La portada del llibre que distribuirem amb La Vanguardia

Aquesta setmana ha estat la del Celler de Can Roca: si fa set dies la revista Restaurant els proclamava com el millor restaurant del món, avui, a l’Arts Santa Mònica, estrenen la seva òpera gastronòmica El Somni. Deunidó. A la redacció del CUINA hem anat ben atabalats, amb tanta actualitat roquiana. Us avanço que hem preparat un llibre que, el cap de setmana que ve, es vendrà amb La Vanguardia i amb El Punt-Avui només per 9,95 €. Hi recopilem algunes de les millors receptes que Jordi Roca ha publicat en els darrers mesos a la nostra revista. Cuinem a casa les postres de Jordi Roca, l’hem titulat. El nostre cuiner de postres s’ha apuntat al projecte del llibre perquè li serà útil per donar suport a una iniciativa amb què s’ha compromès: donarà la seva part de drets d’autor als centres de distribució d’aliments que la Fundació Banc dels Aliments de Girona, Càritas i altres entitats gestionen a les comarques gironines. Per tot plegat, creieu-me, és un bon llibre per tenir als prestatges de la cuina!

El mateix dia que rebien la distinció, el diari Ara em va demanar un article d’anàlisi de què suposava aquest premi. Us el reprodueixo a continuació i celebro amb tots vosaltres que un restaurant català, que justament és el Celler de Can Roca, sigui considerat el millor del món.

D’arreu del món a Taialà

El Celler de Can Roca serà, per a molts, la porta d’entrada a la nostra gastronomia

Diríem que la revista Restaurant ens estima. L’any 2005 es van empescar el rànquing The World’s 50 Best Restaurants i hi van mantenir El Bulli al capdamunt durant cinc anys seguits. Només amb un breu parèntesi danès de dos anys, el número u torna a Catalunya. Als ulls anglosaxons —més generosos, en aquest cas, que els gals— la nostra avantguarda culinària continua trencant fronteres d’excel·lència. A la classificació que ha portat El Celler de Can Roca al punt més alt del podi, li agrada el rock’n roll: als gironins els segueixen un danès que reivindica la suculència dels vegetals del fred glacial, un italià que s’ha oblidat de la mamma i un basc que prefereix la subtilesa boscana a la contundència càrnia. Els electors de la llista —que són desenes i d’arreu del món— semblen, pel que es demostra cada any, gurmets temeraris, amants d’experiències inèdites.

I, malgrat tot, amb el trofeu a la mà i des de l’escenari, ahir els tres germans Roca van definir el seu restaurant amb conceptes impropis de rock stars: “Generositat, hospitalitat”, va remarcar en Joan. Són els mateixos que descriuen, uns metres més enllà d’El Celler, Can Roca, la casa de menjars familiar que sosté la filosofia roquiana. Però van esmentar un tercer concepte: creativitat. Aquest colofó fa que trobem en els plats d’aquest trio —el cuiner, el sommelier i l’autodenominat postrer— una peculiar convivència del record i la imaginació. I això no neix de la frivolitat. Per coure el memorable garrí ibèric amb salsa pebrada i terrina d’alls i codonys, van fer evolucionar la tècnica del buit. Per aconseguir els popets al fum de bitxo de la Vera van inventar una pipa mecànica per controlar el fumatge. Per convertir el cava en la salsa adient per a les ostres, van crear una gelatina que en conserva el carbònic… L’aportació tècnica dels Roca ha transcendit els límits del seu restaurant.

El nou millor restaurant del món és un restaurant, per tant, de bases sòlides, i això es reflecteix en tots els plats, a la sala i al celler. Cap títol com el de “millor restaurant del món” pot atreure gent de tot el planeta a menjar al nostre país. Els carrers obrers del barri de Taialà podran ser, per a molts, el punt de partida per descobrir —o redescobrir— la gastronomia catalana. Els Roca seran agents actius d’aquesta oportunitat que se’ns obre. Poc avesats com estem darrerament als números u, no l’hauríem de desaprofitar. I, per bé que tot rànquing té un punt d’arbitrarietat —que, quan ens va en contra, magnifiquem—, ara que només els optimistes voluntariosos semblen aspirar a ser els primers, el treball metòdic d’aquests germans, interferit per rauxes d’incontinència creativa, justifica sobradament la posició que van guanyar ahir.

El triomf dels Roca es va filtrar una hora i mitja abans del que tocava i tots ens vam poder avançar a celebrar-lo. Perquè, per molt que els Roca —geni i figura— no es van poder estar de dir “We don’t know if we are the best restaurant”, la revista Restaurant ens ha recordat que, en gastronomia, som referents.

El sopar a Les 7 Portes

Era una convidada curiosa. Dijous em van proposar de compartir taula a Les 7 Portes amb un grup de professionals de la gastronomia vinguts de l’Índia: un xef, un parell d’importadors de vins, dues periodistes, comerciants de productes gurmet… Els ha portat de viatge gastronòmic per tot l’Estat el projecte Eating with your five senses-European Quality Foods, que financien la Unió Europea, el ministeri d’Alimentació espanyol i la Federació d’Indústries Alimentàries i Begudes. Van arribar a Catalunya el mateix dijous i s’hi van estar un parell de dies. Van visitar les Garrigues, on van descobrir els olis del Grup Pons, el centre de divulgació vinícola Monvínic, de Barcelona, i les caves Freixenet, de Sant Sadurní d’Anoia. Durant aquesta estada, també se’ls van donar a conèixer els vins de les DO catalanes. I, entremig de tanta marató de sabors, un sopar en un restaurant tradicional, Les 7 Portes: entrants de tota la vida (olivada, calamars a la romana, bunyols de bacallà, escalivada, formatges i embotits —un producte culturalment compromès, per a aquella convocatòria) i un dels clàssics arrossos —el de peix, concretament— de l’establiment. Les postres més sol·licitades van ser la crema. El xef del grup, Manjit S. Gill —de la cadena índia ITC Hotels— estava encuriosit per comprovar com s’assemblava amb la creme brulée que ell havia conegut durant la seva estada professional a Itàlia.

La visita a les Garrigues

L’objectiu de la visita era que els membres del grup descobrissin sabors exportables al seu país. Poca broma: la classe mitjana índia és un grup creixent en nombre d’habitants i en poder adquisitiu, i la dèria per tastar productes exòtics, des del seu punt de vista, no ha fet més que començar. Dels nostres, el que ha tingut l’entrada més bona ha estat l’oli d’oliva: “Ens ha encantat l’oli infusionat amb all, li trobem moltes possibilitats per incorporar-lo a la nostra cuina”, em va comentar Sonam Savlani, periodista de turisme i gastronomia de Vogue India, referint-se al tast d’olis de les Garrigues que havien fet a Grupo Pons.

Els vins són l’altre punt fort dels productes catalans amb opcions a ser exportats. Mitali Saran, de la revista Sommelier India, explicava: “Per a nosaltres és fonamental transmetre l’estil de vida que va associat als vins. El consum de vi augmenta a tot el país i hi ha interès per tastar bons vins a preus competitius. En aquest sentit, des de la nostra publicació, treballem per trobar els millors maridatges amb la cuina especiada de l’Índia”.

El xef Manjit S. Gill en ple tast d'olis

La directora executiva del projecte, Carolina Gimeno, que resideix a Nova Delhi, m’explicava com a l’Índia ja s’està adaptant amb facilitat la cuina italiana, si bé la versatilitat de la pasta —recordem que bona part de la població del país segueix dietes estrictament vegetarianes— els ho posa molt fàcil. Els comensals del sopar ens associaven bàsicament a les tapes i a la paella —afortunadament, la Carolina, valenciana d’origen, va aclarir-los molts conceptes—, però el xef Manjit S. Gill va posar sobre la taula el debat entre cuina tradicional i cuina mol·lecular (aquest és el concepte que tots feien servir amb naturalitat). Coneixedors de l’avantguarda culinària del nostre país, el cuiner apostava molt clarament per la cuina amb arrels tradicionals, dins i fora del seu país. Cosa que no es contradeia, malgrat tot, amb l’impacte que els va causar el sopar avantguardista que havien fet dues nits abans a La Terraza del Casino, de Madrid, comandat pel xef Paco Roncero. De fet, amb les dues noies periodistes vam parlar de Sergi Arola i el seu nou bar de tapes de Bombai que, pel que em van explicar, causa sensació.

El grup va tornar al seu país l’endemà, després de conèixer la DO Cava. Arriben a l’Índia havent tastat sabors i combinacions que els resulten rares (van aplaudir el pa de coca amb tomàquet que ens van servir a Les 7 Portes i es van interessar per com es cremava la crema) i amb ganes d’explicar o d’exportar, segons el cas, el millor del que havien tastat.

La conversa amb Jacotte Brazier a l'Institut Francès de Barcelona

Les mères lyonnaises. Dones de caràcter: es diu que van ser les cuineres dels burgesos acabalats de Lió les que van posar les bases del prestigi culinari d’aquesta ciutat, considerada com la capital gastronòmica de França. Ho explicava l’últim dia d’aquest febrer a Barcelona mademoiselle Jacotte Brazier, neta de la més cèlebre de totes les mères, la llegendaria Eugénie Brazier, primera xef del món a aconseguir, l’any 1933, la tercera estrella Michelin al seu restaurant La Mère Brazier. El director de l’Institut Francès de Barcelona, Yannick Rascouët, va convidar-me a presentar un diàleg amb ella a la sala d’actes del centre. S’hi presentava també el llibre Les secrets de la mère Brazier, compendi de les millors receptes i menús d’aquella casa històrica.

“Atansin-se, si us plau, no m’agrada parlar amb la gent tan lluny”, va dir, d’entrada, mademoiselle Brazier. “Sens dubte”, va apuntar el director de l’Institut Francès, “la senyoreta Jacotte està aplicant el seu talent en la direcció de la sala del restaurant al nostre auditori”. Ella va fer-hi broma: “oh, potser jo tinc un caràcter una mica autoritari, però la meva àvia… Ai, la meva àvia!”. A partir d’aquí, dirigir el diàleg va ser prou fàcil. Mademoiselle Brazier deixava anar una riuada de paraules en cada resposta, farcida sempre d’anècdotes i sentències reveladores que ajuden a entendre la història recent de la cuina francesa.

La Mère Brazier no és qualsevol restaurant. Era el restaurant on feien parada totes les personalitats polítiques i artístiques que transitaven entre París i la costa Blava en els temps en què les comunicacions eren més lentes. Lió era (és) a mig camí i la fama d’Eugénie Brazier era, aleshores, enorme. “Tots els presidents de la República, menys els dos últims, han menjat a casa”, va recordar la néta de la xef. Qualsevol paladar refinat de l’època havia de tastar la pularda demi-deuil de La Mère Brazier: encara avui és un plat que comparteix podi amb les grans receptes de l’alta gastronomia mundial.

I això que Eugénie Brazier no havia nascut per ser cuinera. Va arribar al món el 1895, en una casa de pagès propera a Bresse, terra famosíssima pel seu aviram. Un embaràs sense matrimoni la va expulsar d’aquell racó de món de moral resclosida, i la jove Brazier, sense saber llegir ni escriure, va haver d’anar a buscar-se la vida a Lió. La van contractar de dida a la casa d’uns fabricants de pasta d’anomenada, Les Millat. La seva vida va donar el tomb quan va substituir la cuinera d’aquella família, que havia caigut malalta. Allà es va revelar un talent que no va fer més que créixer.

Al cap d’un temps, va deixar el servei domèstic i es va posar a treballar en el bouchon (que com s’anomena el típic restaurant lionès, semblant al conegut bistrot) La Mère Fillioux. Mère contra mère: la mestressa del local i Eugénie van discutir tant com la jove va aprendre. I el 1921, amb el suport decidit del seu company, Eugénie Brazier va obrir un petit localet al número 12 del carrer Royal. Més tard l’ampliaria, obriria un segon restaurant a Luère, rebria les tres estrelles per als dos establiments… I el 1945, acabada la guerra, se li va oferir un jove cuiner, encara no gaire expert. “Per arribar a casa de la meva àvia va haver de fer un camí que és com pujar tres vegades el Tibidabo”, va recordar Jacotte. Aquella mostra d’interès va fer decidir la xef a contractar-lo. Aquell jovincell es deia Paul Bocuse.

Bocuse, successor natural d’Eugénie Brazier en el tron de la gastronomia francesa, va assimilar per damunt de tot “el rigor” amb què treballava la seva mentora. L’Eugénie, en aquells moments, estava en plena forma. Una dona vigorosa, enèrgica i exigent. Li oferien obrir restaurants a Nova York, la reclamaven xeics àrabs… “Però ella no s’imaginava fora de Lió”, va revelar-nos Jacotte. Ni dins de França mateix, on era celebritat entre celebritats.

L’any 1975 va decidir retirar-se. Segons la néta, “estava cansada, ja ho havia fet tot, en la cuina. Era d’una generació que s’havia educat per treballar i treballar, no entenia el món modern”. Fora de La Mère Brazier, l’alta cuina francesa desplegava l’avantguarda de la Nouvelle Cuisine. Eugénie només s’ho va poder mirar de reüll: al cap de dos anys, el 1977, va morir.

Després d’una temporada tancat, Jacotte Brazier va vendre el restaurant l’any 2008 a Mathieu Viannay, el xef que avui el regenta. La Guia Michelin li ha atorgat dues estrelles. “En Mathieu hi ha incorporat creacions seves”, va explicar Jacotte, “sobretot al principi. Però cada cop més hi va tornar la cuina de la meva àvia”. La gent la demanava. Aquella pularda demi-deuil no s’oblida així com així.

Serà qüestió d’anar a Lió a comprovar-ho. L’amiga que acompanya mademoiselle Jacotte Brazier em va assegurar que “quan hi vagi, la seva visió de la cuina canviarà.”

Ara fa quatre anys que el meu pare i el meu germà van replantar una de les vinyes de Cal Garrigosa amb ceps de garnatxa blanca, una varietat que a Abrera havia desaparegut del tot, per bé que és la que sempre havia conreat el meu besavi. La garnatxa —blanca, negra, roja o peluda— s’escampa per la Mediterrània, d’Occident a Orient, i és protagonista d’alguns dels millors vins dels nostre tros de món: els vins càlids de les vinyes catalanes, els dolços de Banyuls i Ribesaltes, els potents ‘cannonau’ (que es com anomenen allà la garnatxa) de Sardenya, els rosats lleugers navarresos o els vins de les denominacions muntanyenques de l’Aragó. Fins i tot la DO Vinos de Madrid en fa, de bones garnatxes: que quedi clar que les coses bones s’han de gaudir, vinguin d’on vinguin. Ho afirmo i ho confirmo: la garnatxa m’enamora.

Aquest dijous em van convidat a formar part de la vuitantenta de professionals que hem fet de jurat del Primer Concurs Internacional de Garnatxes del Món que s’ha celebrat a Perpinyà. M’agrada que això converteixi la capital del Rosselló en la capital internacional de la garnatxa. Per mèrits propis, aquell territori mereix ser-ne. De fet, al concurs hi van participar gairebé 370 garnatxes —n’hi havia, fins i tot, d’Austràlia i de Sud-àfrica— i les que van aconseguir les medalles més importants van ser majoritàriament rossellonenques.

I és aquí on volia arribar: entre els nou vins que van merèixer la Gran Medalla d’Or —la màxima distinció—, n’hi va haver un de català, La Fou els Amelers 2011, el garnatxa blanca de la DO Terra Alta que elabora el jove Ramon Roqueta. Justament, vam parlar d’aquest vi al CUINA número 137, el de l’octubre passat. En Ramon, fill d’una de les nissagues vinícoles més importants del Bages i format principalment a França, es va confessar completament seduït per la garnatxa. A la Terra Alta, la DO que suma més hectàrees de garnatxa blanca, ha trobat un camp de treball que, com s’ha comprovat ara, està generant resultats excel·lents.

A Perpinyà s’hi van presentar 40 vins del Principat, dels quals 13 van aconseguir diverses medalles. Us en deixo la llista amb la recomanació d’anar-los tastant i de descobrir aquesta varietat que tan bé descriu el nostre paisatge al paladar.

Gran Medalla d’Or
La Fou els Amelers 2011. DO Terra Alta.

Medalla d’Or
La Basseta 2010. Celler Mas Alta. DOQ Priorat
La Creueta d’Scala Dei 2010. Celler Scala Dei. DOQ Priorat.
Señora Carmen 2010. Vins del Tros. DO Terra Alta.

Medalla de Plata
Cabrida Garnatxa Vinyes Velles 2010. Celler de Capçanes. DO Montsant.
Castell de Falset Garnatxa Blanca 2010. Agrícola Falset-Marçà. DO Montsant.
Coma Vella 2008. Viticultors Mas d’en Gil. DOQ Priorat.
Diorama Garnatxa Blanca 2011. Bodegas Pinord. DO Terra Alta.
Dom Elias 2011. Vinícola de Gandesa. DO Catalunya.
Ètim Verema Tardana 2011. Agrícola Falset-Marçà. DO Montsant.
Finca Viladellops 2009. Viladellops Vinícola. DO Penedès.
Furvus 2011. Vinyes Domènech. DO Montsant.
Tosalet Vinyes Velles 2011. Vinnico Export. DOQ Priorat.

El jurat en plena feina

]]> http://blogs.cuina.cat/escudellabarrejada/2013/01/27/a-la-capital-de-la-garnatxa/feed/ 1 http://blogs.cuina.cat/escudellabarrejada/2012/12/30/10-bons-proposits-gastronomics-per-al-2013/ http://blogs.cuina.cat/escudellabarrejada/2012/12/30/10-bons-proposits-gastronomics-per-al-2013/#comments Sun, 30 Dec 2012 16:31:37 +0000 Josep Sucarrats http://blogs.cuina.cat/escudellabarrejada/?p=850

Aquí deixo constància pública del que em proposo de cara al 2013. Si veieu que fallo en alguna cosa, m’ho podreu recriminar públicament en els comentaris d’aquest post. Ho accepto.

1. Descobrir un restaurant molt recomanable i molt desconegut i molt amagat en algun lloc molt inesperat de Catalunya. Com el Saó de què parla en Francesc Castro al CUINA d’aquest gener.

2. Assistir al Fòrum Gastronòmic de Girona i al San Sebastian Gastronomika.

3. Tornar al País Valencià per explicar-vos-en les novetats culinàries, que no són poques. I també a les Illes Balears. I a les Pitiüses.

4. Tornar a l’Alkimia, a Els Casals i a l’Àbac.

5. Escriure un llibre de temàtica gastronòmica. Que ja faig tard.

6. Dedicar un reportatge de la revista als macarrons. N’hem de saber tantes coses que desconeixem!

7. Descobrir nous pans, nous formatges i noves melmelades d’artesans d’aquells que ho fan bé de debò.

8. No beure mai més cap Coca-cola.

9. Brindar i revindicar els caves bons de Catalunya: es mereixen ser més coneguts i més valorats.

10. Actualitzar més aquest blog!

Dit això, bon any nou i bon profit!

El Bar à Vins de Moritz va obrir ahir les portes amb una festassa a l’alçada dels vins i les tapes que s’hi van servir. Ara toca anar-lo a descobrir sense tanta faramalla, perquè aquest racó acollidor de la Fàbrica Moritz sembla destinat a assegurar-nos experiències palatals inimaginables. De motius per tornar-hi me’n sobren, però, per fer-ho fàcil, us en proposo cinc que, potser, a vosaltres també us convenceran:

1. Perquè, per gaudir del vi, no cal arrufar el nas més del compte. Desacomplexeu-vos i tasteu vins que mai no se us hauria acudit de demanar. Valoreu-los només pensant “m’agrada” o “no m’agrada”. Si us hi aficioneu de veres, més endavant ja primfilareu. Però, si no és el cas, qui us pot negar el plaer d’un glop superb?
L’ambient distès i informal de la Fàbrica Moritz us relaxarà. En saben. Oi que per gaudir d’una cervesa ningú no us demana títol de sommelier? Doncs la mateixa filosofia s’aplica al vi. A Barcelona hi ha altres experiències en aquest sentit, però deixeu-m’ho dir: ja era hora!

2. Perquè beureu vins siderals sense arruïnar-vos. El ventall de preus del Bar à Vins serà ampli, amb la idea que siguin tots assequibles. Des dels menys cars fins als estratosfèrics, tots els podreu demanar en tastos de 2 cl, 5 cl, 10 cl, porronet (30 cl) o l’ampolla sencera. Potser una ampolla de Mouton Rothschild o de L’Ermita se us escapa del pressupost. D’acord. Però si un dia esteu esplèndids, ai, només allà us en serviran una copa. Que serà de les més cares de la vostra vida? Potser. Que serà de les més inoblidables? Sense cap mena de dubte.

3. Perquè us hi atengui Xavi Ayala. I, després que us hagi atès, m’escriviu per comentar-me quants sommeliers us heu trobat que us expliquin els vins amb el bon rotllo que gasta aquest xicot de Mollerussa. Però, ep! Un respecte. Ha passat pel Celler de Can Roca, pel restaurant Moo i és president de l’Associació Catalana de Sommeliers. I, malgrat tot, no tinc manera de tractar-lo de vostè, ni borratxo de Vega Sicilia. És el que té que et facin sentir com a casa.

4. Per menjar-hi. Sí, que els vins són esplèndids i interestel·lars. Però la cuina és de Jordi Vilà. Dempeus! Tapetes, platillos, cassoletes… Res servit en vaixelles pretencioses, perquè la teca, ben maridada amb les copes, és el que importa. Si tasteu els panellets de pollastre de Bresse que vaig menjar jo ahir, oh, santificareu Louis Moritz, el fundador de la casa (al cel sia!).

5. Per aprendre a beure, si no en sabeu, amb porró. Perquè al Bar à Vins no fan escarafalls a l’hora de reivindicar aquest útilissim giny —i decantador imprevist— tradicional de la nostra gastronomia. Fins i tot el fan servir de logotip.

Bonus track. Perquè us diguin que sí. Singles de la vida que busqueu parella! Porteu la vostra víctima al Bar à Vins, gasteu-vos algun caleró per demanar una copa de Château Petrus i convidar-la. I després del brindis, el no no serà admès. Sí, sí, siiiiiiií!

***

Bar à Vins-Fàbrica Moritz
Ronda de Sant Antoni, 41
Barcelona.
Obert de 12 del migdia a 1 de la matinada, cada dia de l’any.

Amb tot, a mi m’agrada arriscar-me a demanar aquestes postres als restaurants en què el primer i el segon plat han tingut un nivell notable. Tots sabeu que, massa sovint, la cuina dolça és la que més flaqueja en la restauració del nostre país. I el cert és que els riscos que prenc, sovint acaben tan malament com era previsible. Però, per això, quan una crema, un flam o una panacotta em fan dir sí senyor, m’agrada compartir-ho.

Panacotta d'alfàbrega amb fruits vermells

I heus ací les postres que vaig menjar la setmana passada en el meu dinar a l’Embat. Els responsables de l’Embat —Santi Rebés, Fidel Puig  i Cristina Torras— ja fa una colla d’anys que, amb alguns locals més, es va anticipar a tota la tendència que avui s’anomena bistronomia. Un local modest i una cuina de nivell és una equació molt millor que la més habitual de grans locals amb cuina mediocre. Hi vaig menjar una coca amb tomàquet, figues i anxoves boníssima i un arròs negre —amb calamars, salsitxes i un allioli d’all escalivat— que va triomfar entre tota la concurrència d’aquell migdia. Per postres, vaig arriscar-me a demanar la panacotta amb fruits vermells.

Finalment, una panacotta feta a la casa! Una panacotta que no desafia artificialment la gravetat, sinó que se serveix cremosa, amb el punt gelatinós imprescindible, dins d’una copa. I el sabor subtil d’aquest flam làctic amb el dels fruits vermells, oh, aquest cop sí, no compteix: s’hi avé harmònicament. No us he dit, però, quin és l’ingredient que la fa sublim: l’alfàbrega. Ai, l’alfàbrega! Cada cop sóc més devot del seu poder refrescant.

La panacotta de l’Embat més que prohibida hauria de ser de consumició obligatòria.

Restaurant Embat
Mallorca, 304. Barcelona.
Tel. 93 458 08 55

La Rectoria de Sant Miquel de Pineda

La revista Descobrir m’ha encarregat un reportatge sobre cases rurals on serveixin cuina interessant. Es publicarà al desembre, però aprofito aquests dies per fer prospeccions i avançar-vos alguna sorpresa interessant, com aquesta: la Rectoria de Sant Miquel de Pineda. No fa ni un any que la Goretti, de Cardedeu, i en Roy, escocès, la van obrir. Ocupa aquesta antiga rectoria esplèndidament rehabilitada, és, probablement, una dels allotjaments rurals més bonics de Catalunya.

En Roy i la Goretti es van conèixer a Edinburgh. Ella va treballar en destil·leries i és expertíssima en whiskys, i ell era xef en grans hotels de la ciutat. Volien un canvi de vida i, després de recórrer Catalunya amunt i avall, es van enamorar d’aquest racó de Sant Feliu de Pallerols (la Garrotxa), just al peu de la Via Verda —la de l’antic carrilet— que uneix Olot amb Girona. Gormands com són, van tenir sempre clar que la teca havia de ser un dels al·licients  de la casa. Mireu, si no, amb quin menú ens van sorprendre dijous a la nit:

I aquí teniu les imatges dels plats:

Brioix amb llonganissa d'ou i xutnei de pruna

Coll de xai amb espinacs i mongetes de la Vall d'en Bas

Parfait d'albercoc i estrella d'anís fet d'en Roy

Ja ho veieu: cuina amb ingredients de la terra, sense amaneraments i amb deixos de personalitat escocesa. En Roy, sapigueu-ho, és mestre de les postres. I, si us ve de gust, la Goretti us deixarà tastar whiskys poc habituals i li encantarà explicar-vos tot allò que volíeu saber del whisky i mai no us heu atrevit a preguntar.

Ah, i si en voleu saber més, d’ells, podeu escoltar aquesta entrevista que els vam fer al Cabaret Elèctric d’iCatFM del 26 de març passat.

Rectoria de Sant Miquel de Pineda
Veïnat de Sant Miquel de Pineda
Sant Feliu de Pallerols (la Garrotxa)
Tel. 691 353 111
larectoria@larectoriadesantmiquel.com

Aquest whisky ha passat per tres barriques diferents: una de roure europeu amb aromes de xerès i dues de roure americà, una amb aromes de xerès i l’altra amb aromes de bourbon. I el resultat és un whisky delicat, al paladar i al nas.

Oh, quin bon digestiu al final d’un bon àpat.

La família Jordà Giró

He passat un parell de dies a l’Empordà. Divendres al migdia havia d’improvisar el dinar i se’m va acudir d’avançar-me a la proposta que en Salvador Garcia-Arbós ens recomana al proper CUINA (el de setembre): l’Hotel Restaurant Emporium, de Castelló d’Empúries. Per tant, no entraré en detalls a descriure-us com és aquest establiment: tingueu paciència i compreu el número vinent! De tota manera, publico una tria dels plats que més ens van agradar. Vam demanar el menú de tapes (una d’aquelles ofertes increïbles, de 20 €, beguda a part), i heus ací algunes sorpreses ben agradables:

Un gaspatxo de les últimes maduixes de l'any.

Uns peus de porc delicadíssims.

Damunt, un OUtòcton de l'Empordà. Sota, una parmentier de patata amb sobrassada i codony.

Timbal de carn de perol i carn de xai amb base de patata.

La crema catalana, al seu estil.

El gelat de iogurt, boníssim!

Apunteu-vos el vi que ens van recomanar (i potser poca cosa més podreu fer, que apuntar-vos-el: la producció és tan limitada que costa de trobar): un Terrer d’en Tassis-Finca Cardonera 2011. DO Empordà (no podria ser d’altra manera, en un restaurant tan atent als bons productes de proximitat) d’una varietat blanca poc comuna a les nostres vinyes, la garnatxa gris. Hi notareu una mica de fusta i un punt fumat. M’agrada!

Preneu nota d'aquest vi!

I no acabo la recomanació sense aplaudir l’estil, la passió i l’amabilitat que els bessons Màrius i Joan Jordà Giró i els seus pares, Salvador i Helena, posen a l’hora d’atendre els clients. Una manera de fer les coses que els restaurants catalans no haurien d’haver perdut mai. Comproveu-ho.

Hotel Restaurant Emporium
Santa Clara, 31
Castelló d’Empúries
Tel. 972 25 05 93