Suposo que molts de vosaltres dels tomà quets de color de rosa en dieu tomà quets de Montserrat. Però al meu poble, Abrera, que justament és a tocar de Montserrat, sempre n’hem dit tomà quets de color de rosa. Ni tomà quets roses, ni tomà quets de color rosa: tomà quets de color de rosa. Doncs bé, cada estiu n’he pogut menjar, bé sigui de l’hort de la meva famÃlia, bé sigui d’hortalans abrerencs, que sempre l’han conreat com la llaminadura més desitjada de l’estiu. I és mira que n’arriben a ser de bons, aquests tomà quets.
O n’eren. Perquè no sé què ha passat que aquest any no els hem encertat. I s’han conreat com sempre. Però han sortit insÃpids, fins i tot amb un punt amargant. Res d’aquella dolçor herbà cia, que aconseguien fins i tot quan semblaven verds. Quina decepció: tan bonics que són, i tan poc gust que tenen (i tan cars que van, si els has de comprar).
Us ha passat, a vosaltres? O bé heu tingut més sort? Per descomptat que no a tot arreu ha d’haver passat el mateix.
El meu pare, que és pagès, pensa que el problema té a veure amb el planter que venen els majoristes. Que no és el d’abans, i que l’hortalissa que en surt potser és de més resistència, però de menys qualitat. Alguna cosa d’això deu passar… Al capdavall, conec gent que ara menja tomà quets de color de rosa tot l’any, i això sà que no té ni cap ni peus. Aquests tomà quets només estan al punt al cor de l’estiu!
Ara bé, la veritat és que tampoc no els he enyorat tant. Aquest any el meu pare va comprar planter de tomà quets de la creu —com es coneixen al Penedès— o esquenaverds a la parada que el Pastoret de Torredembarra munta cada dissabte al mercat de Vilafranca del Penedès. I han sortit bonÃssims. Són més petits que els de color de rosa, i són plens de l’interior. Frescos i amorosos. Com donen a entendre els seus noms, de dins estan partits per quatre amb forma de creu i de sota són de color verdós. Aquesta foto correspon a l’amanida que ahir en va fer la Florentina (que és la meva à via) per sopar.

Això són tomà quets i la resta són falòrnies
BonÃssims, van volar. La plata va quedar buida.
Josep Sucarrats i Miró (Abrera 1975). Periodista. És director de CUINA des de 2006. Ha escrit en diverses revistes, ha publicat dues guies de viatges i participa regularment en espais gastronòmics de televisió i rà dio, on té una secció setmanal al programa El Cabaret Elèctric, d’iCat FM.