Hi ha persones que, el dia que les coneixes, intueixes que et marcaran. Que no et deixaran indiferent. No saps en quin sentit, però saps que coneixer-lo et canviarà la vida d’alguna manera. Badia era una d’aquestes persones: impetuosa, vitalista, de tot menys moderat. D’aquelles persones que quan es posava a fer una cosa ho feia per anar a fons, per deixar petjada. Que no et deixava indiferent i que feia les coses com les sentia…
De la universitat a la cuina. O sigui, fins a dins de tot…
A Badia el vaig conèixer el 1998, quan em va donar classe de Recepció de la comunicació i opinió pública, a tercer de carrera. Em va agradar tant -ens va agradar tant- que el vam convidar a un parell de sopars de classe i ens vam fet alguna cosa semblant a amics. Llavors, coses de la vida, es va fer parella d’una de les meves millors amigues i vam passar a amics. Bons amics, diria jo. Ell amb la seva Voll-damm i jo amb el meu tallat sense sucre, xerrant al bar de la Facultat de ves a saber quantes coses. Vam compartir taula i àpats impossibles -com el “cabrit injectat” de Girona!- i em va fer, com en moltes altres aspectes de la vida, un regal culinari…
In memoriam
Aquest agost ha fet quatre anys que Badia ens va deixar. Un estiu va marxar a El Salvador a treballar amb els moviments socials del país. A lo grande, impetuós. Com sempre. Però va tornar malalt. Afeblit, fotut. Com mai. Tinc aquest post com a esborrany pendent d’escriure des de fa tant temps com tenim el bloc. Enguany, no sé perquè, m’ha sortit escriure’l i acabar-lo. Suposo que el temps ajuda a metabolitzar les patades… Buf, si Badia llegís aquesta frase em fotria un calbot: quin topicarro, eh, company?
Pasta, gambes, alls i bitxos. Fàcil i directe | Olletadeverdures.cat
Hora de fer un homenatge a en Badia, que també era gran i impetuós a la cuina. Feia poques coses, però les fotia bé. Tenia el morro fi, el xicot. Agafem uns tagliatelle d’espinacs i els posem a bollir. Mentre, agafem unes bones cues de gamba i les saltem a foc viu amb alls i uns bons bitxos. Ja he avisat que era impetuós, en Badia! Quan la pasta estigui al dente, l’afegim a la paella on estem fent el saltat i deixem que agafi el gustet de l’oli d’oliva verge extra que hem fet servir per al saltat.
Directe, clar, eficaç, potent. Em va marcar a classe, a la vida i a la cuina: aquest és un clàssic a cals Olletos. Per beure, una Voll Damm. La veritat és que mariden bastant malament. Massa amarga, massa cos per a la pasta. Però aquest és un meridatge sentimental, que no atén ni a retrogustos, ni a aromes ni a textures. Al Badia li agradava la Voll Damm. I punt. Com sempre. A la seva. A la bona.
Salut, república i independència, Badia!
Massitet






Els autors d’Olleta de Verdures són un vinarossenc de tota la vida i una empordanesa amb arrels andaluses, instal·lats a Barcelona i que ronden la trentena. No tenen res a veure ni amb la cuina ni amb la gastronomia professionals. Ara bé, en són uns apassionats i gaudeixen cuinant i menjant!

