I així estàvem quan ahir a la tarda vam tenir una visita imprevista: la dels germans Oligor. No sé si n’heu sentit parlar. Els Hermanos Oligor avui són dos cosins —en Jomi i en Pepe— que han recorregut pobles i ciutats d’arreu d’Europa amb el seu espectacle d’autòmats titulat Las tribulaciones de Virginia. Aquest cap de setmana s’ha acabat, a Abrera, el Festival de les Arts de la Paraula, que organitzen els meus amics de l’associació In Albis. I el punt i final el posaven les tres funcions d’aquest espectacle.

Hi vaig assistir ahir a la nit. És un muntatge deliciós que transcorre dins d’un petit envelat, davant de cinquanta persones escasses de públic, en què, amb tota mena de ginys mecànics —no pas electrònics!—, ens expliquen els desamors d’una parella de ballarins i ens transporten cap aquella edat frontissa en què deixem de ser infants i passem a ser grans…

La tarda de dissabte, abans de la funció, vam estar xerrant molta estona amb els Oligor. Mentre a l’eixida de casa sonaven les notes més o menys afinades d’un petit concert folk, ells observaven, sentien, miraven, flairaven, preguntaven… I en Jomi va començar a explicar-nos que també està implicat en el projecte d’un celler a Navarra, d’on ell, fill de Tudela, és originari.

I a mitjanit, acabat l’espectacle dels Oligor, ens esperaven les garnatxes de La Calandria, el celler que en Javier Continente —nom oficial d’en Jomi— tira endavant amb el suport de l’enòleg Luis Fernández. Escric les garnatxes perquè l’objectiu d’aquest celler és el de recuperar i revitalitzar aquesta varietat. De fet, l’expressió Pura garnacha identifica tot el seu projecte. Aquella mitjanit vam tastar informalment el Sonrojo —un rosat, com seria clàssic de Navarra, molt refrescant— i el Volandera —un negre jove, amb molta fruita, sense complexos, fins i tot en la presentació: simula estar tapat com una ampolla de gasosa! I en Jomi/Javier m’explicava com, per a ell, “el teatre i el vi no són dos mons separats, per això l’oferim al final de l’espectacle”. Damunt la taula hi havia, també, ampolles de Cientruenos i Tierga, dues referències de gamma més alta que aquest matí m’han portat a casa.

Amb en Javier

I avui, mentre Cal Garrigosa bullia de gent i soroll, ens hem apartat al menjador a tastar aquests dos vins navarresos interessantíssims i a parlar de La Calandria. Quin celler més curiós! “Volem anar lleugers d’equipatge”, diu en Jomi. No disposen d’instal·lacions pròpies, però sí d’un raconet que els cedeix el celler de Juan Simón a Murchante. De vinyes pròpies, tampoc no en tenen.

El Cientruenos —de la collita del 2009, jove, fresc, amb molta fruita però, també, amb un final llarguíssim— neix de les vinyes que han arrendat a Cientruénigo, d’on també prové la garnatxa del Volandera i el Sonrojo.

I els ceps sexagenaris del Tierga —poseu-vos dempeus: aquest és un vi de debò— creixien als peus del Moncayo aragonès (al poble de Tierga, precisament) fins que el seu propietari va optar per arrencar-los: d’aquella vinya històrica avui en queda l’essència preservada dins les 1.600 ampolles que n’ha elaborat La Calandria. Afortunadament, de moment han aconseguit arrendar la vinya veïna, fet que assegura l’aparició de futurs Tierga.

Dic que el Tierga és un vi per posar-se dempeus perquè conté la potència del territori on neix —de sòl aspre de pissarra vermella, clima adust, rendiment baix—, però el que vam tastar —del 2008— conserva encara la fruita integrada en un ventall d’aromes complex i, en boca, em va agradar que fos tan net, equilibrat i consistent. De fet, és un dels garnatxes més singulars que he tastat mai, i ho dic positivament.

El dossier de premsa

La Calandria no entén el patrimoni vinícola com un patrimoni material. La intenció d’en Javier i en Luis és poder fer vins de vinyes que trobin interessants. Amb aquest objectiu, s’enfronten sense complexos al desconcert i la incomprensió de viticultors en legítima retirada, que viuen en territoris sense gaires esperances de relleu, que associen al vi els temps verbals del passat, i a qui ells s’ofereixen per arrendar-los els camps. En Javier i en Luis absorbeixen aquest desencís i li donen la volta: l’estètica vintage, molt de la burocràcia administrativa dels anys 40, que inspira les etiquetes, a nosaltres ens resulta divertida i, fins i tot, entranyable. Fins i tot el dossier de premsa —mecanografiat amb una antiga Olivetti— ens remet a aquest passat!

Fa un any que en Javier no té domicili fix, perquè la seva feina de titellaire el porta amunt i avall i li és més còmoda una caravana. I em quedo amb la impressió que el seu celler, sense grans instal·lacions d’arquitectes de prestigi, el segueix. No promet tradicions familiars ràncies i sedentàries. Més aviat busca poesia en els darrers rastres vius de la garnatxa de la terra on va néixer. I amb en Luis, a l’Aragó fan un grandíssim vi que no té lloc en les cotilles administratives de la legislació vinícola actual, tal com Las tribulaciones de Virginia no és un espectacle ubicable en els estàndards dels gèneres teatrals. Potser tot plegat —els seus vins, el seu teatre— s’instal·la en aquest entorn difús que és el pas de la infantesa a l’edat adulta, entre les il·lusions ingènues i l’anhel ajornat de madurar.

Ara com ara, els vins de La Calandria no es distribueixen a Catalunya pels canals convencionals. Però us puc avançar que, el proper gener, la ciutat de Girona acollirà Las tribulaciones de Virginia. És la millor ocasió per degustar, un cop acabat l’espectacle, aquestes pures garnatxes que no trobareu enlloc més.