaer! Que no parin de treure menjar, si us plau…

DSC_0315.JPG

Vedella Wagyu a la planxa | Olletadeverdures.cat

És més, encara no portàvem tres plats i ens vam adonar que tots patíem per si faltava poc! En un moment, Gago va dir: “Para que tengais una referencia: este plato de ahora es el que comian las chicas de al lado cuando hemos entrado”. Tots vam suspirar: buf! Encara ens quedava, pel cap baix, mig hora d’activitat delictiva… Això és el que vull dir: que no vaig entendre gairebé res del què em menjava, però que no hagués parat de fer-ho fins rebentar!

Una cerimonia culinària com a espectacle
No hi ha cap dubte: si vas a un japonès, demana que et posin a la barra. S’ha de tenir vista a la cuina, s’ha de poder veure com et fan el plat al teu davant. Com el tall de tonyina i la boleta d’arròs es converteixen en una joia que t’explota a la boca i et fa perdre el sentio una estoneta… Pel mateix preu, tens sopar i entreda a un espectacle de dansa contemporània (o tradicional japonesa?), plena de paios amb ganivets, que parlen a cops secs i que es mouen com si executessin una coreografia. El què us deia, vaja…

DSC_0269.JPG

Un pas (petit) de la coreografia... | Olletadeverdures.cat

La cura amb que toquen el producte, la precisió amb que executen el tall, el somriure i reverència amb que t’entreguen el plat… Tot això t’ajuda a entendre perquè a aquestes senyors se’ls tracta de mestres. Sí, sí, els diuen mestres als cuiners de shushi més bons. Un espectacle brutal, que culmina amb un calfred que et recorre l’esquena cada cop que et poses una mos a la boca.

DSC_0308.JPG

El resultat del "ball": shashimi de tonyina | Olletadeverdures.cat

Vaig sortir del Koy Shunka com embadalit, fascinat. Com quan, de menut, te porten a la fira per primera vegada i tot està ple de coses que et criden l’atenció, de llumetes que et demanen que les mires i de sorolls que es solapen i no es deixen escoltar els uns altres. Suposo que és l’impacte de la novetat (primer cop que pillo barra en un japo), però estic disposat a repetir tantes vegades com calgui. Ja purgaré els pecats quan tingui una estona…

Salut!

Massitet

Nota: crec que és la primera vegada que em pasa. No sé quin plat triar de tots com el millor. Si m’obliguen, abans em faig l’harakiri! ;-)

Irish Stew: la carn d’olla irlandesa?

dimarts , 17/08/2010

Segurament, una de les maneres més habituals que tenim per mirar d’entendre les coses que se’ns posen al davant per primera vegada és comparar-les amb quelcom que ja coneixem. D’aquesta manera, fem nostre allò que tenim al davant; ho fem familiar i llavors som capaços de processar-ho amb més facilitat… I així ho va fer Massitet quan se li va posar l’Irish Stew al davant fa uns dies a Cork: “Ostres, això sembla una mena de carn olla irlandesa…”. 

Carn d’olla? Bé, amb menys verdures i feta amb xai; en tot cas…
Un cop havent-la menjat i havent llegit la recepta en tres llibres de cuina irlandesa (sí, colla, hem tornat carregats…), la comparació seria vàlida en primera instància. A fi de comptes, un Irish Stew (estofat irlandés, literalment…) és una mena de bollit de carn i verdures, com la nostra carn d’olla.

IMGP5202.JPG

Irish Stew del Farmgate Cafe, a Cork (Irlanda) | Olletadeverdures.cat

 

El que passa, com vereu ara a continuació, és que els ingredients són diferents, però la base és la mateixa. La recepta que us passem és la de la Darina Allen, patum de la cuina irlandesa. Es la mater familia de l’escola de cuina Ballymaloe, una santa institució gastronómica a l’illa…

  • 1 quilo i quart de xai tallat a tires grosses (preferiblement de la cuixa, encara que hi ha qui empra xulletes)
  • 5 cebes mitjanes
  • 5 pastanagues mitjanes
  • 1/2 litre d’aigua o de brou de xai (si senyors, hi ha qui el fa amb brou)
  • 8 patates o les que vinguin de gust [sic.]
  • 1 rameta de timó
  • 1 culleradeta de julivert
  • 1 culleradeta de celerí
  • Sal i pebre

Agafem la carn de corder i li treiem l’excès de greix, que posarem en una paella a sofregir. Amb aquest greix, rostirem al foc la carn salpebrada fins que agafi color i la posem en una olla. En el mateix greix, sofregim les cabes i la pastanaga, que passarem a la mateixa olla on tenim la carn. Llavors, ho cobrim d’aigua o brou i ho posem a bollir. Ara hi afegim les patates i el timó.

Ho tapem i ho posem al forn a temperatura mitjana fins que el xai estigui ben tou. Un cop està cuit, retirem el brou per colar-lo (està molt greixós!) i el tornem a posar sobre la carn i les verdures. És ara quan espolsem per sobre el celerí i el julivert. Ja el tenim llest per servir-lo. En algunes cases, del brou en faran sopa. Oi que us sona? En canvi, es veu que més habitual és servir-lo con veieu a la foto, més aviat sucós. Com veieu, la comparació amb la carn d’olla ja ha començat a patinar una mica… ;-)

Un plat de la Irlanda agrícola més pobra…
Segons explica l’Allen en el seu llibre Irish traditional cooking, l’origen del plat es troba en els temps en que l’economia de la illa - com la de tants altres països europeus- era bàsicament agricola. Es tractava d’un plat d’aprofitament lligat a la matança…del xai. Cada cop que una família més o menys benestant matava un xai, compartia amb els amics i veïns un guisat com aquest fet amb les carns de menys qualitat: les costelles amb menys carn, el coll i altres menuts.

Nosaltres el vam menjar la restaurant Farmgate Cafe, a sobre de l’English Market de Cork, un autèntic temple del plaer gastronòmic digne de les  peregrinacions més santes… La sensació que tenim és que el nostre plat deu ser una versió actualizada, és a dir, desgreixada, ja que no teníem la sensació d’estar menjant res tan potent com el què hem descrit… Signes dels temps, això d’alleugerir plats antics…

Si mai aneu a Irlanda, proveu-lo: a banda de ser el plat nacional, està boníssim!

Salut!

Massitet i Kissumenja

P.S.: Val, d’acord, potser no és una recepta massa addient per a l’estiu català. Però acabem de tornar d’Irlanda i us ho volíem comptar! A més, la màxima a Cork va ser de 19 graus… Hi havia dies que fins i tot venia de gust! ;-)