“Fa olor de fum…”. Kissumenja no n’era conscient del tot, però el seu comentari, fet tot just a les portes del poble, assenyalava que arribàvem a temps. No ho podia saber, perquè mai hi havia estat i jo tampoc li havia explicat gaire massa. A fi de comptes, fins fa poc el 17 de gener era una festa menor a Vinaròs: competir amb el dia 20, només tres dies després, és fotut si llavors es celebra Sant Sebastià, patró del xovinista poble meu… Però des de fa mitja dotzena d’anys, Sant Antoni ha revifat com a festa popular. I això anàvem a fer, a celebrar Sant Antoni, quan el divendres 16 al vespre Kissumenja va llençar l’avís precís: fa olor de fum. O sigui, les fogueraes ja estan en marxa…

Foc i fum: el Maestrat en flames!
Si la nit del 16 de gener marxés la llum, es podria saber igual on estan els diferents pobles del Maestrat i dels Ports perquè els envolta un aureola rogenca. No és pas la taca ataronjada de la contaminació lumínica pròpia del segle XXI. És el vermell de les flames i les espurnes de la fusta cremant desfermada, furiosa, pagana, gairebé telúrica. És el roig de la tradició cristianitzada a cop de creu. Si es puja al Puig de Sant Sebastià, d’on es controla tota l’anomenada plana de Vinaròs i les estribacions orientals dels Ports de Morella, es veuen un bon grapat d’aureoles, aquella nit.  Benicarló, Morella, Calig, Traiguera, Sant Rafel, Vistabella, Cinctorres, La Todolella, Villores, Ares. No us pergueu, per res de la vida, la sanantonà del Forcall, una de les més espectaculars, viscudes i preservades dels Ports: hauria de ser d’obligatòria peregrinació, com si fos la Terra Santa del paganisme cristianitzat.

En girar la vista cap a Vinaròs, als peus del puig, la proximitat ens deixarà veure petits rogles vermellosos. Són les moltes fogueres que es fan a la vila. En veurem una de més grossa, al mig del poble: és la fogerà dels majorals de Sant Antoni, els encarregats de mantenir els aspectes més tradicionals i religiosos de la festa. Arran de mar trobarem la dels Dimonis de Vinaròs, també tradicional però molt més laica. O més pagana, segons com ho mirem. No són les úniques: en trobarem unes quantes de mitjanes, que variaran de fogositat segons la mida de la colla d’amics o de veïns que les fan. També en veurem moltes (dotzenes?) de més petites, familiars: les que fan tots els qui tenen un tros de terra als ravals del poble i que aprofiten per fer la seva.

Torrada…
Som meditarranis, Vinaròs no se n’amaga. I celebrar menjant és un dels trets fonamentals d’aquesta nostra mediterraneitat. Porc a la brasa, la que deixen les fogueraes: llangonissa (el que els orientals direu botifarra), xoriçet roig, botifarres d’arròs i de ceba (els vostres botifarrons, principatins del nord), potser un trocet de magre. Que no falte la cansalada viada! Si no n’hi ha, jo no sopo! Corder per a qui li agrada, segurament xulletes o un trocet de cuixa. Els més acomodats potser posaran algun tros de ternera, una incorporació dels temps de bonança recents. És hora de sopar i Vinaròs ja no fa olor de fum:  fa olor de torrà… 

Ens deu agradar molt, la carn a la brasa. Demà al matí, ja dia de Sant Antoni, tornarem a esmorzar-ne . Pa, allioli, vi negre jove. Tornem a repetir menú. Tornem a embotir colesterol. Un dia és un dia, encara que per Sant Sebastià encara menjarem el mateix. I què? Hi ha tradicions que no es perden encara que les repeteixis dos dies seguits. En temps d’urbanitat extrema, sortir al camp, fer foc i torrar carn és una mena de crida de la selva que pocs resisteixen. Si és que s’ha de resistir. Al Puig que anit ens va servir de talaia per comptar fogeraes, avui milers de persones (no m’he descontat, no…) s’apleguen  per recollir les viandes que repareteix la Caixa Rural del poble des de finals dels noranta. Carn, vi, pa. Només cal posar la gana i l’allioli.

…i coquetes de Sant Antoni
Avui, però, el menú tindrà una petita variació: incorporarem un dolç molt particular després de la carn. Només es fa uns pocs dies a l’any, a mitjans de gener. Es diuen coquetes de Sant Antoni, encara que a Vinaròs també se’n mengen per Sant Sebastià (total, és tres dies després…). És una pasta seca, rodona i ensucrada. La massa no té cap secret; és la mateixa amb que es fan els pastissets de cabell d’àngel: oli, aiguardent, moscatell, farina i sucre. La treballarem ben treballada i en farem rodones no massa grosses. No hi ha mida estàndar, però mai seran més grans que un CD, més aviat en seran la meitat. Això sí, ha de quedar a bonys, amb la superficie irregular. Un cop cuites, s’ensucren i milloraran si la deixem reposar, fins i tot un dia sencer. Trencadises, de textura una mica terrosa i també cruixent pel sucre, són delicioses. S’han de menjar amb calma i mastegant bé: si s’enganxen al paladar pots trigar una estona en fer-les baixar. Un vi dolç, segurament moscatell, és la millora manera d’acompanyar-les.

L’origen d’aquest dolç és dels més curiosos que coneixo. Quan ma mare em va explicar que no era un dolç per a consum humà no m’ho acabava de creure. Però és ben cert: la coqueta era el dolç que els majorals de Sant Antoni donaven als animals que els pagesos portaven a beneïr. Als humans els donaven una cosa més sofisticada, el nostrat pastisset de cabell d’àngel. Però al cap dels anys, no sé si per gana, per ànsia humana o perquè, les coquetes ens les acabem menjant els humans. Ep! I sense deixar de menjar el pastisset! Els animalets ja s’apanyaran, que total són uns descreguts sense ànima…

A Benicarló, al costat de Vinaròs, les coquetes de Sant Antoni són les autèntiques protagonistes de la festa: un dels actes centrals de la celebració és la congregació de centenars de persones per embolicar les coquetes en paper de seda. És l’embolicà, una tradició també antiga i revifada. Ja pot aplegar-se gent, ja:  fa anys que la broma no baixa de les 100.000 coquetes. Embolicades a ma d’una en una, la diada s’entregaran als feligresos que van a comulgar i a beneïr animals després de la missa en honor del patró. Se’n fan per tot el Maestrat i fins i tot més allà, en aquells llocs del País on la festa és grossa.

Les coquetes, la foto darrera que il·lustra aquest post, eran l’excusa que enguany em vaig donar i li vaig donar a kissumenja per baixar a celebrar Sant Antoni a Vinaròs. Feia anys que no anava, perquè queia entre setmana o perquè l’havia menystingut: jo sóc vinarossenc de pro i celebro Sant Sebastià, no sants menors… Però enguany no me n’he pogut resistir, en el ple sentit del terme. La foto de les coquetes, aquest post, han estat la coartada…

Salut!

Massitet