Arxiu del mes: abril 2008

|1|2|

Així va començar tot…

dimecres, 30/04/2008

La recepta que us passo avui és, amb tota seguretat, la primera que reconeixo com a pròpia, en el sentit de ser el plat que no havia après a casa; que vaig trobar per algun lloc (no recordo on) i vaig decidir que el volia cuinar… El llom de porc amb cervesa que us passo avui va ser, fa anys, el plat amb que solia rebre els meus convidats a dinar o sopar a casa. Per a que us feu una idea, va ser el plat que li vaig ofrenar a kisumenja el primer dia que va venir a sopar a casa… O sigui, un clàssic amb tota regla. El primer clàssic, en definitiva…

Fàcil de nassos i força resultón
Suposo que aquestes dues característiques, fàcil i efectista, són dos trets que deuen tenir tots els plats quan algú comença a cuinar: es tracta, al final, de buscar una cosa que no ens compliqui gaire la cosa a la cuina (al final, estem a les beceroles…) però que un cop a la taula quedi bé i, si pot ser, soni al més sofisticat possible (que redéu! al final volem quedar bé…). Aquest plat té totes dues característiques. Aquí teniu els ingredients per a quatre persones:

  • 1/2 quilo de llom de porc en un troç
  • tres cebes ben grosses i a poder ser dolcenques
  • 1/2 litre de cervesa, preferiblement pilsen (jo sempre usava Estrella Damm, ara empro Moritz)
  • Oli d’oliva verge extra, sal, pebre i una mica de farina

Agafem la canya de llom sencera, ben salpebrada, i la sofregim en oli d’oliva per tots els costats, amb la intenció de segellar-la. Quan la tinguem ben enrossida, la retirem i la reservem. En aquest mateix oli, sofregirem les tres cebes picades ben petites. S’ha de coure a foc lent, per a que quedi ben cuita i gairebé com una confitura. Llavors tirem una culleradeta de farina i ho removem per a que es fregeixi i serveixi per espesar la salsa. Pugem el foc i tirem la cervesa. Quan s’hagi reduit a la meitat, posem el llom i baixem el foc fins que ens quedi una salsa ben espeseta. I ja està, a podem filetejar el llom i cobrir-lo amb la salsa. Si voleu que us qeudi més fina, passeu-la pel passapuré. Prepareu força pa, que la salsa està per xuclar-se els dits!!

Vist ara, estic convençut que amb aquesta recepta va començar tot: no podia oferir als convidats sempre el mateix plat! D’aquí vaig passar a altres plats que recordo, com el pollastre amb cava, la pasta amb gambes o l’emperador al cava…La veritat és que us un plat que darrerament faig molt poc. Francament, vist amb perspectiva, és com una recepta de la prehistòria de la nostra cuina, si em permeteu dir-vos-ho així. El llom amb cervesa ha perdut posicions entre receptes de cuina tradicional i experimentació amb ingredients i combinacions gairebé esotèriques; com si estés buscant la meva identitat culinària i al mateix temps mirant d’anar més enllà.

Avui l’he feta perquè divendres passat vaig vore un troç de llom a Embotits Selectes Montse, a la Boqueria, i vaig tenir una mena de regressió barrejada de visio: la vaig veure marroneta i saborsa, com la de la foto… Però posats a ser sincers, l’oloreta que m’arriba de la cuina mentre es cou el llom m’està reconciliant amb aquesta recepta. Crec que avui soparem bé…

Massitet

Etiquetes: ,
Publicat a Carns i aus, Manllevades, Nosaltres, Receptes | 6 comentaris »

Truita de faves

dimarts , 29/04/2008

A casa de la meva mare, la truita (així, en genèric) és un plat força habitual, sobretot per sopar. El fet que un o dos cops a la setmana es mengés (es mengi) truita per sopar va ajudar a que el catàleg de receptes fos força variat. Avui us passo la recepta d’una ben primaveral i la que més anys he trigat en saber valorar. De fet, les fotos d’aquest post són de la primera truita de faves que he fet en la meva vida…

Com sempre, la matèria primera és la clau
Per fer la truita de faves (tendres) us heu de procurar unes unes faves ben fresques, si es possible encara amb la seva tavella. No és per fer-vos enveja, però les que vejeu en aquesta foto, i que he fet serveir per la truita, no feia ni 48 hores que les havien collides. És un dels avantatges de ser de poble: al carreró on la meva familia té el forn hi viu una senyora que te un hort on planta diverses coses. Gràcies a aquesta senyora, i moltes altres, jo sempre he tingut molt clar què aporta un producte ben fresc… En tot cas, hi ha parades de mercat (com Cal Neguit o altres pageses de la Boqueria) que en tenen de collita prèvia ben fresques.

La recepta: un sol truc, el foc baix
Per fer la truita solament fan falta unes bones faves i uns bons ous. Ara bé, la cosa té una mica de truc: les faves les hem de fregir en un bon rajolí d’oli d’oliva verge extra a foc lent. Això és important per a que la pallofa de la fava no es fregeixi i es posi erta, o sigui dura. Per tant, foc baix i paella tapada, per a que es vagin ofegant, estofant, més que no pas fregint. Quan a estiguin tovetes, ous i cap a dins. Per fer-vos una idea, per una truita per a dues persones hem emprat un quart de quilo de faves ja pelades i tres ous de pagès mitjans. Si ja sou avançats i coneixeu la truita, podeu fer una variant posant-hi un parell d’alls tendres, que afegireu quan les faves ja porten una estona al foc.

Bon profit, amiguetes!

Massitet

Etiquetes:
Publicat a Cuina popular, Familiars, Ous, Receptes, Verdures i hortalisses | 1 comentari »

Vinagretes vàries i diverses

diumenge, 27/04/2008

Una. D’acord, no passa res. Dues. Bé, crec que m’enrecordaré. Tres. Merda! (perdó) jo no volia la de mel!! Quatre. Val, d’avui no passa, necessito etiquetes a les vinagretes!!!!

Avui ja estic contenta perquè podré utilitzar la vinagreta que vull sense haver de posar-les a sort, a veure quina toca avui. Tastar-les abans? Doncs sí, però sóc com sóc i no contemplo la possibilitat fins que no he començat a abocar el biberó.

Com ja va passar amb el formatge, això dels vinagres en aquesta casa és aportació meva. Si li haguéssin dit fa un temps a Massitet que tindria tants pots i potets amb euskovinagretes i similars no s’ho hagués cregut. I com ja va passar amb els formatges, era a mi a qui m’agradava i és ell que se n’ha fet l’expert.

Ara, les que tenim a casa són (euskovinagreta a banda):

Vinagreta de mel: Un terç de vinagre de mel, un terç de mel i un terç d’oli d’oliva verge extra. Per a què? Per a amanides que portin carn o fins i tot algun embotit.

Vinagreta d’alfàbrega: s’infusionen 100 gr. d’alfàbrega fresca en 1/4 de litre d’oli d’oliva. Es passa el turmix i es barreja amb vinagre de xerès amb una proporció d’u a quatre (per cada quatre parts d’oli d’alfàbrega, una de vinagre). Per a què? Per a amanides vegetals, encara que acompanya molt bé el pernil salat i les llegums.

Xarop de vi: tot i que això no és vinagreta la poso aquí perquè s’ha sumat a la meva confusió amb tant de biberó. En una cassola es posa una ampolla de vi negre i 375gr. de sucre i es deixa bullir fins que s’hagi reduït a la meitat. Per a què? Per a decorar plats i amanides que portin carn, again.

Vinagreta de l’Orri: la meva preferida, fantàstica, m’encanten les idees de Massitet, i la que suma això que us dic del vinagre i els formatges. Resulta que teníem un pot de formatge de cabra en oli fet per l’Orri (boníssim, per cert) i quan ens el vam menjar, Massitet va agafar l’oli i li va afegir un rajolí de vinagre de xerès. Per a què? Per amanides on quedi bé un toc de formatge i fins i tot per verdura escalivada o al forn.

Jo crec que me n’oblido d’algun pot que hi ha per ahí sense etiqueta (i que ni ell se’n deu recordar què conté).

El cert és que el món de les vinagretes em sembla molt interessant. Se’n poden fer de moltíssimes espècies, herbes, fruits secs,… dónes un toc molt simpàtic als plats i es conserven durant molt de temps. Fantàstic.

Nota: No m’ho puc creure! Li acabo de dir que estic fent el post de les vinagretes i la seva resposta ha estat: -Ai, vaig a fer la del suc del pebrot escalivat!! (…) Oh, quin disgust! No tinc pots per fer-la… (Un dia no podré entrar a la cuina perquè els pots em barraran el pas, si a vegades els tiro d’amagat perquè no tenim lloc on posar-los!!!! :P ).

Kisumenja

Etiquetes:
Publicat a Manllevades, Pròpies, Receptes | 3 comentaris »

Arròs amb verdures de ca ma mare

divendres, 25/04/2008

Mentre vaig preparant un post sobre la paella (fa mesos que l’estic fent, però és que això parlar de paella per a un valencià és molt arriscat, i vull fer-ho bé!), m’animo a publicar una entrada sobre un dels arrossos que més m’agrada: l’arròs amb verdures, fet amb cassola, tal com l’han preparat sempre la meva àvia i la meva mare. Com veureu, és una recepta molt senzilla i que admet moltes variants, totes relacionades amb les temporades de les verdures.

L’arròs amb verdures tal com l’hem menjat sempre a casa és una arròs sucòs, ni sec (com la paella, per entendre’ns) ni caldós, amb aquell brou espès que solement deixa entreveure alguns grans d’arrosos o els ingredients que l’acompanyen. És un arròs, doncs, que necessita cullera per menjar-lo, ja que queda amb el grans lligat per una mica de brou, Ho podeu veure fàcil a la foto. És per això que s’ha de fer amb una cassola, que reten més el brou, i no pas una paella, que facilita l’evaporació del brou.

Una base, variants infinites
Els ingredients, com ja us he comentat, poden anar variant, però hi ha una base inapelable sobre la qual es poden anar afegint altres ingredients. Començarem per aquesta base i després anirem comentant les possibles variants. Aqui van els ingredients per a dues persones, la mida estàndar a casa nostre:

  • 150 grams d’arròs ( si és DOP Delta de l’Ebre us sortirà més bó ;-) )
  • Una bona llenca de pimentó roig (orientals, pebrot vermell)
  • Una ceba mitjana (tendre quan sigui temporada)
  • Dos dents d’all ben bonicos, grossets (els solc canviar per dos alls tendres en temporada)
  • Una bona pastanaga
  • Un all porro
  • Una fulla de llorer ben llustrosa
  • El doble d’aigua o de brou de verdura que d’arròs (o sigui, uns 300 grams)
  • Opcinal, que això va per gustos: una punta de ganivet de pebrot vermell de la Vera.

El procediment és senzill de collons: tallem les verdures a quadrets petits i de mides semblants. Les sofregim a foc mitjà a la mateixa cassola on farem l’arròs. Els alls es deixen sencers i amb pell, per a que no es cremin. Quan ja estiguen ben enrossides i tovetes, hi posem la fulla de llorer i la punta de pebrot vermell. Immediatament hi tirem l’aigua o el brou de verdures, millor si està bollint.

Ho tapem i ho deixem bollir tot junt uns deu minuts. Llavors, ho destapem, pujem el foc al màxim i quan bulli amb energia hi tirem l’arròs. Quan torni a arrancar el bull, baixem el foc a la meitat. Ara comença un joc que a mi em sembla molt divertit i es anar tapant i destapant la cassola en funció de com estigui de cuit l’arròs. Hem d’anar calculant que l’arròs quedi cuit i que quedi el brou suficient per que quedi sucòs. Tingueu present que l’arròs necessitarà entre 15 i 20 minuts en coure’s. I ja està, ja ens el podem arrear!

Variants ad infinitum
Com podeu imaginar, sobre aquesta base podem anar afegint totes les verdures que us vinguin de gust. o us passo les que més fem a casa i que solen ser les que fem ara, en plena primavera o just quan comença a acabat l’hivern. En tot cas, es tracta d’afegir esl següents ingredients a la base

  • Péssols
  • Carabaceta (orientals, carabassó)
  • fessolets tendres (orientals, Mongeta tendra), tant perona com de ferradura
  • Carxofes (els cors, tallats a quarts)
  • Esqueixos de col-i-flor
  • Pèssols i carxofes
  • Pèssols i col-i-flor
  • Encara que no m’agrada gaire, també es pot combinar amb carxofes i cols; i encara s’hi pot afegir els pèssols. De fet, qualsevol lliure combinació dels elements anteriors és destacable, sempre a gust del consumidor

Una altra manera de variar és jugar amb els brous de verdures. Per exemple, no és mateix si és un bollit de fesolets tendres (oriental, mongeta tendra), patata, pastanaga i ceba; que si li posem brou de patata i col-i-flor. També es pot aprofitar el brou de fer una crema de carbassó. Per cert, que les variacions d’ingredients no canvia solament els sabors, si no també els colors. Si posem pèssols o fesolets tendres, tenim el color verd dominant. Si posem carxofes, tendeix cap als colors negrosos, enfosquits. En cap cas, però, canvia la tècnica: sofregir + bollir + jugar amb la tapa.

I per acabar una confessió. A mi el que més m’agrada és el de la foto: la base més pèssols i carxofes, fet amb brou de bollir col. Sublim.

Massitet

Etiquetes:
Publicat a D'on surten, Familiars, Pasta i arròs, Receptes, Verdures i hortalisses | 5 comentaris »

Què bé! Tenim amics!

dijous, 24/04/2008

La setmana passada, els nostres amiguetes d’El café de nit ens van fer un regal ben bonic: ens van donar un premi al bloc amic / amiga. Què voleu que us digui: a nosaltres aquests premis ens fan una il·lusió tremenda! Que algú ens pugui considerar amics seus o que som persones càlides i bona gent doncs, francament, ens posa la pell un mica de gallina…

Ara, per seguir amb la cadena del premi al bloc amic, ens toca a nosaltres donar-lo a tres blocs. Com els ha passat als cafeters noctàmbuls, la cosa ha estat complicada: entre tant de blocaire, tres premis ens resulten pocs per reconèixer a tots qui nosaltres voldríem! En tot cas, aquí va la nostra sel·lecció, amb l’argumentació corresponent per a cada bloc escollit:

Amphitrion: Com que algú sembla que ha volgut emprar un intercanvi d’opinions racionals i lliures entre Ignacio i Massitet per fotre cissanya entre tots dos i atiar un conflicte que creiem que no existeix, volem ratificar la nostra amistat amb ell. Que sí, que sí, que a Ignacio el respectem molt!

Delicies del rebost: Sara Maria ens va donar fa un temps el premi Calidesa i és, sense cap mena de dubte, una de les persones que més ens visita i comentaris ens deixa. A nosaltres també ens agrada visitar-la tot sovint. O sigui, que si tenim un bloc amic és els seu. I, què collons! Ja teníem ganes de donar-li un premi des que ella ens el va donar a nosaltres!

Cuinar és generós: El Manel no feia ni quinze dies que ens coneixia i ens va donar el premi Calidesa. Això si que és calidesa i la resta tonteries!!! Des de llavors, com amb la Sara Maria, ja teníem ganes de donar-li un premi. A més, resulta que tenim lligams mesocomunicatius des dels primers vuitanta. Qui hi ho havia de dir! De tot cor, Manel!

Massitet i kisumenja

Publicat a No sabíem on posar-ho | 7 comentaris »

Sant Jordi embotit

dijous, 24/04/2008

No, no us equivoqueu: no hem embotit Sant Jordi dins de res. Tot i que molts ja coneixeu la condició de descregut que m’atribuiex la meva mare pel que fa a la fe catòlica, encara no he entrat en cap fase iconoclasta ni, molt menys, cremaconvents… El que passa és que, com que a casa nostra som afeccionats a trobar una vessant gastronòmica a tot esdeveniment lúdic, festiu o cultural, Sant Jordi no podia ser menys. I com que el pa de Sant Jordi el vaig trobar massa clàssic ja (devia tenir un dia trencador…), vaig tirar per una innovació que no sé quants anys porta al mercat però que a mi em va semblar, de tant innovadora, gairebé frikie: la sumaia amb pètals de rosa de Mas gourmets de l’embotit. Ho sigui, un embotit de Sant Jordi.

A veure, no ens enganyem: no estava malament, perquè la matèria primera de la sumaia era bona, com solen ser-ho els productes de la casa. Però els pètals de rosa li aportaven un punt dolcenc i licorós, que la veritat, no vaig saber apreciar. No us mentiré: tenia una mica la sensació d’estar maridant la sumaia amb Agua fresca de rosas de l’Adolfo Dominguez. I jo, que voleu que us digui, per als maridatges sóc una mica més clàssic ;-) .

Tot això m’ha portat a fer una petita reflexió: cal que ens inventem tradicions culinàries del no-res? Cal que busquem la manera que sigui, per molt frikie que resulti, d’obtenir elaboracions gastronòmiques per a cada dia de l’any? Si el pa de Sant Jordi ja em sembla forçadet (fa una pudoreta d’operació de marketing per a incauts que no aconsegueixo treure’m del nas…) la cosa de la sumaia amb roses ja em sembla el principi d’una caiguda en picat… o no?

Com sempre, és una opinió personal des del més profund dels respectes per la feina dels altres. Aquí no estem discutint els productes dels Mas, si no d’un producte, permeteu-m’ho, de laboratori. No és un mal producte, però crec que no calia: el món continuaria igual sense aquesta sumaia…

Massitet

Publicat a Producte | Deixa-hi un comentari »

Isma Prados rides again…

dilluns, 21/04/2008

Mira tu quina casualitat! No fa ni un mes que deiem que la marxa de l’Isma Prados podia semblar un esgotament dels continguts culinaris a TV3, que ja el tormen a tenir amb programa propi, ara en cap de setmana. Hi ha què vore, eh? La televisió nacional del Principat no ha deixat passar ni quinze dies des que s’ha acabat Al vostre gust per trobar-li un substitut!

O sigui, que res de res de crisi gastronòmica a TV3: al contrari, l’aposta és clara i decidida! De fet, avui m’he adonat navegant pel web de l’emissora pública catalana que tenen una secció específica sobre cuina, on apleguen informació i continguts de tots els programes relacionats amb la temàtica. Poca borma, eh??!! Què la secció la posen al mateix nivell que “actualitat”, “entreteniment”, “esports” o “divulgació”. O sigui, que per la tele d’aquest tros de país la cuina és una eina estratègica de programació…

Per cert, tinc moltes ganes que el programa de l’Isma m’agradi. O sigui, que m’hi apropo predisposat a què m’agradi. Jo em vaig fer fan seu amb el Cuina x solters (el web encara és actiu, dos anys després!) i el canvi de registre que va fer amb La cuina de l’Isma (també és actiu!)no em va agradar. Bé, o no el vaig entendre. A veure si torna a la combinació de senzi lleza i alta efectivitat que el van convertir en una mena de mite a casa meva… I mira que nosaltres no som gent de mites ni de grans capitans, com deia el mestre Raimon…

Massitet

Publicat a Fonts documentals, Personatges | 3 comentaris »

Més de cinquanta gastroblocaires.cat

dissabte, 19/04/2008

Aquesta setmana, gairebé dos mesos després d’haver posat la secció en marxa, hem superat els cinquanta enllaços a l’apartat gastrosfera.cat. Sí, amiguetes, pel cap baix som 57 gastroblocaires! I que consti que encara no hi som tots: tinc encara mitja dotzena de blocs pendents d’enviar un mail o deixar un comentari per demanar-li el vistiplau…

Per als qui no sabeu gairebé de què va la cosa, això de gastrosfera.cat és una de les pretensions d’aquest bloc: recollir tots els blocs de cuina escrits en català que coneixem i posar-los a disposició de tots els qui vulguin utilitzar-los. Teniu aquest recull a la columna esquerra del bloc. Per cert, si teniu un bloc on parleu de cuina ( de manera monogràfica o amb certa regularitat) i us fa gràcia constar en aquest recull, no dubteu en dir-nos-ho, eh?

SI al proper Sopem en bloc acudim tots, acabarem necessitant un saló d’aquests per banquets!

Massitet

Etiquetes:
Publicat a No sabíem on posar-ho | 14 comentaris »

Eva Lugo

divendres, 18/04/2008

Una de les botigues on ens agrada anar a comprar quan anem a la Boqueria és la carnisseria que porta Eva Lugo. Per ser sincers, m’ho monto per creuar mitja Barcelona cada dimecres al matí per poder anar a comprar a aquest mercat i, entre moltes altres visites, poder agafar-li la vedella a Eva. Les raons són fonamentalment dues: una botiguera honesta i un producte de qualitat.

Jove encara que sobradament preparada
Eva Lugo no arriba als quaranta però ja té vint anys d’experiència en això de vendre carn. Va començar a dedicar-s’hi el 1987 com a dependenta ajudant a la seva mare, quan tenia 17 anys. El 1996 ja s’instal·la pel seu compte a la parada que ara ocupa els números 398 a 400. La carnisseria original era un terçt de l’actual, que sorgeix d’un ampliació que fa el novembre de 2007.

Sempre m’aconsella bé i argumenta amb explicacions consistents perquè un tall és bo per una cosa i no tant per una altra; o perquè és millor deixar-la amb una mica de greix i no netejar-la del tot. Això si, sempre des del més pulit respecte al gust de la clientela. Hi ha una cosa que li agraeixo: mai ha intentat col·lar-me un tall massa bo per al que jo necessito. Ja m’enteneu per on vaig… O sigui, que molt agraït!

Vedella i xai amb noms i cognoms
Eva Lugo té sobretot vedella, que és sempre criada a Catalunya. La compra a diferents proveïdors i recorre el territori buscant qualitat i preu ajustat. D’això resulta una llista de proveïdors sigui llarga i variable; encara que el gruix de la carn vingui del Pla de l’Estany. També disposa de vedella bencriada gironina, garantia de qualitat i de vedella ben alimentada amb productes naturals. O sigui, una parada on comprar carn de vedella de qualitat a Barcelona…

Eva em va explicar que compren la vedella sencera el tenen en una cambra frigorifica al soterrani de la Boqueria, madurant el que calgui per fer-la ben gustosa. Despedacen ells mateixos l’animal i el puleixen un cop ja el tenen a la botiga. Neta, blanca, endreçada. Fa goig només mirar-la! La veritat és que a simple vista ja es veu que hi ha bon producte i respecte per la carn que venen.

El xai, l’altra carn que treballa Eva, és de l’Aragó. Encara que no li dediqui gaire espai, també és un producte d’una qualitat remarcable. Pulidet i de carn rosadeta, és tan bonic, que si no m’agradés tant fet a la planxa i ben torradet, no el tocaria per mantenir-li auqest coloret! Per cert, res d’aquell regust de llana humida que sol tenir el xai ja grandet o passat de temporada….

Peces que em tenen el cor (l’estómec??) robat…
La carn no es fon pel cami de la botiga al plat: a la planxa aguanta amb molta dignitat, tanta que gairebé espanta veure com continua sencera després de torturar-la al foc. També és molt bona la de guisar, sobretot el conill de vedella (què melós!). Són molt destcables les hamburgueses, que te les fa al gust i al davant teu manualment. Veus el tall de carn que agafa, te’l pica i com afegeix cosetes bones. Nosaltres gaudim molt amb les que ens fa amb pebre i sal. Ni molt gruixides ni molt fines, com nosaltres li demanem o com vosaltres les volgueu…

Per cert, a que no sabeu qui em va posar sobre la pista d’Eva Lugo? Sí, ho heu encertat! Miguel Sen des del seu espai a El Periódico de Catalunya. L’estiu passat, li dedicava un bon tros a parlar del roastbeef que fa l’Eva, molt destacable segons el mestre. Jo no l’he provat, però si ho diu el Sen…

Massitet

P.S.: La foto és del web de la Boqueria…

Etiquetes: , , , , , , ,
Publicat a Comerços | 6 comentaris »

Euskovinagreta

dilluns, 14/04/2008

Una de les coses que vaig descobrir a Euskadi mentre hi vaig viure un trimestre és que el món de les vinagretes pot arribar a ser apassionant. Una llista interminable d’opcions que admet al mateix temps innumerables variacions que ajuden a convertir un plat anodí en un recepta suggerent, divertida, fins i tot emocionant. Per mi, això va ser una autèntica revelació, ja que jo no anava de les barreja de vinagre de xerès i oli…

La vinegreta de l’aita Fernández, o sigui euskovinagreta
Com ja he explicat en algun que altre post, mentre vaig viure a Euskadi vaig tenir l’oportunitat de provar la cuina d’Edelmiro, el pare de la noia que em va deixar la casa on vaig viure, Beatriz. Un gran cuiner amb receptes també grans, fàcils però no pas simples i excel·lents al paladar. I en un dels dinars que vaig gaudir em va ser revelat el secret d’una de les vinagretes més exhuberants que conec i que a casa nosta es coneix, des de bon principi, com euskovinagreta; la vinagreta basca. Aquí va la recepta:

  • una ceba tendra mitjana
  • Un pebrot vermell no gaire gros
  • Un pebrot verd més aviat grosset
  • Un tomàquet d’amanir ja un pel madur però encara ferm
  • Oli d’oliva verge extra
  • Vinagres de xeres, poma (també conegut com de sidra) i balsàmic de Mòdena
  • Un ou bollit

Com haureu pogut endevinar amb les proporcions, al final es tracta que hi hagi la mateixa quantitat de les quatre hortalisses i verdures. D’oli i vinagre fa falta la quantitat suficient per cobrir totes les verdures, tal com es pot veure a la foto. En tot cas, heu de mantenir la proporció d’una part de vinagre per cinc d’oli. I el total de vinagre està format per tres parts iguals de cadascun dels vinagres. L’ou bollit es posa ratllat a la vinagreta, encara que també hi ha l’opció de no posar-ne…

I amb això què podem fer?
La primera utilitat que se li pot trobar és, clarament, una amanida. No anirem a ser originals a la primera!!! Però quan jo la vaig descobrir Edelmiro la va fer per acompanyar unes gambes bollides. A l’endemà, un bon amiguete basc em va dir que ell l’empreva per posar-la a sobre d’unes carxofes bollides, de les navarreses en conserva de les quals he parlat tant bé en un altre post. Jo aquest estiu la provaré a sobre d’una pasta bollida acompanyada d’una bona tonyina i també provaré com queda matisant un salmó fumat.Com veieu, una vinagreta amb hortalisses multitasking…

Massitet

Etiquetes:
Publicat a Cuina popular, D'on surten, Manllevades, Receptes | 2 comentaris »

|1|2|