Finalment ja està publicat el resum del HEMC 32 – Hojaldre, de qui era l’amfitriona. Val la pena visitar-lo i llegir-ne les receptes, ha quedat un recull molt interessant. Per no repetir el mateix, us deixo una còpia de la introducció i un vídeo que tot sol resumeix en imatges la qualitat de les receptes presentades.

Para empezar, quiero dar las gracias a todos por vuestra participación. El tiempo, el esfuerzo y la imaginación que habéis dedicado al HEMC 32 – Hojaldre han dado como fruto un total de 118 recetas merecedoras de ser recopiladas en un útil recetario monotemático.

Un abrazo a todos y… ¡a disfrutar del hojaldre una vez más!

Un cop més, gràcies a tots per la vostra participació!

Seguint amb la tradició de cada mes de fer una recepta de postres de la revista Descobrir CUINA, aquesta és la que he triat pel mes d’abril:

Tot i que el tema central d’aquest mes és el pa de pessic i que les llaminadures d’en Jordi Roca també són molt temptadores, finalment he escollit la crema de coco perquè és la recepta de la secció de cuina infantil El petit xef, que poques vegades és de postres i quan ho és s’ha d’aprofitar. D’altra banda, com que ahir vaig quedar amb les meves nebodes per fer galetes, vam aprofitar per fer també aquesta crema tan bona. Es nota que es van fent grans, ja que vam fer alhora dues receptes ben diferents sense equivocar-nos i sense que se’ns cremés res, je je je…

La recepta és d’en Pep Nogué i, tal com diu la revista, és una delícia de sabors tropicals per assaborir a cullerades. Senzilla i fàcil de fer amb els nens, us aconsello fermament que la proveu!

Aquí teniu la recepta:

Bon profit!

Com que sóc l’amfitriona del HEMC-Hojaldre, tenia ganes de fer una recepta senzilla però especial alhora. Després de pensar-hi una mica he triat una recepta que té un significat especial per mi perquè em porta molts bons records. És un pastís que vam menjar durant les nostres vacances a Eslovènia l’agost del 2007 i que recordem sovint amb enyorança. Què ho deu fer que tot és millor i més bo quan estàs de vacances?

El Kremna Rezina el vam tastar en una terrassa de l’Hotel Park, on va ésser inventat el 1953, a la vora del preciós llac de Bled, mentre planificàvem les nostres excursions pels Alps Julians. És un pastís sense pretensions a base de pasta de full, crema i nata, però que ha esdevingut emblemàtic de la zona i se n’han arribat a fer més de 9 milions de racions. El seu nom significa “tall de crema” i la gent d’allà l’anomena simplement Kremšnita. La suma explosiva de nata i crema demostren la voluntat de satisfer la golafreria del turisme austríac que tradicionalment ocupava l’Hotel. Són gustos molt coneguts per nosaltres, ja que no deixa de ser una fusió dels nostres tortells de crema i nata en un complet 2×1: simplement exquisit.

La recepta del pastís és un secret gelosament protegit pel pastisser de l’Hotel Park de manera que jo he fet una adaptació a partir del que vam menjar nosaltres.

Aquí teniu la recepta:

Ingredeints: (per 5 persones)

· 1 làmina de pasta de full
· 500ml de crema pastissera aromatitzada amb vainilla
· 250ml de nata líquida per muntar
· 50g de sucre
· Sucre en pols

Preparació:

Tallar la pasta de full en 10 rectangles individuals amb l’ajut d’un motlle rectangular (dels que només tenen parets, sense base). Punxar-los amb una forquilla per evitar que pugi la pasta de full i coure’ls a 210º fins que estiguin daurats. Deixar refredar.
Muntar la nata amb el sucre i reservar.
Muntar el pastís: posar un rectangle de full dins el motlle rectangular, omplir amb una capa de crema i una altra de nata. Acabar amb un segon rectangle de full. Empolsar generosament amb sucre en pols i reservar a la nevera fins el moment de servir.

Bon profit!

La Mercè, que he conegut arran de les classes de cuina al Caprabo i al Bonpreu, va regalar-me fa dies una massa mare que es va passant d’una persona a l’altra i que serveix per preparar una coca boníssima:

Després de tenir la massa mare durant deu dies i seguir unes instruccions molt detallades, cal dividir la massa resultant en quatre parts. Una part te la quedes per fer la coca i les altres tres les regales a tres persones diferents per tal que continuïn la llarga cadena del pastís. Aquesta història és força antiga i ja fa anys que n’havia sentit a parlar. El més bonic de la cadena però, és que regalar la massa mare significar desitjar salut i bona sort.

El resultat final és una coca flonja, esponjosa, sucosa i molt gustosa, ideal per esmorzar amb un cafè amb llet. Qui sap si, voltant, voltant, tornarà a venir a parar a la meva cuina…

Aquí teniu la recepta:

Ingredients:

· 1 got de massa mare
· 3 gots de sucre
· 4 gots de farina
· 2 gots de llet
· 1 got d’oli
· 1 sobre de llevat
· 2 ous
· 1 poma
· 1 pessic de sal
· 1 pessic de canyella
· 180g de panses

Preparació:

No utilitzar batedora elèctrica ni nevera.
Dia 1: en un bol gran s’aboca el contingut del got rebut i s’afegeix un got de sucre, un altre de farina i no es barreja.
Dia 2: es barreja tot amb una cullera.
Dies 3 i 4: no es toca.
Dia 5: s’afegeix un got de sucre, un altre de llet, un altre de farina i no es barreja.
Dia 6: es barreja tot.
Dies 7, 8 i 9: no es toca.
Dia 10: es separen de la massa 3 gots que es donen a tres persones a les que desitges salut i sort. A la massa que queda li afegeixes: 2 gots de farina, 1 got d’oli, 1 got de sucre, 1 got de llet, 1 sobre de llevat, 2 ous, una poma trossejada, un pessic de sal, un pessic de canyella i 180g de panses. Es barreja tot i s’aboca dins un motlle untat amb mantega i farina. Es cou al forn pre-escalfat a 180º durant 50 minuts.

Bon profit!

A casa la mona de Sara no agrada gaire, per això sempre acabo fent la de Gema. Tot i així, aquest any he fet una mona petita de Sara, que de tant en tant està bé variar les tradicions… Ara bé, per si de cas algú arrufava massa el nas, també n’he preparat una de Yema, no volia que ningú es quedés sense menjar mona!

El motiu d’haver-me decidit a trencar la tradició és que el dia 1 d’abril una colla d’alumnes de batxillerat del IES Jonqueres vam assistir a la classe de cuina de la Mireia Carbó al Caprabo, una classe que teníem pendent des que la Mireia va venir a l’institut a fer la conferència inaugural del curs 2008-2009. Tal i com exigia la proximitat de la Setmana Santa, la classe de la Mireia va tenir un únic tema: la mona de Pasqua. Ens va ensenyar a fer les dues versions més tradicionals: la crema de yema i la crema de mantega. Em va agradar tant la seva recepta de Sara que em vaig decidir a provar-la. A diferència d’altres receptes que havia llegit, aquesta de la Mireia no és tan empalagosa, porta menys mantega i queda molt més esponjosa. A casa ha agradat tant que a partir d’ara em tocarà fer sempre més les dues versions!

Les alumnes del IES Jonqueres van gaudir molt de la classe al Caprabo i s’han convertit en unes autèntiques fans de la Mireia, je je je… Van aprendre una recepta fantàstica per fer la mona de Pasqua a casa, van descobrir els trucs per muntar clares d’ou, aconseguir un pa de pessic esponjós o obtenir una crema de yema ben fina… i tot plegat mentre reien de les bromes constants de la Mireia, que era conscient que aquell dia la mitjana d’edat de la classe era més baixa que l’habitual. Després de fer les fotos de rigor, vam sortir corrent a buscar el metro i el tren, ja que s’havia fet tardíssim. Durant el viatge de tornada, entre elogis a la Mireia i converses entusiasmades sobre la classe, van prometre intentar fer la mona a casa durant les vacances de Setmana Santa i enviar-me les fotos del resultat… Així que espero les vostres fotos, eh?

Aquí teniu la recepta:

Ingredients:

Pel pastís:
· 1 pa de pessic
· Almívar
· Melmelada d’albercoc
· Ametlla laminada
· Sucre en pols

Per la Sara:
· 200g de sucre
· 50g d’aigua
· 4 rovells d’ou
· 250g de mantega pomada

Preparació:

Pel pastís, preparar el pa de pessic i l’almívar com s’explica aquí.
Per la Sara, bullir l’aigua amb el sucre durant 3 o 4 minuts fins aconseguir un almívar espès. Abocar l’almívar en forma de rajolí sobre els rovells sense deixar de batre amb les varilles elèctriques fins que es refredi l’almívar. Incorporar la mantega i batre fins que quedi ben homogeni. Reservar.
Muntar la mona com s’explica aquí. Cobrir-lo amb la crema de mantega i enganxar l’ametlla laminada al voltant. Empolsinar amb el sucre en pols i decorar amb les plomes i els ous de xocolata.

Bon profit!

Qui té ganes de tornar a un dels cursos genials de la Mireia Carbó al Caprabo? Des del mes de febrer que no hi anem i jo en tinc moltes ganes, je je je…

La Mireia ens ha reservat 25 places pel dijous 30 d’abril a les 19:30h i ja sabem quins plats prepararà: uns pebrots italians farcits de carn, un bacallà amb salsa de codonys i perfum de cítrics i un gelat casolà de iogurt grec i maduixes naturals. Està molt bé, oi? A mi personalment el bacallà no m’agrada gaire, però en canvi tinc molta curiositat per descobrir com farà el gelat casolà…

Si us sembla, fem com sempre, eh? Deixeu un comentari aquí amb el nom, cognom, e-mail i, si encara no me l’heu donat, el vostre número de tarja client de Caprabo (si no en teniu, aneu a qualsevol súper Caprabo i la demaneu, es gratis i al moment us donen el número de client). Aniré fent llista fins arribar als 25 i després obriré llista d’espera

Llista d’apuntats: Graciela Ayala, Anna Genís, Maria Solé, Rosa Lleonart, Àngels Mariano, Joan Jové, Mariló Mata, Anna Olivé, Oscar Gómez, Laia Gómez, Sefa Costa, Carme Arce, Txell Pi, Kike Palau, Marta Barrientos, Marta Jubert, Josep Bayé, Glòria Moreno, Josep Colet, Núria Andujar, Nati Solís, Sara Maria i Gemma Clofent.

Llista d’espera: Marisabel Garcia.

Vinga animeu-vos, que les classes de la Mireia són molt divertides!

Estem passant les vacances de Setmana Santa a Sant Carles de la Ràpita i avui que plou ens hem dedicat al turisme gastronòmic. Aquest post l’escric des d’un ciber point de la Ràpita i està dedicat als dolços típics de Setmana Santa d’aquestes terres: les mones, els micos i les farinoses. El títol del post l’he manllevat d’un fill de Vinaròs molt conegut entre la colla de blocaries, en Massitet de l’Olleta de Verdures.

La ruta gastronòmica ha consistit en tres visites diferents: el forn de pa i bolleria Massita de Vinaròs, la bolleria Sant Antoni de Sant Carles de la Ràpita i un dinar al restaurant Miami can Pons de la Ràpita.

A Vinaròs m’he sentit molt ben acollida per la família Massita, on m’he presentat com admiradora seva arran de la propaganda que en fa el Massitet. He conegut a la Rosalia, l’Elena i en Sergio, que m’han ensenyat l’obrador i m’han explicat la història del forn, del qual ja en són la cinquena generació. Per mala sort, havien acabat de fer les farinoses i a l’obrador ara només hi feien pa. Per compensar-ho, he comprat una farinosa de cabell d’àngel seguint els consells de total la clientela, molt preocupada per les obres de remodelació del mercat. La farinosa l’hem trobada tan bona i deliciosa que abans de tornar en comprarem una altra de moniato. Aquí us deixo quatre fotos de la visita:

A la bolleria Sant Antoni he tingut més sort, ja que l’obrador bullia d’activitat fent mones, micos i farinoses a una velocitat impressionant. S’hi respirava un ambient familiar molt distès que he aprofitat per satisfer la meva curiositat sobre els orígens d’aquests dolços poc coneguts per mi: les formes rodones de les mones o quadrades dels micos, els diversos farcits de les farinoses (de cabell d’àngel o moniato les més antigues i de xocolata o crema les més modernes), la tradició de regalar-la els padrins als fillols… He fet un vídeo on es veu com fan les farinoses:

Finalment, hem anat a dinar al restaurant Miami can Pons de la Ràpita, on hem menjat una graellada de marisc, uns calamarsets amb favetes i bolets i unes espardenyes amb llagostins i pernil ibèric. Un gelat de mantecado amb nous caramel·litzades i salsa de xocolata calenta ha posat fi a una visita gastronòmica completa i molt rodona.

A part de les visites gastronòmiques, cal destacar les escalades que hem fet a la Roca Blanca de la Serralada del Montsià i a l’ermita de la Pietat d’Ulldecona. Tots dos llocs amaguen unes escoles d’escalada d’una qualitat sorprenent, no m’estranya que els locals de la zona els costi tan divulgar-les… s’hi respira una tranquil·litat envejable i difícil de trobar a altres zones d’escalada força més massificades.

També vam passejar pel Delta i vam passar per la Firabril del Perelló, una fira de la mel i de l’oli que vam llegir anunciada a la revista Descobrir CUINA. Allà hi vam tastar els bunyols de la bunyolada popular amb mel i oli del Perelló, boníssims per berenar després d’un dia d’escalada esgotador. Us deixo quatre fotos barreja de tot plegat:

I tot això quan encara queden la meitat de les vacances!

Diumenge passat vam celebrar amb una mica de retard el tradicional dinar de Sant Josep que fem a casa cada any amb tota la família. Tot i haver passat el Sant Josep, per postres vaig fer igualment la típica crema de Sant Josep, acompanyada amb unes teules de taronja fetes amb les clares d’ou sobreres de la crema:

Aquest any, entre tota la colla de blocaires, hem fet sense proposar-nos una bona mostra de receptes que es poden fer per aprofitar les clares d’ou que sobren de la crema de Sant Josep; l’Enric mateix n’ha fet un bon recull aquí.

Tot i que inicialment pensava fer una altra recepta (uns pastissets de trufa i coco que ja faré més endavant amb les clares que encara tinc al congelador), em va semblar que amb la crema seria massa menjar. De manera que al final em vaig decidir per aquestes teules, un petit four ideal per sucar a la crema de Sant Josep. Cruixents i amb el gustet de l’ametlla i la taronja queden senzillament delicioses.

La recepta la vaig treure d’un curs que vam fer fa uns dies al Rubiralta juntament amb la Laia i la Xaro. La Ma Àngels Pallàs va realitzar un monogràfic de pastisseria molt interessant: a part de les teules amb taronja confitada, també ens va ensenyar a fer una tarta Tatin, un pastís de formatge i gerds, unes boles de meló amb gelatina d’oporto i pinyons torrats, unes tartaletes fines de xocolata i unes piruletes de xocolata per decorar. Tot i ser unes receptes força bàsiques, la classe va resultar molt interessant, ja que va explicar una pila de trucs i idees complementàries que ja he posat en pràctica (ella va ser qui em va recomanar el formatge Cremette).

La recepta la vaig modificar una mica, ja que vaig substituir l’ou sencer pel pes equivalent en clares d’ou. A més, no tenia prou taronja confiada, de manera que vaig posar la meitat de taronja i la meitat de figues confitades.

Aquí teniu la recepta:

Ingredients: (per unes 20-25 teules)

· 65g de sucre en pols
· 1 ou (en el meu cas, 65g de clares d’ou)
· un polsim de sal
· 65g de granet d’ametlla
· 35g de pell de taronja confitada
· ratlladura de pell de taronja
· 40g de farina

Preparació:

Blanquejar l’ou amb el sucre i la sal. Incorporar-hi el granet d’ametlla, la taronja confitada, la ratlladura i la farina tamisada. Barrejar bé.
Damunt un paper de forn, escudellar botons de pasta, aplanant-les amb els dits untats amb ou batut i coure-les al forn a 200º durant 8-10 minuts.
Retirar-les del forn i donar la forma de teula ràpidament abans no es refredin. Deixar refredar i guardar en un lloc ben sec fins el moment de servir.

Bon profit!

Després de participar en forces ocasions a la convocatòria mensual del Hecho En Mi Cocina, aquest mes en sóc l’amfitriona. Com a temàtica principal he triat la pasta de full, una proposta molt versàtil per deixar volar la imaginació.

La pasta de full admet tot tipus d’elaboracions, tant dolces com salades. En podem fer tartes, vol-au-vents, galetes, milfulles, croissants, palmeres… Pot completar plats com un consomé en crosta o un filet encamisat. I també es pot farcir de qualsevol ingredient que puguem imaginar: fruita, carn, verdura, formatge, peix… Dóna joc, oi?

Per no complicar la recepta, la pasta de full pot ser comprada. Clar que si algú s’atreveix a fer-la a casa… endavant, eh?

Participar és molt senzill: cal penjar una recepta al vostre blog (millor si és amb foto) i deixar un comentari al Hemc 32 amb un vincle a la vostra recepta. Teniu temps fins el 25 d’abril.

Vinga, animeu-vos, que espero les vostres receptes!