Entrades amb l'etiqueta ‘Kinoko’

Sukiyaki (i altres tastos) a Solsona

dijous, 23/12/2010

kinoko.jpgHi ha dies que sĂłn estrambòtics, en què conflueixen factors que no hauries dit mai que confluirien. És a dir, una visita a Solsona, un dinar en un restaurant japonès de sabors catalans i una ordenaciĂł episcopal gairebĂ© simultĂ niament. Doncs això em va passar no fa pas gaire. Des d’aquest estiu que en Tessin Sano m’havia convidat a visitar el Kinoko, el restaurant que ell i la seva famĂ­lia acabaven d’obrir a la capital del Solsonès. Va passar l’estiu i no hi vaig anar. DesprĂ©s em va informar que començava la temporada de cuina amb bolets de la comarca i es va acabar que jo encara no l’havia visitat. Calia resoldre com fos tantes incompareixences, i finalment, amb els meus amics Thomas i VĂ­ctor, el vaig visitar el 12 de desembre passat. Justament el mateix dia que la ciutat celebrava l’ordenaciĂł episcopal de monsenyor Xavier Novell —feia gairebĂ© un segle que no hi tenia lloc un esdeveniment com aquest—, nosaltres tres encetĂ vem la temporada del sukiyaki al Kinoko.

Solsona Ă©s una (petita) ciutat ben diversa!

orant.jpg

L'Orant

La famĂ­lia Sano fa un parell de dècades que hi viu. Vivien prop de Tòquio i el pare, en Ken, era un publicista enamorat de l’art romĂ nica catalĂ  des de la llunyania oriental. Però el romĂ nic va poder vèncer les distĂ ncies, i Ken Sano va convèncer tota la seva famĂ­lia d’instal·lar-se en una petita ciutat rural de l’exòtica Catalunya al museu de la qual s’hi exposava la figura de L’Orant de Sant Quirze de Pedret. Quan van arribar-hi el 1990, el cens d’estrangers a Solsona era ben exigu… En Ken hi va muntar una agència d’intercanvis culturals catalano-japonesos i ara la seva dona, Kazuko, i els seus fills han obert el primer restaurant japonès de la comarca.

La Kazuko —que Ă©s una persona simpatiquĂ­ssima i divertidĂ­ssima— cuina allĂ  els plats mĂ©s tradicionals del JapĂł. Ens va explicar que a casa seva s’hi ha mantingut sempre el recpetari japonès, però que s’ha deixat amarar tambĂ© de la cuina catalana. De fet, estĂ  preparant un llibre sobre de cuina que parlarĂ  d’això. Durant aquest temps, ha estat en contacte amb la famĂ­lia Rovira —d’Els Casals, de SagĂ s— i ha estudiat cuina a l’escola Joviat de Manresa. Però al Kinoko la cuina que s’hi fa Ă©s 100% japonesa, amb la singularitat que bona part del producte que s’hi utilitza Ă©s 100% solsonĂ­, i provĂ© dels horts de Cal Cirera, la propietat del sogre d’en Tessin, el fill gran dels Sano. Jo el conec, en Joan Jou de Cal Cirera, dels temps que vaig treballar a la UniĂł de Pagesos, i em va fer molta grĂ cia tastar les seves hortalisses orientals conreades a la Catalunya central. Qui no tĂ© iniciativa Ă©s perquè no vol!

sukiyaki2.jpg

Sukiyaki al Kinoko

En Tessin ens va atendre a la sala esplèndidament bĂ©. Ens va servir una carabassa japonesa de Cal Cirera amb salsa beixamel i agulletes (que Ă©s com s’anomena a Solsona el bolet llengua de bou). DesprĂ©s vam continuar amb un uramaki de sèsam blanc de tonyina amb maionesa i un toc d’all i alvocat. Però el plat fort —sobretot tenint en compte el meu cognom— era el Sukiyaki, la sopa d’hivern japonesa que arriba a taula damunt d’un fogonet encès que mantĂ© el brou calent. Dins del brou cal abocar-hi els ingredients de la safata que l’acompanya perquè s’hi coguin (per descomptat, les hortalisses eren de Cal Cirera): col xinesa, harusame (uns fideus transparents), bolets (enoki, shimeji, xiitake), calçots, bambĂş, pastanaga, tofu, udon i una vedella que era bonĂ­ssima.

De sukiyake ens en va sobrar, perquè la raciĂł que ens van servir era generosa de veres. DesprĂ©s vam estar molta estona parlant amb en Tessin i la Kazuko, de les seves experiències catalanes, dels seus projectes culturals amb el Japó… I mentre des de la Catalunya interior ens imaginĂ vem els paisatges del JapĂł remot, a quatre passes una processĂł s’encaminava a la Catedral on tenia lloc una ordenaciĂł episcopal com els meus dos amics i jo no havĂ­em vist mai.

Hi ha dies que sĂłn estrambòtics. Aquests dies sĂłn els que m’agraden.