Amanida de patates Feniciana

diumenge, 17/07/2016 (Massitet)

El meu fillol és un personatge -en el bon sentit del terme- que ja ha aparegut per aquí. És aquell llepafils que s’inventa receptes del seu gust perquè amb prou feines li agraden mitja dotzena d’ingredients i una desena de combinacions. És aquell amant de la rutina gastronòmica que té una dotzena de restaurants fitxats i sempre que hi va demana els mateixos plats.

Òbviament, quan ve a Barcelona aplica el mateix criteri: a força d’haver de menjar, l’hem dut a una dotzena de llocs i sempre que passa per casa del padrí hem d’anar a menjar a alguns del llocs que té controlats i sempre hi demana el mateix. Un dels seus llocs favorits  Barcelona era el recentment tancat restaurant libanés Feniciana, germà sofisticat del Fenicia -tots dos al Passeig de Sant Antoni, a Sants. Resulta que un dels gustos del noi són les espècies, en especial el curri. I clar, la cuina de les ribes sud i oriental de la Mediterrània li semblen sensacionals. Així que el Liban és una mena d’Ítaca culinària.

IMG_4955.JPG

Fresques, lleugeres i saboroses- Què voleu més, amb la calor que fa?! | Olletadeverdures.cat

Allà va provar el plat que avui compartim amb vosaltres. Li va agradar tant, que li va demanar a sa mare que l’aprengués a fer per poder gaudir-lo a casa seva a Vinaròs. El darrer cop que el xaval va estar per aquí vam anar a sopar al Fenicia -fan les receptes que feien al Feniciana- i, la veritat ens va encantar. És una amanida de patata freda amanida amb all, menta i julivert. Un plat fresc i lleuger que ens sembla fantàstic per a l’estiu o per fer quan tens convidats a casa -de fet, és un disc força solicitat a casa ma germana…

La recepta no pot ser més sencilla. Bolliu o coeu al forn unes petates amb pell. Mentrestant, feu una picada amb all, menta, julivert i oli d’oliva verge extra. Quan les patates estiguin fredes, les peleu i les amaniu generosament amb la picada. En l’amaniment està la clau i el toc personal. Per exemple, ma germana ha acabat eliminant el julivert i la fa amb molta menta. Mun fillol la prefereix ben carregada d’alls. A nosaltres ens agrada menys picant i amb tanta menta com julivert -li dóna un toc herbaci que ens encanta.

Les patates que veieu a la foto les vam fer acompanyades d’unes aletes de pollastre rostides a la llimona, però poden acompanyar qualsevol plat. Fins i tot les hem dutes a la platja per a un dinar informal i un punt diferent. En tot cas, una amanida ideal per a dies de calor i poca gana.

Salut!

Adéu, Àtica!

dimarts, 17/05/2016 (Massitet)

El passat dissabte 30 d’abril, l’Àtica Restaurant va tancar les seves portes. Després de 12 anys alegrant la vida a la gent de Sants -i de bona part de Barcelona, que hi peregrinaven amb devoció-, Borja i Marian han baixat la persiana per darrer cop per començar un nou projecte al seu poble, Esparraguera. La nit abans, però, van oferir un sopar de comiat amb una carta especial amb els grans èxits de la casa.

Per a sort nostra i, en especial, de los nostres papil·les gustatives, Borja i Marian ens consideren de casa. Així que vam ser uns dels agraciats amb una taula per aquest darrer àpat. La veritat és que ens va fer molta il·lusió, el seu missatget. Aquí l’estima és mútua: des de fa anys tenim molt bona relació amb tots dos i per nosaltres l’Àtica era gairebé un racó més del nostre pis; un lloc on estàs còmode i a gust i on saps que només poden ocórrer coses bones. Ara el nostre pis és més petit. I la nostra dieta més pobreta…

IMG_4849.JPG

Tartar de salmó. Justificarà una excursió a Esparraguera | Olletadeverdures.cat

Així que res, allà ens teníeu el divendres 29 d’abril, amb una barreja de tristor pel tancament i d’alegria per saber que Borja i Marian viurien millor i treballarien encara millor en un restaurant nou de trinca a Esparreguera. Ara bé, tot sigui dit: la tristor va marxar ben aviat. Concretament, quan va arribar el primer plat a taula.

La carta tenia el milloret del 12 anys d’història de l’Àtica: l’ostra amb escabetx suau, (el força reçent) cremòs de formatge de Mas Alba, el carpacció de gamba o els callos amb ou ferrat. Nosaltres, però, vam optar pels plats que tantes bones endrapades ens van regalar. Vam obrir amb croquetes de porc ibèric i ceps (cruixents+cremoses+potentíssimes de sabor; vam repetir), una burrata amb tàrtar de tomàquet (quant de pa hi vam sucar!), uns canelons de rostit i foie (per l’amor de Déu!!!) i un imprescinsible tartar de salmó amb crema d’alberginia fumada (hem après a fer les dues coses i a casa apareixen molt sovint).

IMG_4857.JPG

La galta que, no m’estranya gens, els ha fet guanyar tants diners… | Olletadeverdures.cat

Fins aquí la part d’entrants, a compartir. A partir d’aquí, ja ens vam posar més seriosos i vam pactar: jo la meva galta de vedella rostida; Kissumenja, els seus peus de porc sense feina. Plats mítics de la casa. Amb el sentit de l’humor que els caracteritza, a la carta del darrer dia hi havia una nota al costat dels dos plats: “la que ens ha fet guanyar tants diners” per referir-se a la galta; i “el que ens pagarà el nou local” per referir-se al peu. Es veu que no som els únics que hem sabut apreciar la bona cuina que hi ha en tots dos plats. Imprescindibles.

De postres, un tast de tres elaboracions que ens hem atipat de menjar perquè els hem demanat molt, sobretot el primer: pastís de formatge, pa amb oli i xocolata i coca de vidre anisada. Llástima que la foto no sortís bé del tot, perquè són plats que il·lustren bé què és (era…) l’Àtica: el primer, servit en vas era una crema suau de formatge coronada de galeta triturada; el segon, una quenelle de crema de xocolata amargosa damunt d’una torrada amb sal i oli. Tradició i toc gamberro.

IMG_4860.JPG

Els peus de porc que justificaran una excursió a Esparraguera | Olletadeverdures.cat

Va ser un sopar excel·lent, com sempre. Encara que els més antics de la casa vam trobar a faltar un plat estrella que en el seu moment va ajudar l’Àtica a fer-se un lloc en el mapa gastro de Barcelona: la coca de sardines marinades amb festucs i cabell d’àngel. De fet, nosaltres som fans de l’Àtica perquè hi vam fer cap per primer cop buscant aquest plat, ressenyat amb entusiasme pel sempre exigent Pau Arenós. Borja, però, ja n’està fins al gorro de la ditxosa coca de sardina. Com si no tingués altres plats ben bons!! 😀

Trobarem a faltar l’Àtica, clar que sí. D’una cuina ben feta i original no te’n canses mai. A més, nosaltres hi hem fet força vida, allà. Hi hem menjat més d’un cop i l’hem omplert de blogaires, hi hem fet cursos de cuina i n’hem tret receptes que ara són clàssiques de casa nostra: la temporada de carxofes sempre s’obre i es tanca amb la recepta de Borja per rostir-les i a Kissumenja només li agrada la seva amanida russa. D’una cuina petita i d’un cuiner amb molt d’ofici -mireu el vídeo: ho entendreu de cop- han sortit coses enormes i molt personals.

Clar, que els trobarem a faltar. Però a mitja hora d’Hispano Igualadina hi haurà un nou lloc on peregrinar. L’Àtica ha mort. Llarga vida al Set Culleres! :-)

Salut!

Costella de porc rostida amb castanyes

diumenge, 29/11/2015 (Massitet)

La costella de porc cuinada sencera ha arribat tard a la meva vida, però hi ha arribat amb força i per a quedar-s’hi. A Ca Massita mai s’havia guisat en una peça i vaig haver de venir a Barcelona a estudiar per descobrir-la. Algun restaurant -no recordo quin- va ser el primer lloc on la vaig menjar i em va semblar la mar d’exòtic. Després, tafanejant, vaig descobrir que era un plat tradicional: fins i tot surt al Corpus de la cuina catalana, com aquesta recepta que tant ens va agradar. Des de llavors, l’he cuinat diverses vegades.

Estava escrit, doncs, que quan arribéssim al més d’octubre de 2015 en menjaríem algun dia. La raó? Una mica rebuscada però en el fons molt senzilla: és una de les receptes que sortia al calendari gastronòmic de l’Escuracassoles. Si no el coneixeu, és un projecte ben xulo que combina un receptari fàcil i assequible amb un calendari. A mi, despistat de mena, em va la mar de bé: la recepta que proposen per cada setmana és de temporada i la podràs fer segur! Hé! 😉

 

IMG_4692.JPG

Una costella de porc daurada i cruixent i unes castanyes mantegoses i perfumades. Nyam! | Olletadeverdures.cat

El projecte és clarament col·laboratiu: les receptes les recullen de blocaires que les proposen per ser incloses al calendari. La que us expliquem avui surt de receptes.cat i ens tenia guanyats d’entrada als dos olletos: a mi per la costella sencera i a Kissumenja pel simple fer de ser porc i per les castanyes. Fans dels ingredients i combinació original. Què podia sortir malament? Doncs res, per això la compartim amb vosaltres. Ingredients per a dues persones (i que donen per una bona entaulada, eh?):

750 grams costella de porc sencera

150 grams de castanyes pelades i bollides

25 grams de mantega

1/2 de brou de verdura

Tres culleradetes d’una barreja de llorer, farigola i orenga tot picat

Oli d’oliva verge extra

All i julivert

La recepta és la mar de senzilla, cosa que als meus ulls la fa encara més atractiva. Agafem les herbes i les barregem amb una mica d’oli i un bon polsim de sal. Agaferem aquest ungüent meravellós i li farem un massatge a la costella. Amb carinyo i força, que volem que la carn agafi tota la substància. Poseu la carn a la safata del forn i li llenceu per sobre el brou, amb suavitat: no volem que aparti les herbes. Uns 40 minuts a 180 graus.

Mentre, agafeu les castanyes que ja haureu bollit, pelat (la mare que les va parir: com costen de pelar! Argh!) i deixar refredar. Les saltem en una paella amb la mantega i quan ja trobeu que estan li llenceu un bon grapat de julivert per sobre.

La recepta original diu que ara ja podeu emplatar les dues coses i portar-ho a taula. Però nosaltres vam fer una cosa una mica per accident. Resulta que vaig decidir que volia fer la foto de la recepta a la safata, perquè al plat no m’agradava. Així que vaig posar les castanyes a un costat, com veieu a la imatge. Les punyeteres es van impregnar le poc brou que quedava barrejat amb el suc de la carn i van quedar es-pec-ta-cu-lars!

De fet, una de les coses que més ens va agradar de la recepta era la seva versatilitat. Per dues bandes. Primer, perquè la costella -tot i ser tan simple- quedava boníssima. Per tant, es pot preparar igual i acompanyar-la amb altres productes. Seguint en la línia tardoral, a mi se m’han acudit uns talls de moniato rostit al forn o una crema de carabassa. Fins i tot uns naps rostits, per allò de seguir en la línia original i un pèl diferent.

Pel que fa a les castenyes, ens va semblar que donavem joc per acompanyar qualsevol plat de carn, sigui rostida o fins i tot senzillament a la graella. Me les imagino amb un pollastre rostit amb poques herbes i verdures. Kissumenja va aportar la idea d’un conill rostit, una carn que li agrada molt. No trigara gaire a caure, aquesta recepta. 😉

Ja veieu: a la cosa se li pot treure molt de suc. De fet, tant de suc que més que una recepta en tens tres. Tasteu-ho, ja veureu com també acabareu veient-la com un 3-en-1!

Salut!

Timbal de patata, brandada i pebrots del piquillo

diumenge, 13/09/2015 (Massitet)

La setmana passada vaig pujar una foto a Facebook d’una recepta que vaig improvisar amb quatre coses que tenia per la nevera. És la típica foto que puges per a donar-li vidilla a la pàgina del bloc i sense cap altra pretensió que compartir una combinació que ha sortit encertada sense ser res extraordinari. Però la cosa va triomfar: un munt de visionats, un bon grapat de likes i, a més, una lectora ens va demanar que pugéssim la recepta al bloc. Encara una altra ens va fer una pregunta sobre com estava cuinada. Resultat de tot plegat: post sobre una recepta improvisada a petició dels nostres lectors. Que als lectors se’ls ha de tenir contents! 😛

A veure, la cosa és molt senzilla i parteix d’un petit problema: vaig comprar un pot de pebrots del piquillo per farcir-los de brandada. Però quan vaig obrir el pot, la majoria estaven una mica massa tous i es trencaven molt fàcilment. Així que ho vaig haver de salvar d’alguna manera. És així com va sortir el timbal de patata amb brandada de bacallà, piquillos, picada d’all i julivert i olivada negra. Ingredients per a la típica parella sense fills:

400 grams de patata

250 grams de brandada de bacallà

100 grams (aprox) de tires de pebrots del piquillo (aquí som molt fans dels de Pedro Luís)

Picada d’all i jluivert

Olivada negra

Sal i oli d’oliva verge extra

FullSizeRender.jpg

De vegades encertes, barrejant les coses que tens per la nevera… | Olletadeverdures.cat

Posem la patata bullir ja tallada a daus. Un cop en Borja, cuiner de l’Àtica Restaurant, em va explicar que si es comença a bollir amb aigua freda el puré surt millor. O així ho vaig entendre i així ho faig. A mi com més m’agrada és fet amb tenedor (no gaire fi) i només amb oli d’oliva i sal (sense mantega). El fem i el reservem, perquè el plat és fred.

Mentrestant podem aprofitar per fer la picada tradicional d’all i julivert i per batre una mica la brandada per esponjar-la. La que jo vaig comprar era una mica massa espessa per a com jo la volia i la vaig batre una mica amb un rajolí extra d’oli d’oliva. Posem a escórrer les tires de pebrot, que les volem sense gaire aigua.

I ja podem muntar el plat. Nosaltres vam fer servir un motllo, com podeu veure a la foto. Base de patata i a sobre la brandada. Treiem el motllo i hi posem a sobre les tires de pebrot, una petita cullerada d’olivada (a nosaltres ens encanta aquesta, dolça) i una culleradeta de picada d’all i julivert. És el suc verd que es veu a la base del plat.

La veritat és que va quedar molt bona. Això sí: és un plat contundent. Amb el de la foto vam dinar i vam acabar més que tips! De fet, la propera vegada que la farem (perquè sí, repetirem) posarem menys patata (uns 300 grams) i mantindrem la mida de bacallà. No només per a que sigui més llaugera; també per a que es noti més el gust del bacallà, que ens agrada molt. Així mateix, farem una prova sense picada d’all i julivert. O la posarem amb moooooooolta cura, perquè si no controles domina el plat de seguida. I no: el que mola és el gust de patata, brandada i piquillo. De fet, la picada i l’olivada la vam posar per donar-li un plus al plat, més color, més contrastos.

Com veieu, és un plat sense cap complicació ni cap misteri. Però és d’aquells plats que combinen sabors coneguts i bones que lliguen bé i donen un plus un cop combinats. Ja ens direu què us sembla, si la feu… :-)

Salut!

 

Currywürst

dijous, 13/08/2015 (Massitet)

Aquest agost hem passat unes dies a Berlín, una ciutat que teníem moltes ganes de visitar perquè tenia una característica molt especial: tothom que coneixem i que hi ha estat n’ha tornat enamorat tot i ser persones mooooooolt diferents. Alguna virtut ha de tenir un lloc que genera tant de consens, n0? Total, que cap allà que hi hem anat.

No ha estat un viatge gastronòmic i no ens hem dedicat a investigar i llegir com sí que ho vam fer quan vam anar a Baden-Württemberg fa uns anys. Així  hem menjat el que ens hem trobat tot seguint les indicacions que alguns amics afeccionats a la bona teca i que ja han visitat Berlín ens van fer arribar. I, casualment, aquí també hi va haver un elevadíssim consens: “No pudeu marxar de Berlín sense menjar un currywürst en una paredeta del carrer”.

Resulta que el currywürst és una mena de plat nacional berlinés. Surt a totes les guies de la ciutat i els locals i paradetes al carrer (anomemandes Imbiss) n’omplen els carrers. No hi ha mercat o fira que no tingui la seva paredeta de salsitxes amb salsa picant amb curry. Té, fins i tot, una història oficial i que hem trobat ben xula.

 

Currywürst.jpg

Currywürst menjat dempeus a Bergmanstrasse, a Kreuzberg. Bo! | Olletadeverdures.cat

 

Diu aquesta història que la recepta va nàixer al Berlín ocupat de la postguerra mundial. Corria 1949 quan la senyora Hertha Heuwer va intercanviar uns licors casolans que tenia per casa per ketchup i curry (alguns diuen que salsa Worcestershire) amb els soldats britànics que ocupaven la seva part de ciutat. La intenció primera era enriquir i variar la dieta de la seva familia en plena penuria, però resulta que la senyora Heuwer era una emprenedora avant la lettre i va muntar una paredeta per vendre -primer als militars, després a tothom- les salsitxes que havia amanit amb els dos ingredients que havia bescamviat amb els ocupants. En certa forma i fins a cert punt ens ha recordat al naixement de l’apple crumble, fill de l’escasedat a la postguerra londinenca.

A partir d’aquí començar una història d’èxit immediat d’una paradeta que en els seus millors moments van portar Hertha a vendre 10.000 salsitxes a la setmana i a patentar la salsa el 1951, que es deia Chillup. Ara és una mena d’institució social, el fastfood local: es sol menjar de peu, tallada a rodantxes i ben mullada de salsa. per facilitar-ne l’endrapada i amb una forquilla especial que originàriament era de fusta o cartró. De fet, és la -ara- habitual forquilla de tres dents, que sembla s’inventà a Berlín al voltant del currywürst. El lloc més famós ara per menjar-ne és el Konnopke’s Imbiss, a l’antic Berlín Oriental. Per cert, que en aquesta part de la ciutat és (era) diferent: les salsitxes eren més toves perquè es feien sense pell, ja que a l’Alemanya Oriental no hi havia el material necessari per fer-ne. Quines coses, oi?

Com en tots els plats nacionals, hi ha certa controversia al seu voltant. N’hem trobat dues. La primera, sobre la salsa: si la base és (només) ketchup amanit amb força curry i altres espècies o és una salsa de tomàquet amb Worcestershire amb curry i altres espècies. Alguns fins i tot diuen que l’original portava ceba sofregida picada molt petita Als anys noranta es va aixecar una segona polèmica perquè un autor deia -aixó sí, sense proves, que l’invent havia tingut lloc a Hamburg i dos anys abans. Ja veieu: menjar un currywürst no és menjar qualsevol cosa… 😉

Més enllà de la salsitxa picant
No només de currywürst viuen els berlinesos, encara que a jutjar per la quantitat de locals i paradetes que en vénen ha de ser necessàriament una vianda bàsica per a aquesta gent. També s’ha de tastar la cuina turca. O, per ser més precisos, de l’Orient Mitjà. Aquesta també va ser una recomenació força estesa: aneu a algun restaurant d’aquesta mena perquè allà hi ha molt bon nivell degut a la gran comunitat migrada des de l’Orient Mitjà i en especial de l’actual Turquia. També hi havia consens sobre el lloc on fer-ho: al barri de Kreuzberg, també conegut com a… Barri turc.

DSC_3588.JPG

A Berlín trobareu cuina de l’Orient Mitjà més rica que la que trobem a quí | Olletadeverdures.cat

De fet, ens ho vam pendre tan seriosament que vam llogar un apartament en aquesta part de la ciutat i vam fer el que s’ha de fer en aquests casos: preguntar-li a la llogatera on s’ha de menjar. I entre un munt de restaurants de diversa mena ens va recomenar el que ells ens va dir que era el seu favorit: Knofi.

Resulta que el Knofi arrenca el 1986 i és un restaurant força valorat a la ciutat i la seva botiga annexa és coneguda com un lloc on trobar productes difícils d’aconseguir . Vam sopar molt bé i molt barat (25 euros dues persones) a base de tres raccions de cuina creativa d’arrel oriental i un clàssic tahine de corder ben bo. Una miradeta per la botiga i ens vam poder fer una idea de com agrada aquesta oferta als alemanys-de-més-antiguitat: omplien ells sols el local. És curiós: sembla com si un fi fil de curry relligués la història gastronòmica recent de la ciutat. No trobeu?

La veritat és que Kreuzberg mereix una bona visita. Té fama de vida bohèmia de la Orienstrasse i Bergmannstrasse hi competeix. A nosaltres personalment ens va agradar més la segona, on teníem el pis i on hi ha el Knofi. És més peatonal i amb voreres més amples, cosa que la fa més viva (terrasses a patades) i més patejable. A més, hi ha el Markthalle am Marheinekeplatz, un mercat de mitjans del segle XIX que ara s’ha especialitzat en productes de la regió, la majoria dels qualsbio. Hi ha paradetes per menjar i també una mostra de diverses cuines (sobretot, la ja sabuda turca i la també molt present italiana). En dissabte i diumenge fan un mercat de productes frescos que és una petita joia. També val la pena el mercat turc (exacte!) que fan els divendres a Maybufacher Strasse i que permet observar amb claredat la potència d’aquesta comunitat a la ciutat.

DSC_3460.JPG

Part (sí, part!) de les salsitxes que es poden trobar al KaDeWe | Olletadeverdures.cat

Com que som de bona vida, no ens podem estar de recomenar-vos una visita a la planta gourmet del centre comercial KaDeWe. Ens en va parlar per primera vegada la nostra amiga Teresa -gran fan i visitadora de Berlín- i des de llavors era una mena de mite. Productes alemanys de qualitat i també de tot arreu. Aquí ens vam proveïr de salsitxes artesanes i dels millors cogombrets agredolços del món, a més de mostassa tradicional i una crema de curry que ens van alegrar el primer sopar a la ciutat. Una meca per als gastròpodes!

Hi ha una pastisseria que talla la respiració -que bons són els pastissos de fruites del bosc germànics!-, vins de tot el país de tota gama de preus i una mostra de cerveses força àmplia.  Hi trobareu també un munt de petits gastrobars per provar els productes que hi podeu comprar. Aquest centre comercial es va fer famós perquè el seu cartell lluminós es veia des de la banda oriental de la ciutat quan hi havia el mur i per a molts ciutadans de la banda comunista poder anar a comprar-hi va esdevenir una mena de símbol d’una vida millor. Molts, diuen, hi van anar a passejar el mateix dia que va caure el mur.

I si sou llèpols i en especial fans de la xocolata, a la Gerdarmenmarkt Platz hi ha la xocolateria Fassbender and Rausch, la més famosa de Berlín per les esves esculptures de xocolata i pel bon nivell dels seus productes. Amb aparença de joieria, no us deixeu impressionar per la catifa vermella que hi ha a la porta: s’hi pot comprar, tot i no ser barata. A més, la plaça on està és una de les visites obligades de la ciutat. Preciosa i amb un història de guerres però també de tolerància digna de ser escoltada.

DSC_3567.JPG

Eixe garró per tapar el foradet que ens queda! Ep, que és per compartir, eh? 😛 | Olletadeverdures.cat

Si amb tot això no n’heu tingut prou, sempre podeu tapar eixe raconet buit de l’estòmec amb un braó de porc! Plat habitual de centreeuropa –aquest de Praga ens va flipar!– aquí el serveixen bollit (també pot ser rostit) amb chucrut i un puré de patata descomunal. El vam menjar a Nikolaiviertel, el barri més antic de la ciutat i on trobareu una taberna antiga anomenada Zum Nussbaum gens cara i força correcta. De cuina alemanya ens van parlar molt bé del Yorcksschloessen, que a més es un local de jazz i blues fantàstic. No vam tenir temps de provar-lo, però.

I ja està. Això és el més destacables del que hem menjat per Berlín. Res ordenat ni glamurós. Però ei, cosa bona i disfutable, de debò. 😉

Salut!

 

P.S.: Només un parell de recomenacions finals:

A.- Hi ha una molt bona manera d’entrar a la ciutat i és amb les visites guiades gratuïtes (sí, gratuïtes) de Sandemans New Europe. Una empresa de guies que va diversos tours però que en té un que és de franc i que només es paga al final el que un vol. De debò: són bones i els guies us ajuden en tot un cop acabada la visita pactada. Si podeu, pilleu a Laura. 😉

B.- Si hi esteu en cap de setmana, reserveu-vos una estona per passar-vos pel Mauerpak Flohmarket. Com diria el poeta: “Váis a flipar! Palabra!”

Somiar (bones) truites a Igualada

dijous, 30/07/2015 (Massitet)

Tenir bons amics repartits per tot el país és un bé de Déu quan ets afeccionat a la cuina i a la gastronomia. Bé, imagino que també deu passar amb altres facetes, però la veritat és que quan t’agrada menjar bé és una meravella: t’ajuda a tenir antenes posades per molts llocs i conèixer ofertes que d’altra banda no coneixeries. O que descobriries quan ja és molt famós i ha sortit als mitjans de comunicació més generalistes. Per això no ho vam dubtar gaire quan Gemma un dia ens va dir: “heu de venir a Igualada al Somiatruites.

El Somiatruites és un espai espectacular. Doneu-li un cop d’ull al web: una antiga adoberia de pell al bell mig del barri del Rec d’Igualada, epicentre històric de la capital tèxtil que encara es resisteix a deixar de ser-ho. L’edifici ha estat rehabilitat per Xavi Andrés, arquitecte, director de l’espai i cap de sala. S’han mantingut l’obra vista de l’edifici i s’han afegit tocs de fusta i metall rovellat que li dóna un toc postindustrial càlid i acollidor  tot l’enorme superfície i l’estructura diàfana. Per mantenir vincles amb l’antic ús de l’espai, el sostre està cobert de peces de cuir, la pell adobada que abans es fabricava al local.

Per mi, l’edifici és una mica la metàfora del plantejament del local: un base antiga, tradicional, però que ja no ho sembla per les modificacions que s’hi han afegit a sobre. Un cop d’ull a la carta confirma ràpidament aquesta impressió i quan comences a menjar, la cosa queda clara del tot.

IMG_4343.JPG

Arrancada forta per evitar confucions: això és una Vichysoisse segons els somiatruites d’Igualada… | Olletadeverdures.cat

La veritat és que nosaltres ens vam pegar una fartàGemma coneix als responsables  i ens van voler fer una petita demostració del milloret de la casa. I nosaltres, clar, ens vam deixar dur… 😉 Així que vam decidir compartir els primers aconsellats per Xavi i guiats per la carta, que només de llegir-la ja donava molt bones idees per tirar. Aquí podeu veure totes les fotos dels plats.

Vam fer ceba farcida d’escalivada amb anxoves, olivada i mató sobre coulies de tomàquet (jo la vaig trobar brutal), Amanida de maduixa, pinya, salsa rosa i llangostins cruixents (clàssic revisitat efectiu i resultón), Bloody Mary de sindria i broqueta de pop (jugant amb la presentació i els constrastos), pa xinès amb pilota i carn d’olla (Kissumenja encara saliva ara quan els recorda; brutals) i unes croquetes de rostit molt bones. Ara, el gran guanyador dels entrants fou la Vieira amb vichissoise oriental freda i poma àcida: la crema freda de coco i el contrast dolç-acid, cruixent-liquid-carnós ens va encantar. Ara bé, és cert que no va generar consens i alguns comensals amb prou feines el van tastar. I nosaltes ben conents! hehehe

De segons vam triar tres arrossos que fan. Resulta que són un dels plats estrella de la casa i pel que vam veure també il·lustren força bé aquesta mescla de tradició i innovació. El més clàssic, correcte però sense emocionar, era un arròs mariner de vieira i llagostins. El pobre va quedar en un discret tercer pla comparat amb un catxondíssim arròs carbonara amb fals ou ferrat de parmesà (sí, com el plat de pasta per amb arròs, boníssim) i el magnífic arròs venere amb crema de formatge blau i polp. Anàvem avisat, que era boníssims. Però ens va sorprendre molt: sense dubte, un dels arrosos més originals i gustosos que hem provat mai. I ho diu un valencià, eh??!! 😛

IMG_4374.JPG

Un arròs realment espectacular. I molt equilibrat malgrat la potència del formatge blau. Molt gran | Olletadeverdures.cat

Ara bé, ens vam organitzar per poder tastar gairebé tota la carta. Dos que ja repetien es van agenciar el secret ibèric amb pasta caccerece a la salsa cafè París. No m’estranya, que el demenéssin! Junt amb l’arròs venere, del milloret dels segons. Original, subtil però poc gustós el llom de bacallà amb fonoll, poma àcida i tatziky de remolatxa. Nou a la carta, potser li faltava una mica de rodatge. I espectacular el menú infantil que es va arrear el petit de la cosa: quina hamburguesa de Calaf amb ou ferrat i samfaina rústica!

Les postres van ser una autèntica bogeria. Xavi tenia ganes que els tastéssim tots i, encara que ja estàvem força tips,  va treure tots els de la carta per a que féssim una mena de tast-degustació: arròs amb llet de coco i mango (refrescant i desconcertant, bona), El meló amb sorbet de llimona i llima (fantàstic, el vam agrair molt!), el trifàssic de Bayleys, xocolata, nata i baileys amb borwnie i un molt encertat pastís de formatge i fruits vermells amb forma d’ou ferrat (ens va agradar molt, aquest). Ara, el guanyador va ser la crema de nutella, un foundant amb gust d´ídem. Sensacional.

IMG_4378.JPG

Aquesta gent tenen bona mà, amb les postres. I les aprofiten per deixar anar la seva imaginació i (evident) esperit juganer… | Olletadeverdures.cat

Per acompanyar el dinar vam apostar per una garnatxa blanca de la Terra Alta, uns vins dels quals som molt fans darrerament. El millor del cas és que no el vam triar nosaltres, sinó un dels comensals que té un familiar que es dedica al comerç del vi. Frisach, es deia el vinet: ecològic, era molt fàcil de beure però elegant al mateix temps. Fruita per un tub que acompanyava molt bé. 1 ampolla cada dos, ens vam fotre! Tot aixó que us he explicat ens va costar uns 40€ per cap amb vi . He calculat el preu a ull perquè als postres ens van convidar. Sense, vam sortir a 35. Un preu que, vist el nivell i qualitat de la cuina, em va semblar més que bo.

El nivellàs s’entèn de cop quan saps qui hi ha al darrera de la part gastro: David Andrés és el segon de Jordi Cruz a l’Àbac (dues estrelles Michelin) i al febrer de 2015 va ser declarat el millor cuiner menor de 30 anys de la península Ibèrica al primer San Pellegrino Young Chef i li obrí les portes a la final mundial. Si voleu entendre de què va la seva cuina, mireu aquest post on explica la recepta que va dur a la final i que té, entre altres coses, una ceba al caliu cremada. Un jove prodigi sense por ni manies, vaja. Especialment si es té en compte que als 20 anys encara estudiava arquitectura i que va ser jugador de hockey professional. I aquí aprofito per col·locar-vos un spolier: al Somiatruites es poden provar coses semblants a les que es troben a l’Àbac!

La veritat és que em va semblar una aposta força arriscada. Especialment quan vaig veure que no estàvem només en un restaurant, sinó en una proposta d’espai cultural obert a la ciutat. L’espai diàfan està dissenyat per ser polivalent, amb taules que s’eleven amb sistemes de politges i deixar lloc per concerts, exposicions, xarrades i classes de l’Escola del somiatruites, un projecte ben xulo que busca apropar la cuina als nens. Tot plegat, al mig d’Igualada, una ciutat de menys de 40.000 habitants i que ha patit i encara pateix una reconversió industrial del tèxtil, la seva font de riquesa històrica.

Ho vaig entendre millor quan li vaig preguntar a Gemma pel nom del restaurant: “És diu somiatruites perquè ho són. I per la cançó de n’Albert Pla, que els agrada molt”. Clar, una gent que li agrada el Pla i que es consideren a ells mateixos uns somiatruites no estan per deixar-se dur per tonteries. I jo que me n’alegro: que segueixin somiant truites tant bones, que jo vull seguir venint a menjar-ne!

Salut!

El cuscús de la Rosa

dimecres, 15/07/2015 (Kissumenja)

Una de les poques coses que m’agrada de ser interina i estar cada curs en una escola diferent és que de totes elles m’he emportat alguna amistat. En un d’aquests sopars que faig amb les amigues trobades pel camí laboral, una d’elles va fer un cuscús que em va semblar molt bo i li’n vaig demanar la recepta. No hi havia pensat mai més i l’altre dia, intentant fer neteja de tot el correu acumulat, la vaig retrobar i, mare com passa el temps!, fa quatre anys que tinc pendent aquest post!!!

De receptes de cuscús n’hi ha moltes, ho sé, però aquest és especial perquè és el de la Rosa. A més, ara que fa tanta calor no està mal recordar un plat fresc com aquest.

Piquem ben petit cogombre, pastanaga, ceba i qualsevol altra verdura que posaríeu en una amanida i també ratllem uns quants tomàquets. La Rosa ho fa a ull, però el que sí em va dir és que hi ha d’haver força més quantitat de tomàquet que de la resta de verdures. Ah, i no oblidem d’afegir-hi menta! Aquí hi afegim el cuscús que ja hem bullit.

Espremem dues taronges i barregem el suc amb una mica de sal i oli. Ho afegim a la resta i es deixa reposar. I ja està!

Una recepta tan senzilla que a mi no em va quedar ni tan fresca, ni tan saborosa com a ella. Coses de ser Kissumenja, què hi farem… I sí, m’heu enganxat: no era tant per la recepta sinó per ensenyar la nova adquisició al pis. Oi que és una taula molt bonica? 😉

P.S.: Fa tant de temps que no publico res, que la mida i el lloc de la foto és el millor que he aconseguit després d’estar barallant-m’hi mitja hora…

Fonda Xesc: cuina d’altura

dijous, 4/06/2015 (Massitet)

Fa un grapat d’anys -exactament 10- em va caure a les mans un llibre escrit per Pau Arenós que es diu Deixa’t guiar. El nou estil de menjar a Barcelona i Catalunya. Com explica el seu autor, es tracta d’un llibre intensiu que volia ser una guia no exhaustiva que parla sobretot “dels joves, dels cuiners d’última generació, aquelles que construeixen el nou espai gastronòmic” que llavors, en ple boom gastronòmic (i econòmic) del país estaven bastint una nova cuina catalana.

Aquest llibre, que vaig devorar amb fruïció tot i ser en el fons una guia de restaurants, ha estat des de llavors un dossier de pistes per a nosaltres. Una font on anar a buscar quan ja no saps exactament on anar o vols saber “què diu l’Arenós”. De fet, aquest llibre ha estat per nosaltres una guia cap grans moments de bona cuina i és sobre el que es basteix bona part del nostre reconeixement cap a aquest periodista i crític gastronòmic.

DSC_3162.JPG

El Ripollés al plat i el menjador al bell mig del Ripollés, tu! | Olletadeverdures.cat

Quan el vaig llegit per primer cop, a molts llocs no ens podíem plantejar anar-hi. No només pel preu del restaurants, sinó perquè molts eren de fora de Barcelona i no s’hi arribava en transport públic. Així que la llista de llocs pendents era enorme. Una de les primeres posicions l’ocupava la Fonda Xesc (Gombrèn, Ripollès).

Ara no és que lliguem els gossos amb llangonisses, però molts de vosaltres ja sabeu que ens agrada estalviar per anar a celebrar el nostre aniversari de parella sopant en un estrella Michelín. I, des de fa un parell anys, passant la nit a la vila o ciutat on està el restaurant. Així que enguany ho teníem força clar: cap al Ripollès a conèixer la cuina de Xesc Rovira!

IMG_4267.JPG

Els aperitius ja apuntaven que seria una gran nit…. | Olletadeverdures.cat

Explica Arenós al llibre en qüestió que a les receptes de Rovira “sempre hi surt el Ripollès en convivència amb altres mons“. En algunes entrevistes que li hem llegit, el propi xef diu que és una cuina tradicional -que aprengué cuinant amb sa mare a la fonda- “actualitzada” però amb un forta atenció al producte i sense excés de tècniques. També diu el xef que li encanten les sopes i les cremes. Arenós també comenta que al mestre cuiner li agrada passejar pel Ripollès i tornar carregat d’herbes que passaran per les seves mans. No podem estar més d’acord amb tot això que acabem de dir. De fet, i des del nostre punt de vista, aquest paràgraf és una descripció força acurada del que menjareu si pugeu a Gombrèn.

Nosaltres vam fer el menú degustació curt, que consisteix en tres aperitius i sis plats. Primer comentari: nivell general alt amb cap pujada ni baixada de nivell remarcable entre plats. Una regularitat remarcable i que darrerament no hem trobat en altres menús degustació que hem tastat. De mèrit.

IMG_4277.JPG

L’ostra que ens va seduir. Equilibrat però gustós al mateix temps. Bravo. | Olletadeverdures.cat

Això no vol dir que no hi hagués plats que ens agradessin més o menys, es clar que no. Per exemple, dels aperitius vam xalar molt amb la broqueta de col, botifarra i maionesa fumada. Però la croqueta de coliflor, ametlla i gingebre no es quedava curta. El flam de safrà i taronja, correcte, apuntava maneres en la mescla de sabors ingredients poc cuinats junts. Literalment emocionant la sopa de moixernons i alls tendres, suau però gustosa, terrosa però cremosa. Oh.

Hem dit que la cosa anava de cremes,  de barrejar Ripollès i altres mons, d’amanir amb herbes aromàtiques.  Heus aquí un plat que ho mostra: api, ostra, fonoll i gingebre. Sensacional. Ens n’haguéssim menjat un altre: fresc, equilibrat, amb tres ostres que endrapaves d’un solt mos. Dada de context per a qui no es coneix: les ostres no ens entusiasmen, precisament. Chapeau, xef!

IMG_4278.JPG

Mar i muntanya amb espardenyes i cansalada. Mereix una excursió. | Olletadeverdures.cat

Les verdures de primavera, espardenyes i cansalada van ser un altre dels grans triomfadors de la nit: jo només resava per a que no s’acabés: una guerra de sabor entre la cansalada i les espardenyes que només coneixia la treva quan apareixien unes verdures cruixents i netejadores. Més que correcte el llobarro amb romesco, espàrrec, pistatxo, vinagre i estragó. Un peix que no t’esperes al mig del Pirineu però que parla amb claredat de les voluntat de la Fonda de traspassar les valls on s’assenta.

Paraules majors el cabrit de Vallfogona amb col, iogurt i sèsam. Un xai amb gust de xai però que no xaiejava. O, com diu ma germana, que no tenia gust de llana. De nou, una mostra de l’interès de Rovira per anar més enllà. En especial, pel que he llegit a les entrevistes, al sud de la Mediterrania: el iogurt i el sèsam per acompanyar el xai em semblen una referència clara.

IMG_4289.JPG

El cabrit de Vallfogona: visca el Ripollès i visca el Marroc, xe! | Olletadeverdures.cat

Menció apart mereixen les postres. La Nespra amb formatge fresc i sorbet de farigola era es-pec-ta-cu-lar. I això que quan la vaig llegir al menú no em va cridar gens l’atenció. Ei, de debò, excel·lent: dolça sense empalagar i amb una farigola que et deixava la boca perfumada i neta com una patena. Mireu si era bona que va eclipsar el segon plat dolç, una crema de xocolata blanca amb grosella i te fumat que també era molt bona però que queda curta després del festival herbolàctic del primer.

Per acompanyar tot plegat, un vi escumós de Mas Bertran anomenat Argila. No se’n pot dir cava perquè només està fet amb xarel·lo de vinyes velles ecològiques en sol argilós. Frescor, densitat justa i un bombolla finíssima que el feien un bon cava -encara que legalment no ho sigui- per acompanyar-nos durant tot el sopar sense cansar-nos-en.

IMG_4295.JPG

Aquesta nespra i la crema de farigola és mereixen una “ola”!! | Olletadeverdures.cat

La Fonda Xesc ens havia d’agradar. Hi estàvem predestinats. No només perquè Arenós sempre ens ha guiat bé. També perquè aquesta suma de tradició i renovació que dóna lloc a plats de sabors nets i clars, fàcils de reconèixer tot i els tocs originals i basat en el bon producte són la nostra cuina preferida. Xesc ja no és el jove que sortia al llibre de 2005 de l’Arenós. Però conserva aquesta línia d’una cuina arrelada al territori però que defuig el tradicionalisme anant on calgui a buscar inspiració. El menú degustació -sense vins- i una nit a la Fonda -té habitacions- amb esmorzar amb productes de la terra de molt nivell: 97€ per persona. No ens va semblar, ni molt menys, car.

El títol del post tira de tòpic: oi que no us esperàveu un titular així per un bon restaurant situat al Pirineu?! 😛  Doncs l’hem fet perquè fa justicia: allà a dalt, en un racó del Ripollès, hi ha un senyor que batalla cada dia en un poble de 200 habitants per fer una cuina de nivell alt. Respecte.

Salut!

Un guisat pasqual

divendres, 3/04/2015 (Massitet)

Sóc comensal de cullera. M’agraden els plats que necessiten aquest estri per menjar-los, per arreplegar-ne tota la substància. M’agraden les receptes que queden sucoses, untuoses, meloses, cremoses, mantegoses, gelatinoses, caldoses… Com diem al poble, “que quede llacoset”. M’enxisen, doncs, els guisats de cullera, que combinen una salsa espessa i consistent amb els trossos de carn o de peix o de verdura; o amb l’arròs o amb els llegums. M’agrada, doncs, arrossegar culleres pel fons del plat i fer-les pujar suaument per recollir tot el que pugui del plat que tinc al davant…

Sóc un gran aficionat als llegums. Em tornen boig. En menjaria dia sí dia també. Sobretot fesols i cigrons. M’agrada guisar-los i deixar-los en (exacte!) eixe punt de cocció en què estan a punt de desfer-se però encara estan sencers. Quan queden… mantegosos, és clar! 😉 Per això a casa nostra es habitual menjar-ne amb polp, amb bledes, estofats amb la recepte del Bar Pinotxo.

Sóc molt fan de receptes de temporada. No puc evitar limitar el consum de productes que estan fora del seu temps i necessito sentir el pas de les temporades ataquinant-me, sobretot, de les verdures i fruites que toquen a cada moment. Per això a l’hivern mengem cada setmana les sacrosantes carxofes i poques vegades deixo escapar unes bones bledes o espinacs.

IMG_4105.JPG

Això és un plat de cullera, si senyor! | Olletadeverdures.cat

I sóc, també, amic de les tradicions. M’agrada mirar al calendari de festes i costums i menjar el que s’ha de menjar quan toca celebrar alguna cosa. Per això a per Quaresma persegueixo bunyols per tota Catalunya o mengem més bacallà que de costum. Per Pasqua mones, micos i farinades. Per diumenge Sant berenar de mico i llangonissa de Pasqua.

Per això avui m’ha vingut tant de gust la recepta que us explico en aquest: un guisat de fesols, bledes i bacallà. Una versió pasqual -per l’afegitó del bacallà, tan tradicional d’aquestes dates- d’una recepta que ja hem vist de forma molt semblant en aquest bloc. Ingredients per a dues persones:

400 grams de fesols cuits (si voleu, ho podeu fer amb cigrons)

500 grams de bledes (ho podeu fer amb espinacs)

1 ceba petita o mitja de gran

1 gra d’all

Per a l’oli de picada: un all, un llesca de pa petita, unes fulles de julivert, pebrot vermell de la vera.

Primer de res farem una picada tradicional fregint tots els ingredients lleugerament (recordeu de posar el pebrot de la Vera a darrera hora, que si es cou massa amargueja!). Els piquem al morter que no quedi gaire fi i ho cobrim d’oli. D’aquesta manera tenim un oli de picada que farem servir per amanir el plat just abans de treure’l a taula. Així que ja podem reservar-ho.

Ara agafem una cassola i hi posem a sofregir la ceba picada petita. Al cap d’una estona i posem l’all també picat. Quan la ceba tingui color, hi afegim les fulles de bleda ben netes (per que no hi hagi gens de terra) i trencades (per a que quedin d’una mica que les puguem menjar bé un cop cuites.

IMG_4094.JPG

La imatge perfecta per definit llacoset: una cassola amb una salsa que ho relliga tot. Nyam! | Olletadeverdures.cat

Ho ofeguem lleugerament i hi afegim un glop d’aigua, no gaire. Si hem cuit els fesols a casa, en comptes d’aigua hi posarem una mica del brou que ha quedat de la cocció. Una tercera opció es posar-hi una mica de brou de verdura que us ha quedar per casa. Deixem que bulli tot una estona i ja podem afegir els fesols. Quan trobem que els falten dos minuts per a estar cuits del tot, afegim el bacallà i ho deixem aquest parell de minuts.

Algunes alternatives: hi ha qui fregeix el bacallà abans de tirar les bledes. Si el bacallà es un tros gruixut, el podeu afegir just despès dels fesols. Si no us agrada una mica cru com us proposem aquí, el podem afegir també abans. Quan ja tingueu el bacallà al vostre gust, destapeu la cassola i afegiu oli de picada al vostre gust.

En tot cas, feu el que feu us quedarà un plat tradicional i de temporada (valgui la redundància!) ben sucós i mantegós que menjareu fent passar la cullera pel fons del plat i fent-la pujar suaument per recollir fesols, sofregit, bledes, picada i bacallà. Un espectacular plat de cullera, vaja.

Salut i bona mona!

Platillo de carxofes, patates i confit d’ànec

dimecres, 25/03/2015 (Massitet)

Els qui ens seguiu de fa temps sabeu que no solem parlar gaire d’esdeveniments muntats per marques i que busquen convertir els blocaires en publicistes gairebé de franc dels seus productes i serveis. Ho hem fet, i tant. Com aquí o aquí. Però la nostra política davant d’això l’hem anat afinant poc a poc i és molt clara: només acceptem propostes de petits (o mitjans, si s’escau) productors arrelats al territori que treballin amb elaboracions que a nosaltres ens agraden; ens motiven. I sempre, això sí, ens reservem el dret a publicar dedicar-los un post o no.

Per això, quan la gent de Benihort ens van escriure per dir-nos si volíem una caixa de carxofes seves i parlar-ne al bloc si ens agradaven els vam dir aquest “sí, però”: no us garantim que fem un post. He de ser honest: era mentida. Sabia que en parlaríem. Per tres raons. La primera, perquè les carxofes amb D.O.P Benicarló que ens enviaven compleixen les condicions que posem: ens agraden i són de la terreta, de la comarca de Massitet. La segona, que Benihort és una cooperativa agrícola molt potent i força vinculada al Maestrat. I la tercera… Doncs la tercera era que el mateix dia que ens escrivien des de Benihort nosaltres estàvem enllestint un post on declaràvem el nostre amor a les carxofes benicarlandes… 😉

Per tant, dedicar una part d’aquest post a parlar-vos de les carxofes de Benihort que podeu comprar per internet no ens suposa cap mena de problema moral. Ni molt menys. És més, hem aprofitat Per fer una recepta feia setmanes que em rondava pel cap però que no acabava de trobar el moment de fer-lo: Platillo de carxofes, patates i ànec confitat.

IMG_4070.JPG

Us en menjaríeu dos plats com aquest, ja us ho dic ara! | Olletadeverdures.cat

La idea no és del tot meva. Me la va donar, com tantes altres, un dels meus mestres inspiradors a la cuina, en Xesco Bueno (aka Gastromimix), xef de Ca l’Esteve. Un dia vam anar a sopar a ca seva i ens va regalar una amanida basada en carxofes confitades amb greix d’ànec. A mi de seguida em va venir al cap el pot de molles d’ànec confitades que tenia per un armari de la cuina. Va ser rebre les carxofes de Benicarló i posar-me a cuina.

Carxofes i ànec, però, em semblava poc. Quedava pobre, un plat amb només dos ingredients, trobava. Com ho solucionem? Com ho fa la gent que en sap: trucant als qui en saben encara més! 😛 Així va ser com Xesco em va dir: “tens vegetals i proteïnes; li falten hidrats. Jo li posaria unes patates fregides“. I aquí estem, fent un plat senzill encara que una mica laboriós però realment espectacular. De veres, proveu-lo. Ingredients per a dues persones:

6 carxofes D.O.P Benicarló comprades per internet a Benihort 😛

1 patata mitjana, d’uns 200 grams o patacons petits (nosaltres la vam fer amb patacons, és més pràctic)

150/200 grams de carn d’anec confitada (estic segur que amb pedrers també funciona)

Oli d’oliva verge extra (Entornalls, per exemple), sal i pebre negre molt

Primer de res escalfem el pot de confit en aigua calenta (com si féssim un bany maria) per desfer el greix i posar-lo a la cassola on courem les carxofes. Aquesta pot ser la part na mica més farragosa, ja que al greix de la part interior li costa un mica desfer-se i has d’anar buidant el pot a poc a poc. Ho podeu resoldre més fàcil si compreu greix d’ànec, però no és necessari i tampoc es fàcil de trobar.

Mentre, pelem les carxofes i en deixem només els cors, que tallarem a quarts. Amb les restes podeu fer aquesta crema de carxofa, si voleu. Les posem a la cassola i les cobrim amb el greix. Aquest punt també és delicat, ja que la cassola ha de permetre que entrin totes les carxofes però que el greix les cobreixi. Segons com sigui el pot de confit o la cassola, això pot no passar. Les deixem confitant, sense que bulli el greix. Nosaltres ho vam fer posant la cassola de les carxofes al bany maria, no directe sobre els fogons.

Mentre, bullim o coem les patates amb pell al vapor. Quan les tenim cuites les retirem. Ara arriba el moment home-orquestra. Agafem les molles de carn d’ànec i les posem en un paella a escalfar i saltar lleugerament. Aprofitarem per pebrar-les i, si s’escau, afegir un punt de sal. Mentre fem això fregim a foc molt fort les patates tallades a galls o com més us agradi. només les volem daurar, que ja les tenim cuites. Fetes així quedem menys greixoses, que la resta del plat ja ho és prou. Si les carxofes les hem fetes amb temps i estan fredes, les hem d’escalfar fins a que estiguin tèbies. I ara munteu el plat: amb tota la gràcia que sigueu capaços, aneu alternant patates, carxofes i carn per que muntar un platillo una mica vistós. Compte amb les carxofes, que si estan ben cuites tendeixen a desmuntar-se! 😉

Avís per a navegants: si el feu repetireu. De veres. És un platillo gustós amb un munt de textures: les carxofes es desfaran a la boca, la carn estarà melosa i les patates cruixiran i contrastaran amb tota la resta. A més, les carxofes conserven el gust vegetal però tenen el matís del gust de l’ànec. Un vi blanc fresc i una mica àcid o un cava un pèl estructurat us aplanaran encara més el camí cap al cel gastronòmic.

Salut i carxofes, estimats!

P.S.: La gent de Benihort són molt enrotllats i ens han donat un codi promocional per a vosaltres. Si compreu les seves carxofes per Internet (que us porten a casa en un pim-pam) i poseu el codi B020 , us faran un descompte per haver llegit aquest post. Si les proveu, ja ens direu què us semblen! :-)