Ja ho diu el tòpic, tot el què és bo s’acaba ràpid… Arriba setembre, s’acaben les vacances i toca tornar a la normalitat. Però enlloc d’entristir-me prefereixo recordar tot el què he fet durant aquests dos mesos, pensar en nous projectes de futur i celebrar amb tots vosaltres l’aniversari del blog: avui la Cuina de Casa fa 6 anys!

I altre cop ho diu el tòpic, el temps passa volant… Ja fa 6 anys que vaig començar a escriure el blog i sembla que fos ahir. Sis anys de receptes, de trobades, de cursos, de nous amics i de compartir l’afició per la cuina amb una pila de bona gent. Molta feina, sí, però recompensada amb escreix.

Què puc explicar de l’stage? Seria repetir gairebé paraula per paraula el què vaig dir l’any passat en acabar l’stage a Bubò. Potser amb la diferència que ara ja sabia què m’esperava i anava més ben preparada, je je je… Altre cop horaris estranys, jornades exigents, treball en equip, excel·lència en els resultats i un aprenentatge intens molt ben aprofitat. De l’estada amb l’Enric Rosich m’emporto una lliçó que ho resumeix tot: he après la diferència entre la qualitat i l’excel·lència.

Les vacances d’enguany no han inclòs cap viatge a l’estranger ni cap descoberta gastronòmica especial. Hem fet escapades al Pirineu aprofitant els dies lliures entre bolo i bolo dels Amics de les Arts. Però no em queixo, que a mi el Pirineu m’encanta! Hem estat a la vall de Boí, a Andorra i a l’Ariege, i m’he fet un tip d’escalar i de pujar muntanyes. M’ha fet especial il·lusió pujar a la Pica d’Estats amb les meves nebodes Aina i Olga perquè per elles ha estat el seu primer tresmil. L’afició muntanyenca familiar té el relleu generacional assegurat

Encaro la nova temporada molt animada, ja que m’he inscrit al curs Pastisseria de Restaurant a l’escola Espai Sucre. És un curs enfocat a la creació de postres de restaurant, dirigit bàsicament a professionals i que espero poder seguir i aprendre moltíssim. Així que aquest any no tinc síndrome post vacacional: tinc ganes que arribi l’inci de les classes ja!

I ara sí que ha començat el nou curs a la Cuina de Casa, està tot a punt per tornar a engegar la maquinària. El proper post ja serà com els de sempre!

Uf, com costa agafar el ritme! El retorn de les vacances de Nadal sempre és el que em costa més, sobretot després d’un viatge com el d’enguany. Ja heu vist que he tingut el blog abandonat, hem passat les festes de Nadal a Sicília i tot just acabem de tornar ara.

El primer post després d’unes vacances m’agrada dedicar-lo al viatge, així allargo les bones sensacions que he viscut. Però no patiu, que de seguida em poso les piles amb noves receptes dolces, classes de cuina, reptes blocaires i tota la pesca

Entrem en matèria. Per començar, reconec que ens hem posat les botes amb la gastronomia dolça siciliana, crec que hem deixat pocs dolços típics per tastar. M’ha sorprès la quantitat de pastissos específics només de l’illa, la majoria a base d’ametlla i força acolorits:

El genovesi calde, una pasta frolla farcida de crema pastissera que es menja tèbia:

El cannolo siciliano, una pasta choux fregida farcida de menjablanc i praliné:

La tortina paradiso, que recorda el nostre borratxo de reposteria:

Els omnipresents dolci di mandorla, unes pastes d’ametlla amb múltiples formes i colors, que tant poden semblar un panellet com uns macarons d’ametlla:

La cassatine siciliane, la més sorprenent, un massapà tenyit farcit de ricotta i praliné de festucs:

La sfoglie ripiene, semblant al croissant francès i ben típic de tota Itàlia:

I, evidentment, no podia faltar un panettone, el nostre dei piccoli en versió petita:

A part de tastar dolços, hem dedicat la majoria de dies a escalar a la província de Trapani, la zona més occidental de l’illa. Sorprèn la qualitat de les parets tan a prop del mar, amb una roca excel·lent i unes vies d’escalada magnífiques. Hem gaudit de valent!

Els dies de descans els hem aprofitat per fer turisme: el temple i el teatre de Segesta, el poble medieval de Erice, el poble de pescadors de Cefalù, la ciutat de Trapani… Racons preciosos per visitar amb la tranquil·litat que ofereix el turisme fora de temporada

Tot plegat només ha tingut un punt negatiu: s’ha agreujat l’epicondilits del braç esquerre que ja tenia abans de marxar

Segons el traumatòleg, haig de fer repòs absolut, de manera que hauré d’estar dos mesos sense escalar. No sé pas si podré resistir-ho! Què fa la gent que no escala? Algun consell? (ep, i no val dir-me que faci pastissos, eh? Je je je… )

Després de dos mesos de l’última recepta, avui us en proposo una molt refrescant per combatre la calor: un granissat de meló senzillíssim de fer, ideal per recuperar mica en mica la pràctica perduda tant temps allunyada dels fogons.

La recepta la vaig llegir aquestes vacances que hem passat al Llac de Garda, a la revista Sale & Pepe que ja us he comentat algun cop. Salvant les distàncies, és l’equivalent italià a la nostra revista CUINA i sempre que vaig a Itàlia me la compro i en faig alguna recepta (com el semifred o el tiramisú). Aquest mes d’agost hi havia un article ideal per l’estiu amb un recull de receptes de sorbets, gelats i granissats a base de fruita. Boníssimes, sanes, refrescants i molt molt fàcils de fer.

L’únic que he modificat a la recepta original ha estat l’herba aromàtica, que a la recepta recomana la farigola i, com que no en tenia, hi he posat menta. A més, trobo que la combinació del meló amb la menta és sensacional i encara més refrescant. A casa ens ha encantat!

I us explico un truc pel granissat que sempre faig i va molt bé: fondre dins l’almívar calent (ja fora del foc) tres fulles de gelatina hidratades i escorregudes. No canvia la textura del granissat però en canvi reté un pèl més l’aigua, cosa que retarda el desgel i fa que l’efecte granissat duri més temps. Proveu el truc i ja m’ho direu

Aquí teniu la recepta:

Bon profit!

Reprenc els posts a La Cuina de Casa després de la pausa més llarga que he fet des que vaig començar el blog, aviat farà 5 anys. Entre l’stage a Bubò i les vacances d’agost, han passat dos mesos de desconnexió total. Ara noto la manca de pràctica, les paraules no flueixen i m’equivoco amb les tecles de l’ordinador…

Els entesos diuen que reprendre el ritme a poc a poc és la millor manera de superar la depressió post vacacional. Jo els faré cas i començaré parlant-vos de les vacances, deixant per més endavant el retorn a les receptes dolces habituals d’aquest blog.

Enguany hem estat a Benasque i a Arco, un poble a tocar del Llac de Garda a Itàlia. Tots dos destins ens han permès realitzar les activitats que ens agraden més: escalar, pujar muntanyes i fer turisme rural i gastronòmic pels pobles de la zona.

Qui més qui menys ja coneix Benasque, situat al peu de l’Aneto i camp base ideal per atacar els cims del voltant. Però segurament no coneixeu Arco, aquest poble famós entre els escaladors que passa desapercebut per la resta de gent, eclipsat per les veïnes poblacions turístiques del Llac de Garda. El llac té un encant especial i una gran diversitat que reuneix tota mena de turistes: el familiar típic de la Costa Brava, el de jet-set de Marbella o l’actiu de Zermatt.

A nosaltres ens ha agradat molt, la gent és molt agradable i amb un caràcter semblant als italians del nord, tocant als Alps. La gastronomia és rica, amb productes excel·lents i de molta qualitat. Situat a mig camí del mediterrani i dels Alps, agafa les coses bones de les dues bandes: la gent, la gastronomia i el paisatge. Amb pocs quilòmetres pots passar d’un paisatge marítim preciós (el Llac de Garda és el més gran d’Itàlia i les dimensions el confonen amb un mar) fins a un paisatge alpí propi de les Dolomites. En resum, el destí ideal per nosaltres!

Com a mostra de les vacances, us deixo unes quantes fotos, ja sabeu que el primer post després de l’estiu és una mica especial

Excursions al Pirineu i a les Dolomites de Brenta, amb cims com el Russell, el Vallibierna, la Croz dell’Altissimo, il Dosso d’Abramo…

Escalades a Ampriu, a Arco i vies ferrades com la Ferrata Giulio Segata, espectacular…

Turisme pel Llac de Garda, pels poblets del voltant (inclòs Limone, on es fa el famosíssim Limoncello), la compra obligada de pasta italiana (ja tenim els galets de Nadal) i de perfums de lavanda…

Sorprenentment, els rovellons! Rovellons que trobaves AL MIG del camí, ben grossos i ben sans! Una gran recompensa després d’una dura excursió, je je je…

Finalment, els dolços que no podien faltar en aquest blog. Evidentment, fent turisme a Itàlia, les postres estrella de l’estiu van ser il gelati e il tiramisù

Després de les vacances sempre costa reprendre el ritme. I em sembla que després de tant temps ja ni recordo com es munten unes clares a punt de neu! Je je je… mica en mica, oi?

Hi ha fets a la vida que marquen un abans i un després; precisament això és el que m’ha passat amb aquest viatge d’escalada a l’illa de Kalymnos. Avui tocaria fer un post amb les Mones de Pasqua, explicar que a casa ens agraden la de yema i la de sara, i ensenyar-vos les que ens menjarem avui a la Roureda amb tots els padrins i fillols ben cofois:

Però no puc. Tot just acabada d’arribar, els músculs adolorits i la pell dels dits rebregada em recorden els desploms descomunals i les xorreres sense fi de l’escalada a Kalymnos. Kalymnos m’ha marcat. Que voleu la recepta de la Mona? Sí, és clar, és el que toca. Però excuseu-me si només us poso un link i segueixo pensant en Kalymnos…

Tothom ja m’ho deia: l’escalada a Kalymnos és diferent! Hi ha vies desplomades que ressegueixen tot el sostre d’una cova, on gairebé es perd l’orientació i la noció de la verticalitat. Però màgicament, de tant en tant apareix una estalagmita salvadora que et permet fer un repòs, recuperar l’alè i baixar el ritme de les pulsacions, quan ja tenies el cor desbocat i els avantbraços a punt d’explotar…

I baixant de la via, quan toca el torn d’assegurar el company, et gires per contemplar el paisatge: una llum resplendent es reflexa en el mar de cristall i crea un contrallum preciós sobre l’illa veïna de Telendos… Pot haver-hi un entorn més bonic?

I encara més: després de la dura jornada d’escalada, cansats però satisfets, descobrim que la mestressa ens ha obsequiat amb una baklava casolana, que resulta deliciosa acompanyada d’un vi de resina mentre contemplem la posta de sol sobre la badia de Kalymnos…

Enteneu per què avui no parlo de Mones, oi?