Arxiu de la categoria ‘Vins’

Dinar com un marquès amb un marquès

dilluns, 4/10/2010
Un gran maridatge

Un gran maridatge

Em va convidar a dinar un marquès. Va ser a través del periodista especialitzat en vins Jordi Melendo, i vam ser un petit comitè —en José María Campo, d’Epicur; l’Enric Curt, de Curt Ediciones; la Clara Antúnez, de Cupatges; i jo mateix— que vam compartir taula a Monvínic amb don Pelayo de la Mata, marquès de Vargas. El marquesat de Vargas és situat a la Rioja, on la família De la Mata té vinyes des de 1840, i, des de fa 21 anys, un celler propi impulsat pel marquès actual. L’empresa ha crescut i s’ha ampliat amb dos cellers mes: al Marqués de Vargas inicial s’hi han sumat el Pazo de San Mauro (DO Rías Baixas) i el Conde de San Cristóbal (DO Ribera del Duero). Queda clar que aquest marquès és també un emprenedor.

De fet, Don Pelayo de la Mata ens va convocar per presentar-nos el darrer dels seus vins: el Conde de San Cristóbal Raíces 2006, un cupatge de tinta fina (90 %) i merlot (10 %) passat vint mesos per barrica i que aviat surt a la venda. Durant el dinar també vam degustar els dos albariños del marquès, el Pazo San Mauro (monovarietal) i el Sanamaro (95 % albariño i 5 % loureiro). Em va agradar que tots tres —cada un al moment que tocava— maridessin els plats del xef Sergi de Meià, i em va deixar especialment satisfet que el Raíces acompanyés el xai lletó amb mongetes del ganxet. Si consulteu el CUINA n. 110, el del mes passat, trobareu publicada aquesta recepta, tot i que a la revista el Sergi el va cuinar amb un cabrit de Tòrrec que, al dinar que ens ocupa, va substituir per un esplèndid xai lletó de Mas Marcè (dient Mas Marcè ja està tot dit!).

Durant la conversa, el marquès —malgrat que digués “¡Dios me libre de ser considerado un gurú del vino!“— va apuntar algunes reflexions que em van semblar curioses:

—”Els EUA són l’esperança blanca per als vins espanyols, i l’albariño pot ser el substitut del chardonnay. És molt adequat per servir-lo a copes, i allà aquest costum s’està consolidant.”
—”El loureiro és una varietat molt aromàtica, i sempre tinc al cap de provar què passaria si en féssim un varietal, crec que podria funcionar.”
—”Potser és molt aventurat dir-ho, però tinc la sensació que els països de tradició cervesera cada cop beuen més vi, i els de tradició vinícola, més cervesa.”
—”Sap greu dir-ho, però aviat els britànics ens superaran en el consum per càpita de vi, ja arriben al 16 %. Els francesos i els italians deuen estar al voltant del 33 %, i els espanyols, al 18 %.”
—”Quina llàstima que s’hagi perdut el costum de prendre vermut!”

César Cánovas s'explica mentre don Pelayo tasta

César Cánovas s'explica mentre don Pelayo tasta

Entremig, un dels sommeliers de Monvínic, en César Cánovas, ens va expressar la seva opinió del Raíces 2006. “D’entrada he de dir que els Ribera del Duero em solen avorrir una mica”, ens va avançar. “Són vins elegants, madurs, opulents, seductors, però els falta alguna cosa”. Aiaiaiai. “Però els Conde de San Cristóbal sempre juguen amb l’acidesa per donar-hi més profunditat i frescor, són uns riberas molt diferents. Hi ha densitat, però amb una textura elegant.”

Em sembla que em va agradar perquè en gustos de vins —ep! que quedi clar: estem parlant de vins— em reconec una mica conservador, i aquest és un vi d’aquells rodons, que et banyen tota la boca sense ofendre’t amb l’alcohol o els tanins. “Sí, yo soy también un poco conservador“, em va confessar don Pelayo.

A casa en tinc una ampolla. La destaparé el dia que decideixi regalar-me un àpat de marquès.

Hem acabat la verema

diumenge, 26/09/2010
A la vinya de Més Amunt

A la vinya de Més Amunt

Aquest estiu us parlava de les vinyes de Cal Garrigosa i de com n’estaven, d’esponeroses. Després de l’hivern de sequera i de la primavera diluviana que l’any 2008 va fer anar de corcoll els ceps i de la pedregada inoportuna que el juny de l’any passat va malmetre bona part de la collita, enguany la verema ha estat generosa. Les pluges de final d’estiu, que han perjudicat l’anyada en moltes zones vinícoles, a Abrera han estat més respectuoses. El raïm havia crescut sa i fort i això l’ha fet aguantar bé. Després de quinze dies de collita, ahir vam entrar la darrera carretada al cup.

En plena collita

En plena collita

La desolació que provoca una pedregada en un viticultor és incomparablement menys intensa que el gaudi que comporta una bona collita. L’emoció d’omplir els coves de raïms lluents, de tastar-ne el most quan s’han acabat d’aixafar, de llevar-se al matí i sentir l’aire embriagat de les aromes del vi que fermenta… Són d’aquelles coses que només es perceben a pagès, i que potser avui guanyen més valor entre els resistents que conserven les vinyes a resguard de l’asfalt i els maons, malgrat tot.

La verema és cansada, i ho dic jo que, en realitat, me la miro des de la distància. Però les hores de treball sota el clima suau de la tardor primerenca i la satisfacció que se sent quan s’enllesteix una vinya i s’omple el cup fan que, alguns dies, la verema sigui també una festa. Les imatges que acompanyen aquest post són del 19 de setembre i són un reflex del que us explico.

L'Antonio, a la feina

L'Antonio, a la feina

L’anyada ja és al cup, ara només cal esperar el tast del vi novell, que encetarem al novembre. Mentrestant, a Abrera, ja hi pot ploure.

Quina raïmada!

Quina raïmada!

Les vinyes a l’estiu

dilluns, 16/08/2010

Fa uns dies us vaig mostrar en aquest blog els primers raïms de l’any, els santjaumes, i el cert és que el post va despertar prou interès. Ho entenc! La verema és un dels moments més importants del nostre any agrícola, i l’espera de l’estiu n’és el període més emocionant. A més, en aquest any plujós, les vinyes són verdes i ens ho han posat ben fàcil per fotografiar-les (ara cal esperar també la tardor, per veure-les tenyides d’ocres i vermells). He pensat que potser us agradaria conèixer les vinyes de Cal Garrigosa, que estan esplendoroses. Les fotos que us adjunto són de fa un parell de mesos, quan els camps eren al zènit de la verdor. Ara toca esperar fins a mig setembre, quan serà el moment de veremar. A Sant Ermengol d’Abrera se sent olor de bona anyada…

Vinya Primera

Vinya Primera

Els noms de les vinyes són d’una evidència hiperdescriptiva. La vinya Primera, doncs, és la primera que ens trobem en el camí que enllaça tots els trossos. Els ceps de la foto són joves, de quan hi vam plantar una varietat que havíem perdut: la garnatxa blanca, que és la que el meu besavi Pere ja conreava fins que el xarel·lo i el macabeu la van substituir fa gairebé mig segle.

Vinya de l'Hort

Vinya de l'Hort

La vinya de l’Hort és la segona que trobem en la ruta i el nom el pren de l’horta que tenim a sota, a la riba del torrent Gran. Els ceps que es veuen a la fotografia són xarel·los de més de quaranta anys. Els vins blancs que neixen a Sant Ermengol solen ser força consistents.

Vinya Xica

Vinya Xica

La vinya Xica és, com indica el topònim, la més petita de totes. Els ceps de la imatge són d’ull de llebre.

Vinya de Més Amunt

Vinya de Més Amunt

Prop de la vinya Xica hi ha la de Més Amunt. Sempre he pensat que és la més fotogènica, perquè en tot el seu entorn només s’hi veu una casa, la masia de Can Gener. A les escriptures també se l’anomena vinya del Frare, perquè antigament havia pertangut a Cal Frare d’Esparreguera. Aquesta gent eren terrissers i encara avui, entre els solcs de la vinya, apareixen fragments de ceràmica del segle XVIII. La que veieu a la foto és de les darreres barraques de pedra que es conserven a Abrera. Quan l’Ajuntament aprovi el nou Pla General fins i tot estarà protegida. En aquesta vinya hi ha ceps de merlot i d’ull de llebre.

Vinya de Magarola

Vinya de Magarola

La darrera vinya que em queda per mostrar-vos és la de Magarola. També en diem la vinya de Cal Ramonet, perquè la tenim arrendada a aquesta casa d’Esparreguera. No em direu que la foto no és espectacular! Pel campanar, reconeixereu Esparreguera en segon terme i al fons, mal que sobri dir-ho, Montserrat. Aquests ceps, també joves, són xarel·los. A la feixa que queda sota hi ha plantat ull de llebre. Estem segurs que aquesta vinya encara ha de donar el millor de si!

Els primers raïms de l’any

dilluns, 9/08/2010

Tot i que avui he rebut la nota de premsa anual de Raimat, en què aquest celler anuncia que demà (10 d’agost) ja comença la verema —sempre són els primers—, a Cal Garrigosa tot just aquest dissabte hem menjat els primers raïms madurs de l’any.

Els santjaumes del 2010

Els santjaumes del 2010

Són els santjaumes, que es diuen així perquè, habitualment, ja es poden menjar cap al 25 de juliol, que coincideix amb la festivitat de Sant Jaume. Més descriptivament, segons on, s’anomenen primerencs. Tot i així, aquest any de neu i de primavera freda, en què a la vinya tot ha anat una mica més endarrerit, han arribat més tard, ja ho veieu: ben bé quinze dies. Això els ha fet més esperats! Són raïms de taula, per menjar, no pas per fer-ne vi.

Els hem collit a la vinya de l’Hort, a la zona agrícola de Sant Ermengol d’Abrera, de ceps de més de quaranta anys.

Aquest any les vinyes estan espectaculars. A veure si us mantinc al dia de com va la verema, que sembla que serà generosa.

Belat: revelació i rebel·lió vinícola

dimarts , 29/06/2010

Seguint el criteri de l’Institut d’Estudis Catalans, velat s’hauria d’escriure amb v. Velat en el sentit de ‘cobert amb un vel’. Ocult, amagat. El cellerer Josep Maria Albet és un cercador persistent de varietats antigues de la seva zona, Sant Pau d’Ordal (Alt Penedès). En un tros perdut arran de l’antiga carretera de Barcelona —un camí de carro que passa per darrere del nucli de Cantallops—, l’any 2003 hi va trobar aquest cep de varietat ignota: ningú en recordava cap nom. Una varietat velada, oculta, que va batejar com a Número 2. La va investigar i va descobrir que no es troba en cap altre lloc del món: és 100 % autòctona.

La va plantar, la va vinificar i va fer tastar el resultat a 150 experts de 20 països diferents. En paraules del Josep Maria, “ens vam adonar que aquella varietat era com el que ens hauria agradat que fos el sumoll: elegant, rodona, més semblant a un Borgonya o a un Côte du Rhone que a un Burdeus o un Rioja”. Amb el visitplau d’aquell centenar i mig de tastadors, el celler Albet i Noya va intuir-ne l’interès comercial. Abans, però, calia cultivar la varietat. Amb 500 ceps ja en producció, 200 en segon any de collita, 600 acabats de plantar i la previsió de plantar-ne 6.000 més l’any que ve, enguany han sortit a la venda les primeres 250 ampolles.

Ahir ens va convidar a tastar-la. Érem un petit grup de sommeliers i periodistes al restaurant La Llavor dels Orígens del carrer Enric Granados de Barcelona. Un format de tast que va derivar en una tertúlia interessant. Els vins d’Albet i Noya —per precursors i diferents: van ser els primers a apostar per l’agricultura ecològica i ara segueixen escapant-se de les fórmules comercials tòpiques i suposadament infal·libles— conviden a parlar del sector. El celler ha augmentat un 7 % les vendes en temps de crisi. Ho ha fet amb experiències com el Fanio, un xarel·lo fresc i rodó que heu de tenir en compte per aquest estiu i que prestigia una varietat que durant anys ha estat menystinguda. O amb La Milana, un cupatge singular (cabernet sauvignon, merlot, caladoc i ull de llebre) que s’escapa de les modes (passades) dels vins d’alta expressió: és fàcil de beure, però no per elemental, sinó per ben elaborat.

El vi de varietat Número 2 tot just se’ns descobreix. Costa encara de trobar —tan poques ampolles el fan molt exclusiu—, però li seguirem la pista. I com que Número 2 seria una denominació ben trista per a una varietat fins ara sense nom, la van batejar com a velat: el que dèiem, una varietat oculta i amagada. D’aquí a l’encàrrec de l’etiqueta al dissenyador, garantia segura de rebel·lia lingüística, hi va haver un pas. “Si en diguéssim Belat, amb be alta, gairebé seria com escriure Albet”, va dir l’artista. La idea va agradar: a mi també, sempre sucumbeixo a la irreverència ortogràfica dels dissenyadors. I, de fet, també m’agrada pensar que aquesta varietat antiga serà tan rebel contra les modes com ho ha estat històricament el celler penedesenc que l’ha revelat de nou.

‘Top ten’ de maig

dilluns, 31/05/2010

Com vaig fer a l’abril, us revelo ara les deu descobertes gastronòmiques més interessants que he fet aquest mes:

10-Els préssecs farcits de tonyina (recepta típica belga). Confesso que encara no els he tastat, però, entre el post que els vaig dedicar i la secció d’El Cabaret Elèctric on en vam parlar, han provocat tan rebombori que mereixen un lloc en aquesta llista.

9-Soul Kitchen, l’enèsima pel·lícula gastronòmica dels darrers anys. Acceptant que la gastronomia era un mer pretext de la història, la trama és divertida, els actors són bons i, mireu, em va provocar la mateixa empatia que molts xefs joves del nostre país.

8-El vi Pater, un garnatxa negra 100% de Ficaria Vins (DO Montsant). Un vi amb cos, amb tots els ets i uts dels negres d’aquesta denominació.

7-La paella que em van servir a Sueca, cuinada pel xef local Jesús Maldonado, del restaurant Ri-ra. Ja ho sabeu, típicament valenciana, sense peix: pollastre, conill, bajoques (mongetes tendres), garrofons (unes mongetes seques molt grosses), vaquetes (és a dir, cargols)… I una varietat nova d’arròs: l’albufera.

6-L’oli d’oliva vera d’Artés (Bages). Ja he tastat el de la darrera collita. No té denominació, ni ben bé marca, només la confiança que em dóna el Joan Altimira, el pagès que en conrea l’olivar, que no és poca. Un sabor diferent al de l’arbequina habitual, gràcies a una varietat que cuidem massa poc (la vera).

5-El mar i muntanya de galta de vedella i escamarlà que Nandu Jubany va cuinar especialment per al sopar de gala que Eurotoques (l’associació que aplega els principals xefs de l’Estat) va celebrar a Barcelona el 17 de maig. Diu que fa deu anys que no el té a la carta del restaurant, o sigui que va ser un privilegi (us ho asseguro) tastar-lo.

4-Els formatges d’El Molí de Ger que vaig tastar en el concurs Lactium de Vic. Una de les iniciatives més interessants en el sector dels làctics artesanals de Catalunya.

3-El restaurant Suc de Viladecans. La veritat és que el vaig descobrir a principi d’any, però ara l’he recuperat gràcies a la crítica que en Lluís Garcia Petit fa al Cuina que teniu ara al quiosc. Cuina jove i moderna de debò (no focs artificials). Aneu-hi.

2-La sípia amb xocolata que Quim i Manel Marqués, del Suquet de l’Almirall, van servir en la presentació del seu llibre Cuina marinera. En Quim va explicar que l’ha après del cuiner tarragoní David Solé, d’El Barquet. Olé per a tots tres.

1-Les mongetes tendres de la Teresa i l’Andreu de Cabrera de Mar. Els bons hortolans són els orfebres de l’agricultura!

Brindis a l’italiana

dijous, 29/04/2010

Una Vespa aparcada ben oportunament davant l'Enoteca Italiana

Finalment, després que en Marco Bozzer fes un parell d’intents frustrats de portar-m’hi, vaig visitar l’Enoteca d’Italia, una botigueta de vins amagada en un carreró de Gràcia. Vam compartir-hi taula amb en Leonardo, un dels socis de l’establiment, i amb el Fabio, directiu de l’Instituto Europeo di Design, que té la seva seu no gaire lluny d’aquest local, al Torrent de l’Olla. Primer vam encetar una malvasia i després un negre curiosíssim, cupatge del Nero d’Avola sicilià amb l’ull de llebre de la Rioja. El vi es diu Dos Tierras i el celler, Badalucco de la Iglesia García, un nom llarg que correspon als orígens sicilià i andalús del matrimoni propietari.

El cert és que dos vins i tres contertulians italians predisposen a la conversa, i de l’anàlisi de les copes que tastàvem vam passar a divagar —com m’agrada divagar— sobre política. Previsiblement, Berlusconi ens va donar bastanta matèria (pel que em van explicar, la comunitat italiana barcelonina —que és el principal col·lectiu d’estrangers de la ciutat— més aviat esquerraneja, cosa que jo vaig interpretar, amb el seu vistiplau, com una mena d’exili). Pel que sembla, aquesta vinateria s’està convertint també en un petit centre cultural. Aquest divendres, 30 d’abril, el periodista Piero Rocca hi presenta el seu llibre Alza la testa, un títol que ja us pot fer sospitar cap on van els trets. No ho vaig preguntar, però suposo que després serviran una mica de vi.

Bons brindis i bona conversa. L’Enoteca d’Italia obre a la tarda. El catàleg de vins del país que hi venen és infinit, però també hi podeu tastar copes. I si hi pregunteu pel lambrusco, us diran que sí, que n’hi ha de bo. Però d’això en parlarem un altre dia.

Enoteca d’Italia. Carrer de Santa Magdalena, 17. Gràcia (Barcelona). Metro: Fontana