Ni polvorones, ni, òbviament, pannetones. Ni tansols torró de Xixona o d’Alacant. A Vinaròs, al meu poble, el dolç tradicional de Nadal sempre ha estat el pastisset de cabell d’àngel. És una tradició antiga, ancestral, que malgrat tot s’ha mantingut força viva i sembla que els darrers anys encara ha revifat una mica més. Moltes taules vinarossenques, doncs, presentaran junt al torrons aquestes mitjes llunes farcides de confitura de cabell d’àngel.

Un consum força extés
El pastisset de cabell d’àngel no és, ni molt menys, un dolç exclusiu de Vinaròs. De fet, si aneu al web de la Gastroteca de la Generalitat de Catalunya veureu que es poden trobar a totes les Terres de l’Ebre, vessant Principat (alerta, no confondre amb els pastissets de Tortosa, que són lleugeremaent diferents!). També és molt present pel cap baix a bona part del País Valencià, tal com mostren aquí. En aquest bloc ens expliquen com unes veïnes de Castelló de la Plana van organitzar un taller el 2007  per ajudar a recuperar la tradició de fer-los a casa i portar-los a coure al forn per Nadal. La meva mare, com sempre, aporta la versió familiar d’aquesta manera de fer: ella ha viscut aquesta pràctica al forn de casa: les dones portaven els pastissets fets de casa, també amb la confitura cassolana, i els coïen al forn de la fleca.

A Vinaròs, tampoc és un dolç exclusiu del Nadal. Es menja al llarg de tot l’any i apareix associat a diverses festes populars, com la de Sant Antoni. Però és especialment important per la festa de Sant Sebastià, el patró del poble: la gent surt al camp a menjar carn torrada i de postres s’emporten pastissets. De fet, de petit recordo com la Colònia Vinarossenca a Barcelona (el nom és aquest, tal qual) s’emportava els pastissets a centenars per celebrar la festa del patró a l’exili català.

Un dolç arab, com no podia ser d’altra manera…
Com molts dels dolços que es mengen al País Valencia i al sud de l’actual Principat, l’origen dels pastissets de cabell d’àngel és àrab (com també ho són els torrons de Xixona i Alacant, per exemple). Fins i tot hi ha una llegenda que atribueix el naixement d’aquest dolç a un concurs de cuina organitzat per un cabdill musulmà de Tortosa, que buscava un dolç luxuriós que el satisfés plenament- Seria aquesta una de les explicacions a la seva presència al llarg de les zones del país que més temps van estar sota domini musulmà; i al mateix temps la seva nul·la influència a la Catalunya vella. De fet, la pròpia llegenda en delata l’origen: un cabdill àrab de l’actual sud del Principaten seria l’autor intel·lectual (com se n’assabenti l’Aznar, ens acusarà de filoterrorites per menjar-ne! )

La recepta: oli, aiguardent, moscatell, farina i sucre
Com totes les receptes de la cuina popular, i en especial dels dolços, la recepta que us passaré de la massa per fer els pastissets, té dos característiques bàsiques: està feta amb ingredients de la terra i no hi consten les quantitats exactes. De fet, la recepta que us passo és la de l’abuela Consuelo (sí senyors, la mateixa de la recepta dels torrons) i que fan servir al forn de ma germana. Una de les coses que els va passar a la meva germana (com ja li havia passat al meu pare) és que quan es van posar a recuperar el receptari tradicional familiar, eren molt poques les receptes que constaven amb quantitats exactes. En moltes, com aquesta, hi consten proporcions. Aquí teniu les de la massa dels pastissets:

• dues unitats d’oli d’oliva
• 1 unitat de barreja d’aiguardent i vinblanc (moscatell en vinarossenc…)
• sucre al gust, però no cal que sigui una pasta massa dolça
• farina “la que entre”

Ja hi som! Per acabar d’arreglar-ho, la quanitat de farina no és ni relativa: l’has d’endevinar amb la textura. Ni massa tova, ni massa seca. Que no es trenqui però que es pugui estirar i manipular fàcilment, de manera que no s’enganxi a les mans. A sobre, m’expliquen que l’has de maltractar, donant-li forts cops i apretant-la amb frça, amb ràbia. Us ho diré més clar: a casa ma germana es sap que estan fent pastissets pels cops que surten des de l’obrador. Llavors, si hi fiquessiu el nas, veurieu al forner aixecant una massa de pasta marronosa i oliosa per sobre del seu cap i llançant-la amb tota violència contra la taula d’alumini… Tal qual, us ho prometo…

I el farcit? Doncs carabassa de cabell d’àngel!
Antigament (i no fa tant de temps: jo recodo l’abuela Consuelo fent-ne…) la confitura de cabell d’àngel que es posava als pastissets se la feia cadascú a cas seva. Es feia, com el eu nom indica, amb carabasses de cabell d’àngel. Es trencaven a trossos i es bullien amb aigua, fins que l’interior es començava a desfer en fils: d’aquí el seu nom, ja que són rossos i fins com el de (es suposa, no fotem!) un angelet del cèl. Llavors, es pesava aquesta massa de cabells i es feia una confitura amb la mateixa quanitat de sucre, ratlladura de llimona i canyella: aquests dos ingredients, al gust de cada casa i, per això mateix, esdevenien el fet diferencial de la confitura i per tant dels pastissets. Hi havia, fins i tot, un element difencial previ: hi havia cases on la carabassa no es bollia, si no que es feia al forn amb el resultat d’un cabell d’àngel més morenet, més mediterrani, més nostrat…

Ara, però, aixó es impossible. I no pas per arguments tan sobats com la falta de temps, el desconeixement de tècniques antigutes o similars. Ara, a Vinaròs, no es pot fer perquè no es troben carabasses de cabell d’àngel. O, en tot cas, no se’n troben de suficients com per garantir l’abastiment d’una fleca. Com en altres parts del país, l pressió urbanística exercida pel creixement demogràfic (i turístic, i industrial, i…) a la costa del Maestrat ha fet que molts pagesos plegessin; i un fruit encara habitual i preuat (es venia molt cara!) fa vint anys ara hagi gairebé desaparegut.

Això, a ca ma germana, ho han resolt buscant i rebuscant entre empreses conserveres, fins que ja fa uns anys van trobar Conserves Cortina, de la valencianíssima Pobla de Farnals. Això sí, la confitura la tunejen amb una pòcima màgica (legal, només faltaria!) que la fa particular i encara més bona. Una mena d’intervenció conservadora i tradicionalista, per entendre’ns…

El resultat de tot plegat, com podeu veure per les fotos, és un dolç molt potent, tant en el sabor com en la consistència. Una d’aquelles elaboracions molt dolces, gairebé empalagosa i molt contundent, però que no podeu deixar de provar alguna vegada a la vida. Qui ho ha fet, per cert, sempre ha tornat a repetir. Pregunteu-ho, si nó, als meus amics de Barcelona: hooligans, en són! Jo, ho reconec, no en sóc precisament un gran fan. Però, la veritat sigui dita, és un dolç ben bó i ben nostrat, tot un signe d’identitat cultural i culinari que no s’ha de menysprear. Només una dada: la meva germana cada any en fa més; gairebé 1200 enguany i uns 1350 l’any passat (tigueu present que la crisi afecta tothom, també els pastissets!). Només per Nadal en un poble de 25.000 habitants!

Sé que fa de maldir i podeu donar la credibilitat que volgueu a les meves paraules. Només faltaria. Però si mai passeu per Vinaròs, no desaprofiteu l’oportunitat de comprar-ne un. En particular, els que fan a ca ma germana: tenen la fama, merescuda us ho ben prometo, de fer els millors del poble. Forn de pa Massita, es diu…

Salut!

Massitet