Entrades amb l'etiqueta ‘Carme Ruscalleda’

Temps de tornar a Can Fabes

dissabte, 3/12/2011

Molts periodistes gastronòmics —i faig autocrítica— ens esgargamellem per denunciar les suposades injustícies envers la nostra cuina que la guia vermella d’una casa de pneumàtics comet en cada nova edició. Fa setmana i mitja, la festa de presentació de la Guía Michelin 2012 va tenir, més aviat, aires de funeral. Ja és pega que vinguin a presentar a Barcelona una publicació de referència que ve a dir que sí, que ho fem bé, però que no tant com ens pensem, que a veure si ens hi esforcem més. I aleshores comparem la versió hispanoportuguesa de la guia amb la d’altres països i ens enrabiem quan constatem que, amb nosaltres, es comporta amb gasiveria pròpia d’una mala madrastra. En temps tan faltats d’alegries, vols dir que no mereixem una mica més de generositat? Però els cuiners, que ho pateixen, s’ho miren amb més fair play —o, potser, resignació— i vociferen menys del que als mitjans ens convidria. La processó va per dins, però, de portes enfora, mantenen la compostura. A cap d’ells, almenys dels que tenen estrella, els passa pel cap d’engegar a rodar, amb els pneumàtics posats, els senyors Michelin.

I això que molts podrien tenir motius per fer-ho. La gent de Can Fabes, per exemple. Com justifica la guia vermella haver-los tret la tercera estrella? Santi Santamaria ja no hi és, però el xef Xavier Pellicer no és pas un nouvingut a la casa… Deixeu-me dir que, el dia de la festa pansida de la Michelin, Pellicer i Regina Santamaria van representar Can Fabes amb una dignitat que no sempre es veu en la foguera de les vanitats que són aquests vernissages . El compromís i la complicitat de la família Santamaria i del xef successor d’en Santi amb el projecte va ser tan explícit que em va quedar clar que a Can Fabes li esperen nous temps esplendorosos.

IMG_1232.jpg

A Can Fabes, dignifiquen les bledes

Vaig tornar a Can Fabes dijous passat. La visita era prevista de feia setmanes, perquè en Jaume Tàpia, propietari de l’Hotel Castell de Ciutat, de la Seu d’Urgell, ens hi va convocar per presentar-hi una altra guia: la Guía Relais & Chateaux, de la cadena d’hotels de luxe que ell mateix presideix. Tal com va explicar a l’inici de l’àpat, l’elecció de Can Fabes per a la presentació no va ser casual. Si bé tradicionalment aquest acte tenia lloc al Neichel, enguany es va traslladar al restaurant de Sant Celoni perquè Santi Santamaria ja s’havia ofert a acollir-lo. Relais&Chateaux va considerar que ara era un bon moment per agrair a aquesta casa el suport a l’organització.

Can Fabes apareix a la Guia Relais & Chateaux amb la mateixa presència d’edicions anteriors. Aquesta guia és, en realitat, la ressenya dels establiments que formen part d’aquest segell d’abast mundial. Enguany, ha incorporat 45 restaurants d’arreu del món, entre els quals hi ha l’Hotel Neri de Barcelona. Dins de la guia, el català Ramon Freixa hi rep la distinció de Gran Xef, un títol que la cadena atorga a un grup de cuiners molt escollit, i Carme Ruscalleda ha estat guardonada amb el premi Woman of the year. La xef de Sant Pol va assistir a l’àpat de Can Fabes a recollir ella mateixa el premi.

La presència de Ruscalleda a Can Fabes descriu molt bé els nous temps i les noves complicitats que es teixeixen dins de la gastronomia catalana. Les idees de Santi Santamaria no van ser sempre compartides —més aviat al contrari— per la majoria de companys de professió. Alguns se’n van distanciar fent rebombori, d’altres van optar per un silenci revelador. La presència de Ruscalleda a Can Fabes és, en aquest sentit, la imatge explícita del reconeixement del paper de Can Fabes en la cuina catalana d’avui. I, també, del suport en la nova etapa que emprèn l’establiment, tingui més o menys estrelles.

En l’àpat de Relais & Chateaux, Pellicer va tenir moltes ganes d’agradar, crec que les mateixes que té cada cop que es posa a cuinar en aquells fogons. De la seva conversa es desprèn que està desbrossant un camí culinari que el fa feliç. Que té moltes connexions amb l’ideari del Santi, però que obre nous horitzons tècnics i gustatius. La presència de Santamaria a taula és evident quan manté plats com el llegendari ravioli de gamba amb ceps. El compromís amb els proveïdors del fundador de Can Fabes es manté i es fa evident en propostes com l’amanida presentada com a Escarola biodinàmica, crua i cuita, truita de Tavascan i romesco. La personalitat de Pellicer, però, es va accentuant en plats com l’Arròs socarrat amb bolets, ametlles i peix de la llotja de Blanes (per cert, els meus millors bolets de la temporada) o la Botifarra de bou ‘dry aged’ (amb tendons i bolets, figues de coll de dama i salsa bordelesa), que tanca els capítols salats del menú amb un cop d’efecte gustatiu contundent.

Però, de tots els plats del menú, deixeu-me quedar amb un que ocuparà, de ben segur, amb un dels primers llocs del meu rànquing plats del 2011: Bledes amb tomàquet sec de Taverna, gratinades, amb carpaccio de gamba i pa d’all. Un plat geomètric de sabors definits però ben encaixats, que dignifica la més humil de les verdures.

A mi, les bledes, m’han agradat sempre (fins i tot de petit, que ja és estrany!). Però mai les hauria imaginades en aquella taula. Un plat arriscat que, sens dubte, explica ben bé el camí que ha emprès Can Fabes, que intueixo ple de parades i giragonses interessants.

Definitivament, és temps de tornar a Can Fabes i descobrir, o intuir, què hi passarà. Les perspectives són bones.

Un sopar amb història al Motel

dimarts , 7/06/2011

Històries-del-Motel.jpgSi en Jaume Subirós em convida a celebrar el mig segle del Motel, jo hi vaig. En Jaume suma cordialitat, bonhomia, murrieria i erudició gastronòmica, però, si no el coneixeu, per comprovar-ho us remeto a l’entrevista que li ha fet en Xavier Sust i que publicarem en el número 121 del CUINA, que arriba al quiosc el 29 de juny. Altrament, també podeu comprar el llibre Històries del Motel que, sota la coordinació de Miquel Berga, acaba de publicar Ara Llibres. Tot plegat us ajudarà a entendre perquè el Motel (pronuncieu-ho mótel, si voleu semblar de Figueres) no és un restaurant qualsevol.

Doncs això, que la festa va tenir lloc ahir a Figueres. Primer, un acte multitudinari sota la cúpula del Teatre-Museu Dalí, amb el bo i millor de la cuina catalana i, per extensió, mundial. Això vol dir Ferran Adrià, Joan Roca, Carme Ruscalleda, Elena Arzak, José Andrés i una interminable llista de xefs catalans que, si esmoleu la vista, veureu tots en la fotografia de sota.

Al vespre, amb el company Enrique Marco (fotògraf de la revista), vaig ser dels afortunats que van participar en el sopar commemoratiu que, dins dels immutables salons del Motel, ens van preparar tres xefs. El flamenc Bart Thoelen (restaurant Les Palmiers, de la Roca de l’Albera, al Rosselló), va cuinar un gaspatxo de cogombre i fonoll amb sorbet de tomàquet, unes carxofes amb lardo de Bigorra i uns llagostins de la Costa Brava en carpaccio marinats amb crustacis, corall, herbes aromàtiques i guacamole. Elena Arzak va servir el primer plat contundent de la nit, un zapoa itsas beheran (és a dir, rap marea baixa). I en Subirós va cuinar l’ànec 5 aglans rostit amb polenta.

El protocol ens va asseure en una taula molt tremenda, al costat de la Carmeta Casas —en pleníssima forma—, de la Dolors Ollé, d’en Narcís Comadira, del crític gastronòmic valencià Antonio Vergara, del periodista Óscar Caballero i del loquaç Comte de Sert, culpable que em resistís a aixecar-me de la cadira abans d’hora. L’ànec rostit i la seva conversa heterodoxa i desacomplexada van ser el millor del sopar. “Colossal”, va dir del plat d’en Subirós, el comte. I després de menjar-se el Pastís Empordà de les postres —un classiquíssim pa de pessic amb crema cremada, crocant i totes les prohibicions dietètiques del món—, per aplaudir-lo, va dir: “a mi estas guarradas me encantan“.

No us esvereu, per al comte això és el millor dels elogis. Llegiu, si no, què va declarar a la Contra de La Vanguardia de fa tres anys: ¡Hay que ser guarro en la comida y en el sexo, o no tiene gracia!”

El 4 de juliol presentarà el llibre del Motel a la llibreria Bertrand de Barcelona. Jo, de vosaltres, no m’ho perdria. M’hi trobareu.

Definitivament, hi ha històries que només passen al Motel. Jo ja n’hi tinc una, la d’ahir.

motel50anys.jpg

Els xefs celebren els 50 anys del Motel

Al cel

dimarts , 8/03/2011
DSC06963.JPG

Amb el Ferran i la Carme

Just quan vaig acabar d’escriure el darrer post sobre el Sucapà, us avançava que m’enlairava al cel, per fer servir una expressió que ha corregut molt entre els lectors que escrivien comentaris en aquest blog. El cert és que al cap de tres hores, amb la cap de redacció del Cuina, la Carme Melià, ens entaulàvem a El Bulli.

Bé, ara toquen els comentaris ofesos perquè em poso a escriure sobre El Bulli, i ja m’hi avanço perquè no deixen de sobtar-me certs prejudicis d’alguns lectors partipants del blog que no entenen com és que no parlo només de projectes més petits, modestos i més assequibles. Jo tornaré a dir que en el blog  parlo del que em sembla interessant  i que la bona cuina  té valor pel simple fet de ser bona cuina, sigui el menú de migdia del Sucapà, sigui el menú degustació d’El Bulli. Cada un respon a unes premisses i unes demandes diferents, la qüestió és que les sàpiguen complir com toca. I aquí s’acaba aquest debat que ja sembla la cançó de l’enfadós.

Dit això, que quedi clar que no recomanaré El Bulli, perquè, evidentment, a aquestes alçades ves què descobriria i ves de què serviria quan el Ferran Adrià i el Juli Soler tenen totes les taules plenes fins que tanquin aquesta temporada, el 30 de juliol. I quan tornin a obrir el 2014 encara no sabem ben bé què serà! Tampoc no us faré una relació detallada dels plats, perquè aquí ja se m’han avançat d’altres. Per exemple, en aquest post del blog Deliciosa Martha, on la Sílvia Vancells —que va ser alumna de l’enyorat Màster en Comunicació Gastronòmica de la Universitat de Vic, en què vaig participar— els detalla tots amb fotos ben fetes. No coincideix exactament amb el que ens van servir a nosaltres, però el menú gairebé va ser el mateix.

Parlo d’El Bulli perquè, de tant en tant, cal parlar dels millors, dels que arrisquen, dels que transformen i dels que obren camins que després transiten molts d’altres. Per dir-ho a la gruixuda: el Sucapà (i altres restaurants de la seva categoria) també saben aprofitar aquesta empenta que lideren els Adrià, Roca o Ruscalleda. Ep! I no estic dient que aquests restaurants més petits i familiars esferifiquin, o deconstrueixin, ni que tinguin la més mínima intenció de demostrar-se que no tot està inventat (i en tal cas em sembla molt bé, que no la tinguin: el que compta és treballar bé amb criteri propi, no pas ser males còpies). Però tots comparteixen una exigència i un desacomplexament que en dècades anteriors en el nostre sector gastronòmic no estaven pas tan generalitzats. En això, el lideratge dels grans noms de la cuina catalana hi ha fet molt i és innegable que ells ho han propagat per tot el sector.

Cada plat d’El Bulli neix d’un I+D rigorós, d’un procés creatiu poc comú en la gastronomia, però que Ferran Adrià ha aconseguit aplicar. Això ha estat (és) útil per a molts: Ferran Adrià divulga els seus descobriments. De fet, vam parlar amb ell de com la història d’El Bulli fa aquest punt i a part en una temporada que els que coneixen bé el restaurant qualifiquen com la millor. “És que no canviem perquè ja no sabem què fer, canviem per crear més”, va dir-nos el Ferran.

Hi haurà qui dirà que això són foteses, esnobismes. Jo no hi estic pas d’acord. El Bulli té l’oportunitat de fer això —i la té, en bona part, perquè se l’ha provocat— i ho fa. Podria no fer-ho. Podria esclerotitzar-se com un restaurant de luxe per a diletants gastronòmics, que segur que n’hi van.

Però quan parla Ferran Adrià, la cuina acaba tenint valor per si mateixa, més enllà de si és luxe o deixa de ser-ne. Això no és pas el que persegueix. Al capdavall, a El Bulli, ni el mobiliari, ni la coberteria, ni la vaixella, ni els anomenats productes nobles —tot i que n’hi ha— hi tenen el paper protagonista dels grans restaurants clàssics. Aquí, la importància es concentra directament en el plat. Un plat que mai no és ingredient pur, si no producte transformat, cosa que és, al capdavall, l’essència de la cuina.

“És que el luxe, què és avui?”, es pregunta el mateix cuiner. Als seus fogons, la coca de vidre esdevé una recepta d’avantguarda… I només conté sucre i pinyons! De seguida es posa a parlar, amb la mirada encesa, del llibre que ja va anunciar al Fòrum de Girona: receptes a menys de 3 euros la ració per a les cuines familiars. L’I+D que ha aplicat a El Bulli s’aplica ara per a un públic molt més general.

El valor del Sucapà i de tants restaurants semblants —tots empesos amb grans dosis de sacrifici— és que ens permeten gaudir menjant dia a dia i a preus raonables, que no és poca cosa, avui dia. El valor profund d’El Bulli és que des de la seva posició de prestigi, al cap de gairebé 50 anys irradiï aquesta energia i aquesta creativitat desbordant. I que la contagiï. I això, en els temps que corren, no negareu que tampoc no és poca cosa.

L’endemà al matí, les caixes catalanes continuen sense saber com se’n sortiran, l’atur creix i el conflicte de Líbia s’enquista. No vull ser pas frívol, però davant d’aquest panorama em convenço que si en cada àmbit de la vida hi hagués més bullis i més sucapàs —creatius, resistents i talentosos— les coses ens anirien millor.

Per això em venia de gust parlar d’El Bulli. Per això m’agrada (ens agrada) tocar el cel, si més no de tant en tant.

Davant de la premsa gastronòmica internacional!

dimarts , 24/08/2010

Aquest serà un post molt breu, però em fa molta il·lusió comunicar-vos que la gent del CUINA participarem al Food Photo Festival Tarragona 2010. Segons asseguren els organitzadors, aquest és el primer congrés internacional dedicat específicament a la fotografia gastronòmica que se celebra en tot el món. Tindrà lloc entre el 30 de setembre i el 17 d’octubre, i el dia de la inauguració la Carme Ruscalleda i la Becky Lawton hi aniran a exposar la seva experiència amb la nostra revista.

La Carme va començar a col·laborar amb nosaltres l’any 2004. Aleshores la secció es deia Bo i ràpid, avui es diu Bo i sa. L’estructura és la mateixa, però: menús de quatre receptes amb ingredients de proximitat i de temporada. Quan vam fer el redisseny de la revista vam decidir de mantenir la col·laboració perquè és una de les seccions amb més personalitat de la revista. A això hi ha contribuït totalment la Becky Lawton, que hi ha imprès un estil fotogràfic inconfusible.

Doncs bé, sembla que la col·laboració entre dues professionals de primera línia com elles interessa a fotògrafs gastronòmics d’arreu del món. No sabeu com ens n’enorgullim. I el que més ens motiva és que, compartint aquesta experiència amb els participants del Food Photo Festival, segur que rebrem idees per millorar, que és un objectiu que perseguim des del primer dia.

Ah! Si voleu més informació sobre la conferència que hi farem, la podeu llegir aquí, això sí, de moment només en anglès.

Tot just arribat del dinar al Sant Pau

dimecres, 9/06/2010

Amb la Carme treballem bé. Sempre he pensat que la seva secció a la revista —Bo i sa— reflecteix molt bé el que el CUINA vol explicar. Aquest enllaç que volem trenar entre els grans xefs del nostre país i les cuines domèstiques. Aquesta valoració —merescuda— dels bons productes de la terra per sobre de prejudicis gratuïts i d’enlluernaments poc justificats. Avui, la Carme em tornava a confessar la seva necessitat de divulgar la seva tasca fora de les parets del restaurant. I té la virtut d’entendre que la divulgació mai no ha d’estar renyida amb el rigor ni amb la professionalitat: respecta massa l’ofici de cuinera per fer-ne frivolitat.

Havíem de quedar per parlar de feina i ella em va oferir de quedar-me a dinar al Sant Pau. Vaig acceptar la invitació, per descomptat. Un menú de primavera de la Carme no és qualsevol cosa. La cuina de la Carme és pensada i reflexionada, resultat de llargues sessions d’assaig i error fins a assolir el punt que la xef s’exigeix per presentar un plat a taula. A banda d’això, el que singularitza més la cuina del Sant Pau és la sensibilitat i la intuïció desbordades de la Carme, dos paràmetres que no es poden objectivar ni quantificar. Sensibilitat i intuïció es revelen tant en la presentació plàstica dels plats com en la nitidesa absoluta dels sabors, que tan costa d’aconseguir. Sensibilitat, intuïció i també memòria d’un paladar viatger que sempre torna a casa.

M’assec i sé que d’aquest dinar recordaré segur la sèpia amb pèsols (que arriben a final de temporada, però que encara són fresquíssims); els lloritos (uns peixets mallorquins que jo he tastat per primera vegada) que excel·lien amb una simple combinació de pa integral amb tomàquet madur i tomàquet verd, el bescuit de xirivia amb pruna, orellana i nata especiada que acompanyava una melosíssima galta de tonyina, o les postres finals de flors sobre menjar blanc, crema d’arròs i ametlles (no us equivoqueu: de pesat no en tenia res).

Maduixes, pèsols, sípia, lloritos, albergínia, carbassó, ametlles… Tot un catàleg de l’alta cuina d’arrel catalana. Amb mires arreu, perquè la Carme s’esplaia a aplicar el que descobreix a l’Orient, i al menú hi apareixen un dashi de pernil, uns goji, un minigelat de te Hojicha o una gominola de yuzú.

Durant tot el dinar, m’he sentit com a casa: aquest és un elogi que només els molt bons restaurants mereixen.