Entrades amb l'etiqueta ‘El Bulli’

Ara és l’hora del Tickets!

dijous, 11/08/2011
Tickets Barcelona

Les gambes del Tickets: són tal com semblen!

Gairebé fa quinze dies que assistíem al comiat esplendorós del millor restaurant del món, i fa encara més setmanes que els gastrònoms i la premsa debaten qui en serà l’hereu. I en aquest debat a vegades semblem oblidar que l’hereu d’El Bulli ja existeix. És El Bulli mateix transmutat en Tickets, la taperia que el petit dels Adrià, l’Albert, i els germans Iglesias van obrir fa uns mesos al Paral·lel de Barcelona.

Aneu-hi per sentir-hi el mateix alè creatiu que cada temporada bufava a Cala Montjoi. Al Tickets es recuperen i es versionen plats del germà gran, però constantment se’n creen de nous en forma de tapes. Us costarà trobar unes gambes com aquelles, bullides al punt exactíssim i oportunament acompanyades d’una amanida d’algues. I quines navalles, excelses, amb una bulliniana escuma de llimona! L’amanida de tomàquets feos de Tudela amb gelatina d’alfàbrega i oli d’oliva us exaltarà.

L’esperit d’El Bulli es desprèn de les reverències i es converteix en un bar de tapes barroc i extravertit. Sí, ho sabeu, té llista d’espera, però si us ve de gust, insistiu. El Tickets, l’hereu, està cridat a fer-se molt gran.

Tickets
Av. del Paral·lel, 164. Barcelona
Una ració de gambes: 12,90 €

Al cel

dimarts , 8/03/2011
DSC06963.JPG

Amb el Ferran i la Carme

Just quan vaig acabar d’escriure el darrer post sobre el Sucapà, us avançava que m’enlairava al cel, per fer servir una expressió que ha corregut molt entre els lectors que escrivien comentaris en aquest blog. El cert és que al cap de tres hores, amb la cap de redacció del Cuina, la Carme Melià, ens entaulàvem a El Bulli.

Bé, ara toquen els comentaris ofesos perquè em poso a escriure sobre El Bulli, i ja m’hi avanço perquè no deixen de sobtar-me certs prejudicis d’alguns lectors partipants del blog que no entenen com és que no parlo només de projectes més petits, modestos i més assequibles. Jo tornaré a dir que en el blog  parlo del que em sembla interessant  i que la bona cuina  té valor pel simple fet de ser bona cuina, sigui el menú de migdia del Sucapà, sigui el menú degustació d’El Bulli. Cada un respon a unes premisses i unes demandes diferents, la qüestió és que les sàpiguen complir com toca. I aquí s’acaba aquest debat que ja sembla la cançó de l’enfadós.

Dit això, que quedi clar que no recomanaré El Bulli, perquè, evidentment, a aquestes alçades ves què descobriria i ves de què serviria quan el Ferran Adrià i el Juli Soler tenen totes les taules plenes fins que tanquin aquesta temporada, el 30 de juliol. I quan tornin a obrir el 2014 encara no sabem ben bé què serà! Tampoc no us faré una relació detallada dels plats, perquè aquí ja se m’han avançat d’altres. Per exemple, en aquest post del blog Deliciosa Martha, on la Sílvia Vancells —que va ser alumna de l’enyorat Màster en Comunicació Gastronòmica de la Universitat de Vic, en què vaig participar— els detalla tots amb fotos ben fetes. No coincideix exactament amb el que ens van servir a nosaltres, però el menú gairebé va ser el mateix.

Parlo d’El Bulli perquè, de tant en tant, cal parlar dels millors, dels que arrisquen, dels que transformen i dels que obren camins que després transiten molts d’altres. Per dir-ho a la gruixuda: el Sucapà (i altres restaurants de la seva categoria) també saben aprofitar aquesta empenta que lideren els Adrià, Roca o Ruscalleda. Ep! I no estic dient que aquests restaurants més petits i familiars esferifiquin, o deconstrueixin, ni que tinguin la més mínima intenció de demostrar-se que no tot està inventat (i en tal cas em sembla molt bé, que no la tinguin: el que compta és treballar bé amb criteri propi, no pas ser males còpies). Però tots comparteixen una exigència i un desacomplexament que en dècades anteriors en el nostre sector gastronòmic no estaven pas tan generalitzats. En això, el lideratge dels grans noms de la cuina catalana hi ha fet molt i és innegable que ells ho han propagat per tot el sector.

Cada plat d’El Bulli neix d’un I+D rigorós, d’un procés creatiu poc comú en la gastronomia, però que Ferran Adrià ha aconseguit aplicar. Això ha estat (és) útil per a molts: Ferran Adrià divulga els seus descobriments. De fet, vam parlar amb ell de com la història d’El Bulli fa aquest punt i a part en una temporada que els que coneixen bé el restaurant qualifiquen com la millor. “És que no canviem perquè ja no sabem què fer, canviem per crear més”, va dir-nos el Ferran.

Hi haurà qui dirà que això són foteses, esnobismes. Jo no hi estic pas d’acord. El Bulli té l’oportunitat de fer això —i la té, en bona part, perquè se l’ha provocat— i ho fa. Podria no fer-ho. Podria esclerotitzar-se com un restaurant de luxe per a diletants gastronòmics, que segur que n’hi van.

Però quan parla Ferran Adrià, la cuina acaba tenint valor per si mateixa, més enllà de si és luxe o deixa de ser-ne. Això no és pas el que persegueix. Al capdavall, a El Bulli, ni el mobiliari, ni la coberteria, ni la vaixella, ni els anomenats productes nobles —tot i que n’hi ha— hi tenen el paper protagonista dels grans restaurants clàssics. Aquí, la importància es concentra directament en el plat. Un plat que mai no és ingredient pur, si no producte transformat, cosa que és, al capdavall, l’essència de la cuina.

“És que el luxe, què és avui?”, es pregunta el mateix cuiner. Als seus fogons, la coca de vidre esdevé una recepta d’avantguarda… I només conté sucre i pinyons! De seguida es posa a parlar, amb la mirada encesa, del llibre que ja va anunciar al Fòrum de Girona: receptes a menys de 3 euros la ració per a les cuines familiars. L’I+D que ha aplicat a El Bulli s’aplica ara per a un públic molt més general.

El valor del Sucapà i de tants restaurants semblants —tots empesos amb grans dosis de sacrifici— és que ens permeten gaudir menjant dia a dia i a preus raonables, que no és poca cosa, avui dia. El valor profund d’El Bulli és que des de la seva posició de prestigi, al cap de gairebé 50 anys irradiï aquesta energia i aquesta creativitat desbordant. I que la contagiï. I això, en els temps que corren, no negareu que tampoc no és poca cosa.

L’endemà al matí, les caixes catalanes continuen sense saber com se’n sortiran, l’atur creix i el conflicte de Líbia s’enquista. No vull ser pas frívol, però davant d’aquest panorama em convenço que si en cada àmbit de la vida hi hagués més bullis i més sucapàs —creatius, resistents i talentosos— les coses ens anirien millor.

Per això em venia de gust parlar d’El Bulli. Per això m’agrada (ens agrada) tocar el cel, si més no de tant en tant.

Guanya la cuina d’El Bulli

dimarts , 27/04/2010

Els números ens agraden, i posseir l’1 fa molta patxoca. Ens havíem acostumat a anomenar El Bulli com el millor restaurant del món avalats per la llista The World’s 50 Best Restaurants, que l’havia entronitzat en aquesta posició. Aquest any —quan Adrià ja ha anunciat que dissenyarà per a El Bulli un format totalment allunyat del restaurant convencional—, passat en segona posició.

Però si ens fixem en el nou número 1 —el Noma de Copenhague—, en el número 3 —The Fat Duck, anglès—, els números 4 i 5 —El Celler de Can Roca (esplèndid!) i el basc Mugaritz— i en el número 6 —l’Osteria Francescana, de l’italià Massimo Bottura— descobrim que en tots els restaurants de les primeres posicions la influència d’Adrià hi és més que evident.

Amb el nou Bulli Adrià ja havia avançat que estarà fora de classificació dels criteris habituals de les guies. Encara que el número 1 faci patxoca, pensa que la seva guerra ara és una altra. La seva influència en els grans restaurants d’avui, això sí, es manté intacta i, fins i tot, creix.