Tornem del nostre viatge de noces per l’Aude encantants, amb ganes de tornar a vistar aquesta contrada a cavall entre la nostrada Catalunya nord i Occitània. El paissatge, l’experiència de navegar per un canal, la bonhomia de la gent que ens hi vam trobar són bones raons. També ho és, però, la gastronomia, que ens va agradar tant per les dolces semblances a la cuina catalana com pel nivell mitjà de la cuina que s’hi fa i dels productes que s’elaboren…
La cuina: bones preparacions i bona relació qualitat preu
No hi ha cap restaurant des tots on hem menjat, ja sigui més clàssic o més modernillo, que no ens hagi agradat i on la relació qualitat – preu no ens hagi semblat positiva, tenint en compte que estem en una zona turística. De fet, una de les coses que més ens va cridar l’atenció de la cuina pública de l’Aude és que els restaurants t’oferexien simultàniament un mínim de dos menús, encara que en alguns te n’ofereixen tres i, més excepcionalment, quatre.
Com a principi general, un menú està al voltant dels 15€, l’altre entre els 25 i els 30€. En cas d’haver-ne un tercer ja rondaria els 35€ i el quart voltaria els 50€. Això en els restaurants més populars però també en els gastronòmics, on els preus s’eleven (el més barat, ja per sobre dels 25€) però l’oferta de diferents menús es manté. En teniu un exemple la foto de la terrasseta de La Fontaine d’Helios: ja veieu la carta, els dos menús i els preus.
Entre els restaurants que destacaríem per la zona del canal estan Le Comptoir Nature, ubicat en una petita joia anomenada Le Somail. Aquí vam menjar el millor paté fet a casa de tot el viatge i, probablement, de la nostra existència. A la mateixa vila vam poder sopar a L’O a la Bôuche, el local postmo de la contrada i on la brandada de bacallà (per cert, un plat d’origen occità!) ens va robar el cor. Competia en postmodernitat i bona oferta gastronòmica El Café du Port, a Paraza, un local regentat per anglesos on vam menjar un crumble de verdures i una tartaleta de llardons i roquefort inoblidables. Per no esmentar l’oferta de postres, digna d’un restaurant de molta més categoria.
Un entorn molt més clàssic ens envoltava a En Bonne Compagnie, el primer petit restaurant que vam conèixer en arribar Homps (d’on sortiem per fer el creuer) i que ja ens va anunciar que per 20€ per cap es podia menjar molt bé a l’Aude. En aquest cas el pastís de salmó fresc i creme frche; i el carré de corder ja ens van avisar que en aquesta contrada no menjaríem, precisament, malament… Tot això, teniu-ho present, en municipis per sota dels 500 habitants…
On més àpats vam fer va ser a Carcassona, per raons que després us explicarem. Aquí vam poder menjar la famosa cassoulet occitana més popular a L’Auberge de Madam Carcas i la més gourmet a Compte Roger. La diferència? La qualitat del producte, la mida de la ració i el servei. La gastronòmica no te la serveixen en la cassola tradicional, sinó que te l’escudellen al davant i la serveixen en un plat. Totes dues eren excel·lents de sabor, però la mongeta de la fina es desfeia a la boca i la qualitat de l’embotit i de l’ànec era notablement millor en la de més categoria. Quin plaer, però, haver pogut repetir de cassoulet!!! Òbviament, han vingut uns quants pots d’aquesta joia en conserva cap a Barcelona…
De l’únic que ens queixaríem, potser, és que el gastronòmic no va assolir les expectatives (tret de la cassoulet…;-) ). Correcte, però en canvi la relació qualitat preu no ens va semblar tan ajustada. Ara bé, diem que potser ens queixaríem perquè estem disposats a deixar-ho passar per alt solament pel nivell de l’assortiment de formatges que Massitet es va arrear de postres. Solemne perquè sí…
El restaurant més íntim de tots…
Posats a queixar-nos, ens queixem també del temps, que durant els dies de navegació el sol no va aparèixer gaire. Però a nosaltres, que ens agrada buscar la part positiva, ens quedem amb que la pluja ens va regalar l’oportunitat de menjar, més d’una vegada, en el restaurant més especial del viatge: Ha Penny (el nostre bateau).
El que veieu a la foto és el nostre primer sopar al vaixell, composat per una mostra excel·lent de productes de la terra: paté, saucisson i formatge de vaca. Per veure, La Pompadour, el típic vi que compres perquè l’etiqueta és xula i te n’acabes emportant unes ampolles a Barcelona. Tot, comprat en el supermercat d’una benzinera en una carretera local. De debó! Ens va semblar al·lucinant el què es pot trobar en qualsevol botigueta d’aquests pobles, amb productes que a Barcelona aniriem a buscar, probablement, en una botiga selecta…
En fi, ja vegeu que malament no hem menjat i que coses per provar i conèixer, solament en el pla gastronòmic, n’hi ha per donar i per vendre. Una sorpresa molt agradable en un territori d’on solament coneixíem la cassoulet i n’hen tornat enamorats, també, de la seva cuina i els seus productes…
Salut!
Massitet i Kissumenja
Nota: properament, a les seves pantalles. un post sobre les gastrobotigues de l’Aude…
L’anònimat inicial, cada cop més desdibuixat per l’assitència al munt de fregaos que s’organitzen, ha perdut sentit i havia esdevingut fins i tot un pèl absurd. De fet, ara 
. A partir de llavors vam aconseguir mantenir un cert ritme de publicació i també captar l’atenció d’un creixent nombre de lectors. De tota manera, per nosaltres 
Els autors d’Olleta de Verdures són un vinarossenc de tota la vida i una empordanesa amb arrels andaluses, instal·lats a Barcelona i que ronden la trentena. No tenen res a veure ni amb la cuina ni amb la gastronomia professionals. Ara bé, en són uns apassionats i gaudeixen cuinant i menjant!
