Arxiu del mes: abril 2009

Aude gastronòmic (I): els restaurants

diumenge, 26/04/2009

Tornem del nostre viatge de noces per l’Aude encantants, amb ganes de tornar a vistar aquesta contrada a cavall entre la nostrada Catalunya nord i Occitània. El paissatge, l’experiència de navegar per un canal, la bonhomia de la gent que ens hi vam trobar són bones raons. També ho és, però, la gastronomia, que ens va agradar tant per les dolces semblances a la cuina catalana com pel nivell mitjà de la cuina que s’hi fa i dels productes que s’elaboren…

La cuina: bones preparacions i bona relació qualitat preu
No hi ha cap restaurant des tots on hem menjat, ja sigui més clàssic o més modernillo, que no ens hagi agradat i on la relació qualitat – preu no ens hagi semblat positiva, tenint en compte que estem en una zona turística. De fet, una de les coses que més ens va cridar l’atenció de la cuina pública de l’Aude és que els restaurants t’oferexien simultàniament un mínim de dos menús, encara que en alguns te n’ofereixen tres i, més excepcionalment, quatre.

terrassa_helios

Com a principi general, un menú està al voltant dels 15€, l’altre entre els 25 i els 30€. En cas d’haver-ne un tercer ja rondaria els 35€ i el quart voltaria els 50€. Això en els restaurants més populars però també en els gastronòmics, on els preus s’eleven (el més barat, ja per sobre dels  25€) però l’oferta de diferents menús es manté. En teniu un exemple la foto de la terrasseta de La Fontaine d’Helios: ja veieu la carta, els dos menús i els preus.

Entre els restaurants que destacaríem per la zona del canal estan Le Comptoir Nature, ubicat en una petita joia anomenada Le Somail. Aquí vam menjar el millor paté fet a casa de tot el viatge i, probablement, de la nostra existència. A la mateixa vila vam poder sopar a L’O a la Bôuche, el local postmo de la contrada i on la brandada de bacallà (per cert, un plat d’origen occità!) ens va robar el cor. Competia en postmodernitat i bona oferta gastronòmica El Café du Port, a Paraza, un local regentat per anglesos on vam menjar un crumble de verdures  i una tartaleta de llardons i roquefort inoblidables. Per no esmentar l’oferta de postres, digna d’un restaurant de molta més categoria.

apats_canal

Un entorn molt més clàssic ens envoltava a En Bonne Compagnie, el primer petit restaurant que vam conèixer en arribar Homps (d’on sortiem per fer el creuer) i que ja ens va anunciar que per 20€ per cap es podia menjar molt bé a l’Aude. En aquest cas el pastís de salmó fresc i creme frche; i el carré de corder ja ens van avisar que en aquesta contrada no menjaríem, precisament, malament… Tot això, teniu-ho present, en municipis per sota dels 500 habitants…

casouleteOn més àpats vam fer va ser a Carcassona, per raons que després us explicarem. Aquí vam poder menjar la famosa cassoulet occitana més popular a L’Auberge de Madam Carcas i la més gourmet a  Compte Roger. La diferència? La qualitat del producte, la mida de la ració i el servei. La gastronòmica no te la serveixen en la cassola tradicional, sinó que te l’escudellen al davant i la serveixen en un plat. Totes dues eren excel·lents de sabor, però la mongeta de la fina es desfeia a la boca i la qualitat de l’embotit i de l’ànec era notablement millor en la de més categoria. Quin plaer, però, haver pogut repetir de cassoulet!!! Òbviament, han vingut uns quants pots d’aquesta joia en conserva cap a Barcelona…

apats_canal_carcassona

De l’únic que ens queixaríem, potser, és que el gastronòmic no va assolir les expectatives (tret de la cassoulet…;-) ). Correcte, però en canvi la relació qualitat preu no ens va semblar tan ajustada. Ara bé, diem que potser ens queixaríem perquè estem disposats a deixar-ho passar per alt solament pel nivell de l’assortiment de formatges que Massitet es va arrear de postres. Solemne perquè sí…

El restaurant més íntim de tots…
Posats a queixar-nos, ens queixem també del temps, que durant els dies de navegació el sol no va aparèixer gaire. Però a nosaltres, que ens agrada buscar la part positiva, ens quedem amb que la pluja ens va regalar l’oportunitat de menjar, més d’una vegada, en el restaurant més especial del viatge: Ha Penny (el nostre bateau).

hapennyEl que veieu a la foto és el nostre primer sopar al vaixell, composat per una mostra excel·lent de productes de la terra: paté, saucisson i formatge de vaca. Per veure, La Pompadour, el típic vi que compres perquè l’etiqueta és xula i te n’acabes emportant unes ampolles a Barcelona. Tot, comprat en el supermercat d’una benzinera en una carretera local. De debó! Ens va semblar al·lucinant el què es pot trobar en qualsevol botigueta d’aquests pobles, amb productes que a Barcelona aniriem a buscar, probablement, en una botiga selecta

En fi, ja vegeu que malament no hem menjat i que coses per provar i conèixer, solament en el pla gastronòmic, n’hi ha per donar i per vendre. Una sorpresa molt agradable en un territori d’on solament coneixíem la cassoulet i n’hen tornat enamorats, també, de la seva cuina i els seus productes…

Salut!

Massitet i Kissumenja

Nota: properament, a les seves pantalles. un post sobre les gastrobotigues de l’Aude…

Sortim… de l'armari de la cuina!

dimecres, 22/04/2009

Així és, estimats! Desprès de dos anys d’un teòric anonimat hem decidit sortir de l’armari… de la cuina! A la renovada secció “Sobre el bloc” podeu trobar més informació sobre nosaltres, com ens diem i més o menys a què ens dediquem. Així us podeu estalviar el googleazo 🙂 L’anònimat inicial, cada cop més desdibuixat per l’assitència al munt de fregaos que s’organitzen, ha perdut sentit i havia esdevingut fins i tot un pèl absurd. De fet, ara creiem que sortir amb els noms per endavant fa més clar el contingut d’aquest bloc, ja que ningú podrà dir que no sap qui escriu i des de quin punt de vista ho fa…

Traductor
Com que l’excusa dels dos anys dóna per molt, també hem decidit fer alguns canvis al bloc. Així, també hem renovat la columna dreta treient contingut i afegint un traductor. No és el que nosaltres voldríem, però cosetes tècniques de WordPress ens deixen sense cap més opció que la que hem triat… Tenim gent que ens visita i no parla català i ens ha semblat una deferència que, potser, hauríem d’haver introduït abans. Esperem que d’aquesta manera tothom interessat en el què expliquem pugui llegir-ho en la seva llengua. És un dret tan legítim com poc habitual en aquest Estat que ens toca compartir… No serem nosaltres, doncs, qui l’impedeixi!

Olletadeverdures.cat
Tot i que ja fa uns mesos que funciona, també us volem fer saber que hem activat el domini olletadeverdures.cat. Quan vaig crear el bloc l’abril de 2007, no arribaven a deu els blocs de cuina escrits en català (ara ja en som més de 120,només cal que mireu la secció Gastrosfera.cat!!!). A més de ser la meva / nostra llengua pròpia, vaig entendre que fer el bloc en català podia ajudar a millorar la presència de la llengua del país a la xarxa. Poc i modestament, sense dubte. Però fer-ho. Ara, registrar-nos en el domini que agrupa els continguts de la nostra llengua ens sembla una evolució lògica.

Esperem que tot plegat us agradi i/o ho trobeu útil…

Salut estimats!

Massitet

365 x 2= ∞

dilluns, 6/04/2009

Avui fa dos anys que vam penjar el primer post d’aquest bloc. És veritat que després d’unes setmanes de certa intensitat la cosa va caure molt i no vam tornar a revifar fins a la tardor de 2007, moment en què va aparèixer la mítica i fugissera Kissumenja ;-). A partir de llavors vam aconseguir mantenir un cert ritme de publicació i també captar l’atenció d’un creixent nombre de lectors. De tota manera, per nosaltres aquest bloc va néixer el 6 d’abril de 2007. Avui fa dos anys…

En aquests 730 dies han passat infinitat de coses. Però si fa dos anys ens haguessin dit la quantitat de portes que ens obriria haver posat en marxa aquest bloc i ens haguessin explicat la gran qualitat humana que trobaríem en traspasar-les, no ens ho hauríem cregut de cap de les maneres. Per això volem dedicar aquest post d’aniversari a tota la bona gent que ens ha permès conèixer el fet cuinar aquesta olleta de verdures. No els podem esmentar a tots per que no ens cabrien al post i perquè correm el risc de deixar-nos-en alguns. Ara bé, estem segurs que en llegir aquests posts tots ells sabran que els el dediquem…

La importància del curs 2008 – 2009…
logo_sopem_en_blocAquests dies, rellegint el post que vam fer l’any passat per celebrar el nostre primer aniversari, hem pres consciència  de com han canviat les relacions entre els gastroblocaires en aquests dotze mesos, des de l’abril de 2008 al de 2009. Fa un any, nosaltres no coneixiem personalment a ningú. De fet, hi havia una gran efervescència i una gran emoció perquè al maig havíem de fer… el primer sopar en bloc! Sí, tu! Fa menys d’un any que vam fer una trobada per primer cop! No és fascinant veure que, 11 mesos després, ja gairebé hàgim perdut el compte dels cops que ens hem trobat i retrobat? Sopars, cursos, classes de cuina, el Fòrum… No us sembla increïble? A nosaltres ens té fascinat des que ho he descobert fa pocs dies, tot preparant aquest post. És una cosa molt gran, no ho trobeu?

Un punt d’inflexió
Potser exagerem, però a casa nostra estem conveçuts que el curs 2008 – 2009 ha marcat una fita en el fenomen gastroblocaire català, que ja no serà mai més la mateixa cosa. Ja no som un grup de blocs; lletretes ballant a la pantalla. Ara som, amb intensitats diverses i graus variats, una colla molt gran d’amics. I això, amiguetes, no té preu. Òbviament, nosaltres estem contents com un parell de gínjols de poder haver participat i viscut aquest canvi…

2329281211_e74512f6d8

I és ara quan volem agrair a qui considerem clau en la creació d’aquest col·lectiu, d’aquesta colla d’amics: la Mar, que va donar el tret de sortida fundacional amb aquest ja mític post; i la Gemma, dinamitzadora inesgotable del grup. No es queden curts Josep i Glòria, que amb un bloc que tot just té un any d’edat ja han convocat més d’una trobada…  

Sobre la qualitat humana de la gastrosfera
trobada3No ens cansarem de dir-ho i no som els únics en fer-ho: aqui i aquí teniu una mostra de gent que aquestes setmanes està celebrant aniversaris del blocs. Tots destaquen la gran qualitat humana que hi ha a la gastrosfera catalana i també expressen la sort que tenen d’haver conegut als qui ja consideren amics seus. Però és que creiem que aquest és un dels trets fonamentals dels blocaires catalans: són bona gent. Pel cap baix, aquesta és la nostra experiència. I ben contents que n’estem!

En aquest context, doncs, les 81.742 visites que han rebut els 191 posts que hem penjat són una anècdota per a curiosos. No ho són tant els 1259 comentaris, que són la joia de la corona del nostre bloc i una mostra del carinyo i interès de molts lectors. Volem donar-vos les gràcies per totes les vegades que ens heu vingut a veure, per tots els comentaris que ens heu deixat i per totes les coses que hem aprés amb vosaltres fent aquest bloc.

foto_gastroblocaires_forum_09

Salut i endavant les atxes!

Massitet i kissumenja

Ratafia 08

dissabte, 4/04/2009

Sabíem que la podríem provar, perquè l’Ester ens ho havia dit: “Nosaltres portarem ratafia de la meva àvia”. També sabíem que era una recepta antiga, que feia anys que emprava la senyora Maria, la ratafiaire de la familia. Però no sabíem que darrera de l’etiqueta feta a mà on posava Ratafia 08 hi havia tanta i tanta història; tant i tant de carinyo i dedicació.

ratafia_08La senyora Maria és de les que surt al bosc pels volts de Sant Joan a buscar les herbes que li calen per fer la seva ratafia. Mai són les mateixes, però: només les tria si estan bones, al punt que ella vol. Aquell puntet que ella sap quin és i que li dóna el toc especial a la seva ratafia. I si per tenir-les cal sortir diferents dies o a diferents hores, doncs es fa: les que troba les va guardant fins que les té totes. La senyora Maria ja ha superat la vuitatena, però sembla que l’edat mai ha estat un impediment per a fer la ratafia que la familia beurà tot l’any següent. Només necessita l’ajut dels seus néts per anar a buscar la cua de cavall a la vora dels riu: és una dona sensata, sap que pot caure. També per recollir les nous: als seus 84 anys, les branques de la noguera estan un pèl altes ja… Està clar: amb la senyora Maria hem de parlar un dia.

La recepta no és fixa: si un any no troba una herba perquè no està al punt que ella vol, doncs no es posa. I si tenim menys d’una altra perquè ha segut una mala primavera, doncs no en posem tanta com l’any passat. Per això la ratafia és cada any una mica diferent. Un producte de temporada, vaja. D’aquells que el paisatge és, sense cap mena de dubte, al got.

És una ratafia fosca i densa, però sense arribar a pastosa. És molt fresca, massa fàcil de beure fins i tot. Però sobretot és entranyable: una ratafia feta amb la dedicació que ho fa una àvia de 84 anys no pot tenir un gust vulgar. No pot ser una ratafia més. La Ratafia 08 té gust a carinyo, a paciència i a sabiduria. A emoció. O sigui, una ratafia diferent. Millor. La millor.

S’ha de beure a poc a poc i amb mesura, que no n’hi ha massa i  és irrepetible. A saber quines herbes trobarà l’àvia Maria per Sant Joan de 2009…

Massitet i Kissumenja