Tres anys i cent-i-pico receptes després, ens hem dignat a crear una pàgina del bloc on es recullin totes les receptes que hem fet des que vam crear el blog. Certament, teníem la sensació de tenir un deute amb els nostres lectors: a fi de comptes, la majoria de la gent que ens visita ho fa buscant receptes. A més a més, molts dels nostres lectors habituals ja ens havien reclamat fer aquesta pàgina, ja que els ajudava a navegar per un bloc que, per sort nostra, visiten sovint.
Per tant, estimats, aquí el teniu. El podeu trobar a travès d’aquest enllaç i també a la columna dreta del bloc, just allà on hi ha la nostra selecció de restaurants, botigues, etc… Esperem que el disfruteu i que en tregeu profit. És el que ens faría més il·lusió!
Salut!
Massitet i Kissumenja
P.S.: Us hem dit que tenim pàgina al Facebook? Encara no tenim enllaç al bloc, però si voleu sentar-hi podeu fer-ho clicant aquí…
El passat 27 de maig va fer 10 anys que servidors de vostès estan junts. Des de l’any 2000, i com podeu imaginar, el 27 de maig és dia de festa grossa a casa nostra. Sempre ens hem fet regals sorpresa i hem cuidat molt els detalls. Ara, enguany la cosa ha estat, sincerament, extraordinària i tots dos hem tocat el cel literalment i metafòrica: Kissumenja li va regalar a Massitet un vol junts en helicòpter sobre Barcelona i Massitet li va regalar a Kissumenja un àpat plegats a El Celler de Can Roca. Aqui va la crònica gastronòmica de la celebració d’una dècada plegats…
El Celler de Can Roca: Per què
Des que es va acabar la celebració del nové aniversari, Massitet ja tenia clar que el 10è seria a El Celler de Can Roca. Per raons sentimentals, òbviament: amb la Kissumenja es van conèixer a Girona i aquest va ser l’escenari dels nostres primers encontres amorosos. Per tant, el regal complet va ser un cap de setmana a la nostra primera llar…
La fusta i el coure de la façana ja conviden a entrar... | Olletadeverdures.cat
El restaurant? Des del cinquè aniversari, el regal de Massitet és un sopar sorpresa en un restaurant amb estrella Michelin. Una manera com una altra de marcar un dia especial, una diada important. I enguany que feiem 10 anys i estàvem decidits a celebrar-ho com es mereixia, la tria es va fer sola: El Celler de Can Roca. Està a Girona, té tres estrelles Michelin i està considerat un dels millors restaurants del món. Tot semblava indicar que era de prou nivell per a la categoria de la celebració…
Fly me to moon… La banda sonora del nostre desè aniversari és Fly me to the moon. La vam començar a xiular i a tararejar només baixar de l’helicopter i, encara ara, l’anem cantant per casa amb cara d’atontats… No és per menys: ens hem passat l’aniversari volant, gaudint de sensacions mai viscudes que ens impedien tocar a terra. L’àpat va ser, sense cap mena de dubte, el millor de les nostres vides: mai havíem menjat tant bé durant tanta estona. Us deixem un muntatge de les fotos de tots els plats amb banda sonora: així ens vam sentir nosaltres, jugant amb els (tres) estrelles
Primer full del menu, amb dedicatòries incloses | Olletadeverdures.cat
No va haver ni una baixada de nivell en tot el sopar i ens vam emocionar gairebé a cada mos que vam donar. Es pot demanar més a un restaurant? Creiem, sincerament, que no. Aquí a sota podeu veure el menú escanejat. Es fa difícil escollir solament un plat, es fa difícil triar solament un vi, és impossible destacar un sòl maridatge… Perquè el menú festival és això: 10 plats extraordinaris maridats ab 10 vins que, molt probablement, mai tornarem a beure. Festival? Alguna cosa més, diríem nosaltres…
Segon full, amb el menú Festival | Olletadeverdures.cat
Tal com expliquen els tres germans Roca (les tres roques angulars…), la seva cuina és una mescla de tradició i modernitat pensada per emocionar i fer que el client sigui feliç. Doncs, nois, chapeau: aconseguit i amb escreix. Començant per un brou d’escudella (sí, sí, un brou d’escudella!) que ens va fer córrer un calfred d’emoció des de l’espinada fins al clatell. Continuant per una gamba a la brasa que era per començar a aplaudir. Per no deixar el llenguado amb cinc acompanyaments o uns postres dignes d’un dels millors pastissers, segur, d’Europa…
Posats a destacar, Massitet encara suspira per la crema d’espàrrecs i foie; i Kissumenja no oblida el tàrtar amb patates budafes. Per no dir res de les olives carametilizades i farcides d’anxova que penjàven d’un bonsai d’olivera, o de les anxoves fetes galeta o dels tendons de vedella… oh! Tradició, emoció, intensitat, innovació, tecnicitat… tot a tres bandes! . Regaleu-vos tres minuts per mirar el muntatge fotogràfic dels plats. No us arrepentireu (i us morireu d’enveja! )
I a sobre, humans… Quant tens tres estrelles Michelin, estàs considerat un dels millors restaurants del món i tothom està pendent de tu, podria ser normal que perdessis una mica el món de vista i t’allunyessis de la gent normal i corrent. La condició humana té aquestes coses, no ens enganyem. Però en el cas d’aquestes tres figures la cosa sembla que no va per aquí: tots tres al peu del canó fins a les dues i escaig de la matinada, i encara amb temps d’atendre als clients.
A Josep el vam veure tota la nit passejant per les taules. A la nostra no vam venir, però vam poder estar una estona xerrant amb ell quan una de les cambreres que ens van atendre (quin servei!) ens va convidar a visitar el celler del restaurant, un autèntic monument al saber. Joan ens va fer una minivisita guiada per la seva cuina, amb comentaris entretinguts i atenent a les nostres preguntes, entre tímides i innocents. Amb Jordi no vam parlar, però el vam veure remanant per la cuina i trafegant amb alguns dels seus invents. La filosofia de tots tres la podeu trobar sintetitzada en aquest vídeo de 7 minuts, tota una declaració d’intencions…
Un detall. Vam demanar si era possible tenir el menú signat pels tres germans. Ens van dir que sí, i al cap d’una estona van tornar per demanar-nos el nom. Al cap d’una estona, minuta signada pels tres germans amb els noms de cadascú… donant-los les gràcies per haver triat el seu restaurant! Diu força coses, no? Certament, pot ser un exemple de bon màrqueting. Però creiem que a aquestes alçades ja no els fa falta… Detall, precisió, detall, precisió, detall, precisió. Paraules clau? Segur…
Un ambient distès amb un servei proper i eficaç Mai abans havíem estat en un restaurant de tant de nivell i, per tant, no tenim ni idea del pa que s’hi dona habitualment Ara, que a El Celler de Can Roca ens vam sentir més que còmodes, ja us ho diem ara. Ambient molt agradable des del primer moment fins al darrer, amb somriures que no ens van semblar forçats i persones que no et tracten com si allò fos un temple i/o tu estiguessis fora de lloc (ja sabeu què vull dir, oi?). No dic que ens tractessin com si fóssim el seu client més important, per allò de què tractin a tothom per igual, però nosaltres ens vam sentir molt ben acollits.
Metafora dels tres germans Roca a cada taula? | Olletadeverdures.cat
Mai havíem vist tant servei (15 persones a sala!) servint tan ràpid i tan bé. I a més, sense cap engolament ni artifici, tot ben natural i proper. Fins i tot, i segons com es miri, una mica massa! Tothom molt jove i amb ganes de fer-ho bé, però sense ser gens pesats ni aclaparadors amb les explicacions. Silvia i Marta. Així es deien les dues noies (joves) que ens van atendre. Moltes gràcies per haver-nos fet sentir tan a gust!
Nosaltres d’alta cuina no n’entenem massa, ja ho sabeu. Però vam notar clarament, se’ns feia evident a cada plat, que estàvem en unrestaurant que juga a una altra lliga. Que aquest trio està en un altre nivell tècnic, molt alt. El preu de tot plegat, 200€ per cap, amb una relació qualitat – preu- satisfacció molt a prop de la imbatibilitat. De veritat.
L'"ombra" dels vins, omnipresent... | Olletadeverdures.cat
A banda de no ser gens mítomans i d’estar obsessionats en intentar no abusar de la confiança de la gent, som uns despistats. Per això no tenim una foto amb els tres fantàstics i la Sílvia i la Marta. Ara, vist amb distància, ens pesa no haver demanat una foto. Sense cap mena de dubte, seria un bon record d’una visita a un lloc que, creiem, tots els amants de la gastronomia han de fer ni que sigui una vegada a la vida…
Salut!
Massitet i Kissumenja
P.S.: Flaaaiii miiiiii tuuuuu de muuuuuuuun, an let me pleeeeeeeei wiz de estaaaaaaaars, ta, ta, ta, ta,ta,ta,taaaa,tatata, tat,tataaaaa
Nota dels autors: Gràcies Starbase per ajudar-nos a fer aquest post musicalment molt més interessant. Grande!
Us ho prometo: això que veieu a la foto és oli d’oliva. De Vinaròs, per més senyes. Suposo que heu fet la mateixa cara de sorpresa que he fet jo quan aquest matí he entrat a la cuina i m’he trobat això a sobre de la tauleta. “Jo havia deixat una ampolla d’oli aromatitzat aquí, no aquesta cosa vermella!!” Una mica intrigant, i inquietant, aquesta ampolla…
El misteri va durar ben poc, la veritat. No us penseu que és un cas sense solució: no sortirem a Cuarto Milenio! Però m’ha fet gràcia veure l’efecte que pot tenir posar a dins d’una ampolla un producte que en principi només havia d’aromatitzar i saboritzar l’oliet en qüestió… El que hi afegit una mica d’hojilla que havia comprat al Mercat Central de València feia unes setmanes. L’hojilla no és altra cosa que el pebrot assecat que es fa servir per fer el Pimentón de la Vera però picat finament en comptes de fet pols. Per a que us feu una idea, queda de la mida de l’orenga assecada…
No l’havia feta servir mai. De fet, no la coneixia. I es veu que un dels efectes és que té una elevada capacitat colorant. El sabor, però, no és tan bèstia com pot donar a entendre el color: es nota, però com un matís… De fet, l’he feta servir en receptes i se n’ha de posar força per a que es noti. L’hojilla, doncs, té poc a veure amb el seu germà polsós… Fet amb all, llorer, romeret i una punta de bitxo a més de l’hojilla, aquest oli t’alegra un sofregit de ceba i li pot donar una matís intessant a una amanida que porti formatge i/o fruits secs….
No estimats, no: no hem tingut la sort de gaudir d’un àpat amb la companyia de l’Ada Parellada. En aquest cas, el títol del post és un clar intent, barroer i mal intenciona,t de cridar la vostra atenció cap a aquest post, fent-vos pensar que us explicarem coses d’aquesta xef i comunicadora tant interessant com divertida . No, no hem tingut la sort… Ara bé, no us enganyem del tot: aquest post és per socialitzar una mica més una recepta que l’Ada va penjar al seu bloc i que nosaltres vam sopar/gaudir divendres passat.
Coquetes Parellada: Bo, fàcil, ràpid, bonic i barat Ja sabeu que a nosaltres no ens cauen els anells per passar hores a la cuina. Per a mostra, les 12 que ens vam pegar cuinant una llata de vedella el Nadal passat. Però us hem de reconèixer que tenim debilitat per aquelles receptes que quan són a taula queden la mar de bé però que resulta que es fan molt ràpid i sense gaires complicacions -ni a la cuina ni al mercat!
Coquetes Parellada en versió original | Olletadeverdures.cat
La recepta que us passo avui, crec, té totes aquestes característiques. I te una virtut afegida: es pot fer quan tens un grup de gent a casa, ja que les pots deixar cuinades i les pots muntar a darrera hora, de manera que no et perds el vermut mentre estàs acabant de cuinar el sopar. Ja sabeu, el gran càstig del xef afeccionat…. Amb els ingredients que us dic van sortir set coquetes i va sobrar una mica de pasta de full per fer unes rosquilletes salades.
Una planxa de pasta de full refrigerada
una carabaceta ben llustrosa (vull dir una mica gran)
150 grams de bacó (nosaltres el vam posar fumat)
un polsim generòs d’orenga
Uns talls de formatge que fongui fàcilment
sal
Oli d’oliva verge extra
Primer de res, fem les coquetes de pasta de full tallant-les amb un motllo rodó i coent-les uns 10-15 minuts amb el forn a 180 graus. Mentre, posem a coure el bacó a foc fort i tallat a trossets. Quan comenci a agafar color, afegim la carabaceta (orientals, carbassó) i ho remenem una estona a foc fort. Llavors, baixem el foc, afegim l’orenga i ho tapem per a que es vagi ofegant. Un cop ho tinguem tot cuit, posem el guisat a sobre de la pasta de full i hi afegim el formatge, que es fondrà de l’escalfor del bacó i la carabaceta…
Una variant: amb ceba confitada Divendres a la tarda, quan vaig obrir la nevera per treure les carabacetes, vaig trobat tres cebes tendres gairebé mortes d’avorriment; i vaig decidir donar-los una alegria: les vaig convertir en confitura de ceba tal i com us vam explicar aquí. Un cop la tenia feta, vaig pensar que podria afegir-ne a un parell de les coquetes per provar a veure què tal. A mi em van agradar les dues, la veritat. Però Kissumenja diu que amb ceba estaven millor, més meloses i saboroses. És cert, encara que necessiteu una dada per valorar les paraules de la meva estimada: es menjaria la melmelada de ceba a cullerades!
Apa, estimats! Ja teniu un plat ràpid, bo, fàcil, bonic, etc, etc, etc… per a quan tingueu poques ganes de currar o molta gent a taula. Si el proveu, ja m’ho direu, eh? Ah, i Ada, perdona per fer-te servir com a eina de màrketing!!!
Fa unes setmanes vam estar de visita per Solsona. El motiu era la celebració de la Fira de Sant Isidre i la nostre cicerone és una bona amiga solsonina que, per sort nostra, està molt orgullosa de la seva ciutat. I dic per sort nostra perquè sap valorar les coses bones que es fan a la seva terra, com la coca de crusant i el torró de crema de la Pastisseria Can Massana, de la qual ja ens heu sentit a parlar.
Doncs passejant per aquesta fira, en un moment donat, la nostra solsonina ens va dir: “Prova aquest formatge”. Ho va dir amb aquell to tan seu que, anys després, he aprés a interpretar i que vol dir alguna cosa així com: “fes-me cas que això que et recomeno està molt bé però t’ho dic així com discretament per a no condicionar-te i així veure que en penses de veritat, que m’agradaria tenir la teva opinió”. I servidors de vostès, que sabem interpretar els seus missatges, que sabem que té el morro fi i que sabem que te el criteri molt encertat, ens hi vam tirar de cap…
Sembla que l'hagin marcat a foc! | Olletadeverdures.cat
Òbviament, com ja intuiem pel to en què ens ho va dir, el formatge és molt encertat: sabor penetrant característic dels formatges de cabra i llarga presència al paladar, que sembla que no s’acaba. Pots disfrutar del formatge en qüestió fins molta estona després d’haver-te’l posat a la boca! És molt secant, astringent, com a bon formatge de cabra artesà que és. Nosaltres de formatge no en sabem gaire més, per tant no us el podem descriure. Ara, ens va semblar molt proper de categoria al Baridà, un dels grans formatges de cabra d’aquest país i que a nosaltres ens va entusiasmar. Pot ser el Baridà tenia una mica més de tot: més potent, més secant, més llarg en boca… Però el solsoní en qüestió li té poques coses a envejar…
Castell llebre, es diu la criatura. Hem buscat referències per Internet per millorar el nostre coneixement sobre aquesta petita joia blanca, però sobre ell no hem trobat res. Si que hem vist, però, que els seus elaboradors són coneguts i reconeguts en el sector: altres formatges seus han guanyat premis a la Fira de Sant Armengol i una de les responsables participa activament en tallers de formatges artesans a la mateixa fira. Per tant, no es precisament un formatget poc conegut. En tot cas, nosaltres estem encantats d’haver-los conegut!
Us heu fixat quin color i quina textura? | Olletadeverdures.cat
De fet, no són de Solsona. Els fan a Peramola, a l’Alt Urgell. Però la nostra amica solsonina militant ens el va presentar, en primera instància, com “un formatge que fa un solsoní”. Home, raó no li falta… Els seus pares són el solsoní Fermí Tordessila i Ana Gàrate (què, siguem sincers, no sabem d’on és…). Ara bé, el fan a la bella vila de Peramola, a l’Alt Urgell. Això sí, a tocar del Solsonés, cosa que es nota clarament en el formatge… No serem nosaltres, doncs, qui li discutim si és de Solsona o no! En tot cas, no hi ha dubte que porta gens de la millor ciutat de l’univers conegut!
El de les fotos és el de cabra madurat. En tenen un altre de més tendre que també és molt interessant. Ara nosaltres volem provar el tupí i el formatge fresc de cabra de Castell llebre, que són els premiats de la casa. I ja estem conspirant per poder-los fer una visita… i de pasada, anem a dinar a Can Boix, lloc visitable perquè sí. Solsonina, com ho veus?
Salut!
Massitet i kissumenja
P.S.: Per cert, ens hem muntat un raconet al Facebook. Si voleu passar a visitar-nos, cliqueu aquí…
Fa ja quasi un any, en una de les moltes terrassetes agradables que té el meu poble, el mestre Juanjo Roda ens va convocar a ma germana, mun cunyat i un servidor per explicar-nos que volia fer un llibre de cuina sobre pastes dolces i salades tradicionals de Vinaròs. Ara, molts mesos després, el llibre ja està imprès i hem començat a parlar d’actes de presentació i coses d’aquestes… Però entremig hi ha hagut tot un procés d’elaboració que m’ha fascinat en algunes de les seves fases i característiques; i ho volia compartir amb vosaltres…
Escriure un llibre no és escriure un bloc Primera lliçó apresa: escriure un llibre no és escriure un bloc. La veritat és que fer el llibre m’ha resultat força més complex. En concret, trobar l’estil, el to amb què havia d’explicar les coses. Al principi em pensava que haver estat escrivint el bloc des de feia una parell d’anys m’havia d’ajudar. Però quan vaig començar a posar negre sobre blanc les coses que volia dir, em vaig adonar que l’”experiència” adquirida al bloc no era suficient per a escriure el llibre.
Portada del llibre en format galerades | Olletadeverdures.cat
M’ha costat una mica entendre perquè, però finalment he trobat els motius que em van complicar la redacció. Tot i que he escrit tota la part literària i el responsable en sóc jo, de seguida vaig notar que dubtava del què deia i si la resta de la gent implicada estarien a gust. Aquest llibre és un projecte col·lectiu i entenia que tothom que hi participava s’havia de sentir còmode amb el que jo deia.
A fi de comptes, això no és un bloc on expresso les meves dèries gastroculinàries. És un projecte on una editorial, un cuiner i dos forns centenaris de Vinaròs – Ca Massita i Ca Farga- hi posen el seu prestigi i el seu saber fer. Per tant, tonteries les justes… Vaig decidir, doncs, optar per un discurs més seriós, més centrat, sense abusar de les conyetes que m’agrada emprar. Ara, si mai teniu el llibre a les mans, crec que em trobareu en el text: sóc jo parlant, però en un altre ambient. Al final, tot i que em va costar, vaig saber con deixar-me anar…
No acaba aquí la cosa. Un dia, després d’haver escrit una parell de pàgines llargues, vaig fer un exercici que de tant en tant m’agrada fer: imaginar-me un lector llegint el que li explicava. Aleshores vaig prendre consciència d’una cosa clau: el públic a qui m’adreçava no era el del bloc. Em vaig imaginar el senyor alcalde Vinaròs, les senyores grans que van a Ca Massita a comprar el pa o als altres forners i pastissers del llibre i ho vaig tenir clar: el registre havia de ser un altre i el plantejament menys personalista…
Els bunyols sempre han segut uns presumits... | Olletadeverdures.cat
Llavors, vaig caure en una cosa que no havia percebut fins aleshores: aquest el primer llibre que es publica sobre les pastes tradicionals de Vinaròs. Per desgràcia, mai abans s’ha publicat res semblant. Per bé i per mal, doncs, aquest llibre es podria arribar a convertir en una mena d’obra de referència local… Us la imagineu escrita com el bloc? Ostres, jo no. I aquí em veieu fent un exercici de moderació sense voler renunciar a la meva manera de dir les coses. Que serà bona o no, però és la meva!
La introducció que no va ser Hi ha vegades que els nervis em poden i em poso a escriure abans de saber exactament què he de dir. Això em va passar amb la introducció. Hi va haver un moment que el llibre no avançava, no es concretava, però jo necessitava començar a escriure. I com que el gruix de la meva feina era fer la introducció i els petits texts contextualitzadors que acompanyen les receptes, vaig començar pel principi…Total, que al setembre em vaig posar escriure una introducció que ha acabat tenint molt poc a veure amb la que finalment es publicarà. Però com que internet permet aquestes coses, en aquest enllaç trobareu el PDF de la introducció que no va ser.
I perquè no va ser? Era, i en això Juanjo tenia tota la raó, massa poc pegada a la realitat. Massa poc local, en el millor dels sentits que pot arribar a tenir aquesta paraula. En aquest cas, la meva experiència acadèmica em va molestar i vaig fer un text massa formal, massa fet a la biblioteca. Ja ho veieu: vaig començar a escriure estant rodejat per dues experiències -blocaire i investigadora- que em complicaven la vida! Escrita està, i tampoc és qüestió d’arraconar-la en un calaix. Jo us la deixo, per si teniu curiositat…
Entusiasmes… Encara que costi de creure, hi va haver gent que no va estar a l’alçada d’un projecte on tothom que hi participava ho feia voluntàriament i en algun retorn. Per sort, aquesta gent no van ser els protagonistes de l’elaboració del llibre. Ho són altres que s’entusiasmen, que no paren de donar idees, d’intentar ajudar i de donar-te un cop de ma. Gent perfeccionista, que et revisa els texts i pateix per la qualitat de les fotos, del paper o de les receptes que li toca fer a cadascú. Persones que estiren del carro, que s’hi posen com si fossin els més beneficiats quan són qui menys en trauran. Olé, Juanjo Roda!!!
També ha estat un autèntic plaer poder treballar, com no ho havíem fet mai abans, amb ma germana i mun cunyat. Responsables de la meitat de les receptes, va ser genial veure com ho pensaven tot, com ho preparaven, com patien per com sortiria. Veure a mun cunyat treballant amb el forn de casa en comptes del professional -les receptes estan adaptades a les cuines modernes- va tenir fins i tot un punt de gràcia! Per a mi, el membre menys flequer de tota la família,va ser genial poder jugar amb totes aquestes coses i aprendre a fer pastes tradicionals -fins i tot em fa vergonya reconeixer-ho!
Ca Massita, plató de fotografia Una tarda de desembre vaig entrar al forn per la rebotiga i no el reconeixia . Estava fosc (sempre hi ha llum), però al mateix temps es veia un raig de llum potentíssim iluminant una taula blanquíssima i un pandurmiendo ben morenet. L’explicació era fàcil: els fotògrafs del llibre estaven en plena feina. Em va sobtar veure un espai quotidià, gairebé banal per a mi, en una mena d’estudi de fotografia.
Ca Massita, plató fotogràfic | Olletadeverdures.cat
Tot plegat donava la sensació d’espai important, gairebé sagrat… Un espai normalment bulliciós, cridaner, ple de soroll, pols de farina i molles de pa, convertit en una mena de temple on s’adoraven, amb respectuós silenci i moviments sigilosos, les pastes que anaven passant sota aquesta llum. Només se sentien els comentaris dels fotògrafs i les preguntes de mun cunyat, mentre tothom buscava la millora manera de captar l’essència, l’ànima, de cada pasta… Va ser un moment màgic.
Galerades, els nervis de la perfecció Revisar galerades sempre m’ha posat molt nerviós. Per motius professionals ho he fet diverses vegades, i sempre em puja un punt d’angoixa al pit quan agafo amb les mans el paper lluent, ple de lletres i imatges, que espera el darrer vistiplau… Tot el que no vegem aquí, passarà al llibre i ja no es podrà canviar. És el punt de no retorn.
Revisant galerades | Olletadeverdures.cat
Les darreres decisions es prenen davant d’aquests fulls, desenganxats i plens de notes manuscrites que embruten la puresa de la lletra d’imprempta. No hi ha dubte: malgrat tot, encara sóc un paio Gutenberg, membre d’aquella secta cada cop més petita que venera el paper. I no hi ha cosa que em mereixi més devoció que les galerades: el quasillibre, el darrer pas, la darrera opció de tria... Com no m’he de posar nerviós?
Ara ja està tot dat i beneït. S’està imprimint i me l’imagino encara en forma de grans fulls pendents de ser tallats i engomats per acabar sent el llibre, per acabar sent Els dolços i els salats als forns de Vinaròs, editat per Onada Edicions amb el suport de Caixa Vinaròs. No em puc treure del cap el moment de tocar-lo per primera vegada, per sentir el crec-crec dels fulls que es desenganxin i la potent olor de tinta d’un llibre nou, calentet. Com si fos un pandurmiendo acabadet de treure del forn…
Els autors d’Olleta de Verdures són un vinarossenc de tota la vida i una empordanesa amb arrels andaluses, instal·lats a Barcelona i que ronden la trentena. No tenen res a veure ni amb la cuina ni amb la gastronomia professionals. Ara bé, en són uns apassionats i gaudeixen cuinant i menjant!
Els autors d’Olleta de Verdures són un vinarossenc de tota la vida i una empordanesa amb arrels andaluses, instal·lats a Barcelona i que ronden la trentena. No tenen res a veure ni amb la cuina ni amb la gastronomia professionals. Ara bé, en són uns apassionats i gaudeixen cuinant i menjant!
