Un gran maridatge

Em va convidar a dinar un marquès. Va ser a través del periodista especialitzat en vins Jordi Melendo, i vam ser un petit comitè —en José María Campo, d’Epicur; l’Enric Curt, de Curt Ediciones; la Clara Antúnez, de Cupatges; i jo mateix— que vam compartir taula a Monvínic amb don Pelayo de la Mata, marquès de Vargas. El marquesat de Vargas és situat a la Rioja, on la família De la Mata té vinyes des de 1840, i, des de fa 21 anys, un celler propi impulsat pel marquès actual. L’empresa ha crescut i s’ha ampliat amb dos cellers mes: al Marqués de Vargas inicial s’hi han sumat el Pazo de San Mauro (DO Rías Baixas) i el Conde de San Cristóbal (DO Ribera del Duero). Queda clar que aquest marquès és també un emprenedor.

De fet, Don Pelayo de la Mata ens va convocar per presentar-nos el darrer dels seus vins: el Conde de San Cristóbal Raíces 2006, un cupatge de tinta fina (90 %) i merlot (10 %) passat vint mesos per barrica i que aviat surt a la venda. Durant el dinar també vam degustar els dos albariños del marquès, el Pazo San Mauro (monovarietal) i el Sanamaro (95 % albariño i 5 % loureiro). Em va agradar que tots tres —cada un al moment que tocava— maridessin els plats del xef Sergi de Meià, i em va deixar especialment satisfet que el Raíces acompanyés el xai lletó amb mongetes del ganxet. Si consulteu el CUINA n. 110, el del mes passat, trobareu publicada aquesta recepta, tot i que a la revista el Sergi el va cuinar amb un cabrit de Tòrrec que, al dinar que ens ocupa, va substituir per un esplèndid xai lletó de Mas Marcè (dient Mas Marcè ja està tot dit!).

Durant la conversa, el marquès —malgrat que digués “¡Dios me libre de ser considerado un gurú del vino!“— va apuntar algunes reflexions que em van semblar curioses:

—”Els EUA són l’esperança blanca per als vins espanyols, i l’albariño pot ser el substitut del chardonnay. És molt adequat per servir-lo a copes, i allà aquest costum s’està consolidant.”
—”El loureiro és una varietat molt aromàtica, i sempre tinc al cap de provar què passaria si en féssim un varietal, crec que podria funcionar.”
—”Potser és molt aventurat dir-ho, però tinc la sensació que els països de tradició cervesera cada cop beuen més vi, i els de tradició vinícola, més cervesa.”
—”Sap greu dir-ho, però aviat els britànics ens superaran en el consum per càpita de vi, ja arriben al 16 %. Els francesos i els italians deuen estar al voltant del 33 %, i els espanyols, al 18 %.”
—”Quina llàstima que s’hagi perdut el costum de prendre vermut!”

César Cánovas s'explica mentre don Pelayo tasta

Entremig, un dels sommeliers de Monvínic, en César Cánovas, ens va expressar la seva opinió del Raíces 2006. “D’entrada he de dir que els Ribera del Duero em solen avorrir una mica”, ens va avançar. “Són vins elegants, madurs, opulents, seductors, però els falta alguna cosa”. Aiaiaiai. “Però els Conde de San Cristóbal sempre juguen amb l’acidesa per donar-hi més profunditat i frescor, són uns riberas molt diferents. Hi ha densitat, però amb una textura elegant.”

Em sembla que em va agradar perquè en gustos de vins —ep! que quedi clar: estem parlant de vins— em reconec una mica conservador, i aquest és un vi d’aquells rodons, que et banyen tota la boca sense ofendre’t amb l’alcohol o els tanins. “Sí, yo soy también un poco conservador“, em va confessar don Pelayo.

A casa en tinc una ampolla. La destaparé el dia que decideixi regalar-me un àpat de marquès.