“Això de les expectatives m’acolloniex molt, perquè la gent pot venir esperant molt i després pensar que no ha estat per tant”. Jordi Vilà, xef de l’Alkimia de Barcelona, es mostrava així de franc en la petita conversa que vam poder mantenir amb ell quan ja enfilavem la porta del seu restaurant. El vam voler felicitar personalment per un sopar que ha estat, sense cap mena de dubte, un dels nostres més grans moments gastronòmics. Li vam dir que era el primer cop que hi anàvem, que feia força temps que teníem ganes de conèixer la seva alquímia. Llavors, nosaltres també vam ser francs: veníem amb les expectatives molt altes, però l’àpat les havia superades abastament…

Poker d’asos…
Quatre plats. Quatre creacions d’en Vilà es disputen el premi de millor plat de la nit. Una situació en què ben poques vegades ens havíem trobat: gairebé sempre hi ha hagut un plat que sobresortia, com a molt dos. En aquest cas, però, la feina ha estat nostra i de l’amiga amb qui vam gaudir de l’àpat per triar el millor plat.

El primer candidat de la nit, per estricte ordre d’aparició a la taula, va ser la coca de mantega trufada, iogurt, escalivada i anxova. Quina delicia! Com va dir kissumenja, la teoria segons la qual en un plat on hi ha anxova, aquesta ho domina tot va quedar invalidada amb la coca del Vilà: quina finor, quina subtilesa, quina conjunció! En paraules de la nostra acompanyant: “els sabors es van desplegant, un darrera de l’altre, obrint-se a poc a poc”. Ara un, ara l’altre. Sense molestar-se, sense barallar-se entre ells… Només tenia un petit inconvenient: s’acabava de seguida!

El segon plat que es baralla per ser el millor de la nit és l’arròs de nyores i escamarlans. Aquest Massitet l’esperava amb deliri: hi ha tan bones referències a tot arreu que era impossible no esperar-ne grans coses. Satisfacció a dojo: sabor equilibrat, tot i que el color vermell faria pressuposar excès de nyora. Sabor a peix matisat pel pebrot i accentuat per un escamarla al punt, fi i saboròs. Aquí Massitet ja va pronunciar per primer cop una frase que repetiria com un mantra tot l’apat: “I això com ho fan??”. La densa melositat de l’arròs era, era, era… buffff

La Gamba a mà va arribar ja passat el meridià del sopar, però per nosaltres hagués pogut arribar al final: l‘important és gaudir d’aquesta joia de la gastronomia catalana. No ens estranya que li hagin donat tants premis ni que les referències siguin tan efusives: aquesta gamba és una autèntica passada. Cuita tot just tres minuts, és sucosa i amb gust a marisc penetrant. Però el llit de clau, llima, llorer, sal grossa i no sé quantes especies més li fa un contrast terròs i penetrant que creava un joc sofisticat i sublim. Crec que mai havíem xuclat amb tanta insistència un cap de gamba…

Tot i l’orgasme provocat per la gamba, kissumenja encara va gaudir d’un moment de glòria gastronòmica amb els Molls sobre el mar. Els molls (orientals, rogers) melosos i gustosos, sobre un fons de brou de verdures de color blau (fet sense colorants!) i un llit d’algues era, com deia el plat, molls a dins del mar. Gust de peix embolcallat per un glop de mar pura, salada i mineral. Només kissumenja el situa en el màxim nivell, però hi ha consens entre els tres comensals que és un plat digne de formar part de l’elit del sopar.

… en un partida magistral
Els quatre plats que us hem resaltat són el poker d’asos. Però la partida va ser, tota ella, magistral. Cap plat va desentonar en un sopar per recordar. Tots, amb una qualitat del producte decomunal: evident marca de la casa… Els dos aperitius ja van apuntar formes, sobretot el pa amb tomàquet líquid. El ravioli ibèric sobre crema de nyàmera (“un tubercle amb gust de carxofa” ens va dir; i efectivament ho és) va ser sorprenent.

El bombó d’ou fregit amb patata, codonyat i sobrasada era un divertimento estètic i tecnic entranyable; i la tonyina marinada, que va aguantar amb dignitat el cop d’aparèixer després de la coca, era excel·lent. Meloses i delicioses les cintes de presa ibèrica, tractada com si fos un rostbif amb trufa i cremós de formatge. Només la pilota de perdiu va patir el fet d’ aparèixer la darrera en un menú que, tot i no ser excessiu, sí que pot provocar que algun plat darrer ja te’l mengis sense el deliri i la predisposició dels primers. Aquí podreu veure fotos de tots aquests plats i també de la resta…

Les postres, en canvi, van entrat amb relativa facilitat per la seva frescor. El primer, quatre cítrics amb gelat d’ametlla, flor de taronja i alfàbrega va ser genial, sobretot el gelat. No li vam poder fer ni foto: ens el vam menjar abans! I a sobre l’acidesa va ajudar a netejar i fer lloc per al segon. Xocolata amarga amb crema de frambuesa i gelat d’eucaliptus: mentolat, balsàmic, acid, fresc, amarc, cremós, dens… En fi… Excel·lents els petits furs, de quatre tipus diferents i on una mena de xupa xups d’after eight fred va triomfar per la seva vistositat.

Fins i tot el vi es va apuntar al festival, gràcies a una recomenació del summelier que va donar lloc a un vi que tornarem a beure segur: molt floral al nas, acompanyat de fruita i solament algun toc que et fes pensar que havia estat criat en bota. Exactament el mateix en boca: finor, fruita i una fusta absolutament integrada que es notava en el volum i el punt greixós que tenia el vi. Deliciós i fàcil de beure, va acompanyar perfectament tot el sopar, que al cap i a la fi era la seva feina. El nom? Val, vinga va, us el donem: Tayaimgut blanc 2006. Però no n’abuseu, que el celler és petit i no en fan gaire! I sí, malgrat el nom és català, del Penedès per més pistes. Ara, la seva gràcia està en que està elaborat com els sauvignon blanc del Loira. Per això no solament no sona a català; tampoc ho és, un vi català…

Local sobri i servei excel·lent
El local del restaurant predisposa a gaudir. Domini absolut del blanc en un local llarg i un pèl estret molt ben iluminat: veus perfectament el que tens al plat. Taules prou amples i separades el just: pots sopar amb intimitat, tot i que el local fos ple, com el dia que hu vam anar.

El servei exactament el mateix: jove, comunicatiu i molt eficaç. Amb sentit de l’humor (vam riure amb ells, fins i tot), explicaven perfectament el plat i aportaven la informació complementària necessària per entendre millor que téns al davant i perquè és tan bo. Molt bé, doncs. I sense cap mena de dubte part activa del gran moment que vam passar a can Vilà.

El preu, 110€ per cap aproximadament, ens sembla una relació qualitat – preu – satisfacció excel·lent. Vam fer el Menú Alkimia (2 aperitius, 9 plats i 2 postres) amb un cost de 68€ per cap i vam beure dues ampolles de vi a 25€ cadascuna; és a dir, al doble del preu de botiga o una mica més. D’això darrer no en tinc gaire queixa, encara que em sembla un punt excessiu. Ara bé, el que si que no em sembla ajustat són els 8€ que ens van cobrar per cada copa de cava Torelló Brut Nature que ens vam fer d’aperitiu. Si no ens hem equivocat en els càlculs, amb les tres copes poden pagar perfectament dues ampolles a botiga…

Única, mínuscula i gairebé oblidada taqueta d’un sopar memorable i que intentarem repetir algun cop més a la nostra vida, perquè val ben bé el preu que costa, sense cap mena de dubte. En aquesta casa no hi ha expectatives que valguin. Les rebenta totes. Si no hi heu anat mai, no ho dubteu: feu estalvi i aneu-hi. Si ja hi heu estat, felicitats.  De veritat…

Massitet i Kissumenja