Arxiu del mes: novembre 2008

Ànec per d'aquí a un mes

dimarts , 25/11/2008

“Tengo que comprar el pato pa tenerlo pa Navidad”. Això és el que m’ha dit la meu mare avui i és cert, si no el compra ja, no tindrem pernil d’ànec fet de casa per Nadal perquè la cosa té el seu què. L’any passat el va fer ella i li va quedar boníssim. No el podeu tastar, però no em digueu que no mossegaríeu la foto!

.
magret_danec

El que va fer: Primer, posar durant tot un dia un magret d’ànec amb sal gruixuda al frigorífic dins d’algun recipient amb forats per tal que deixi passar l’aigua. Ella aconsella que la peça sigui de, com a mínim, mig quilo, perquè encongeix i podem acabar amb mitja queixalada per convidat.

Quan ha passat un dia, es posa sota l’aixeta perquè marxi una mica la sal. Aleshores hi posem el pebre i, en cas que us vinguin de gust, unes herbetes.

Tercer pas. Deixar-ho a la nevera, again, 12 dies.

Finalment, el pengem perquè pugui assecar-se. Ella calcula uns 15 dies aproximadament.

Ja veieu, són 12 dies refrigerant-se, però entre que s’asseca, una cosa i l’altra, un mes. Això sí, el resultat és…

Kisumenja (jejejejje, que sí que corro per aquí!)

Una recepta del segle XIX

diumenge, 23/11/2008

“Cada ració de llom de porc consistia en dos filets regulars ben aixafats i assaonats de sal; es fregien a la paella amb foc viu i amb greix dels rostits (que per això adquiria un gust que no podien donar-li en altres llocs). En quedar els filets ben fregits es retiraven de la paella per a tirar la ració de mongetes blanques absolutament escorregudes del seu brou, aquestes mongetes blanques es dauraven bé amb el suficient greix (el mateix amb que havíem fregit el llom). En quedar aquestes un xic vermelles se li afegia all i julivert ben picat i un polsim de pebre blanc en pols. Quan per fi ambdues coses quedaven ben fregides i donat a les mongetes la forma d’una truita, es posava al plat o plàtera en el qual havia de portar-se a taula. Al damunt es col·locaven els filets de llom acabats de fregir i posats de pla. En aquest punt ruixaven molt lleugerament el conjunt del plat amb un xic de suc de rostits sense que es veiés el suc en el plat, és a dir, que deixava córrer el plat, resultant un conjunt sec, però sucós a l’hora. I d’aquesta manera tenim explicada la composició i manera de ser d’aquest plat tan famós entre els nostres gourmets“.

llom_amb_mongetesD’aquesta manera, tan decimonònica, explica el gran cuiner Ignasi Domènech al seu libre La Teca una de les receptes que més triomfaven a la Barcelona de mitjans de la primera meitat del XIX. La recepta que recull Domènech és la que feien al restaurant de l’Hotel Falcón, un dels més reputats de la ciutat. Segons afirma Néstor Lujan en un llbret tan petit com interessant titulat El menjar, aquesta recepta era la més elaborada i la que més triomfava i la clau estava a l’ús que feien dels suscs de rostits. Lujan afirma que aquest plat, fa més 150 anys, va fer famosa la fonda Falcón, que “es va fer cèlebre per un plat que ha passat a la història de la ciutat dintre de la gastronomia catalana: el llom de porc amb mongetes“.

Estic d’acord amb el mestre Luján quan afirma que aquesta recepta serveix “per demostrar com en cent anys ha canviat totalment el gust de la cuina, perquè avui ningú no gosaria servir [en un restaurant de gamma alta] aquest plat senzill i saborós, tan especiat i tan perfumat!” I aixó ho diu en llibre editat el 1979! Imagineu-vos servir-lo ara, 30 anys després, en un restaurant estrellat… Encara que la revifada de la cuina tradicional que viu el cap i casal igual ens porta alguna sorpresa.. ;-)

Salut!

Massitet

P.S.: La versió de la foto és un succedani, la versió cutre que es servia en altres restaurants menys reeixits fa gairebé 200 anys. No teníem suc de rostit…

'Platillo' de fetge de conill

dijous, 20/11/2008

Si fa un temps us explicava que va haver una temporada en què Lurka i jo portàvem una vida paral·lela a la cuina, avui us vull explicar que resulta que amb Manel el generòs també vam tenir una temporada que ens seguíem a la cuina des de la distància: tots dos guisàvem fetge al mateix temps! Ell ens regalava aquesta recepta i jo avui us en explico una altra, molt semblant però.

Fetge de conill (de casa) amb ceba i fino
La clau, com sempre, està en tenir una bona matèria primera. En aquest cas, a més, és especialment important: en la cuina dels menuts és clau que els ingredients siguin de confiança. En el nostre cas es tracta d’un fetge que (perdoneu la cruesa de l’expressió) ens va arribar gairebé calent. A partir d’aquesta matèria primera, poca intervenció. Ingredients per a dues persones:

  • Un fetge de conill
  • Una ceba mitjana
  • Un xorret de vi fino (s’accepten variants, òbviament!)
  • Oli d’oliva verge extrea, sal i pebre

Agafem el fetge sencer salpebrat i el passem per una paella amb oli, que agafi una mica de color. El retirem i en el mateix oli posem la ceba tallada en juliana fina a coure a foc lent. S’ha de confitar, com si féssim melmelada. Quan estigui gairebé feta, hi posem el xorret de fino i deixem que s’evapori l’alcohol. Llavors, incorporem el fetge, ho tapem i ho deixem dos minutets… I llestos.

Les mides que us hem donar són per fer un platillo, una tapeta. Deliciós i molt gustós, és perfecte per iniciar un dinar amb un vaset de vermut Yzaguirre. També com a part d’un àpat a base de tastets. El dia que li vam fer la foto el vam acabar de presentar amb unes gotetes de caramel de vi negre i servit com a platillo.

Massitet

Els detalls…

dilluns, 17/11/2008

És el darrer post que dediquem al casament, ho prometem! Però és que vam quedar tant contents dels detalls que vam donar als convidats que no ho podem evitar. I com que són gastronòmics, també, doncs no hem suportat la tentació de socialitzar la nostra elecció: galetes Carlota’s per a elles i puros de xocalata Venchi per a ells…

La veritat és que vam acabar fent regals menjívols sense voler, sense premeditació: no volíem fer arribar la nostra afecció pel bon menjar i el bon beure tan lluny! La cosa va anar així. Primer, no trobàvem res que ens fes gràcia ni per donar a elles ni per donar a tots dos. És així com un dia la Kissumenja va veure a El Club, el programa de l’Albert Om a TV3, les galetes que feien la gent de Carlotas i va dir: Ep! I si fem això, com a detall? Dit i fet.

Per als xicots, una cosa que teníem clara era que no els volíem regalar un cigar. Tots dos som exfumadors i ens semblava una gran hipocresia i una mostra de malquerer regalar tabac. I llavors va ser quan Massitet va dir: “I si els regalem unos puros de xocolota?”. Això va ser dit… i costar un ou de fer! Vam buscar i buscar i no trobàvem res que ens agradès. Fins que un dia, a la pastisseria Viver de Vinaròs (on, si no?) vam veure els Venchi… Què guapos! Què bons!

Per cert, que els detalls no solament són vistosos i macos, què ho són. Les galetes són boníssimes: fetes amb mantega, s’elaboren per encàrrec i te les envien uns dies abans de la boda acabades de fer. La qualitat, excel·lent. Tothom que les ha menjat i ens ha dit que els ha semblat les han trobat boníssimes. I els puros eren sublims. Farcits de taronja confitada, praliné o nougatine, eren deliciosos i contundents: cadascún pesava 100 grams! Brutal…

Massitet i kisumenja

L'amanida d'Algorta

dijous, 13/11/2008

Avui, que ja torno cap a Barcelona després d’haver estat una setmana a Euskadi, us passo la recepta d’una amanida que em van passar els germans Cuesta, els meus verdulers i fruiters de capçalera mentre vaig viure a Algorta (Getxo, Bizkaia) durant tres mesos. És, com moltes de les coses de la vida, ben senzilla. També, com en tantes altres joies del dia a dia, la clau està en el producte. En aquest cas solament ens en fan falta mitja dotzena: patates, ceba tendra, pebrot vermell, tonyina en oli d’oliva verge extra, un bon vinagre del vostre gust i sal.

amanida_algorta2

El primer que hem de fer és posar el pebrot vermell (gros, de carn gruixuda) a escalibar. Al nostre gust: a la planxa tomba-i-tomba o al forn ben embolicat. Mentre, tallem les patates a rodanxes d’un centímetre de gruix i les posem a bollir en aigua abundant amb sal. Han de ser de les que aguenten senceres la bullida, ja que serán la base de l’amanida. Fem’ho a foc lent, per assegurar-nos que no es trenquen. Mentre, podem anar tallant la ceba tendra (fresca, mentolada) en juliana una mica gruixuda, com la de foto. Ara ja arribat l’hora de muntar l’amanida.

Posem una base de patata. A sobre, les tires de pebrot escalibat empapat del seu propi suc i barrejat amb unes tires de ceba tendra. Tanquem el muntatge amb els tacs de tonyina, que procurarem que sigui d’aquell en pots de vidre i d’alguna bona marca de conserves del Cantàbric: pel cap baix Ortiz; a partir d’aquí Aguirreoa, Don Bocarte o similars. Llavors, agafarem l‘oli que ha quedat al pot de la tonyina, hi afegim una mica de suc de pebrot escalibat que haurem reservat, un glop de vinagre (millor fruitós, no gaire àcid: un gran Forum de Cabernet Souvignon, per exemple) i ho batrem fins aconseguir una vinagreta untuosa i homogènia. Tireu-la per sobre i a taula.

Prepareu pa, de Can Turris per exemple…

Massitet

P.S.: Si ens fa mandra escalibar el pebrot, la solució és(també) senzilla i tant digna com l’original: Pebrots del piquillo de Lodosa. Pedro Luis, si els podeu trobar. En tot cas, quan feu aquesta amanida no falteu mai a la consigna, les mítiques tres P: Producte, Producte, Producte. Pot no semblar-ho, però aixó és una amanida delicatessen…

Panellets (i 3): la recepta definitiva

dilluns, 10/11/2008

Primer any de fer panellets a casa, i l’encertem: ens va agradar molt com van quedar els que vam fer per la castanyada 2008. Com ja he explicat en un altre post, enguany celebràvem la vespra de Tots Sants a casa nostra amb els amics de Barcelona que van venir a la boda. Nosaltres ens vam oferir per fer els panellets, encara que no en teníem ni idea… Però vam començar pel principi i després vam seguir els passos un darrera de l’altre, sense pressa ni més angúnies que les estrictament necessàries. Vam fer un assaig, va sortir força bé i llavors ens vam llençar a fer-los en massa. Aquesta és la crònica i en aquest enllaç trobareu les fotos del procés…

Recepta del massapà: ametlla, sucre i ous.
Reprenent la nostra vena talibana que ja hem mostrat algunes vegades, nosaltres el massapà el vam fer sense gens de patata ni moniato. Tan senzill com mig quilo d’ametlla marcona en pols, una quart de quilo de sucre i tres ous no gaire grans. Amb aquesta proporció queden melosos al mateix temps que compactes, tenen molt gust d’ametlla (d’això es tracta, des del nostre parer…) i no se’n passen de dolços. Hem renegat, doncs, de la recepta de la meva àvia, que propossava tant de sucre com ametlla… Si l’abuela Consuelo aixequès el cap… em diria de tot menys guapo!

Què que és fa amb tot això: barregem l’ametlla amb el sucre i quan estigui ben barrejat afegim els ous. Ho treballem tot fins que tinguem una pasta tova homogènia. Entre cinc i deu minuts, per fer-vos una idea…

El repòs del guerrer: dos, que el panellet és mandrós…
Nosaltres els panellets els hem deixat repossar fins a dos cops abans que la gent se’ls mengés… Sí, si, dos cops. Per menjar-nos-els el divendres al vespre, vam fer el massapà dimarts a la tarda. Dimecres al vespre vam donar forma als bitxos aquests i els vam coure, per menjar-nos-els al cap de dos dies. Jo, que sóc empirista per deformació professional, vaig anar provant si es notava alguna cosa i afirmo que sí: el sucre del massapa no cruixia a les 24 hores de fer-lo; el massapà es va secar lleugerement per fora en els 48 hores que vam trigar en menjar-lo i el feia més agradable a la boca, menys pastós que poc després de fer-los

Els pinyons del collons i la mare que els va parir!
Necesito Mejorar. NM, com al cole quan era petit. Els pinyons em van costar Dé i ajuda d’enganxar, com es pot comprovar a les fotos, on podreu veure algun panellet calb… Solament es van començar a enganxar bé quan ja estaven, literalment, surant en clara d’ou poc batuda. Però després no quedaven gaire estètics. Veient la clàssica noticia de TV3 sobre les tones de panellets que es vendran enguany, vaig veure la clau: es barregen els pinyons amb la clara, s’agafa un grapat d’aquesta barreja amb la ma, s’agafa el panellets i movem les mans com si fessim, de nou, la boleta rodona clàssica del panellet pinyonaire… Ah! I perdoneu per la renegada, però és que els valencians parlem molt malament quan ens emprenyem. I a mi els pinyons em van fotre com una moto!

La veritat és que, en general, vam quedar força satisfets del resultat global. Ara, havent-lo provat, dono fe de l’alta qualitat dels productes que formen el Pac Panellet de Casa Gispert: el Codonyat es Valliser, el millor que coneixem! Solament una cosa: hi ha un excès de complements per al mig quilo d’ametlla en pols que posen per fer el massapà. Amb les cireres que hi posen, n’hi ha per fer-ne tres quilos! Gairebé el mateix del coco i tenim granet i bastonets d’ametlla per la resta de l’any…

En fi, habemus panellet… Salut!

Massitet

Ep, que ja és novembre!

divendres, 7/11/2008

Atabalat com estic aquests dies per la meva estada a Euskadi, encara no havia trobat un ratet per poder fer un post i explicar-vos que a Vinaròs ja ha començat el Mes dels arrossos. Com cada novembre des de fa 15 anys, un bon grapat de restaurants ofereixen durant tot el mes menús especials que tenen l’arròs com a protagonista. Com ja he explicat en altres entrades, les virtuts d les jornades són dues: que podeu trobar arrossos que solament es fan per aquestes setmanes; i que els menús tenen uns preus realment baixos, ja que l’atenció és atreure als restaurants a un tipus de client que pot ser d’altra manera no hi aniria…

No em cansaré mai de dir que nosaltres enguany anirem amb els amics de Barcelona, com sempre, a La Isla. Enguany, per segona vegada, vaig proposar un canvi per provar un restaurant nou i la resposta va ser un abrumador no. En tot cas, aquí teniu l’enllaç del PDF que fa de guia i que penja del web de l’Ajuntament. Hi trobareu els noms i adreces de tots els restaurants que participen i el menú que ofereixen. Mireu, mireu els preus…

No se m’acut millor oportunitat per donar un volt pel Baix Maestrat que el mes de novembre…

Salut!

Massitet

Cua per comprar pa

dimecres, 5/11/2008

Divendres passat a la tarda vaig viure una situació que, encara que semble absurd, em va fer molta il·lusió: vaig fer cua per comprar pa!! Sí, sí, heu llegit bé: em va fer il·lusió fer cua per comprar pa. Va passar a dos de vuit del vespre al capdamunt del carrer Aribau, allà on ha obert relativament fa poc el Forn Turris. Hi ha havia una cua que sortia de la botiga i que s’enfilava cap a dalt del carrer. Un quart d’hora va durar, més o menys…

pa_turrisSegurament, qui llegeixi això i no sàpigue que sóc fill de forners pot pensar que estic com una cabra. Però em va fer molta festa veure com la gent, el famós consumidor, decidia fer cua per comprar el seu pa de cada dia en un forn que ha fet de les formes tradicionals i l’aposta per la qualitat el seu negoci. Quan has viscut cada dia i en primera persona les matinades del teu pare (per dir alguna cosa: es posava a traballar a les dotze de la nit!!!) o veus la preocupació de la teva germana i el teu cunyat per mantenir una qualitat compatible amb la viabilitat econòmica, veure una cua que surt d’un forn de pa tradicional, doncs et fa somriure i gairebé saltar una llagrimeta d’emoció. Què us voleu que us digui: la imatge em va tocar!

A més a més, la cua va valer la pena: la barra de pa Turris, que es fa amb una barreja pròpia de farines i algunes cosetes més, és de molt bona qualitat. Crosta gruixuda i cruixent, interior dens i mollut, blanc trencat i amb olor a pa (sí, a pa!). Quan l’obres, el pa es trenca i deixar anar molletes cruixents: això es pa, i no aquests totxos gomosos que ni s’inmuten quan els trenques… Un pa ideal per poder fer amb tomàquet, però també per sucar o per acompanyar un bon troç de carn a la planxa. Bó, de veritat…

Tot plegat, fet per Xavier Barriga, un professional de familia flequera i llarga tradició en el món del pa. O sigue, que a sobre sap el què es porta entre mans i ajuda al manteniment d’una feina tradicional que sembla viure una revifada després d’anys (d’aparent?) decadència… Crec que no solament val la pena fer cua per comprar pa en llocs així: és, fins i tot, satisfactori!

Massitet