Entrades amb l'etiqueta ‘Els Casals’

Una fonda de les de tota la vida

diumenge, 1/09/2013

M’ho va revelar a mitja veu el dia que vaig anar a Els Casals per entrevistar-lo amb vistes al reportatge que hem publicat a la portada d’aquest mes del CUINA. “Des del maig portem una fonda com les de tota la vida aquĂ­ a prop, a Sant Maurici“, em va avançar l’Oriol Rovira. “Senzill”, em va advertir, “macarrons, fricandĂł, carn a la brasa… Cuina de tota la vida, sense complicacions, però bona”. I fa uns dies em va venir bĂ© de deixar-m’hi caure, com qui no vol la cosa. Val a dir que els preus que m’havia donat l’Oriol m’ho van posar fĂ cil, a l’hora de decidir d’anar-hi: entre setmana, el menĂş de migdia val 12 euros i, de divendres a dissabte, 15. Tot plegat em cridava molt l’atenciĂł.

hostalsantmaurici1.jpg

En primer terme, l'hostal, al fons, l'església de Sant Maurici de la Quar.

La fonda en qĂĽestiĂł Ă©s l’Hostal Sant Maurici, i Ă©s una de les tres o quatre cases del nucli de Sant Maurici de la Quar (BerguedĂ ), que deu quedar separat d’Els Casals per sis o set quilòmetres. Ja es veu que Ă©s un racĂł d’aquells on hi ha o, si mĂ©s no, hi havia els tradicionals aplecs de pagès al voltant d’una esglesiola. El local, que va ser reformat l’any passat, respira aquest aire absolutament rural. Això Ă©s perquè la reforma no va ser gens agressiva: el terra de rajoles rĂşstiques, les bigues, el mobiliari… Tot va ser netejat i repintat, però no substituĂŻt. “I els plats i les copes, de duralex autèntic”, va insistir-me l’Oriol, com per deixar clar que aquĂ­ es desprèn de les formalitats exigides als restaurants d’alta gastronomia. “AquĂ­ s’hi ve, sobretot, a menjar”, sentencia. I a taula serveix un porrĂł de vi (un Montsant que compra a granel a l’Alsina, un distribuidor manresĂ ) amb el sifĂł al costat per poder-ho barrejar. Tovalles i tovallons de paper. I tot plegat, de tan desproveĂŻt de luxes, resulta mĂ ximament confortable.

hostalsantmaurici2.jpg

El menjador

Aquell dia l’Oriol hi era de casualitat: “Hem tingut una setmana plena al 100% i he vingut a donar-hi un cop de mĂ , però on m’estic jo Ă©s a Els Casals”. A l’hostal hi ha un petit equip de gent de la comarca, amabilĂ­ssims tots, que tracta els clients amb la proximitat que s’espera d’aquests establiments. A la cuina, en Marçal s’encarrega de governar els fogons. L’Oriol li va confiar aquesta responsabilitat desprĂ©s de treballar amb ell a l’altre restaurant. I en Marçal, 21 anys carregats d’energia, s’hi va prestar.

hostalsantmaurici4.jpg

Quins tomĂ quets!

Què en va sortir, d’aquella cuina? Una amanida de tomĂ quets de Cal Rovira (l’explotaciĂł agrĂ­cola de la famĂ­lia de l’Oriol): tomĂ quets cirera, tomĂ quets teta de monja, tomĂ quets verds… Una altra amanida, la de la casa, “perquè cada casa tĂ© una amanida pròpia”, diu. La seva Ă©s la de mongetes seques, verduretes de l’hort i cansalada i sobrassada de Cal Rovira, que a hores d’ara ja sĂłn famosĂ­ssimes arreu dels grans restaurants de Catalunya. Trinxat, xai (d’un ramader del poble) a la brasa amb allioli, peus de porc a la brasa amb mostassa a l’antiga, fricandó… SĂ­, plats del receptari de sempre, però amb l’atractiu irresistible del producte amb què s’elaboren, compartit essencialment amb el que es cuina a Els Casals. Tingueu en compte que el restaurant gastronòmic d’Oriol Rovira deu ser l’Ăşnic del mĂłn que s’abasteix amb 87 —ho heu llegit bĂ©, 87— ingredients de producciĂł pròpia, tots conreats, criats i elaborats a Cal Rovira de SagĂ s.

hostalsantmaurici5.jpg

L'amanida de la casa

hostalsantmaurici6.jpg

El trinxat

hostalsantmaurici7.jpg

El fricandĂł

El flam amb nata de postres i una copeta de vi dolç haurien posat el punt i final a aquest dinar de camp, si no fos perquè, després, vam haver de passejar-nos una bona estona pels boscos del voltant abans de reemprendre el camí. Però també va valdre la pena!

Boletaires: ara que arriba la vostra temporada alta, apunteu-vos aquesta adreça. Damunt del restaurant, hi ha sis habitacions —tan rĂşstiques com el menjador— per fer-hi nit. Una havia pertangut al maquis Marcel·lĂ­ Massana. L’Hostal de Sant Maurici Ă©s un lloc amb història o, si mĂ©s no, amb records: l’Oriol Rovira rememora les berenades dels estius d’infantesa. Ara no en vol trair l’evocaciĂł i això fa que aquesta fonda tan de tota la vida sigui Ăşnica.

Hostal de Sant Maurici
Ctra. BV-4636
La Quar (BerguedĂ )
Tel. 628 62 23 95 / 93 824 20 00
info@hostalsantmaurici.com

10 bons propòsits (gastronòmics) per al 2013

diumenge, 30/12/2012

calendar2013.jpg

AquĂ­ deixo constĂ ncia pĂşblica del que em proposo de cara al 2013. Si veieu que fallo en alguna cosa, m’ho podreu recriminar pĂşblicament en els comentaris d’aquest post. Ho accepto.

1. Descobrir un restaurant molt recomanable i molt desconegut i molt amagat en algun lloc molt inesperat de Catalunya. Com el SaĂł de què parla en Francesc Castro al CUINA d’aquest gener.

2. Assistir al Fòrum Gastronòmic de Girona i al San Sebastian Gastronomika.

3. Tornar al País Valencià per explicar-vos-en les novetats culinàries, que no són poques. I també a les Illes Balears. I a les Pitiüses.

4. Tornar a l’Alkimia, a Els Casals i a l’Ă€bac.

5. Escriure un llibre de temàtica gastronòmica. Que ja faig tard.

6. Dedicar un reportatge de la revista als macarrons. N’hem de saber tantes coses que desconeixem!

7. Descobrir nous pans, nous formatges i noves melmelades d’artesans d’aquells que ho fan bĂ© de debò.

8. No beure mai més cap Coca-cola.

9. Brindar i revindicar els caves bons de Catalunya: es mereixen ser més coneguts i més valorats.

10. Actualitzar més aquest blog!

 

Dit això, bon any nou i bon profit!

 

SagĂ s s’instal·la a Barcelona

dimecres, 4/05/2011

DSCF3689.JPG

Ben a la quieta, a les dotze del migdia d’aquest dimarts Oriol Rovira ha alçat la persiana d’un nou bar d’entrepans a Barcelona. Es diu SagĂ s —topònim ben eufònic per a un negoci com aquest, trobo—, i aquest nom Ă©s, en sĂ­, tota una declaraciĂł d’intencions (i mĂ©s encara quan s’hi afegeix l’etiqueta Pagesos, cuiners & Co.).

DSCF3695.JPG

La truita

SĂ­, amb els seus germans de Cal Rovira, el xef d’Els Casals de SagĂ s —ja ho sabeu: el producte propi cuinat amb la mĂ xima excel·lència— ha obert davant la Llotja de Mar barcelonina una ambaixada dels seus sabors berguedans. Els acompanyen en el projecte el grup Sagardi.

Mig sabedor de la notĂ­cia, m’hi he apropat per infiltrar-m’hi quan feia nomĂ©s dues hores que havien obert. El d’avui ha estat un tast dels plaers que els barcelonins tindran ara a l’abast. La carta d’entrepans es divideix en dues columnes, “OrĂ­gens” i “MĂłn”. A la d’”OrĂ­gens” hi trobareu des de les celebradĂ­ssimes botifarres i sobrassades de Cal Rovira fins a la truita amb patata, ceba i ous de la mateixa casa. És una part importantĂ­ssima de l’oferta del local, no la deixeu passar per alt.

DSCF3698.JPG

La Classic Burger

A “MĂłn”, l’Oriol es revela com el xef viatger que Ă©s adaptant als seus productes entrepans apresos arreu: des d’una imprescindible hamburguesa (imprescindible, almenys, en la Barcelona del segle XXI), fins a un bánh mì vietnamita (en el qual la porchetta i les hortalisses berguedanes conviuen amb la salsa de cacauet), passant per un sumptuĂłs bo ssäm coreĂ  que aplega el gall del Penedès amb les ostres d’Arcachon.

M’ha despertat la curiositat la inclusiĂł del frankfurt a la llista, sobretot perquè desconeixia que a Cal Rovira en fessin. L’Oriol ha explicat, però, que volen afinar-ne mĂ©s el resultat abans de conèixer-lo. Frankfurt de qualitat, quin oxĂ­moron per a algĂş com jo, que de petit va crĂ©ixer tan a prop de la Purlom…! Haurem d’esperar per descobrir la qualitat, previsiblement incomparable, de la versiĂł rovirenca.

Els pans —bons— sĂłn, majoritĂ riament, d’El Raiguer, amb algun convidat estrella com la coca de Cal Mossèn (coneguda, tambĂ©, com a coca de Mossèn Cinto).

Preus? Els entrepans es mouen entre els 8 i els 12 euros, exceptuant el bo ssäm, plantejat com un festival per a dues persones que ja s’enfila fins als 48 € (ja us he indicat abans que entre els seus ingredients hi tĂ© el gall del Penedès i les ostres d’Arcachon, alerta!). Unes xifres que es mouen en la mateixa franja que les d’altres entrepaneries de qualitat que han anat obrint a la ciutat darrerament.

Una bresca de mel, una porchetta i una caldera d’aram curulla de patates sĂłn part de la decoraciĂł feta a base d’ingredients de SagĂ s. Els individuals de paper reprodueixen fotos antigues de les feines del camp a Cal Rovira: com Els Casals, no Ă©s el projecte d’un sol Rovira, l’aposta Ă©s familiar.

Si encara no heu anat mai a SagĂ s, avui n’han obert una porta al Pla de Palau (nĂşmero 13) de Barcelona. Jo hi entraria, si mĂ©s no a tafanejar.

***

SAGĂ€S
Pla de Palau, 13
Tel. 93 310 34 24
www.sagaspagesosicuiners.com

Sukiyaki (i altres tastos) a Solsona

dijous, 23/12/2010

kinoko.jpgHi ha dies que sĂłn estrambòtics, en què conflueixen factors que no hauries dit mai que confluirien. És a dir, una visita a Solsona, un dinar en un restaurant japonès de sabors catalans i una ordenaciĂł episcopal gairebĂ© simultĂ niament. Doncs això em va passar no fa pas gaire. Des d’aquest estiu que en Tessin Sano m’havia convidat a visitar el Kinoko, el restaurant que ell i la seva famĂ­lia acabaven d’obrir a la capital del Solsonès. Va passar l’estiu i no hi vaig anar. DesprĂ©s em va informar que començava la temporada de cuina amb bolets de la comarca i es va acabar que jo encara no l’havia visitat. Calia resoldre com fos tantes incompareixences, i finalment, amb els meus amics Thomas i VĂ­ctor, el vaig visitar el 12 de desembre passat. Justament el mateix dia que la ciutat celebrava l’ordenaciĂł episcopal de monsenyor Xavier Novell —feia gairebĂ© un segle que no hi tenia lloc un esdeveniment com aquest—, nosaltres tres encetĂ vem la temporada del sukiyaki al Kinoko.

Solsona Ă©s una (petita) ciutat ben diversa!

orant.jpg

L'Orant

La famĂ­lia Sano fa un parell de dècades que hi viu. Vivien prop de Tòquio i el pare, en Ken, era un publicista enamorat de l’art romĂ nica catalĂ  des de la llunyania oriental. Però el romĂ nic va poder vèncer les distĂ ncies, i Ken Sano va convèncer tota la seva famĂ­lia d’instal·lar-se en una petita ciutat rural de l’exòtica Catalunya al museu de la qual s’hi exposava la figura de L’Orant de Sant Quirze de Pedret. Quan van arribar-hi el 1990, el cens d’estrangers a Solsona era ben exigu… En Ken hi va muntar una agència d’intercanvis culturals catalano-japonesos i ara la seva dona, Kazuko, i els seus fills han obert el primer restaurant japonès de la comarca.

La Kazuko —que Ă©s una persona simpatiquĂ­ssima i divertidĂ­ssima— cuina allĂ  els plats mĂ©s tradicionals del JapĂł. Ens va explicar que a casa seva s’hi ha mantingut sempre el recpetari japonès, però que s’ha deixat amarar tambĂ© de la cuina catalana. De fet, estĂ  preparant un llibre sobre de cuina que parlarĂ  d’això. Durant aquest temps, ha estat en contacte amb la famĂ­lia Rovira —d’Els Casals, de SagĂ s— i ha estudiat cuina a l’escola Joviat de Manresa. Però al Kinoko la cuina que s’hi fa Ă©s 100% japonesa, amb la singularitat que bona part del producte que s’hi utilitza Ă©s 100% solsonĂ­, i provĂ© dels horts de Cal Cirera, la propietat del sogre d’en Tessin, el fill gran dels Sano. Jo el conec, en Joan Jou de Cal Cirera, dels temps que vaig treballar a la UniĂł de Pagesos, i em va fer molta grĂ cia tastar les seves hortalisses orientals conreades a la Catalunya central. Qui no tĂ© iniciativa Ă©s perquè no vol!

sukiyaki2.jpg

Sukiyaki al Kinoko

En Tessin ens va atendre a la sala esplèndidament bĂ©. Ens va servir una carabassa japonesa de Cal Cirera amb salsa beixamel i agulletes (que Ă©s com s’anomena a Solsona el bolet llengua de bou). DesprĂ©s vam continuar amb un uramaki de sèsam blanc de tonyina amb maionesa i un toc d’all i alvocat. Però el plat fort —sobretot tenint en compte el meu cognom— era el Sukiyaki, la sopa d’hivern japonesa que arriba a taula damunt d’un fogonet encès que mantĂ© el brou calent. Dins del brou cal abocar-hi els ingredients de la safata que l’acompanya perquè s’hi coguin (per descomptat, les hortalisses eren de Cal Cirera): col xinesa, harusame (uns fideus transparents), bolets (enoki, shimeji, xiitake), calçots, bambĂş, pastanaga, tofu, udon i una vedella que era bonĂ­ssima.

De sukiyake ens en va sobrar, perquè la raciĂł que ens van servir era generosa de veres. DesprĂ©s vam estar molta estona parlant amb en Tessin i la Kazuko, de les seves experiències catalanes, dels seus projectes culturals amb el Japó… I mentre des de la Catalunya interior ens imaginĂ vem els paisatges del JapĂł remot, a quatre passes una processĂł s’encaminava a la Catedral on tenia lloc una ordenaciĂł episcopal com els meus dos amics i jo no havĂ­em vist mai.

Hi ha dies que sĂłn estrambòtics. Aquests dies sĂłn els que m’agraden.