Arxiu del mes: novembre 2009

Una diada sensacional a Ca Massita

diumenge, 29/11/2009

Aquest post Ă©s, sense cap mena de dubte, el que mĂ©s m’ha costat escriure fins a dia d’avui. És un text, per a mi, molt compromès.Fa dies que les idees s’atropellen les unes a les altres i no es deixen passar. El cervell em va a tota velocitat i aixĂ­ Ă©s gairebĂ© impossible ordenar conceptes, indexar imatges, fixar moments en la memòria. Des de dissabte passat, tot va saltant sense ordre i sense un sentit lògic o, si mĂ©s no, aparent. No hi ha manera, doncs, de filar una narraciĂł una mica raonada, bastida.

AixĂ­ que, desprĂ©s de diversos dies intentant-ho, he arribat a aquesta conclusiĂł: el que vaig viure a Ca Massita dissabte passat  em va provocar tantes sensacions, tantes emocions, que no hi ha manera de fer un post mĂ­nimament racionalitzat… L’esperit Ă©s aixĂ­: no entĂ©n d’estructures dels discursos, d’idees força ni de fils argumentals. La carn de gallina no Ă©s una bona consellera per bastir un discurs. Vist tot això, doncs, aquest Ă©s, per imperatiu emocional, un post impressionista i desarmat de tota lògica.

Un minut de silenci
Cada cop que penso amb la visita gastroblocaire al forn de la meva famĂ­lia la primera idea que em ve al cap Ă©s en el minut de silenci. No sĂ© si algĂş mĂ©s se’n va adonar o si li va donar la mĂ©s mĂ­nima importĂ ncia. Però desprĂ©s de l’entrada al forn -ben sorollosa: som blocaires!- i les presentacions pertinents, Ă©s va fer un minut de silenci. Tot just quan Nasio, el treballador (pot ser seria mĂ©s just artesĂ …) que treballa a la fleca de ma germana es va posar a explicar com es feia una farinada de repassos, tothom que estava mirant va callar. No puc evitar emprar el tòpic: era sepulcral, el silenci. Com d’estepa siberiana en plena nit. Es notava, que hi havia silenci.

Primer no el vaig saber intepretar: perquè aquesta mitja dotzena de gastroblocaires i amics, gent tan xarradora com sĂłn, estan callats? Però si no callen ni quan cuinen!! Però si ens passem uns per sobre dels altres quan conversem!! Primer vaig pensar que alguna cosa no anava bĂ©, que no estaven a gust, que l’explicaciĂł de Nasio no s’entenia. En vaig tenir prou, però, en mirar un segon les cares de la gent  per veure què passava: ningĂş es volia perdre res del que havia vingut a veure. La potència que tĂ© la imatge de quinze persones callades -inclosos dos nens-, en absolut silenci, durant un llarg minut -pot ser mĂ©s? pot ser menys?- mentre mirĂ vem a l’artesĂ  movent boles de pasta i descriure ingredients Ă©s difĂ­cil d’esborrar. Quant de respecte havia en aquell silenci escrupolĂłs, que omplia la fleca i tapava el soroll d’un negoci en marxa… Sensacional.

L’artesĂ  comunicador
La imatge de Nasio fent bromes i controlant la situaciĂł mentre donava, tranquil·lament, una classe sobre com fer farinades de repassos era fenomenal. No Ă©s que sigui una persona avorrida o poc comunicadora; mĂ©s aviat al contrari. Però la veritat Ă©s que em va donar la sensaciĂł, sĂ© que compartida, que va estar xerrant com si haguĂ©s donat classes de cuina tota la vida. Tot sovint, explicar el què et saps de memòria i fas de manera gairebé natural Ă©s el mĂ©s difĂ­cil. Nasio se’n va sortir amb excel·lència i es va posar el pĂşblic a la butxaca (del delantal!) des del primer minut. Aquell minut del silenci respectuĂłs.

Mutisme expectant i nerviosisme mesurat
A Ca Massita hi havia nervis dissabte al matĂ­. El bon humor que sol regnar cada dia en aquesta fleca i la il·lusiĂł per la visita va amagar-ho una mica. Però hi havia nervis i expectaciĂł. Ho sĂ© perquè els conec perfectament: l’obsessiĂł per fer bĂ© les coses i saber-se visitats per gent que parlaria als seus blocs del què van veure va alterar -com no podia ser d’altra manera- el treball quotidiĂ  de tota la gent que corria per allĂ . NomĂ©s calia veure el meu cunyat, callat i tens, quan va començar la classe de Nasio. O el lleuger encarcarament amb què l’artesĂ  va començar la sessiĂł . O el somriure nerviĂłs i la mirada inquieta de ma germana entrant i sortint, intentant aclarir com anava la cosa a l’obrador mentre atenia els clients a la botiga. GairebĂ© no li vaig sentir la veu, ella que no calla ni sota l’aigua!

Era un nerviosisme mesurat, això tambĂ© ho sĂ©. Sabien que el visitants eren molt bona gent i estaven segurs del què estaven oferint. En aquesta casa mai s’han fet experiments; tot s’ha provat diverses vegades abans de posar-ho en una boca de fora de casa… Estava tot a punt: la taula de l’obrador ordenada per a la classe; els forners amb el barret posat; les boles de pasta a punt per començar. I llavors el primer silenci. A partir d’aquĂ­, tot va anar rodat…

Dos aprenents de luxe
La confiança tĂ© aquestes coses i el bon rotllo de la gent que assistia a la classe ho va facilitar. Dos espontanis van saltar a la plaça a torejar amb la farinĂ  quan Nasio els va deixar jugar amb un dels sis “bous” amb què estava lidiant. BĂ©, un mĂ©s espontani que l’altre: com diu ell mateix, a Starbase el van presentar voluntari… Escenes impagables amb el decuiner amenaçant el lloc de treball de Nasio amb el seu saber fer (mireu el vĂ­deo, no tĂ© desperdici!)  i Juanjo, cuiner professional i mestre d’hosteleria, patia una farinĂ  una mica massa farcida i dificil, literalment, de doblegar… Sensacional!

Una mare emocionada (i Ă­ntimament orgullosa…)
Ma mare estava que no cabia a la seva pell
. És una dona molt mesurada i molt discreta, qui la coneix ho sap: solament en confiança s’obre i parla amb la franquesa (proverbial) que tant la caracteritza. Dissabte passat, però, estava emocionada. Sobretot, de veure la casa plena de persones interessades pel que fĂ©iem allĂ  i d’on venia tot. La vaig notar emocionada parlant de la història de la fleca o de la farinĂ  de repassos. La seva famĂ­lia materna -m’auela Rosalia- era llauradora i d’aquest dolç i de molts altres lligats a “la gent del camp” en sabien un munt.

Però tambĂ© li vaig saber veure l’orgull que la seva discreciĂł no li deixa treure. Quan tothom els felicitava per com estaven de bons els cĂłcs. Per l’alegria i la joia que els blocaires van mostrar davant de tot el desplegament. Per sentir al mestre Roda explicant com d’important Ă©s mantenir les tradicions i com a Ca Massita s’hi posen amb ganes i decisiĂł, treballant a poc a poc i amb paciència. SĂ© el que sentia perquè jo tambĂ© ho vaig sentir

Una bicicleta?
La veu del mestre cuiner Juanjo Roda explicant, sifĂł i ampolla de vermut en ma, què Ă©s una bicicleta no tĂ© preu. “Agafem un cubito, el posem al got i damunt li tirem el vermut, al gust. Ojo, que vos veig cara de gatinols!! DespuĂ©s, posem el sifĂł. Per acabar, tallem un trocet de pell de llima i l’apretem suaument per a que salten els olis essencials i el posem a dins. Au, ja es pot veure. Això, a Vinaròs, se’n diu una bicicleta”. El vermut, de la Terra Alta. No parlĂ vem de productes tradicionals? Un vermut de grau, amb cos i fosc com una mala cosa. La bicicleta Ă©s el beure que ha acompanyat històricament l’aperitiu local dels diumenges; la millor companyia per als cĂłc de tonyina i abadejo -tots dos a l’antiga-, un de sardina fresca i un altre de verdures escalivades… Quin gran vermutillo que ens van preparar els de casa nostra! Sensacional!

Quantes coses hem après en aquest temps…
Dissabte passat vaig prendre consciència d’una cosa que encara no tenia present del tot: com n’hem après, els darrers anys, sobre l’art de la fleca i les tradicions gastronòmiques del meu poble i la meva familia. Aquell matĂ­, explicant l’origen dels cĂłcs salats, escoltant ma mare enraonant sobre els repassos i atenent a les puntualitzacions del mestre Roda sobre tot el que anĂ vem explicant em vaig adonar que hem après moltes coses en aquest temps…

I quin Ă©s aquest temps? Doncs diversos… L’encĂ rrec de fer el llibre de pastes i dolços tradicionals, en coautoria amb la Panaderia Farga ha estat molt important: que Juanjo ens encarregues aquest llibre per a Onada Edicions ens ha fet ser mĂ©s ordenats i sistemĂ tics. Però ja feia anys que ma germana, cinquena generaciĂł, buscava i rebuscava en l’arxiu familiar. Les proves amb el cĂłc de tonyina i la recerca del cĂłc d’abadejo, recollits en aquest bloc en sĂłn una mostra. Sense voler-ho, tambĂ© el bloc ha estat una eina important: un dels primers posts va ser, precisament, la farinada de repassos. Però tambĂ© hem après molt preguntant i escrivint sobre les mones, micos i farinades de Pasqua, la coca de Sant Joan o el pastisset de Santa Catalina

Curiositat i alguna (molta!) cosa mĂ©s…
GairebĂ© no he pensat, en tots aquests dies, que el motiu de la visita gastroblocaire a Ca Massita eren les farinades de repassos. Tot aquest fregao va començar com solen arrencar aquestes coses: per un comentari mĂ©s aviat inocent i una oferta que no ens pensarĂ­em que seria recollida. Ja fa un any, quan vaig escriure un post sobre les jornades gastronòmiques de l’arròs que es fan a novembre a Vinaròs, una grupet de gasstroblocaires ens va dir que l’any proper -2009, per tant- voldria venir. Uns mesos mĂ©s tard, l’octubre passat, alguns altres gastroblocaires van dir que sĂ­ quan, com de passada, els vaig oferir la possibilitat de venir al forn de ma germana a veure com es fa la farinada de repassos. Com vaig infravalorar la curiositat i l’amor per la bona vida dels gastroblacaires quan vaig fer les propostes!!!! ;-)

Veure els amics gastroblocaires rondant per la fleca centenĂ ria de la teva famĂ­lia Ă©s de les coses que no es pot pagar amb MasterCard ;-) .  Veure gent que llegeixes (i admires…) habitualment rondant per l’obrador de casa permet viure una sensaciĂł paradigmĂ ticament extraordinĂ ria: aquesta emociĂł, la provocada per la primera visita guiada per a gastroblocaires a Ca Massita, ja no es tornarĂ  a repetir. Veure l’Ă’scar, la Mar, la Sara Maria, en Miquel i la Nuni (amb Guillem i l’Alba!), el Manuel i la Marta rondant per casa… I a mĂ©s, amb una (ja vella) amiga de la familia com la Maria present. Totes aquestes persones van decidir dedicar un matĂ­ de la seva vida a matinar, recĂłrrer 200 quilòmetres i prestar atenciĂł a la teva gent. A mĂ©s, per fer-ho encara una mica millor, han allargat la dolçor del moment amb unes cròniques plenes de respecte i de carinyo que han anat publicant tota aquesta darrera setmana. Sensacional…

Dissabte passat, 21 de novembre de 2009, va ser una diada sensacional a Ca Massita.Va ser, no en tinc cap dubte, un d’aquells dies que totes les generacions vives de la meva familia recordaran de tant en tant. A fi de comptes, no ho neguem, aquella visita i tot aquell interès era un reconeixement a la feina de tantes generacions. GairebĂ© un homenatge. Mun pare, quan tenia al davant un fet que sortia del normal, que li agradava, que gaudia, deia que era “sensacional”. Doncs això: una diada sensacional…

Massitet
P.S.: Vull agrair expressament a la Nuni i el Miquel; i a la Sara Maria que em fessin arribar les fotos que van fer ells i que m’han permès crear bona part dels muntatges que il·lustren aquest post. Estava tant emocionat, que gairebĂ© em vaig oblidar del tot de fer-ne!

Flam de castanyes i vainilla

divendres, 20/11/2009

Les postres no sĂłn el nostre punt fort. MĂ©s aviat al contrari: sĂłn la baula mĂ©s feble de la nostra ja de per si modesta cuina. Per això, quan convidem a gent a dinar i ens diuen, amb la gentilesa que caracteritza els nostres estimats, que volen portar les postres ens treuen un (gran) pes de sobre… Hem fet diversos intents i hem, fins i tot, reeixit en algun. Però Ă©s el plat que sempre queda pendent quan pensem un menĂş per convidats. Des del cap de setmana passat, però, som els orgullosos posseĂŻdors d’unes postres de temporada: el flam de castanyes i vainilla del CUINA nĂşmero 100.

Unes postres elegants i de temporada
La recepta que us presentem avui marca una fita a casa nostra per raons diverses. La primera, perquè serĂ  un dolç clĂ ssic des de ja mateix: ens ha enamorat. I segona, perquè sempre m’he marcat com a objectiu culinari fer tots els mesos una recepta del CUINA i solament aquest cop, ara que fa els 100 nĂşmeros, ho he aconseguit. I en tinc 89 exemplars!! Per això estem tant contents d’haver provat aquest flam, que Ă©s molt elegant, fi i subtil. Però al mateix temps Ă©s de temporada, ben tardoral, una cosa que a casa estem mirant de seguir amb certa fidelitat. A mĂ©s, per major glòria de la recepta, Ă©s ben fĂ cil de fer. AquĂ­ van ingredients i procediment per a sis flams individuals:

250 grams de castanyes pelades

80 grams de sucre

50 grams de sucre més (aquests per caramelitzar)

4 ous

1/2 litre de llet

1 canonet de vainilla

La part mĂ©s complicada Ă©s pelar les castanyes. Diuen MartĂ­ i Roger que si les deixeu una estona a remulla amb un tall a la pell es fa mĂ©s fĂ cilment. Un cop sense closca, les posem a bullir amb la llet i la vainilla, oberta en canal per a que deixi anar tota la seva substĂ ncia. Quan les castanyes estan tendres, es trituren. Llavors, s’afegeix l’ou i el sucre i es torna a moldre fins que quedi ben barrejat.

Farem un caramel amb la resta de sucre i un fil d’aigua; i el posarem al fons de les flaneres. Llavors, les omplim amb la crema de castanyes i ho posem a coure al forn al bany maria. AquĂ­, la recepta del CUINA crec que contĂ© un error: diu que han d’estar 40 minuts a 100 graus. Però passada aquesta estona no estava el flam quallat, ni molt menys! AixĂ­ que nosaltres vam pujar la temperatura a 150 i encara va necessitar uns bons 20 minuts mĂ©s.

Per decorar-lo, guardarem algun trocet de castanya bullida i completarem el conjunt amb una cullerada de mel no massa dolça, mĂ©s aviat fresqueta. Tan ens va agradar, que ens va inspirar per fer la que considerem una de les nostres millors fotos de plats de cuina. No sĂłm grans fotògrafs i no ens donaran cap premi per aquest flam castanyer. Però en la nostra petita història Ă©s la imatge mĂ©s bonica que em captat. Creiem, sincerament, que  fa justĂ­cia al plat…

Bon profit i salut, xiquets i xiquetes!

Massitet

(En defensa de) La cuina anglesa

dimecres, 18/11/2009

Aquest estiu hem tingut la sort de poder fer una miniestada de quinze dies a Anglaterra. Com ja us podeu imaginar, un dels nostres interessos era fer una incursió a la cuina anglesa. I com no podia ser d’altra manera, l’a priori amb què viatjàvem era que allà es menja fatal. Per a alguna cosa estan els tòpics, no?

It’s going to be that not…
Parafrasejant un anunci del Canal Plus de fa uns anys i que servidor fa servir força, el tòpic pues va a ser que no Ă©s veritat… Si mĂ©s no, no amb la intensitat amb que nosaltres l’havĂ­em percebut. A saber: que a Anglaterra no tenen una cuina tradicional i que en general els Ă pats sĂłn desestructurats i dominats per una mena de plantejament fast food. A mĂ©s, òbviament, de no tenir cap producte digne de ser ressenyat i, ni molt menys, exportat…

Anglaterra2

Quinze dies no donen per gaire cosa, és cert. Sobretot si no tens accés directe a la cuina que es fa a les cases, indicador principal de la salut de la cuina d’un país. Però anant pel carrer i parant una mica l’orella vam poder recollir una sèrie d’indicis que Anglaterra (suposem que la resta del Regne Unit també) està intensament preocupada pel què menja i molt interessat en recuperar productes i receptes pròpies.

La cuina pĂşblica
Com a tots els llocs del mĂłn mundial, als bars i restaurants d’Anglaterra es pot menjar molt bĂ© i molt malament. Per tant, i ho volem remarcar, tambĂ© s’hi pot menjar molt bĂ©. Nosaltres vam poder gaudir de molt bona cuina tant als pubs (autèntiques institucions gastronòmiques, sobretot als migdies) i al parell de restaurants gastronòmics que vam poder visitar (Deeson’s i The Goods Shed). I en tots aquests llocs vam poder gaudir de productes i elaboracions angleses: des del mĂ­tic fish and chips (tambĂ© n’hi ha de bo!! ;-) ), passant per sandvitxos, hamburgueses, porc, pastissos i elaboracions d’alta cuina amb vegetals, carns i peixos locals. De fet, els dos restaurants de mĂ©s nivell que vam provar tenien en el localisme, el treball en els petits productors i l’arrelament en la cuina tradicional el seu leit motiv.

Anglaterra3

TambĂ© vam menjar fish and chips greixosos i sense cap interès. TambĂ© vam fer un Ă pat de migdia dels que ofereixen els sĂąpers: sandvitx, bossa de patates i beguda de color rosa per unes 4 pounds, menjat caminant pel carrer (si ets anglès, probablement camĂ­ de l’oficina…). Sembla que aquesta opciĂł la tria molta gent en un paĂ­s on el menjar del migdia tĂ© poca importĂ ncia. O sigui, tambĂ© vam menjar malament. Però com en molts altres llocs de Catalunya. O no heu vist mai la mala pinta que fan les Paellador que es mengen els guiris a les Rambles??? O les tapes que sobreviuen com poden a les barres de tants bars de zones turĂ­stiques del paĂ­s?

La cuina tradicional
llibre_patternsLlibres a les botigues generalistes de tot Canterbury ens van mostrar que aquest paĂ­s tĂ© un interès (certament recent) per recuperar la seva cuina tradicional. Com a mostra, el que il·lustra aquest epĂ­graf. Però Ă©s que tambĂ© han fet programes de televisiĂł al mĂ©s pur estil El millor paissatge de Catalunya (per cert, un format de la BBC, que TVC va importar cap aquĂ­…) i que es deia Britain’s best dish (el millor plat britĂ nic), i que va donar lloc a un llibre.

El llibre que ens vam quedar aporta centenars de receptes des de l’època dels Tudor fins a la Segona Guerra Mundial, un conflicte que va marcar la cuina anglesa i que va donar lloc a plats tan emblemĂ tics com els crumbles. O sigui, que això que els anglesos / britĂ nics no tenen cuina tradicional Ă©s mĂ©s aviat fals…

Concerned consumers
Tal com vam poder, vam mantenir alguna conversa amb els botiguers de Kent sobre l’actitud dels compradors, i tots van coincidir a assenyalar que cada cop eren mĂ©s concerned, mĂ©s preocupats o interessats pel que menjaven. Això tambĂ© ho vam poder notar en algunes botigues, on els productes solien estar etiquetats amb abundant informaciĂł sobre l’origen, les caracterĂ­stiques, etc… No a tots els llocs, Ă©s cert: el Tesco, una de les cadenes mĂ©s populars (en els dos sentits del terme) no oferia molta mĂ©s informaciĂł que un Mercadona, posem per cas… Tampoc tots els clients mostraven el mateix interès, clarament….

Anglaterra4

Ara bĂ©, on la cosa ja es posava gairebĂ© exagerada era en la promociĂł del producte local: s’anunciava el fresc anglès i, en algun cas, de la contrada com si fos el millor producte que es podia oferir. I en molts altres d’elaborats, es feina constar amb logos, imatges i tipografies notablement visibles que havia estat fet a Anglaterra (o Kent, o el comtat que fos…). O sigui, que el local produced Ă©s un reclam publicitari de primer ordre, cosa que alguna cosa deu voler dir, dic jo… En fĂ­, igualet que aquĂ­, oi?

Farmer’s markets
Una de les coses que mĂ©s ens va cridar l’atenciĂł d’Anglaterra sĂłn els Farmer’s Market, uns mercats on els mateixos (petits) productors i botiguers especialitzats ofereixen tota mena de matèria primera de gran qualitat: carn, peix, formatges, embotits, conserves, vegetals, pa, dolços… Molts eren ecològics o elaborats amb criteris respectuosos amb el medi ambient. Una mena de mercat gourmet que es pot trobar a diversos ciutats i municipis. A Kent, la comarca on nosaltres ens vam estar, n’hi havia un de fixe a la capital (The Goods Shed, a Canterbury) i un d’itinerant, el Whitstable Farmer’s market.

Anglaterra1

El raonament que provoca Ă©s molt simple: un paĂ­s que, segons el tòpics, menja malament i no tĂ© interès ni per la seva pròpia gastronomia dĂłna lloc a espais com a aquests? Doncs Ă©s probable que no. Per tant, aquesta mena de mercats sĂłn tota una declaraciĂł d’intencions de, si mĂ©s no, una part de la poblaciĂł. És a dir, la concreciĂł d’aquells concerned consumers que us hem dit abans…

La cuina casolana
La cuina casolana, certament, no surt gaire ben parada de la nostra estada i de l’anterior que la Susanna havia fet el 2000 a Londres. En aquest cas, el tòpic es reforça i cal reconèixer que hi ha families angleses que mengen fatal.  Però no podem deixar de banda que les famĂ­lies que acullen estudiants no sĂłn, ni molt menys, representatives de res. Crec que no es pot extrapolar res d’aquestes families i, en tot cas, caldria tenir quin paper atorguen a la cuina… i als alumnes que acullen. Amics, no perdem de vista que la majoria ho fan pels diners!

A mĂ©s a mĂ©s, hem de ser honestos i acceptar que a moltes cases de Catalunya tampoc Ă©s que es mengi de manera especialment rica i saludable. Si no, que els ho preguntin als amics d’Alicia, que han posat en marxa una campanya per educar els nanos en una cuina equilibrada i saludable. O Ă©s que vosaltres cuineu tots els dies seguint el Corpus de la cuina catalana??? O aneu a comprar a botigues de productes ecològics? O no heu entrat mai a La Sirena??? O no heu demanat mai una pizza? Vull dir, que a Anglaterra hi ha de tot com a tots els llocs…

No us penseu que ara hem tornat absolutament encegats amb la cuina anglesa: ja us hem dit que tambĂ© vam menjar malament i tambĂ© vam veure coses preocupants (com per exemple la llargada dels lĂ­neals de supermercat dedicats a productes precuinats: inacabables!). Creiem, en tot cas, que allĂ  hi ha coses dignes si es volen conèixer. Si no, mireu totes les coses interessants que Ibon va publicar a Te quedas a cenar? mentre va viure a Londres. Amb aquest post, molt mĂ©s modest, tot just volem destacar que el nostre punt de vista sobre la cuina anglesa ha canviat i que tambĂ© tenen coses dignes de ser defensades… i menjades!

Salut!

Massitet i Kissumenja


PastĂ­s fred de tonyina i piquillos

diumenge, 15/11/2009

Aquest 2009, amb un estiu que es resisteix a marxar, sembla que s’allargue la temporada de plats mĂ©s o menys estiuencs. És ben cert que les temporades gastronòmiques s’han trencat en la darrera dècada, i que ara et poden servir coses fredes -o tèbies- en ple mĂ©s gener. Però que voleu que us digui, a mi els plats freds em venen mĂ©s de gust quan fa caloreta. Per això, com que acabo d’escoltar a la rĂ dio que tot el novembre serĂ  “molt suau”, publico aquest post que tenia  arxivat per a la primavera de 2010…

DSC_0027

Un plat après de ma germana
De ma germana com a renovadora de la cuina familiar ja us he parlat en algun que altre post. Jo, que sĂłc nou anys menor -no dirĂ© jove, no fos que m’ataquĂ©s…- me n’he aprofitat de forma insistent. I aquest pastĂ­s Ă©s un dels primers que vaig fer quan vaig començar a tenir interès per la cuina mĂ©s enllĂ  de la pura supervivència. Com el llom a la cervesa, per mi va ser un plat iniciĂ tic que em va permetre descobrir l’apassionant mĂłn del tĂşrmix, els motllos i els encamisats de mantega…

Ingredients

3 llaunes de les petites de tonyina al natural

1 llauna mitjana de pebrots del piquillo (la idea clau és tan de tonyina com de pebrot)

1 pot de llet evaporada (jo només conec la Nestlé)

4 ous no gaire grossos

Sal i si voleu una mica de pebre (blanc)

Mantega per encamisar els motllos

L’elaboraciĂł Ă©s tan senzilla que sembla cutre i tot: posem tots els ingredients al pot del tĂşrmix o al vas americĂ , ho batem tot junt fins tenir una barreja ben fina i llavors ho aboquem al motllo o a les flameres individuals -amb aquesta darrera opciĂł la veritat Ă©s que queda mĂ©s pulit, mĂ©s elegant. Llavors ho posem a forn mitĂ  -uns 150 -160 graus- fins que estigui cuit. Ho sabrem amb el famĂłs mètode de l’agulla: punxarem la massa amb una agulla de fer ganxillo i quan surti completament seca Ă©s que ja estĂ  cuit.

Una de les virtuts d’aquesta receptes Ă©s que allĂ  on diu “tonyina i piquillos” hi podeu posar el que volgueu. Per exemple, nosaltres en fem una amb salmĂł fresc i porros (ofegats amb una mica d’oli) que Ă©s realment excel·lent. Però no queda gens malament amb bolets, amb verdures, amb peix sol o amb qualsevol combinaciĂł de tots aquests ingredients…

Proveu i veureu quant de joc dĂłna!!

Salut!

Massitet

Ebre Gourmet: una fira de proximitat

dilluns, 9/11/2009

Entre moltes altres coses, una de les activitats gastronòmiques que vam fer en els gairebĂ© dos mesos que no vam penjar un post -entre setembre i octubre- va ser anar a la tercera ediciĂł de la fira gastronòmica Ebre Gourmet. Com sabeu, Vinaròs estĂ  a un tir de pedra del Delta de l’Ebre i a nosaltres ens agrada anar-hi de tant en tant. Per tant, l’excusa estava feta a mida per nosaltres.

DSC_0217

Em va agradar, Ebre Gourmet. No Ă©s una fira grossa ni tampoc plena de les darreres novetats o els productes mĂ©s espectaculars. Però m’encanta que sigui una fira dedicada, exclusivament, al sector agroalimentari de les comarques del sud de Catalunya. La presència de petits productors i de comerços locals sense la competència deslleial dels stands gegantins de les grans marques comercials permet que el sector local pugui explicar sense gaire soroll ambiental la seva oferta i amb força igualtat de condicions entre tots ells. NomĂ©s un petit exemple: grĂ cies a aquesta fira em conegut a Sorolla Bacanallers,  una botiga mĂ­tica a Tortosa, que coneixia tot el nostre entorn i nosaltres no en tenĂ­em ni idea… Or blanc, això de la foto d’aquĂ­ a sota…

DSC_0222A mĂ©s, no Ă©s nomĂ©s una fira comercial, per dir-ho d’alguna manera. Hi va haver abundants tallers de cuiners de la zona -entre els quals, els nostres estimats Jeroni Castell i Juanjo Roda, de Les Moles- que van explicar les virtuts dels productes del territori i, tambĂ©, dels seus restaurants.  Mireu quin programa tenia l’ediciĂł 2009. Poder escoltar gent que no compta amb gaires -per no dir cap- canals de comunicaciĂł adreçant-se al seu pĂşblic potencial -els visitants tambĂ© sĂłn de la terra- Ă©s una opciĂł molt interessant. Si no, i perdoneu el tòpic, estĂ s mĂ©s enterat de la darrera invenciĂł a cala Montjoi dels restauradors engrescats, que n’hi han, del teu entorn immediat. A fi de comptes, Ă©s en aquets darrers llocs on tĂ©ns infinites mĂ©s possibilitats d’acabar sopant qualsevol cap de setmana…

Si us interessen les Terres de l’Ebre o, senzillament, teniu curiositat per saber que es cou en aquest territori (oblidat, tambĂ© en aquest camp, de la ma de DĂ©u -volia dir Barcelona), esteu atents al calendari d’octubre i reserveu-vos un cap de setmana. Entre la fira i el que es pot trobar durant tot l’any, estic segur que passareu una molt bona estona…

Massitet

Investigant el cĂłc d'abadejo

dimecres, 4/11/2009

Des que ma germana es va fer cĂ rrec del forn de pa familiar, la tasca que ha dut a terme per recuperar algunes receptes tradicionals oblidades a les fleques (i a moltes cases) de Vinaròs ha estat notable. Algunes ja s’havien afegit al repertori del negoci familiar quan encara la portaven els meus pares, com la farinada de repassos. Però poc a poc ma germana i mun cunyat n’han anat afegint mĂ©s, totes amb bona acollidantre la clientela.

coc_abadejo_bonaAquesta manera de fer ha viscut una acceleraciĂł, o millor dit, un aprofundiment notable fa un temps. Concretament, des que, abans de l’estiu, el nostre estimat Juanjo Roda ens va encarregar a mi, a ma germana i a un altre forner del poble fer un llibre sobre pastes tradicionals de Vinaròs. Revisant la paperassa de l’abuela Consuelo (un dia farĂ© un post de la seva mĂ­tica llibreta…) i explotant la memòria gustativa de la familia, especialment la de la meva mare, hem fet un llistat d’una trentena llarga de receptes algunes de les quals estaven gairebĂ© esborrades de l’imaginari col·lectiu local. Una de les recuperades ha estat el cĂłc d’abadejo que avui us presento.

Un pèl més complicat del què sembla
Aparentment, la recepta no tenia massa misteri. Sobre una base de pasta per a cĂłcs salats (de fet Ă©s una base neutra), es posa tomata madura tallada grossa i de qualsevol manera, sense gaire mirament. Llavors, es tirava un bon grapat de farina per sobre, per espessir el suc vermellĂłs de l’hortalissa. Per acabar, s’afegien molles d’abadejo (bacallĂ , orientals), pinyons i una picada d’all i julivert. Res especialment complicat, oi?

Doncs alerta, perquè l’all i el julivert tenen perill: s’han de posar a mig coure el coc, perquè sinĂł es crema i el conjunt amargueja. A mĂ©s, un cop posada la picada, ma mare va veure clar que ens havĂ­em equivocat: no es posava en picada, que quedava amb les taquetes verdoses que podeu veure a la foto. No senyors: ma mare va tenir una mena de flashback i va recordar amb claredat que el que feien les dones que venien a pastar al forn el que feien era, a mig coure el forn, tallar tambĂ© de qualsevol manera, grans d’all i branquetes de julivert.

coc_abadejo_bona_curtaHeu de tenir present que aquest cĂłc -com tots els dels poble- tenen el seu origen a les cases del poble, no pas a les fleques professionals. Les dones, quan venien a fer el pa , solien aprofitar les puntes de pasta sobreres  per fer un coquet. El feien amb presses, rĂ pid i amb els estris que tenien a ma. Tot i la manca de refinament en l’elaboraciĂł i la teòrica modèstia dels ingredients (fa dècades, barat i accessible per les cases populars que van inventar el cĂłc) Ă©s deliciĂłs i certament sorprenent: l’all no Ă©s habitual en els cocs. De sabor delicat, fins i tot subtil si es va en compte amb les proporcions dels ingredients, no tĂ© res a envejar al rei de les elaboracions salades locals, el cĂłc de tomata.

Els cĂłcs sĂłn, sense cap mena de dubte, un dels productes mĂ©s tradicionals de les fleques vinarossenques i tambĂ© de molts pobles de les terres de l’Ebre i  les comarques del nord de CastellĂł. Si teniu oportunitat de provar-ne algun no ho dubteu. I si trobeu el de bacallĂ , sapigueu que teniu entre mans un producte fruit, gairebĂ©, de l’arqueologia gastronòmica. Si mĂ©s no, de la recerca històrica (casolana) gastronĂłmica…

Salut!

Massitet

Un bĂ© de DĂ©u…

dilluns, 2/11/2009

Juanjo Roda Ă©s un bĂ© de DĂ©u. Els qui el coneixen de fa temps ja ho saben i nosaltres, que tot just fa un parell d’anys que gaudim de la seva amistat, ho anem descobrint cada cop que ens trobem. Per sort, darrerament, Ă©s molts cops. Entre altres coses, perquè Ă©s el responsable que servidors de vostès estigui entretingut escrivint un llibre sobre dolços i pastes tradicionals de Vinaròs. I aquest Tots Sants, la darrera castanyada, ens va fer uan demostraciĂł de carinyo que no te preu…

Entre altres coses, Juanjo dĂłna classes de cuina en un institut de Tortosa. I resulta que a l’octubre, com no podia ser d’altra manera, han estat fent panellets. I Juanjo, que Ă©s un cul de mal asiento que diem al meu poble i no fa gaire ha descobert el Facebook, la setmana passada es va dedicar a penjar fotos, comentaris i receptes (sĂ­ amiguetes, al Facebook!). Total, que se’m va ocĂłrrer fer-li al tĂ­pica broma que tots farĂ­em davant tal festival d’imatges i receptes: “IĂ©, Juanjo, envia-me’n un quilet a Barcelona!!”. Collons, i el tio ho va fer!!!

panellets

Total, que aquesta castanyada hem tingut la gran sort de menjar panellets fets per alumnes de Juanjo, sota el seu mestratge. Mojito, trifĂ ssic de Bayley’s, festuc, taronja confitada, cafĂ© (amb la forma d’un gra!) i els mĂ©s clĂ ssics de pinyons, ametlla i tambĂ© coco. Ja us deveu imaginar, oi? Sublims! A mĂ©s, amb una mida perfecta per cruspir-te-ls en un mosset o, com a molt, dos. Com explicava el mestre Roda al Facebook, boletes de 16 grams. Van arribar en una caixa rectangular daurada, com un lingot d’or. Tota una metĂ fora del que hi havia a dins…

Desconcertant (però bo, eh?) el de mojito; brillant el de pistatxo (el millor de tots?); una sorpresa encantadora el de taronja confitada… Sobris, clĂ ssics, però molt ben executats els d’ametlla, coco i pinyons… EstĂ  clar que aquests nanos tenen un bon mestre i que ells s’hi posen; que tenen ganes. Pel cap baix, fent panellets… Servidors de vostès, que ens dediquem a l’educaciĂł, coneixem perfectament com pot arribar a costar motivar els alumnes per a que es centrin i facin la feina com cal…

No m’estranya que una persona com ell,  tan amable i generosa, tingui amics allĂ  on va. I no us penseu que s’ha quedat a casa. Membre imprescindible de l’organitzaciĂł de tots els Fòrums Gastronòmics (Vic, Girona, Cambrils, Santiago…) i ma dreta de tots els cuiners estrellats que van passar per Frankfurt quan la cultura catalana va ser la convidada i va voler fer una demostraciĂł de potència gastronòmica. No hi ha restaurant catalĂ  de prestigi on citis el seu nom i el cuiner somrigui i et demani que els facis arribar els seus records… No m’estranya, insisteixo: Ă©s impossible no voler ser amic d’aquest xiquet de Vinaròs…

Moltes grĂ cies pel regal, mestre…

Massitet i kissumenja