La pasta d'en Badia

dimecres, 1/09/2010 (Massitet)

Hi ha persones que, el dia que les coneixes, intueixes que et marcaran. Que no et deixaran indiferent. No saps en quin sentit, però saps que coneixer-lo et canviarà la vida d’alguna manera. Badia era una d’aquestes persones: impetuosa, vitalista, de tot menys moderat. D’aquelles persones que quan es posava a fer una cosa ho feia per anar a fons, per deixar petjada. Que no et deixava indiferent i que feia les coses com les sentia…

De la universitat a la cuina. O sigui, fins a dins de tot…
A Badia el vaig conèixer el 1998, quan em va donar classe de Recepció de la comunicació i opinió pública, a tercer de carrera. Em va agradar tant -ens va agradar tant- que el vam convidar a un parell de sopars de classe i ens vam fet alguna cosa semblant a amics. Llavors, coses de la vida, es va fer parella d’una de les meves millors amigues i vam passar a amics. Bons amics, diria jo. Ell amb la seva Voll-damm i jo amb el meu tallat sense sucre, xerrant al bar de la Facultat de ves a saber quantes coses. Vam compartir taula i àpats impossibles -com el “cabrit injectat” de Girona!- i em va fer, com en moltes altres aspectes de la vida, un regal culinari…

In memoriam
Aquest agost ha fet quatre anys que Badia ens va deixar. Un estiu va marxar a El Salvador a treballar amb els moviments socials del país.  A lo grande, impetuós. Com sempre. Però va tornar malalt. Afeblit, fotut. Com mai.  Tinc aquest post com a esborrany pendent d’escriure des de fa tant temps com tenim el bloc. Enguany, no sé perquè, m’ha sortit escriure’l i acabar-lo. Suposo que el temps ajuda a metabolitzar les patades… Buf, si Badia llegís aquesta frase em fotria un calbot: quin topicarro, eh, company?

DSC_0017.JPG

Pasta, gambes, alls i bitxos. Fàcil i directe | Olletadeverdures.cat

Hora de fer un homenatge a en Badia, que també era gran i impetuós a la cuina. Feia poques coses, però les fotia bé. Tenia el morro fi, el xicot. Agafem uns tagliatelle d’espinacs i els posem a bollir. Mentre, agafem unes bones cues de gamba i les saltem a foc viu amb alls i uns bons bitxos. Ja he avisat que era impetuós, en Badia! Quan la pasta estigui al dente, l’afegim a la paella on estem fent el saltat i deixem que agafi el gustet de l’oli d’oliva verge extra que hem fet servir per al saltat.

Directe, clar, eficaç, potent. Em va marcar a classe, a la vida i  a la cuina: aquest és un clàssic a cals Olletos. Per beure, una Voll Damm. La veritat és que mariden bastant malament. Massa amarga, massa cos per a la pasta. Però aquest és un meridatge sentimental, que no atén ni a retrogustos, ni a aromes ni a textures. Al Badia li agradava la Voll Damm. I punt. Com sempre. A la seva. A la bona.

Salut, república i independència, Badia!

Massitet

Llangostí Tapa Tour Vinaròs 2010: a per ells!!

diumenge, 29/08/2010 (Massitet)

Els darrers anys, tinc la sensació que el meu poble està que no para amb activitats gastronòmiques. Enguany, la gent del Patronat Muncipal de Turisme han posat en marxa una iniciativa que permet conèixer els restaurants de Vinaròs, menjar llagostins del poble a un preu més que assequible i, damunt, votar i triar quin cuiner s’ho ha currat més…

Llangostí Tapa Tour Vinaròs 2010
Amb aquest nom una mica catxondo, i amb el groc i negre com a color corporatiu imitant la volta ciclista francesa, s’ha posat en marxa un concurs en el qual participen nou dels restaurants que formen part de Vinaròs Gastronòmic. Es tracta d’un concurs en el qual els nou restaurants participants ofereixen una tapa basada en el llangostí i una copa de vi per cinc euros. Està associat al Concurs Nacional de Cuina aplicada al llangostí, on es solen presentar (i guanyar…) restaurants de fora del poble.

DSC_0189.JPG

La tapa d'El Bergantin, ben bona! | Foto: Olletadeverdures.cat

Sí, sí: per cinc euros! En aquest document PDF podreu trobar els participants i les tapes que presenten a concurs. Els comensals que hagin menjat pel cap baix sis tapes podran votar per la millor i participar en un sorteig que té com a premi un sopar per a dues persones a qualsevol restaurant del club Vinaròs Gastronòmic. No em direu que no és una bona manera de conèixer els estupendos llagostins del poble. A per eeeeeeeeeeeeeeeeeeells!!! ;-)

Les dues primeres: El Bergantín i el Mesón de la Mera
Fa uns dies vam baixar a Vinaròs i vam aprofitar per fer un parell de visites. La primera, a un imprescindible de la nostra agenda gastronómica local: El Bergantín. Es prsenten a concurs amb “Pasta de full de llangostins, ceba confitada i emulsió de taronja”. Ració generosa que permet repetir una tapa força aconseguida, amb el gust del llagosti una mica camuflat per la resta d’ingredients, però ben agradable de menjar. Bona, ben bona.

DSC_0194.JPG

Solla -Cru, la tapa d'El Mesón de la mera | Foto: Olletadeverdures.cat

L’altra tapa és d’un restaurant que mai havíem visitat i que, francament, ara ens penedim. El Mesón de la Mera ha preparat una tapa molt sofisticada sota el nom Solla-Cru, que entre parèntesi ens expliquen que són unes “Sopes rossejades i carpaccio de llagostins amb un cruixent de llangostins”. Doncs això: llangostí. Res més. Un sabor pur, net i marcat de llangostí, de marisc, de glop de mar. El joc està en les textures, més toves, més cruixents, més humides, més seques. Ens vam quedar impressionats, de veritat.

Els amics de Gastronomia&Cia ja les han provades totes i en aquest enllaç trobareu els comentaris de gairebé totes. Si no sabeu que fer algun cap de setmana fins al 21 de setembre, ja ho sabeu: agafeu la bicicleta i veniu a recórrer el tour de restaurants de Vinaròs. A la vista teniu dues bones raonsUna manera curiosa i ben gormanda de conèixer el poble i la seva cuina. Sereu benvinguts, no ho dubteu!

Salut!

Massitet

Idiazábal de pastor: una experiència iniciàtica

dijous, 26/08/2010 (Massitet)

Ara fa més de tres anys vaig viure tres mesos a Euskadi. De fet, aquest bloc va nàixer allà, mentre estava treballant a la Universitat del País Basc. Rodejat de pintxos, kokotxes, marmtiako i una cultura gastronòmica que es podia respirar a molts dels racons d’aquest país amant del producte, la bona taula i el bon menjar. Per tant, aquest bloc li deu molt a la terra dels bascos…

La memòria dels aliments: quan les menges tenen història
Allà vaig descobrir moltes coses. Només cal que mireu els posts sobre els pimientos de piquillo, les carxofes o els espàrrecs de l’Horta de Navarra, que a tota Euskal Herria estimen amb bogeria justificada. O que li doneu un cop d’ull a les pàgines sobre tapes, pintxos i platillos; o restaurants: tres anys després, encara estan farcides de referències a temples bascos de la bona teca.

Però, vist amb perspectiva, hi ha una cosa que haig d’agrair especialment al País Basc i a la seva gent. Sobretot a Aitor, que va ser qui primer me’n va parlar… Allà vaig tenir el meu primer contacte seriòs amb el formatge artesà. El de petita producció, fet amb la millor matèria primera, respectant cicles naturals i tècniques ancestrals. Allà, de la ma de l’anomenat Idiazábal de pastor, vaig prendre consciència que els formatges -que els productes alimentaris- poden tenir història. Poden tenir, en definitiva, memòria.

cuna.jpg

Un formatge Zumitz, l'elit de l'Idiazabal | foto: el pingue

Va ser com una mena de procés iniciatic. De formatges artesans ja s’havia menjat i no pas dolents. Però no els valorava més enllà del propi plaer de menjar-los, del seu valor com a menja. Amb els formatges artesans d’Idiazábal, vaig fer una cosa més: em vaig conectar a Internet i vaig buscar més informació. Aquí va quedar, i mai vaig fer el post sobre el formatge. Com sí que havia fet amb els pebrots, les carxofes o els espàrrecs. Aquells primers posts són, de fet, fills del meu primer mos a l’Idiazabal de pastor.

Artzai Gatza: la qualitat dins de la qualitat
Els anomenats Idiazábal de pastor són una mena de denominació d’origen dins de la denominació d’origen i es coneixen sota la marca Artzai Gazta (formatge de pastor, en traducció lliure…). Estan elaborats artesanalment pels mateixos pastors que cuiden les ovelles i només empren la llet dels seus ramats, sempre formats per les races autòctones Latxa i Karrantzana. A més, s’elaboren seguin els mètodes tradicionals i amb respecte pels animals i l’entorn que els cria. Una meravella, vaja…

capsa.jpg

L'elegància de l'etiqueta negra... | Foto: el pingue

D’Artzai Gazta n’hi ha dues categories: els Zumitz, o etiqueta verda, i el Latxa-Gazta, o etiqueta negra. Els primers serien com els genèrics, com els normalets. Però ull, quins genèrics!!! En canvi, els etiqueta negra són l’elit, de l’elit, de l’elit: els cosos especials del formatge Idiazabal. Com podeu veure a la fotos, els negres van empaquetats de manera especial i van acompanyats d’una etiqueta que explica d’on ve i com es fa. Òbviament, no vaig poder fer res més que connectar-me a Internet i buscar més informació…

Tots dos, verd i negre, són formatges excel·lents, de marcat sabor a llet d’ovella i de textura entre terrosa i mantecosa, força greixós (han de tenier pel cap baix un 45% de matèria grassa). Són formatges de llet crua i que pateixen un control de qualitat especialment estricte. Són d’aquells formatges que no pararies de menjar, una cunya darrera de l’altra. A mi, personalment, em va agradar més l’etiqueta verda, encara que no li faria cap fàstic al negre. El vaig trobar més suau, més matisat. El negre tenia una potència increïble i una aroma penetrant, mentre que el verd el vaig percebre com més equilibrat, més suau…  Ei, ja us havia avisat que la cosa era seriosa…

És un producte relativament fàcil de trobar a Barcelona, especialment pels volts del Nadal. A casa nostra són un producte excel·lent que procurem que no falti a taula llavors, un moment de l’any donat per a luxes gastronómics.  Si el proveu, entendreu perquè! ;-)

Salut!

Massitet

P.S.: Avui a la tarda parlo per la ràdio Onda Vasca sobre blocs i gastronomia. M’ha vingut de gust fer un post relacionat amb Euskadi, i la tria ha resultat fàcil. Per això avui parlo d’aquest formatge. Les fotos són del Pingue, un altre fan de l’Artzai Gazta. Gracias, maestro!

Oda a la dinastia Shunka…

dilluns, 23/08/2010 (Massitet)

No sé perquè, sempre que penso en el Japó m’acaba venint al cap la imatge del seu Emperador i tota la història que tenen muntada amb això de les dinasties. Forma part del meu imaginari particular sobre el país, ple de gent que sempre parla que pareix que estigue enfadada, que es passa el dia fent reverències i que es mou d’una manera tan concreta i precisa que semblen haver-s’ho estudiat, per no dir que ho han coreografiat…. Avui, posats a parlar del restaurant Koy Shunka, no he pogut evitar anar a parar a aquest tòpic meu…

Del Shunka al Koy Shunka
La veritat és que, a més, el tòpic em resulta pràctic per ordenar i donar una mica de sentit al post. Avui us volem parlar del millor japonés que mai hem tastat (el Koy Shunka), que resulta que és el germà gran del Shunka,  curiosament el millor restaurant japonès que coneixiem fins haver anat Koy. Ja ho veieu: germans, familia, dinastia…

DSC_0252.JPG

Crema d'alberginia | Olletadeverdures.cat

Doncs això, que es veu Barcelona acull (ho vaig aprendre llavors), dos dels millors restaurants japonesos d’Europa, fills tots dos de l’emperador (llegiu cuiner), Hideki Matsuhisa, considerat un cuiner de referència mundial. Per entendre’ns, el Shunka seria l’equivalent del restaurant popular, mentre que el Koy Shunka seria el restaurant d’alta cuina, amb notes d’autor. L’aatra diferència està en la decoració (tabernària vs luxosa). En tots dos casos, s’hi solen veure japonesos menjant, cosa que s’entén com un indicador de qualitat. 

DSC_0272.JPG

Carpacció de vieires i minipanís amb tòfona blanca d'estiu | Olletadeverdures.cat

Teníem pendent anar-hi des de feia molt de temps. Exactament, des que havíem anat al Shunka. Però va ser un correu de Manuel Gago titulat Propuesta indecente miércoles noche el que ens va espolsar la son de les orelles a quatre blocaires xerraires que sempre deien d’anar però mai ho acabaven de fer: nosaltres, la Sara Maria i la Mar. I tan indecente! Estic segur que en algun lloc del codi penal i de les escriptures sagrades d’un munt de religions diu que gaudir tant menjat és delicte o pecat mortal!

Una idea molt remota
Sobre cuina japonesa no en tinc la més remota idea, ja us ho dic ara. Més enllà del tòpic sobre el peix cru que baix deixar endarrera fa un temps, només sé que tenen un escrupulós culte a la qualitat i la frescor del producte; i una obsessió per la puresa dels sabors. Doncs al Koy Shunka d’això en sobra i és la font d’un plaer constant. Com va dir Gago en un post que li va dedicar fa temps, el Koy Shunka és un lloc on mai voldries que paressin de donar-te de menjar.

DSC_0292.JPG

Fideus somen amb llangostins | Olletadeverdures.cat

Vam demanar el menú degustació (65€ per cap sense vins), que són 9 entrades més unes postres. Gago, mestre de cerimònies per la seva experiència al local, ja ens havia explicar que, després del novè, encara et pregunten si en vols un altre. Òbviament vam dir que sí: qualsevol renunciava a un parell de minuts més de plaer! Que no parin de treure menjar, si us plau…

DSC_0315.JPG

Vedella Wagyu a la planxa | Olletadeverdures.cat

És més, encara no portàvem tres plats i ens vam adonar que tots patíem per si faltava poc! En un moment, Gago va dir: “Para que tengais una referencia: este plato de ahora es el que comian las chicas de al lado cuando hemos entrado”. Tots vam suspirar: buf! Encara ens quedava, pel cap baix, mig hora d’activitat delictiva… Això és el que vull dir: que no vaig entendre gairebé res del què em menjava, però que no hagués parat de fer-ho fins rebentar!

Una cerimonia culinària com a espectacle
No hi ha cap dubte: si vas a un japonès, demana que et posin a la barra. S’ha de tenir vista a la cuina, s’ha de poder veure com et fan el plat al teu davant. Com el tall de tonyina i la boleta d’arròs es converteixen en una joia que t’explota a la boca i et fa perdre el sentio una estoneta… Pel mateix preu, tens sopar i entreda a un espectacle de dansa contemporània (o tradicional japonesa?), plena de paios amb ganivets, que parlen a cops secs i que es mouen com si executessin una coreografia. El què us deia, vaja…

DSC_0269.JPG

Un pas (petit) de la coreografia... | Olletadeverdures.cat

La cura amb que toquen el producte, la precisió amb que executen el tall, el somriure i reverència amb que t’entreguen el plat… Tot això t’ajuda a entendre perquè a aquestes senyors se’ls tracta de mestres. Sí, sí, els diuen mestres als cuiners de shushi més bons. Un espectacle brutal, que culmina amb un calfred que et recorre l’esquena cada cop que et poses una mos a la boca.

DSC_0308.JPG

El resultat del "ball": shashimi de tonyina | Olletadeverdures.cat

Vaig sortir del Koy Shunka com embadalit, fascinat. Com quan, de menut, te porten a la fira per primera vegada i tot està ple de coses que et criden l’atenció, de llumetes que et demanen que les mires i de sorolls que es solapen i no es deixen escoltar els uns altres. Suposo que és l’impacte de la novetat (primer cop que pillo barra en un japo), però estic disposat a repetir tantes vegades com calgui. Ja purgaré els pecats quan tingui una estona…

Salut!

Massitet

Nota: crec que és la primera vegada que em pasa. No sé quin plat triar de tots com el millor. Si m’obliguen, abans em faig l’harakiri! ;-)

Irish Stew: la carn d’olla irlandesa?

dimarts, 17/08/2010 (Massitet)

Segurament, una de les maneres més habituals que tenim per mirar d’entendre les coses que se’ns posen al davant per primera vegada és comparar-les amb quelcom que ja coneixem. D’aquesta manera, fem nostre allò que tenim al davant; ho fem familiar i llavors som capaços de processar-ho amb més facilitat… I així ho va fer Massitet quan se li va posar l’Irish Stew al davant fa uns dies a Cork: “Ostres, això sembla una mena de carn olla irlandesa…”. 

Carn d’olla? Bé, amb menys verdures i feta amb xai; en tot cas…
Un cop havent-la menjat i havent llegit la recepta en tres llibres de cuina irlandesa (sí, colla, hem tornat carregats…), la comparació seria vàlida en primera instància. A fi de comptes, un Irish Stew (estofat irlandés, literalment…) és una mena de bollit de carn i verdures, com la nostra carn d’olla.

IMGP5202.JPG

Irish Stew del Farmgate Cafe, a Cork (Irlanda) | Olletadeverdures.cat

 

El que passa, com vereu ara a continuació, és que els ingredients són diferents, però la base és la mateixa. La recepta que us passem és la de la Darina Allen, patum de la cuina irlandesa. Es la mater familia de l’escola de cuina Ballymaloe, una santa institució gastronómica a l’illa…

  • 1 quilo i quart de xai tallat a tires grosses (preferiblement de la cuixa, encara que hi ha qui empra xulletes)
  • 5 cebes mitjanes
  • 5 pastanagues mitjanes
  • 1/2 litre d’aigua o de brou de xai (si senyors, hi ha qui el fa amb brou)
  • 8 patates o les que vinguin de gust [sic.]
  • 1 rameta de timó
  • 1 culleradeta de julivert
  • 1 culleradeta de celerí
  • Sal i pebre

Agafem la carn de corder i li treiem l’excès de greix, que posarem en una paella a sofregir. Amb aquest greix, rostirem al foc la carn salpebrada fins que agafi color i la posem en una olla. En el mateix greix, sofregim les cabes i la pastanaga, que passarem a la mateixa olla on tenim la carn. Llavors, ho cobrim d’aigua o brou i ho posem a bollir. Ara hi afegim les patates i el timó.

Ho tapem i ho posem al forn a temperatura mitjana fins que el xai estigui ben tou. Un cop està cuit, retirem el brou per colar-lo (està molt greixós!) i el tornem a posar sobre la carn i les verdures. És ara quan espolsem per sobre el celerí i el julivert. Ja el tenim llest per servir-lo. En algunes cases, del brou en faran sopa. Oi que us sona? En canvi, es veu que més habitual és servir-lo con veieu a la foto, més aviat sucós. Com veieu, la comparació amb la carn d’olla ja ha començat a patinar una mica… ;-)

Un plat de la Irlanda agrícola més pobra…
Segons explica l’Allen en el seu llibre Irish traditional cooking, l’origen del plat es troba en els temps en que l’economia de la illa - com la de tants altres països europeus- era bàsicament agricola. Es tractava d’un plat d’aprofitament lligat a la matança…del xai. Cada cop que una família més o menys benestant matava un xai, compartia amb els amics i veïns un guisat com aquest fet amb les carns de menys qualitat: les costelles amb menys carn, el coll i altres menuts.

Nosaltres el vam menjar la restaurant Farmgate Cafe, a sobre de l’English Market de Cork, un autèntic temple del plaer gastronòmic digne de les  peregrinacions més santes… La sensació que tenim és que el nostre plat deu ser una versió actualizada, és a dir, desgreixada, ja que no teníem la sensació d’estar menjant res tan potent com el què hem descrit… Signes dels temps, això d’alleugerir plats antics…

Si mai aneu a Irlanda, proveu-lo: a banda de ser el plat nacional, està boníssim!

Salut!

Massitet i Kissumenja

P.S.: Val, d’acord, potser no és una recepta massa addient per a l’estiu català. Però acabem de tornar d’Irlanda i us ho volíem comptar! A més, la màxima a Cork va ser de 19 graus… Hi havia dies que fins i tot venia de gust! ;-)

La nostra prima pizza!

dijous, 29/07/2010 (Massitet)

A veure. No és la primera vegada que fem una pizza. N’hem fet altres cops, però sempre amb la base de la pizza comprada feta. Normalment, la de Nestlé refrigerada. Però resulta que fa uns dies ens van portar la Thermomix a casa i una de les moltes coses que fa és pastar, així que vam decidir provar-ho. Estem tant contents de com ens ha sortit la  primera pizza, que ens hem sentit una mica italians i tot! Per això hem anat a buscar com podíem dir-ho en ìtalià i posar-ho de titol del post… 

Els ingredients: una volta pel supermercat
La pizza en qüestió està feta sense cap criteri previ. Vull dir: ens la vam inventar sobre la marxa. En concret, vam anar a donar un vol pel supermercat just abans de sopar i allò que ens va venir de gust hi va fer cap a dins. Hi vam posar unes rodanxes de tomàquet fresc madur a baix de tot. Després, cansalada viada tallada ben fina, uns espàrrecs verds (cuits cinc minuts al vapor, per estovar-los una mica) i rodanxes de formatge de cabra. Per acabar-ho d’arreglar, una mica de parmesà acabat de ratllar per sobre. Mireu quina joia ens va quedar!

primera_pizza.jpg

No em direu que no queda xula, presentada així... | Olletadeverdures.cat

La pasta la vam fer amb la Thermomix i vam fer servir les mides que surten al llibret corresponent. Però no hi ha gaire misteri: és la recepta que fa servir tothom! No penjarem l’enèssima recepta de pasta de pizza, bàsicament perquè hi ha gent que ja ho explica més que bé. En aquest post, la nostra estimada Mar Calpena us explica com fer-la. Ella, que en sap molt de les coses bones de la vida, la deixa fermentar dos cops. D’aquesta manera, us quedarà més esponjosa i cruixent. Aprenent dels mestres! ;-)

Una pinta afabianada
Els qui llegiu aquest bloc segur que li trobeu semblances a alguna cosa que ja heu vist aquí. Sí, efectivament, l’estètica de la pizza es vol assemblar a les que fa Fabián Martin, que ens va agradar molt amb les seves receptes d’autor. Ja ho vam dir, amb certa conya, al nostre Facebook… Nosaltres ni ens hi apropem, però la idea de presentar-les tallades i lleugerament desmuntades ens va semblar molt copiable, molt encertat. Per aixó l’apliquem amb més o menys encert…

I ara el secret: de fet, la forma allargassada li vam donar més aviat per la nostra incapacitat de fer-la rodona que no pas per volar-la fer com el Martín. Sí, ja ho sé, queda molt més glamurós dir que ho fem com el millor pizzer del món. Però que voleu que us digui; no m’agrada mentir! ;-)

Com ens va dir el nostre amic Starbase Starfleet, la primera vegada que cuines una pizza amb la massa feta de casa marques un punt d’inflexió. I és una veritat com un temple! Poc després, en vam menjar (per necessitat, eh! ;-) ) una de feta refrigerada de les que trobes a tots els súpers i la cosa no tenia ni punt de comparació. Per tant, penseu-vos ho bé abans de fer la primera: a partir de llavors, us les haureu de fer sempre!

Salute!

Massitet

Des de l’altra banda: crònica de la presentació del llibre

dilluns, 26/07/2010 (Massitet)

Jo no me n’havia adonat, encara que ja feia estona que rondàvem pel Mercat i estàvem a punt de començar. Va ser Kissumenja qui m’ho va fer notar: “Ei, avui estàs a l’altra banda de l’Aula de la Boqueria…“. El comentari em va fer adonar, amb més claredat impossible, de l’excepcionalitat del què anava a passar al cap d’una estona. A l’altra banda. A la Boqueria. Per presentar un llibre junt amb la meva germana i mun cunyat. Aquí va una crònica, sentimental i expressionista, d’un gran moment vital. Des de l’altra banda. Gràcies per endavant, estimats!

DSC_0034.JPG

Des de l'altra banda... | Olletadeverdures.cat

L’escenari no era nou del tot per a nosaltres. Havíem assistit a alguna classe de cuina de l’Iker Erauzkin i també a algun tast (de pans del Turris!). Era, de fet, un lloc mitic per a nosaltres: l’Aula de Cuina de la Boqueria, el centre del saber al temple del plaer…Però, clar, sempre ens havíem assegut a la banda del públic. Veure la gent asseguda a les cadires, amb la taula de treball al davant plena de llibres va ser una imatge fins i tot una mica torbadora. Vertigen, diria. Aquella sensació, tan nostra, de no tocar a terra. Crec que no em vaig acabar de recuperar fins a l’endemà…

DSC_0070.JPG

Quina sort poder dir que tots són amics... | Olletadeverdures.cat

I mira que anàvem avisats, que la cosa seria emocionalment forta! La primera pista ja la vam trobar el mateix dia que vam anunciar la presentació del llibre “Els dolços i els salats als forns de Vinaròs”. No feia ni 10 minuts que havíem penjat l’anunci al Facebook i Starbase Starfleet va constestar que venia a la presentació del llibre i que ho feia amb “esperit de hooligan”. Buf, tenim seguidors ultres i tot!! ;-) Patíem, perquè ho vam anunciar amb poc temps. Però aquí va venir la segona pista: aula gairebé plena i molt poca gent vam trobar a faltar. Amb amics així, un gosa escriure un llibre i el que calgui!

DSC_0073.JPG

Juanjo, Josep Angel, Sergi i Helena | Olletadeverdures.cat

Potser vaig començar prendre consciència de què anàvem a fer en el moment vam aparcar a la Plaça de la Gardunya, al darrera del Mercat, i vam obrir el maleter del cotxe : capses de llibres, el cartell publicitari plegat, la nevera portàtil plena de cava i mistela;  i les safates amb els cócs fets a Vinaròs… Òbviament, això no forma part de la nostra rutina. Les cares de ma germana i mun cunyat, amb el somriure glaçat propi dels qui estan nerviosos ho van confirmar. Estàvem a punt de fer història. Familiar, però història. I ja em perdonareu, però per nosaltres és la mar d’important! ;-)  

DSC_0007.JPG

El coc de l'àvia Consuelo, un dels "protes" del llibre i de l'acte | Olletadeverdures.cat

“Què fort”. Ja portàvem una estona a l’Aula de Cuina de la Boqueria, però encara no havia aparegut cap convidat. Tot just acabàvem de posar les taules al lloc i estàvem obrint les capses de llibres i desembolicant els cocs. Vaig creuar la mirada amb la meva germana i ens vam quedar mirant. “Què fort”, va dir. Res més. Però va ser suficient: estàvem, ara ja ho sabíem, davant d’un d’aquells moments familiars memorables…

DSC_0011.JPG

Helena, Sergi i Iban. Quins tres per a una peana! | Olletadeverdures.cat

Mai havia parlat en públic per a una colla d’amics. Ho va dir el mestre Juanjo Roda amb la perspicàcia i coneixement que el caracteritza: “Avui estem tots aquí perquè som amics”. Cosa més extraordinària tampoc se m’acut: l’Aula de la Boqueria plena de gent que t’estima, o pel cap baix que t’aprecia, que et regala el seu temps i la seva presència per a què els expliques el llibret de pastes del teu poble. Gallina de piel. No em direu que no…

DSC_0068.JPG

Explicant el telet? | Olletadeverdures.cat

El telet. Crec que si hi ha un moment especialment memorable de la presentació a Barcelona és quan mun cunyat va fer servir aquesta paraula. Quan algú del públic li va preguntar com es sabia quan estava la pasta dels cócs a punt, ell va dir amb la naturalitat que el caracteritza: “quan estires la pasta i veigues que es fa un telet, és que ja està”. La cara d’estupefacció dels catalunyesos orientals presents va ser d’antologia! Mun cunyat no parla gaire. Però quan ha fa, esdevé memorable…

DSC_0049.JPG

Mira'l si és "bonico". Me'l miro i no el veig... | Olletadeverdures.cat

Em guanyo la vida parlant davant de gent i explicant-los coses que es suposa que els interessen. Per tant, estic una mica curat d’espant. Però parlar per a amics em va posar molt nerviós. Tant, que es va notar que parlava compulsivament, “amb sense aturador”, fins que em vaig centrar i vaig veure que la cosa funcionaria sola. Va resultar ser una idea excel·lent, acabar fent la presentació en format tertúlia, deixant a la gent que preguntes què volia saber en comptes de dir-los, només, el que nosaltres teníem ganes de contar-los. Jo no hagués acabat mai, però a les nou havíem de marxar. Per mi encara hi seríem allà…

DSC_0084.JPG

Costa més del què pugui sembla... | Olletadeverdures.cat

No sé ni els llibres que vaig signar! Em va emocionar, fer-ho. Ja us ho podeu imaginar. Però el que més em va tocar va ser veure les signatures de ma germana i mun cunyat al mateix full. A mi els llibres ja m’arribaven marcats per ells dos. I l’estona de buscar un lloquet on signar, entre tots dos, va ser especialment gratificant. Ho recordo una mica borrós, com volant. Suposo que va ser la intensitat del moment. Des de l’altra banda…

Què fort”. No?

Massitet

Dinant a casa de la Remei: festa grossa!

dissabte, 17/07/2010 (Massitet)

La Remei és una senyora que,entre moltes altres virtuts, cuina molt bé. I nosaltres hem tingut la grandíssima punyetera sort que la germana de Kissumenja i el fill petit de la Remei s’han enamorat i han format una parella. Això ens ha permès gaudir de la seva cuina i de la seva companyia, cosa que mai agrairem prou a aquesta parelleta! ;-) Vosaltres també la coneixeu: és qui ens va passar la recepta de les pomes del relleno que tant us van agradar! Doncs la Remei feia temps que ens volia convidar a dinar a casa seva. I clar, vist el precedent,  nosaltres no ens hi vam resistir gens…

Resulta que la Remei, el seu marit i cinc parelles més d’amics han creat un grup gastronòmic que té el (genial) nom de La colla del plat fondo. Més o menys un cop al mes es reuneixen per dinar i cada vegada, seguint un estricte ordre de torns, cuina una de les parelles. Precisament, a la Remei li tocava cuinar aviat  i va aprofitar per practicar amb nosaltres el menú que tenia previst per als del plat fondo…

Entrants de festa grossa…
Aquests del plat fondo no s’hi posen per poca cosa, així que el dinar va ser quantiós i de nivell. Com no podia ser d’altra manera, segurament… Així que vam gaudir d’un primer plat format per quatre entrants: uns alvocats farcits boníssims, uns bolets saltejats amb alls estupendos (encara era primavera, quan vam fer l’àpat), un pastís de verdures que a més de bonic era deliciós i uns boquerons en vinagre fets per la matexia Remei que estaven de la muerte!

Dinar_Palau_1703.jpg

Quatre entrants de diumenge "mudat". O no? | Olletadeverdures.cat

Tot estava molt bo, però servidors de vostès es queden amb els boquerons: durs, tersos, amb el gust just de vinagre! Massitet va aprofitar la proximitat d’una de les safates plenes d’aquestes filets de plata per repetir fins que va sentir, fins i tot, un pèl de vergonya… Ara, si torna a tenir ocasió, tornarà a fer-ho, sense dubtar!

I un platillo de luxe
Després d’aquest festival (mar i terra, peix i verdures, autòcton i exòtic) va venir el plat fort: platillo de conill amb farcellets de col. Mireu quin bé de Déu! El mateix Josep Pla hagués ressucitat si hagués sentit l’oloreta que sortia de la cassola mentre feia xup-xup!!  No debades la Remei és del pais petit d’en Pla, l’Empordanet, i l’escriptor era un fervent consumidor d’aquests guisats…

DSC_0100.JPG

Un platillo de l'Empordanet per no parar de sucar! | Olletadeverdures.cat

Cuit a l’antiga, amb paciència i cassola de ferro colat. Ja li hem demanat a la Remei que ens faci arribar la recepta, perquè era genial. Nosaltres, que som uns fans irreductibles dels farcellets de col, vam descobrir que n’hi ha de farcits de carn (que es solen servir sols) o fets nomes amb la verdura (que solen acompanyar guisats de carn, com era el cas). Com podeu suposar, ja li hem demanat les receptes de les dues variants… De postres ens van cruspir uns brunyols de l’Empordà fets a casa que eren, literalment, addictius. Chapeau, que diuen a l’altra banda de frontera!

Si algú està pensant en agenciar-se a un altre fill o filla de la Remei i l’Esteve, ja em sap greu dir-vos que estan els dos pillats. Així que haureu de buscar una altra alternativa per tastar els plats d’aquesta (molt) apreciable cuinera de l’Empordanet…

Salut!

Massitet i Kissumenja

Àtica revolution

divendres, 9/07/2010 (Kissumenja)

Quan vas molt a un lloc, t’hi sents ben tractat, menges més que bé (ja ho hem dit vàries vegades) i tens la sensació que s’alegren de tornar-te a veure, no pots evitar posar-te molt contenta quan et diuen que a) tenen pàgina al facebook, i b) estan planejant fer cursos de cuina. Àtica revolution! Tota aquesta informació en un moment! Quasi ens agafa un síncope de tanta felicitat!

Pel tema del facebook vam estar contents perquè som curiosos de mena i ens agrada tenir tanta informació com sigui possible dels llocs que ens agraden, què s’hi fa, què es planeja, què hi diu la gent… I què dir del tema dels cursos???? Resulta que són tan bona gent que t’ofereixen aprendre a cuinar allò que tan a gust menges a casa seva!

5 de juliol: l’estrena
La seva i la meva! No sé com són els cursos de cuina perquè… sí, ho confesso, no hi he anat a cap!, però us haig de dir que si tots són com el que va fer el Borja m’he perdut uns moments molt interessants. Si ell estava nerviós no se li notava gens tot i ser el primer grup a qui feia el curs. Jo no ho estava ;-) , al contrari, relaxada, gaudint de les seves explicacions i babejant amb les olors que s’hi van barrejar. Quina delícia!

Curs_Atica.jpg

Tot a punt per començar | Olletadeverdures.cat

Només entrar ja vaig veure que en la organització no tenia res a envejar a d’altres docents més experimentats: una taula amb tots els ingredients i estris necessaris, una placa portàtil d’inducció de cara als assistents i les cadires en forma de U per tal que no perdèssim cap detall, i unes taules al mig per anar posant els plats acabats. A més, sobre cadascuna de les cadires hi havia una mena de portafoli amb el seu bolígraf corresponent i les receptes que estàvem a punt de veure elaborar (i degustaaaaaaar!!).

D’acord. I els plats?
A quina hora hem de sortir d’aquí?-vaig pensar en veure que la llista era de cinc plats. D’acord que no havia assistit a cap curs de cuina ni cuino massa, cert, però això no treu que no vegi que cinc plats no es fan en una hora… El secret, però, era que mentre n’estava preparant un, podia deixar marinant un altre o escabetxant unes verdures.

La llista de plats és la següent:

  • Salmorejo amb ou de guatlla i pernil
  • Gaspatxo de poma amb sardina marinada
  • Salmó marinat amb ceba tendra i vinagreta de taronja
  • Amanida de pollastre en escabetx suau de verdures
  • Steak Tartar

Els que ja havíem tastat ja sabíem que són deliciosos i els que no només van servir per confirmar que aquest noi sap cuinar mooooolt bé. Ara ja sabem que a banda de les visites impulsives que fem, també n’haurem de fer alguna de programada per poder tornar a menjar aquella meravella d’Steak Tartar.

Segur que us heu adonat que no n’hi ha cap que sigui calent. Això vol dir que a més de ser uns plats molt gustosos són d’aquells que pots deixar preparats hores (o un dia) abans, cosa que et permet estar amb els convidats tota l’estona i no entrant i sortint de la cuina.

DSC_0055.JPG

Els últims detalls | Olletadeverdures.cat

Final de festa amb doble regust
Doble perquè, d’una banda,  el curs es va acabar degustant els plats que el Borja havia estat cuinant davant nostre amb tanta gràcia i savoir faire. Sento dir que no vaig estar atenta a les últimes frases que va dir, hipnotitzada amb allò que veia damunt la taula i rodejada de bones oloretes. Tenia els coberts a la mà i l’únic que podia pensar era en aixecar-me i ratificar que a l’Àtica s’hi menja d’allò més bé.

Per l’altra banda, vam sortir amb l’ego una mica pujat, tot s’ha de dir, en veure la reacció de dos dels assistents quan es van assabentar que nosaltres érem els autors d’aquest blog. Resulta que coneixen el Restaurant Àtica a partir d’un post que vam publicar aquí i això en va fer molt feliços. Si aquest espai serveix per coses com aquesta, ja en podem estar ben contents!

Kissumenja

La nostra primera recepta del CUINA

dimarts, 6/07/2010 (Massitet)

Quan vam posar en marxa el bloc ara fa tres anys, una de les coses que ens feia gràcia i que, més o menys, ens havíem marcat com a objectiu, era publicar cada mes una recepta treta de la revista CUINA. Tenim gairabé tots els números (des del 9…) i sempre ens ha agradat molt. Però han passat més de 1200 dies i, en tot aquest temps, no hem estat capaços de fer-ho ni una sola vegada! Fins avui…

Broqueta de poltre vedella amb verdures caramelitzades
No és que no n’hagim fet, de receptes del CUINA. N’hem fet més de dues i més de deu. Però els qui teniu un bloc segur que ens enteneu: un dia no fas fotos, l’altre dia no ha quedat bé, un altre no sé que… O passa que aquell post va passant, va passant, queda pendent de fer i, al final, penses que ja no paga la pena penjar-lo. De fet, és el que ha estat a punt de passar amb aquest, que ja el públiquem quan ha sortit el número següent de la revista!!!

DSC_0007.JPG

El suquet aquest que s'assoma per baix és brutal! | Olletadeverdures.cat

Però aquest cop teníem càmera, les fotos van quedar acceptables i, sobretot, ens va agradar tant el plat que no hem volgut no publicar-lo. És del número del juny de 2010, amb el tema central dedicat a la carn de poltre. La idea era fer la recepta talment , però el reportatge que la incloia apuntava una dada que ens va fer canviar d’opinió.És una proposta de l’Iker Erauzkin, un vell conegut nostre, i ens va entrar pels ulls tan aviat com la vam veure per la revista…

escanear0001.jpg

L'hem fet tal qual, només canviant poltre per vedella | Olletadeverdures.cat

Resulta que la carn dels cavalls joves té una temporada molt marcada. Tant, que fins i tot quan aquesta ja s’està acabant, la qualitat del producte no és la mateixa. La que es ven cap al juny correspon a animals ja més fets, més madurs. Per tant, ja no te totes les virtuts que corresponen a la d’un animaló ben jove. Ja ho deia Pla, ja, que en aquest país som uns infanticides culinaris… I nosaltres, que som uns xiites del sabor, hem decidit esperar-nos a febrer de 2011 per provar-lo. Si ho hem de fer, fem-ho bé! ;-)

En tot cas, vam canviar el poltre per vedella i la cosa va quedar més estupenda: original, amb el contrast dolç-salat i el vegetal – carni ben marcats; i amb un suc dolcenc que faria crèixer les vendes de pa fins a l’infinit si la gent guisés aquest plat. Com diuen per la meua terra: Xe, tu! Bo de veritat!

Salut i bon profit!

Massitet

Nota de l’autor:  en aquest post hem provat una cosa que li hem vist fer molt de temps a la mestra Clofent i que a partir dar adaptem com a propi: escanejar la recepta de la revista i posar-la tal qual. Trobo que enriqueix visualment el post i alleugereix el text. Per no dir res que en facilita l’escriptura cosa bona! ;-)