Arxiu de la categoria ‘Viatges’

Final de vacances i 6 anys de la Cuina de Casa

dilluns, 3/09/2012

Ja ho diu el tòpic, tot el què és bo s’acaba ràpid… Arriba setembre, s’acaben les vacances i toca tornar a la normalitat. Però enlloc d’entristir-me prefereixo recordar tot el què he fet durant aquests dos mesos, pensar en nous projectes de futur i celebrar amb tots vosaltres l’aniversari del blog: avui la Cuina de Casa fa 6 anys!

I altre cop ho diu el tòpic, el temps passa volant… Ja fa 6 anys que vaig començar a escriure el blog i sembla que fos ahir. Sis anys de receptes, de trobades, de cursos, de nous amics i de compartir l’afició per la cuina amb una pila de bona gent. Molta feina, sí, però recompensada amb escreix.

Què puc explicar de l’stage? Seria repetir gairebé paraula per paraula el què vaig dir l’any passat en acabar l’stage a Bubò. Potser amb la diferència que ara ja sabia què m’esperava i anava més ben preparada, je je je… Altre cop horaris estranys, jornades exigents, treball en equip, excel·lència en els resultats i un aprenentatge intens molt ben aprofitat. De l’estada amb l’Enric Rosich m’emporto una lliçó que ho resumeix tot: he après la diferència entre la qualitat i l’excel·lència.

Les vacances d’enguany no han inclòs cap viatge a l’estranger ni cap descoberta gastronòmica especial. Hem fet escapades al Pirineu aprofitant els dies lliures entre bolo i bolo dels Amics de les Arts. Però no em queixo, que a mi el Pirineu m’encanta! Hem estat a la vall de Boí, a Andorra i a l’Ariege, i m’he fet un tip d’escalar i de pujar muntanyes. M’ha fet especial il·lusió pujar a la Pica d’Estats amb les meves nebodes Aina i Olga perquè per elles ha estat el seu primer tresmil. L’afició muntanyenca familiar té el relleu generacional assegurat ;)

Encaro la nova temporada molt animada, ja que m’he inscrit al curs Pastisseria de Restaurant a l’escola Espai Sucre. És un curs enfocat a la creació de postres de restaurant, dirigit bàsicament a professionals i que espero poder seguir i aprendre moltíssim. Així que aquest any no tinc síndrome post vacacional: tinc ganes que arribi l’inci de les classes ja!

I ara sí que ha començat el nou curs a la Cuina de Casa, està tot a punt per tornar a engegar la maquinària. El proper post ja serà com els de sempre!

Robiols de brossat, la Recepta Viatgera.

dijous, 10/05/2012

Aquest mes el blog el Taller de Cuina celebra el seu tercer aniversari i, com en altres ocasions, ens proposa celebrar-ho elaborant una recepta extreta d’alguns dels nostres viatges. La meva aportació són aquests clàssics robiols típics de Mallorca:

Segurament molts ja coneixeu la meva debilitat per preparar dolços apresos durant els meus viatges, una manera fantàstica d’allargar els bons records de les vacances. Per això la Recepta Viatgera és una de les cites blocaires que m’agraden més, l’any passat hi vaig participar amb els Saragli de l’illa grega Kalymnos.

L’últim viatge que he fet aquest any ha estat a Mallorca per Setmana Santa. Allà, gràcies a la bona amiga Xesca Coll, vaig tenir l’oportunitat de fer un stage al Forn Can Salem d’Algaida, al costat del mestre Jaume Oliver. Sent Setmana Santa l’obrador estava en plena activitat preparant els dolços típics d’aquests dies: panades, crespells i rubiols. Així que he tingut clar amb quina recepta havia de participar a la recepta viatgera: uns robiols farcits de brossat deliciosos!

L’estada a Can Salem va ser molt interessant i instructiva. Em van acollir amb els braços oberts i vaig poder gaudir de les grans explicacions del senyor Macià, un artesà que porta tota la vida dedicada a l’ofici. Em va impressionar l’elaboració de la famosa ensaïmada mallorquina, val la pena que mireu el vídeo del pas a pas. També vaig aprendre els secrets de les bones panades mallorquines, amb els diversos farcits i les masses que es poden fer. Mereix especial menció la panada dolça de xot i sobrassada, per mi la millor de totes les que vaig tastar. Puc tornar ben feliç de les vacances a Mallorca amb el convenciment que hi he fet amics per tota la vida!




La resta de dies els vam dedicar a fer turisme per l’illa: excursions a la Serra de Tramuntana, viatge en barca a l’illa de Sa Dragonera, excursions a les cales més boniques de l’illa, visita-comiat al preciós arenal des Trenc, processons de Setmana Santa a Palma i, com a colofó final, el concert dels Amics de les Arts a l’Auditori de Palma. Ai, que bé que s’està de vacances!

Aquí teniu la recepta:

Ingredients:

• 300g de llard
• 200g de sucre
• 3 rovells d’ou
• 150ml de suc de taronja
• 100ml d’oli
• Ratlladura de taronja
• 1kg de farina (aprox.)
• 300g de mató
• 30g de sucre
• Ratlladura de llimona
• Sucre en pols.

Preparació:

Barrejar el llard i el sucre. Afegir els rovells, el suc de taronja, l’oli i la ratlladura de taronja. Barrejar bé fins que sigui homogeni.
Afegir gairebé tota la farina i barrejar el just fins que s’incorpori. Si cal per la textura, acabar d’afegir la resta de farina. Formar una bola, tapar amb paper film i deixar reposar a la nevera una hora.
Barrejar el mató, el sucre i la ratlladura de llimona.
Formar boles de massa i aplanar-les amb el corró, entre dos papers antiadherents. Tallar un cercle i farcir-lo amb una cullerada de mató. Doblegar la massa pel mig i segellar les vores amb una forquilla.
Enfornar a uns 170º durant 25 minuts fins que siguin daurats. Deixar refredar.
En el moment de servir, empolsar amb una mica de sucre en pols.

Bon profit!

Dolce Sicilia

dimecres, 11/01/2012

Uf, com costa agafar el ritme! El retorn de les vacances de Nadal sempre és el que em costa més, sobretot després d’un viatge com el d’enguany. Ja heu vist que he tingut el blog abandonat, hem passat les festes de Nadal a Sicília i tot just acabem de tornar ara.

El primer post després d’unes vacances m’agrada dedicar-lo al viatge, així allargo les bones sensacions que he viscut. Però no patiu, que de seguida em poso les piles amb noves receptes dolces, classes de cuina, reptes blocaires i tota la pesca ;)

Entrem en matèria. Per començar, reconec que ens hem posat les botes amb la gastronomia dolça siciliana, crec que hem deixat pocs dolços típics per tastar. M’ha sorprès la quantitat de pastissos específics només de l’illa, la majoria a base d’ametlla i força acolorits:

El genovesi calde, una pasta frolla farcida de crema pastissera que es menja tèbia:

El cannolo siciliano, una pasta choux fregida farcida de menjablanc i praliné:

La tortina paradiso, que recorda el nostre borratxo de reposteria:

Els omnipresents dolci di mandorla, unes pastes d’ametlla amb múltiples formes i colors, que tant poden semblar un panellet com uns macarons d’ametlla:

La cassatine siciliane, la més sorprenent, un massapà tenyit farcit de ricotta i praliné de festucs:

La sfoglie ripiene, semblant al croissant francès i ben típic de tota Itàlia:

I, evidentment, no podia faltar un panettone, el nostre dei piccoli en versió petita:

A part de tastar dolços, hem dedicat la majoria de dies a escalar a la província de Trapani, la zona més occidental de l’illa. Sorprèn la qualitat de les parets tan a prop del mar, amb una roca excel·lent i unes vies d’escalada magnífiques. Hem gaudit de valent!

Els dies de descans els hem aprofitat per fer turisme: el temple i el teatre de Segesta, el poble medieval de Erice, el poble de pescadors de Cefalù, la ciutat de Trapani… Racons preciosos per visitar amb la tranquil·litat que ofereix el turisme fora de temporada ;)

Tot plegat només ha tingut un punt negatiu: s’ha agreujat l’epicondilits del braç esquerre que ja tenia abans de marxar :(

Segons el traumatòleg, haig de fer repòs absolut, de manera que hauré d’estar dos mesos sense escalar. No sé pas si podré resistir-ho! Què fa la gent que no escala? Algun consell? (ep, i no val dir-me que faci pastissos, eh? Je je je… )

Moniatos amb xocolata desfeta

dimecres, 2/11/2011

Aquest pont de Tots Sants hem marxat a la Vall de Boí i per celebrar la Castanyada hem hagut d’improvisar amb allò que teníem a l’abast. A falta de castanyes i panellets, aquests moniatos sucats amb xocolata desfeta ens han semblat deliciosos:

Han estat quatre dies de desconnexió total: hem escalat a Escales i hem pujat al Pic del Pessó, que ens ha permès trepitjar la primera neu de la temporada. La Vall de Boí amb els colors de la tardor estava preciosa! Per fer més completa l’estada, he gaudit de la lectura del CUINA en un entorn idíl·lic, mentre escollia quina recepta faré d’aquest mes de novembre. Això sí que són vacances!

La recepta d’avui no pot ser més senzilla: tenint en compte que només disposàvem d’un fogó i un microones, una xocolata desfeta i uns moniatos ens han semblat la millor manera de celebrar la castanyada. I és que no cal un sifó ISI per fer unes postres delicioses, oi?

Aquí teniu la recepta:

Ingredients:

• Moniatos
• Xocolata desfeta en pols
• Llet

Preparació:

Coure el moniato al microones uns 5 minuts. Comprovar si ja està cuit i, si cal, coure’l uns minuts més. Pelar el moniato i tallar-lo a daus.
Preparar la xocolata com indica el paquet. Sucar els daus de moniato a la xocolata calenta.

Bon profit!

Gateau Frangipanne del Valais

dilluns, 26/09/2011

La setmana passada vam quedar amb els amics per fer el tradicional passi de fotos de les vacances d’estiu. Com que era a mitja tarda, vaig preparar un pastís per berenar que vam degustar recordant els viatges que hem fet entre tots:

M’encanten aquests passis de fotos, ens permeten reviure els bons moments viscuts durant les vacances: Alaska, Kalymnos, Arco, el Pirineu… Va ser un recull de fotos precioses que vam gaudir moltíssim mentre ens explicàvem mútuament els viatges.

Precisament la recepta la vaig treure gràcies a un d’aquests viatges: recordeu els Saragli que vaig fer tornant de Kalymnos? Doncs la Judit, en un comentari, es va oferir a donar-me la recepta d’un pastís deliciós que fan a Suïssa a la regió del Valais. En un principi la recepta em va semblar molt estranya: és un pastís que es cou al forn sense ous i amb pa ratllat! Després d’intercanviar uns quants mails amb la Judit i assegurar-me que quedava espectacular, vaig guardar la recepta a pendents, esperant una ocasió amb amics de confiança que em perdonessin si al final sortia fiasco ;)

I bé, el resultat ja el veieu a la foto, és evident que queda espectacular! A tots ens va encantar: tal com explicava la Judit queda flonjo, tendre i melós, amb un gustet de canyella, maduixa, ametlla i xocolata deliciós. No hi ha cap sabor que predomini sobre els altres, de manera que el resultat és una barreja de gustos molt equilibrada. I gràcies al pa ratllat té una textura suau i humida que fa que s’empassi xuclant.

El nom del pastís no sabem d’on ve ja que el frangipanne és una crema d’ametlla típica de França semblant a una crema pastissera. La Judit diu que allà en deien així… Però com que el nom és el de menys, quedeu-vos amb la recepta, je je je… Ojalà la Judit segueixi passant pel blog i vegi aquí el seu pastís ;)

Aquí teniu la recepta:

Ingredients:

Pel muntatge:
• 1 làmina de pasta brisa
• 300g de melmelada de maduixa

Pel pastís:
• 180g de sucre
• 45g de farina
• 45g d’ametlla mòlta
• 120g de pa ratllat
• 4g de cacau en pols
• 3g de bicarbonat
• 4g llevat
• 4g de canyella en pols
• 260ml de llet
• 70ml d’oli de girasol
• 20ml de llet condensada

Per la cobertura:
• 150ml de nata líquida
• 150g de xocolata de cobertura
• 75g de mantega

Preparació:

La base:
Folrar la base d’un motlle allargat amb la pasta brisa. Escampar per sobre una capa amb la meitat de la melmelada de maduixa.

El pastís:
Barrejar els secs fins que quedin homogenis.
Afegir els líquids i barrejar bé.
Abocar la mescla sobre la pasta brisa amb melmelada i coure-ho 50 minuts a 180º.
Deixar refredar. Escampar una capa amb la resta de melmelada per sobre la superfície i reservar 30 minuts al congelador.

La cobertura:
Escalfar la nata líquida. Quan arrenqui el bull abocar-la sobre la xocolata trossejada i la mantega a trossets. Esperar 2 minuts i barrejar bé fins a obtenir una mescla homogènia. Mantenir-la calenta en un bany Maria fins el moment d’utilitzar.
Treure el pastís del congelador i desemmotllar-lo.
Sobre una reixeta, napar tot el pastís amb la cobertura de xocolata, deixant que caigui per tot el voltant.
Deixar refredar, decorar i reservar a la nevera fins el moment de servir.

Bon profit!

Granissat de meló amb gerds i menta

divendres, 9/09/2011

Després de dos mesos de l’última recepta, avui us en proposo una molt refrescant per combatre la calor: un granissat de meló senzillíssim de fer, ideal per recuperar mica en mica la pràctica perduda tant temps allunyada dels fogons.

La recepta la vaig llegir aquestes vacances que hem passat al Llac de Garda, a la revista Sale & Pepe que ja us he comentat algun cop. Salvant les distàncies, és l’equivalent italià a la nostra revista CUINA i sempre que vaig a Itàlia me la compro i en faig alguna recepta (com el semifred o el tiramisú). Aquest mes d’agost hi havia un article ideal per l’estiu amb un recull de receptes de sorbets, gelats i granissats a base de fruita. Boníssimes, sanes, refrescants i molt molt fàcils de fer.

L’únic que he modificat a la recepta original ha estat l’herba aromàtica, que a la recepta recomana la farigola i, com que no en tenia, hi he posat menta. A més, trobo que la combinació del meló amb la menta és sensacional i encara més refrescant. A casa ens ha encantat!

I us explico un truc pel granissat que sempre faig i va molt bé: fondre dins l’almívar calent (ja fora del foc) tres fulles de gelatina hidratades i escorregudes. No canvia la textura del granissat però en canvi reté un pèl més l’aigua, cosa que retarda el desgel i fa que l’efecte granissat duri més temps. Proveu el truc i ja m’ho direu ;)

Aquí teniu la recepta:

Bon profit!

Vacances a Benasque i a Arco

dimecres, 31/08/2011

Reprenc els posts a La Cuina de Casa després de la pausa més llarga que he fet des que vaig començar el blog, aviat farà 5 anys. Entre l’stage a Bubò i les vacances d’agost, han passat dos mesos de desconnexió total. Ara noto la manca de pràctica, les paraules no flueixen i m’equivoco amb les tecles de l’ordinador…

Els entesos diuen que reprendre el ritme a poc a poc és la millor manera de superar la depressió post vacacional. Jo els faré cas i començaré parlant-vos de les vacances, deixant per més endavant el retorn a les receptes dolces habituals d’aquest blog.

Enguany hem estat a Benasque i a Arco, un poble a tocar del Llac de Garda a Itàlia. Tots dos destins ens han permès realitzar les activitats que ens agraden més: escalar, pujar muntanyes i fer turisme rural i gastronòmic pels pobles de la zona.

Qui més qui menys ja coneix Benasque, situat al peu de l’Aneto i camp base ideal per atacar els cims del voltant. Però segurament no coneixeu Arco, aquest poble famós entre els escaladors que passa desapercebut per la resta de gent, eclipsat per les veïnes poblacions turístiques del Llac de Garda. El llac té un encant especial i una gran diversitat que reuneix tota mena de turistes: el familiar típic de la Costa Brava, el de jet-set de Marbella o l’actiu de Zermatt.

A nosaltres ens ha agradat molt, la gent és molt agradable i amb un caràcter semblant als italians del nord, tocant als Alps. La gastronomia és rica, amb productes excel·lents i de molta qualitat. Situat a mig camí del mediterrani i dels Alps, agafa les coses bones de les dues bandes: la gent, la gastronomia i el paisatge. Amb pocs quilòmetres pots passar d’un paisatge marítim preciós (el Llac de Garda és el més gran d’Itàlia i les dimensions el confonen amb un mar) fins a un paisatge alpí propi de les Dolomites. En resum, el destí ideal per nosaltres!

Com a mostra de les vacances, us deixo unes quantes fotos, ja sabeu que el primer post després de l’estiu és una mica especial ;)

Excursions al Pirineu i a les Dolomites de Brenta, amb cims com el Russell, el Vallibierna, la Croz dell’Altissimo, il Dosso d’Abramo

Escalades a Ampriu, a Arco i vies ferrades com la Ferrata Giulio Segata, espectacular…

Turisme pel Llac de Garda, pels poblets del voltant (inclòs Limone, on es fa el famosíssim Limoncello), la compra obligada de pasta italiana (ja tenim els galets de Nadal) i de perfums de lavanda…

Sorprenentment, els rovellons! Rovellons que trobaves AL MIG del camí, ben grossos i ben sans! Una gran recompensa després d’una dura excursió, je je je…

Finalment, els dolços que no podien faltar en aquest blog. Evidentment, fent turisme a Itàlia, les postres estrella de l’estiu van ser il gelati e il tiramisù :)

Després de les vacances sempre costa reprendre el ritme. I em sembla que després de tant temps ja ni recordo com es munten unes clares a punt de neu! Je je je… mica en mica, oi? :)

Saragli (Σαραγλι), la recepta viatgera

dissabte, 7/05/2011

Per celebrar els dos anys del Taller de Cuina, l’Alba i en Jordi ens han fet una proposta que uneix les seves dues grans aficions, la cuina i els viatges: es tracta d’elaborar una recepta viatgera que ens recordi algun racó que hem visitat. Pensant en les escalades que he fet per l’illa de Kalymnos aquesta Setmana Santa, tenia clar quina recepta havia de fer, uns Saragli típics de Grècia:

Cuinar algun dolç tradicional que he tastat durant un viatge és un costum que faig cada cop que torno de vacances. És una manera d’allargar les bones sensacions que he viscut i combatre la síndrome post vacacional, igual de bona que mirar les fotos del viatge.

Al blog en tinc bons exemples: els Piononos del viatge a Granada, el Kremna Rezina i el Zavihjaca Cake del viatge a Eslovènia, la Quesada de les vacances a Astúries, la Greixonera de la Setmana Santa a Eivissa, el Tiramisú i el Semifreddo di Amaretti de les dues vacances a les Dolomites, la Croustade de les vacances als Pirineus francesos

I no podia faltar la recepta que m’emporto de Kalymnos: uns Saragli típics de Grècia.
Els Saragli són uns pastissets molt semblants a la Baklava: capes de pasta fil·lo farcides de fruits secs picats i banyades amb un almívar de mel. La diferència rau en la forma: la Baklava són làmines horitzontals mentre que els Saragli s’enrotllen i es tallen a rodanxes. L’origen d’aquests dolços es troba en l’antic Imperi Otomà i per això és típic a molts països, des de Turquia fins a Grècia. I com passa amb totes les receptes tradicionals, cada casa té la seva pròpia versió particular.

Els que heu tastat la Baklava ja sabeu que són uns pastissets deliciosos; cruixents i dolços, són un vici de no parar. Però entre la mel i els fruits secs resulten molt calòrics, de manera que aconsello fer-los petitons, de mossegada. Així segur que repetireu!

Aquí teniu la recepta:

Ingredients:

Pels Saragli:
• Pasta fil·lo
• Mantega
• 300g de fruits secs
• 50g de sucre
• Canyella en pols
• Clau d’olor mòlt

Per l’almívar:
• 200g de mel
• 150ml d’aigua
• Suc de ½ llimona

Preparació:

Fondre la mantega i, millor, clarificar-la.
Picar els fruits secs i barrejar-los amb el sucre, la canyella i el clau d’olor.
Estendre una làmina de pasta fil·lo i pintar-la amb mantega. Posar una segona capa de pasta fil·lo i tornar a pintar amb mantega.
Repartir per sobre els fruits secs deixant tot un dit de marge al voltant. Doblegar aquest marge i tapar tota la superfície amb una làmina de pasta fil·lo pintada amb mantega. Posar una segona capa de pasta fil·lo.
Enrotllar-ho tot, pintar la superfície amb més mantega i tallar-ne rodanxes de 2 cm de gruix. Estendre les rodanxes sobre una safata de forn i coure-ho a 180º fins que es dauri.

Per l’almívar, posar en un cassó al foc la mel, el suc de llimona i l’aigua. Quan arrenqui el bull deixar-ho un parell de minuts fins que agafi consistència. Deixar refredar.

Banyar els Saragli just sortir del forn, amb els pastissets encara calents. Deixar refredar i servir.

Bon profit!

La Mona de Pasqua o un viatge de somni a Kalymnos

dilluns, 25/04/2011

Hi ha fets a la vida que marquen un abans i un després; precisament això és el que m’ha passat amb aquest viatge d’escalada a l’illa de Kalymnos. Avui tocaria fer un post amb les Mones de Pasqua, explicar que a casa ens agraden la de yema i la de sara, i ensenyar-vos les que ens menjarem avui a la Roureda amb tots els padrins i fillols ben cofois:

Però no puc. Tot just acabada d’arribar, els músculs adolorits i la pell dels dits rebregada em recorden els desploms descomunals i les xorreres sense fi de l’escalada a Kalymnos. Kalymnos m’ha marcat. Que voleu la recepta de la Mona? Sí, és clar, és el que toca. Però excuseu-me si només us poso un link i segueixo pensant en Kalymnos…

Tothom ja m’ho deia: l’escalada a Kalymnos és diferent! Hi ha vies desplomades que ressegueixen tot el sostre d’una cova, on gairebé es perd l’orientació i la noció de la verticalitat. Però màgicament, de tant en tant apareix una estalagmita salvadora que et permet fer un repòs, recuperar l’alè i baixar el ritme de les pulsacions, quan ja tenies el cor desbocat i els avantbraços a punt d’explotar…

I baixant de la via, quan toca el torn d’assegurar el company, et gires per contemplar el paisatge: una llum resplendent es reflexa en el mar de cristall i crea un contrallum preciós sobre l’illa veïna de Telendos… Pot haver-hi un entorn més bonic?

I encara més: després de la dura jornada d’escalada, cansats però satisfets, descobrim que la mestressa ens ha obsequiat amb una baklava casolana, que resulta deliciosa acompanyada d’un vi de resina mentre contemplem la posta de sol sobre la badia de Kalymnos…

Enteneu per què avui no parlo de Mones, oi?

Final de vacances al Pirineu

dimarts , 31/08/2010

Com totes les coses bones, les vacances també tenen un final :(
Diuen que els dolços ajuden a millorar els ànims, i he pensat que aquesta Trenza de Almúdevar que vam comprar a Benasque seria fantàstica per superar la síndrome post vacacional:

Haig de reconèixer que el Pirineu em té el cor robat. Per més món que volto, per més racons bonics que descobreixo, per més muntanyes espectaculars que escalo, sempre acabo tornant al Pirineu. Per això, cada any ens reservem uns dies de vacances per anar-los a passar allà.

Enguany hem estat a Benasque, un poblet del Pirineu als peus de l’Aneto. Ens ha fet molt bon temps, de manera que hem aconseguit tots els objectius: crestejar una pila de tresmils, descobrir noves zones d’escalada esportiva, escalar vies llarguíssimes de granit adherent i fer passejades a llacs mentre collia maduixetes, gerds, móres o nabius.

Ja sabeu que el post tornant de vacances sempre és diferent, sense receptes dolces i amb quatre fotos per recordar aquests dies tan especials…

Panoràmica del cim de l’Aneto des del Pic de Corones, amb tota la rambla de gent pujant per la gelera:

Ibonets de Remuñe, un racó paradisíac de la vall de Remuñe, ideal per remullar els peus després de l’excursió:

Escalant la via Columna durruti, un 6c+ espectacular de xorreres de Sahun, equipada pel Luichy i una de les millor vies d’esportiva de la vall:

Una salamandra mig adormida que vam trobar a les 6:30 del matí en el camí de pujada al Coll de Corones:

Escalant la via llarga ETPCP de 110m i 6c a la zona d’Ampriu, amb una placa d’adherència impressionant a l’últim llarg (ressenya a La noche del loro):

Panoràmica de l’estany de Lliterola i el Pic Perdiguero, pujant cap a la cresta del Pic de Malpàs:

Collint nabius i maduixetes durant els dies de descans, la meva gran afició quan passejo pel bosc:

Pales de neu residuals de l’antiga gelera de Lliterola, sota el coll inferior de Lliterola:

Ibón de Parramó i Pic de Perdiguero, una passejada preciosa pel barranc de Batisielles:

Tot just acabo d’arribar i ja tinc ganes de tornar-hi!