A Janet la vaig conèixer ara deu fer unes deu anys. Per una d’aquelles voltes que dóna la vida, ens vam trobar perquè era amiga d’una noia amb la que llavors jo compartia pis a Barcelona. Coses de la vida, insisteixo, ara Janet és una amiga íntima, el seu marit un bon col·lega i la (ex)companya de pis una desconeguda que no sé on para. Amb Janet i el seu marit, entre moltes altres coses, en uneix la bona cuina, el bon beure i descobrir junts llocs on gaudir de totes dues coses.

Encara més coses de la vida, des del mateix moment en què vaig conèixer a Janet va entrar a formar part de mi un dels meus grans mites de la cuina mundial: el pernil. Em va explicar Janet el primer Nadal que vam passar junts que al seu país la nit del 24 solen menjar, entre altres coses, un cosa que anomenen pernil i que és, ni més ni menys, una cuixa de porc fresca rostida al forn. Sí, sí, heu llegit bé: un cuixot de porc fresca rostida al forn, amb els 7 o 8 kilos de vianda que això implica. Com un podeu imaginar, en la meva ment de golafre mediterrani es va instal·lar la imatge poderosa d’un pernil sucós, torradet, fragant, melós, deliciós… Una menja que, no per coneguda (un pernil és un pernil, no?), em va resultar exòtica i exhuberant com el propi Carib d’on venia.

I així vam estar deu anys, amb una imatge que m’assaltava amb força cada cop que s’apropava Nadal i Janet treia el pernil a la conversa, evocant la seva infantesa veneçolana. Fins que el mes passat, una dècada després, Janet va dir la frase volguda, desitjada, esperada, anhelada en secret durant anys per un servidor: “Y si en diciembre asamos un pernil para celebrar la Navidad?”. “Síííííííííííí”. vaig cridar jo ple de joia molta estona abans de què, fins i tot, acabés la frase. I així ho vam fer. Així ho va fer, exactament…

El rostit perfecte: cruixent per fora i melós per dins
Aquest plat necessita tot un ritual, que va començar encarregant un pernil a una carnisseria del Raval tres o quatre dies abans de la cita, va seguir amb la maceració amb herbes durant  un bon grapat d’hores i, ara sí, l’estada al forn durant un altre grapat més. Per fer-lo, Janet va emprar la recepta canònica aportada per   Armando Scanonne, el gran cuiner veneçolà; el factotum dels fogons locals, l’Arguiñano nacional, l’Isma Prados d’aquell tros de terra… No fotem: si hem de pràcticar un mite, no anirem amb tonteries, no?

Només dir-vos que tot just acabat el dinar, ja vaig pressionar per a tornar-ne a menjar l’any que ve: és un rostit brutal, perfecte. Carn rostideta i cruixent per fora, tendre i melós per dins (es fonia a la boca!). Tallat a llenques com si fos un pernil curat, es serveix amb una salsa feta amb els sucs del rostit i reduïda amb vi dolç (una mistela, per més senyes). Erem sis persones i ens vam cruspir una espatlla de porc de quasi cinc quilos! I menys mal que no vam demanar la cuixa perquè ens semblava massa!

No hi ha cap dubte: el pernil forma part dels meus mites culinaris, en aquest cas fer realitat. És una menja especial i gens habitual que es converteix en tot un esdeviment.  Si encara no heu decidit el rostit que fareu per aquest Nadal, no tingueu prejudicis i doneu-li una oportunitat: no podreu parar de menjar-ne!

Per nosaltres ha estat una bona manera de celebrar el Nadal a Barcelona abans que tots engeguem la nostra diàspora cap a les respectives llars familiar. I també de marcar una dècada d’amistat. Visca el pernil i la mare que el va parir!

Massitet