Arxiu del mes: febrer 2010

Descobrint març

dissabte, 27/02/2010

A casa nostra Massitet és qui compra i mira i remira Cuina (abans Descobrir Cuina) i jo Descobrir Catalunya. Diria que al principi de comprar-la no hi havia tanta proposta de sortida gastronòmica, però no em vull equivocar, que potser és que jo no m’hi fixava, no oblidem que sóc “qui s’ho menja”… ;-) Fa temps que, fullejant la revista, em ronda pel cap la possibilitat d’escriure a Olleta alguna de les propostes culinàries que fan i avui, tarda mandrosa de dissabte, trobo  que és bon moment per comentar algunes de les del proper mes. A més, el número de març (142) està dedicat a les sortides que es poden fer a la primavera i entre les sortides de natura i paisatge o turisme actiu, també n’hi ha unes quantes gastronòmiques.

Per exemple, una de les que he trobat molt interessants és la del 14 de març a Ulldemolins: Festa de la Truita amb Suc. No us diré què porta la recepta, només que a cada poble la poden fer de manera diferent i que cap no porta carn perquè el plat és típic de la Quaresma. L’ambient del concurs ha de ser impressionant: veure les truites preparades per guanyar el premi, la gent passejant per la plaça de l’Església, les paradetes de productes alimentaris artesans… Un goig!

Una de les coses que m’ha agradat (m’ha seduït, millor dit) de la XVI Campanya Gastronòmica de l’Arròs de Pals (del 6 de març al 2 de maig) és la “promoció dels productes alimentaris autòctons i la recuperació de les receptes de l’àvia“. Tot el que hi ha al voltant el dia 6 ha de ser impressionant: actuacions musicals, mercat de productes artesanals i visites als arrossars.

Una altra sortida gastronòmica ens fa anar una mica cap al sud, que no està mal. Es tracta de les Jornades de l’Abadejo (o bacallà, tal i com el conec jo) de Tortosa. Igual que en l’anterior, els restaurants proposen diferents plats amb l’ingredient protagonista. Aquestes jornades se celebren del 6 al 27 de març, però a més, mentre duren, els dissabtes els cuiners fan demostracions al mercat de com cuinar plats amb bacallà.

Si us agrada l’oli, la revista Descobrir Catalunya proposa dues sortides al març: A l’Albi el diumenge 7 de març i a Vinaixa el 21, les Festes de l’Oli a les Garrigues. D’altra banda, per tastar olis del Montsià, podem passar per la 7ª Fira de l’Oli i l’Espàrrec de Godall que se celebra del 12 al 14 de març, amb la possibilitat de fer una visita guiada al molí.

Altres propostes per aquest mes són els aliments bio a València, els trumfos i tòfones a Solsona o els espàrrecs a Gavà o el Port de la Selva.

Us heu quedat amb gana? ;-)

Kissumenja

Etiquetes:
Publicat a Fonts documentals | 7 comentaris »

Recuperant tradicions: la semolà

dimarts , 23/02/2010

Temps era temps que al meu poble es donava una cassoleta de sèmola de panís als peregrins que pujaven a l’ermita per venerar a Sant Antoni i beneir els animals. Així, mentre a les bestioles els donaves coquetes beneïdes, als humans els donaven farinetes. Però algun dia es va perdre aquesta part de la tradició i la omnipresent paella, plat que es fa a absolutament totes les festes populars de Vinaròs, es va menjar a la semoleta…

La sèmola, de nou
Aquest any 2010, però, la Caixa Rural de Vinaròs, que és qui ara organitza i gestiona la festa, ha decidit tornar a fer el plat tradicional. D’organitzar un àpat col·lectiu amb aquesta menja se’n diu fer una semolada, que en la nostra variant dialectal es pronuncia semolà. Total, que enguany ha tornat a haver semolà i ha estat tot un èxit: estava ben bona (cosa poc habitual en àpats massius)i sembla que a la gent li va agradar que es fés.


La sèmola de panís (orientals, blat de moro) guisada amb un brou de vedures i acompanyada amb algun trocet de col i algun que altre de costella de porc. Antigament era, de fet, un dels àpats que l’esglèsia i la gent piatosa del poble organitzava en motiu de festes religoses per alimentar als mes pobres. O sigui, allò de l’antiga (?) caritas cristiana, que funcionava més o menys així: donem-los de menjar, però de tant en tant i no gaire, no fos que s’acostumin. Bé, ja m’enteneu.

A mi em va agradar, que tornés la sèmola. Només espero que es consolide els próxims anys… D’aquesta manera, els més joves podem (jo ja no ho vaig conèixer) reviure antigues tradicions i tastar moltes menges que estan gairebé perdudes: jo, a casa de ma mare, deu fer vint anys que no en menjo! I de passada li treiem una mica de força a la dictadura de la paella, que sembla que no hi hagi res més al País Valencià…

Salut!

Massitet

Publicat a Jornades, fires i congresos, Trobades gastronòmiques | 17 comentaris »

Truita de ceba amb patata

divendres, 19/02/2010

Ho sé, ho sé. Aquells que seguiu regularment aquest bloc deveu estar dient que ja hi ha un escrit sobre com fem la truita de patata. Però si llegiu bé veureu que aquesta no és de patata amb ceba sinó de ceba amb patata.

Fa uns dies em vaig quedar a dormir a casa de la meva amiga Nuri i va fer truita per sopar. Jo vaig alucinar quan vaig veure que no pararva i no parava de tallar ceba en trossets petits. De patata també n’hi havia, però en comparació amb la ceba quedava en una quantitat molt inferior. D’aquí el títol del post. Al contrari del que pugui semblar, a l’hora de menjar-la, cap dels ingredients que va posar-hi (ceba, patata i pebrot vermell) no dominava sobre els altres. Estava ben bona!

Una altra cosa que també fa diferent de com la faig jo és que un cop hi ha els ingredients a la paella, hi tira l’ou i remena. És una manera que l’ou s’escampi més pel mig de les patates i altres ingredients.

A banda de la truita també vam menjar una amanida ràpida de fer i ben bona: endivies, anous, formatge i crema de vinagre balsàmic.

Deia que m’havia de tractar bé perquè igual així hi tornava… Doncs Nuri, no et preocupis que hi tornaré! ;-)

Kissumenja

Etiquetes: ,
Publicat a Manllevades, Ni una cosa ni l'altra, Receptes | 15 comentaris »

La Gastrosfera.cat, a l'Ateneu Barcelonès

dimecres, 17/02/2010

Ahir a la tarda vaig gaudir d‘un d’aquells moments fantàstics i inesperats que ens ha portat el fet d’esciure aquest bloc: he participat com a convidat en una tertúlia blocaire a l’Ateneu Barcelonès. Es tracta d’una trobada informal que un grup de blocaires catalans duen a terme des de 2007 i on intercanvien coneixements i experiències al voltant dels seus blocs. El nom, no us el perdeu, és Ateneuesfera. M’encanta! ;-) Dijous passat vam rebre un mail del seu dinamitzador, en Guillem Carbonell, que ens convidava a participar.

Resulta que el Guillem, un paio encantador i amb pinta de no parar mai quiet, es va adonar que hi ha havia una gran quantitat de blocs gastronòmics i que mai cap havia participat en la tertúlia. A l’hora de triar, es va quedar fascinat pel nivell de molts dels blocs (no m’ho invento, ho va dir  ell…), però es va acabar decidint per nosaltres perquè teníem la secció Gastrosfera.cat. Ja sabeu, aquest projecte (de moment solament) nostre d’indexar els blocs de cuina en català.

I ja ens veieu, allà explicant de què va això dels blocs de cuina i què vol ser la nostra petita Gastrosfera.cat enmig d’una sala del noble Ateneu plena de blocaires entre els quals un parell de guanyadors dels Premis Blocs Catalunya i alguns dels escriptors més dinàmics d’aquest mundillo. Ha estat molt interessant i molt enriquidor, la veritat. Primer, perquè m’ha obligat a pensar sobre què fem en aquest bloc i explicar-ho a gent que no coneix gaire del fenomen gastroblocaire. Però sobretot perquè he après (molt) escoltant històries de gent amb una llarga trajectòria (hi havia un autor que el tenia des del 2003!)  o amb idees que ni podia imaginar que fossin possibles de dur a terme…

I què volien saber?
Han estat molt interessats en saber quins tipus de blocs hi ha (“Són tots de receptes?”; “De què parleu, si no?”) i els ha sorprès molt que les empreses del sector agroalimentari ens enviïn mostres de productes a casa o que ens convidin a demostracions. Ha cridat força l’atenció que una crítica negativa d’un restaurant o un producte pugui generar enrenou a l’apartat de comentaris. Ha triomfat el cas de l’Iban i la seva decisió de dedicar-se al món del pa professionalment. I crec que s’han quedat una mica perplexos de saber que hi ha gent, sobretot per los madriles, que han creat blocs per intentar estalviar-se pagar la factura d’algun restaurant… No sé, tinc una mica la sensació que han descobert una part de l’univers blocaire que no coneixien ni, crec, s’esperaven…

Guillem, que ens ha fet de cicerone i ens ha presentat, ha destacat el dinamisme del nostre col·lectiu i  el fet que un post pugui generar 50 o 60 comentaris en un parell de dies, cosa que es veu que és extraordinària en altres àmbits. En aquest sentit, els he explicat que som un col·lectiu força articulat, que molts ens coneixem personalment i que ens trobem periòdicament en tota mena de fregaos. també els he explicat que som una mica autoreferencials, en el sentit que ens llegim entre nosaltres i la majoria dels comentaris als blocs són d’autors d’altres blocs…

Mireu amb qui compartíem taula…
Personalment, m’he quedat fascinat d’alguns blocs i de les històries que hi ha al darrera. M’agrada moltíssim el que fa en Dani Cortijo a Altres Barcelones. És el tipus de coneixement que sempre he buscat a les visities guiades del Museu d’Història de Barcelona, però ben escrit i de consum a la carta. La narració de la qüotidianeitat barcelonina que fa en Guillem em va captivar: d’això crec que n’hem dit alguna vegada periodisme ultralocal, com el que fa el Felipe a Horta.

La Beli ha estat capaç d’acollonir l’Ajuntament de Sitges per un un projecte urbanístic inversemblant (redundància?) a partir del seu bloc personal i de la plataforma que es va articular al seu voltant. I la regidora de Ciutat Vella, la mítica Itziar, està molt contenta amb la capacitat de mobilització de Barrinant a Ciutat Vella. Flipeu, però, el que van aconseguir alguns dels presents coordinant un munt de blocs per fer un homenatge a Joan Brossa… Ara ja estan preparant una jugada semblant per a Salvador Espriu… I què faig jo aquí, vaig arribar a pensar…

i on ens vam reunir…
Per acabar d’arrodonir la cosa, vaig tenir la curiositat de saber qui era un tal Joaquim Borralleras, a qui estava dedicada la sala on ens reuníem. Servidor de vostès, ignorant de mena, es va posar a buscar i va trobar això al web de l’Ateneu: “Joaquim Borralleras fou l’ànima de la tertúlia més coneguda, notòria i prestigiosa de l’Ateneu. Se’n deia la “tertúlia Borralleras” o bé la “penya gran”, i Josep Maria de Sagarra i Josep Pla, membres destacats de la mateixa, la descriuen profusament en els seus textos, tot reconeixent el lideratge que hi exercia Borralleras. Entre 1922 i 1924 fou el Bibliotecari de la Junta Directiva, i durant els anys de la Guerra Civil va actuar com a delegat del Govern de la Generalitat per a la gestió de l’entitat, en l’operació que va salvar l’Ateneu dels assalts revolucionaris d’aquella època convulsa”. Uf, vaig dir jo…


La tertúlia es fa periòdicament i solament s’hi pot accedir per invitació. A poc que pugui, continuaré assistint-hi i mantenint el contacte virtual amb alguns dels blocs que he descobert. Crec que està bé formar part d’aquest col·lectiu i donar el punt de vista d’un dels grups més moguts i actius de catosfera com som els cuinetes. I ara, una exclusiva: sembla que hi haurà categoria Gastronomia en els propers Premis Blocs Catalunya. “Al loro! Que no estamos tan mal, hombre!”

Salut!

Massitet

Crèdit fotogràfic: La foto de la Penya Borralleras és d’en Ramon Manent i me l’ha facilitat Joan Puigmalet.

Publicat a Fonts documentals, Nosaltres | 47 comentaris »

Mis mejores recetas: un llibre autoeditat

diumenge, 14/02/2010

L’Elena és una senyora de La Jonquera que té fama, merescuda, de cuinar bé. Dic que merescuda perquè servidors de vostés ja hem gaudit d’algunes de les seves receptes, conegudes també per vosaltres: el pernil d’ànec curat i el salmó marinat. La meva sogra n’és amiga i intercanvien receptes de tant en tant.

Ara, però, la seva fama està trascendint més enllà dels seus veïns; i amics i coneguts més pròxims: Elena va decidir posar per escrit les seves receptes, editar-les en forma de llibre i posar-les a la venda per a qui les vulgués. No us penseu que es va posar en contacte amb una editorial o res per l’estil: va fer les fotos, va escriure les receptes, va maquetar el llibre i el va portar a una imprempta. Tal qual, tu!

El llibre es diu Mis recetas favortas i la idea inicial era fer-lo arribar a aquells més propers interessats en la seva cuina i que de tant en tant li demanaven una recepta o una recomenació per un dia qualsevol, un producte concret o un àpat especial. Però es veu que està triomfant com l’Starlux i força gent li demana de comprar-lo, al mòdic preu de 20 euros. Hi ha receptes com pollastre a la llimona, mandonguilles de rap, patatas a lo pobre, flam de xocolata o tronc de Nadal i la veritat és que totes són força fàcils de fer i, com diu aquell, resultonas.

La veritat és que el llibre de l’Elena és interessant com a receptari i com a producte editorial: posa de manifest com n’és de fàcil publicar un llibre sense cap aparellam especialment sofisticat. De fet,  m’ha convençut que pot ser més fàcil del que em pensava una idea que ja fa temps que en ronda pel cap: editar un llibre amb receptes de blocaires. Sense cap mena de dubte, seria un èxit de vendes: només amb els que comprarien els nostres amics, veïns i coneguts; més algun lector de bloc despistat ;-) , en vendríem uns centenars!!!!

És més, estic segur que per aquests mons de Déu hi ha una editorial esperant que algú li doni aquesta idea… Alguna voluntària?

Salut!

Massitet

Publicat a Cuina popular, Fonts documentals | 28 comentaris »

Casa Leopoldo: un clàssic (im)prescindible

dimecres, 10/02/2010

Sóc dels que pensa que hi ha coses que, quan t’interessa un fenomen, has de fer a la vida. Visitar uns certs estadis o veure uns determinats partits si t’agrada un esport; llegir certs llibres si estimes la literatura o visitar alguns temples en concret si combregues amb una religió. I això, per posar només uns pocs exemples de coses ben diverses. En el cas de la cuina, que és el que ens ocupa, crec que hi ha restaurants que s’han de visitar; cuines que s’han de conèixer. Encara que després no hi tornis en la vida. Si vius a Barcelona, crec que Casa Leopoldo és un d’aquests llocs.

Un clàssic del Raval
Des que una bona part de la Gauche Divine barcelonina el va començar a freqüentar i les estrelles del veí Paral·lel hi anaven a menjar, Casa Leopoldo es va convertir en una referència gastronòmica del Cap i casal. Sobretot, des que Manuel Vàzquez Montalban el convertís en poca cosa menys que un tòthom culinari. Per no dir res del regal que un altre progre barcelonauta, Arturo San Agustín, li ha fet a aquest restaurant en forma de llibre. Per tant, sembla imprescindible visitar aquesta restaurant si es vol conèixer la cuina pública barcelonina i, sobretot, situar-la en el seu context històric més recent.

Cuina tradicional ben resolta en racions generoses
Vam pensar que una visita de la meva mare podia ser una bona ocasió per anar a Casa Leopoldo. Ma mare no es gaire amiga de les fusions ni (post)modernismes que corren per Barcelona. Ni tansols crec que li entusiasmés un bon bistronòmic. Ma mare és dóna de cassola, de cocció suau i llarga, de sabors clars i contrastats, de salses per sucar-hi pa sense parar. I pel que havíem llegit i ens havien dit, aquest restaurant era un dels millors llocs de la capital on anar a buscar això que li agrada. Ep, i us ben prometo que ho és!

Vam escollir el menú tancat que ofereixen per 50 euros. D’entrants, un seitons carnosos i ben marinats, sense excessiu vinagre. Un bacallà “a Bras”, un remenat força sofisticat i d’origen portuguès (per cert, el país que diuen millor cuina aquest peix) . No el coneixíem i el vam trobar Molt bo i interessant per la textura cruixent i melosa a l’hora.  I un peixet fregit -molls/rogers i peludetes/pelaies- molt ben cuit i sense excés d’oli. Una bona fritura, si senyor.

De plats vam procurar triar tres coses diferents per poder provar-les totes. Kissumenja va demanar -i no es va poder acabar- un cap i pota explosiu, que deixava els llavis enganxosos a la par que inflats per la picor del bitxo -excessiu? La cocció excel·lent i la salsa addictiva malgrat la potència bitxil. Ma mare es va demanar una sípia amb mandonguilles: sucoses, tot al seu punt. Pur vici. I jo em vaig arrear una cua de bou guisada realment excel·lent, tant de cocció com de sabor.

Un sorbet de llimona per a fer baixar l’àpat -tota una senyal del que s’hi dóna en aquest lloc …- i de postres un tortell de cabell d’àngel que, tot i estar una mica massa cuit, permetia veure que era de bona qualitat, amb una pasta fullada més que correcta.Per beure, una ampolla del navarrès Gran Feudo Negre  Tot això, amb parell de canyes i tres tallats, gairebé 60 euros per cap.

Val, d’acord. Però ja està…
No em penedeixo d’haver-hi anat: vam menjar força bé i, insisteixo, crec que és un lloc on cal anar si vols saber què es pot menjar a Barcelona. Ma mare, que és una dona que parla clar i no està per a tonteries, va disfrutar molt de l’àpat i va quedar contenta. Però… Però la relació qualitat preu em va semblar, sincerament, fora de lloc: gairebé 60 euros per persona per un menú tancat de cuina tradicional catalana i amb vins justets em va sembla excessiu. Val, d’acord, el producte. Es podia notar una certa qualitat, però no per a aquest preu: que no treballaven precisament amb carns D.O.!!! I si ho feien, no ens ho van saber vendre.  I la cuina que ofereixen és de manual, rutinària: un cop saps fer-la, no hi  ha sense gaires riscos ni altes exigències tècniques.

Per un menú tancat de migdia de cinquanta euros (notis el subratllat) espero -i puc trobar- millors coses a Barcelona. Suposo que això és el que val menjar una certa cuina tradiciona en un restaurant de cert prestigi  al Cap i Casal. Llavors, prefereixo esperar-me una mica i menjar-la fora de la capital, on la qualitat serà molt semblant -i en algun cas, superior- i molt més ajustada de preu que no pas aquí.

En fi, insisteixo: crec que va valer la pena apropar-s’hi si t’interessa la cuina i la gastronomia perquè és, encara, una institució a Barcelona. Però ja està: jo ja he complit. Cap a altres bandes ens encaminem, i sense recança…

Salut!

Massitet

Publicat a On hem menjat, Restaurants | 25 comentaris »

Salmó marinat: una recepta

diumenge, 7/02/2010

La meva senyora sogra sembla que ha decidit, d’uns anys ençà, que cada Nadal ha de provar una recepta nova que es converteix, de manera gairebé automàtica, en un clàssic contemporani dels nostres àpats d’aquestes festes. Fa tres anys va ser el pernil d’ànec curat. Enguany ha estat un salmó marinat. Era tan bo, que encara no havíem acabat de dinar el 25 de desembre que ja li vam demanar que l’any que ve el tornés a fer…

Més fàcil del que pot semblar
La veritat és que quan ens va dir que enguany faria salmó marinat, al principi ens va sonar com una cosa més aviat aparatosa i un pèl farragosa, plena de pasos i de tècniques un pel tocadallonses. Pèro quan ens la va explicar, la veritat és que més simple no pot ser… Aquí van les proporcions per a cada quilo de salmó que vulguem preparar:

  • 1 quilo de salmó fresc
  • 1 cullerada d’anet fresc
  • 1 quilo de sal grossa (de la de fer peix o llom a la sal)
  • 1/2 quilo de sucre
  • Oli d’oliva verge extra (per amanir abans de servir)

La recepta s’ha de fer amb els dos lloms d’un salmó que comprarem sencer. El primer que hem de fer, per allò de l’anisakis, és congelar-los ben congelats. Llavors, els netegem i els traiem l’espina. Llavors, els posem l’anet i els ajuntem per la part de la carn. Llavors, posem aquell salmó reconstruit en un recipient alt, que ens permeti cobrir-lo amb la barreja de sal i sucre que hem fet prèviament. Ho cobrim ben cobert i ens haurem assegurat de posar la barreja també a la base del recipient.

Un cop fet això, filmem el recipient i li posem un pes a sobre (per exemple, uns bricks de llet…) i el deixem reposar quatre dies a la part baixa de la nevera. Així queda excel·lent, però si algú el vol un punt més cuit, el pot deixar un dia més. De fet, la recepta original -que li va passar a ma sogra la seva veïna Helena- diu que s’hi ha d’estar aquests cinc dies. Llavors, es treu de la nevera i es parteix cada llom per la meitat en sentit horitzontal, de manera que queden quatre filets allargassats d’uns 20-30 centímetres de llarg i 4-5 d’ample.

I per servir-lo, daus
Diu la senyora Helena que per servir-lo s’ha de tallar a talls ben fins i llavors posar-li per sobre un rajolí de bon oli d’oliva. Certament, així queda ben bo. Però jo sempre havia sentit dir que el salmó, marinat o fumat, era més bo de menjar a daus. Ho vam provar i, efectivament, era molt més gustós que no pas a filets. Ah! i tampoc li cal el rajolinet d’oli, que el punyetero ja té prou greix… Per cert, la recepta és tan fàcil que gairebé va donar més feina tallar-lo fi que fer-lo… ;-)

Salut!

Massitet

P.S.: Brutal amb una copeta de cava no gaire envellit i ben fresc…

Publicat a Familiars, Manllevades, Peixos i mariscs, Receptes | 18 comentaris »

Actualitzant la Gastrosfera.cat

dijous, 4/02/2010

Avui, després de molt de temps de no fer-ho, he dedicat una bona estona a donar un cop d’ull a la Gastrosfera.cat. Ja sabeu, aquesta petita secció d’Olleta de verdures que pretén ser un directori dels blocs de cuina escrits en català. Després de la repassada d’aquest matí i amb l’ajuda de la resta de blocaires aquesta tarda, la cosa ha quedat en 129 blocs, tres més que la darrera vegada que en vaig fer recompte.

La llista, però, té més canvis: hi ha cinc baixes. Les raons són diverses: alguns han desaparegut, directament. D’altres, han deixat d’escriure’s (he tret els que feia més de sis mesos que no tenien un post nou…). Uns tercers, pocs, han deixat d’escriure’s en català. De tota menera, crec que hem d’estar contents: hi ha vuit altes.  Ara bé, s’ha de dir que s’ha notat una frenada en el ritme de creació de nous blocs. Les darreres vegades que havia actualitzat havia arribat a sumar fins a 20…

De tots els nous que he entrat n’hi ha dos que em fan especial il·lusió:  Cuinetes Carme i Rossejat. Resulta que tots dos ens van demanar constar a la llista, cosa que a nosaltres ens fa molta festa: a fi de comptes, si algú et demana constar en el teu bloc, és perquè el valora mínimament, no? No són els únics que ho han fet, però si els darrers.Valgui aquest post per agrair a tots aquells que ens han demanat constar-hi! Això ens fa estar contents com uns gínjols, tu!

En el cas de Rossejat, però, em fa especial gràcia perquè hi ha molts pocs blocs de cuina escrits en català que tinguin autors valencians. Mai n’he fet el recompte, però amb prou feines arribem a cinc, contant-nos a nosaltres. Tot just avui, després de penjar aquest post, Francesc m’ha fet saber que n’existeix un altre: Del rebost al celler. Per tant, que un  valencians ens parle de la seva cuina amb la llengua del país és, per mi, un motiu d’especial alegria .

Benvinguts i llarga vida als blocs nous!!!

Salut!

Massitet

P.S.: Si us plau, si escriviu o llegiu algun bloc de cuina en català que no consta a la Gastrosfera.cat, ens ho podrieu dir si us plau? Ens encantaria coneixer-los i tenir-los a Olleta…

Publicat a Blocs de referència, Fonts documentals | 37 comentaris »