Arxiu del mes: març 2009

Quaresma? Abadejo arrebossat…

dimarts , 31/03/2009

L’any passat, a mitjans de la Quaresma, vaig publicar un post on explicava una recepta de bacallà molt pròpia d’aquests temps. Enguany, per no ser menys i no faltar a les tradicions ni que fos a darrera hora quaresmal, us en presento una altra basada, també, en productes de temporada. Cuina popular en estat pur; o el paisatge al plat, que deia messié Pla…

abadejo_arrebossatÉs tan simple que gairebé em fa vergonya publicar-la. Però és tan bona que també em sap greu no compartir-la amb vosaltres. Així que aquí la teniu. L’únic que heu de fer és agafar uns bons talls d’abadejo (orientals, bacallà), passar-los per ou i pa ratllat i arrebosar-los fins que tinguin el coloret tan sexy que es veu a la foto. A banda, haureu fet una samfaina com més us agradi. A casa meva la fem coent ceba, pebrot vermell, alberginia i tomàquet. Opcionalment, una mica de carabaceta (el carbassó dels orientals). Tot tallat a trossos grossets i ofegat amb sal i oli a foc molt baix en cassola de fang, que li donarà aquell puntet, aquella coseta diferencial…

Bona, eh? Doncs a gaudir-la estimats!

Salut!

Massitet

El 'pa', cremat o dormint?

dissabte, 28/03/2009

L’any passat, quan vaig fer el post de les tradicionals farinades de Setmana Santa de la meua comarca, no us vaig explicar que per aquestes dates també  és habitual fer uns altres bollos dolços amb la mateixa pasta que fan la delicia dels esmorzars de Pasqua. Tenen dos noms, panquemao i pandurmiendo, i tots dos noms tenen l’origen en la manera de fer i coure la pasta…

Pandurmiendo
Es tracta d’un pa de pessic rodó i força pujat, amb una pasta molt flonja i un pèl agra endolcida, sobretot, pel sucre que se li posa per sobre. La foto que teniu una mica més avall li fa força justícia a la forma externa. Es fa exactament amb la mateixa pasta que es fan els micos, les mones i les farinaes del Maestrat, els Ports i les Terres de l’Ebre. Aquí  podeu trobar la recepta que fan servir a Ca Massita, el forn de la meva familia que ara porta la meva germana.

panques_conjunt

Els noms són ben curiosos i demostren  una vocació descriptiva gairebé evident. El nom de pandurmiendo bé del fet que la pasta, un cop feta a la tarda, es deixava tota una nit reposant per a que fermentés. En temps antics, en què no existia llevat de forner, aquesta era la manera de fer-la pujar. De fet, la pasta gairebé dormia literalment: es deixava reposant als dormitoris de les cases, just les habitacions on feia més calor les fredes nits d’hivern o d’inici de primavera. Jo em pensava que feia molt de temps que no es feia. Però Juanjo Roda, cuiner de Les Moles, mà dreta de Pep Palau al Fòrum i vinarossenc il·lustre, em va explicar un dia que ell de menut havia dormit amb la pasta al costat del llit. I té la meva edat, acabats de fer els trenta…

Panquemao
briox_per_dinsAixò del perquè de dir-li panquemao crec que queda força clar en aquesta foto: ben fosc i brillant per fora -com si fos cremat- i ben blanquet i flonjo per dintre. Efectivament, sembla que estigui cremat i en canvi està en el seu punt, suau, dolcet sense embafar i llest per acompanyar una pressa de xocolata negra; en el meu cas, millor si és a la pedra. O llest per sucar-lo al café en llet els dies de  vacances de Setmana Santa. O, i no és pas un ús modern sinó ben antic, acompanyat d’un bon trocet de fuet o llangonissa…

Fins l’any passat, en fer aquell post que us he dit, no m’havia parat a pensar que es tractava d’una mateixa pasta que tenia dos noms. Ara és un dolç de cada dia que trobareu sense problemes als forns de la comarca. En tot cas, ja veieu que al Maestrat no anem amb tonteries: quatre dolços basats en la mateixa pasta per a celebrar la Setmana Santa.  És que l’antiga Quaresma era molt dura…

Massitet

Alkimia: expectatives superades

dimecres, 25/03/2009

“Això de les expectatives m’acolloniex molt, perquè la gent pot venir esperant molt i després pensar que no ha estat per tant”. Jordi Vilà, xef de l’Alkimia de Barcelona, es mostrava així de franc en la petita conversa que vam poder mantenir amb ell quan ja enfilavem la porta del seu restaurant. El vam voler felicitar personalment per un sopar que ha estat, sense cap mena de dubte, un dels nostres més grans moments gastronòmics. Li vam dir que era el primer cop que hi anàvem, que feia força temps que teníem ganes de conèixer la seva alquímia. Llavors, nosaltres també vam ser francs: veníem amb les expectatives molt altes, però l’àpat les havia superades abastament…

Poker d’asos…
Quatre plats. Quatre creacions d’en Vilà es disputen el premi de millor plat de la nit. Una situació en què ben poques vegades ens havíem trobat: gairebé sempre hi ha hagut un plat que sobresortia, com a molt dos. En aquest cas, però, la feina ha estat nostra i de l’amiga amb qui vam gaudir de l’àpat per triar el millor plat.

coca_alkimiaEl primer candidat de la nit, per estricte ordre d’aparició a la taula, va ser la coca de mantega trufada, iogurt, escalivada i anxova. Quina delicia! Com va dir kissumenja, la teoria segons la qual en un plat on hi ha anxova, aquesta ho domina tot va quedar invalidada amb la coca del Vilà: quina finor, quina subtilesa, quina conjunció! En paraules de la nostra acompanyant: “els sabors es van desplegant, un darrera de l’altre, obrint-se a poc a poc”. Ara un, ara l’altre. Sense molestar-se, sense barallar-se entre ells… Només tenia un petit inconvenient: s’acabava de seguida! ;-)

arros_alkimia1El segon plat que es baralla per ser el millor de la nit és l’arròs de nyores i escamarlans. Aquest Massitet l’esperava amb deliri: hi ha tan bones referències a tot arreu que era impossible no esperar-ne grans coses. Satisfacció a dojo: sabor equilibrat, tot i que el color vermell faria pressuposar excès de nyora. Sabor a peix matisat pel pebrot i accentuat per un escamarla al punt, fi i saboròs. Aquí Massitet ja va pronunciar per primer cop una frase que repetiria com un mantra tot l’apat: “I això com ho fan??”. La densa melositat de l’arròs era, era, era… buffff

La Gamba a mà va arribar ja passat el meridià del sopar, però per nosaltres hagués pogut arribar al final: l‘important és gaudir d’aquesta joia de la gastronomia catalana. No ens estranya que li hagin donat tants premis ni que les referències siguin tan efusives: aquesta gamba és una autèntica passada. Cuita tot just tres minuts, és sucosa i amb gust a marisc penetrant. Però el llit de clau, llima, llorer, sal grossa i no sé quantes especies més li fa un contrast terròs i penetrant que creava un joc sofisticat i sublim. Crec que mai havíem xuclat amb tanta insistència un cap de gamba…

gamba_alkimia

Tot i l’orgasme provocat per la gamba, kissumenja encara va gaudir d’un moment de glòria gastronòmica amb els Molls sobre el mar. Els molls (orientals, rogers) melosos i gustosos, sobre un fons de brou de verdures de color blau (fet sense colorants!) i un llit d’algues era, com deia el plat, molls a dins del mar. Gust de peix embolcallat per un glop de mar pura, salada i mineral. Només kissumenja el situa en el màxim nivell, però hi ha consens entre els tres comensals que és un plat digne de formar part de l’elit del sopar.

… en un partida magistral
molls_al_mar_alkimia1Els quatre plats que us hem resaltat són el poker d’asos. Però la partida va ser, tota ella, magistral. Cap plat va desentonar en un sopar per recordar. Tots, amb una qualitat del producte decomunal: evident marca de la casa… Els dos aperitius ja van apuntar formes, sobretot el pa amb tomàquet líquid. El ravioli ibèric sobre crema de nyàmera (“un tubercle amb gust de carxofa” ens va dir; i efectivament ho és) va ser sorprenent.

El bombó d’ou fregit amb patata, codonyat i sobrasada era un divertimento estètic i tecnic entranyable; i la tonyina marinada, que va aguantar amb dignitat el cop d’aparèixer després de la coca, era excel·lent. Meloses i delicioses les cintes de presa ibèrica, tractada com si fos un rostbif amb trufa i cremós de formatge. Només la pilota de perdiu va patir el fet d’ aparèixer la darrera en un menú que, tot i no ser excessiu, sí que pot provocar que algun plat darrer ja te’l mengis sense el deliri i la predisposició dels primers. Aquí podreu veure fotos de tots aquests plats i també de la resta…

postres_alkimiaLes postres, en canvi, van entrat amb relativa facilitat per la seva frescor. El primer, quatre cítrics amb gelat d’ametlla, flor de taronja i alfàbrega va ser genial, sobretot el gelat. No li vam poder fer ni foto: ens el vam menjar abans! I a sobre l’acidesa va ajudar a netejar i fer lloc per al segon. Xocolata amarga amb crema de frambuesa i gelat d’eucaliptus: mentolat, balsàmic, acid, fresc, amarc, cremós, dens… En fi… Excel·lents els petits furs, de quatre tipus diferents i on una mena de xupa xups d’after eight fred va triomfar per la seva vistositat.

Fins i tot el vi es va apuntar al festival, gràcies a una recomenació del summelier que va donar lloc a un vi que tornarem a beure segur: molt floral al nas, acompanyat de fruita i solament algun toc que et fes pensar que havia estat criat en bota. Exactament el mateix en boca: finor, fruita i una fusta absolutament integrada que es notava en el volum i el punt greixós que tenia el vi. Deliciós i fàcil de beure, va acompanyar perfectament tot el sopar, que al cap i a la fi era la seva feina. El nom? Val, vinga va, us el donem: Tayaimgut blanc 2006. Però no n’abuseu, que el celler és petit i no en fan gaire! I sí, malgrat el nom és català, del Penedès per més pistes. Ara, la seva gràcia està en que està elaborat com els sauvignon blanc del Loira. Per això no solament no sona a català; tampoc ho és, un vi català

Local sobri i servei excel·lent
El local del restaurant predisposa a gaudir. Domini absolut del blanc en un local llarg i un pèl estret molt ben iluminat: veus perfectament el que tens al plat. Taules prou amples i separades el just: pots sopar amb intimitat, tot i que el local fos ple, com el dia que hu vam anar.

El servei exactament el mateix: jove, comunicatiu i molt eficaç. Amb sentit de l’humor (vam riure amb ells, fins i tot), explicaven perfectament el plat i aportaven la informació complementària necessària per entendre millor que téns al davant i perquè és tan bo. Molt bé, doncs. I sense cap mena de dubte part activa del gran moment que vam passar a can Vilà.

petit_four_alkimiaEl preu, 110€ per cap aproximadament, ens sembla una relació qualitat – preu – satisfacció excel·lent. Vam fer el Menú Alkimia (2 aperitius, 9 plats i 2 postres) amb un cost de 68€ per cap i vam beure dues ampolles de vi a 25€ cadascuna; és a dir, al doble del preu de botiga o una mica més. D’això darrer no en tinc gaire queixa, encara que em sembla un punt excessiu. Ara bé, el que si que no em sembla ajustat són els 8€ que ens van cobrar per cada copa de cava Torelló Brut Nature que ens vam fer d’aperitiu. Si no ens hem equivocat en els càlculs, amb les tres copes poden pagar perfectament dues ampolles a botiga…

Única, mínuscula i gairebé oblidada taqueta d’un sopar memorable i que intentarem repetir algun cop més a la nostra vida, perquè val ben bé el preu que costa, sense cap mena de dubte. En aquesta casa no hi ha expectatives que valguin. Les rebenta totes. Si no hi heu anat mai, no ho dubteu: feu estalvi i aneu-hi. Si ja hi heu estat, felicitats.  De veritat…

Massitet i Kissumenja

Beixamel de ceps

dilluns, 23/03/2009

Aquest post és una mica peculiar, perquè és molt curt i tinc una mica la sensació d’estar descobrint la sopa d’all o la Mediterrània o alguna cosa així, entre molt òbvia i molt coneguda. Però resulta que avui he fet, així improvisant, una beixamel amb un lleuger gust de cep i volia compartir la descoberta amb vosaltres…

Es tracta de fer una biexamel normal i corrent, amb mantega, farina i llet. Però la gràcia està en posar pols de cep (o de qualsevol bolet, si la voleu amb un altre gust) a la llet que escalfem per fer la salsa. Jo he posat, aproximadament, una cullerada rassa de postres per poc menys de mig litre de llet, i li ha donat un toc molt subtil a la par que elegante a una beixamel feta per uns canalons de carn dels de tota la vida. Mira, que voleu que us digui, li ha donat un matís que m’ha resultat interessant. Un puntet de diferència…

Apa, ja tinc una nova via d’exploració: quantes coses es deuen poder posar en la llet d’una beixamel? I quantes aplicacions? Ja imagino unes croquetes de bolets o unes de carn de rostit amb toc de cep… mmmmmmmmm

Salut!

Un 'riojano', però que no és pas un vi…

dimecres, 18/03/2009

El nostre viatge a La Rioja va ser un dels que ha generat més records enogastronòmics de tots els que hem fet. A més, va ser el primer que vam fer per raons bàsicament gastronòmiques, encara que després vam descobrir que la Rioja és moltíssim més que una Denominació d’Origen Qualificada. Avui, però, no us parlarem de cap vi ni de cap recepta representativa de la cuina tradicional de la regió. Avui us passem la recepte de l’entrepà que més ens hem fet a casa des de 2003, que a casa nostra anomenem “un riojano“.

Llom, formatge i pebrot verd
Un dia del nostre viatge estàvem per Santo Domingo de la Calzada i es va fer l’hora de sopar. Però no volíem res sofisticat: un entrepà i una copa de vi jove. Així que vam entrar al Café Espolón i vam demanar un entrepà de llom i formatge. La sorpresa va ser quan van veure que ens el van fer amb pebrot verd fregit, una combinació que nosaltres no havíem vist mai. O sigui que ja sabeu on li veiem la gràcia al riojano

entrepa_riojanoAgafeu dos talls de cap de llom per persona, d’aquell que té dos colors. A nosaltres ens agraden una mica gruixuts, de manera que quan els fem a la planxa quedin ben torradets per fora però un pèl tendres per dins. Mentre, en una paella farem un pebrot verd per a cada entrepà, tallat a tires. El fem a foc lent, que quedi ofegat i sense cremar-se, que si no amarga.

Freguem el pa amb tomàquet, sal i oli al gust; i llavors hi posem el llom, a sobre el formatge i després el pebrot verd. A nosaltres ens agrada molt donar-li un copet curt de forn quan l’entrepà ja està muntat. Ajuda a acabar de fondre el formatge i donar-li un toc cruixent al pa, que preferim de xapata per a aquest cas. És una opció per als dies que vols tenir un entrepà una mica especial, per sortir de les elaboracions més habituals. Un dissabte de pluja al vespre mentre mires una pel·li sopant al sofà, per exemple…

Per acompanyar, lògicament, una copeta de Rioja. Jo apostaré per un maceració carbònica, sobretot a principis d’any que és quan estan en el seu millor moment. Kissumenja, que no li agrada la fruita dels macerats, un criança. Tots dos, de Sierra Cantàbria. Un celler que vam poder visitar en la nostra estada i que ens mereix un gran respecte: ens van tractar estupendament i mai cap ampolla ens ha donat el més mínim disgust…

Salut!

Massitet

Inèdit? Omnipresent!

dissabte, 14/03/2009

Amb la cervesa Estrella Damm Inèdit tenim una relació una mica particular. No diré que vam córrer a buscar-la quan va sortir al mercat, però sí que la vaig estar buscant fins que la vaig trobar. La veritat és que la campanya de llançament que van fer va ser força efectiva en el meu cas i va generar força expectatives sobre el que podia aportar-nos aquesta beguda. Cervesa gastronòmica, pensada per a meridatges difícils, capaç d’acompanyar un àpat d’alta cuina sencer… Déu n’hi do, el que ens van dir que en podíem esperar. No?

Doncs no sabríem què fer-ne…
La vam comprar i  la vam provar. Vam treure les copes addients, la vam posar a la temperatura recomenada, vam fer un bon sopar, ens la vam beure amb la ment oberta i ganes que ens agradés… I des d’aquell dia ja mai més vam saber què fer-ne. Ara m’explico. No creiem que sigui un mal producte i té unes característiques que, a priori, ens semblen molt interessants: gas molt discret i integrat, és mooooooolt densa i te una escuma cremosa i saborosa. Però després el sabor és… és… és… Ostres! És que no ens sembla una cervesa!

És tan perfumada, tan dolcenca, tan afruitada, tan matisada, tan especiada, tan sofisticada, tan de tot que no ens sembla una cervesa. I clar, a mi aquí ja m’han matat. Digueu-me clàssic o de ment tancada, però si compro una cervesa espero doncs això, una cervesa. Tot el sofisticada que vulguis, però cervesa…

20090221-007aAixò la col·loca en una situació molt delicada a casa nostra. Kissumenja mai no ha estat gaire de cervesa. Un servidor ho va ser durant molt de temps, i a més d’Estrella Damm. De fet, signaría com a propi el recorregut vital que els estimats cuiners vermells expliquen al seu bloc: Xibeca, Estrella, Voll Damm, AK Damm… Ara, però, hem assignat a la cervesa papers clars: sopar informals i beguda refrescant a l’estiu. I si volem birreta més complexa, doncs alguna artesana com les del Montseny o la tarragonina Rosita. O si no, alguna cosa més exòtica com les alemanyes de blat o una belga d’abadia contundent.

Per a àpats més formals o quan busquem una certa sofisticació, un bon vi. Blanc, negre, rossat o cava. Anem buscant aquelles sensacions que ens agraden o que podem esperar d’un bon vi, preferentment català. Els matisos i la riquesa, ja ho veieu, nosaltres els busquem en el suc de raïm fermentat. Per tant, la Inèdit ho te bastant complicat a Ca n’ Olleta. No ens sembla una cervesa, i per tant no val per al paper que nosaltres li assignem a aquesta beguda. I contra el vi doncs… no té res a fer. No podem dir-ho d’altra manera…

I ara ens la trobem fins a la sopa
Així estaven les coses fins fa unes setmanes: un producte més al mercat que no havia fet forat a casa nostra, tot i les ganes que li vam posar. Però resulta que des de principis d’any tenim la sensació que ens la trobem cada dos per tres. Encara més, fins i tot tenim la sensació que la Inèdit ens persegueix. Metafòricament, és clar! ;-)

adria_ineditJust abans del Fòrum, tres blocaires diferents ens van explicar que des de Damm se’ls hi havien adreçat, per separat, per organitzar un tast amb blocaires. Al Fòrum, literalment omnipresent: a totes les parets, que per alguna cosa era patrocinador principal. També ens van convidar a un tast per a blocaires (amb sommelier inclòs). Aquest tast va ser d’una sofisticació espectacular: el van fer amb plats de carxofa perquè és molt dificil de maridar amb vi. La cervesa, que sí quedava bé, podia demostrar com era de bona acompanyant plats complicats! Sublim, la tàctica… Per acabar-ho d’enllestir, ens han contat que el Juli Soler, copropietari d’El Bulli i coautor intel·lectual de la cervesa, en va fer un espot al mig de la seva intervenció al Fòrum… També ens han parlat de la seva presència notable al Barcelona Degusta.

Després del Fòrum, hem rebut dos correus (dos!), un de la Damm i un de l’empresa que porta la campanya de comunicació. Ens volen convidar a una visita guiada, a un altre tast, a una trobada de blocaires i ens volen enviar a casa un paquet amb productes Damm. Òbviament, amb Inèdit a dins…

Un problema de màrqueting?
Tots aquests esforços de comunicació, no pas menors si no més aviat el contrari, em fan pensar que tenen un problema de màrqueting, que no estan sabent col·locar la seva flamant cervesa gastronòmica en el mercat. De fet, una persona de l’equip de màrqueting de Damm ens ho va dir clarament: tothom ha interpretat que la Inèdit vol substituir el vi en alguns àpats, i l’empresa diu que això no ho volia. Certament, si això és així tenen un problema greu, perquè tothom que conec ha entès que la Damm ha creat la Inèdit per competir amb el vi.

n40857443652_7829Si realment volien enfrontar-se al vi, la nostra experiència és que s’ha equivocat: no crec que la col·loquen gaire en aquest segment. Potser per això ara diuen que no volien fer-ho, perquè han comprovat que van errats. Si realment no volien, tenen dos problemes: canviar aquest punt de vista, que jo crec força estés; i intentar llançar un missatge alternatiu, una de les coses més difícils de fer en el marquèting… Se’ls ha girat feina, als de Damm. I crec que aquí és on entrem els blocaires. Tinc la sensació, però, que amb això també es poden equivocar. Amb tanta energia aplicada sobre els blocs, com a mínim sobre nosaltres, la sensació que em trasmeten és de certa desesperació, de massa pressa per situar la cervesa en el mercat. Abans, efectivament, que sigui massa tard. I a mi, això, no em genera precisament confiança…

No se vosaltres, estimats lectors, si compartiu aquest punt de vista. M’agradaria saber-ho amb els vostres comentaris. I, si de passada, algú que mai ha deixat un missatge ho fa per primer cop, doncs millor que millor. Digueu-nos que us sembla la Inèdit, val? Potser som nosaltres que, senzillament, no l’hem entesa…

Salut!

Massitet

P.S.: La primera foto és de Sara Maria, que ens l’ha deixada del seu rebost de les delícies.La tercera l’he treta d’un grup de fans de la Inèdit de Facebook…

Carxofes amb pernil

dijous, 12/03/2009

Els nostres amics d’Euskal Herria, com els de Barcelona, ens tenen ben fitxats i saben perfectament què ens agrada. Per això, de regal de noces ens van donar una capsa farcida de productes de la terra: espàrrecs, pebrots del poquillo i tomàquets ecològics de Conservas Pedro Luís; carxofes i menestra de Conservas artesanas Anko, Ibarrako Piparrak, formatge del Roncal, dues ampolles de txakolí (una de Bizkaia i una de Getària) i un parell de reserves de la Rioja alavesa. I la joia de la corona de la nostra despensa: tonyina en oli feta de casa! Total, que portem uns mesos recreant els nostres moments de joia gastronòmica per terres basques i volem compartir amb vosaltres una recepta.

Simple a més no poder i efectista de nassos
La recepta en qüestió no pot ser més senzilla i surt de les recomenacions gastronòmiques que fa la conservera Pedro Luís per gaudir dels seus productes. Només necessiteu un pot de carxofes en conserva, un parell de dents d’all, una culleradeta de postres de farina, una mica de mantega i 50 grams de pernil salat del vostre gust. Nosaltres, per fer honor a unes excel·lents carxofes vam emprar el millor pernil que coneixem per a aquests casos: les virutes de pernil ibèric MR que venen a les xarcuteries Andreu.

carxofes_pernilAgafem els dos dents d’all i els sofregim amb la mantega en una cassola ampla. Mentre, escorrem les carxofes i guardem el líquid.  Quan l’all comenci a daurar-se, hi posem el pernil i al cap de poca estona la farina. Ho removem tot i llavors afegim el líquid. Ho deixem coure cinc minuts i hi incorporem les carxofes. Ho deixeu dos minutets més i ja es podrà treure. Quedaran unes carxofes molt saboroses i lligades per la salseta sortida de barrejar la farina amb el suc de la conserva…

Òbviament, aquesta recepta es pot fer amb carxofes fresques, que caldrà pelar fins deixar el cor i bullir-les a foc baix per a que no es desmuntin. Queda un plat que fa goig a la vista (o sigui efectista…) que es pot menjar tant com a platillo en un àpat basat en tapes, com a entrant d’un menú amb plats més contundents o com a acompanyant de carns, tant a la planxa / brasa com guisada…

Salut!

Massitet

Girona 1 – Barcelona 0

dimarts , 10/03/2009

No hi vam ser, al Barcelona Degusta del cap de setmana passat. Però vistos els comentaris que ha generat entre la majoria dels blocaires, no hi ha cap dubte que aquests megaesdeveniment ha perdut la batalla dels blocs enfront del Fòrum Gastronòmic Girona 09. Les comparacions són odioses, sobretot quan es posen en relació coses que no són exactament la mateixa. Però crec que aporten una mica de llum al mundillo aquest dels esdeveniments gastronòmics de masses…

Mida i contingut
Si llegiu les cròniques del Barcelona Degusta (en teniu aquí, aquí, aquí i aquí, amb humor), veureu que un element comú de totes és la comparació amb el Fòrum. O sigui, que els mateixos blocaires han tendit a relacionar-los  encara que eren conscient que totes dues coses no eren  el mateix. I la majoria han dit que el Fòrum era millor que el Degusta…

barcelona-degustaEl Fòrum era una proposta volgudament mesurada; no massa gran; amb un comptenent divulgatiu i de reflexió molt imporant i que posés en relació professionals de la cuina i la gastronomia; productors i públic en general. En canvi, el Barcelona Degusta és més aviat una fira comercial pensada per a les grans marques, adreçada al consumidor final, que busca fonamentalment donar a conèixer el màxim de nous productes i incrementar-ne la venda tatn com sigui possible. La reflexió, el debat… Què és això? Un fregao de marquèting clàssic, vamos…

Aquí rau, doncs, la diferència: mides diferents i plantejament divergents per a objectius diferents. Aquí es troba, doncs, el punt injust de la comparació. Ara, dit tot això i sense haver estat al Degusta, no hi ha cap dubte per nosaltres que el Fòrum és una proposta molt més interessant . Ja ho vam deixar dir aquí. Per aixó el partit l’ha guanyat Girona i no Barcelona. De fet, estic convençut que l’elecció de les dues ciutats no és pas menor i coincideix amb la voluntat més o menys massiva de totes dues propostes. És claríssim en el cas del Degusta…

Públic especialitzat?
A l’hora de llegir (i d’escriure) les nostres cròniques més crítiques i aquest mateix comentari, crec que no hem de deixar de tenir en compte que, en certa manera, els blocaires som públic especialitzat. M’explico, que no vull passar per snob o elitista. A fi de comptes, som un públic interessat que busca un tipus de producte, de servei, de trobada particular. Som consumidors actius, que busquem, comparem, critiquem i, també, exigim.

No anem al Fòrum i al Degusta com a forma de passar un diumenge, sinó per un interès motivat per la nostra afecció a la cuina i, no fotem, trobar-nos entre nosaltres per xerrar, riure… i aprendre plegats. Per tant, volem conèixer coses o ens interessen persones i productes que a un públic més general no li han passat pel cap o, senzillament, no li interessent el més mínim… Un tast guiat de xocolata i vins dolços? Dona’m la tauleta i l’ampolla, que ja m’ho faig a casa. Estic segur que més de dos blocaires ho ha pensat, també, algun cop això…

És per això que dic que el Degusta ha perdut el partit davant del Fòrum entre els gastroblocaires. Però caldria veure què pensaria la gent que hi va anar als dos sense aquest interès especialitzat. Pot ser ens trobariem que van trobar el Fòrum petit, avorrit i snob…

Salut!

Massitet

'Regalís de palo'

dilluns, 9/03/2009

Al poble sempre li hem dit així, regalís de palo. El “de palo” era per diferenciar-la de la de gominola, negra o vermella. Aquesta era, simplement, regalís. Efectivament, és la regalèssia. Però ja sabeu que a Vinaròs ja fa temps que parlem una mica malament, amb castellanismes que clamen al cel com “hasta”, “pos” (pues) o “entonses”. No serà menys en qüestió de menjar! Perquè dir regalèssia si es pot dir el més curt regalís? ;-)

regalisTotal, que el dissabte vaig tenir una superregressió infantil en passar per les paradetes dels artesans de la Plaça del Pi de Barcelona. Allà, a la parada de xocalata tenien aquests farcellets que veieu a la foto:  no me’n vaig poder estar. De seguida que les vaig veure em va venir al cap la bola que es feia a la boca amb els  fils que quedaven quan s’acaba el pal. Ja veus, quines coses et poden agradar quan eres xiquet!

Vosaltres també en menjàveu? O potser ho he de preguntar en present, perquè també teniu regressions?

Salut!

Massitet

El celler de Cantallops

divendres, 6/03/2009

Demà anem a fer una graellada amb uns amics i entre ells hi ha una de les germanes del David Molas. Qui m’hagués dit a mi quan la vaig conèixer a EGB (sí, encara no es deia Primària, els anys passen…) que acabaria demanant-li que ens fes d’intermediària per poder anar a visitar el celler. Encara no ho hem fet, suposo, per allò que les coses que tens a prop sempre les deixes per un altre moment…

Quan em van parlar de Vinyes dels Aspres em feia gràcia anar-hi per la idea romàntica de l’amistat. Poc després vaig conèixer a Massitet i, com que ens començavem a interessar pel gran (immens!) món del vi, vaig tornar a pensar en una possible visita. Ara que hem passat pel Fòrum Gastronòmic de Girona (que estem aprofitant de meravella, quant de post!) ja us dic jo que no ha de trigar en fer-se realitat: Déu n’hi do la qualitat, senyors!

Nosaltres ja havíem tastat l’Oriol, però a Girona, a més d’aquest, vam poder degustar el Negre dels Aspres i el  S’alou, el Blanc dels Aspres i, pel que fa als vins dolços, el Vi de Panses i el Bac de Ginesteres. Jo no en sé de vins, per tant les descripcions les deixo pels experts. Jo només sé si m’agraden o no m’agraden i us ben asseguro que no sabria quin triar. El que més em va impactar, però, va ser el Bac de Ginesteres. Em va agradar molt el seu sabor però em va agradar més encara saber que aquest vi es passa més de quatre anys (!!!) 54 mesos en concret, a sol i serena dins unes ampolles de vidre. El resultat és una cosa extraordinària. Al menys a nosaltres així ens va semblar.

Per si els vins no ens havien semblat prou interessants, només faltava escoltar el David Molas i adonar-te que tenen molt clar què volen fer i com ho volen fer. La seva aposta és per la qualitat i no pas per crèixer en ampolles o litres. Volen millorar el que fan bé i pulir el que ja fan molt bé. Mentre anàvem tastant els vins ell ens anava explicant coses de la terra, del celler, dels raïms que fan servir i de la il·lusió que posen en fer una cosa una mica diferent. Va ser un tast molt agradable i amè així que no trigarem gaire en passar per casa seva i escoltar-lo amb més calma. A més, tal i com va dir, pels voltants hi ha molt a veure, que l’Empordà és una terra molt bonica.

aspres_apaisada

Kissumenja