La recordeu? Correspon al número 36 de Descobrir CUINA, que vam publicar el maig de 2004. Il·lustrava un reportatge de la Cristina Serret, on aquesta periodista es feia ressò de la tendència, encetada ja feia alguns anys, de convertir les flors ornamentals en ingredients de cuina. “Les flors han format part del receptari humà des de fa més de vint segles”, hi escrivia. Cites a les tradicions culinàries de la Xina, de Grècia, de Roma, medieval… I concloïa el text afirmant que s’estava produint una “renaixença floral”, és a dir, una recuperació de l’ús de les flors als fogons. “És innegable”, escrivia, “que les modes neixen en algun lloc i per algun motiu. L’interès per la cuina del món —l’àrab, la mexicana o la marroquina, per exemple, són molt riques en flors— o el moviment demogràfic poden ser claus en aquest sentit. Però també cal pensar que aquesta no es una tendència nova, ja fa molts anys [Atenció! Això s'escrivia el 2004!] que a països com França o la Gran Bretanya es mengen flors”.

Doncs bé, no sé si avui rebríem algun toc d’alerta de l’Agència de Protecció de la Salut (APS) com el que ja ha rebut el productor Josep Pàmies. A la redacció del CUINA ja ens havia arribat alguna consulta sobre aquest tema fa alguns mesos. Ahir, vaig llegir a El País que a aquest pagès de Balaguer li han enviat una carta en què li reclamen que presenti estudis que confirmin que hi ha flors que poden ser considerades com un aliment (uns estudis costosíssims als quals no pot fer front) o bé que recuperi factures d’abans de 1997 que demostrin que aleshores ja en venia als restaurants i botigues de queviures (i qui guarda factures d’aquelles dates? Ell no). Tot plegat és perquè l’APS s’ha posat a regularitzar una normativa de fa 13 anys per dotar les flors de la categoria oficial d’aliment, que ara no tenen. I si el senyor Pàmies no presenta el que se li requereix, s’exposa a haver de pagar una multa.

Tots els segles d’història en el consum de les flors de què va parlar Cristina Serret, totes les tradicions gastronòmiques vives que les mantenen com a ingredient, es veu que no serveixen per justificar-ne la seva condició alimentària.

D’acord, aquestes lleis són imprescindibles per garantir la salut pública, no ho discutirem pas! Però que al cap de tants anys se n’adonin i vinguin amb aquestes exigències a un productor que ha estat fent la seva feina amb total transparència i, fins i tot, divulgant-la a través dels mitjans de comunicació, la veritat, no té gaire sentit.

Nombrosos xefs de prestigi, alguns clients seus, han expressat el seu desconcert i s’han posat al costat de Josep Pàmies. És una simple qüestió de sentit comú. Ens hi afegim!

Ah, me n’oblidava! Les receptes del nostre reportatge de l’any 2004 eren d’en Joan Roca, d’El Celler de Can Roca. Un xef que sap el que es fa.