Hi ha dies que són estrambòtics, en què conflueixen factors que no hauries dit mai que confluirien. És a dir, una visita a Solsona, un dinar en un restaurant japonès de sabors catalans i una ordenació episcopal gairebé simultàniament. Doncs això em va passar no fa pas gaire. Des d’aquest estiu que en Tessin Sano m’havia convidat a visitar el Kinoko, el restaurant que ell i la seva família acabaven d’obrir a la capital del Solsonès. Va passar l’estiu i no hi vaig anar. Després em va informar que començava la temporada de cuina amb bolets de la comarca i es va acabar que jo encara no l’havia visitat. Calia resoldre com fos tantes incompareixences, i finalment, amb els meus amics Thomas i Víctor, el vaig visitar el 12 de desembre passat. Justament el mateix dia que la ciutat celebrava l’ordenació episcopal de monsenyor Xavier Novell —feia gairebé un segle que no hi tenia lloc un esdeveniment com aquest—, nosaltres tres encetàvem la temporada del sukiyaki al Kinoko.

Solsona és una (petita) ciutat ben diversa!

L'Orant

La família Sano fa un parell de dècades que hi viu. Vivien prop de Tòquio i el pare, en Ken, era un publicista enamorat de l’art romànica català des de la llunyania oriental. Però el romànic va poder vèncer les distàncies, i Ken Sano va convèncer tota la seva família d’instal·lar-se en una petita ciutat rural de l’exòtica Catalunya al museu de la qual s’hi exposava la figura de L’Orant de Sant Quirze de Pedret. Quan van arribar-hi el 1990, el cens d’estrangers a Solsona era ben exigu… En Ken hi va muntar una agència d’intercanvis culturals catalano-japonesos i ara la seva dona, Kazuko, i els seus fills han obert el primer restaurant japonès de la comarca.

La Kazuko —que és una persona simpatiquíssima i divertidíssima— cuina allà els plats més tradicionals del Japó. Ens va explicar que a casa seva s’hi ha mantingut sempre el recpetari japonès, però que s’ha deixat amarar també de la cuina catalana. De fet, està preparant un llibre sobre de cuina que parlarà d’això. Durant aquest temps, ha estat en contacte amb la família Rovira —d’Els Casals, de Sagàs— i ha estudiat cuina a l’escola Joviat de Manresa. Però al Kinoko la cuina que s’hi fa és 100% japonesa, amb la singularitat que bona part del producte que s’hi utilitza és 100% solsoní, i prové dels horts de Cal Cirera, la propietat del sogre d’en Tessin, el fill gran dels Sano. Jo el conec, en Joan Jou de Cal Cirera, dels temps que vaig treballar a la Unió de Pagesos, i em va fer molta gràcia tastar les seves hortalisses orientals conreades a la Catalunya central. Qui no té iniciativa és perquè no vol!

Sukiyaki al Kinoko

En Tessin ens va atendre a la sala esplèndidament bé. Ens va servir una carabassa japonesa de Cal Cirera amb salsa beixamel i agulletes (que és com s’anomena a Solsona el bolet llengua de bou). Després vam continuar amb un uramaki de sèsam blanc de tonyina amb maionesa i un toc d’all i alvocat. Però el plat fort —sobretot tenint en compte el meu cognom— era el Sukiyaki, la sopa d’hivern japonesa que arriba a taula damunt d’un fogonet encès que manté el brou calent. Dins del brou cal abocar-hi els ingredients de la safata que l’acompanya perquè s’hi coguin (per descomptat, les hortalisses eren de Cal Cirera): col xinesa, harusame (uns fideus transparents), bolets (enoki, shimeji, xiitake), calçots, bambú, pastanaga, tofu, udon i una vedella que era boníssima.

De sukiyake ens en va sobrar, perquè la ració que ens van servir era generosa de veres. Després vam estar molta estona parlant amb en Tessin i la Kazuko, de les seves experiències catalanes, dels seus projectes culturals amb el Japó… I mentre des de la Catalunya interior ens imaginàvem els paisatges del Japó remot, a quatre passes una processó s’encaminava a la Catedral on tenia lloc una ordenació episcopal com els meus dos amics i jo no havíem vist mai.

Hi ha dies que són estrambòtics. Aquests dies són els que m’agraden.