No sé si us ha passat mai. Vas un lloc que no coneixes -normalment un altre país- i, com qui no vol la cosa, fas quelcom que et sembla el més normal del món, gairebé trivial. Al cap d’un temps, però -normalment, quan ja has tornat al teu país-, t’assabentes que allò que vas fer amb absoluta naturalitat i prestant-li més aviat poca atenció, és tota una institució cultural i/o social en el país on has estat. Una cosa més o menys semblant ens va passar en el terreny gastronòmic quan vam estar l’estiu passat a Canterbury amb el Cream tea.

El te de les cinc?
Guiris un pèl ignorants com som nosaltres, una colla vam entrar a mitja tarda en un pub d’un poblet per fer el té de les cinc, com si Anglaterra visqués realment d’aquesta manera. Un cop a taula, van començar a sortir alguna cosa més que tasses i teteres: una mena de galetes gegants que, algú amb més currículum, ens va explicar que eren scones. Un pot d’una melmelada vermellosa i granulada que tenia una pinta fantàstica, deliciosa. I una mena de mantega cremosa, com de nata molt espesa, de color blanc i que, d’entrada, va fer arrufar el nas a més d’ún. Òbviament, vam provar de tot i no vam deixar ni rastre del que feia mitja hora abans havia arribat a la taula. Tot molt bó, deliciós. Especialment la crema aquella estranya i la seva combinació amb la melmelada i l’scone… Però ja està, sense més trascendència.

Total, que no van passar ni 24 hores quan ens vam adonar que havíem dut a terme un dels cerimonials socials (i culinari) més importants d’Anglaterra: el Cream Tea. Vam veure la llum gràcies a l’Iban, que en aquest post explica molt bé l’essència del te en qüestió i, en especial, de la clotted cream, l’estranya nata-mantega blanquinosa  que ens va fer arrufar el nas quan la vam veure i que ara voldríem tornar a trobar…

És que la ignorància ja les té, aquestes coses…

Salut!

Massitet