Màrqueting formatger

dijous, 22/09/2016 (fcaldes)

Què ho fa que associem Suïssa amb els formatges? I que els menys experts, quan veiem un formatge blau pensem simplement que és un Rocafort, sense contemplar la possibilitat que sigui un Gorgonzola, un Stilton o un Cabrales?

Ho fa, segurament, el mateix que associa el Euskadi amb la bona cuina, o (sic) Barcelona amb els toros i la sevillanes —de cara als guiris, vull dir—. Sí, em refereixo al màrqueting. El poder del màrqueting és tan fort que de la mateixa manera que converteix la darrera tecnologia en una necessitat, i situa sevillanes i toros a Catalunya, també converteix tot un país en el paradís del formatge.

I ep! Que no dic que els formatges suïssos no siguin bons, eh? A mi m’encanten, especialment l’Appenzeller. Però, i parlant de Suïssa, heu pensat mai que potser per menjar el Tête de Moine no és obligatori fer-ne flors? Que el podem menjar a trossos, com qualsevol altre formatge? Però clar, aleshores no es vendria ni una girolle, i això sí que no pot ser!

Segur que l'única manera de degustar el Tête de Moine és fer-ne flors amb una girolle?

Segur que l’única manera de degustar el Tête de Moine és fer-ne flors amb una girolle? | © Thinkstock

 

El cas del Reblochon

Travessem els Alps i anem a la Savoia, ara. En aquesta regió francesa hi ha un altre exemple de màrqueting formatger amb el Reblochon, un formatge cremós, que també m’agrada molt, però que no tenia prou popularitat, a mitjan segle XX.

Per això, el consell regulador de la denominació d’origen va convocar un concurs per convertir-lo en l’ingredient principal d’alguna recepta. I sabeu quina va guanyar? Doncs la Tartiflette.

El que sembla el plat més tradicional de la Savoia, no té ni un segle d’antiguitat. És un plat d’hivern (com correspon a la zona muntanyosa dels Alps) que es presenta en una cassola de ferro colat i que consisteix en patates tallades a làmines, trossos de cansalada, ceba, pebre, oli, sal i… Reblochon. Tot plegat es posa el forn i cal dir que el resultat és ben bo.

Heus ací una tartiflette

Heus ací una tartiflette | © Thinkstock

Als restaurants de la Savoia podeu trobar-ne a gairebé totes les cartes. Alguns es posen creatius, però la recepta, bàsicament, és la mateixa. L’acompanyen amb una amanida i ja teniu un plat únic resultat d’una operació de màrqueting que no només ha salvat el Reblochon sinó que ha creat un plat ‘tradicional’ de menys d’un segle d’antiguitat. Bon profit!

La peregrinació dels pastissets de crema

dimecres, 24/02/2016 (fcaldes)

Què pot justificar que un turista que visita una ciutat es desplaci amb autobús, tren o tramvia a deu quilòmetres del centre, faci cua durant almenys quinze minuts i se’n torni per on ha vingut? Si som a Lisboa, els Pastissets de Belém.

pastéis de belém

Exterior de la pastisseria més famosa de Lisboa, amb cua i amb pluja | © Ferran Caldés

Enteneu-me. No és que Belém no tingui interès per al turista. Hi ha el monestir dos Jerónimos, el Padrão dos Descobrimentos i la Torre de Belém, també. I bones vistes sobre el riu. Però el barri en sí, no és molt encisador.

Però malgrat aquesta manca d’encant visual, centenars de turistes fan cua, cada dia, a totes hores, i faci el temps que faci, davant del número 84 de la Rua de Belém per comprar un pastisset de crema. Un o molts més. Els que siguin, de fet, que a 1,05 euros el pastisset, no passa res si ens animem una mica, sempre i quan tinguem en compte que, com a molt, es conserven tres dies en bones condicions —val la pena saber-ho si preveiem repartir-ne a tort i a dret quan tornem a casa—.

Fa un parell de setmanes, quan vaig visitar el lloc —en el meu cas, vaig entrar-hi per menjar els pastissets, entaulat i amb un cafè—, em preguntava a l’Instagram del CUINA si n’hi havia per a tant. I com vaig dir en aquell moment: sí i no. M’explico:

Sí. N’hi ha per a tant perquè realment són boníssims, te’ls serveixen calentons i la base de pasta de full està cruixent. És un autèntic plaer tastar-los. El ‘no’ vé per la part d’endur-te’ls a casa. Una cosa és menjar-te el pastisset al moment i l’altra, tenir-lo dins una capsa i no tocar-lo fins al cap de dos dies. La crema segueix sent bona, sí, però el cruixent ha desaparegut i, aleshores, no hi ha cap diferència entre el Pastéis de Belém i el Pastéis de Nata que trobes a totes i cadascuna de les pastisseries —i en són moltíssimes— que hi ha al barri de Baixa. De fet, aquesta mena de pastissets són típics de tot Portugal des del segle XIX, però originaris del barri de Belém i un dels símbols de la rebosteria lusitana.

Pastéis de Belém

Acabats de fer i amb toc de sucre o canyella. Boníssims! | © Ferran Caldés

El gust d’aquests pastissets ‘de marca blanca’ potser no és tant bo com els de la pastisseria més famosa de Belém —asseguren que la recepta exacta és un secret d’estat— però, en la meva humil opinió, el què converteix els Pastéis de Belém en un pol d’atracció turística de primer ordre, és poder-los tastar acabats de sortir del forn. Sinó és així, perden la gràcia i la singularitat. Per tant, apropeu-vos-hi i feu la cua si voleu menjar un bon pastisset, però si la vostra intenció és tenir-los dins d’una capsa fins al cap de dos dies —encara que se’m fa difícil pensar que algú pugui resistir la temptació—, no val la pena i podeu comprar un pastisset de crema de ‘marca blanca’ a qualsevol pastisseria de la capital portuguesa.

Al Japó, la primavera comença avui

dijous, 4/02/2016 (fcaldes)

Si em permeteu, faré un broma fàcil: avui, 4 de febrer, comença la primavera al Japó. I no ens ha de sorprendre, perquè a Catalunya la primavera va començar a finals de desembre, oi?

Dit això, i deixant de banda disquisicions meteorològiques i climàtiques, el fet que al país nipó el calendari lunar tingui una importància destacada, fa que considerin que la primavera comença el 4 de febrer, coincidint amb l’any nou lunar. Aquí, com que ens guiem pel calendari solar, la primavera, enguany, no comença fins al 20 de març a les 4:30h del matí.

Setsubun

Ja ha arribat la primavera al Japó! | Thinkstock

Si hi ha un festival, hi ha menjar

Per commemorar l’inici de la primavera, els japonesos celebren el Setsubun un dia abans. I com qualsevol festa que valgui la pena a qualsevol lloc del globus terraqui, el menjar hi té un paper molt important.

En primer lloc, a nivell simbòlic, a tots els temples del país tiren mongetes de soja per fer fora els mals esperits i atreure la bona fortuna. Res a criticar. Al cap i a la fi, nosaltres en passegem per mig món llençant monedes a les fonts esperant que es compleixin els nostres desitjos.

Però a més de llençar el menjar esperant rèdits indeterminats, també hi ha una tradició que m’ha cridat especialment l’atenció. Es tracta del consum de l’Ehō-Maki. Per l’aspecte extern pot semblar un maki qualsevol, però la seva composició no és fruit de la casualitat. En absolut. S’hi posen set ingredients diferents per rendir culte a les set deïtats de la fortuna. A més, a diferència dels makis que es mengen la resta de l’any, no es tallen en peces, ja que es creu que d’aquesta manera es tallaria la bona fortuna.

I menjar els Ehō-Maki també inclou un ritual. Cal menjar-se’l de cop i mirant en direcció a l’Ehō, el zodíac, per entendre’ns, d’aquell any.

Eho-Maki

Set ingredients i d’una sola mossegada. Així cal menjar l’Ehō-Maki | Thinkstock.

Una cultura molt tradicional

És curiós veure com els japonesos respecten tant la cultura ancestral, fins i tot en els petits detalls com el menjar. És cert que ja no es regeixen pel calendari lunar, però la tradició és tan arrelada, que el 3 de febrer és, per als nipons, una data important.

Nosaltres també les respectem, les tradicions. Sobretot les culinàries, que el bon menjar sempre és important. No fem Eho-Makis ni mengem els aliments mirant cap a una direcció concreta esperant que ens somrigui la bona fortuna. Però que no ens treguin l’escudella, que no ens treguin els canelons i, sobretot avui, dijous gras, que no ens treguin la botifarra d’ou!

 

Mandonguilles, frankfurts, pasta i pizza

dijous, 17/09/2015 (fcaldes)

Quan visitem un país —o una ciutat— estranger, una de les coses que ens crida l’atenció és la gastronomia local. Depenent de si som més o menys atrevits, ens animarem a tastar les especialitats del país que visitem —a mi, què voleu que us digui, dubto que em veieu mai tastar insectes a la brasa i coses per l’estil—, però, encara que no ens hi animem, segur que voldrem conèixer-ne les característiques. De vegades, arribem al destí sabent quines són les receptes més típiques; d’altres, hi arribem amb una idea preconcebuda que verifiquem, o no, quan som allà; i d’altres vegades no tenim ni idea de què ens trobarem i ho descobrim allà mateix.

Avui, em centraré en el cas de Suècia. Quins són els plats estrella de la cuina sueca? Si heu visitat alguna vegada la coneguda botiga de mobles que tots tenim al cap, segur que encerteu el primer plat. Exacte. Les mandonguilles. No és un invent de la multinacional dels mobles, no. Realment, a Suècia, les mandonguilles són un plat tradicional, acompanyades normalment de patata bullida i melmelada de nabiu de grua i una salsa de carn amb molta nata. Cap novetat. Un altre aliment estrella que segurament heu tastat a l’esmentada botiga, són els frankfurts. Doncs sí, també són molt consumits, a Suècia, i en trobareu a moltíssims llocs de menjar als carrers de les grans ciutats.

Mandonguilles suques

Un plat típic de mandonguilles sueques | © Ferran Caldés

Hi ha dos plats més que es consideren ‘nacionals’ al país escandinau. I no ho dic jo. Ho diuen ells mateixos —almenys, ho van afirmar en un dels tours guiats que vaig fer a Estocolm—: la pasta i la pizza. I, què voleu que us digui, això sí que em va sorprendre. Esperava que alguna recepta de salmó o algun plat de carn de caça forméssin part del ‘top’ de la cuina sueca. Però no. Mandonguilles, frankfurts, pasta i pizza. I repeteixo, que això m’ho van explicar en un tour, o sigui que se li ha de donar una mínima credibilitat. També és cert que, efectivament, a tot arreu serveixen mandonguilles, frankfurts, pasta i pizza, o sigui que, en principi, no em van enganyar. No seré jo qui critiqui negativament la cultura culinària d’un país o d’un altre. Però em sorprèn que els suecs incloguin dues preparacions genuïnament italianes entre els plats estrella de la seva cuina. Segur que en tenen molts més i molt més genuïns, però els que ells mateixos destaquen, són aquests!

Skagen Toast

Torrada Skagen | Font: sweden.se

Per sort, a la carta de molts restaurants vaig descobrir-hi un altre plat que ningú havia mencionat però que, veient-ne la presència a pràcticament tot arreu, es pot incloure a la llista. Jo el posaria a dalt de tot, perquè és un entrant ben bo. Parlo de la torrada Skagen, que deriva del ‘còctel de gambes’ que preparen allà —Skagenröra— i que consisteix exactament en això: una llesca de pa torrat amb una barreja de cues de gamba pelades, maionesa i anet per sobre. No parlaríem del plat més elaborat del planeta, és clar, però, què voleu que us digui, em sembla més ‘autèntic’ això que una pizza o un plat de pasta, si estic a Suècia.

Gat per llebre?

dijous, 16/07/2015 (fcaldes)

Al número 176 del CUINA vaig escriure una peça que volia ser, alhora, una reflexió al voltant de quina mena d’oferta gastronòmica estem oferint —valgui la redundància— als estrangers que ens visiten. Per això, vaig acompanyar una visitant sueca per diversos locals de Barcelona on, a parer nostre, encara es manté l’essència de la cuina i les tradicions ‘manducaires’ d’aquest país.

Mentre escrivia el text, i quan el vaig veure imprès, em va venir al cap una reflexió paral·lela: si la majoria de ‘guiris’ que ens visiten marxen d’aquí convençuts, erròniament, que han pogut tastat l’autèntica cuina catalana, no ens passa el mateix a nosaltres quan viatgem a l’estranger?

Qui ens assegura que la cassoulette que hem tastat a Carcassona, l’hamburguesa que hem degustat a Jackson Hole, el tagín que ens han servit a Marràqueix i la Kremna Rezina que ha culminat el menú ‘tradicional’ eslovè a Bled són autèntics? Home, hi ha casos que són evidents, però sempre ens pot quedar el dubte de si l’hem encertat, o no, a l’hora de triar el restaurant en una ciutat que no coneixem de res. Perquè, si bé la picaresca mediterrània té la fama que té, de picaresca n’hi ha a tot arreu. De ‘tourist traps’, en trobem a tots els països i, desenganyem-nos, si estem en ple Piccadilly Circus, és possible que el ‘fish and chips’ que ens serveixen a 2 lliures la ració, no sigui, precisament, de manual. I això no vol dir que no sigui bo o gustós, però clar, no és un autèntic ‘fish and chips’ —plat que, per cert, procuraré analitzar en una futura entrada del blog—.

Si en comptes d'una paella —amb olives!!— això fos un Uttapam de la Índia, podríeu afirmar segur que n'heu tastat un d'autèntic?

A molts estrangers els serveixes això i estan convençuts que han tastat una autèntica paella. Però si en comptes d’una paella —amb olives!!— això fos un Uttapam de la Índia, podríeu afirmar segur que n’heu tastat un d’autèntic? | Font: Thinkstock.

Perquè, tinguem-ho clar, els turistes, siguem d’on siguem, tendim a pensar el mínim possible. Parlo del turista, no del viatger, que n’hi ha, que s’impregna de la cultura del país que visita per evitar, precisament, caure a les trampes per a turistes. Però en general, el més habitual a l’hora de preparar un viatge és escollir el destí, comprar el bitllet, reservar hotels BBE (bons, bonics i econòmics) i deixar-nos orientar per les guies de manera totalment acrítica. Que acabem al restaurant que surt a la guia i que serveix autèntiques aberracions i ens oblidem del local que, cent metres més enllà i per un preu similar, serveix autèntiques especialitats locals? Cap problema. El més segur, de fet, és que mai arribem a saber que hem comès aquest error.

És difícil evitar-ho, les coses com siguin. Perquè, al final, si tens tres dies per visitar una ciutat, el més segur és que no disposis d’un mes per preparar a fons el viatge i escollir els restaurants on tastar les especialitats del país o de la ciutat. Al final pesen més les pissarres cridaneres al mig del carrer i els locals plens de gent, que no pas el criteri objectiu. I és normal. Però, a l’era d’internet, potser val la pena dedicar uns minuts, o unes hores, a visitar fòrums i webs especialitzades on els viatgers dónen la seva opinió. Això també cal agafar-ho críticament, perquè no totes les crítiques que apareixen en aquests llocs web són reals ni estan ben argumentades i poden dur a engany.

A més de saber a on anem, quan visitem un país o una ciutat val la pena informar-nos prèviament dels llocs on podem tastar l'autèntica gastronomia local. | Font: Thinkstock.

A més de saber a on anem, quan visitem un país o una ciutat val la pena informar-nos prèviament dels llocs on podem tastar l’autèntica gastronomia local. | Font: Thinkstock.

Però tinguem el cap a lloc. Abans d’agafar l’avió, el tren, el vaixell o el què sigui les properes setmanes, llegim les crítiques i opinions, informem-nos i, quan tornem, podrem dir que hem tastat el plat estrella de la cuina del país sense fer el ridícul, encara que ningú ho arribi a saber mai. Jo ho faré, i quan torni d’Escandinàvia, al setembre, us explicaré com ha anat. Bons viatges i bones vacances!

Un tub dolç i cruixent

dijous, 28/05/2015 (fcaldes)

A l’est d’Europa de dolços en saben molt. Si a la primera entrada d’aquest blog us parlava de la Kremna Rezina que fan al petit poble de Bled, a Eslovènia, avui us vull parlar d’una pasta en forma de tub originària de Transilvània, que avui es pot trobar a molts llocs de Romania, Eslovàquia i la República Txeca i que per fer-la només cal un cilindre i un a font de calor.

Em refereixo al Trdelník, un dolç de nom impronunciable —literalment, vaig intentar que m’expliquessin com es pronuncia correctament i no vaig ser capaç de fer-ho bé— que consisteix en una massa de farina, aigua, ametlles i canyella que s’enrotlla al voltant d’un cilindre metàl·lic i es cou en foc de gas o de carbó, donant voltes i arrebossant-lo amb sucre, fins que queda torrat i cruixent per fora, però manteint l’esponjositat a la part de dins. Mireu aquest vídeo per veure com es fan:


Un cop fet, el Trdelník es pot consumir directament, millor calent, o untat amb crema de xocolata i avellanes a la part de dins. Per tant, podríem dir que seria una versió eslava de la crep. I cal dir que és un producte extremadament popular als països que he mencionat abans. Sense anar més lluny, a la capital de la República Txeca, a Praga, trobareu llocs ambulants i fixes on fan Trdelník cada pocs centenars de metres al barri antic. I es formen cues per comprar-ne en qualsevol moment del dia!

Trdelník

Trdelník en ple procés d’elaboració | © Ferran Caldés

La recepta original del Trdelník és de Transilvània, des d’on es va estendre als països veïns a partir del segle XVIII. El nom fa referència al cilindre al voltant del qual s’enrotlla la massa, que originalment era de fusta i que es diu trdlo. De fet, el primer país on es va fer, fora de Transilvània, va ser a Eslovàquia, al petit poble de Skalica i, precisament, els Trdelník d’aquesta problació, gaudeixen d’una IGP que en garanteix l’autenticitat.

Si teniu l’oportunitat de visitar la República Txeca, Eslovàquia o Romania, no deixeu passar l’oportunitat de tastar-lo. Per esmorzar o per berenar, és una manera ideal de recuperar forces a meitat de la visita per la ciutat. També n’hi ha variants a molts altres països europeus, com Alemanya, Àustria, Polònia i Hongria, però diuen que els més autèntics són els de la República Txeca i Eslovàquia —cosa curiosa, tenint en compte l’origen romanès—. No entraré en valorar quin és el Trdelník autèntic, perquè no ens posaríem d’acord encara que ho preguntés a 1.000 persones.

Sigui com sigui, cal destacar que són realment econòmics: a Praga, costen unes 60 corones cadascun (sense farcir), és a dir, uns 2 euros. Però si us allunyeu de les zones més turístiques, en podreu trobar per menys d’1,5 euros. I quedareu ben tips! També és un acompanyament ideal per a les llimonades, que a ciutats com Praga són molt més que una barreja de suc de llimona i aigua amb sucre. A molts llocs trobareu llimonades casolanes —fetes amb aigua amb gas, això sí— aromatitzades amb altres fruites com taronja, poma o pera, i amb un toc deliciós de menta. Una beguda que, acompanyada d’un Trdelník, farcit o no, entra d’allò més bé.

Trdelník i llimonada

Un Trdelník amb llimonada casolana | © Ferran Caldés

 

Oda al brètzel

dijous, 16/04/2015 (fcaldes)

Ho confesso: els brètzels em tornen boig. M’encanten! I és una pena que, al nostre país, els trobem gairebé exclusivament en paquets multi-aperitiu acompanyats de peixets i galetes salades. Però és que els que m’agraden són els brètzels tous, els de forn de pa, que en països com Alemanya es troben a cada cantonada. I és que els brètzels —o pretzels— són originaris del país germànic i, més concretament, de Baviera, on fa poques setmanes vaig descobrir els croissants amb massa de brètzel. Em limitaré a dir que són es-pec-ta-cu-lars per no dir una paraula més grossa que potser convertiria aquest blog en un espai no apte per a menors.

bretzels-aperitiu

Una de les característiques més destacades d’aquestes pastes, a més del gust, és clar, és la forma. Tenen forma de llaç? Doncs si hem de jutjar per la seva història, no. L’origen del brètzel es remunta a la civilització celta i a les festivitats que celebren el començament de la primavera. En aquesta època de l’any, el sol transita per la constelació d’Àries i la forma, en aquest cas, representa les banyes d’aquest animal del zodíac.

brètzel aries

Figura que el brètzel té la forma de les banyes d’Àries

És clar que si avancem una mica en la història, ens trobem que els monjos de la Borgonya i Renània, al segle VII d.C., feien pretzels per donar-los com a premi als infants i en justificaven la forma dient que representava els braços d’un nen resant, de manera que els van batejar com a ‘brachiola’ o ‘pretiola’.

Sigui com sigui, avui, si volem gaudir d’uns brètzels com cal, o ens els fem a casa, o hem de creuar el Pirineu i anar fins a Alemanya, o directament visitar Austràlia o els Estats Units. Allà, també són tota una institució i és impossible caminar 10 minuts per ciutats com Nova York sense trobar-te un carret on en venguin. A més, hi ha una cadena de franquícies especialitzada en brètzels. Es tracta d’Auntie Anne’s i en trobareu botigues als Estats Units —com no— i al Regne Unit. A Alemanya, ja ho he dit abans, no cal que hi hagi cap cadena especialitzada. A tots i cadascun dels forns de pa del país en venen. I són boníssims!

bretzels

Si voleu fer-ne a casa, també podeu. Aquí teniu la recepta:

Brètzels

  • 240 ml d’aigua calenta (a uns 45 ºC)
  • 1 sobre d’impulsor
  • oli vegetal
  • 400 g de farina de força
  • 15 g de sucre
  • 5 g de sal
  • 30 g de bicarbonat
  • 1,4 l d’aigua freda
  • sal gruixuda per decorar

1 Poseu l’aigua calenta en un bol i espolseu el llevat pel damunt. Reserveu fins que el llevat es dissolgui i la barreja faci bombolles (uns cinc minuts).

2 Unteu un bol amb oli vegetal i reserveu-lo.

3 Barregeu la farina, el sucre i els 5 grams de sal i bateu amb unes varetes. Afegiu la barreja d’aigua i llevat i amasseu-ho fins que quedi una massa homogènia i elàstica. Millor si feu servir una amassadora elèctrica.

4 Feu una bola amb la massa i poseu-la al bol untat d’oli, mirant que s’impregni bé. Cobriu el bol amb paper de film i deixeu reposar la massa una mitja hora, fins que dobli el volum.

5 Poseu dues fulles de paper de forn untades d’oli sobre el taulell i cobriu-les amb paper de film. Quan la massa hagi doblat el volum, amasseu-la una estona més i talleu-la en tires regulars. Aneu treballant cada tira fins que augmenti la llargada i, amb un moviment de canell, formeu el brètzel.

6 Retireu els films del paper de forn i poseu els brètzels al damunt del paper, cobrint-los de nou amb el film. Deixeu que doblin el volum una vegada més. Mentrestant, escalfeu el forn a 220 ºC.

7 Poseu els 1,4 l d’aigua en una paella i feu-la bullir. Afegiu el bicarbonat i, quan faci escuma, bulliu els brètzels durant un minut per cada banda. Deixeu-los escórrer sobre una reixa i espolseu la sal gruixuda pel damunt de cada brètzel.

8 Per acabar, poseu els brètzels a la reixa del forn i coeu-los durant 10 minuts, girant la reixa a la meitat de la cocció, fins que us quedin torradets. Deixeu que refredin i ja els podeu tastar!

Bitxos i bèsties

dijous, 19/03/2015 (fcaldes)

Reconeguem-ho: en general, ens costa una mica innovar. Gastronòmicament parlant, vull dir. Estic segur que fa vint anys, si hagués afirmat que els cebiches, els sushis i les algues estarien a l’ordre del dia, més d’una i de dues persones m’haguessin insultat.

I és que la cuina, com tot, té una part cultural molt important. I això que, vivint en un país mediterrani, tenim la sort de tenir una dieta molt variada i poder accedir a ingredients d’allò més variats.

Però, tot i així, a països més llunyans la nostra dieta els pot semblar una autèntica aberració. I ara mateix tinc al cap un mamífer que nosaltres ens mengem i en fem guisats i receptes que formen part del nostre receptari tradicional, i que als Estats Units, per exemple, són un animal domèstic i ni se’ls passaria pel cap menjar-se’ls. Parlo, sí, dels conills. Jo, personalment, no en menjo si no és que me’n serveixen en un dinar. Vull dir, que no en demano mai, de conill, però a moltes cases, a molts restaurants, és un plat més o menys habitual. En trobem al mercat i a Catalunya hi ha un munt de criadors que en fan una carn boníssima. I no ens plantegem, en cap moment, que sigui una aberració. Perquè no ho és!

De la mateixa manera, als països del sudest asiàtic els gossos formen part de la dieta. I segur que a ningú d’aquí se li passaria pel cap matar-ne per menjar-ne, oi? O en aquella zona, i alguns països sudamericans, hi ha bèsties com els escorpins, escarabats, cucs i d’altres que es venen fregits, adobats i llestos per convertir-se en un aperitiu, diuen, deliciós. Ja és una qüestió d’atreviment decidir-se a provar-los. Total, diuen el qui ho han fet —entre els quals no m’hi incloc— que tenen gust a pollastre. Vés a saber. I a d’altres països mengen serps, i cocodrils, i cangurs…

Segur que dels productes d'aquest mercat de Saigon en menjaríeu la majoria, però d'altres que no surten a la foto, no us els menjaríeu ni en broma | Font: Panoramio

Segur que dels productes d’aquest mercat de Saigon en menjaríeu la majoria, però d’altres que no surten a la foto, no us els menjaríeu ni en broma | Font: Panoramio

I si nosaltres no considerem que la nostra cuina sigui una ‘merda’ perquè mengem coses que a d’altres països serien impensables, em fa aixecar una cella cada cop que escolto algú queixar-se la cuina d’altres països perquè mengen coses que nosaltres no. Quin problema hi ha? En la varietat està el gust i, més enllà de l’herència cultural que tenim, hauríem de tenir la ment una mica més oberta.

No vull dir que haguem de menjar coses que no volem. Ningú ens obliga a menjar el que no volem, però no podem obligar ningú, tampoc, a canviar la seva dieta perquè no ens agradi el que menja. La tolerància també és important a la cuina.

Fusió a la peruana

dijous, 26/02/2015 (fcaldes)

La cuina de fusió està de moda. Hi estem d’acord, oi? Només cal donar un cop d’ull al panorama gastronòmic del país per adonar-nos que molts restaurants que han obert les portes els últims mesos ho han fet amb el títol de ‘cuina de fusió’ —i també de gastrobar, però això ja és una altra història.

sushi california roll

El california roll és un mal exemple de cuina de fusió que ha triomfat arreu | Thinkstock

Però la cuina de fusió no és una novetat mundial del segle XXI. Ni molt menys. Si fem un repàs a les cuines de la majoria de països —cuines tradicionals, vull dir—, ens adonarem que hi ha molts plats que podrien entrar en aquesta categoria. Un cas seria el del Japó amb el ‘California Roll’, un maki que porta alvocat i surimi i que s’ha acabat integrant a la cuina nipona procedent, com el seu nom indica, dels Estats Units. No entraré a valorar la ment perversa que va decidir convertir un rotlle de sushi en això, però el cas és que no es pot negar que ha triomfat arreu.

Un altre exemple de cuina de fusió és la peruana. Teniu una mil·lèssima de segon per dir en veu alta el nom d’un plat típic peruà. Ja? Exacte: el cebiche. I si pareu un moment a pensar què és un cebiche, veureu de seguida que és un plat de fusió: peix cru marinat amb llimona i coriandre. Peix cru, sí. O sigui, Japó.

I per què el plat estrella del Perú és fruit de la fusió amb la cuina japonesa? Doncs perquè al país andí la immigració del país del sol naixent ha estat sempre molt important —total, i perdoneu la simplificació, només han de travessar l’oceà—. Només cal recordar l’infame Alberto Fujimori per adonar-se’n. Un senyor peruà d’ascendència indiscutiblement japonesa, que va governar el país durant deu anys.

cebiche ceviche peru

Un cebiche a l’estil del Perú | Thinkstock

Així doncs, els peruans van incorporar el peix cru a la dieta però el van adaptar, com no podia ser d’altra manera, als seus gustos, marinant-lo i afegint-hi espècies pròpies del país. El resultat segur que el coneixeu, perquè de restaurants peruans n’han obert una muntanya els darrers anys, i cal dir que és deliciós. Si sou dels pocs que encara no l’heu tastat, us animo a demanar un cebiche per descobrir una manera diferent de menjar el peix cru. És clar que els catalans d’això ja en sabem des de fa moltíssim temps. Recordo un dinar al 7 Portes fa un parell d’anys on Paco Soler Parellada va parlar-nos del sushi català. Es referia, és clar, a l’esqueixada de bacallà.

Colgats per la neu? Feu-ne un gelat!

dimecres, 4/02/2015 (fcaldes)

Permeteu-me que faci una excepció al blog per parlar-vos d’una recepta que no us puc dir d’on és tradicional. Bàsicament perquè fins que no se m’ha acudit fer una cerca absurda a Sant Google, ni la coneixia.

A hores d’ara segur que el ‘timeline’ del vostre Twitter i del Facebook està saturat de fotografies de paisatges i ciutats nevades. No vull entrar a valorar si en fem un gra massa o no —jo no me n’he pogut estar, de gravar un vídeo de la neu mentre anava en tren aquest matí—, però escolta, si resulta que els catalans ho aprofitem tot, crec que també pot ser bona idea aprofitar la neu que se’ns hagi acumulat a la terrassa o al jardí per preparar un plat, no?

neu cotxe

Amb una nevada així, es pot fer un bon gelat | ©Ferran Caldés

Doncs per si no ho sabíeu, podeu fer un gelat de neu. Sí, tal com ho llegiu. I la recepta no podria ser més senzilla: poseu neu en un recipient ample, afegiu-hi llet condensada i essència de vainilla i barregeu-ho. Llestos! També he trobat la versió que fa servir llet i sucre en comptes de llet condensada. Això ja com preferiu. Si no em creieu, aquí teniu un vídeo on s’explica, pas a pas, la recepta: http://allrecipes.com/video/1352/snow-ice-cream-ii/detail.aspx

Ara bé: en tots els casos, l’ideal és recollir la neu directament al recipient, perquè no s’embruti. Ni se us passi pel cap agafar-la del carrer, especialment a segons quines ciutats. Si després teniu mal de panxa, a mi no em vingueu a reclamar.

Una altra cosa és que us vingui de gust menjar-vos un gelat quan a fora amb prou feines superem els 0 graus, però com que sobre gustos no hi ha res escrit, jo us deixo la proposta i feu el que més us vingui de gust!