Arxiu del mes: desembre 2009

Rostit de Nadal 2009: paraules majors

dijous, 31/12/2009

El rostit del dia de Nadal Ă©s, juntament amb l’apat de la nit prèvia, un dels mĂ©s importants que es fan a casa de la meva sogra. Resulta que el 25 de desembre Ă©s un dels pocs moments -tot sovint, l’Ăşnic- de l’any en què les seccions barcelonina, vinarossenca i junquerenca de la nostra famĂ­lia coincidim a la mateixa taula. I això, òbviament, s’ha de celebrar amb un bon Ă pat -nomĂ©s faltaria, tan golafres com som! AixĂ­ que cap al mes de novembre ma sogra i servidor ja comencem a conspirar sobre què cuinarem per a un dia tan significat.

Rostit de llata, per Xavier Franco
Des que vaig veure rostir una llata de vedella IGP Pirineus sencera durant 12 hores a 80 graus al Cuines ho vaig tenir molt clar: jo aquell plat el volia menjar. Així que no vaig trigar gaire a fer-li saber a la mare de Kissumenja que aquell podia ser un rostit perfecte per al Nadal. Dit i fet: quan el va veure a través de TV3 alacarta, va dir que sí. De seguida va encarregar les llates i ja estava tot en marxa. Fins i tot vam sincronitzar agendes: necessitaven una jornada laboral completa per fer-lo! ;-)


Els ingredients: els clĂ ssics d’un rostit tradicional
El rostit no tĂ© res d’especial pel que fa als ingredients. Xavier Franco, el cuiner del SaĂĽc que el va portar al Cuines, reconeixia que era un plat “rĂşstic”. Com veureu tot seguit, no ho hi cap cosa extraordinĂ ria. Potser, per dir alguna cosa, la pell de taronja. I dic potser perquè pot sonar exòtic a moltes orelles -a la meues ho va fer-, però resulta que Ă©s, segons el cuiner que ens ha regalat aquesta joia, un dels aromatitzants mĂ©s clĂ ssics dels rostits del Principat. Com la canyella. AquĂ­ van els ingredients per a 10 persones, encara que en van sobrar un parell de raccions:

  • 3 kg de llata de vedella (IGP) dels Pirineus catalans (som gent de menjar…)
  • 400 grams de ceba de Figueres
  • 300 grams de porro
  • 400 grams de tomĂ quet (ben) madur
  • 2 cabeces d’alls
  • 2 pells de taronja (valenciana, of course…)
  • 2 branques de canyella
  • 2 gotets de vi ranci
  • 6 decilitres d‘oli d’oliva verge extra
  • 1,5 quilos de patates
  • 150 grams de mantega
  • 3 rametes de romeret (orientals, romanĂ­)
  • sal i pebre
  • 1 litre de brou de vedella

Tot i la llargada de la llista d’ingredients, el rostit no tĂ© cap dificultat tècnica extraordinĂ ria. Per començar, salpebreu la llata i salteu-la en una cassola ben carregadeta d’oli ben calent. La peça haurĂ  d’estar lligada, per a que no perdi la forma. Quan estigui ben colorada, la traieu i amb el mateix oli sofregiu totes les verdures, incloses la canyella i la pell de taronja, a temperatura mitjana.  Les cabeces d’all, tal com explicava el Franco, Ă©s millor posar-les partides per la meitat horitzonalment: desprĂ©s sĂłn mĂ©s fĂ cils de treure! Quan estigui tot ben dauradet, quasi fet una melmelada, incorporeu el tomĂ quet picat i ho deixeu sofregir uns minuts mĂ©s. Ara Ă©s el moment de tornar a posar  la llata a la cassola amb el vi ranci i el brou, que tindrem fet prèviament.

La grĂ cia del plat: la cocciĂł a baixa temperatura
És ara quan ens cal temps i paciència: la deixarem coure al forn a 80 graus durant deu hores, donant-li la volta cada dues. Nosaltres les vam acabar deixant gairebĂ© 12 hores i no li va fer cap mal: no sĂ© si s’aprecia bĂ© a les fotos, però va quedar rosadeta per dins i tova com mai havia aconseguit donar-li a un tall de carn. TambĂ© es pot veure com es va desfer la gelatina del tendĂł que hi ha al mig de la peça: pura configura! SĂ­ que podeu veure, en tot cas, l’expectativa generada per la cosa ;-) .La vam poder tallar gairebĂ© sense fer cap esforç, tot i que el ganivet no estava especialment esmolant i la peça tenia uns bon sis centimetres de gruix.  Tot un presagi…

Com que la vam estar fent durant tot el dia 24, el 25 al migdia la vam tornar a escalfar. Aquest cop també era a 80 graus: no era qüestió de perdre pel camí tot el que havíem fet per escalfar-la amb massa calor! Aquestes són les gairebé dues hores que nosaltres vam afegir a les 10 recomenades. La llata ja estava tallada en porcions de dos centímetres de gruix -un dia és un dia, redéu!- i coberta de la seva salsa. Aquesta no és una altra cosa que el suc del rostit passat pel túrmix amb verdures incloses -sense la pell de taronja- i després pel xinés, per deixar-ho més fi.

I de guarniciĂł: patates rissolades
Teniu tot el dia per endavant, així que podeu fer coses diverses. Nosaltres, per exemple, vam poder preparar el sopar del dia 24. En tot cas, una horeta abans de menjar la llata podem començar a preparar la guarnició. Nosaltres vam optar per fer el mateix que proposava en Franco: unes patates rissolades.


Les peleu, les talleu a rodanxes d’uns tres o quatre dits de gruix, les salpebrem i les posem en fred en una paella amb la mantega i el romanĂ­. Cobrim les patates quasi bĂ© fins a dalt de tot amb aigua i deixeu-les coure a foc suau. Quan l’aigua redueixi a la meitat, gireu-les i deixeu-les coure fins que s’evapori tota . Llavors, s’enrossiran amb la mantega i quedaran ben dauradetes. Tot i que no estaven malament, la veritat, sonen millor que saben. Però Ă©s una manera força original de presentar-les, addient per una Ă pat especial.

Ja ho veieu, un plat excel·lent per a una trobada familiar singular. La llata va triomfar i tots els presents van convenir que va ser un gran, gran rostit: melĂłs i molt gustĂłs, la llata es desfeia a la boca amb una facilitat espectacular. Tant ens va agradar, que ja hem decidit que l’any que ve el farem per al sopar de la nit del 24, l’altre gran Ă pat de ca ma sogra: aixĂ­ el poden menjar els altres consogres… Sincerament, pocs rostits dels que hem fet i menjat hi poden competir. Aquest rostit Ă©s, no ho dubteu, paraules majors.

Salut!

Massitet

Recepta de ceba caramelitzada

dilluns, 21/12/2009

Una de les cerques a Google que porta mĂ©s visites al nostre bloc Ă©s aquesta: “ceba caramelitzada”. Concretament, el senyor WordPress em diu que 585 persones han arribat aquĂ­ buscant una recepta per fer melmelada de ceba (que Ă©s l’altra manera de denominar la menja en qĂĽestiĂł). Però, pobres visitants, quan busquen la recepta a dins del nostre bloc Mr. Google els duu a aquest post, que resulta que explica un menĂş sencer. Al mig de tot, força amagades, hi ha dues lĂ­nes que expliquen molt per sobre com es fa la cosa…

AquĂ­ va la recepta
Total, com que amb el Nadal la gent es veu que te ganes de menjar ceba cuinada d’aquesta manera (nomĂ©s la darrera setmana, 25 visites via buscador…) he decidit fer un post on s’explica la cosa de manera clara i visible a primer cop d’ull. AquĂ­ va la cosa:

  • 50 grams de mantega
  • 500 grams de cebes (millor si sĂłn dolces -pur sentit comĂş)
  • 100 grams de sucre (o al gust, a mi m’agrada amb menys i preferiblement moreno)
  • 1 rajolinet d’aigua

L’elaboraciĂł Ă©s tan simple que gairebĂ© insulta: posem tots els ingredients junts, amb l’Ăşnic precauciĂł de posar el rajolinet d’aigua primer. Ho posem a foc lent i ho anem remanant constantment, prestant especial atenciĂł al principi per a que no s’enganxi el sucre al cul. Quan la ceba comença a soltar la seva aigueta, ja ens en podrem desatendre una mica… Ha de quedar d’un marrĂł fosc molt pujat, com de dĂ til confitat.

Variants
Hi ha variants diverses per fer-ne de diferents. Una de molt simple Ă©s afegir, entre els ingredients, mitja cullerada de cafĂ© de gingebre molt. Li dĂłn una punt picant i l’hora refrescant que queda molt bĂ© amb els peixos i les carns blanques. Idem amb una punteta de curry. Ă’bviament, tambĂ© li podeu afegir herbes aromĂ tiques al vostre gust -romanĂ­, sajolida, orenga.

Hi ha una altra variant, que ja Ă©s mĂ©s sofisticada, que consisteix en posar entre els ingredients uns tomĂ quets secs, tipus  italians. Els hem d’hidratar amb una mica d’aigua tèbia una mitja hora abans de posar-nos a fer la melmelada. Queda un acompanyament perfecte per tonyina a la planxa. Aquesta recepta nosaltres l’hem tret dels amics de Menja Sa, que a mĂ©s d’ajudar-nos a menjar millor tambĂ© ens fan gaudir mentre endrapem…

En fi, ja estĂ . Espero que ara la gent trobi mĂ©s fĂ cilment la recepta i, a sobre, que se li obri una mica la ment sobre les potencialitats d’aquesta melmelada…

Salut!

Massitet

Un berenar de portes obertes

divendres, 18/12/2009

La setmana passasda va fer una mes que vivĂ­m a Sants i, tot i el temps passat, la gran majoria dels nostres amics barcelonautes encara no havien vingut a veure’l. Entre l’inici del curs (que es complicat per a tots els implicats), les anades i vingudes a Vinaròs a La Junquera, etc, etc, etc… havien anat passant les setmanes i el gruix encara no hi havien passat… Total, que vam decidir muntar una jornada de portes obertes per tal que la gent el vingues a veure.

I per celebrar-ho, un berenar-sopar…
Entre que som mediterranis i ens ho sentim, i que ens agrada cuinar per als nostres amics, vam decidir acompanyar les portes obertes amb un berenar-sopar, eixe brunch llatĂ­ de darrera hora de la tarda que tantes trobades resol. Com que les portes obertes començaven a les sis i no tenien hora d’acabada, el millor era fer un Ă pat informal amb mĂşltiples elaboracions per tal que la gent es poguĂ©s anar conformant el seu menĂş al seu gust.


Vam pensar en fer salat i dolç. De salat vam posar la tĂ­pica plata de pernil i llom ibèrics (que es noti que kissumenja va nĂ ixer prop de Jabugo!), una bona taula de formatges del paĂ­s i algun espanyol i francĂ©s, un dĂ tils farcits d’ametlla torrada i embolicats amb pernil (un clĂ ssic de casa nostra que encara no havia aparegut al bloc!), una bona selecciĂł de fruits secs de Casa Gispert (d’on, si no?) i unes estupendes magdalenes d’oliva negra, romeret (romanĂ­) i parmesĂ  que vam veure al Cuines de TV3 (una altra versiĂł, d’en Compte, aquĂ­). TambĂ© vam fer una cassola de sĂ­pia amb mandonguilles per si algĂş apareixia per sopar, però que ens vam menjar nosaltres en format tupper al llarg de la setmana (grĂ cies, visitants!! ;-)

Quan la Gemma t’endolceix un berenar

Ja ho hem dit per activa i per passiva: els dolços sĂłn el nostre punt mĂ©s fluix. AixĂ­ que per fer els dolços del berenar vam tirar del bloc de referència en aquests afers, que no Ă©s altre que La cuina de casa, de la Gemma. DesprĂ©s d’estar dies buscant i remanant dins d’aquella bagul del tresor vam apostar per dues coses que feien una pinta terrible: el pastĂ­s de bombĂł Ferrero Rocher i la quallada de galeta Maria. Quin encert! Van ser, sense cap mena de dubte, els dos grans guanyadors de la vetllada. Per nosaltres va ser especialment encertada la quallada (en tornarem a fer, sens dubte!), però entre els convidats va causar furor el bombĂł… No m’estranya que Gemma sigui una referència dins del mĂłn blocaire: bona persona i gran pastissera! Merci…

L’oferta dolça la vam completar amb un clĂ ssic modern a casa nostra, com Ă©s el cĂłc rĂ pid; el dolç tradicional que hem redescobert de la ma de la mare i del llibre sobre els dolços tradicionals que estem fent amb ma germana i una altra fleca centenĂ ria del poble. Per acabar d’arrodonir la recepta, el vam servir acompanyat d’uns quadrets de xocolata a la pedra. Rotllo regressiĂł infantil: aquest era el berenar clĂ ssic dels nens del poble quan o ho era. Sorties corrents del cole i ja t’esperava el tros de coc i la peça de xocolata…

Va ser una vetllada molt entranyable, encara que hi va haver absències molt sentides. En tot cas, aquestes baixes no sĂłn mĂ©s que una altra excusa per tornar-nos a trobar: sempre que ho fem, al voltant d’una bona taula, ens ho passem mĂ©s que bĂ© repassant als hereus que cal caçar, especulant amb parelles impossibles i despotricant dels fills de famosos que no saben vendre el llegat del pare i rient amb les ocurrències de la bona gent que, per sort, tenim per amics. Oi que sĂ­?

Salut i repĂşblica!

Massitet i kissumenja

El pernil: el (meu) mite culinari veneçolà

dimecres, 16/12/2009

A Janet la vaig conèixer ara deu fer unes deu anys. Per una d’aquelles voltes que dĂłna la vida, ens vam trobar perquè era amiga d’una noia amb la que llavors jo compartia pis a Barcelona. Coses de la vida, insisteixo, ara Janet Ă©s una amiga Ă­ntima, el seu marit un bon col·lega i la (ex)companya de pis una desconeguda que no sĂ© on para. Amb Janet i el seu marit, entre moltes altres coses, en uneix la bona cuina, el bon beure i descobrir junts llocs on gaudir de totes dues coses.

Encara mĂ©s coses de la vida, des del mateix moment en què vaig conèixer a Janet va entrar a formar part de mi un dels meus grans mites de la cuina mundial: el pernil. Em va explicar Janet el primer Nadal que vam passar junts que al seu paĂ­s la nit del 24 solen menjar, entre altres coses, un cosa que anomenen pernil i que Ă©s, ni mĂ©s ni menys, una cuixa de porc fresca rostida al forn. SĂ­, sĂ­, heu llegit bĂ©: un cuixot de porc fresca rostida al forn, amb els 7 o 8 kilos de vianda que això implica. Com un podeu imaginar, en la meva ment de golafre mediterrani es va instal·lar la imatge poderosa d’un pernil sucĂłs, torradet, fragant, melĂłs, deliciĂłs… Una menja que, no per coneguda (un pernil Ă©s un pernil, no?), em va resultar exòtica i exhuberant com el propi Carib d’on venia.

I aixĂ­ vam estar deu anys, amb una imatge que m’assaltava amb força cada cop que s’apropava Nadal i Janet treia el pernil a la conversa, evocant la seva infantesa veneçolana. Fins que el mes passat, una dècada desprĂ©s, Janet va dir la frase volguda, desitjada, esperada, anhelada en secret durant anys per un servidor: “Y si en diciembre asamos un pernil para celebrar la Navidad?”. “SĂ­Ă­Ă­Ă­Ă­Ă­Ă­Ă­Ă­Ă­Ă­Ă­”. vaig cridar jo ple de joia molta estona abans de què, fins i tot, acabĂ©s la frase. I aixĂ­ ho vam fer. AixĂ­ ho va fer, exactament…

El rostit perfecte: cruixent per fora i melĂłs per dins
Aquest plat necessita tot un ritual, que va començar encarregant un pernil a una carnisseria del Raval tres o quatre dies abans de la cita, va seguir amb la maceraciĂł amb herbes durant  un bon grapat d’hores i, ara sĂ­, l’estada al forn durant un altre grapat mĂ©s. Per fer-lo, Janet va emprar la recepta canònica aportada per   Armando Scanonne, el gran cuiner veneçolĂ ; el factotum dels fogons locals, l’Arguiñano nacional, l’Isma Prados d’aquell tros de terra… No fotem: si hem de prĂ cticar un mite, no anirem amb tonteries, no?


NomĂ©s dir-vos que tot just acabat el dinar, ja vaig pressionar per a tornar-ne a menjar l’any que ve: Ă©s un rostit brutal, perfecte. Carn rostideta i cruixent per fora, tendre i melĂłs per dins (es fonia a la boca!). Tallat a llenques com si fos un pernil curat, es serveix amb una salsa feta amb els sucs del rostit i reduĂŻda amb vi dolç (una mistela, per mĂ©s senyes). Erem sis persones i ens vam cruspir una espatlla de porc de quasi cinc quilos! I menys mal que no vam demanar la cuixa perquè ens semblava massa!

No hi ha cap dubte: el pernil forma part dels meus mites culinaris, en aquest cas fer realitat. És una menja especial i gens habitual que es converteix en tot un esdeviment.  Si encara no heu decidit el rostit que fareu per aquest Nadal, no tingueu prejudicis i doneu-li una oportunitat: no podreu parar de menjar-ne!

Per nosaltres ha estat una bona manera de celebrar el Nadal a Barcelona abans que tots engeguem la nostra diĂ spora cap a les respectives llars familiar. I tambĂ© de marcar una dècada d’amistat. Visca el pernil i la mare que el va parir!

Massitet

Un parell de bones cerveseries

diumenge, 13/12/2009

El pont de la PurĂ­ssima ConstituciĂł (si us plau, noteu la fina ironia…) va ser molt mogut a casa nostra. En una d’aquelles coses que passen de tant en tant (conjuncions planetĂ ries, crec que en diuen) vam tenir un dinar, un trobada amb uns amics de Madrid i una visita de cunyada / germana. AhĂ­ es nada, que diuen els castellans! Total, que amb tanta cita vam acabar anant a un parell de cerveseries de les moltes que hi ha a la ciutat i vam sortir tant contents de totes dues que vam decidir fer-ne un post.

No us descobrirem res de nou…
Les dues cerveseries que us volem destacar no estan en cap racĂł amagat de la ciutat ni sĂłn punt de trobada d’experts iniciats, llocs ingnots per a profans. De fet, les dues les vam treure de l’especial que Time Out Barcelona va dedicar a aquests tipus d’establiment fent els seus ja clĂ ssics rĂ nquings. Les dues cerveseries sĂłn La Cervesera Artesana (a GrĂ cia) i La Cerveteca (al Barri Gòtic).

No som, ni de lluny, grans coneixedors de la cervesa. Ens agrada beure’n, això si. TambĂ© sabem què ens agrada i què no. I tenim molt clar que, en termes generals, les cerveses artesanes i/o de petites produccions ens solen resultar força gratificants. Ja ho havĂ­em comprovat a Catalunya amb les que fa la CCM o amb la Rosita. I ho vam ratificar a Anglaterra, quan les cerveses tipus Ale de les microbreweries -petites empreses productores locals- ens vam donar grans moments de satisfacciĂł. La Gadds n.3, la Incubus

De fet, La Cervesera Artesana la vam visitar precisament perquè la va fundar un anglès i s’hi fan, des de llavors, cerveses d’inspiraciĂł anglesa. Quan vam entrar ens vam trobar que de producciĂł pròpia en feien rossa, torrada (la manera llatina de referir-se a les Ale), de bolets (oh, yes!) i de mel. La torrada la millor i va resultar una excel·lent companyia per a les quatre hores de conversa que vam gaudir amb J. i M. SĂłn de Madrid i ens vam fer amics (en concret, J, i un servidor) bevent cerveses a Canterbury a les tardes mentre esperĂ vem que les nostres respectives acabassin les seves classes vespertines. Quina millor manera de retrobar-nos, que bevent una Ale??

La segona la vam visitar acompanyats de la germana de kissumenja i el seu manso, un gran bevedor de cervesa a qui vam voler compensar amb un bon glop desprĂ©s de forçar-lo a passejar per una Fira de Santa LlĂşcia literalment imprecticable. AixĂ­ que ens vam encaminar cap a La Cerveteca, a tocar de Correus de Via Laietana. Amb mĂ©s aspecte de botiga que de bar. s’hi poden trobar unes trescentes referències diferents, totes descobertes pels dos joves que la gestionen en els seus viatges pel mĂłn. És, segons diverses fonts, un dels grans centres barcelonautes del mĂłn cerveser, amb cursos i cates inclosos. Com que l’oferta Ă©s gairebĂ© bloquejant, cada setmana en destaquen tres o quatre de tirador. Sense saber molt bĂ© que triĂ vem, vam beure una gerra de cervesa austriaca Keller que encara salivo de pensar-hi: fresca, cremosa, un pèl dolcenca, amb molt poc gas…

En fi, dos grans llocs per passar una bona estona en bona companyia bevent cervesa. I flipant en colors si sou fans del beuratge en qĂĽestiĂł… Ara ja estem conspirant per assaltar dues que hi ha al barri… A Sants hi ha de tot, tu!

Salut!

Massitet

Unes velles postres de diumenge

divendres, 11/12/2009

Temps era temps en què algunes de les coses que ara considerem de poc valor, o fins i tot menystenibles, podien ser tingudes per una autèntica meravella. Crec que no m’equivoco quan afirmo que , en el camp de la cuina, aquest canvi d’actitud en la nostra vida quotidiana Ă©s on es pot observar amb mĂ©s facilitat. Especialment, en les formes mes tradicionals de la nostra forma de cuinar, menjar i beure. En un perĂ­ode de clara opulència (malgrat la crisi econòmica), allò que els nostres avantpassats tenien per joies que nomĂ©s podien gaudir de tant en tant ara estan gairebĂ© desaparegudes de la cuina familiar i tambĂ© de bona part de la pĂşblica. I si encara hi sĂłn, ja no ocupen el lloc privilegiat que havien gaudit…

Postres de diumenge en època de carències
El dolç que avui us presento era, encara no fa ni quaranta anys, una llepolia que ma mare esperava en candeletes cada diumenge en acabar de dinar. Era el cĂłc rĂ pid, una elaboraciĂł fĂ cil de fer -com el seu propi nom indica- però que va ser un petit luxe que alegrava els Ă pats del diumenge de les families mĂ©s modestes en la llarga postguerra espanyola. No sempre es disposava d’ous, sucre o de llet fresca i, si se’n tenia, no es dedicava a fer-ne dolços si no plats mĂ©s importants dins de la dieta. Per tant, el diumenge desprĂ©s de dinar havia una petita festa quan apareixia aquest cĂłc a taula.

  • ½  quilo de sucre
  • ½ litre de llet
  • ÂĽ d’oli d’oliva verge extra
  • ½ quilo de farina
  • ÂĽ quilo de sucre
  • 3 ous
  • 1 llima (llimona, orientals!) ratllada; la pell, s’entĂ©n.
  • 2 sobres de gasificant de rebosteria

Ja veieu que els ingredients no sĂłn, vists amb ulls d’ara, res d’extraordinari. Probablement, res amb el que farĂ­em el postre d’un diumenge. Ara, preferim coses mĂ©s refinades i elaborades, que segurament anirem a comprar a la pastisseria. Suposo que a Barcelona estem parlant de l’exuberant (i mĂ­tic, vist des del PaĂ­s ValenciĂ …) tortell. A Vinaròs vam començar amb braços de gitano -crema, nata, trufa- i ara pots trobar les tortades amb les matèries primeres mĂ©s delicades i exòtiques… Però estem menjant unes velles postres de diumenge d’una familia modesta en una època difĂ­cil.

Emborratxat amb caramel de cognac: festa grossa!
De tant en tant i si el diumenge s’ho mereixia, el cĂłc rĂ pid apareixia enriquit amb un caramel de cognac. Aquells dies, l’abuela Rosalia fonia sucre en un cognac que tenia escalfat al foc. Quan el sucre estava ben desfet, s’encenia el licor i es cremava fins que deixava de flamejar -senyal que l’alcohol ja havia marxat. Per tant, apte per a les criatures -el meu oncle Pepe era una llèpol de campeonat! Llavors, s’empapava el cĂłc amb aquest caramel.

Aquest diumenge passat s’ho mereixia: ma mare va venir a veure’ns a Barcelona i vam dedicar el matĂ­ a fer un cĂłc rĂ pid i un caramelet de cognac per alegrar-lo. Si haguessiu vist els ullets de ma mare quan em parlava del cĂłc rĂ pid de la seva infantesa… Era soprenenment deliciĂłs i superava unes expectatives  mĂ©s emotives -telĂşriques?- que gastronòmiques. Molt interessant… Nosaltres, que ja sabeu que no tenim en els dolços el nostre punt fort, estem molt contents: ja tenim unes altres postres de la casa.

Per si el voleu fer…
Barregem en un bol el sucre, els ous, la llet, l’oli i la llima ratllada; i ho batem bé. Llavors, afegim la farina i ho mesclem fins que quedi una massa fina i sense grumolls. Per últim, afegim el gasificant i ho remenen bé durant uns 5 minuts més. Posem la massa en una llanda amb vores altes  amb paper per al forn i ho enfornem a forn mitjà (190 graus) durant uns 20-30 minuts aproximadament. És molt important que no obrim el forn fins al final, ja que pot passar que el cóc no puge. Per a saber si està cuit el punxem amb un pal de broqueta i si surt sec , el cóc ja està cuit.

Bon profit, xiquets!

Massitet

P.S.: No li digueu a la gent de l’editorial, però aquesta Ă©s una de les receptes que apareixerĂ  en el llibre de dolços i pastes tradicionals que ja estem enllestint…

Mes dels arrossos 2009: un nou inici?

dimarts , 8/12/2009

Ja ha passat novembre i, com cada any, a Vinaròs s’han celebrat les Jornades Gastronòmiques de l’Arròs, conegudes al poble com el Mes dels arrossos. I com cada any, hem anat un parell de cops a gaudir-ne. Aquest any, però, hi ha hagut una novetat substancial: a mĂ©s de baixar, com gairebĂ© cada any des del 1999, amb els nostres amics de tota la vida de Barcelona, enguny tambĂ© han vingut al poble alguns dels nostres amics gastroblocaires. Doble raciĂł de mariscs, arrossos, bona companyia i grans estones…

Entrants de peix i marisc i arrossos
Tot i que ja hem explicat diversos cops el mecanisme de les Jornades (aquĂ­ i aquĂ­, per exemple…) us la tornem a explicar perquè Ă©s molt fĂ cil de ressumir: un grup de restaurants del poble ofereix un menĂş tancat a preu assequible (cap passa dels 40€) que inclou entrants (normalment de marisc) i una bona selecciĂł d’arrossos (fins a 12 en algun cas, molts nomĂ©s exclusius d’aquestes jornades); a mĂ©s de begudes i postres.

Aquest cop, per primera vegada (i per accident…) hem anat els dos cops al mateix restaurant (hem faltat a la cita amb Pepito!!!). AixĂ­ que no us podrem explicar els dos menus, però sĂ­ que podrem comentar una part important de la filosofia de les jornades i, en especial, de la manera de treballar d’El BergantĂ­n, el restaurant on hem reincidit aquest any.

Entrants diferents i la mateixa qualitat -de sempre- als arrossos
La idea de les jornades Ă©s oferir el millor producte local disponible a un preu assequible. En el cas d’El Bergantin, això vol dir que els entrants no sĂłn fixes, sinĂł que varien segons mercat: el que no estĂ  en condicions, no es porta a la taula. En aquest sentit, prefereixen no detallar  els entrants al menĂş i te’ls expliquen de paraula cada cop que hi puguis o vulguis anar. Per tant, es nota en aquesta casa un gran respecte pel producte… i pel comensal!

Això va fer que repetĂ­ssim alguns entrants i d’altres no. Vam poder menjar dos cops les tallarines (al pebre, directament addictives!), els xipirons saltats amb fruits secs (innovador i excel·lent, tant per sabor com per cocciĂł) i els inevitables llagostins de Vinaròs (jo, si no en tinc a taula el mes dels arrossos marxo!). Monets en els primer cas (s’anomenen aixĂ­ els mes petits i tenen fama de mĂ©s gustosos) mĂ©s grans (i carnosos…) en el segon. El mestre Juanjo Roda ens va fer una classe de com menjar-se els caps d’aquest marisc i feia goig veure tots els principatins xuclant els coralls de l’animalet amb una barreja d’expectaciĂł i de sensaciĂł d’estar integrant-se entre l’indigenat…

No vam repetir, en canvi, del peixet fregit (peludes i boquerons petits en una bona fritura) ni de caixetes (una marisc extraordinari i poc conegut: una autèntic glop de mar) que vam menjar el primer dia. El segon dia van caure, en canvi, unes gambetes panxudes que jo no havia vist mai (fregidets amb sal, cruixents i saboroses: tambĂ© addictives) i unes escupinyes al vapor al punt, gorssetes i molsudes… De l’Ăşnic que no em sap greu haver repetit Ă©s del peix fregit. No pas perquè fos dolent. Senzillament, no era competidor dels altres entrants.

Arrossos: fins a quatre, n’hem provat
TambĂ© vam repetir i vam canviar arrossos. Va triomfar en els dos Ă pats l’arrossejat amb ortigues de mar, que tothom va considerar excel·lent. El que els altres van trobar la gran virtut, a mi em va cansar: el sabor de mar que donĂ vem les anĂ©nomes era brutal. I el joc de textures entre el marisc tou i l’arròs grenyal era tambĂ© ben entretenidor… Per mi va guanyar el de popet i carxofes, de sabor molt mĂ©s matisat a mar i amb el contrapunt encertadĂ­ssim del vegetal. AquĂ­ hi va haver força consens entre tothom dels dos Ă pats que era seria el segon o el primer.


L’arròs negre, un clĂ ssic mariner, ens va permetre comprovar que El BergatĂ­n no Ă©s nomĂ©s un lloc on es mouen amb facilitat i savoire faire entre les combinacions mĂ©s novedoses. Al punt, gens pastĂłs, sabor equilibrat i presència justa de la tinta del bitxo. Per mi, estava millor que el caldĂłs d’escamarlans, tot i que el suc d’aquest era de les millors cosetes que em vaig endur a la boca aquestes dies…

En definitiva, l’experiència de 2009 al BergantĂ­n ens va posar de manifest que saben gestionar el producte que troben al mercat per preparar els entrants i que sĂłn una garantia en quant als arrossos: els dos dies i tots els plats van estar encertats. No hi ha dubte, Ă©s un gran lloc on anar a celebrar el mes dels arrossos.

Estem especialment satisfets que fos aquĂ­ on van venir per primera vegada els gastroblocaires. Si es compleixen els desitjos de tots els assistents a la primera baixada, el 2010 tots tornaran a venir i si tot va bĂ© s’hi sumaran nous participants. Tal vegada 2009 sigui l’inici d’una nova etapa en els nostres Mes dels arrossos, amb dues baixades ben divertides, enriquidores i entranyables. Si Ă©s que som una parella amb sort…

Salut!

Massitet i Kissumenja

P.S.: Com no podia ser d’una altra manera, trobada gastroblocaire vol dir mĂşltiples oportunitats per llegir sobre l’Ă pat. És la riquesa d’aquest col·lectiu! Podeu trobar mĂ©s informaciĂł i mĂ©s punts de vista sobre el mes dels arrossos 2009 a ca la Nuni, la Sara Maria, la Mar, la Marta, l’Starbase i el Manuel.

Les Moles: tres arguments més

dilluns, 7/12/2009

Tot i que el mes de setembre va ser un embolic del grossos a causa del trasllat de pis, la veritat Ă©s que no vam deixar de fer cosetes que ens alegressin la vida -i l’estòmac! És cert que no vam trobar gairebĂ© tmeps per postejar, però sĂ­ que vam menjar i vam viure experiències gastronòmiques. De fet, en vam reviure alguna, com tornar a la nastra passiĂł d’Ulldecona, el restaurant Les Moles. Aquest cop, acompanyats d’amics de Barcelona als qui vam introduir el cuquet d’aquest restaurant amb els nostres posts i en les nostres converses gastronòmiques.

Tres plats més, tres arguments nous
Avui no us vull fer una crònica d’un Ă pat complet, com vam fer fa uns mesos. Avui nomĂ©s us vull parlar de tres plats concrets d’aquest restaurant que em semblen perfectes per explicar el tipus de cuina que fan i la filosofia que hi ha al darrera. Dos ja els havia provat en la primera visita, de la qual no vam fer post. L’altre encara no el coneixia encara que Jeroni i Juanjo me n’havien parlat en diverses ocasions.

McMoles_hUn dels que ja havĂ­em provat era el McMoles, un joc lingĂşstic i culinari sobre el producte estrella d’una coneguda empresa de fast food. Com podeu veure a la foto, es presenta dins d’una pasa de cartrĂł i, quan l’obres, t’hi trobes una minihaburgues amb foie d’Ă nec del Delta, unes patetes xips fregides i una cola que no Ă©s tal i estĂ  feta, entre d’altres coses, amb vermut d’Ulldecona. Aquest plat Ă©s un exemple dels divertimentos que ja us he explicat i que es basen en jugar i crear coses noves començant des d’una referència de la qual no en queda mĂ©s que la forma, la presentaciĂł. Sabor intens i, en el meu cas, addictiu: em menjaria el fetge gras a quilos!

deltaEl segon plat, el que no havia provat, Ă©s el Delta. Partint del mateix plantejament que el brillant Ports (de tant en tant el somnio!), es tracta de recrear en el plat el paissatge del Delta de l’Ebre a partir de la matèria primera que s’hi pot trobar. Com veieu a la foto, el plat tĂ© a la base una gelatina blava feta a partir d’algues i una bromera blanca que juntes emulen el Mar Meditarrani. A sobre, musclos, cloĂŻses, escupinyes i, destacant, l’ostrĂł del Delta, el producte gourmet per excelència. Tot just cuits al vapor i sobre una base amb intens sabor a mar. Com vam dir a taula, era com un glop de mar. Com quan una onada et tomba a la platja i, en obrir la boca, s’omple d’aigua salada… Persistent i insistent, per a autèntics fans del marisc i, en especial, dels ostrons: la mida era significativa…

CalmantEl tercer argument Ă©s un dolç, el Textures de calmant. El calmant Ă©s un licor de cafĂ© tĂ­pic d’Ulldecona i que aquĂ­ es presenta en tres combinacions diferents, cadascun amb la seva textura. És realment sorprenent com un mateix productes tractar de maneres diverses pot donar un plat tan variat, tan poc monoton -com es podria preveure incialment. Una demostraciĂł de treball conceptual i tècnic que transforma un producte aparentment popular i corrent en unes postres de categoria. Tres, n’haguĂ©s menjat. Alguns dels assistents, per cert, van decidir que era el millor plat de l’Ă pat.

Crec que aquests  plats sintentitzen la lĂ­nia de treball de l’equip de cuina de Les Moles, que parteix dels referents mĂ©s immediats, basats en el seu rodal, però que tampoc renĂşncia al joc i a l’expermimentaciĂł, portant els productes estrella del sud al nivell de la millor alta cuina d’autor que es fa en aquest paĂ­s. No m’estranya gens, doncs, que a la Guia 2009 – 2010 de restaurants de Catalunya els dediqui elogis a l’elevada capacitat tècnica del seu equip de cuina. Solament no estic d’acord amb una cosa: els col·loquen dins del grup de restaurants emergents, quan crec que estĂ  mĂ©s que clar que Joroni i la seva tropa estan mĂ©s que consolidats…

De fet, si ho posem en context  el McMoles tĂ© reminisències del McDuck que Ramon Freixa feia al seu (antic) restaurant de Barcelona; i el Delta Ă©s, per mi, un plat que aconsegueix anar mĂ©s enllĂ  dels Molls al mar, que espero que el Jordi VilĂ  encara faci a l’Alkimia. Tots dos, cuiners reconegudĂ­ssims, mediĂ tics i estrellats. Veieu com Les Moles no tĂ© res a a envejar dels grans restaurants de Barcelona? ;-)

Salut!

Massitet

Mi mama nos mima…

divendres, 4/12/2009

Ahir al migdia la meva mare va marxar cap a Vinaròs, desprĂ©s d’haver estat una setmana a casa nostra. Això no es tan habitual com jo voldria: Barcelona l’estressa una mica i al poble Ă©s molt mĂ©s autònoma que aquĂ­. Però tambĂ© Ă©s veritat que li agrada venir i posar ordre (segons el seu criteri, Ă©s clar…) a casa nostra i, fins i tot, ho intenta amb la nostra vida ;-) . En tot cas, una de les moltes coses agradables que tĂ© tenir a la mare per aquĂ­ Ă©s que ens cuina i ens fa cosetes bones i suculentes…

MenĂş infantil: Olleta de verdures i llom (de dos colors) arrebossat
Sempre he tingut la sensaciĂł d’haver estat un nen una mica raret. Les evidències sĂłn multiples i no us les donarĂ© totes aquĂ­. Però n’hi ha una de gastronòmica que vull portar a aquest bloc: el Ă pat favorit quan era un nano era un plat d’olleta de verdures de primer i uns talls de llom arrebosat de segon. Ara enteneu d’on ve el nom del bloc, oi?

Total,  que diumenge passat la mare ens va regalar aquest menĂş. Per fer-ho mĂ©s bonic, es va dur les verdures clau de l’olleta (penques i col) de Vinaròs, que a Barcelona mai es sap què pots trobar! Trobareu la recepta de la mare aquĂ­, un dels primers posts que vam penjar… I el llom el vam comprar al Mercat de Sants (aprovat justet maternal…). Això sĂ­, havia de ser de dos colors, la denominaciĂł infantil per al cap de llom. Ostres, com vaig gaudir amb aquest dinar!

Certament, mi mama nos mima quan ve a Barcelona…

Massitet

Dos formatges anglesos (i cap és l'Stilton!)

dimecres, 2/12/2009

No hi ha res com anar ben documentats per la vida, senyores i senyors. Si nosaltres no haguéssim llegit diaris anglesos mentre ens estàvem a Canterbury i la nostra estimada Mar no ens hagués posat en contacte amb el nostre admirat Iban (eskerrik asko, mestre!!!), avui no estaríem escrivint aquest post de lloança als (dos) formatges anglesos: el Cheddar Lincolnshire Poacher i el Kentish Ashmore. Paraules majors, estimats!

No som especialistes en formatges i per tant no us podem dir gaire cosa sobre la seva producciĂł. NomĂ©s dir-vos que tots dos estan fets amb llet de vaca sense pasteuritzar ( o sigui, viva) i que destaquen per tenir un sabor penetrant que acaba amb una amorgor subtil (mĂ©s potent al Cheddar). El Cheddar tĂ© una textura mĂ©s granulosa (ens va recordar un bon Parmesano Reggiano) mentre que l’Ashmore era mĂ©s cremĂłs, tot i ser de pasta dura. En aquest cas, a mĂ©s, se li fa una mena de vena blava natural que fa que algun bocĂ­ recordi a un bon formatge blau… Ei, com per plorar…

IMGP2424

Els dos que nosaltres vam poder comprar estaven elaborats per petits productors artesans que treballen amb molt de respecte per la matèria primera i una cura especial pel que fa als cicles de producciĂł: no sempre en pots comprar! El Cheddar Ă©s d’una petita granja regentada per la familia Read. El Ketish Ashmore solament el fabriquen els Cheesemakers of Canterbury, una empresa que treballa amb granjers locals i que s’ha fet famosa per aquest formatge, guanyador de diversos premis…

És una autèntica llĂ stima que, tal com ens diu l’Iban, aquests formatges siguin dificils de trobar a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol. És, a mĂ©s, una injĂşsticia. Afectats clarament per la mala fama que pateix la gastronomia anglesa, no tenen el prestigi que puguin tenir altres grans formatges europeus. Una pena, perquè un servidor no pot anar tant com voldria a Anglaterra per poder comprar-ne…

Si us els trobeu per la vida, no dubteu en agafar-ne un bon tros, per l’amor de DĂ©u! Amb una mica de pa de qualitat ( a la foto, dos anglesos artesans…) i una cervesa Ale del paĂ­s sĂłn una cosa ben semblant a una petita joia gastronòmica… A Anglaterra hi ha vida (intel·ligent) mĂ©s enllĂ  de l’Stilton…

Salut!

Massitet