El rostit del dia de Nadal Ă©s, juntament amb l’apat de la nit prèvia, un dels mĂ©s importants que es fan a casa de la meva sogra. Resulta que el 25 de desembre Ă©s un dels pocs moments -tot sovint, l’Ăşnic- de l’any en què les seccions barcelonina, vinarossenca i junquerenca de la nostra famĂlia coincidim a la mateixa taula. I això, òbviament, s’ha de celebrar amb un bon Ă pat -nomĂ©s faltaria, tan golafres com som! AixĂ que cap al mes de novembre ma sogra i servidor ja comencem a conspirar sobre què cuinarem per a un dia tan significat.
Rostit de llata, per Xavier Franco
Des que vaig veure rostir una llata de vedella IGP Pirineus sencera durant 12 hores a 80 graus al Cuines ho vaig tenir molt clar: jo aquell plat el volia menjar. AixĂ que no vaig trigar gaire a fer-li saber a la mare de Kissumenja que aquell podia ser un rostit perfecte per al Nadal. Dit i fet: quan el va veure a travĂ©s de TV3 alacarta, va dir que sĂ. De seguida va encarregar les llates i ja estava tot en marxa. Fins i tot vam sincronitzar agendes: necessitaven una jornada laboral completa per fer-lo!

Els ingredients: els clĂ ssics d’un rostit tradicional
El rostit no tĂ© res d’especial pel que fa als ingredients. Xavier Franco, el cuiner del SaĂĽc que el va portar al Cuines, reconeixia que era un plat “rĂşstic”. Com veureu tot seguit, no ho hi cap cosa extraordinĂ ria. Potser, per dir alguna cosa, la pell de taronja. I dic potser perquè pot sonar exòtic a moltes orelles -a la meues ho va fer-, però resulta que Ă©s, segons el cuiner que ens ha regalat aquesta joia, un dels aromatitzants mĂ©s clĂ ssics dels rostits del Principat. Com la canyella. AquĂ van els ingredients per a 10 persones, encara que en van sobrar un parell de raccions:
- 3 kg de llata de vedella (IGP) dels Pirineus catalans (som gent de menjar…)
- 400 grams de ceba de Figueres
- 300 grams de porro
- 400 grams de tomà quet (ben) madur
- 2 cabeces d’alls
- 2 pells de taronja (valenciana, of course…)
- 2 branques de canyella
- 2 gotets de vi ranci
- 6 decilitres d‘oli d’oliva verge extra
- 1,5 quilos de patates
- 150 grams de mantega
- 3 rametes de romeret (orientals, romanĂ)
- sal i pebre
- 1 litre de brou de vedella
Tot i la llargada de la llista d’ingredients, el rostit no tĂ© cap dificultat tècnica extraordinĂ ria. Per començar, salpebreu la llata i salteu-la en una cassola ben carregadeta d’oli ben calent. La peça haurĂ d’estar lligada, per a que no perdi la forma. Quan estigui ben colorada, la traieu i amb el mateix oli sofregiu totes les verdures, incloses la canyella i la pell de taronja, a temperatura mitjana.  Les cabeces d’all, tal com explicava el Franco, Ă©s millor posar-les partides per la meitat horitzonalment: desprĂ©s sĂłn mĂ©s fĂ cils de treure! Quan estigui tot ben dauradet, quasi fet una melmelada, incorporeu el tomĂ quet picat i ho deixeu sofregir uns minuts mĂ©s. Ara Ă©s el moment de tornar a posar  la llata a la cassola amb el vi ranci i el brou, que tindrem fet prèviament.
La grĂ cia del plat: la cocciĂł a baixa temperatura
És ara quan ens cal temps i paciència: la deixarem coure al forn a 80 graus durant deu hores, donant-li la volta cada dues. Nosaltres les vam acabar deixant gairebĂ© 12 hores i no li va fer cap mal: no sĂ© si s’aprecia bĂ© a les fotos, però va quedar rosadeta per dins i tova com mai havia aconseguit donar-li a un tall de carn. TambĂ© es pot veure com es va desfer la gelatina del tendĂł que hi ha al mig de la peça: pura configura! SĂ que podeu veure, en tot cas, l’expectativa generada per la cosa
.La vam poder tallar gairebĂ© sense fer cap esforç, tot i que el ganivet no estava especialment esmolant i la peça tenia uns bon sis centimetres de gruix.  Tot un presagi…

Com que la vam estar fent durant tot el dia 24, el 25 al migdia la vam tornar a escalfar. Aquest cop tambĂ© era a 80 graus: no era qĂĽestiĂł de perdre pel camĂ tot el que havĂem fet per escalfar-la amb massa calor! Aquestes sĂłn les gairebĂ© dues hores que nosaltres vam afegir a les 10 recomenades. La llata ja estava tallada en porcions de dos centĂmetres de gruix -un dia Ă©s un dia, redĂ©u!- i coberta de la seva salsa. Aquesta no Ă©s una altra cosa que el suc del rostit passat pel tĂşrmix amb verdures incloses -sense la pell de taronja- i desprĂ©s pel xinĂ©s, per deixar-ho mĂ©s fi.
I de guarniciĂł: patates rissolades
Teniu tot el dia per endavant, aixà que podeu fer coses diverses. Nosaltres, per exemple, vam poder preparar el sopar del dia 24. En tot cas, una horeta abans de menjar la llata podem començar a preparar la guarnició. Nosaltres vam optar per fer el mateix que proposava en Franco: unes patates rissolades.

Les peleu, les talleu a rodanxes d’uns tres o quatre dits de gruix, les salpebrem i les posem en fred en una paella amb la mantega i el romanĂ. Cobrim les patates quasi bĂ© fins a dalt de tot amb aigua i deixeu-les coure a foc suau. Quan l’aigua redueixi a la meitat, gireu-les i deixeu-les coure fins que s’evapori tota . Llavors, s’enrossiran amb la mantega i quedaran ben dauradetes. Tot i que no estaven malament, la veritat, sonen millor que saben. Però Ă©s una manera força original de presentar-les, addient per una Ă pat especial.
Ja ho veieu, un plat excel·lent per a una trobada familiar singular. La llata va triomfar i tots els presents van convenir que va ser un gran, gran rostit: melĂłs i molt gustĂłs, la llata es desfeia a la boca amb una facilitat espectacular. Tant ens va agradar, que ja hem decidit que l’any que ve el farem per al sopar de la nit del 24, l’altre gran Ă pat de ca ma sogra: aixĂ el poden menjar els altres consogres… Sincerament, pocs rostits dels que hem fet i menjat hi poden competir. Aquest rostit Ă©s, no ho dubteu, paraules majors.
Salut!
Massitet



No hi ha cap dubte: el pernil forma part dels meus mites culinaris, en aquest cas fer realitat. És una menja especial i gens habitual que es converteix en tot un esdeviment.
No som, ni de lluny, grans coneixedors de la cervesa.
La segona la vam visitar acompanyats de 
Barregem en un bol el sucre, els ous, la llet, l’oli i la llima ratllada




Total, que 
Els autors d’Olleta de Verdures són un vinarossenc de tota la vida i una empordanesa amb arrels andaluses, instal·lats a Barcelona i que ronden la trentena. No tenen res a veure ni amb la cuina ni amb la gastronomia professionals. Ara bé, en són uns apassionats i gaudeixen cuinant i menjant!


