Entrades amb l'etiqueta ‘Ara Llibres’

Un sopar amb història al Motel

dimarts , 7/06/2011

Històries-del-Motel.jpgSi en Jaume Subirós em convida a celebrar el mig segle del Motel, jo hi vaig. En Jaume suma cordialitat, bonhomia, murrieria i erudició gastronòmica, però, si no el coneixeu, per comprovar-ho us remeto a l’entrevista que li ha fet en Xavier Sust i que publicarem en el número 121 del CUINA, que arriba al quiosc el 29 de juny. Altrament, també podeu comprar el llibre Històries del Motel que, sota la coordinació de Miquel Berga, acaba de publicar Ara Llibres. Tot plegat us ajudarà a entendre perquè el Motel (pronuncieu-ho mótel, si voleu semblar de Figueres) no és un restaurant qualsevol.

Doncs això, que la festa va tenir lloc ahir a Figueres. Primer, un acte multitudinari sota la cúpula del Teatre-Museu Dalí, amb el bo i millor de la cuina catalana i, per extensió, mundial. Això vol dir Ferran Adrià, Joan Roca, Carme Ruscalleda, Elena Arzak, José Andrés i una interminable llista de xefs catalans que, si esmoleu la vista, veureu tots en la fotografia de sota.

Al vespre, amb el company Enrique Marco (fotògraf de la revista), vaig ser dels afortunats que van participar en el sopar commemoratiu que, dins dels immutables salons del Motel, ens van preparar tres xefs. El flamenc Bart Thoelen (restaurant Les Palmiers, de la Roca de l’Albera, al Rosselló), va cuinar un gaspatxo de cogombre i fonoll amb sorbet de tomàquet, unes carxofes amb lardo de Bigorra i uns llagostins de la Costa Brava en carpaccio marinats amb crustacis, corall, herbes aromàtiques i guacamole. Elena Arzak va servir el primer plat contundent de la nit, un zapoa itsas beheran (és a dir, rap marea baixa). I en Subirós va cuinar l’ànec 5 aglans rostit amb polenta.

El protocol ens va asseure en una taula molt tremenda, al costat de la Carmeta Casas —en pleníssima forma—, de la Dolors Ollé, d’en Narcís Comadira, del crític gastronòmic valencià Antonio Vergara, del periodista Óscar Caballero i del loquaç Comte de Sert, culpable que em resistís a aixecar-me de la cadira abans d’hora. L’ànec rostit i la seva conversa heterodoxa i desacomplexada van ser el millor del sopar. “Colossal”, va dir del plat d’en Subirós, el comte. I després de menjar-se el Pastís Empordà de les postres —un classiquíssim pa de pessic amb crema cremada, crocant i totes les prohibicions dietètiques del món—, per aplaudir-lo, va dir: “a mi estas guarradas me encantan“.

No us esvereu, per al comte això és el millor dels elogis. Llegiu, si no, què va declarar a la Contra de La Vanguardia de fa tres anys: ¡Hay que ser guarro en la comida y en el sexo, o no tiene gracia!”

El 4 de juliol presentarà el llibre del Motel a la llibreria Bertrand de Barcelona. Jo, de vosaltres, no m’ho perdria. M’hi trobareu.

Definitivament, hi ha històries que només passen al Motel. Jo ja n’hi tinc una, la d’ahir.

motel50anys.jpg

Els xefs celebren els 50 anys del Motel

En Jordi Vilà parla

dimarts , 20/07/2010
Sònia Profitós i Jordi Vilà a la porta de l'Alkimia

Sònia Profitós i Jordi Vilà a la porta de l'Alkimia

Des que dirigeixo el CUINA, el nom de Jordi Vilà és dels que sempre ha sonat més al meu entorn. Fa ben poc em parlaven d’un crític gastronòmic nord-americà —me’n reservo el nom— que se’n confessa devot. No és l’únic cas d’admiració estrangera per a aquest xef que m’ha arribat. D’admiració local també n’he percebut: em consta que cuiners que aprecio —com l’Oriol Rovira, el Rafa Peña o l’Albert Ventura— li segueixen les passes amb interès. La meva experiència personal, què us he de dir, també ha estat bona. Quan els quilòmetres zeros i aquestes coses no estaven tan de moda, en Jordi Vilà ja en parlava amb altres paraules. I aquest discurs que connecta l’alta cuina amb la pagesia local, sempre m’ha generat empatia. No és l’únic discurs possible dins de la gastronomia moderna, però jo li trobo molt valor en un país amb l’agricultura en crisi permanent i on, durant anys, la tradició culinària pròpia ha interessat més aviat poc.

Atenta a les avantguardes, però aliena a les modes de circumstàncies, la cuina d’en Jordi Vilà s’ha bastit sòlidament sobre el receptari català i el producte de proximitat, fins i tot quan aquests paràmetres gairebé ni es valoraven. Això li va donar una singularitat que crec que, en bona part, explica aquests casos de periodistes estrangers que s’han sentit atrets per la seva cuina. Philippe Regol parla de tercera via per referir-se a restaurants com l’Alkimia —o el Coure, l’Embat, el Gresca, l’Hisop i d’altres— que, sense executar-la nítidament, s’inspiren en la tradició culinària local i la combinen amb un camí propi que, tot i que hi connecta, es desvia de l’avantguarda més identificada amb Ferran Adrià. Sense fer massa soroll, exploren altres rutes. Jordi Vilà penso que exemplifica bé el resultat d’aquesta opció més outsider.

Avui m’ha arribat a les mans el llibre Menjar-se el món, d’Ara Llibres, tot just acabat de publicar. És una recopilació de quinze entrevistes a joves emprenedors catalans de diversos sectors. En el de la gastronomia, l’autor (el periodista Vador Lladó) ha escollit encertadament Jordi Vilà. El cuiner hi fa algunes declaracions que m’ajuden a entendre els perquès de tot el que explicava abans:

“A través de restaurants d’altres cultures que vas coneixent tot viatjant, introdueixes nous sabors i productes provinents d’altres tipus de cuines, però l’essència acaba sent la cuina catalana, en el meu cas; es tracta de seguir el sentit comú.”

“Jo, sincerament, [l'estrella Michelin] no la vaig buscar. […] Volíem evitar la crítica gastronòmica. D’una manera innocent, jo volia ser un nen feliç, però m’ha traït la il·lusió i n’estic encantat, perquè he fet el que sentia.”

“Nosaltres vam començar sent el que ara anomenen ‘bistronòmics’, i, a poc a poc, ens hem convertit en alguna cosa més que aquest concepte; però ha estat de forma natural i, per tant, ho hem paït bé.”

La cuina d’en Jordi Vilà és tan sòlida, personal i autèntica com aquestes paraules. Per això m’agrada.