Menjar pizza a caballo

diumenge, 14/12/2014 (Massitet)

Aquests dies, un¬† amic i conegut blocaire catal√† est√† passant una temporada a l’Argentina. Com que ens coneixem i sabia que jo havia viscut durant tres mesos a Buenos Aires, abans de marxar em va demanar que li fes cinc c√®ntims de coses que podia visitar i -sobretot- menjar. Ja sabeu com va aix√≤ de ser (gastro)blocaire, no? Ens agrada trobar-nos per menjar… i per parlar de menjar!

Total, que li vaig fer una botifarra de correu electr√≤nic amb una vintena o m√©s de suggeriments nom√©s a Buenos Aires. Entre les diverses indicacions que li vaig fer era que mir√©s de practicar un esport molt portenyo: menjar pizza a caballo. Li ho vaig dir aix√≠, sense m√©s indicacions, amb la voluntat d’intrigar-lo una mica i, si m√©s no, fer-lo entrar a Google abans de volar cap al Rio de la Plata.

Fain√°: una (altra) menja importada d’It√†lia
√íbviament, la broma que li vaig fer √©s la mateixa que intento fer-vos a vosaltres: menjar pizza a caballo no t√© res a veure amb la equitaci√≥ ni tampoc amb haver de fer postures estranyes (i degradants?!) per menjar-se un tall de coca italiano-argentina. √Āquesta pr√†ctica gastron√≤mica argentina agafa el nom del fet que el tall de pizza es menja a sobre d’una altra cosa. I aquesta altra cosa √©s un producte molt poc conegut i, al menys per mi, fascinant: la fain√†.

Pizza_caballo.JPG

Això és una pizza a caballo, senyores i senyors. A cavalcar!! | Olletadeverdures.cat

Jo de la fain√° no en vaig sentir a parlar fins que portava ja uns quants dies a Buenos Aires. Segons explica la Viquip√®dia -i aix√≠ m’ho van explicar els amics portenyos- la feina √©s una¬†massa cuita¬†d’un dit de gruix feta amb farina de cigrons, aigua, oli d’oliva, sal i pebre que va arribar al Rio de la Plata com moltes altres receptes que ara s√≥n t√≠piques d’aquella zona: de la m√† dels immigrants genovesos que hi van anar a petar¬†a principis del segle XX.

All√† hi van dur, com fan tots els expatriats, els seus plats tradicionals. I un d’aquesta √©s la fain√°. Al post expliquen que a d’altres llocs de la mediterr√†nia (nord d’√Äfrica, Sardenya, Gibraltar) i se la coneix amb altres noms com calentita, karantita, socce o Fain√©. √Čs una massa compacta per√≤ for√ßa el√†stica i un punt gomosa¬†que¬† sola no diu res, per√≤ acompanyant un tall ben farcit dels ingredients que m√©s us agradi li d√≥na un nosequ√© que t√© un punt d’addictiu, de no voler que s’acabi.

A la zona del Rio de la Plata, per√≤, es sap del cert que la van dur els genovesos, que van convertir en una tradici√≥ local menjar un tall de pizza -qualsevol, totes valen- acompanyada de fain√° i un got de moscato. De fet, √©s molt habitual trobar aquest tipus de vi¬† a Buenos Aires, encara que no √©s la variant tan dol√ßa que s’ha posat de moda entre nosaltres els darrers anys.

Aix√≠ que ja ho sabeu: a m√©s de l’asado, poques coses hi ha m√©s pr√≤pies de Buenos Aires que endrapar un tall de pizza amb la fain√° a sota i un gotet de vi. De fet, mentre vaig viure all√† vaig veure que era un dinar for√ßa habitual tant entre executius del centre de la ciutat com dels treballadors de les parts m√©s populars. Us ho prometo: √©s delici√≥s i atipa!

Ah! I si mai aneu per all√† i voleu seguir el consell que li vaig donar al col¬∑lega, no ho dubte: deixeu-vos caure per Pirilo, al barri de Sant Telmo. Diuen que √©s el millor lloc on menjar aquesta combinaci√≥. Per√≤ √©s que clar, en preparen des del 1932… Jo, ja us ho podeu imaginar, me’n vaig fer un fart! :-P

Salut!

Un dinarot del 1714

diumenge, 26/10/2014 (Massitet)

Des que vaig veure per primera vegada una foto de la vaixella del Born que venen els de S√†piens Publicacions, vaig tenir molt clar que aquells plats jo els volia tenir a casa. No nom√©s per la seva relaci√≥ amb els fets de 1714-s√≠, el factor hist√≤ric i emocional tamb√© hi jugava-, sin√≥ especialment perqu√® la trobava objectivament bonica. De fet, la combinaci√≥ de blau i blanc en la cer√†mica em t√© el cor robat. I a fe de D√©u que els diferents motius que tenia la vaixella en q√ľesti√≥ m’agradaven. Especialment, la dels plats plans grans.

Aix√≠ que no vaig dubtar en encarregar-la. I nom√©s fer-ho, vaig comen√ßar a pensar amb quin¬†menjar l’estrenar√≠em. Vaig contemplar la idea de buscar alguna recepta en alguns dels¬†llibres de cuina tradicional catalana que tinc per casa. Ja sabeu, all√≤ de fer quadrar els fons i la forma. I quan estava decidit a treure pols a aitals exemplars, em va arribar a casa el n√ļmero de setembre de¬† Cuina. Problema resolt: hi havia quatre propostes inspirades en plats del XVIII. A m√©s, dos em semblaven especialment sexis i del nostre gust…

IMG_3827.JPG

No em direu que la vaixella no √©s bonica i que l’arr√≤s no hi queda de cine… | Olletadeverdures.cat

I aix√≠ √©s com hem arribat al post d’avui: un dinarot de diumenge amb dues receptes del 1714. De primer, un arr√≤s especiat molt interessant i f√†cil de fer. Les mides que us passo aqu√≠ sota s√≥n per a dues persones i, en el cas de les esp√®cies, he fet una variaci√≥ per ajustar-les a les que tenia per casa

160 grams d’arr√≤s de gra rod√≥

75 grans de pastanaga

50 grams d’api

Un gra d’all m√©s aviat grandet

25 grams de panses de Corint

10 fulles de julivert

3 brins de safrà

Un clau d’olor

Una polsim de barreja de gingebre en pols, canyella, nou moscada i anís (a la recepta original posava macís, però jo no en tenia i li he posat anís estrellat molt)

Oli d’oliva verge extra, sal i aigua

Primer de res rentem l’arr√≤s amb aigua abundant fins que l’aigua que en surti no sigui blanquinosa. Aix√≠ li traiem el mid√≥ i l’arr√≤s quedar√† m√©s solt. Tot seguit, piquem molt petit la pastanaga i l’api, que posarem a sofregir. Quan hagi agafat una mica de color, hi posarem l’all tamb√© picolat petit i les panses.

Un cop s’hagin inflat les panses, ha arribat l’hora d’abocar-hi les esp√®cies i el julivert ben picat. Ho remenem amb alegria i tot seguit i tirem l’arr√≤s. Meneo r√†pid i cap a dins l’aigua, que tindrem t√≠bia. A partir d’aqu√≠, atenci√≥ a les instruccions perqu√® s√≥n importants per a que quedi b√©: fins que arranqui el bull, foc fort; despr√©s, abaixem i el tenim fins que estigui cuit al nostre gust.

foto.JPG

Ull amb aquesta crema de xocolata, que us pot fer passar estones moooooooooolt felices! | Olletadeverdures.cat

Despr√©s d’aquest arr√≤s, que √©s lleugeret i meng√≠vol -est√† bo, xe!-, hem apostat per unes postres ben contundents. A la revista cuina l’anomenen crema de xocalata. Per√≤ la veritat √©s que √©s, com veureu, una mena de crema catalana de xocolata. Que no √©s exactament el mateix. Aqu√≠ van de nou les mides per dues persones. Amb un av√≠s: a nosaltres ens han sortit tres plats…

125 grams de cobertura de xocolata negra amb un mínim de 70% de cacau (El Torras és estupendu, tu)

4 ous mitjans

50 grams de sucre

1/2 litre de llet

25 grams de midó

Una mica de pela de llimona ratllada

10 grams de canyella i una mica de sucre per cremar

Desfem la xocolata amb bona part de la llet a foc molt baix per a que no es cremi. Mentre, barregem els ous amb el sucre i desfem el mid√≥ en la mica de llet (freda!) que no em posat a bullir. Quan la xocolata estigui desfeta, l’afegim a la mescla d’ous i sucre. Ho posem a foc baix per a anar espessint i hi afegim el mid√≥ i la llimona. En aquesta part del proc√©s no poden parar de remenar i hem d’evitar que la barreja bulli, ja que sin√≥ l’ou es quallaria i ens quedarien uns -probablement deliciosos- ous remenats amb xocolata.

Un cop aix√≤ estigui esp√®s -pot trigar una mica, la veritat-, ho posem en plats o en bols i ho deixem refredar. Llavors quallar√† i quan l’anem a servir podrem fer el seg√ľent pas: hi posem a sobre una mica de sucre i canyella i amb un cremador (o amb el¬†bufador que tants hem comprat pensant que casa nostra era El Bulli…) la cremem com si fos la nostra crema groguenca de tota la vida. Ara agafeu un ratllador (el Microplane, de quan segu√≠em pensant que all√≤ nostre era El Bulli) i espolsem per sobre una mica de la mateixa xocolata amb qu√® hem fet la crema.

Ei, la crema aquesta queda una cosa seriosa. Nom√©s un consell: ull amb la llimona. A la recepta posava la pela de mitja llimona i per nosaltres ha estat un p√®l massa. A la propera en posarem menys. La canyella, com sempre, al gust. De tota manera, √©s una crema¬†fant√°stica que d√≥na un munt de joc: jo ja l’he imaginada farcint un c√≥c r√†pid cruspit una tarda de tardor -a veure si arriba ja!!!- mentre plou i fa fresca. Acompanyant l’arr√≤s, que per cert √©s molt carmanyolable, ha resultat un dinar ben interessant.

Per cert, mentre cuinava m’he adonat que els ingredients que feia servir s√≥n per nosaltres ben quotidians. Per√≤ recuperant els meus coneixements d’hist√≤ria, he pres consci√®ncia que aquests plats devien ser propis de les classes benestants. I, probablement, no de cada dia. Si els ous i la llet no devien ser ni molt menys de consum diari, un luxe oriental -literalment- com les esp√®cies encara ho devien ser menys. Aix√≠ que, junt amb la vaixella amb que l’hem servir, no em direu que aquest √†pat no ha estat ben b√©¬†un dia de festa grossa de principis del XVIII…

Salut!

Orechiette, pesto, bolets i tonyina fresca

diumenge, 14/09/2014 (Massitet)

A casa nostra cada cop mengem menys tonyina vermella fresca. No √©s que no ens faci el pesi. M√©s aviat al contrari: m’atreviria a dir que √©s el peix que m√©s gaudim. Ens agrada a la planxa, fregida, en ceba i el marmitako √©s un dels nostres plats fetitxe. L’adorem. Per√≤ des que fa uns anys va saltar l’alarma sobre el precari estat de salut d’aquesta esp√®cie al nostre mar Mediterrani vam decidir no contribuir gaire a l’extinci√≥ a la que semblava estar abocada.

Certament, els darrers¬†mesos hi ha indicis que les mesures per protegir-la han tingut efecte i cada cop els pescadors troben m√©s peix. Per√≤ tot i aix√≤ no hem deixat de controlar molt el nostre consum d’aquest bitxo fant√†stic. A veure, no vol dir que no ens en cruspim¬†gens. En mengem molt poca i l’hem convertit en una mena de producte de luxe que nom√©s¬†preparem en ocasions especials i cuinant-la de les formes que m√©s ens agraden.

IMG_3775.JPG

Si hem de menjar poca tonyina, mengem-la amb entusiasme! :-P | Olletadeverdures.cat

Com heu pogut deduir ja, doncs, la recepta que compartim amb vosaltres avui √©s una d’aquestes amb tonyina que m√©s ens agrada i que hem convertit en plat de festa grossa: Orechiette amb pesto, bolets saltats i tonyina fresca a la planxa. No √©s una recepta estrictament original, ja que √©s una versi√≥ d’aquesta altra que tamb√© √©s ben bona i que vam descobrir fa un munt d’anys, quan encara no ten√≠em bloc i ni tan sols la cuina era el nostre hobby.

La veritat √©s que √©s una recepta molt senzilla amb ingredients f√†cils de trobar. L’√ļnica cosa √©s que els diferents ingredients √©s preparen per separat i despr√©s s’integren¬†en el plat, la qual cosa el pot fer semblar una mica labori√≥s. Per√≤ anem a pams i veureu que no √©s gaire complicat i val la pena posar-s’hi. Aqu√≠ us l’expliquem amb ingredients per a dues persones:

200 grams d’orechiette (o la pasta que m√©s us agradi, no ens posarem talibans en aix√≤…)

2 talls de 100 grams de tonyina vermella

50 grams de pesto

100 grams de rossinyols (nosaltres ho hem fet amb tota mena de bolets. Aixó sí, millor carnosos)

3 fulles de tomàquet sec en oli

Sal i oli d’oliva verge extra

Posem la pasta a bullir i mentre preparem la resta. Els bolets els netejarem i els tallarem a trossos grans, que es vegin al plat. Els untarem amb oli i els posarem a saltar en un paella que ja tindrem molt escalfada, fumejant. A nosaltres ens agrada com quedem despr√©s de torturar-los nom√©s un parell de minuts. Tampoc els posem sal per a que no su√Įn i s’estovin. Els volem ferms. En √ļltim lloc, en una paella que tindrem a l’altre fog√≥¬†i tamb√© molt calenta hi posarem els talls de tonyina. A nosaltres ens agrada tot just tomba-i-tomba, que quedi vermella per dins, per√≤ aix√≤ ja se sap que va a gustos. Tallem en juliana els tom√†quets secs i reservem.

Ara arriba el moment de posar al plat, que procurarem fer amb la tonyina acabada de treure del foc i els bolets encara saltant a la paella. Barregem el pesto¬†i la pasta pr√®viament escorreguda. Hi afegim els bolets encara calents i els tallets de tom√†quet, remenem i col¬∑loquem al centre del plat.¬†√Čs¬†ara quan¬†incorporem el tall de tonyina a sobre. Si voleu, podeu reservar uns bolets per posar-los al voltant de la tonyina i fer-los m√©s visibles.

El pesto ens el fem nosaltres a partir duna combinaci√≥¬†de receptes que hem anat trobant per la xarxa. Hi ha notables variants, per√≤¬†aqu√≠ el¬†fem amb formatge pecorino (res de parmes√†), fulles d’alf√†brega fresca, pinyons torrats (no posem avellanes, encara que alguns ho fan), molt poc all (no ens agrada que piqui gaire) i oli d’oliva verge extra. Les instruccions, molt simples, les trobareu a l’enlla√ß. De vegades fem una variant que en diuen pesto vermell, on s’afegeixen tom√†quets secs conservats en oli. Si emprem aquest, ja no posem els talls petits que us hem explicat abans.

A nosaltres ens agrada molt, aquesta recepta. Amb un vi blanc fresc i un punt √†cid et permet fer un √†pat equilibrat i amb un toc d’originalitat. Creiem que tamb√© √©s una bona forma de mostrar respecte per un peixot que, , si no anem amb cura, convertirem de deb√≤ en un producte exclusiu nom√©s a l’abast dels m√©s adinerats.

Salut!

 

Un xiringuito insòlit al mig del Delta

dilluns, 28/07/2014 (Massitet)

El Delta de l’Ebre √©s, amb tota probabilitat, l’espai natural m√©s ins√≤lit de tot el pa√≠s. No ho dic (nom√©s) condicionat per la meva estima per aquest trosset de terra fonamental en el meu mapa emocional. Ho dic¬†tamb√© pel munt de dades objectives que ho corroboren: des del seu origen com a producte del riu fins al seu seri√≥s risc de desaparici√≥ passant per la combinaci√≥ de parc natural, zona humida m√©s gran de Catalunya, important h√†bitat d’aus, territori de dunes i platges infinites, i terra de del√≠cies gastron√≤miques (de l’arr√≤s a l’√†nec passant per l’anguila, les anques de granota i els musclos i els ostrons). Tot¬†aix√≤¬†conformant un¬†paisatge fer√©stec habitat per una comunitat humana amb forts trets identitaris.

Nom√©s en una terra ins√≤lita com aquesta podia sorgir un¬†local tan particular com el Xiringuito de la costa. Instal¬∑lat a sobre de l’estructura d’una antiga musclera del Delta, est√† situat en un dels extrems de la Badia dels Alfacs i nom√©s s’hi pot accedir amb vaixell -sigui propi, de lloguer o de servei regular. No em direu que, amb tot el que us he dit fins ara, no √©s el local m√©s estrany/original/diferent a qu√® haureu anat mai. Ja us ho havia dit, que era ins√≤lit.

IMG_2513.JPG

El xiringuito vist des del vaixell que t’hi porta. Mola, eh? | Olletadeverdures.cat

Al Xiringuito s’hi pot anar fer diverses coses. Des de passar-hi tot el dia i aprofitar per caminar per la sorra amb l’aigua pels genolls a fer el vermut o prendre el caf√® a mitja tarda. Nom√©s √©s q√ľesti√≥ de tenir vaixell¬†o d’estar atents als horaris dels que hi van regularment al llarg del dia. Ara b√©, el que hi va a fer la majoria de la gent √©s dinar-hi i passar una bona sobre taula guaitant les vistes sobre el Delta, la badia i la serralada del Montsi√†, que la tenim just al davant.

IMG_2518.JPG

Bancs correguts, ambient informal i vistes formidables a la costa. Ouyeah! | Olletadeverdures.cat

Nosaltres vam fer aix√≤ darrer: anar a dinar. Vam agafar la golondrina que surt del port de Sant Carles de la R√†pita a les 13:00 hores i a les 13:30 ja est√†vem a taula esperant els musclos, els calamars a la romana i la paella de peix i marisc versi√≥ de cego per dinar. Si feu aix√≤, aneu amb compte: les racions s√≥n grans i pots acabar atape√Įt, si no mesures b√©. De fet, a nosaltres l’arr√≤s ens va costar una mica perqu√® amb els dos entrants gaireb√©, gaireb√© vam dinar. Despr√©s, a gaudir del caf√® i el sol de primavera a la part descoberta del garito. Aix√≤ √©s vida, xe…

IMG_2521.JPG

L’arrosset que ens van treure per als dos. Al fons, el Xiringuito i les fonaments de la musclera dins de l’aigua | Olletadeverdures.cat

A veure, no ens enganyem: al Xiringuito no s’hi va a menjar uns plats inoblidables . No us puc dir que hi trobareu els millors arrossos del Delta. Per√≤ tamb√© us haig de dir que hi menjareu b√©. Els musclos, per exemple, estaven estupendos. El calamar a la romana era fresc i fet per ells i estava ben tendre, molt bo.¬†I l’arr√≤s era molt digne, for√ßa ple de peix i marisc. Aix√≤ i dues canyes per cap, 35‚ā¨ per persona. Cal afegir-hi el preu del bitllet, que s√≥n 6‚ā¨. A menjar barat tampoc s¬īhi va, ja hi vegeu. Per√≤ entenc que estic pagant un lloc original, amb unes vistes ben xules i, en definitiva, un √†pat diferent.

Si sou dels que us agrada fer cosetes diferents de tant en tant i tenir un punt de vista diferent d’un territori fant√†stic, crec que el Xiringuito us far√† passar una bona estona. √Čs un lloc ben recomanable, tu. Aix√≤ s√≠, espavileu: la cosa nom√©s dura de finals de maig fins a mitjans de setembre i en diumenge es dif√≠cil trobar taula per dinar!

Bon estiu, colla! I Salut!

Ceba, polpets, panses i pinyons

dimarts , 15/07/2014 (Massitet)

Sergio i Maria s√≥n dos dels bons amics que hem aconseguit conservar a Vinar√≤s malgrat el poc que baixem al poble. A Sergio el conec, literalment, de tota la vida. De menuts erem ve√Įns i ens vam afartar de jugar al carrer√≥ que hi ha darrera de Ca Massita i on donava tamb√© casa seva. A m√©s, a la fleca de la meva fam√≠lia eren famosos: els seus sacs de pa, que en dissabte podien arribar a contenir 15 barres, eren els m√©s grossos que es despatxaven a casa. √Čs el que t√© ser una fam√≠lia panarra amb quatre fills en edat de cr√©ixer! A Maria tamb√© la conec de tota la vida, per√≤ de forma diferent: no ens vam fer amics fins que es va fer parella amb Sergio, per√≤ la seva fam√≠lia √©s de Vinar√≤s de sempre i aix√≤ al poble implica(va) que sabies qui era. De fet, Maria √©s pocha, fam√≠lia del restaurant deg√† de Vinar√≤s.

Sergio i Maria s√≥n una de les tres parelles amb qui sempre quedem a sopar quan baixem al poble. No hi poden faltar Ruben i Vane (la del millor past√≠s de formatge del m√≥n)¬†ni √Älex i Laura (que igual et fa unes torrijas impressionants com una Guiness cake per a 40). Fem torns: cada dissabte -que sol ser un cop al mes- anem a casa d’un, que s’encarrega del gruix del sopar. La resta portem un vinet i uns (molts) caves i/o les postres.

IMG_2684.JPG

No sé què està més bo, si la ceba o els polpets! Oh! | Olletadeverdures.cat

Va ser un dissabte d’aquests, juraria que¬†el primer des que vam instaurar la tradici√≥ de quedar sempre per sopar a casa d’alg√ļ, que vam descobrir la recepta que avui compartim amb vosaltres: polpets amb ceba, panses i pinyons. Una recepta tan bona que, com passa tan sovint,¬†sembla estrany que sigui tan f√†cil de fer. Nosaltres¬†la¬†preparem¬†amb polpets perqu√® √©s com m√©s ens agrada, per√≤ es pot fer amb cananes, amb s√≠pia o amb calamar. Les hem provades de les quatre maneres i s√≥n ben bones. Aqu√≠ va la recepta per la t√≠pica parella sense fills:

3 cebes grossetes

400 grams de polpets (si li foteu mig quilo, això que guanyeu ;-) )

Un grapat de panses

Un grapat de pinyons

Oli d’oliva¬†verge extra i sal

Tallem la ceba en juliana fina i la posem a ofegar a un cassola -preferiblement de ferro- amb un bon raig d’oli d’oliva i sal, perqu√® su√Įn i es vagin fent a poc a poc. No volem viol√®ncia, en aquesta recepta. Quan la ceba comenci a transparentar, posem els popets i pugem una mica el foc, per√≤ no gaire. Quan els animalons comencin a queixar-se, abaixem el foc i afegim les panses i els pinyons. Ho tapem i ho deixem ofegar fins que els polps estiguin tendres. Podeu anar vigilant i afegir una mica d’aigua si queda massa sec. La intenci√≥¬†√©s clara: que quedi ben suc√≥s per poder mullar-hi pa. La salseta que queda √©s sensacional!

√Čs una recepta f√†cil i ideal per a quan venen convidats: a m√©s d’estar bon√≠ssima, t√© un punt original i pots deixar-la feta hores abans de l’√†pat.¬†Maria sost√©, i jo hi estic d’acord, que el plat guanya si el deixes reposar unes hores. Nosaltres sospirem perqu√® Maria el cuini quan, cada quatre mesos, toca sopar a casa seva. Ens surt bona, per√≤ ella la t√© dominad√≠ssima! Bravo!

Salut!

De sopar amb el president Pujol

dimecres, 25/06/2014 (Massitet)

Els¬†darrers dos anys me’ls he passat, per motius de feina,¬†capbussat en¬†la figura pol√≠tica de Jordi Pujol. He llegit gaireb√© tot el que ha escrit¬† i molt del que s’ha escrit sobre ell, especialment pel que fa a la seva relaci√≥ amb els mitjans de comunicaci√≥. La veritat √©s que li he dedicat moltes hores, a aquesta feina. Potser ho heu notat i tot: mai abans hav√≠em tingut tan abandonat el bloc… :-/

Per√≤ per molt que m’apassioni amb la feina, el gastroblocaire que porto dins treu el cap de tant en tant reclamant una estona d’atenci√≥. Aix√≠ que, mentre prenia notes compulsivament sobre la biografia pol√≠tica del president, tamb√© vaig crear un petit arxiu paral¬∑lel amb les diverses coses que anava trobant sobre, ja us ho avan√ßo ara, la ben curiosa relaci√≥ de Pujol amb el menjar i la gastronomia.

President per primer cop
Francament, la darrera cosa que em podia imaginar sobre la primera investidura de Jordi Pujol com a president de la Generalitat al 1980 √©s que ho celebraria… sopant a casa seva un plat de patata i mongeta bollides i un tall de llu√ß a la planxa. Suposo que per la influ√®ncia dels mitjans de comunicaci√≥ o pel glarmur i pompa que es sol associar al poder, em pensava que hi havia hagut una mena de recepci√≥ amb un gran sopar i bona festa despr√©s.

Especialment, tenint en compte que el nomenament de Pujol representava la concreci√≥ de la recuperaci√≥ de la Generalitat i de l’autogovern despr√©s de la llarga, fosca i tenebrosa dictadura feixista. Per√≤ no: un plat de patata i mongeta bollides amb un tall de peix¬†a la planxa cuinat per Marta Ferrussola en un pis del carrer de Mandri de Barcelona.

IMG_1307.JPG

Un plat ben poc glamurós per un president, no trobeu? ;-) | Olletadeverdures.cat

El propi Pujol explica el perqu√® d’aquesta discreci√≥, d’aquest perfil tan baix en la celebraci√≥, inclosa la dimensi√≥ gastron√≤mica. “Estava content, √©s clar que estava content. Com podia no estar-ho? Per√≤ vinc d’una familia refract√†ria a la manifestaci√≥ sentimental. No projecto els estats de joia ni busco amb qui compartir-los. Tinc una manera particular de funcionar. Tot d’una es produeix sobre mi un fet important, i l’assimilo amb molta serenitat. Crec que els sentiments s’han d’exterioritzar amb contenci√≥. No en presumeixo ni ho considero una virtut que els altres hagin de seguir d’exemple. S√≥c com s√≥c. Aquell vespre em devia trobar per sopar el men√ļ habitual de tants dies: patates bullides amb mongetes tendres i una rodanxa de llu√ß. En acabat, al llit i a dormir, sense cap celebraci√≥” (Pujol, 2007: 378 i 379).

No se m’acut un perfil m√©s baix, la veritat!¬† I pel que respecte estrictament al menjar, aquest sopar √©s, de fet, l’√ļnica refer√®ncia que apareix als tres volums de les mem√≤ries de Pujol. M√©s 1200 p√†gines de records i activitat financera, cultural, pol√≠tica i social que nom√©s inclouen una sola refer√®ncia al menjar.¬†I d’una mod√®stia que resulta gaireb√© incre√Įble. No trobeu?.

Cal recon√®ixer, per√≤, que al cap√≠tol que El Convidat que li va dedicar ja es veu que la cuina no √©s el seu fort i que el menjar √©s una q√ľesti√≥ que no l’atabala gens m√©s enll√† del fet estricte d’alimentar-se: Marta Ferrussola fins i tot insinua que ni es frega el pa amb tom√†quet. Un zero a l’esquerra a¬†la cuina, vaja. I si s’ha de fer ell el sopar ni una truita: pa i¬†llangonissa o un tros de formatge. Zero sofisticaci√≥, tu.

Pujol fora de casa: frugalitat i poca innovació
Algunes de les obres que s’han escrit sobre la vida pol√≠tica de Pujol dediquen apartats o inclouen nombreses refer√®ncies a la seva relaci√≥ amb la cuina, el menjar i la gastronomia, sempre destacant-ne la poca atenci√≥ que li dedicava. Que ha cridat l’atenci√≥¬† periodistes i historiadors, vaja. Mart√≠nez i Oliveres (2005: 83) destaquen mig sorpresos “la vida frugal que va dur mentre era el m√†xim executiu de Banca Catalana: per al matrimoni Pujol Ferrusola, la idea de sortir a sopar es limitava a consumir unes pizzes i unes coca-coles al desaparegut restaurant Tropeziens, al passeig de Gr√†cia de Barcelona, davant del seu despatx a Banca Catalana”.


En aquest bloc tan interessant i curi√≥s sobre la Barcelona desapareguda he trobat un post¬† explicant de qu√® anava el Tropeziens. La imatge que en dona encara fa m√©s frugals¬†i modestes les pizzes familiars dels Pujol Ferrussola. Us imagineu un Botin, un Gonz√°lez o, per quedar-nos a casa, uns Serra, Tod√≥, Calzada… baixant a la pizzeria del costat de l’oficina per menjar una pizza amb els fills? Jo ja us dic jo que no. La veritat, aquesta an√®cdota em va sobtar for√ßa, quan la vaig llegir.

Els mateixos periodistes expliquen una altra an√®cdota que demostraria el seu car√†cter refractari a l’opul√®ncia culin√†ria. “Un dels m√©s exquisits dirigents de CDC, Maci√† Alavedra, havia organitzat un viatge del candidat nacionalista a Par√≠s perqu√® hi mantingu√©s diverses trobades amb pol√≠tics francesos. Alavedra, amant de la bona taula i bon coneixedor de Par√≠s, on havia passat part de la joventut, va escollir per a l’ocasi√≥ el restaurant Au Pactole, un dels cl√†ssics del boulevard Sant-Germain parisenc, al Barri Llat√≠”.

Fins aqu√≠, potser tot encaixaria en la imatge majorit√†ria que tenim d’un sopar amb pol√≠tics involucrats. Per√≤ la hist√≤ria fa un gir entre revelador i divertit: “Un sorpr√®s Alavedra va ser agafat pel bra√ß per Pujol, que, ostensiblement, havia quedat aclaparat pel luxe ampul¬∑l√≥s, l’ostentaci√≥ i la llista de preus. El futur ‘superconseller’ de Pujol va ser interrogat inquisitivament: ‘Maci√†, n’est√†s segur, que ens podem permetre aix√≥? No estarem rebentant la campanya abans de comen√ßar?”.

Tot menjant al Palau: sense canvis a la vista
La faceta p√ļblica del President Pujol no sembla incloure una relaci√≥ especialment diferent amb el menjar. Segons expliquen algunes cr√≤niques dels seus anys al Govern, ser convidat a dinar pel President no era una porta a l’exhuber√†ncia, la magnifici√®ncia o la fastuositat.

Segons expliquen Mart√≠nez i Oliveres (2005: 82), “dif√≠cilment aprecia la sofisticaci√≥ culin√†ria: per a Pujol, un bon √†pat √©s un arr√≤s a la cubana, regat amb vi de taula. El 1975, en plena presentaci√≥ com a banquer transmutat en l√≠der pol√≠tic, va deixar bocabadats els empresaris que acudiren a un sopar amb el futur president de la Generalitat quan va demanar al cambrer un plat que de ben segur no figurava a la carta del selecte restaurant Reno de Barcelona: ous ferrats amb patates fregides“.

Aquests mateixos periodistes, per√≤, expliquen que, en els seus √ļltims anys de govern, “Pujol semblava haver millorat els seus gustos a taula: els comensals que van anar desfilant per la Casa dels Canonges durant els seus darrers mesos de mandat, en comptes dels tradicionals macarrons gratinats, els oferia cigrons amb gambes o mongetes saltades amb escamarlans; ben segur que els qui esperessin trobar un gurmet en la persona del president devien endur-se una decepci√≥ en comprovar que la m√†xima exquisitat que Pujol tolera a la cuina √©s una combinaci√≥ de llegums i marisc” (Mart√≠nez i Oliveres, 2005: 82). Doncs aix√≤: jo s√≥c dels que m’esparava un gourmet i pam! aqu√≠ esiec fent un post basat sobretot en la sorpresa i l’estupefacci√≥…

Aix√≠ que ja ho sabeu: si mai aneu a sopar amb el President Pujol i encara que sigui en una ocasi√≥ especial, el m√©s probable es que de men√ļ tingueu mongeta, patata i peix. O pa (sense tom√†quet) i embotit si Marta Farrussola no corre per casa… ;-)

Salut!

P.S.: Si us interessa el llibre que ha sortit de la recerca que he fet sobre Jordi Pujol, en aquest v√≠deo s’explica for√ßa b√© en i no dura ni cinc minuts… ;-)

Llibres citats:

Pujol, Jordi (2007): Mem√≤ries. Hist√≤ria d’una convicci√≥. Barcelona: Proa.

Oliveres, Jordi i Félix Martínez (2005): Jordi Pujol. En nom de Catalunya. Barcelona: Plaza y Janés.

Brownies antiracistes

dijous, 1/05/2014 (Massitet)

Aquests dies, el futbolista brasiler Dani Alves s’ha fet tristament fam√≥s per haver menjat un pl√†tan. I dic tristament perqu√® la banana que es va menjar li havia llan√ßat un seguidor una mica curtet del Vila-real. El noi en q√ľesti√≥, com ha havia ocorregut altres vegades per a pena de tots, li va llan√ßar com un missatge racista,¬† donant-li a entendre que era un simi. Un √©sser (suposadament) inferior, vaja. Quina r√†bia, veritat?

Per√≤, per sort de la humanitat, de la mateixa manera que hi ha persones justetes tamb√© n’hi ha de brillants que saben agafar una situaci√≥ i reconvertir-la, girant-li tot el sentit. Una va ser Dani Alves, que devia deixar al racista en q√ľesti√≥ amb encara m√©s cara de tonto quan es va menjar la fruita. I¬† l’altra √©s la persona que va crear el hashtag #somostodosmacacos i que ha donat lloc a una campanya de solidaritat i protesta que ha omplert Facebook, Twitter i Instagram de fotos amb gent menjant pl√†tans. Alguns, molt famosos, la qual cosa ha donat encara m√©s revol a la protesta, a hores d’ara planet√†ria. Brillant, el crac que va llan√ßar-li a Alves, eh? Ai, Senyor…

DSC_0434.JPG

Negre, amb pl√†tan, dol√ß, bon√≠ssim… i antiracista | Olletadeverdures.cat

Va ser arran d’aquesta campanya que se’m va passar pel cap la idea de fer alguna recepta amb pl√†tan que serv√≠s, de passada, per mostrar el nostre rebuig a les actituds racistes vinguin d’on vinguin i vagin cap a qui vagin adre√ßades. A fi de comptes, si el gest d’Alves va consistir en menjar-se un pl√†tan, qu√® pot fer millor un bloc de cuina per solidaritzar-se amb ell que fer receptes amb pl√†tans?

Una curiositat del cas √©s que la recepta la tenia feta de fa molt temps. Anys, de fet. Per aquells misteris insondables de la vida blocaire, de vegades passa que fas una recepta pensant en publicar-la per√≤ despr√©s es passa mesos a la carpeta d’esborranys, pendent de pujar-la. En aquest cas, agafeu-vos, s’hi ha passat quatre anys. En comptes de pensar que s√≥c un desastre prefereixo imaginar que la recepta ha estat esperant el millor moment per apar√®ixer. I, francament, no hagu√©s pogut trobar-ne una de millor!

Es tracta d’un brownie de xocolata negra (el color que es veu que no suporta el noiet aquest…) amb pl√†tan (la fruita esdevinguda s√≠mbol de l’antiracisme). L’hem treta d’un llibre que ens vam dur d’Anglaterra i que ja ha aparegut altes cops per aquest bloc. Per exemple, en aquest plumcake de d√†tils o aquest past√≠s de xocolata,¬†tot un cl√†ssic de casa nostra. Amb les mides que us passo surten 15 peces d’uns 6×6 cent√≠metres. Pero, ei! No dubteu: feu tota la mida, que no us en penedireu! ;-)

175 grams de mantega tallada a daus

300 grams de sucre “light muscovado” (no us atabaleu, amb sucre moreno surt estupendu, tamb√©)

175 grams de xocolata negra trencada a trossos

100 grams d’anous trencades a trossos

3 ous batuts

2 plàtans madurs aixafats amb forquilla

100 grams de farina

7¬†grams de llevadura en pols (feu el que pogueu amb la b√†scula…)

30 grams de cacau en pols

Som-hi va, que √©s molt f√†cil! Posem el sucre, la mantega i la xocolata en una cassola al foc i ho escalfem amb alegria fins que estigui ben fos i mesclat. Ho treiem del foc. Ara b√© l’hora d’afegir les anous, els ous i els pl√†tans. Quan estigui de nou tot barrejat, afegim la farina, la llevadura i el cacau el pols. Nova mescledeta i cap una safata d’uns 18×28 cent√≠metres. Mitja horeta al forn, que haurem preescalfat a uns 180 graus i llestos. Ha de quedar ferm del centre, punxue-lo, d’acord? Ho deixem refredar i llavors podrem fer els quadradets

Francament, queda un brownie molt bo.¬†√Čs ben sabut que la xocolata negra i el pl√°tan casen molt b√©. Aqu√≠ hi afegim el punt¬†cruixent de les¬†anous, que li donen (m√©s) sabor i ajuden a trencar una textura tova, humida, molt british… i que a nosaltes ens enxisa! Si a sobre te’l menges com un petit acte √≠ntim antiracista… doncs la cosa encara puja uns punts el grau de plaer!

Salut i humanisme, xe!

Un esmorzar amb l’estudiant Josep Pla

dijous, 20/03/2014 (Massitet)

“En els meus temps d’estudiant a Barcelona -√®poca de la primera guerra- se produiren en la capital quatre o cinc coses que, al meu entendre, no tingueren rival -des del punt de vista culinari, s’ent√©n. Aquestes coses foren: primer, el pa; segon, les mongetes seques; tercer; el bacall√†; quart, la confiteria; cinqu√®, el caf√®; sis√®, el tabac de fulla i concretament el cigar de l’Havana”.

“El pa. Llavors el pa era bo a tot arreu del pa√≠s, per√≤ a Barcelona era fin√≠ssim, gust√≥s, lleuger, aeri. Es feien totes les formes de pa habitual, per√≤ per Barcelona s’introdu√Įren moltes novetats. En aquells moments els panets de Viena tenien un √®xit immens. Eren bons, admirablement deixats de dins i de fora, agradables, d’un incentiu permanent. Els panets de Viena crearen l’inter√®s del sandvitx -una altra novetat. Arribaren les m√†quines per a tallar el pernil i la mortadel¬∑la fina i prima, i, dins dels panets oberts, aquestes mat√®ries resultaven plenes d’inter√®s. Un parell d’exemplars d’aquests i un vas de cervesa fresca constitu√Įen un esmorzar molt ben trobat, extremament meng√≠vol. M’hi vaig afeccionar i durant tota la vida l’he practicat, sobretot a l’estranger. Despr√©s de la guerra civil, el pa ha empitjorat enormement. N’√©s prou sabuda la causa -encara que massa oblidada. El pa actual √©s conseq√ľ√®ncia imprescriptible del mes gran monopoli creat a la Pen√≠nsula, dsepr√©s de la guerra civil: el del Servei Nacional del Blat”.

IMG_2016.JPG

Un esmorzar ben trobat i molt mengívol, com diria en Pla... | Olletadeverdures.cat

Aquests par√†grafs que us he transcrit corresponen a El que hem menjat, el sobrecitat i tot sovint maltractat llibre de Josep Pla sobre (el seu punt de vista sobre) la cuina catalana. √Čs un dels passatges que m√©s em van cridar l’atenci√≥¬†des que¬†el vaig llegir per primer cop.¬†Gaireb√© podria dir que em va impressionar. Per dues raons.

La primera, que Barcelona fos la ciutat on es podien trobar les millors versions de productes com les mongetes seques, el pa¬†o el bacall√†, que semblaria que hagu√©ssin¬†de ser¬†m√©s bones¬†en zones de pag√®s o amb m√©s tradici√≥ culin√†ria al respecte. La segona, perqu√® √©s un dels pocs passatges del llibre on Pla lloa, sense gaires matisos, productes o elaboracions. Si l’heu llegit ja sabeu que vull dir:¬†l’escriptor empordan√®s¬†sempre tenia alguna queixa que fer o alguna millora a proposar sobre gaireb√© qualsevol menja. Haur√≠eu de veure com critica¬†l’√ļs del tom√†quet o de l’all als receptaris¬†familiars de l’Empord√†,¬† que ell considera “un exc√®s que tot ho destrueix”. I aix√≤ que ha passat a la hist√≤ria com un dels grans defensors de la cuina tradicional catalana!

Total, que tant em va cridar l’atenci√≥ auquest passatge del llibre¬†que sempre m’havia fet gr√†cia reproduir un d’aquests esmorzars. Amb un punt de repte important, √©s clar: intentar buscar un molt bon pa, una mortadela ben fina i prima per fer “un sandvitx ple d’inter√®s” i acompanyar-lo d’una cervesa fresca. Per sort, la Barcelona de 100 anys (exactes?) despr√©s permet fer-ho. No sabrem mai, per√≤, si amb el vistiplau rotund i sense paliatius del mestre de Palafrugell.

El panet de Viena, “admirablement deixat de dins i de fora, agradable, d’un incentiu permanent” tenia molt clar on anar a buscar-lo: a la Turris, una de les meves fleques preferides de Barcelona. Els havia provat feia molt de temps i els trobava certament admirables. Amb la mortadel¬∑la tampoc tenia gaires dubtes: a la nostra xarcuteria de refer√®ncia, la Fondevila del barri de Sants, feia uns quants anys que ens havien recomenat una bolonyesa ben gustosa que ens tallaven ben fina -com ens agrada, d’altra banda, tot l’embotit.

El problema es va presentar, per√≤, amb la cervesa. Fou petit, per√≤. Podria haver obtat per una Estrella Damm o per una Moritz, totes dues cerveseres que estaven elaborant a la ciutat de Barcelona en els anys que el jove Pla es cascava una birreta amb l’esmorzar de cada dia. Per√≤ pensava que¬†Pla se’n¬†mereixia una d’artesana, feta a Barcelona, per mirar d’emular una mica la q√ľesti√≥ de la proximitat i el car√†cter artes√†. La cosa per√≤ es va resoldre de cop un bon dia, quan la Moritz va comen√ßar a fer a la seva f√†brica de la Ronda de Sant Antoni cervesa fresca sense pasteuritzar. La que, molt probablement, bevia aquell estudiant espavilat i lletraferit? No ho s√©, per√≤ a mi em sembla molt probable que s√≠.

Aix√≠, doncs, √©s com un bon dissabte de mar√ß ens vam regalar aquest esmorzar. Us ho dir√© ras i curt: als temps de la Primera Guerra Mundial, Josep Pla seria un jovenet estudi√≥s, per√≤ no era curt de gambals. Xe tu, quin entrep√† m√©s bo i quina cervesa m√©s encertada. Quin esmorzarot! Certament, “molt ben trobat, extremament meng√≠vol”. Com el mestre Pla, nosaltres tamb√© ens hi podr√≠em acostumar a practicar-lo tota la vida…

Salut!

Ximet: l’entrep√† fregit de Castell√≥

dilluns, 24/02/2014 (Massitet)

Quan era xiquet, anar a Castell√≥ amb mun pare era una de les meves aventures preferides. Massito hi anava regularment per q√ľestions de paperassa relacionades amb la fleca i, de tant en tant,¬†a trafegar amb algun representant de farines. Com sabia que m’agradava acompanyar-lo, sempre que podia s’ho combinava per a que el meu¬†calendari escolar em deix√©s anar-hi. Era aix√≠ de bon paio, ell.

Vist amb ulls d’un¬†xiquet de vuit anys,¬†el viatge (s√≠, viatge…) a Castell√≥ tenia¬†gaireb√© un component √®pic; un nosequ√® de cosa extraordin√†ria. Tot i que amb prou feines eren 90 quil√≥metres. Clar que les condicions ajudaven a posar-se en situaci√≥ trascendent: imagineu-vos la N340 als anys vuitanta, plena de bonys, estreta¬†i mal acondicionada, farcida d’un tr√†fic insofrible amanit amb una gran quantitat de camions de gran tonatge que amb prou feines arribaven al l√≠mit dels 80 quil√≤metres per hora. Si a aix√≤ hi afegiu un Renault 6 (verd metalitzat, per m√©s senyes) carregadet de quil√≤metres i sense aire condicionat ni direcci√≥ assistida ni punyetes… Trajecte entretingut, vaja. I preocupant, des del punt de vista de la sempre patidora matriarca Massita…

La road movie en q√ľesti√≥, per√≤, tenia final feli√ß. Des del meu punt de vista dos, concretament. El primer era poder veure a Magnum en persona. S√≠, tu:¬†Tom Selleck¬†treballava a l’Associaci√≥ Provincial de Forners i Pastissers de Castell√≥. Superbigoti incl√≤s, √©s clar. Resulta que l’investigador privat hawai√† que jo seguia amb passi√≥ per TV3 tenia un doble que vivia a Castell√≥ i ens atenia amb aquella veuota gruixuda i fonda que em tenia tota l’estona amb la boca oberta. Tenia un punt catxondo i fascinant, veure all√† al davant un tio tan semblant al Magnum…

El segon motiu, i ja us ho podeu imaginar, era gastron√≤mic.¬†Mun pare¬†va ser¬†un home de gustos senzills per√≤ ben definits, precisos. No¬†fou una persona amant¬†dels luxes. Un fill de v√≠dua de guerra d’una familia modesta de poble no pot ser-ho.¬†¬†Per√≤ s√≠¬†que¬†xalava¬†fent all√≤¬†que li agradava. I el que li agradava quan an√†vem a Castell√≥ era menjar ximets…

IMG_1995.JPG

Aquesta joia vermella, cruixent, humida, gustosa és el que anàvem a buscar a Castelló... Nyam! | Olletadeverdures.cat

El viatge s’organitzava estrat√®gicament per fer que la nostra estada a Castell√≥ coincid√≠s¬†amb l’hora d’un √†pat, fos¬†esmorzar o dinar. Nom√©s hi havia un dubte,¬†a l’hora d’anar a endrapar: on ens els menjar√≠em. La tria sempre estava entre¬†El Chiki i el Virginia, dos bars setenteros que passaven per ser els que feien els millors ximos. Segons mun pare, esclar. Li (ens!) agradaven tant que fins i tot hi an√†vem encara que fos massa tard. Tot sovint, pact√†vem no dir-li a la mare que ens hav√≠em fotut un ximo a la una, de pressa i corrents, just abans de sortir pitant cap a Vinar√≤s per arribar a dinar cap a les dues. Sempre ens pillaven, per√≤: servidor de vost√®s solia arribar¬†amb poca¬†gana…

Perqu√® clar, ja heu vist les fotos del post: el ximet, l’entrep√† fregit t√≠pic de Castell√≥ de la Plana, no √©s precisament una coseta modesta i lleugera. √Čs un bitxo, una aut√®ntica bomba¬†des de qualsevol¬†punt de vista.¬†Com no ha ha de ser, si √©s¬† un entrep√† farcit de tom√†quet fegit, tonyina, ou, pebrot, pinyons? I, per si tot aix√≤ era poc, el panet es passa per la paella!

Calcular les mides necess√†ries per fer aquesta recepta √©s una mica arriscat. Dependr√† de la mida del panet que feu servir i de¬†quant aconseguiu farcir-lo. De tota manera, si us sobra mullat sempre podeu fer un coquet… Aqu√≠ van les mides per 6/8 entrepans de la mida dels de les fotos:

6 o 8 panets del tipus ximet (més ample del mig que de les puntes. Vegeu aquí una foto)

1/2 quilo de tomàquet natural sense pell i picat molt petit a ganivet

1 ceba petita picada a ganivet

1 pebrot escalivat o cuit al forn (només en farem servir la meitat, però)

1 llauna de tonyina d’uns¬†80 grams

Un grapat de pinyons fregits

1 ou dur

1 ou batut

Una mica de llet

Oli d’oliva verge extra i sal

El primer que farem ser√† posar fregir la ceba. Quan jo porti una estona, per√≤ sense que¬†hagi agafat color, afegirem¬†el tom√†quet. Quan ja estigui gaireb√© cuit, afegirem¬†la tonyina, els pinyons fregits, la meitat del pebrot tallat a trocets¬†i un polsim de sal. La recepta cl√†ssica diu que ho deixem coure tot cinc minuts. (Nosaltres, per√≤, ho afegim tot quan el tom√†quet ja est√† cuit. Trobem que si ho fem a la manera tradicional, la tonyina puja molt de sabor en coure-la). Un cop fet aix√≤, treiem la salsa i la deixem colar en un colador fi. Ha de quedar for√ßa eixuta, ja que sin√≥ mullar√† massa el pa i el tencar√†. Quan estigui colada, afegim l’ou dur picat no massa petit (vegeu-la aqu√≠).

IMG_1978.JPG

Així de 'monos', dauradets i cruixents (i de boníssims!) són els ximets... | Olletadeverdures.cat

Ara ja podem farcir el panet, que haurem buidat com ja haureu vist aqu√≠. El mullem una mica, molt poc, amb llet que ahurem posat en un plat i amb ajuda d’una cullereta el banyarem un p√®l per dins. El farcim amb una cullerta petita apretant per a que quedi ben ple i sense bosses d’aire a dins. Tampem posant la punta del panet a l’inrev√®s i aguantant-la amb un escurdents. El passem per ou batut i cap a l’oli, que ha de ser una mica abundant i ben roent. Pim, pam, un parell de voltes i cap a fora, a esc√≥rrer sobre paper absorvent.

En els podem menjar tebi o fred. Tebis, la veritat, s√≥n brutals. Entre el cruixent del pa i el mullat humit¬†i consistent a dins. El calent de fora i el punt m√©s tebi de dins… La ceba, la tomata, el punt quallat de l’our dur… Enteneu, oi, que pretengu√©ssim enganyar a la matriarca Massita fent el golafre per Castell√≥?

On, quan i per què es menjava?
Preparant el post m’ha assaltat la curiositat de con√®ixer una mica m√©s d’aquest entrep√† tan curi√≥s.¬†Per mi, era un menjar molt associat a Castell√≥. A m√©s, sabia que hi estava molt est√®s, all√†: no nom√©s els trob(av)es als dos bars on anem el pare i jo. Es troba(va) a tots els bars. √Čs m√©s: i a totes les fleques. De fet, Agus, un seguidor d’Olleta a Facebook, ens va explicar que hi ha una llegenda que diu que el va inventar un forner per treures de sobre un excedent enorme de panets petits.

Total, que tenia ganes de reconstruir una mica la hist√≤ria d’aquest plat conven√ßut que¬†era exclusiu de¬†Castell√≥. Aix√≠ que vaig agafar un llibre fant√†stic (i monumental: 574 pagines) que es diu Castell√≥ i la seva cuina: tradicions, hist√≤ries i receptes. Els seus autors, Joan i Pere Agust√≠ (fill i pare),¬†en diuen aix√≤: ¬†“Abans les iaies o les mares solien fer-los com a cosa extraordin√†ria per a sopar algun dia, per√≤ sobretot per esmorzar o berenar el dia de la Magdalena, per Carnestoltes, P√†squa o per anar d’excursi√≥”. El seu origen, doncs, era un plat per a dies importants, diferents. No com ara que s’ha fet quotidi√†.

Tot i aix√≤, els autors no expliquen sobre els seu origen o per on es menja. Per√≤ donen una pista: “el nom canvia segons els llocs (pitos, pepitos, ximets…) per√≤ tots fan refer√®ncia al mateix menjar”. O sigui, que la cosa est√† extesa per fora de la ciutat. La q√ľesti√≥ era per on. Jo tenia (en passat) una cosa clara: que a V√¨nar√≤s no eren habituals. Per√≤ parlant amb els nostres seguidors a Facebook vam saber que hi havia un bar portant per castelloneros on en feien i on molts dels qui el coneixien (i estimen!) els van menjar all√†. Joan i Agus ens en van fer cinc c√®ntims i n’explicaven el car√†cter excepcional: el feien perqu√® eren de Castell√≥.¬†I mun pare i jo inventant-nos excursions per menjar-ne!

Un altre dia, parlant amb ma germana, em va explicar, mig sorpresa perqu√® per ella tamb√© eren nom√©s d’all√†,¬†que la seva amiga Dolors li havia¬†explicat que de petita n’havia menjat perqu√® la seva √†via li n’havia fet regularment per berenar. De fet, dos blocaires Vinar√≤s que ens estimem molt tamb√© els fan i tenen el record de l’√†via Pepa cuinant-los. Ara, la cosa es va posar especialment interessant quan una altra seguidora de Facebook ens va explicar que una amiga seva de Gandia els coneixia i en deia (su s√≥na?) pepitos. Enlla√ßava aquest post, que explica moltes coses interessants.

Aquest post diu, per exemple, coses com aquestes: “Com s√≥n una recepta popular el seu origen √©s incert, per√≤ pels seus ingredients i contund√®ncia cal destacar el seu paper com a aliment trencador del dej√ļ de Quaresma. ‘Que no ens deixen menjar carn? Pos farem un pepito‚Ķ’‚ÄĚ. Explica, amb¬†for√ßa gr√†cia, que la Quaresma era un temps de penuria i¬†molta gana per les classes populars del nostre pa√≠s, que buscaven amb aquesta bomba cal√≤ria¬†tant tapar la gana com burlar les¬†exig√®ncies de l’antiga Quaresma; la que no hi havia m√©s remei que seguir… Ho sigui, no nom√©s no era exclusiu de Castell√≤, sin√≥ que tamb√© era tradicional a l’altra punta del Pa√≠s!

Sembla, doncs, que els ximets s√≥n una menja tradicional d’una part ben grossa del centre del Pa√≠s Valenci√†, que va almenys de Castell√≥ a Gandia tant per la costa com per l’¬°interior. I que un plat tan luxuri√≥s, com tants d’altres, tenen¬†un origen popular lligat a festes religioses i les seves exig√®ncies.

En¬†qualsevol cas, vinguin d’on vinguin, feu-nos cas: tasteu-los. De veres, feu-los i proveu-los. Estic segur que us encantaran! Ja sabeu:¬†mun pare i jo erem capa√ßas d’anar a Castell√≥ a buscar-los… :-)

Salut i ximets!

Un sopar amb estrella a Les Moles

dimecres, 29/01/2014 (Massitet)

Crec que no exagero si dic que mai abans ens havia fet tanta il¬∑lusi√≥ anar a sopar a un restaurant amb estrella Michel√≠n. Era, a m√©s,¬†una situaci√≥ una mica estranya, perqu√® des del nostre punt de vista l’estrella ja la tenia les tres o quatre vegades que hi hav√≠em anat abans. Per√≤ hi havia un petit problema, un estrany entrebanc: els paios de la guia encara no se n’havien assabentat, que Les Moles es mereixia una estrella des de feia molt de temps. Per tant, que li don√©ssin l’any 2013 no va ser novetat: per a molts, nom√©s es feia una acte de justicia.

Per aix√≤ tamb√© molts, com nosaltres, es morien de ganes d’anar a fer un sopar amb estrella (oficial) a Les Moles. De fet, m√©s que un sopar va ser una festa de celebraci√≥ amb uns amics que tenen un restaurant. I mai tan ben dit: vaig tenir la punyetera sort que els nostre amic, el mestre Juanjo Roda, s’assegu√©s al meu costat tota la nit. Amb paternitat compartida amb el xef autodidacta Jeroni Castell de molts dels plats del restaurant, tenir-lo al costat va ser tot un plaer: explicaci√≥ del plat, del proc√©s de creaci√≥, dels perqu√®s que tant m’agraden. I no de qualsevol men√ļ, sin√≥ del que els va valer el reconeixement dels senyors dels neum√†tics el novembre passat. Un luxe que es va arrodonir amb una sobretaula de m√©s de dues hores amb Jeroni assegut a l’altre costat. Brutal.

IMG_1578.JPG

El sopar, el menjar, va ser com sempre un plaer. Creativitat i respecte extrem pel producte; tradici√≥ renovada i estima pel territori. Les Moles fa una cuina de les Terres de l’Ebre passada pel sed√†s de les t√®cniques i els gustos contemporanis.¬†Cuida molt les coccions i les presentacions. Agafa el context cultural del Montsi√† i Ulldecona per jugar amb ell i provocar al mateix temps evocacions de temps passats i entusiasme per una capacitat d’innovaci√≥ que roman intacta.

IMG_1591.JPG

Una de les gunyadores de la nit, la cansalada. Ei, justificaria la visita ella sola... | Olletadeverdures.cat

Tot aix√≤ ja us ho hem dit¬† altres¬†cops i no som originals. Per√≤, encara que sembli mentida, ells s√≠ que ho s√≥n: partint d’una modesta escrita (orientals: rajada), peix de pobres i de suquet de barca, fan un plat capa√ß d’emocionar tot un senyor cr√≠tic de la guia Michel√≠n. El primer revisor que va anar la va demanar despr√©s de fer diverses preguntes a Carme, la cap de sala. El segon ja va anar de cara a barraca i¬† la va¬†encarregar motu propio. A Les Moles diuen que l’escrita √©s un plat que val una estrella Michelin. I nosaltres en donem fe: crem√≥s, mel√≥s, cruixent¬†i gust√≥s, √©s un plat que recordaries independentment del que digu√©s un homenot d’aquests. Oh!

IMG_1584.JPG

La sardina, amb l'ou platejat per jugar amb el color del peix. Un atreviment que cal tastar, de veres! | Olletadeverdures.cat

L’escrita es va endur el protagonisme tant al paladar¬†com a¬†la conversa per raons √≤bvies. Per√≤ la resta no va quedar curt. El que va ser un aut√®ntic festival van ser els entrants del men√ļ, que versionaven un esmorzar de forquilla de llaurador del terreno. Pa amb oli i sal, pa amb tom√†quet i pernil, sardines de casco amb ou, calamars a la romana amb maionesa de la seva tinta i cansalada amb all i oli, carxofes i carb√≥. Tot, servit sobre un mantell individual que emulava un paper de diaris com el que la gent del camp empraven per embolicar el menjar i endrapar-lo quan estaven al mig dels garrofers, els ametllers o les oliveres.

IMG_1606.JPG

Un plat que val una estrella Michelin. I justifica un viatge a Ulldecona. Gran. | Olletadeverdures.cat

Els entrants, les petites tapes amb que obren els menus, s√≥n una cosa que tenen dominada i que, crec, s’est√† convertint en una marca de la casa.: ja van impactar amb el men√ļ que comen√ßava amb caf√©, copa i puro; i encara no han¬† baixat el llist√≥. Juraria que a taula va guanyar per golejada la cansalada. Per√≤ la sardina era literalment espectacular: era un gelat -vull ser honest-gaireb√© inmenjable de tan potent que era el seu gust a sardina de casco. Per√≤ quan el barrejaves amb el rovell d’ou que l’acompanyava feia una barreja fant√†stica. Plat complicat, dur, que diversa gent a la taula no es va poder acabar. Nosaltres, en canvi, vam recollir tots els sobrers. Jeroni, un t√ļper de dos litres, per favor! :-P

IMG_1614.JPG

Les Moles és això. Ras i curt. | Olletadeverdures.cat

Com sempre hem fet en aquesta mena de posts, destacarem els tres plats que m√©s ens han agradat, per√≤ no atabalar-vos amb tots que van sortir, que mantenen un nivell general molt alt amb punts de brillantor evident. El tercer aquest cop (i de nou) √©s un postre: “El nostre vi, la nostra vinya”. Us transcric l’explicaci√≥ que en surt al men√ļ: “El vi Les Moles crian√ßa posat al plat, amb pinzellades de cacau pur, cirera licorsa, bals√†mic fresc, tocs torrats i regal√®sia roja”. Ara mireu la foto: aix√≤ √©s Les Moles. El terreny (aquest cop un vi de la Terra Alta) posat al plat (a l’ampolla!!!!!) amb una t√®cnica refinada i un toc art√≠stic remarcable. Bravo.

No us enganyarem: aquest post no √©s gens neutral. √Čs, de fet, m√©s subjectiu que de costum. Ens estimem a Jeroni, a Carme i a Juanjo. Admirem el seu atrevit projecte al mig del no-res gastron√≤mic que √©s aquell tros de pa√≠s. I gaudim molt√≠ssim del seu menjar i la seva manera d’entendre’l. Per aix√≤ dediquem aquest post a celebrar la seva estrella i a desitjar-los tots els √®xits del m√≥n en aquesta nova etapa de molta feina i, tamb√©, molta pressi√≥ que ara heu encetat. Endavant les atxes, xe!

Salut!