Primer de tot, una prèvia. A un periodista se li suposa un cert distanciament respecte dels protagonistes de les seves notícies i reportatges. Si es tracta d’un periodista gastronòmic, doncs també: analitzarà els restaurants amb rigor, amb el màxim d’imparcialitat i sense deixar-se influir per les simpaties o antipaties que pugui sentir pels responsables del negoci. Conec una colla de periodistes gastronòmics que són bons professionals, molts dels quals col·laboren, han col·laborat o espero que ben aviat col·laborin al CUINA. Però ara us parlaré d’un dia en què vaig desconnectar-me de la meva vena periodística i em vaig deixar convidar, amb tota la satisfacció del món, pel Josep Maria Freixa i la Dori Riera al seu establiment, el Freixa Tradició. Aquell dissabte no vaig seguir altra deontologia professional que la de fer el que em venia de gust. I així us ho explico.

En Josep Maria i la Dori

Al capdavall, en aquest blog parlo de coses que em passen menjant i bevent per aquests mons de Déu amb certa desinhibició, tal com raja. El que m’agrada, m’agrada, i el que no m’agrada, no. I el Freixa Tradició sempre m’ha agradat. Entre d’altres —de la cuina en parlaré més endavant— perquè els Freixa sempre m’han semblat uns perfectes amfitrions per a un restaurant: tant quan hi he anat com a client, com quan m’hi han convidat com a periodista, he percebut una familiaritat agradabilíssima que fa que, quan amics i coneguts em demanen la meva llista de restaurants preferits, aquest sempre sigui un dels citats.

La setmana passada, la Dori em va convidar a tastar el menú de festa major que servien al Freixa amb motiu de la Mercè. La proposta, és clar, era irrenunciable, i vaig demanar-li a la Virgili que m’hi acompanyés (no li va costar gens d’acceptar-la). La Virgili és la Montse Virgili, exconductora del Cabaret Elèctric d’iCat FM —per cert, no us ho havia dit encara, però aquesta temporada l’Ã’scar Broc i jo hi tornem a participar com sempre, els divendres a quarts de 12 de la nit, aquest cop amb l’Albert Miralles entremig: a veure si ens escolteu!

A banda d’això, i de moltes coses més, la Virgili —gormanda gormandíssima— també col·labora a les pàgines de menjar i beure del Time Out Barcelona, perquè menjar i beure (a més de parlar i escriure) són dues de les coses que més bé sap fer. De fet, us recomano que la seguiu al Time Out, perquè m’he fet devot de la seva manera desacomplexada i irreverent d’escriure sobre gastronomia, que, la veritat, en la nostra professió ja convé. Doncs bé, la Virgili, partenaire ideal per a una vetllada gastronòmica, no coneixia el Freixa Tradició i calia resoldre aquesta mancança.

I prou que la vam resoldre!

El menú de festa major va resultar ser tot un senyor menú. Em sap greu, lectors, que quan llegiu aquest post el menú ja no estarà disponible com a tal. Però la majoria de plats els trobareu a la carta del Freixa Tradició d’aquesta tardor, o sigui que si els hi voleu tastar, només cal que hi aneu.

Vam començar amb la classiquíssima croqueta de la casa, d’aquelles en què l’arrebossat té el cruixent just. Van servir-nos també un bunyol de bacallà, de sensació casolana i execució professional. A continuació, el primer hit del restaurant: mitja ració dels millors macarrons de Barcelona, que són els que fa en Josep Maria, i en això no admeto discussió de cap de les maneres. I un caneló 100 % Ignasi Domènech, també d’aplaudiment. La revelació del dinar va arribar amb el rostit de tres carns —conill, ànec i vedella— que, si hi comptem la botifarra de perol que les acompanya, en realitat són quatre. Va ser literalment per sucar-hi pa, perquè això és el que vam fer exactament amb el suc del fons del plat. El pa també és pastat i cuit d’en Josep Maria, i és un dels millors pans que se serveixen als restaurants de Barcelona.

Unes postres d’abans: almívars de pinya, préssec i cirera, amb nata i flam d’ou casolà. Un pijama, vaja. La Dori ens va explicar que va ser idea seva, record de les festes majors que havien celebrat abans de baixar a viure a Barcelona. També devem a la Dori que ens servís un vi que va acompanyar bé tot l’àpat: una de les darreres ampolles que els quedaven al celler de PSI de Pingus (casem-nos!, que exclamaria la Virgili).

Al CUINA de paper ja vam dedicar un comentari elogiós al pa de pessic que ofereixen com a petit four, per tant no cal repetir-ho. Només volia dir-vos que, ja sense gana, no em vaig poder resistir de tastar-lo.

Al final, en Josep Maria ens va regalar un dels seus pans, un pa de mantega de motlle fet per ell mateix que l’endemà la Virgili i jo vam torrar per esmorzar (cadascú a casa seva, eh! No féssim córrer per la xarxa coses que no són, ara). Què voleu que us digui, si cada diumenge em llevés amb aquest pa a taula, els llençols se m’enganxarien menys.

Creieu-me: si podeu celebrar així la Mercè, el piromusical ni fa falta.