“Tengo que comprar el pato pa tenerlo pa Navidad”. Això és el que m’ha dit la meu mare avui i és cert, si no el compra ja, no tindrem pernil d’ànec fet de casa per Nadal perquè la cosa té el seu què. L’any passat el va fer ella i li va quedar boníssim. No el podeu tastar, però no em digueu que no mossegaríeu la foto!
.
El que va fer: Primer, posar durant tot un dia un magret d’ànec amb sal gruixuda al frigorífic dins d’algun recipient amb forats per tal que deixi passar l’aigua. Ella aconsella que la peça sigui de, com a mínim, mig quilo, perquè encongeix i podem acabar amb mitja queixalada per convidat.
Quan ha passat un dia, es posa sota l’aixeta perquè marxi una mica la sal. Aleshores hi posem el pebre i, en cas que us vinguin de gust, unes herbetes.
Tercer pas. Deixar-ho a la nevera, again, 12 dies.
Finalment, el pengem perquè pugui assecar-se. Ella calcula uns 15 dies aproximadament.
Ja veieu, són 12 dies refrigerant-se, però entre que s’asseca, una cosa i l’altra, un mes. Això sí, el resultat és…
Kisumenja (jejejejje, que sí que corro per aquí!)
Etiquetes: cuina, gastronomia, Receptes
Els autors d’Olleta de Verdures són un vinarossenc de tota la vida i una empordanesa amb arrels andaluses, instal·lats a Barcelona i que ronden la trentena. No tenen res a veure ni amb la cuina ni amb la gastronomia professionals. Ara bé, en són uns apassionats i gaudeixen cuinant i menjant!
Mar
25/11/2008 - 19:58
Us explico la meva aventura amb l’ànec en qüestió (que ja pensava explicar al blog)? Divendres a la tarda vaig comprar un magret per fer la recepta, però com que dissabte me n’anava de matinada a París, el vaig deixar en el seu paquet a la nevera i vaig pensar que diumenge en començaria la preparació. Doncs bé, la meva ínclita i mai prou ben ponderada mare va anar dissabte a veure què feia el meu gat, i va veure el paquet de magret a la nevera. Com que té la mania de que la carn conservada en plàstic es fa malbé, amablement me la va passa per la paella! Total, que avui he anat a comprar un altre magret i fa cinc minuts l’he posat en sal.
Jo en vaig llegir la recepta, que és una mica diferent a la vostra, a Cuinar és generós.
Menja sa
25/11/2008 - 23:18
M’apunto aquesta recepta! A la meva germana li agrada moltíssim el pernil d’ànec.
Per cert Mar, quants dies has estat menjant magret?
manel
25/11/2008 - 23:22
kisumenja, ja m’ho va advertir el massitet que ens anàvem trepitjant les receptes. aquest pernil té una pinta sensacional, espero que aquest any us quedi igual de bo. jo en tornaré a fer aquesta setmana també per nadal, però a veure si trobo un magret gran i maco.
mar, veig que al final faràs el pernil, però déu n’hi do el que t’ha costat.
penjar el pernil perquè s’acabi d’assecar em sembla una bona idea, també m’ho va aconsellar la mai i jo ho faré la pròxima vegada perquè visc en un poble de muntanya on fa fred i el clima és sec, però si viviu en una ciutat com barcelona és més difícil trobar un lloc sec, fred i airejat.
Mar
26/11/2008 - 09:57
Rosa Maria— Uns quants dies… Cada cop menjo menys carn, i m’ha durat la tira.
A tota la resta, feu cas del consell de la Kisumenja, perquè és cert això de que quan el sales queda escarransit. Si avui m’animo, potser en prepari un altre per regalar.
massitet
26/11/2008 - 10:05
Hola estimats i estimades!
Mar, es veu que això de la mania de les mares cap a la carn “plastificada” és cultural o, pel cap baix, generacional: la meva mare tampoc la suporta!! Molt bona l’anècdota del magret, Mar. Socialitza-la al bloc! jajajajaja
Manel, tens tota la raó amb l’assecat. Els meus sogres viuen a La Jonquera i la tramontana facilita molt la feina!
Però, per exemple, nosaltres a Barcelona no tenim manera de fer-lo. En aquest sentit, la recepta que has penjat al teu bloc és molt més urbanita, molt més pràctica per fer a ciutat…
Mar, no s’havia que t’estabas quitando de la carn! Doncs un magret dóna per dies, eh?? Per a dos ja costa una mica cruspir-lo… I lo de la pèrdua de volum del magret és brutal. No deu perdre la meitat del pes? Tu que dius, Manel?
I un truiki final: el pebre no el poseu en pols; poseu-lo molt. SI es posa massa fi, després costa molt de treure, penetra molt al pernil i queda molt especiat, molt pebrat…
massitet
26/11/2008 - 10:06
Hola estimats i estimades!
Mar, es veu que això de la mania de les mares cap a la carn “plastificada” és cultural o, pel cap baix, generacional: la meva mare tampoc la suporta!! Molt bona l’anècdota del magret, Mar. Socialitza-la al bloc! jajajajaja
Manel, tens tota la raó amb l’assecat. Els meus sogres viuen a La Jonquera i la tramuntana facilita molt la feina!
Però, per exemple, nosaltres a Barcelona no tenim manera de fer-lo. En aquest sentit, la recepta que has penjat al teu bloc és molt més urbanita, molt més pràctica per fer a ciutat…
Mar, no s’havia que t’estabas quitando de la carn! Doncs un magret dóna per dies, eh?? Per a dos ja costa una mica cruspir-lo… I lo de la pèrdua de volum del magret és brutal. No deu perdre la meitat del pes? Tu que dius, Manel?
I un truiki final: el pebre no el poseu en pols; poseu-lo molt. SI es posa massa fi, després costa molt de treure, penetra molt al pernil i queda molt especiat, molt pebrat…
Mar
26/11/2008 - 10:07
No, no m’estic “quitando”. Però és que darrerament no em senta massa bé.
massitet
26/11/2008 - 10:21
Ups! Espero que no sigui res greu, en tot cas…
La cuina vermella
26/11/2008 - 19:26
hem rigut molt amb l’anecdota de la Mar. I aquest cap de setmana comprarem el magret i a preparar pernil gràcies a vosaltres!
petonarros!
Anna
26/11/2008 - 21:18
precisament el Manel del cuinar és generós va penjar un post també de pernil d’ànec. Ara veient la teva entrada ja no em queda més que anar a comprar un magret.
petons.
massitet
27/11/2008 - 09:04
Ole, ole!
Amb l’èxit que esta tenint aquest post i el de Manel, s’esgotaran els magrets de Catalunya! jajajaja
Esperem que us vagi bé el procés i que en gaudiu tots molt!
kisumenja
27/11/2008 - 09:10
Jajjajaj, ai aquestes mares, Mar! Li’n portaràs un xic del que facis perquè el tasti, oi?
Manel, Massitet també em va dir que ens (us, de fet) anàveu perseguint però encara no he mirat la teva. Ara mateix hi vaig!
Petonets a tothom!!!!
Francesc
27/11/2008 - 23:08
Com bé dius, la foto està per a mossegar-la. Aquesta recepta sembla fàcil, el que passa és que no crec que tinga un lloc adient per a assecar-lo. Salutacions
enric
28/11/2008 - 08:19
Sí, sí, Mar: “Socialitza” l’anècdota al teu bloc, que és molt bona!
A mi m’agrada molt el pernil d’ànec, però ja estem amb allò de sempre, i és que a casa no agrada a ningú més.
De tota manera, ho tindré en compte i potser un dia que vegi un magret ben “formós” m’agafarà la vena i me’l faré per mi solet.
Mar
28/11/2008 - 13:04
Mmm, no ho sé. Em fa por que la meva mare s’ho prengui malament. Al capdavall, no sol fer gaires desastres i ho va fer amb la millor intenció, així que no sé si li faria gaire gràcia.
Ricard Sampere
04/12/2011 - 12:24
A mi m’agrada assecar-lo de manera natural. Tampoc cal viure en un poble de muntanya, però el que si cal esperar és una mica més de fresca. Jo l’asseco a Sabadell. Embolicat amb sal gruixuda i pebre amb un drap de cotó…. I una setmaneta llarga a les golfes de casa, just al costat d’una finestra que deixo oberta. I bonissim sempre…
Dolça
04/12/2011 - 19:44
El magret d’anec, i el cap de llom per fer Baiona. L’únic requisit és una miqueta de fresca i com segueixi així, almenys a casa nostra no el podrem fer, o ens l’haurem de menjar passades festes!!
PTNTS
Dolça