Aquest post Ă©s, sense cap mena de dubte, el que mĂ©s m’ha costat escriure fins a dia d’avui. És un text, per a mi, molt compromès.Fa dies que les idees s’atropellen les unes a les altres i no es deixen passar. El cervell em va a tota velocitat i aixĂ Ă©s gairebĂ© impossible ordenar conceptes, indexar imatges, fixar moments en la memòria. Des de dissabte passat, tot va saltant sense ordre i sense un sentit lògic o, si mĂ©s no, aparent. No hi ha manera, doncs, de filar una narraciĂł una mica raonada, bastida.
AixĂ que, desprĂ©s de diversos dies intentant-ho, he arribat a aquesta conclusiĂł: el que vaig viure a Ca Massita dissabte passat  em va provocar tantes sensacions, tantes emocions, que no hi ha manera de fer un post mĂnimament racionalitzat… L’esperit Ă©s aixĂ: no entĂ©n d’estructures dels discursos, d’idees força ni de fils argumentals. La carn de gallina no Ă©s una bona consellera per bastir un discurs. Vist tot això, doncs, aquest Ă©s, per imperatiu emocional, un post impressionista i desarmat de tota lògica.
Un minut de silenci
Cada cop que penso amb la visita gastroblocaire al forn de la meva famĂlia la primera idea que em ve al cap Ă©s en el minut de silenci. No sĂ© si algĂş mĂ©s se’n va adonar o si li va donar la mĂ©s mĂnima importĂ ncia. Però desprĂ©s de l’entrada al forn -ben sorollosa: som blocaires!- i les presentacions pertinents, Ă©s va fer un minut de silenci. Tot just quan Nasio, el treballador (pot ser seria mĂ©s just artesĂ …) que treballa a la fleca de ma germana es va posar a explicar com es feia una farinada de repassos, tothom que estava mirant va callar. No puc evitar emprar el tòpic: era sepulcral, el silenci. Com d’estepa siberiana en plena nit. Es notava, que hi havia silenci.

Primer no el vaig saber intepretar: perquè aquesta mitja dotzena de gastroblocaires i amics, gent tan xarradora com sĂłn, estan callats? Però si no callen ni quan cuinen!! Però si ens passem uns per sobre dels altres quan conversem!! Primer vaig pensar que alguna cosa no anava bĂ©, que no estaven a gust, que l’explicaciĂł de Nasio no s’entenia. En vaig tenir prou, però, en mirar un segon les cares de la gent  per veure què passava: ningĂş es volia perdre res del que havia vingut a veure. La potència que tĂ© la imatge de quinze persones callades -inclosos dos nens-, en absolut silenci, durant un llarg minut -pot ser mĂ©s? pot ser menys?- mentre mirĂ vem a l’artesĂ movent boles de pasta i descriure ingredients Ă©s difĂcil d’esborrar. Quant de respecte havia en aquell silenci escrupolĂłs, que omplia la fleca i tapava el soroll d’un negoci en marxa… Sensacional.
L’artesĂ comunicador
La imatge de Nasio fent bromes i controlant la situaciĂł mentre donava, tranquil·lament, una classe sobre com fer farinades de repassos era fenomenal. No Ă©s que sigui una persona avorrida o poc comunicadora; mĂ©s aviat al contrari. Però la veritat Ă©s que em va donar la sensaciĂł, sĂ© que compartida, que va estar xerrant com si haguĂ©s donat classes de cuina tota la vida. Tot sovint, explicar el què et saps de memòria i fas de manera gairebé natural Ă©s el mĂ©s difĂcil. Nasio se’n va sortir amb excel·lència i es va posar el pĂşblic a la butxaca (del delantal!) des del primer minut. Aquell minut del silenci respectuĂłs.

Mutisme expectant i nerviosisme mesurat
A Ca Massita hi havia nervis dissabte al matĂ. El bon humor que sol regnar cada dia en aquesta fleca i la il·lusiĂł per la visita va amagar-ho una mica. Però hi havia nervis i expectaciĂł. Ho sĂ© perquè els conec perfectament: l’obsessiĂł per fer bĂ© les coses i saber-se visitats per gent que parlaria als seus blocs del què van veure va alterar -com no podia ser d’altra manera- el treball quotidiĂ de tota la gent que corria per allĂ . NomĂ©s calia veure el meu cunyat, callat i tens, quan va començar la classe de Nasio. O el lleuger encarcarament amb què l’artesĂ va començar la sessiĂł . O el somriure nerviĂłs i la mirada inquieta de ma germana entrant i sortint, intentant aclarir com anava la cosa a l’obrador mentre atenia els clients a la botiga. GairebĂ© no li vaig sentir la veu, ella que no calla ni sota l’aigua!

Era un nerviosisme mesurat, això tambĂ© ho sĂ©. Sabien que el visitants eren molt bona gent i estaven segurs del què estaven oferint. En aquesta casa mai s’han fet experiments; tot s’ha provat diverses vegades abans de posar-ho en una boca de fora de casa… Estava tot a punt: la taula de l’obrador ordenada per a la classe; els forners amb el barret posat; les boles de pasta a punt per començar. I llavors el primer silenci. A partir d’aquĂ, tot va anar rodat…

Una mare emocionada (i Ăntimament orgullosa…)
Ma mare estava que no cabia a la seva pell. És una dona molt mesurada i molt discreta, qui la coneix ho sap: solament en confiança s’obre i parla amb la franquesa (proverbial) que tant la caracteritza. Dissabte passat, però, estava emocionada. Sobretot, de veure la casa plena de persones interessades pel que fĂ©iem allĂ i d’on venia tot. La vaig notar emocionada parlant de la història de la fleca o de la farinĂ de repassos. La seva famĂlia materna -m’auela Rosalia- era llauradora i d’aquest dolç i de molts altres lligats a “la gent del camp” en sabien un munt.
Però tambĂ© li vaig saber veure l’orgull que la seva discreciĂł no li deixa treure. Quan tothom els felicitava per com estaven de bons els cĂłcs. Per l’alegria i la joia que els blocaires van mostrar davant de tot el desplegament. Per sentir al mestre Roda explicant com d’important Ă©s mantenir les tradicions i com a Ca Massita s’hi posen amb ganes i decisiĂł, treballant a poc a poc i amb paciència. SĂ© el que sentia perquè jo tambĂ© ho vaig sentir…
Una bicicleta?
La veu del mestre cuiner Juanjo Roda explicant, sifĂł i ampolla de vermut en ma, què Ă©s una bicicleta no tĂ© preu. “Agafem un cubito, el posem al got i damunt li tirem el vermut, al gust. Ojo, que vos veig cara de gatinols!! DespuĂ©s, posem el sifĂł. Per acabar, tallem un trocet de pell de llima i l’apretem suaument per a que salten els olis essencials i el posem a dins. Au, ja es pot veure. Això, a Vinaròs, se’n diu una bicicleta”. El vermut, de la Terra Alta. No parlĂ vem de productes tradicionals? Un vermut de grau, amb cos i fosc com una mala cosa. La bicicleta Ă©s el beure que ha acompanyat històricament l’aperitiu local dels diumenges; la millor companyia per als cĂłc de tonyina i abadejo -tots dos a l’antiga-, un de sardina fresca i un altre de verdures escalivades… Quin gran vermutillo que ens van preparar els de casa nostra! Sensacional!

Quantes coses hem après en aquest temps…
Dissabte passat vaig prendre consciència d’una cosa que encara no tenia present del tot: com n’hem après, els darrers anys, sobre l’art de la fleca i les tradicions gastronòmiques del meu poble i la meva familia. Aquell matĂ, explicant l’origen dels cĂłcs salats, escoltant ma mare enraonant sobre els repassos i atenent a les puntualitzacions del mestre Roda sobre tot el que anĂ vem explicant em vaig adonar que hem après moltes coses en aquest temps…
I quin Ă©s aquest temps? Doncs diversos… L’encĂ rrec de fer el llibre de pastes i dolços tradicionals, en coautoria amb la Panaderia Farga ha estat molt important: que Juanjo ens encarregues aquest llibre per a Onada Edicions ens ha fet ser mĂ©s ordenats i sistemĂ tics. Però ja feia anys que ma germana, cinquena generaciĂł, buscava i rebuscava en l’arxiu familiar. Les proves amb el cĂłc de tonyina i la recerca del cĂłc d’abadejo, recollits en aquest bloc en sĂłn una mostra. Sense voler-ho, tambĂ© el bloc ha estat una eina important: un dels primers posts va ser, precisament, la farinada de repassos. Però tambĂ© hem après molt preguntant i escrivint sobre les mones, micos i farinades de Pasqua, la coca de Sant Joan o el pastisset de Santa Catalina…
Curiositat i alguna (molta!) cosa mĂ©s…
GairebĂ© no he pensat, en tots aquests dies, que el motiu de la visita gastroblocaire a Ca Massita eren les farinades de repassos. Tot aquest fregao va començar com solen arrencar aquestes coses: per un comentari mĂ©s aviat inocent i una oferta que no ens pensarĂem que seria recollida. Ja fa un any, quan vaig escriure un post sobre les jornades gastronòmiques de l’arròs que es fan a novembre a Vinaròs, una grupet de gasstroblocaires ens va dir que l’any proper -2009, per tant- voldria venir. Uns mesos mĂ©s tard, l’octubre passat, alguns altres gastroblocaires van dir que sĂ quan, com de passada, els vaig oferir la possibilitat de venir al forn de ma germana a veure com es fa la farinada de repassos. Com vaig infravalorar la curiositat i l’amor per la bona vida dels gastroblacaires quan vaig fer les propostes!!!!
Veure els amics gastroblocaires rondant per la fleca centenĂ ria de la teva famĂlia Ă©s de les coses que no es pot pagar amb MasterCard
.  Veure gent que llegeixes (i admires…) habitualment rondant per l’obrador de casa permet viure una sensaciĂł paradigmĂ ticament extraordinĂ ria: aquesta emociĂł, la provocada per la primera visita guiada per a gastroblocaires a Ca Massita, ja no es tornarĂ a repetir. Veure l’Ă’scar, la Mar, la Sara Maria, en Miquel i la Nuni (amb Guillem i l’Alba!), el Manuel i la Marta rondant per casa… I a mĂ©s, amb una (ja vella) amiga de la familia com la Maria present. Totes aquestes persones van decidir dedicar un matĂ de la seva vida a matinar, recĂłrrer 200 quilòmetres i prestar atenciĂł a la teva gent. A mĂ©s, per fer-ho encara una mica millor, han allargat la dolçor del moment amb unes cròniques plenes de respecte i de carinyo que han anat publicant tota aquesta darrera setmana. Sensacional…
Dissabte passat, 21 de novembre de 2009, va ser una diada sensacional a Ca Massita.Va ser, no en tinc cap dubte, un d’aquells dies que totes les generacions vives de la meva familia recordaran de tant en tant. A fi de comptes, no ho neguem, aquella visita i tot aquell interès era un reconeixement a la feina de tantes generacions. GairebĂ© un homenatge. Mun pare, quan tenia al davant un fet que sortia del normal, que li agradava, que gaudia, deia que era “sensacional”. Doncs això: una diada sensacional…

Farem un caramel amb la resta de sucre i un fil d’aigua










Els autors d’Olleta de Verdures són un vinarossenc de tota la vida i una empordanesa amb arrels andaluses, instal·lats a Barcelona i que ronden la trentena. No tenen res a veure ni amb la cuina ni amb la gastronomia professionals. Ara bé, en són uns apassionats i gaudeixen cuinant i menjant!


