Arxiu del mes: juliol 2008

L'arròs de la Maria

dijous, 31/07/2008

Una de les persones amb que més hem discutit (així, en cursiva, com de broma) sobre què és una paella i que no és la meva amiga Maria. Maria, principatina, sempre ha dit que la paella de peix era la seva preferida. Jo, valencià ultraortòdox fins que vaig documentar-me per escriure el post sobre la cosa, li deia que allò no era una paella, que allò era un arròs sec de peix. Que la paella, no fotem, era de carn i verdures. Però un dia que va venir a casa a dinar, mig des del carinyo mig des de la conya sana que ens portem sobre la qüestió, li vaig fer un àrròs sec de peix especialment pensat per a ella. O sigui, una paella de peix. O sigui, l’arròs de la Maria.

Peix, marisc, nyora i tot peladet
A Maria no solament li agrada la paella de peix i marisc, si no que també li agrada que la xixa de la paella estigui tota peladeta per tal que es pugui menjar sense pauses, sense interrupscins, perfectament integrat amb l’arròs. Així, que la base de l’arròs de la Maria és aquesta: un arròs sec amb peix i marisc tot pelat. Per donar-li un punt un pèl més sofisticat, un pelet més complex, li vam posar una mica de nyora. Els ingredients per a quatre persones són els segúents:

  • 200 grams d’arròs
  • 2 llangostins de Vinaròs (d’on, si no?) per cap
  • 1 sípia xicoteta
  • Dos rodanxes de rap
  • La polpa d’una nyora
  • 2 alls no gaire grossos (volem un arròs suau…)
  • 1/2 litre de brou de peix

L’elaboració és molt senzilla. Primer de res necessitem una paella. Aqui enrossirem els llangostins en oli d’oliva verge extra i els retirarem. Després posarem les rodanxes de rap tallades a trossets i també les retirarem. És ara quan posem la sípia tallada a trossos i hi poseu els alls, axafats i sense pelar. Quan els alls estiguin enrossits els retirem. Quan la sípia ja estigui cuita, posem la polpa de la nyora, que haurem posat a remulla un parell d’hores abans. Llavors, posem el brou de peix i ho deixem bollir uns 10 minutets a foc fort.

Al cap d’aquests 10 minutets, tirem l’arròs i ho deixem bullir uns cinc minuts a foc fort. Llavors baixem el foc i ho deixem coure a bon ritme però que no estigui desbocat, fora de control. Quan quedin uns cinc minutets per enllestir l’arròs, hi afegim els tallets de rap i els llangostins, que haurem pelat i deixat sencers o fet a talls, segons el gust…

I ja està. És un plat d’arròs que a mi em sembla excel·lent. Per acompanyar-lo un blanc lleuger sense gaire cos o un cava fruitós, no gaire envellit, que ens permeti gaudir del sabor del plat i també veure’l facilet, per fer-lo baixar.

Massitet

Rap rostit amb crema de pèsols i la patata del 'caldo'

dimecres, 23/07/2008

En l’any i pico que portem en aquest bloc, no tot han estat èxits a la cuina o receptes recomenables. Encara que els pocs més de 100 posts que portem escrits no ho deixin veure, nosaltres també hem fet alguna que altra pifia. Avui, recollint una idea exposada per la sempre original Mar de Baixa Gastronomia, us exposo un plat que no va acabar de quallar. Com em deien al col·le, aquest rap rostit “necesita mejorar”…

Quan se’m va ocorrer la idea, vaig trobar que tenia potencial. El rap rostit és una preparació que m’agrada molt i que ens ha donat resultat en altres aplicacions. Quan vaig veure el suc cremós de pèsols que ens proposava l’Anna des de l’interessant Kiwi Blau vaig pensar que podia lligar molt bé com a base d’una plat de peix rostit o planxat . Quan vaig veure el post que el Gourmet de provincias li dedicava a la patata del cocido del restaurant gallec Pepe Vieira em vaig enamorar de la seva estètica i vaig decidir que faria el camí de Santiago (amb avió, eh?) per anar a menjar-la. I el pebre roig… el pebre roig no té justificació racional: en sóc addicte i l’enxufo allà on puc!

Amb tot això al cap, vaig  fer la composició que teniu a la foto i que no es pot dir que no estigue bó però que aparenta més que no pas és. És un plat quieroynopuedo, un plat de nou ric, un plat que vol passar per una cosa que no és. Un plat pretensiós, per nom i per estètica però incapaç de satisfer la més mínima expectativa. Continuo pensant que té potencial, però no m’ho dec creure gaire perquè el vaig fer com fa mig any i no he intentat millorar-lo.

Massitet

Copy-paste sobre botigues centenàries de Barcelona

dijous, 17/07/2008

No és cap secret que ens agrada molt anar a comprar a Casa Gispert, especialment a Massitet. No és estrany, la veritat perquè (i aquí ve el copy-paste) “entrar a Casa Gispert constitueix un autèntic viatge al passat ple d’aromes i sabors. Del primer negoci, fundat el 1851, es conserva el nom dels propietaris, els germans Enric i Alfons Gispert, el forn de llenya amb el qual es continua torrant la fruita seca -únic a Europa- i alguns mobles, com ara el mostrador de fusta de noguera. Els actuals propietaris, els productors d’avellana de can Burguès, al Vallès Oriental, han sabut adaptar l’escalfor i encant de l’antic magatzem del Born als temps actuals, oferint productes de qualitat, com ara les espècies, el cacau, el safrà, els olis i la fruita seca que podrem endur-nos acabada de torrar, encara calenta.” Jo no ho hagués sabut expressar millor per això he volgut copiar el que diu el nº122 de la revista Descobrir Catalunya. En aquesta casa, com ja veieu, ens complementem força bé: jo busco on anar i Massitet s’encarrega de buscar-hi què comprar i on anar a menjar, jejejeje. És a dir, kisumenja compra Descobrir Catalunya i Massitet, Descobrir Cuina. Bé, oi?

En el número d’aquest mes parlen de sis botigues centenàries de Barcelona: Casa Gispert, Queviures J.Múrria, Herboristeria del Rei i també, que no comentaré perquè no les veig a un blog de cuina: Casa Parramon-Luthiers, Cereria Subirà i Guanteria i complements Alonso però que són igual de visitables tant per l’antiguitat, com per la decoració i l’encant en general que tenen.

Sí, ja ho sé, ja en parlem aquí també dels Queviures J.Múrria, però resulta que a mi aquest tipus d’establiments em roben el cor, i gairebé no he tingut temps de llegir l’article de la revista que ja sabia que faria un post al blog. El que hi escriuen és que “en els seus inicis, els productes colonials, els anomenats ultramarins, feien les delícies de les famílies del nou barri burgès. Ara, molts dels néts d’aquells primers clients s’acosten a la botiga on els Múrria els atenen des del 1943“. La veritat és que si treus alguns productes més innovadors que tenen, entrar en aquesta botiga és com quedar-te aturat en el temps dels teus avis…

La última botiga amb la què practico la tècnica del copy-paste és una de la que no n’havia sentit a parlar mai: l’Herboristeria del Rei. No estic gaire segura si Massitet la coneix però trobo que no m’ha comentat mai res, així que crec que haurem de buscar una estoneta per passar pel número 1 del carrer Vidre. El que més m’ha captat l’atenció és que “la Trinitat Sabatés, actual propietària, fa deu anys que segueix la tradició de la que fou la primera herboristeria de Barcelona“. Mirant la foto de la revista ja m’imagino totes les olors que et deuen arribar del munt d’herbes, pots i potets que tenen a les lleixes.

kisumenja

Nova fita, nous continguts

dilluns, 14/07/2008

Aquest mes juliol hem inclòs el post número cent al bloc. I com que som gent de celebrar tot el que tingui la més mínima possibilitat de convertir-se en efemèride, aquesta la celebrem incorporant nous continguts al bloc. Però no un simple post més. No. Aquest cop ho fem incloent una nova pàgina on consten els restaurants on hem viscut les nostres millors experiències enogastronòmiques. La podeu trobar a través d’aquest enllaç o alçant una mica la vista i buscant-la a l’esquerra de la barra de navegació que hi ha just sota de la foto de capçalera. Esperem que vos interesse i la trobeu d’utilitat.

Gastrosfera.cat
Per no perdre el costum, també celebrem una fita del nostre bloc ampliant el nombre de blocs enogastronòmics i/o culinaris escrits en català. Ja passem els vuitanta i sembla que la comunitat no té la més mínima intenció de parar de créixer! Ens fa molta festa que un país amb una llengua tan bonica i una cuina excel·lent vegi com la seva gent s’anima a explicar les seves experiències, donar el seu punt de vista i difondre coneixement sobre el bon menjar i el bon beure. A més, des de la modèstia, el saber fer, el respecte i el bon rollete que, creiem, caracteritza la gastrosfera.cat.

Salut!

Massitet i kisumenja

Un conill 'playero'

dimecres, 9/07/2008

La darrera visita que vam fer a Vìnaròs, entre Sant Joan i Sant Pere, la meva mare ens va voler fer partíceps d’un plat típic del poble i associat als sopars a la platja que solien fer les colles d’amics les nits que duraven les festes patronals: el conill amb guillerma. Jo no en tenia ni idea -ni del plat ni del costum de menjar-lo vora el mar les nits de lleure- i quan la meva mare m’ho va contar vaig pensar, de seguida, que era tema interessant per un post. Avui us passo, doncs, la recepta d’un guisat de conill playero…

I què és la guillerma?
Doncs la guillerma no deixa de ser un sofregit de verdures que a mi em recorda, per plantejament, a la samfaina: una barreja d’asbergínia (orientals: albergínia) i ceba sofregides en oli d’oliva i a les quals s’afegeix tomata ratllada. Aquesta és, de fet, la gràcia del plat, ja que el conill no té cap misteri: és rosteix, salpebrat, a la mateixa cassola (de fang, si aneu de puretes com un servidor…) on després farem la guillerma. Es retira quan estigui ben enrossit i es torna a afegir quan ja s’ha evaporat bona part de l’aigua que han deixat anar les vedrues en coure’s. Llavors ho deixarem cinc minuts tapat per a que s’acabe de coure. Ben bo, força bonic, molt barat i encara més fàcil de fer. O no?

Per acabar-vos de situar, imagineu-vos que esteu amb la vostra colla d’amics. Agafeu la cassola acabada de fer i unes ampolletes de vi per fer cap a la vostra caleta preferida. Us ho menjeu fent vinga festa i de postres, com estem en festes, un bon tall de coca de Sant Joan. De fons, els cops de mar suaus fent rodolar les pedretes de la platja en un brogit rítmic i mandrós. De sostre, un cel estel·lat. La glòria deu seu molt semblant a això, tu…

Massitet

P.S.: Txit, ei, vosaltres… No us deixeu el pa, que aquí s’ha de sucar…

Bresca Restaurant

dissabte, 5/07/2008

Una de les coses que m’agrada de la meva feina és que em permet viatjar de tant en tant per diferents pobles i ciutats de Catalunya. Això, gastroaddictes, ja sabeu que comporta: poder visitar botigues on buscar el producte slow food de la zona, cellers on pillar els vins més difícils de trobar de la DO propera  i descobrir restaurants. Doncs bé, ahir i avui he estat a Cambrils i he fet un dels descobriments de l’any: el Bresca restaurant.

Poso descobriment en cursiva perquè ho és a casa nostra. El Bresca, però, no és un lloc precisament poc conegut: els foreros de Verema el deixen pels núvols; per sobre dels tres estrellats que també hi ha a Cambrils (tot un clúster gastronòmic!). Poca broma, que aquesta gent són exigents i han enviat al paredón a més d’un… Pau Arenós, al seu llibret Deixa’t guiar, dóna aquesta definició del seu xef, Xavi Ferraté: “Com és possible que amb tants pocs elements activi les saturades papil·les gustatives dels comensals experts? Gràcia, manetes i estudi”. Doncs això, visita obligada a Cambrils.

Un festival en quatre temps
L’elecció a la carta (el menú degustació s’ha d’encarregar; aquí vaig badar) se’m va fer molt dificil davant d’una exhibició tant potent i descarada de plats atractius. Després de donar-li voltes, vaig escollir el canaló de gambes i cigrons; i el garrinet confitat amb peres. Com diem al País Valencià, “de traca i macador”.

Mentre m’esperava, va aparèixer una flor de carbassó arrebossada i parmesà per entretenir-me. Tota una declaració d’intencions que em va fer veure de seguida que viuria una gran nit: si amb dos ingredients tan simples ja estava gaudint tant…

Sublim el caneló, que pressuposava un pèl pessat i va acabar sent una oda a la frescor i la lleugeresa. Més i més satisfacció a cada mos: més n’hagués tingut, més n’hagues menjat. El garrinet, pura potència. Explosió de sabor a la boca i suavitat als llavis: com es pot aconseguir un animalet tan melós??? La pera, acidosa i marcant un contrapunt molt fresc al porquet, va resultar divertida i sorprenent. Jocs de textures a tots dos plats: cruixits i melositats; frescor i contundència. Ho sigui, un festival…

Per tancar el sopar, li vaig demanar a la cap de sala Alba Roig (parella del xef i copropietària, crec…) que em recomenés un postre suau (estava a punt de reventar, però no podia renunciar a un plat més!). Quin encert demanar-li! Em va aconsellar els préssecs amb crema de marialluïsa i vaig completar el quart acte del festival. Quina frescor, quin sabor, com n’era de sorprenent… per simple i complexe a l’hora! Ah! i un consell important: aneu amb compte que les raccions són (més que) generoses. I us ho diu un que li agrada menjar!

I l’ambient?
El tracte de la cap de sala em va resultar agradables: afabilitat sense empalagar i efectivitat en el servei a taula. Pot ser una mica lent per a la poca gent que erem a la sala (dues taules de dos i un servidor) però cal tenir present que solament són una persona a la cuina i una a la sala. La petita espera en algun plat val, però, molt la pena. Molta tranquilitat, iluminació adequada i música del rotllo chill out encertada. Un detall que em va agradar: com que sopava sol, em van portar premsa del dia i una revista per anar llegint, si volia.

Si podeu demaneu la taula que està enfront de la cuina. Un vidre us deixarà veure el Xavier treballant, pura concentració, moviment exacte i precís: vaig buscar diversos cops la seva mirada per dir-li que estava gaudint com un nan i no va aixecar mai els ulls de la seva feina. Menys mal que li vaig poder dir a l’Alba que el felicités: confio (de fet, ho sé…) que ho hagi fet.

Per cert, que molts dels productes que empren a la cuina els cullen de l’hort ecològic del pare del xef, que procura fer una cuina de temporada amb el producte més al punt en cada cas. A la carta del restaurant així ho expliquen. Quan vaig acabar de sopar i ja marxava, van tenir el detall de ragalar-me un dels primers pots de confitura de prunes i gingebre de la temporada (el veieu a la foto), que fan amb la collita pròpia. Encertats, fins i tot, en les deferències cap als clients.

62€ per persona amb mitja ampolla d’Albariño Valmiñor que va acompanyar perfectament tot el sopar. Podria ser, de fet, el cinquè acte…

Massitet

P.S.: M’ha arribat al cor veure, un cop a Barcelona, que han participat, des de la primera edició, al Concurs Nacional de Cuina aplicada al llangostí de Vinaròs. Per a un vinarossenc militant per jo, aixó és un plus que el fa, a més d’un bon restaurant, un lloc encara més entrenyable. Si ho arribo a saber allà, els ho dic…

Amanida fresqueta de patata

dimarts , 1/07/2008

Com ja us vaig dir, el gaspatxo a casa meva volia dir que s’havia acabat l’escola i començava l’estiu. Igual que aquesta amanida que us presento avui. També indicava que començava a fer calor i que ve més de gust una cosa fresqueta per dinar. És la cosa més fàcil del món però que kisumenja és qui s’ho menja és una veritat tan gran com una catedral. Aquest cap de setmana he estat a casa dels meus pares i la meva mare l’ha feta per dinar. Doncs sí, l’acabo de trucar (dos dies després d’haver-me-la menjat) per demanar-li els ingredients, que són: Patates, tonyina, ceba, tomàquet, olives i taronja.

Doncs això és el que dinarem demà i aquí ho podeu veure al tupper llest per emportar. He bollit les patates (n’he posat una per cap), les he deixat refredar i hi he afegit la resta. Les olives són sense anxova però suposo que si en porten també pot estar bé. La ceba és tendra però la meva mare crec que hi posa la de Figueres. La taronja era massa gran i he pensat que posar-la tota seria massa. I ja està, com sempre, les quantitats són al gust. En el meu cas hi havia una tomata, una ceba i una llauna de tonyina. Només faltarà posar-hi, l’oli, la sal i, si us ve de gust, el vinagre.

Bon profit!

kisumenja