2010 maig- Cuina.cat

Arxiu del mes: maig 2010

Un mango, temps i ganes

dissabte, 29/05/2010

Què es pot fer si tens un mango, temps i ganes? De totes les coses que se us puguin acudir, la que jo vaig triar va ser entrar a la cuina i fer una tarta clafoutis de mango.

El mango feia dies que corria per casa i s’estava posant massa madur. Ràpidament em va venir al cap el llibre que la Sara, de Cocina Para Emancipados, ens va regalar al sopar que vam fer al restaurant Àtica el passat 24 d’abril. Tenia la fruita i la recepta, però sobretot tenia ganes d’entrar a la cuina, cosa molt important tractant-se de mi, com molts ja sabeu.

Tant important com tenir els ingredients o les ganes per posar-me a cuinar, és que la cosa sigui fàcil. Com podreu comprovar tot seguit, ho és. A continuació podeu llegir la recepta tal i com està al llibre, però jo la vaig fer només amb un mango i després vaig adaptar les mides de la resta dels ingredients.

5 o 6 mangos
250 grs de sucre en pols
4 ous
25 cl de llet
100 grams de farina

Primer es pelen els mangos, en fem diferents talls i els posem a bullir durant 15 minuts. Hi afegim 150 gr de sucre i els deixem coure encara cinc minuts més.

A banda, barregem els ous amb la resta del sucre, després la llet i per últim la farina.

Quan el mango ja ha bollit els 20 minuts que hem dit, el posem en una safata que pugui anar al forn i hi afegim la barreja anterior. Baixem la temperatura del forn a 200ºC (l’hem preescalfat a 230º) i hi deixem la safata uns 20 minuts.

Un cop passat aquest temps ja tenim les postres fetes, les quals es poden menjar tèbies o fredes.

En un primer moment vaig quedar una mica decepcionada, no estaven malament però tampoc era el que m’esperava. La sorpresa va ser, però, que l’altre tros que vaig menjar i que estava fred em va agradar moltíssim! Per tant, és molt probable que la meva vessant llaminera les volgués tastar massa d’hora i la tarta estigués massa calenta. Per la propera vegada ja ho sé perquè de ben segur que les torno a fer!

Kissumenja

Publicat a Dolços, pastissos i postres, Fonts documentals, Manllevades, Receptes | 13 comentaris »

Tomàquets raf madurs fregits

diumenge, 23/05/2010

No estimats, no. Aquest cop el títol del post no és cap de les meves periòdiques parafrassejades de frases fetes o títols de llibres i/o pel·lícules. En aquest cas, el titular es limita a descriure d’una manera clara i directa la recepta que us proposo avui: uns bons tomàquets raf ben madurs fregidets amb temps i carinyo…

Resulta que aquest matí he anat a la parada de la Júlia, la nostre verdulaire de referència des que comprem al Mercat de Sants, i tenia els raf massa madurs. A nosaltres, com crec que al 90% de la població mundial que hi té accés, els raf ens agraden per a l’amanida. Però per al nostre gust, han de verdejar una mica. Han d’estar entreverats, de dos colors. Si no, no ens agraden. De fet, els raf madurs tendeixen a pastejar a una mica, com si fossin farinosos.

Tomàquets raf madurs fregits | Olletadeverdures.cat

Com que a la vida no hi ha res millor que dir les coses ras, curt i, en el nostre cas, català, li he dit a la Júlia: “Avui els rafs estan massa madurs, posa-me’n d’aquests altres”. Llavors, la Júlia m’ha contestat: “Els has provat mai fregits? Ben madurs i pasats per la paella són cosa bona”. I nosaltres, que ja fa temps que sabem que una altra de les millors coses que es poden fer és fer cas dels que en saben, n’hem agafat un parell. Ai quina pena no haver-ne agafat més! Que bons estan, els punyeteros! Dolços, sucosos (mireu la foto!) i d’una textura melosa que es desfeia a la boca. Pura mantega vermella!

Només cal partir-los per la meitat, espolsar-los una mica de sal a cada cara i posar-los cap per vall a la paella. A foc lent, tapadets i sense remoure’ls gaire, que els nois són delicats i es desmunten! Quina joia de menja! Sembla mentida, un altre cop, que una elaboració tan simple pugui resultar tan bona. Menys és més, no hi ha dubte…

Avui han acompanyat un talls de vedella a la planxa. Però ja m’estic imaginant uns macarrons untats amb una salsa de tomàquet fet amb aquesta llaminadura i amb un bon parmesà de veritat acabat de ratllar per sobre… Oh! Tornaria a dinar ara mateix!

Salut!

Massitet

P.S..: De vegades flipo de com em puc arribar a embolicar per explicar una cosa tan simple com un tomàquet fregit! Visca la (no) capacitat de síntesi!

Publicat a Receptes, Variacions, Verdures i hortalisses | 16 comentaris »

Lemon curd, by Mr. Wilkin

dimarts , 18/05/2010

Ja ens ho heu sentit dir diverses vegades: no hi ha res com anar documentat per la vida. I si voleu saber coses bones sobre la cuina anglesa sense haver de fer un curs de idem, la vostra font és la secció british del bloc tequedasacenar.com, del nostre estimat i admirat Iban. D’ell vam aprendre que una de les millors mermelades angleses (que deu ser com dir del món) que es poden comprar fetes són les del senyor Wilkin i els seus fills.

Es tracta d’una empresa familiar fundada el 1885 i que encara està gestionada per la mateixa nissaga. En concret, ara porta el negoci el rebesnet del seu fundador. S’han fet famosos per la cura amb que tracten la matèria primera. Es veu que la majoria la treuen de les seves pròpies granges, situades totes a Tiptree, una petita vila del comtat d’Essex (sudoest d’Anglaterra). Els seus productes es veu que són tots d’una qualitat excepcional i es proveïdor de la familiar reial anglesa. A mi aquesta darrera dada me la bufaria completament si no fos perquè aquests reietons dels nassos tenen fama de menjar més que bé i de tenir el morro més que fi…

Addictes al lemon curd…
Nosaltres les mermelades de Mr.Wilkin encara no les hem provades, però hem comprovat que els seus productes són excel·lents. En concret, el seu Lemon Curd. Aquest dolç anglès, descobert per nosaltres de la ma de la Gemma, és una de les grans receptes british que tenim pendents de fer. Així que quan ens vam trobar un pot etiquetat per la familia Wilkin no ho vam dubtar gens… Per cert, que es veu que la colla Wilkin s’ha fet famosa, també, per incloure missatges al darrera de la tapa. La que ens va tocar em va encantar, probablement perquè de seguida la vaig lligar amb Ca Massita i la meva germana…

Ens el vam arrear amb la nostra primera prova d’scones (nota: suspès!), una mena de galetes típiques de l’hora del te que van acompanyar força bé aquest dolç fet a base de mantega, sucre i suc de llimona. Us prometo que m’hauria arreat el pot sencer a cullerades! O, que bo! El joc que dona la textura untuosa amb el contrast dolç – àcid i un punt amarg és addictiu!!!

El vam trobar a La cuina d’en Garriga, una botiga-menjador de Barcelona que darrerament està molt de moda entre la premsa especialitzada i que és un autèntic cofre del tresor gourmet. A banda dels productes de la nissaga Wilkin vam trobar una sel·lecció de formatges que tombava de cul (entre els quals l’Ermesanda d’Eroles, una meravella catalana) i una tria de productes de gama alta que faria perillar l’economia personal més sanejada. Hi he de tornar amb càmera, perquè es mereix un post!

Mireu, sabeu què? Vaig a pegar-li un parell de viatges al Lemon Curd!!!

Salut!

Massitet

Publicat a Comerços, Producte | 22 comentaris »

Descobrint maig

divendres, 14/05/2010

Avui m’agafo més seriosament que mai aquella dita que diu “més val tard que mai”. Tot i que hi ha coses que ja no us puc descobrir perquè resulta que he fet una mica tard i ja han passat, encara fullejo les pàgines de la revista Descobrir Catalunya (quina il·lusió poder fer-vos un enllaç!) per anunciar-vos que:

Si teniu ganes de menjar cireres, teniu dues opcions. La primera, el cap de setmana del 22 i 23 de maig a Sant Climent de Llobregat. Diuen que són les més dolces i perquè tots en poguem gaudir fan la Festa de la Cirera, on es poden degustar. Jo ja em llepo els llavis! Si no us va bé, us podeu apropar a Ceret del 28 al 30, on els restaurants fan plats on el protagonista és aquest fruit deliciós.

En canvi, si el cap de setmana del 21 al 23 esteu més a tocar de Lleida, fan el famòs Aplec del Cargol. Què dir? Compten els cargols a tones!!! Per posar-se les botes, vaja!

El dissabte 29 es pot gaudir de molta activitat relacionada amb la pesca. Entre d’altres coses, a Palamós celebren un mercat mariner i un concurs de ranxos mariners.

I ja que aquest mes faig un pèl tard, us deixo una de regal: a Castelló d’Empúries fan la Fira del pa, la farina i el blat. Nosaltres hi vam anar l’any passat i ens vam perdre la xerrada que feien els de Can Boix de Girona. Aquest any hi ha la possibilitat de veure la farinera en funcionament el dissabte 22. Aquí teniu més informació.

Apa, que vagin bé els caps de setmana!

Kissumenja

Publicat a Fonts documentals, Jornades, fires i congresos | 11 comentaris »

La tassa de l’esmorzar com a motlle pastisser

dimecres, 12/05/2010

Al primer que li vam veure fer va ser al Martí, l’estudiant de cuina que tots els professors voldríem tenir a les nostres classes. I servidors de vostès, que som persones obertes a aprendre dels que saben més que nosaltres, li ho hem copiat. Sí senyors: la tassa que tots fem servir per beure’ns el café en llet de cada dia es un gran motlle pastisser.

Olletadeverdures.cat

L’estimat blocaire que us hem citat va fer servir la tassa per elaborar un pastís ultraràpid de xocolata (altrament dit pastís dels sis minuts). Nosaltres, però, no copíem la recepta, sinó l’ús de les tasses com a motlle per a fer i servir pastissos individuals. A priori ens va semblar una manera diferent i força còmoda de preparar dolços individuals. Després, un cop fet, ens ho confirmat: és còmode per cuinar, és molt còmode per menjar i és comodíssima de netejar (estalvies un munt d’estris!). I a més, tots en tenim a casa! Per tant, no cal comprat més catxarrets que ocupen lloc i costen diners!

Olletadeverdures.cat

La recepta que hem emprat per fer la prova és el ja conegudíssim Seriouly rich chocolate cake, del qual ja n’hem parlat tres cops amb aquesta (Pesats que som, redéu!). En comptes de posar-lo en el tradicional motllo col·lectiu, el vam distribuir en diferents tasses d’esmorzar. En aquest cas, però, vam fer un canvi: hi vam afegir un xorret de rom de canya Pampero (“famoso en el mundo entero!!!”), el preferit de la meva estimada. Txist, ei! Brutal…

Olletadeverdures.cat

Vist l’exit, ja estic calculant quan farem la provaamb les tasses del tallat, a veure què tal. També pot ser una manera de fer minipostres iundividuals amb les mateixes avantatges que la tassa gran. No trigarem gaire a fer alguna cosa i, us ho prometo, no serà el pastís aquest de xocolata tan pesat, ja!

Salut!

Massitet

Publicat a No sabíem on posar-ho | 21 comentaris »

Les (no) pizzes de Fabián Martín

diumenge, 9/05/2010

Amb els amics que hem fet a la Universitat hem tingut molta sort. No només perquè són bona gent, divertida i honesta. A més, per fer-ho encara més bonic, els enxisa menjar be. Per això ens trobem moltes vegades al voltant d’una taula ben parada…

Lamentablement, no ens trobem tant sovint com voldríem. Així que des d’aquest mes de maig hem posat en marxa una nova estratègia: hem decidit reservar per sempre més el primer dijous de cada mes per sopar junts en un restaurant que ens agradi o que, preferentment, volguem provar. La colla del primer dijous de mes, n’hem dit informalment… Som de gent de taula i, per tant, la llista de possibles opcions per anar a sopar el primer dia era llarga. Però vam arribar a un acord ràpid: tots voliem provar les pizzes d’un tal Fabián Martín…

Aixó no són pizzes, són una altra cosa!
No anirem a desacobrir ara que Fabián Martín fa unes pizzes que són alguna cosa mes que el que podem trobar en els molts restaurants italians (o no…) que hi ha al Cap i casal del Principat. És, segurament, el pizzero més mediàtic de Catalunya i voltants. I ha estat, i aìxò ja sona més seriós, campió del món diversos cops. Per això hi volíem anar, per veure que s’hi dóna en una cuina així. I ens vam trobar la cosa aquesta que podeu veure aquí sota.

Això és una pizza!! | Olleta de verdures

Si, estimats, això és una pizza. Concretament, amb la que va guanyar l’any passar el campionat del món de Nova York. És el primer cop que em donen instruccions per menjar una pizza Primer la pasta a la boca, que hem de mastegar una mica però no tragar. Llavors, glop del vas com si fos un xupito i barrejar els sabors.

Resultat; una pizza (ben bona) líquida. No hi ha dubte que és un plat tecnoemocional, una deconstrucció: el mateix Martín ens ho va explicar així. Ara, amb un sabor ben reconeixible i, a més, ben clàssic. Tota una declaració d’intencions sobre de què anava la cosa: era la primera pizza que menjàvem del menú sorpresa (50€ per cap) que havíem demanat per sopar…

Festival de sabor: quina és la més bona?
L’estructura del sopar era el d’un menú degustació. Primer, un carpaccio de tomàquet sucós i ben dolç, gustós. Després, la pizza líquida. I a partir d’aquí, peces per compartir: dues d’espàrrecs, una japopizza, dues de tòfona i dues “Mi preferida” (la del Martín, òbviament…). Si aneu a carta no trobareu cap d’aquestes pizzes per menys de 40 – 50 euros. Aquests preus contrastaven escandalosament amb el que valien les altres, les convencionals: cap pujava de 15. Sense cap mena de dubte, a can Fabián s’ha de venir sense gaire perjudicis sobre el preu de les coses…

Carpaccio de tomàquet i tres pizzes | Olletadeverdures.cat

La veritat és que es fa dificil dir quina és la més bona. Uns apostem per la d’espàrrecs, d’altre per la japopizza (de salmó marinat i amb salsa de soja), d’altres la de tòfona, algun que la deconstruïda… Sis persones i cap coincidència que recordem… Bé, sí, una; que el nivell mitja en aquesta pizzeria és molt, molt alt.

Si a més afegim les postres, la cosa encara es complica més: la cara d’un dels assistents quan es va menjar la pizza de xocolata era un monument al plaer: ulls tancats, boca remugant lleugerament i un fil de veu que deia “mmmmmmm”… I el tiramisú de mango, formatge fresc i sucre de figa era espectacular, fins i tot un pèl desconcertant.

Pizza de xocolata i tiramisú de mango | Olletadeverdures.cat

Un servei molt present en un ambient informal
El servei era molt atent i no vam trobar a faltar res durant tota la nit. El mateix Fabián Martín estava servint i entrant i sortint de la cuina a la vista. El cap de sala és omnipresent i apareix constantment a la taula per aportar informació o fer comentaris. I el cambrer que ens va servir sabia molt bé que tenia entre mans. Entre uns i altres, gairebé no vam estar sols, cosa que en algun moment va dificultar un pèl la conversa entre nosaltres. Val a dir, però, que vam tenir molta informació sobre què ens menjàvem…

“Jo no sóc cuiner, jo faig pizzes”
Això ens va dir Fabián Martín quan va venir per primera vegada a la nostra taula. I ho va dir un parell de cops més: “Jo faig pizzes”. És evident que és el seu crit de guerra: és el que posa a les seves targetes. Però nosaltres discrepem lleugerament. Algú que planteja una pizza deconstruïda és un cuiner. En el sentit que empra la paraula Martín. Perquè segons el nostre ús de la paraula en qüestió, ho és clarament. Sap cuinar, aquest paio. Si no, mireu tot el què hi ha darrera d’una de les seves creacions…

Contra el prejudici: un professional agradable
Les coses clares i el xocolata espesa: a nosaltres el Fabián Martín ens semblava més aviat un showman que una altra cosa. Un personatge un pèl pedant i com molt cregut, que es dedicava a fer ballar les bases de pizza i poca cosa més. No sóm els únics que ho pensem: de fet, ell mateix és molt conscient que aquest és el tòpic que circula sobre ell.

Després d’una nit a casa seva, pensem molt diferent. Primer, estava al peu del canó un dijous de maig. Es va assabentar que teníem un bloc, s’hi va connectar i ens va venir a comentar què li semblava. A continuació, ens va demanar que li recomenéssim restaurants, cosa que vam fer encantats i a canvi que ell fes el mateix (tenim una llista de 10 restaurants!). I per acabar, vam gaudir d‘una llarguíssima sobretaula xarrant amb ell de la seva cuina (perdó, pizzes!), dels restaurants que ens agraden o de com són de perilloses les expectatives dels clients…

Kissumenja te una curiosa manera de classificar el menjar: quan alguna cosa va més enllà del què és habitual i supera les seves expectatives, diu que allò és un no-elqusigui… Si menja un pa que la emociona, allò és un no-pa. Si menja peix que li agrada (abans no li agradava), allò és un no-peix. I les pizzes del Fabián Martin li van semblar no-pizzes. Estem els dos d’acord: allò són no-pizzes. Són alguna cosa més.

Salut!

Massitet i Kissumenja

Publicat a Amics i familiars, Ni una cosa ni l'altra, On hem menjat, Trobades gastronòmiques | 16 comentaris »

Una crema de carxofa

dimarts , 4/05/2010

L’hivern passat, la gastrosfera catalana va anar plena de receptes de crema de carxofes. En van parlar, entre d’altres, els amics d’El Café de nit, en Roger Compte, la Sara Maria i també a Petits Bocins. La raó no és altra que la Mireia Carbó l’havia ensenyat a fer en una de les seves classes al Club Social Caprabo. Jo no hi vaig anar, però com que els blocaires solem omplir-la habitualment, és com si hi haguéssim estat. Servidor de vostès, que sempre havia estat interessat en fer una crema de carxofes però mai s’hi havia posat, va trobar en aquesta opulència carxofera l’ocasió perfecta per explorar aquest territori…

Però sense formatge…
La recepta que la Mireia Carbó havia ensenyat a fer tenia, des de la meva perspectiva, un petit però: portava dos formatgets . D’entrada no penso que sigui una mala opció, ans al contrari: li deu donar una cremositat brutal. Però jo, que tot sovint sóc una mica xiita amb això de la puresa dels sabors, vaig decidir que no els hi posaria: volia una crema a sabor de carxofa. Així que la vaig fer emprant la tècnica carboniana però no pas tots els ingredients… Aquí va la cosa, amb les proporcions necessàries per a la clàssica parella sense fills :

250 grams de cors de carxofa (aproximadament uns tres quarts de quilo sense pelar)
1 ceba no massa grossa
1 dent d’all
1/2 litre d’aigua
Sal
Oli d’oliva verge extra

Ofeguem la ceba a foc mitjà i, quan ja hi porti una estona, hi afegim l’all. Quan estigui ja gairebé cuit, hi afegim els cors de carxofa i els donem un parell de voltes. Tapem la cassola per a que s’ofegui tot junt una estona. Llavors, incorporem l’aigua fins a que tot just cobreixi els ingredients. Ho tindrem al foc fins que els cors estiguin ben tendres. Llavors, passem els ingredients al vas americà amb una part de l’aigua de cocció, tanta com més liquida vulgueu la crema.

Crema de carxofes | olletadeverdures.cat

Una recomenació: un cop ben triturada, passeu-la pel col·lador xinès. Així s’hi quedaran enganxats aquells filets tan simpàtics que no tenen altra cosa a fer que clavar-se entre les dents :-O . A més, queda molt més fina i suau, tal com si fos una maionesa molt ben muntada…

Una base per a múltiples aplicacions
Aquell dia nosaltres la vam fer servir per muntar el plat que va proposar la Mireia a la classe: amb botifarra negra passada per la paella i pernil ibèric tal qual. La veritat és que la crema, molt lleugera i fins i tot un punt fresca, feia una contrapunt molt interessant al greix cruixent de la botifarra i el pernil. Ara bé, trobo que és una base molt bona per a fer multiplicitat de receptes.

Internet va plena de crema de carxofes amb cloïses, llagostins i/o escamarlans. Una línia molt marinera, com podeu veure. De fet, jo tinc ganes de provar-la com a base per a modernitzar aquest plat de bacallà de ma mare. No li trobo, en canvi, gaire aplicacions amb la carn. Pot ser amb una mica de porc? Un filet o un secret, pot ser? Ara que ho escric, ves que no sigui qüestió de provar-ho… jejejejeje

Salut!

Massitet

Publicat a Manllevades, Receptes, Verdures i hortalisses | 19 comentaris »

25 blocaires, 4 lectors i un amic invisible…

dissabte, 1/05/2010

No ho podem negar: els autors de blocs sóm una colla de bon vivants que ens agrada trobar-nos per gaudir de la nostra afició. Quan no és un curs de cuina és una visita a una empresa del sector alimentari o una demostració de producte. La qüestió és trobar una excusa per veure’ns i passar-nos-ho bé. I quan no la tenim, ens la inventem i anem a sopar junts. Això és el que vam fer el dissabte passat, quan vam anar a bloquejar, a omplir de blocs de cuina, el restaurant Àtica, a la vila de Sants.

Bloquegem l’Àtica: 25 blocaires i 4 lectors
La trobada d’ahir va ser especial, memorable. Si més no, a nosaltres ens ho va semblar. Per primera vegada des del primer sopar en bloc el 2008, acudien blocaires nous. També van haver retorns, blocaires que feia temps que els qui més ens reunim no veiem. Això va fer que tornéssim a fer etiquetes per identificar-nos per tal que tothom sabés amb qui parlava: ho vam haver de fer el primer cop, quan ningú sabia la cara que feia cada blocaire… Quins temps, aquells!

A més, també hi va haver una altra novetat: van venir lectors! Fins ara, només era d’autors i aquest cop van venir quatre persones que no tenen un bloc de cuina. Només en van venir quatre per problemes de comunicació (deixeu-me dir-ho així), però va ser interessant. És més, ahir ja vaig escoltar algun comentari en la línia de fer més trobades on vinguessin lectors… Un nou fregao a la vista? No ho dubteu gens!

Certament, la combinació de gent vella i gent nova, alguns dels quals lectors, va fer que la nit fos molt animada: tots volíem conèixer als nous (a més de gormands som uns marujos!) i tots teníem ganes de xerrar amb gent que llegeixes però no sovint veus. La presència de lectors no deixava de ser curiosa, encara que fossin pocs i alguns força coneguts… I, clar, a més, estàvem menjat a l’Àtica…

Un soparot de nivelaso
Quan vam triar aquest restaurant, ja sabíem que ens fèiem: alguns dels assistents ja hi havíen anat i d’altres en som assidus. És un molt bon restaurant. Borja ens va oferir un sopar a base de tapetes per caure de cul, que podeu llegir aquí. El menjar, literalment, volava de ma en ma…

Bloquegem_Àtica1.jpg

Vam disfrutar molt amb els daus de fetge gras, els quicos garrapinyats, les torrades de carpaccio de vedella i parmesà. Ara, em va sorprendre molt la coca de recapte de verdures i formatge de cabra, les croquetes (meloses com poques n’hem provat!). Ara bé, el gran guanyador del sopar va ser el salmó marinat. Sé, perquè vaig sentir comentaris al respecte, que no som els únics que ho pensem. De fet, algú va dir que parava de menjar-ne o al final li faria mal. Addictiu, de veritat.

Bloquegem_Àtica.jpg

Tot va ser a peu dret. Ho vam far així una mica per obligació (el restaurant no permetia tenir-nos a tots a seguts) però de seguida li vam veure l’avantatge evident: la conversa va ser molt més fluïda i vam poder parlar amb moltíssima més gent que no pas asseguts. Amunt i avall pel restaurant, podies saludar i xerrar amb tothom. O si més no intentar-ho! Una opció que a cals Olletos creiem que cal explotar en futures trobades…

Els vins, regal de Celler Espelt
Coses de la vida, la Mar Calpena te com a fidel seguidora del seu bloc a Anna Espelt, responsable dels cellers del mateix nom emparats en la D.O. Empordà. De fet, l’Anna havia escrit algun post en el bloc de la Mar (no el coneixeu? A què espereu??). I el dissabte van venir a sopar i van portar els vins per a sopar tots. Si, companys: vins per a trenta, i no precisament poc bevedors…

Bloquegem_Àtica2.jpg

Si no em vaig despistar, vam provar els blancs Vailet (fresc i lleuger, entrava sol) i Quinze Roures (fermentat en barrica, amb cos i caràcter però amb la fusta molt integrada); i el negre Terres Negres (profund i amb volum, per gaudir-lo amb temps). Ara bé, el que ens va enamorar va ser el dolç natural Airam: molt potent en nas però lleuger i fresquet en boca. (Perillosament) fàcil de beure i molt llarg: no s’acabava mai! Amb la coca de sucre que ens va fer de postres, entre altres coses, el Borja formaven una combinació addictiva: Massitet no hagués parat de menjar i beure’n!!!

Un amic invible culinari: si en sabem de riure i passar-nos-ho bé!
A més de 25 blocaires i 4 lectors, en aquesta ocasió també vam tenir un amic invisible… Ja us ho deia, que aquesta trobada va estar plena de novetats!!! Aquesta, però va ser la més espectacular de totes. A proposta de la proactiva Mar Calpena, tots els qui vam voler vam portar un regal que després vam repartir a l’estil amic invisible. La veritat és que la gent s’ho va currar molt: els shortbreads de La Cuina Vermella, la capsa de productes de la fleca familiar que va portar ma germana (una de les lectores!), ratafia casolana (qui la va dur???), una carmanyola signada per la Ruscalleda i els ingredients per fer un brownie que va dur la Mar…

Bloquegem_Àtica.jpg

A nosaltres ens van tocar galetes d’elaboració casolana (boníssimes!) i el llibre Postres con frutas, que ens va regalar la Sara de Cocina para emancipados, una de les blocaires que vam tenir el plaer de conèixer dissabte. El llibre ens anirà genial, perquè com sabeu els lectors més assidus, les postres no són el nostre fort… I les roses no es pansiran pas: ja no en queda ni una! Vaig a buscar la recepta al bloc de la Sara ara mateix!!!

Bloquegem_Àtica3.jpg

A l’hora de contribuir, vam portar una versió individualitzada del Seriosuly rich chocolate cake que us vam explicar aquí. El vam fer en una terrina individual per poder deixar-lo en el punt de cocció que es mereix, un pèl cremós en el cor… Li va tocar a Petroglifa, una blocaire ja amb currículum però que també vam conèixer dissabte passat. Es va veure que és una noia solidària i que li agrada compartir, ja que va posar el pastís a disposició dels assistents. Hem de dir amb orgull que vam veure la terrina buida al cap d’una estona. Ep, que competíem amb les postres de l’Àtica!

Bloquegem_Àtica4.jpg

De nou, la gent
Ja ho sabem, som uns pesats: sempre que fem una trobada acabem el post dient que el més guapo de tot és la gent. Ja ens sap greu, dir-ho sempre; però és que és veritat. Ens passem l’estona rient mentre mengem i bevem estupendament. Per això no ens costa gens ni mica posar-nos en marxa per organitzar trobades. És més: dissabte ja van arrancar tres fregaos més per als properes mesos. Aquesta hiperactivitat és, sense cap mena de dubte, un dels tres característics d’aquest grup. Ei, i que dure!

Salut, estimats!

Massitet i Kissumenja

Nota: una part gens menyspreable de les fotos emprades en el post són dels bons amics de Cuinetes, que ens han deixat emprar fotos seves. Estàvem tant concentrats menjant i xerrant, que nosaltres gairebé no en vam fer!

Publicat a Encontres gastroblocaires, Restaurants | 33 comentaris »