A la vinya de Més Amunt

Aquest estiu us parlava de les vinyes de Cal Garrigosa i de com n’estaven, d’esponeroses. Després de l’hivern de sequera i de la primavera diluviana que l’any 2008 va fer anar de corcoll els ceps i de la pedregada inoportuna que el juny de l’any passat va malmetre bona part de la collita, enguany la verema ha estat generosa. Les pluges de final d’estiu, que han perjudicat l’anyada en moltes zones vinícoles, a Abrera han estat més respectuoses. El raïm havia crescut sa i fort i això l’ha fet aguantar bé. Després de quinze dies de collita, ahir vam entrar la darrera carretada al cup.

En plena collita

La desolació que provoca una pedregada en un viticultor és incomparablement menys intensa que el gaudi que comporta una bona collita. L’emoció d’omplir els coves de raïms lluents, de tastar-ne el most quan s’han acabat d’aixafar, de llevar-se al matí i sentir l’aire embriagat de les aromes del vi que fermenta… Són d’aquelles coses que només es perceben a pagès, i que potser avui guanyen més valor entre els resistents que conserven les vinyes a resguard de l’asfalt i els maons, malgrat tot.

La verema és cansada, i ho dic jo que, en realitat, me la miro des de la distància. Però les hores de treball sota el clima suau de la tardor primerenca i la satisfacció que se sent quan s’enllesteix una vinya i s’omple el cup fan que, alguns dies, la verema sigui també una festa. Les imatges que acompanyen aquest post són del 19 de setembre i són un reflex del que us explico.

L'Antonio, a la feina

L’anyada ja és al cup, ara només cal esperar el tast del vi novell, que encetarem al novembre. Mentrestant, a Abrera, ja hi pot ploure.

Quina raïmada!