Olleta de verdures- Cuina.cat

Coca de pernil rostit

dimarts , 15/05/2012 (Massitet)

Just fa un mes us explicava en aquest post, també dedicat a La recepta del 15, que el programa Cuines de TV3 és un dels meus favorits dels dedicats a l’afecció aquesta nostra. Coses que passen, avui torno a acudir a aquest espai televisiu per treure’n una recepta per la nostra aportació a la iniciativa mensual de la gent de Xocolata Desfeta i Els Fogons de la Bordeta.

Aquest cop, però, la recepta la vam veure abans de saber que el mes de maig la cosa aniria d’entrepans. Només la vam veure, vaig saber que aquell entrepà el faríem. Primer, per la idea de fer un bocata amb carn rostida, un de les meves formes preferides de menjar proteïna. Després, perquè la recepta és de l’hamburgueseria Santa Burg, un local d’aquessa de burguers gourmet que darrerament han sortit per Barcelona i que està al costat de casa i que ens agrada força. Aixó, però, ja us ho explicarà Kissumenja en un post que ja està escrivint.

Total que com que tenia ganes de fer-lo aviat i la Recepta del 15 anava d’entrepans, doncs que va caure el cap de setmana passat. La veritat és que l’entrepà no té cap misteri un cop has rostit la carn. Per tant, i com sempre sol passar amb aquestes receptes senzilles, la clau està a la matèria primera: un bon pa, un bon tros de porc, un bon formatge. Aquí van els ingredients per fer-lo:

1 bon tros de coll de porc bridat per rostir-lo al forn
Cognac
Vi ranci
Sal i pebre
Oli d’oliva verge extra
Un bon formatge Cheddar (ja, ja ho sé: bo és dificil de trobar a Barcelona…)
Pa de coca d’un flequer artesà

El rostit el vaig fer ben senzill; res a veure amb el del vídeo. Vaig salpebrar la carn i la vagi fregar amb un bon rajolí d’oli, un raig de cognac i un raig de vi ranci. Ho vaig deixar una estona com macerant i ho vaig posar a rostir sense res més. La veritat és que va quedar tan (sorprenentment) bona que una mica més i no en deixo per l’entrepà!

Un cop fet això, vaig posar el pa de coca a torrar lleugerament i al costat vaig posar a fondre el cheddar (ho vaig veure al vídeo i em va semblar intel·ligent). Mentre, vaig amanir una mescla d’enciams amb una mica de vinagre no gaire àcid i oli d’oliva verge. I ja està: a muntar l’entrepà. A sota, la carn. A sobre, formatge. L’amanida i tapat amb la coca. I cap a dins!

Molte bo, la veritat. Contrastde sabors i de textures, l’amanida li aporta un punt de frescor i de lleugeresa força interessant. Donarà joc, a casa nostra, aquest enciam amanit als entrepants… Amb una bona cerveseta artesana fas un soparot de dissabte ben arreglat i original. Nyam!

Salut!

Publicat a Carns i aus, D'on surten, Manllevades, Receptes | 7 comentaris »

Temperant i menjant xocolata a dojo!

dilluns, 14/05/2012 (Massitet)

Sóc del parer que hi ha coses que, si les trobes fetes, no paga la pena posar-se a fer-les a casa. Ho penso, per exemple, del pa. Tot i que darrerament li he trobat el gust a això de pastar a casa, la veritat és que tenir un bon professional a prop que te’l provieixi és una de les millors coses que et pot passar com a afeccionat a la cuina i al bon menjar.

Pèro si hi ha una cosa de la qual ho penso especialment, aquesta és la pastisseria. I per concretar una mica més, tot el què impliqui temperar xocolata i treballar-lo en líquid per després tenir la paciència de deixar-lo quallar i obtenir dolços pels quals sóc capaç de creuar mitja Barcelona.

Tot i això, quan ens van convidar un taller sobre xocolata al Sabores Taller de Cocina no vaig dubtar gens. De fet, era força congruent anar-hi: em podia posar fins a dalt de xocolata!! I a sobre, treballat per Marc Rodellas, de la Pastisseria Rodellas de Sant Celoni. I de passada fer una cosa que m’encanta: mirar gent que sap treballar matèries primeres que jo em sé incapaç de manipular amb destresa.

Festival de xocolates a Gràcia. Qualsoval deia que no! | Olletadeverdures.cat

Marc Rodellas és un d’aquest joves artesans que darrerament vaig descobrint per Catalunya i que tenen en comú l’afany de perfecció i la voluntat d’assolir l’excel·lència en el seu camp. I tot, respectant la tradició però posant ganes per trobar noves combinacions per renovar el negoci i evitar que la vida trepidant que ens ha tocat viure no deixi el mostrador antiquat. Això li va merèixer l’any passat el premi de Millor Jove Mestre Artesà Innovador

El cas de Marc, però, em va resultar curiós: la seva vocació és tardana. Com ell mateix va explicar, va “fer de tot” abans d’agafar l’obrador que havia obert el seu pare l’any que ell va nàixer. Perquè ho va fer? Perquè li sabia greu que el negoci familiar, de la seva mateixa edat, tanqués. I llavors va decidir aprendre l’ofici amb el pare i va sortir a formar-se tècnicament.

Se reconèixer aquesta manera de fer: l’he viscuda a casa meva, a Ca Massita. I en el Marc vaig saber veure (escoltar, més aviat) l’amor per una feina que has vist fer tota la vida i que et porta a dedicar-t’hi per a que no es perdi. I se li nota, la passió pel que fa: és una paio entusiasmat, curiós, perfeccionista. I, pel que em van dir els entesos presents a la sala, tècnicament ben format.

Ens va ensenyar a fer tauletes de xocolata de diferentes maneres. Negre amb taronja confitada; blanca amb iogurt i gerds; i de xocolata caramel amb capuccino. De fet, aquest darrer -la xocolata amb llet amb un toc de caramel- va ser un dels grans descobriments de la nit. De la marca Barry (una mena de Ferrari del cacao professional). Amb un toc de sucre cremat suau és fantàstic. El problema: no es pot trobar en quantitats menors a cinc quilos.

També van ser molt aplaudides les roques suïsses fetes amb fruits secs caramelitzats (aquí, l’única recepta de la nit). Ara bé, si alguna elaboració va triomfar aquesta van ser els bombons. Primer, el de xocolata amb llet caramel amb quicos. Una combinació que ja n’havíem menjat algun cop. Després, la que a mi em va robar el cor i una mica més i em provoca una fartada: el mateix xocolata però amb cacaus fregits amb mel. Els coneguts Peanuts Eagle, vaja. IM-PRES-SIO-NANTS!!!

Farcit dels bombons de peanuts. Brutal, xe, brutal! | Olletadeverdures.cat

Per mi, però, un dels espectacles més fabulosos que pot haver quan parlem de xocolata és el temperat. El procès que el deixa llest per treballar-lo i que una vegada solidificat no blanquegi ni tampoc es fongui massa. Per mi és un procediment com esotèric: l’has de fondre, l’has de baixar per sota dels 30 movent-lo sobre el marbre i després tornar-lo a pujar per sobre dels trenta per fer-ne el que volguem: bombons, tauletes, cobertures, etc… Fantàstic.

Marc ens va fer una introducció a la história del cacau i també sobre els diferents tipus de plantes i de nivells de qualitat. Trobareu més detalls aquí o aqui. Però Marc es comunica més i millor amb una espatula a la ma que no amb un Power Point al davant. Dona-li xocolata i veuràs com s’expressa: detalls, anècdotes, matisos, aclariments, precisions… Un mestre, vaja.

Va ser una nit fantàstica, d’aquelles on aprens a apreciar encara més el que et poses a la boca. Poca broma, amb el treball de la xocolata. Si això , a sobre, ho fas rodejat d’amiguetes blocaires la cosa ja puja molt de categoria. Encara que hi ha gent que diu detestar [sic] aquestes trobades, a mi em semblen una manera fantàstica d’aprendre coses i de conèixer millor a gent interessant. I de temperar i menjar xocolata a dojo, és clar!

Salut!

Publicat a cursos, Encontres gastroblocaires | 5 comentaris »

Concurs de receptes del cinquè aniversari: els guanyadors

dimarts , 8/05/2012 (Massitet)

Ens ha costat molt. Moltíssim. I no és una tòpic ni un lloc comú per començar el post. És la punyetera veritat. Moltes receptes (gràcies!!!) amb molt de nivell (aplaudiment general!!). A sobre, moltes són d’amics o coneguts. D’altres, de gent que et segueix des del principi. D’altres, de persones que no sabies que estaven a l’altra banda de la pantalla i que s’impliquen amb el teu bloc quan els ho demanes. No vegis com és de complicat descartar persones que veus que t’aprecien…

Són les coses de muntar un concurs. Però no patiu, que per la propera ja hem pres nota: sorteig i avall, que la sort faci la feina! Bromes a banda, al final hem triat les cinc receptes guanyadores aplicant el doble criteri que ja us vam dir: plats que ens agradaria menjar només de veure’n la recepta però que a més estan ben argumentades les raons per les quals ens ha d’agradar. No ha guanyat cap plat que no tingui les dues condicions. De fet, la primera la té tothom: totes les receptes les farem! La segona, doncs, és la que ha marcat la diferència.

El premi: un lot amb un delantal i una galeta molt "olletos" | Olletadeverdures.cat

Per fer la llista hem fet un mètode que hem trobat el més ric: cadascú de nosaltres vam fer una primera tria de cinc receptes i les vam posar en comú. Ens coneixem força bé, perquè tres eren les mateixes. Després vam fer una segona tria de tres més i en dos vam tornar a coincidir. Així van sortir les cinc. Aquí teniu la selecció de guanyadors:

Arròs amb cigrons alacantí, de Laura Burés
Un arròs valencià (amb això ja tenia molt guanyat…) fet a la cassola amb cansalada i cigrons. Ens explica la Laura: “Sóc una seguidora del vostre bloc des del principi, tinc família vinarossenca i alguna areel alacantina. Així que les vostres receptes tenien un caràcter tan familiar que em portaven directament a aquells moments de la infància en què descobreixes un plat…i et queda pr sempre. Perquè aquest plat? Correspon a les arrels alacantines i per mi te el sabor d’abans potser ara ho trobem poc subtil, refinat… Però per mi son plats que van a les arrels dels gustos… simples i autèntics”. Ole!!

Ranxo Aragonés, de Marga Pradas
Una cassola literalment impressionant dels temps de les feines dures al camp, quan anar-hi a treballar volia dir passar el dia fora de casa. La Marga troba que ens agrada per això: “Crec que us pot agradar, perquè té unes clares reminiscències a poble (encara que no sigui el vostre), del que sovint parleu. Crec que us pot agradar perquè involucra la gent a cuinar i a menjar i fomenta les relacions. Crec que us pot agradar perquè és una menja senzilla. Crec que us pot agradar, perquè és una “mena d’olleta” on hi es barregen “molts ingredients”. I tant que si, Marga!

“Coca Olleta”, de la Bet Florensa
“La recepta l’he titulat ‘coca olleta’. Sí, sí, és una coca!! Vaig pensar que us agradaria una coca salada que fos fàcil i ràpida, ideal pels dies que tingueu convidats, i com que aquest estiu vaig provar de fer la massa de Ca Massita (amb la recepta que vau penjar al blog) doncs de seguida ho vaig tenir decidit! A més, si no m’equivoco, us agraden tots els ingredients… porro, formatge blau, poma (això va per la Susanna, que la poma de Girona és la millor!) i pinyons…” No s’ha equivocat, no. I a sobre ens dedica un plat original… Com podia no guanyar!!??

Sopa amb brossa, de Nani
Un plat de Nadal de llarga preparació i fort sentit comunitari. Fantàstic! “Es tracta de la sopa de Nadal que sempre s’ha fet a la família Nolla: primer els meus avis, després els meus pares i ara els fills hem agafat el relleu. Podríem dir que ve de la comarca del Baix Camp, ja que conec moltes famílies de Riudecanyes i Mont-roig del Camp, pobles de les meves arrels familiars, d’Aforja i d’altres pobles dels voltants que la fan. Em porta records i emocions fortes. A casa no era fer la sopa, era una setmana abans començar a pensar i fer la llista d’allò que necessitaríem i quants seriem a taula, i sempre acabava caient algú inesperat de més”.

Coca amb cireres, d’Els Fogons de la Bordeta
Una coca dolça i tradicional que ens ha agradat molt per ser de temporada. L’argumentari? Aquí va, ordenadet en cinc punts: “Primeríssimament perquè és una recepta d’una coca, i clar, amb Ca Massita en ment hem trobat molt adequat que fos una recepta de forn el que us enviéssim. Segon, perquè la cirera és producte de temporada, i això sempre és una cosa que ens agrada, oi? Tercer, perquè denota el parlar d’una terra, el Baix Camp, on sempre serà “coca amb cireres” i mai “coca de cireres”, tal i com passa per exemple amb la coca amb recapte (i no de recapte). Quart, perquè és una coca reusenca amb certa història, potser petita, però història, d’aquelles coses quotidianes que fan que sigui una mica més especial i interessant (ho podeu llegir a l’entrada del bloc!). També perquè està relacionada, a Reus, amb una festivitat molt concreta: el Corpus. Una mostra més de que al nostre país tenim una menja per a cada festa, i pel que fa a dolços encara més! I per acabar, perquè de coca amb cireres també se’n fa, quadrada en lloc de rodona, a la Salzadella, un poble del Baix Maestrat, comarca que ens sembla que us deu sonar una mica…!” Sí o no??!!

Nivellàs o no? La veritat és que estem molt contents. Per veure que la gent no s’hi ha posat per poc, primer de res. Però sobretot de veure que han guanyat blocaires, però també lectors que ens fins ara ens havien seguit des del silenci. Ens agrada veure que alguns són autors estimats i d’altres persones amb qui amb prou feines ens coneixem més enllà dels seus escrits. Ens encanta veure que hi ha gent que ens coneix, que entén què ens agrada i, per tant, ens encanta veure que estem sabent expressar el que volíem dir amb el bloc. Que contents ens heu fet tots, punyeteros!

El regal: un lot molt “olleto”
I què han gunyat aquest cinc participants? Doncs un lot de regals que hem intentat que fos un pèl original i que els recordés a nosaltres. Després de descartar llibres de cuina, lots de Ca Massita i altres coses més tradicionals, hem optat per fer a mà un delantal de cuina d’Olleta de verdures i encerragar unes galetes genials amb el nostre logo a la gent de La Galeta Maria, que els tenim al costat de casa. Esperem que us agradi tant com a nosaltres: tot i que no són perfectes (serem honestos: el delantal podria estar millor imprés), ens fa molta il·lusió haver-los pogut personalitzar.

Colla, moltíssimes gràcies a tots per participar i implicar-vos. Sentir-se estimat i veure’s reconegut a gairebé totes les receptes és un fantàstic regal de cinquè aniversari. Ja ho veieu: nosaltres també ens sentim molt premiats, amb aquest concurs!

Salut!

Publicat a Nosaltres | 12 comentaris »

Concurs dels cinc anys: 23 receptes!

dilluns, 30/04/2012 (Massitet)

Quan vam decidir que volíem celebrar el cinquè aniversari del bloc amb tots vosaltres amb un concurs de receptes, una de les coses que ens feia patir era la possibilitat que en rebéssim poques. Sobretot, perquè teníem decidit d’entrada que donaríem un petit premi a cinc participants. I si se’n presentaven només cinc? O pitjor, i se només en rebíem 3 o 4? Al final, un concurs no és un sorteig i això podia frenar la participació…

Però no! Heu respost de manera fantàstica i hem rebut 23 receptes, gairebé totes amb l’argumentació de perquè creieu que ens havien d’agradar. Vista la implicació, us prometem que és el darrer cop que dubtem de la vostra complicitat amb nosaltres. Moltes gràcies per jugar amb nosaltres!

Aquí van les 23 receptes que ens han arribat i que ara estem llegint, considerant i debatent. Hi ha molt de nivell i som dos els qui ens hem de posar d’acord, tot sovint amb gustos diferents. Mireu, mireu quin nivellàs:

Bisqué de galeres, de Maria José Peris
Ranxo Aragonés, de Marga Pradas
Arròs amb cigrons alacantí, de Laura Burés
Bacallà amb sobrassada i mel, de Maragda Royo
Bombons de xocolata i fruits secs, de Susanna Ginesta
Bunyols de Sant Antoni (de la Terra Alta), de Maida Borràs
Carabassa marinada rostida, de la Mar Calpena
Coca amb cireres, d’Els Fogons de la Bordeta
“Coca dels Olleta”, de Bet Florensa
Confitura de taronges amargues, de Xesca Coll
Conill amb Bitxo, de Braseria El Racó (La Garriga)
Costelles amb préssec, d’Starbase
Empanades farcides de vermell i verd, de Marina Antúnez
Llanda de peix, de Gisela i Ramon
Pastís de Sara, de Marta Planes
“Un pa, qualsevol, que Massitet l’hauria de dur a la sang”, d’El pa dels ferrer
Pastís de formatge, de l’Alba Satorres
Prims de Reus, de la Glòria
Sopa amb brossa, de Nani
Picantons amb bolets, de Sión
Coca de pipes, de Gemma Moncho
Rotllets de pasta d’arròs amb bolets i gambes, de Sara Maria
Arròs negre, de Marta

Com podeu veure, la majoria de les receptes venen d’amics, coneguts i saludats que tenen bloc de cuina. Com no: si els blocaires ens apuntem a un bombardeig!!! jajaja Però també hi ha mitja dotzena de receptes de persones que no tenen bloc; que solament són lectors i que s’han volgut apuntar. A més, amb molt de nivell tant amb les receptes com amb els argumentaris. Què voleu que us diguem, aquestes coses ens emocionen… Gràcies!!

És d'allò més complicat, oi? Què serà? | Olletadeverdures.cat

I sobre el premi… Doncs avui estem en condicions de fer-vos un teaser! Ensenyar-vos la punteta, vaja… jajaja Resulta que són tots dos (sí, dos) encarregats i encara estan en elaboració. A més, amb algun hi ha hagut un petit problema… Però ja arribem! De moment, aquí teniu la “punteta” d’un dels dos regals… jejejej

Al llarg d’aquesta setmana anunciarem els cinc guanyadors i esperem poder pujar una foto del regal complet. Mentrestant, us tornem a agrair la complicitat i, també, la paciència…

Salut i força!

Massitet i Kissumenja

Publicat a Nosaltres | 7 comentaris »

Pèsols, pernil i ou escalfat

divendres, 20/04/2012 (Kissumenja)

M’estava mirant la ceba a la cassola i mentre la remenava em sembla que tenia una mica cara de babaua. A més de ser una recepta ben fàcil, deu ser el meu contacte més primari amb els fogons.

No entenc com Massitet no tenia notícia d’aquesta recepta, tot i que potser és perquè hi tinc una relació un pèl estranya: tant es pot dir “pèsols, pernil i ou escalfat” com “pèsols mama yo te ayudo“.

Els pèsols del curs del Martí de 365mm.cat | Olletadeverdures.cat

No ho recordo molt bé, però en algun moment de la vida em devia fer il·lusió dir-li a la meva mare que si em deia alguna recepta fàcil que jo pogués fer, ella no s’hauria d’aixecar més d’hora abans d’anar a treballar per deixar-nos el dinar preparat.

Però és clar, això no va ser només un dia. Després dels pèsols van venir les llenties i altres coses que se’m cremaven a la cassola perquè jo estava més per altres històries que no pas pel foc. No sé si és veritat, però sempre he pensat que la meva relació amb la cuina ve força marcada per aquests dinars…

No recordo que mostrés cap mena d’enuig si em demanava si jo preparava el dinar, però sí que feia algun bufit si en el moment que havia d’estar vigilant la cocció feien alguna cosa més distreta a la tele o estava enganxada a algun llibre interessant o vés a saber. El què sé és que la cuina acabava perdent i jo intentant dissimular el descuit (crec que les llenties no m’agraden de tantes vegades que se’m van arribar a enganxar al fons de la cassola…)

Sigui com sigui, la cara de babaua de l’altre dia mentre remenava la ceba venia perquè ara, després d’uns quants anys, recordo aquella recepta i penso en què, quan ets petit, t’encanta ajudar la mama…

Doncs bé, explicat el rotllo sentimentaloide, aquí teniu els ingredients per a dues persones i la recepta:

1 ceba petita
100 gr de pernil salat
250 gr pèsols
1 miqueta de pebre vermell
2 ous

Sofregim la ceba en una cassola i quan està quasi daurada hi afegim el pernil (els talls no han de ser molt petits). Remenem una mica, afegim el pebre vermell (nosaltres vam utilitzar Pimentón de la Vera) i l’aigua justa per cobrir els pèsols que hi tirarem quan aquesta comenci a bullir. L’últim pas és escalfar els ous allà mateix un cop els pèsols estiguin gairebé a punt.

Miro la foto i em transporto a casa... | Olletadeverdures.cat

Com a mínim fa 10 anys que no feia aquesta recepta perquè, com he dit, en Massitet no n’havia sentit a parlar mai. I em pregunto si la meva mare la continua fent o és d’aquelles que s’ha qudat una mica enrera. Ara, quan anem cap a La Jonquera, si algú ajuda a fer el dinar a la meva mare és en Massitet. Per què serà?

Publicat a Cuina popular, Familiars, Receptes, Verdures i hortalisses | 6 comentaris »

Costella de porc i espinacs: un arròs del quinze!!

diumenge, 15/04/2012 (Massitet)

Cuines, de TV3, és probablement el programa de cuina que més m’agrada. És ben cert que depèn molt del cuiner que i de la seva capacitat per comunicar. Però, en general, crec que ha fet una feina molt bona donant a conèixer el treball dels cuiners del país (siguin famosos o no). És, també, un bon recurs per veure quin és el nivell de la cuina que es fa a les cases de menjar catalanes i com ha evolucionat (heu donat un cop d’ull a la seva hemeroteca? Es pot veure clarament com ha canviat tot!).

Crec que tot plegat ho feia força millor abans, quan el dirigia el meu admirat Miquel Sen. Hi desfilaven les primeres i segones espases del país i es veia cuina de molt nivell. Ara bé, crec que l’etapa liderada per la Tana Collados ha millorat molt a partir de la segona temporada (l’actual, la 2011 – 2012, quan s’ha desenganxat del poble que visitava el Divendres). Ara permet conèixer cuiners poc presents als mitjans i tenir també accés a receptes que potser no són (en general) del nivell tècnic de l’etapa Sen però (més) fàcilment realitzables a casa.

Al web del Cuines es poden trobar arrossets gloriosos com aquest... | Olletadeverdures.cat

De fet, la meva opinió sobre el Cuines va passar de l’admiració acrítica a l’interès matisat després d’una conversa l’estiu de 2011. En un dels molts sopars populars que es fan al carrer al meu poble, vaig estar parlant amb una amiga que em va dir que li agradava més des que el portava la Tana. En un llenguatge senzill i planer em va dir: “trobo que abans sortien cuiners de restaurants molt pijets, que feien receptes difícils de fer a casa. Pareixien anuncis dels restaurants. Ara, les receptes es poden fer“.

En general puc entendre aquesta punt de vista, encara que nosaltres hem trobat receptes molt factibles de l’etapa d’en Sen que han marcat molt la nostra cuina. Però és ben cert que en els darrers mesos, la quantitat de receptes que es poden fer fàcilment i que són, al mateix temps, molt satisfactories des del nivell gastronòmic, són moltes.

Un exemple és l’arròs que us portem avui, una auténtica meravella popular que ens va seduir només veure-la i ens ha lligat per sempre més només tastar-la. Només mirant com el feien, vam intuir que seria la nostra Recepta del 15 (d’abril). Un cop provat, ja no hi va haver cap dubte. Aquí teniu la recepta tal com està penjada al web del Cuines. Per a quatre persones, però amb molta gana, eh?

75 g d’oli d’oliva verge extra
4 grans d’all
2 cebes
5 tomàquets madurs (triturats)
1 branqueta de farigola
500 g de costella de porc (a talls)
100 g de papada de porc
100 g de cansalada de porc
150 g d’espinacs frescos
360 g d’arròs bomba
sal grossa i oli
2,5 l de brou de costella

Per fer el sofregit, piqueu la ceba molt fina, peleu els alls i piqueu-los molt fins, poseu l’oli en una cassola i, quan sigui calent, afegiu-hi els alls i, abans que agafin color, la ceba i la farigola i deixeu-ho coure a foc baix. La ceba ha de quedar molt caramel·litzada. Seguidament, afegiu-hi el tomàquet, deixeu-lo confitar amb la ceba, sense pressa i sense que es cremi i reserveu-ho a la mateixa cassola.

Mentrestant, fregiu la costella en una paella grossa amb oli. Quan estigui ben rossa, retireu-la de la paella i reserveu-la. Després, talleu la papada i la cansalada a trossos petits, deixeu-los coure en el mateix oli de la costella, i quan siguin ben rossos retireu-los del foc i reserveu-los. A continuació, en una altra paella amb oli molt calent fregiu els espinacs sencers i reserveu-los [Nota: nosaltres això ens ho vam saltar i ho vam fer a la mateixa paella que la costella i la papada... ]

Tot seguit, a la cassola on heu fet el sofregit afegiu la costella, la papada, la cansalada, els espinacs i el brou i deixeu que arrenqui el bull. Quan ho hagi fet, poseu-hi una part d’arròs per tres d’aigua i deixeu, a foc fort, que es cogui durant quatre minuts. Després, rectifiqueu-ho de sal. Finalment, acabeu la cocció al forn a 220ºC durant 10 minuts. El traieu i el deixeureposar tres minuts abans d’escudellar-lo.

El resultat és un arròs realment impressionant, que ja comença a fer-te salivar només amb l’aspecte i les aromes. Sabor potent a carn i verdures, però amb l’arròs molt present. A més, queda solt però embolicat per un suc dens que us farà rellepar-vos els llavis. Queda un arròs melós realment addictiu, ple de sorpresetes gustoses en forma de costella, papada o espinacs. Molt gran, senyores i senyors!

Salut!

Publicat a Cuina popular, Manllevades, Pasta i arròs, Receptes | 14 comentaris »

Cinc anys d’Olleta de verdures

divendres, 13/04/2012 (Massitet)

Avui els olletos estem de celebració: un 13 d’abril com avui, però de fa cinc anys, vam penjar el primer post amb una mica de contingut i dedicat a… la recepta de l’olleta de verdures! Una setmana abans havíem fer una primera entrada, però tot just anunciava la nostra intenció de tirar endavant el post. Per això celebrem l’aniversari el dia 13.

Han passat un munt de coses durant aquest cinc anys. Però no patiu que no us soltarem un rotllo sobre com ha estat d’important per a nosaltres posar en marxa el bloc ni de com ens ha canviat la vida això d’Internet. Tampoc us tornarem a dir per enèssima vegada que aquests 60 mesos han estat una etapa de descobriment de gent fantàstica, molts dels quals s’han desvirtualitzat en trobades memorables i alguns d’ells han esdevingut bons amics. Avui només us volem dir que estem molt contents de tot el què ens ha portat Olleta, que ens ho passem bomba fent-la i que ens encanta poder compartir tot això amb vosaltres.

Un plat d'olleta: la primera foto que vam penjar | Olletadeverdures.cat

Per això enguany ens agradaria celebrar un aniversari rodó com aquest amb tots vosaltres d’una manera més participativa. Amb la vostra complicitat, de fet: què us semblaria celebrar un concurs de receptes de cuina? Què us sembla si ens envieu per correu electrònic una recepta i nosaltres escollim les cinc que més ens agradin? Us animarieu a participar? Si no, ho deixem estar: fer per fer és un avorriment!

A veure què us sembla la idea: vosaltres ens envieu la recepta (a Massitet o a kissumenja, com volgueu) i nosaltres les anem guardant totes. No heu d’enviar una recepta qualsevol: hauria de ser una menja que trobeu que ens agradaria molt. És més: junt amb la recepta, ens hauríeu d’enviar una petita explicació de per què trobeu que ens agrada: per l’ingredient, per la tècnica, per la història, pel lloc on es fa… pel que creieu que sigui! I una petita condició: heu de ser fans nostres al Facebook i/o seguir-nos al Twitter. Tampoc es gaire, no?

Enteu el què vull dir quan dic que pastar uneix?

I si xalem, compartint i aprenent amb tots vosaltres! ) | Olletadeverdures.cat

Que us sembla com termini el dia 23 d’abril, diada de Sant Jordi? Heu d’enviar la recepta completa i l’argumentari. Abans que s’acabi el mes, nosaltres farem la tria de les cinc millors combinacions de receptes i raons. Les receptes guanyadores les cuinarem i en farem cinc posts que anirem penjant al llarg de l’any. Per als cinc guanyadors, un lot de regals mooooooooooolt relacionats amb Olleta que encara estem acabant de bastir. Esperem que faci honor a la celebració i als guanyadors!

Colla, per nosaltres és un plaer comptar amb la complicitat que ens mostreu aquí, al Facebook i al Twitter. Amb aquest fregao, esperem tornar-vos una miqueta de tot plegat i poder seguir gaudint de la cuina i de la vostra companyia…

Ah, i als qui porteu aquí des de gairebé el primer dia: moltes gràcies de veritat!

Salut i per cinc anys més!

Publicat a Nosaltres | 30 comentaris »

Un pastís de formatge, per fi…

dimecres, 11/04/2012 (Massitet)

Estic força convençut que, com afeccionats a la cuina, som una mica peculiars. Especialment, com a membres de la secció afeccionats a la cuina amb bloc. Per exemple, aquest cap de setmana ens vam adonar que no hem dedicat mai un post al Rosal 34, el nostre rustaurant de tapes favorit de Barcelona. No fa gaire també us explicàvem que servidorva trigar mooooooolt en assabentar-se que a Kissumenja la tornen boja els pastissos de Sara.

En aquesta línia, resulta que mai us hem explicat, després de gairebé cinc anys de tenir el bloc, que el pastís de formatge és una de les nostres postres preferides. La solem demanar quan la veiem a un carta -per veure quines versions hi ha per aquests móns- i en comprem alguna vegada en pastisseries quan tenim gana per berenar o esmorzar. No és només que mai no us ho havíem explicat: és que fins fa unes poques setmanes no n’havíem fet mai a casa! No us sembla raret, tot plegat?

Un clàssic de la pastisseria global que finalment aterra a cals Olletos... | Olletadeverdures.cat

No sabríem explicar perquè mai no l’havíem cuinat. És més, si ho hem fet ara és perquè la recepta ens ha vingut a buscar a nosaltres. Ha estat una mica com allò de Mahoma i la muntanya, ja sabeu. Va ser en un sopar amb els amics de Vinaròs, quan Vane va portar el seu reconegut pastís de formatge per postres. La sorpresa va ser general quan vam dir que mai l’havíem cuinat, i Vane ens va cantar la recepta per tal que el féssim.

I aqui estem, agraïnt a Vane que mogués la muntanya (recepta) cap a nosaltres (Mahoma)… Amb les mides que us passem surt un molt bon pastís d’on en poden menjar 8 persones a les postres d’un sopar i en sobra la meitat (en donem fe! ). El que veieu a la foto és una versió mini feta amb un terç dels ingredients. En surten tres talls molt dignes i quatre tirant a justets…

1 tub de galetes maria
200 gr.de mantega
3 tarrines de formatge tious Philadelphia
250 gr. de sucre
3 ous
200 ml. de nata liquida per cuinar
1 pot de melmelada de fruits vermells (o del que us vingui de gust)

Fem la base esmicolant les galetes amb la ma i barrejant-les amb la mantega a temperatura ambient. No passa res si queda una base una mica basta, poc fina. És part de la gràcia del pastís. Ho posem al motlle per fer-ne una base i ho enfornem cinc minuts. Mentre, ens posem a fer el farcit, que és molt fàcil: es posen tots els ingredients en un bol i els mesclem fins que quedi homogeni.

Treiem la base del forn i la deixem refredar una mica. Això és important: si no està freda, quan afegim el farcit es mourà i es faran forats al cul del pastís (us ho prometo… ). Per tant, ens assegurem que estigui fred i tirem la crema de formatge a sobre amb suavitat. Ho posem al forn a 160 graus i deixem que es vagi fent. De fet, ha de quallart més que coure’s. Ho sabrem pel tradicional mètode de punxar-lo: si surt sec, llestos.

La melmelada la posarem a darrera hora, quan ja estigui fred i abans de servir-lo. No n’abuseu, que ha de tenir gust de formatge! Per al pastís gros, nosaltres no vam arribar a fer servir ni la meitat d’un pot de 350 grams. De tota manera, si us en sobra bo patiu: és un pastís que aguanta perfectament a la navera

La veritat és que és una recepta ben senzilla i ben resultona. No us descobreixo res, segur. Però crec que és una versió més fàcil d’algunes que he vist per internet (amb suc de llimona, diferents tipus de nata i llet; o pell de taronja) i dóna un molt bon resultat. A nosaltres, personalment, ens agrada amb una proporció més baixa de sucre (el primer dia em vaig equivocar de mides…) . Però sigui com sigui et resol unes postres amb sobrietat i eficiència.

Salut!

Publicat a Amics i familiars, Dolços, pastissos i postres, Manllevades, Receptes, Trobades gastronòmiques | 18 comentaris »

Un (antic) berenar de Pasqua

dijous, 5/04/2012 (Massitet)

El primer cop que ma mare em va dir que era un berenar tradicional del poble no m’ho vaig acabar de creure. Me la vaig mirar amb aquella cara que fas quan tens la sensació que una persona tracta de prendre’t el pèl, mentre al mateix temps penses que no; que és molt seriosa i que no té cap necessitat de fotre-te’l. El dubte va durar poc, però: ma mare va viure encara en primera persona les antigues tradicions que s’han anat perdent.

No m’ho creia, en primera instància, perquè jo mai n’havia menjat de petit. Ja sabeu: tendim a pensar que alló que no hem viscut no ha existit o, si més no, no es fa “de tota la vida…”. A més, em semblava una combinació ben atrevida. Fins i tot agosarada, si m’imaginava els meus avis menjant-s’ho.

Mico i llangonissa de Pasqua "importats" de Vinaròs... | Olletadeverdures.cat

De fet, ara es podria considerar una barreja d’allò més contemporània, ja que combina dolç i salat en un joc de textures que va del tou al eixut passant pel greixós. Un plat innovador, gairebé. A fi de comptes, però, és un plat tan antic com la Pasqua: carn de porc amb mona (si eres xiqueta ) o mico (si ets xiquet). Aquesta mescla era el berenar tradicional de celebració a bona part del País Valencià.

Servidor de vostès, com és un xicot, el fa amb un mico. Ja sabeu, la versió masculina de la mona a les comarques de l’Ebre cap avall. L’embotit que l’acompanya no pot ser altra que la llonganissa de Pasqua, un embotit tradicional valencià que es feia només en motiu d’aquesta festa religiosa tant important fins fa tant poc. Els seus fets diferencials? La llargada d’algunes peces (al Maestrat mai passen dels 10 centímetres), el gruix (un dit, aproximadaent) i que en alguns llocs s’aromatitzen amb anís, un toc sorprenent per a no iniciats…

El berenar és tot un símbol de la fi de l’abstinència (cristiana) i de l’arribada de la primavera (pagana). Un dolç carregat de sucre i ous per posar fi a l’austeritat quaresmal, acompanyada per un tros de carn de porc -prohibidíssima durant la quarentena catòlica. Els ous, al seu torn, representen la fertilitat, clarament associada a la primavera des de temps immemorials. L’acte d’anar al camp a beranar-ho ja implica una certa actitud vital de sortir a fora i canviar el xip després dels rigorosos hivern i Quaresma…

Avui, però, representa coses força més prosaiques. Si més a casa nostra. La primera, matar la gana d’una tarda d’abril. La segona, la voluntat de mantenir (recuperar, de fet) velles tradicions que són, us ho prometo, ben interessants i divertides des del punt de vista gastronòmic.

Salut!

Publicat a Cuina popular, Producte | 15 comentaris »

Un sopar Inèdit al Dos Palillos

dissabte, 31/03/2012 (Massitet)

Els (gastro)blocaires ens hem convertit en una peça important dins de les polítiques de màrqueting de les empreses (d’alimentació). Ho hem intuït molts per la (creixent) quantitat d’invitacions que rebem per correu i ho sé perquè conec gent que treballa dins del món del màrqueting. Per si em quedava algun dubte, fa unes setmanes vaig conèixer un estudi gràcies a Nuni on es diu que els blocaires ens hem convertit en “liders d’opinió” [sic] i que interessem (i preocupem?) a les marques.

Per tot plegat, no em va estranyar que l’Estrella Damm ens convides als quatre blogs que impulsem el projecte Gastrobloc@ires a sopar al Dos Palillos, un restaurant de gamma alta i molt nivell gastronòmic per celebrar el que anomenen #soparinedit (o#cenainedit, en la versió castellana). La jugada és clara: fer un sopar maridat per poder veure en primera persona les virtuts de la “cervesa gastronòmica” de la primera marca espanyola.

El "blogueram" gaudint del sopar Inèdit al Dos Palillos | Olletadeverdures.cat

El Dos Palillos és un dels restaurants de moda a la ciutat. I no ho és, només, per un bon marquèting -que també. Ho és perquè ofereix una cuina de nivell de clara inspiració assiàtica però amb aires mediterranis. La síntesi podria ser, per dir-ho ràpidament, productes d’aquí tractats amb tècniques d’allà. I tot això ho fa un personatge molt conegut a les altes esferes de la cuina d’avantguarda però molt menys conegut entre públic general: Albert Raurich.

Raurich sol ser presentat com “qui va ser durant molts anys cap de cuina d’El Bulli” fins que va obrir el seu local al Raval el 2008. L’interès per la cuina asiàtica no és només gastronómic, ja que està casat amb la somelier japonesa Tamae Imache -que també exerceix al Dos Palillos. Raurich s’ha fet famós arran de la seva emancipació del Sancta Santorum de la cuina mundial ara fa quatre anys, que li ha permès fugir de l’ombra de l’omnipresent Adrià, i ha rebut força bones crítiques i se l’ha vist per congressos varis.

Els dumplings, el descobriment de la nit. En sóc fan, ara. | Olletadeverdures.cat

La cuina que s’hi ofereix és tant en carta com en menú degustació. Aquest darrer és el que nosaltres vam gaudir, encara que amb una versió especial pensat per maridar amb la cervesa Inèdit. Aixó va condicionar el menú, en el sentit que hi van predominar els tocs àcids i amargosos, amb els quals la Inèdit lliga amb força precisió -tal i com la Tamae ens va anar explicant al llarg de tot el sopar.

No us faré un resum de tot el sopar, perquè van ser 20 entrades (una bona visió global de l’àpat la trobareu a Can Starbase). De fet, vist amb ulls d’aquí, es pot dir que l’estructura del sopar és una menú llarg i estret format per petites tapes. No, no us deixeu dur pel tòpic de “plats grans i raccions petites” que et deixen sense gana. Els plats eren petits, d’acord amb la mida de les raccions, i no et quedes amb gana. I això que servidor de vostès té capacitat estomacal…

Tereyaki d'anguila. Adoro aquest peix, sobretot tan torradet! | Olletadeverdures.cat

Us descataré, com sempre que fem darrerament, els tres plats que més ens van agradar i/o cridar l’atenció. No ha estat fàcil, perquè deixem fora plats com la gamba crua amb oli de te, que ens va fer pensar en les millors gambes que hem menjat mai. O el Shao Lom Pao, una sopa que se serveix dins d’unes bosetes de pasta sensacionals. No va quedar gens enrere el Sunamanu d’algues i moluscos, una amanida que definirem fent servir una metàfora molt explotada en aquest bloc: un glop de mar. Molt de nivell en tots els plats, us ho puc assegurar.

Però per a nosaltres el top 3 van ser -no necessariament per aquest ordre- el Temaki d’anguila brassejada, el Dumpling de llangostins frescos i papada; i la papada ibérica a l’estil cantonés. El primer era d’una potència de sabor impressionant, adictiva. Ens els van ensenyar a fer en directe i combinant diferents vegetals. Molt fan de l’anguila i especialment si està molt tostada, vaig flipar amb aquest plat.

Papada ibèrica a l'estil cantonès. Txist, ei! Fascinant... | Olletadeverdures.cat

Els dumplings van ser el descobriment de la nit. És un dels avantatges de ser un gran desconeixedor de la cuina asiàtica: encara pots endur-te grans alegries a través de troballes inesperades. Simplificant i tirant d’etnocentrisme, són com una mena d’empanades fetes al vapor d’una tendre i suavitat brutals, que contrasten amb el farcit, en aquest cas ters i sabrós. Me n’hauria cruspit una dotzena jo sol. Ja veus! Anaven farcits de llagostins! La meva militància vinarossenca s’hi hauria abocat amb passió!

I una de les estrelles indiscutibles des del meu punt de vista va ser la papada a l’estil cantonès, el plat (aparentment) més senzill de la nit. Em va cridar l’atenció només entrar al restaurant, ja que podíem veure que estaven coent una peça de carn en una brasa que tenia la flama a un metre de la vianda. De tant en tant, l’anaven envernissant amb una pintura oliosa i fosca que li donava un toc brillant. Quan la van posar a taula, després de jugar amb nosaltres i dir-nos que no entrava al menú, vam flipar: dolcenca per salada, cruixent però melosa, exòtica però reconeixible. Buf…

Tot plegat encara tenia més bon gust perquè ho podies veure en directe. Efectivament, el restaurant està organtizat com una barra japonesa que envolta la cuina en forma d’”U”. Vam poder veure al nostre davant com es preparava cada plat i per això vam patir tant de veure la papada i pensar que no la menjaríem. Vam viure per primera vegada aquesta experiència al Koy Shunka, i des de llavors estic convençut que (bona) part de l’experiència d’anar a un restaurant d’influència nipona passa per seure amb vistes a la cuina.

L'espectacle des de la barra. Com no havíem de voler papada??!! | Olletadeverdures.cat

Certament és un lloc molt recomenable, tot i que no està pensat per a anar-hi cada dia si ets d’economia modesta: tot i que pot variar segons el que triis i la beguda (tenen un celler espectacular!), les referències que he trobat diuen que té un preu mitjà entre 60 i 70 euros. És, però, un bon lloc per àpats especials, ja que és petit i pots aconseguir una certa intimitat per la separació entre cadires a la barra.

I ara toca parlar de la Inèdit…
Podria no dir res de la Inèdit, perquè entre el mundillo blocaire tinc certa fama (merescuda) de no tenir gaire bona relació amb aquesta cervesa. Així m’estalviaria un eventual desencontre amb el patrocinador del sopar. Però no sóc d’aquesta mena i he de ser honest; un altre cop. Segueix sense agradar-me especialment i, de la Damm, en prefereixo altres com la nova de blat (Weiss Damm, amb Kissumenja com a gran fan a casa nostra) o l’A.K.Damm, la meva preferida.

No es pot negar, però, que va acompanyar molt bé el sopar. Després d’haver-ho provat, accepto el suggeriment que ens va fer un cop Encantadísimo, per a qui la Inèdit lliga molt bé amb la cuina asiàtica. Especialment en aquest cas, amb un àpat complex pensat per al seu lluiment. Juraria, de fet, que me’n vaig beure una ampolla sencera…

Salut!

Publicat a Encontres gastroblocaires, On hem menjat, Restaurants | 5 comentaris »