La sort de venir d’un poble fronterer és que la gastronomia, com altres formes culturals, agafa de les dues bandes. Ja us ho vaig explicar quan parlava dels panellets – gens presents del Maestrat cap a baix – i ara us ho conto amb la coca de Sant Joan. Doncs, sí, amics, a Vinaròs es menja coca de Sant Joan. En aquest cas, però, crec que no es deu solament a estar a tocar del Principat i rebre les influències mediàtiques de TV3 (ja sabeu de la importància de la televisió en la expansió de formes i pràctiques culturals. Crec que també hi té a veure que Sant Joan i Sant Pere són uns dels patrons del poble i la verbena (com li diem al poble a la revetlla) de Sant Joan és una de les grans nits de l’any. I la coca forma part de la nit més curta de l’any, és clar. I de la verbena de Sant Pere, una festa molt perduda a altres llocs del país però molt viva a Vinaròs…

“La” coca de Sant Joan: a Vinaròs no se’n menja de llardons…
Al nostre trocet de cel (com diem els vinarossencs al nostre poble) només es menja un tipus de coca: la de fruita confitada i pinyons farcida de crema. Com a molt, la mateixa però sense el farcit. Aixó esdevé, clarament, un fet diferencial respecte al Principat, on també és menja la de llardons. El segon fet diferencial, crec que solament parcial, és que la crema es posa a dins de la coca, i no a fora com es fa a d’altres part del país. Pel cap baix, així s’han fet sempre al forn de la meva familia, el de ca Massita que ja he emprat per fer altres posts. Les fotos, com quan vaig parlar de les farinades, són de les que van fer per al passat pont.

En aquest cas, i a diferència que com passa amb les farinades frikies, la gent no demana farcir-les de coses estranyes de com xocolata o coses que no són les tradicionals. En aquest cas, la variació consisteix en no farcir-la de crema. Però, per exemple, no es coneixen casos de gent que demani treure la fruita confitada, una de les gràcies del dolç. Com podeu veure a les fotos, el més habitual es posar cireres, carabassat (dolç de carabassa) i troços de meló (els verds i els vermells). També, encara que no és habitual a tots els comerços, també es posen trossos de taronja, els millors des del meu punt de vista: li donen un contrapunt amargós a la dolçor tan bèstia, tan contundent, del conjunt. De la mateixa manera, és cert, que els pinyons donen el contrast tostat i cruixent…

A Vinaròs, de coca se’n menja força i als forns de pa és un dels dies forts de l’any: a casa de la meva germana, en dos dies n’han fet i venut més d’un centenar (de grans i de petites). No és, ni de lluny, el fregao que es monta per Setmana Santa i les farinades. Però és una de les fites de l’any forner, probablement el segon de – i seguit a molta distància pel rosco de reis. Per a que vegeu la significació social, la nit de Sant Joan la gent menja coca de postres. A ca ma germana regalen coca als restaurants que són clients, com a gest d’agraïment. Als restaurants, també, la nit de Sant Joan la inclouen a les cartes com a postres. La cosa, doncs, està molt implantada com a dolç col·lectiu.

I ara farem la coca…
Certament, l’elaboració de la coca  no és precisament un secret gastronòmic. En el nostre cas, però, la gràcia està en que s’ha de fer farcida i això aporta un punt de complicació. Com podeu veure a la foto, es necessiten dues planxes de pasta de la mateixa mesura. La primera, la base, és la que aguantarà la crema -ben farcideta, ben cremosa, ummmmmm- i la segona ens servirà de tapa. Es sobre aquesta que posem la fruita confitada, els pinyons i, quan ja estigui cuita, la carreguem ben carregadeta de sucre. És llavors quan l’enfornem, d’una en una i amb la pala de forner, com podeu veure a la foto corresponent. Joer que bona: de veure la foto del tall on es veu el farcit em moro de ganes de pillar un altre tall!!!

Per cert, una recomenació de tast: estic d’acord amb la meva mare quan diu que la coca està més bona al cap d’unes hores que quan està acabada de fer. A banda de perdre temperatura (la crema calenta no és sant de la meva devoció…), la pasta agafa el regust de la crema i es mulla una mica, també amb el sucre que ha assoltat la fruita confitada. Al mateix temps, hi ha parts de dalt que també s’han fet un pel sequetes i el contrast és… brutaaaaaaaaaaaaal!!!!

Ni idea de l’origen, tu!
Com en altres posts, he mirat de buscar quin és l’origen de menjar coca de Sant Joan i les fonts habituals no m’han sabut dir res. Solament el Gremi de Pastisseria de Barcelona diu que al principi les coques eren rodones i amb un forat al mig, com imitant el disc solar -evident el lligam amb el solstici. També diu que eren cassolanes fins que van començar a fer-les els forners.

Posteriorment, segons el Gremi, va ser quan les van començar a fer els pastissers i llavors es van “enriquir” (olé el gremi, escombrant cap a casa!) amb les fruites confitades. En tot cas, i com a hipòtesi meva gens fonamentada, un pastís que evoca el sol i que porta fruites no deixa de ser una exaltació pagana de la plenitut del camp al final de la primavera i l’inici de l’estiu. O sigui, el paissatge al plat que deia aquell…

Massitet

P.S.: Per cert, aquest és el nostre post número 100!!!!