Arxiu de la categoria ‘Vins’

Sardines com mai n’havia menjat

dilluns, 24/06/2013
elfar1(1).jpg

A punt de començar una sardinada original

Em passa sovint —en tantes coses de la vida— que arribo pels pèls als compromisos, els objectius, les convidades… Podria atribuir això a una agenda desbordada —hi ha setmanes en què n’està, cert—, però no m’agrada compadir-me a mi mateix, i penso que, si em sapigués organitzar més bé, no em passaria. Amb tot, després d’una colla d’ocasions perdudes, fa dues setmanes vaig ser a temps de participar del darrer sopar de les Nits Gastronòmiques del restaurant El Far, de Vilanova i la Geltrú, a les quals havia estat convidat una bona colla de vegades. El Far és un petit restaurant ubicat a l’extrem nord del port de Vilanova, ben bé al final. Des de fa catorze anys hi cuina Conxita Pérez. La Conxita hi imprimeix un estil proper i casolà, si bé s’esforça a servir una cuina marinera —amb bon producte de la llotja— amb un cert estil personal. Les Nits Gastronòmiques li serveixen per recopilar el seu receptari de sempre i experimentar amb algun plat nou. I també per assajar maridatges amb els cellers de la DO Penedès, dins la qual hi ha la comarca del Garraf. Aquell divendres 14 de juny, la Conxita va dedicar la nit a la sardina i va convidar-hi els cellers Parés Baltà, Eudald Massana Noya, 1+1=3 i Jané Ventura.

suquet(1).jpg

El suquet de sardines

El menú, generós, va sumar vuit plats amb què la Conxita —a peu del port, no ho oblidéssiu— va voler homenatjar els vuit vents que bufen a tota la riba mediterrània. I la desfilada de plats va consistir en sardines marinades, coca de sardines, sardines farcides d’Idiazábal —gairebé un clàssic de la casa—, empedrat de sardines, trinxat de sardines, sardines escabetxades, cuscús de sardines —amb unes mandonguilles de sardina ben originals— i suquet de sardines. L’enòleg Josep Ribes va ser l’autor dels maridatges, tot i que van ser els mateixos cellerers qui ens els van presentar: Parés Baltà va oferir un blanc de garnatxa; els vins ecològics d’Eudald Massana Noya es van representar amb l’exclusivíssim xarel·lo L’Avi Ton; la proposta deshinibida d’1+1=3 va ser el seu negre jove (ull de llebre i syrah) i Jané Ventura va portar un Gran Reserva 2011, fresc i cítric.

A l’estiu, El Far fa una aturada en les Nits Gastronòmiques: arran de mar és temporada alta i els arrossos de la Conxita tenen tanta fama que s’hi ha de dedicar en exclusiva. Serà qüestió d’anar-los a tastar! A partir de setembre, però, tornen les Nits, amb noves propostes temàtiques i maridatges basats sempre en la qualitat i la proximitat.

Restaurant El Far
Passeig Marítim, 107. Vilanova i la Geltrú
Tel. 93 815 42 07
www.restaurantelfar.com

Enamorat de la garnatxa

diumenge, 27/01/2013

grenaches1.JPG

Ara fa quatre anys que el meu pare i el meu germà van replantar una de les vinyes de Cal Garrigosa amb ceps de garnatxa blanca, una varietat que a Abrera havia desaparegut del tot, per bé que és la que sempre havia conreat el meu besavi. La garnatxa —blanca, negra, roja o peluda— s’escampa per la Mediterrània, d’Occident a Orient, i és protagonista d’alguns dels millors vins dels nostre tros de món: els vins càlids de les vinyes catalanes, els dolços de Banyuls i Ribesaltes, els potents ‘cannonau’ (que es com anomenen allà la garnatxa) de Sardenya, els rosats lleugers navarresos o els vins de les denominacions muntanyenques de l’Aragó. Fins i tot la DO Vinos de Madrid en fa, de bones garnatxes: que quedi clar que les coses bones s’han de gaudir, vinguin d’on vinguin. Ho afirmo i ho confirmo: la garnatxa m’enamora.

Aquest dijous em van convidat a formar part de la vuitantenta de professionals que hem fet de jurat del Primer Concurs Internacional de Garnatxes del Món que s’ha celebrat a Perpinyà. M’agrada que això converteixi la capital del Rosselló en la capital internacional de la garnatxa. Per mèrits propis, aquell territori mereix ser-ne. De fet, al concurs hi van participar gairebé 370 garnatxes —n’hi havia, fins i tot, d’Austràlia i de Sud-àfrica— i les que van aconseguir les medalles més importants van ser majoritàriament rossellonenques.

grenaches2.JPG I és aquí on volia arribar: entre els nou vins que van merèixer la Gran Medalla d’Or —la màxima distinció—, n’hi va haver un de català, La Fou els Amelers 2011, el garnatxa blanca de la DO Terra Alta que elabora el jove Ramon Roqueta. Justament, vam parlar d’aquest vi al CUINA número 137, el de l’octubre passat. En Ramon, fill d’una de les nissagues vinícoles més importants del Bages i format principalment a França, es va confessar completament seduït per la garnatxa. A la Terra Alta, la DO que suma més hectàrees de garnatxa blanca, ha trobat un camp de treball que, com s’ha comprovat ara, està generant resultats excel·lents.

A Perpinyà s’hi van presentar 40 vins del Principat, dels quals 13 van aconseguir diverses medalles. Us en deixo la llista amb la recomanació d’anar-los tastant i de descobrir aquesta varietat que tan bé descriu el nostre paisatge al paladar.

Gran Medalla d’Or
La Fou els Amelers 2011. DO Terra Alta.

Medalla d’Or
La Basseta 2010. Celler Mas Alta. DOQ Priorat
La Creueta d’Scala Dei 2010. Celler Scala Dei. DOQ Priorat.
Señora Carmen 2010. Vins del Tros. DO Terra Alta.

Medalla de Plata
Cabrida Garnatxa Vinyes Velles 2010. Celler de Capçanes. DO Montsant.
Castell de Falset Garnatxa Blanca 2010. Agrícola Falset-Marçà. DO Montsant.
Coma Vella 2008. Viticultors Mas d’en Gil. DOQ Priorat.
Diorama Garnatxa Blanca 2011. Bodegas Pinord. DO Terra Alta.
Dom Elias 2011. Vinícola de Gandesa. DO Catalunya.
Ètim Verema Tardana 2011. Agrícola Falset-Marçà. DO Montsant.
Finca Viladellops 2009. Viladellops Vinícola. DO Penedès.
Furvus 2011. Vinyes Domènech. DO Montsant.
Tosalet Vinyes Velles 2011. Vinnico Export. DOQ Priorat.

grenaches3.JPG

El jurat en plena feina

5 raons per anar al Bar à Vins de la Moritz

dimarts , 18/09/2012

baravins.jpg

El Bar à Vins de Moritz va obrir ahir les portes amb una festassa a l’alçada dels vins i les tapes que s’hi van servir. Ara toca anar-lo a descobrir sense tanta faramalla, perquè aquest racó acollidor de la Fàbrica Moritz sembla destinat a assegurar-nos experiències palatals inimaginables. De motius per tornar-hi me’n sobren, però, per fer-ho fàcil, us en proposo cinc que, potser, a vosaltres també us convenceran:

1. Perquè, per gaudir del vi, no cal arrufar el nas més del compte. Desacomplexeu-vos i tasteu vins que mai no se us hauria acudit de demanar. Valoreu-los només pensant “m’agrada” o “no m’agrada”. Si us hi aficioneu de veres, més endavant ja primfilareu. Però, si no és el cas, qui us pot negar el plaer d’un glop superb?
L’ambient distès i informal de la Fàbrica Moritz us relaxarà. En saben. Oi que per gaudir d’una cervesa ningú no us demana títol de sommelier? Doncs la mateixa filosofia s’aplica al vi. A Barcelona hi ha altres experiències en aquest sentit, però deixeu-m’ho dir: ja era hora!

2. Perquè beureu vins siderals sense arruïnar-vos. El ventall de preus del Bar à Vins serà ampli, amb la idea que siguin tots assequibles. Des dels menys cars fins als estratosfèrics, tots els podreu demanar en tastos de 2 cl, 5 cl, 10 cl, porronet (30 cl) o l’ampolla sencera. Potser una ampolla de Mouton Rothschild o de L’Ermita se us escapa del pressupost. D’acord. Però si un dia esteu esplèndids, ai, només allà us en serviran una copa. Que serà de les més cares de la vostra vida? Potser. Que serà de les més inoblidables? Sense cap mena de dubte.

3. Perquè us hi atengui Xavi Ayala. I, després que us hagi atès, m’escriviu per comentar-me quants sommeliers us heu trobat que us expliquin els vins amb el bon rotllo que gasta aquest xicot de Mollerussa. Però, ep! Un respecte. Ha passat pel Celler de Can Roca, pel restaurant Moo i és president de l’Associació Catalana de Sommeliers. I, malgrat tot, no tinc manera de tractar-lo de vostè, ni borratxo de Vega Sicilia. És el que té que et facin sentir com a casa.

4. Per menjar-hi. Sí, que els vins són esplèndids i interestel·lars. Però la cuina és de Jordi Vilà. Dempeus! Tapetes, platillos, cassoletes… Res servit en vaixelles pretencioses, perquè la teca, ben maridada amb les copes, és el que importa. Si tasteu els panellets de pollastre de Bresse que vaig menjar jo ahir, oh, santificareu Louis Moritz, el fundador de la casa (al cel sia!).

5. Per aprendre a beure, si no en sabeu, amb porró. Perquè al Bar à Vins no fan escarafalls a l’hora de reivindicar aquest útilissim giny —i decantador imprevist— tradicional de la nostra gastronomia. Fins i tot el fan servir de logotip.

Bonus track. Perquè us diguin que sí. Singles de la vida que busqueu parella! Porteu la vostra víctima al Bar à Vins, gasteu-vos algun caleró per demanar una copa de Château Petrus i convidar-la. I després del brindis, el no no serà admès. Sí, sí, siiiiiiií!

***

Bar à Vins-Fàbrica Moritz
Ronda de Sant Antoni, 41
Barcelona.
Obert de 12 del migdia a 1 de la matinada, cada dia de l’any.

Obert per vacances 1: Hotel Restaurant Emporium

diumenge, 12/08/2012

Que sí, que estic de vacances, però que si es dóna el cas que em ve de gust fer alguna recomanació gastronòmica a través d’aquest blog, la faré. I aquí va la primera.

familiajorda.png

La família Jordà Giró

He passat un parell de dies a l’Empordà. Divendres al migdia havia d’improvisar el dinar i se’m va acudir d’avançar-me a la proposta que en Salvador Garcia-Arbós ens recomana al proper CUINA (el de setembre): l’Hotel Restaurant Emporium, de Castelló d’Empúries. Per tant, no entraré en detalls a descriure-us com és aquest establiment: tingueu paciència i compreu el número vinent! De tota manera, publico una tria dels plats que més ens van agradar. Vam demanar el menú de tapes (una d’aquelles ofertes increïbles, de 20 €, beguda a part), i heus ací algunes sorpreses ben agradables:

IMG_3671.jpg

Un gaspatxo de les últimes maduixes de l'any.

 

IMG_3672.jpg

Uns peus de porc delicadíssims.

 

IMG_3674.jpg

Damunt, un OUtòcton de l'Empordà. Sota, una parmentier de patata amb sobrassada i codony.

 

IMG_3676.jpg

Timbal de carn de perol i carn de xai amb base de patata.

 

IMG_3677.jpg

La crema catalana, al seu estil.

 

IMG_3679.jpg

El gelat de iogurt, boníssim!

 

Apunteu-vos el vi que ens van recomanar (i potser poca cosa més podreu fer, que apuntar-vos-el: la producció és tan limitada que costa de trobar): un Terrer d’en Tassis-Finca Cardonera 2011. DO Empordà (no podria ser d’altra manera, en un restaurant tan atent als bons productes de proximitat) d’una varietat blanca poc comuna a les nostres vinyes, la garnatxa gris. Hi notareu una mica de fusta i un punt fumat. M’agrada!

IMG_3669.jpg

Preneu nota d'aquest vi!

I no acabo la recomanació sense aplaudir l’estil, la passió i l’amabilitat que els bessons Màrius i Joan Jordà Giró i els seus pares, Salvador i Helena, posen a l’hora d’atendre els clients. Una manera de fer les coses que els restaurants catalans no haurien d’haver perdut mai. Comproveu-ho.

 

Hotel Restaurant Emporium
Santa Clara, 31
Castelló d’Empúries
Tel. 972 25 05 93

10 impressions d’Alimentària

dijous, 29/03/2012

Alimentaria-2012.jpg

De les Alimentàries de quan jo era petit, recordo que, gràcies al meu avi —que es dedicava al negoci—, en sortíem sempre amb un ou de Pasqua enorme que ens regalaven els de Nutrexpa. Ara me la miro amb uns altres ulls, intento descobrir les novetats que m’interessen i destriar-les de tot un mar de productes destinats a altres públics. Ahir, amb les companyes de la redacció, m’hi vaig passar tot el dia i en vaig treure aquestes impressions que comparteixo amb vosaltres.

  1. “És la mostra amb més futur de la Fira de Barcelona”. M’ho va comentar així, dilluns, un exdirectiu de la Fira, que va em va fer una anàlisi ràpida del sector de l’alimentació i de com, a curt, mitjà i llarg termini és molt més important que qualsevol altre al nostre país. Vist l’èxit de convocatòria, hi estic d’acord.
  2. El sector del vi català se’n vol sortir. Va ser present massivament a Alimentària, amb un programa d’activitats propi importantíssim. Un aplaudiment per a la gent que no es rendeix.
  3. Bravo per a El País dels 100 Formatges. Aquesta mena de salonet dins del saló, que fa unes quantes edicions que comanda Enric Canut, aquest any la va encertar de ple. El treball d’harmonitzar desenes de tipus de formatges, amb altres productes i amb vins sobretot catalans, va ser excepcional. Una reverència al tàndem Enric Canut-Andoni Luis Adúriz, responsables de l’invent.
  4. La Xina hi era, i molt. Sí, el país convidat era Mèxic, però un dels que havia contractat més estands era la Xina. Ocupaven moltíssima superfície, per bé que el que hi presentaven, des del meu punt de vista, no era gens atractiu
  5. Ens hem de replantejar els congressos gastronòmics. Enguany, BCNVanguardia havia canviat d’organitzadors. Jo pràcticament no hi vaig ser, però vaig parlar amb algun dels assistents. Em van comentar que, malgrat que enguany hi havia pocs noms rutilants (a diferència del que havia passat fins ara), algunes ponències havien estat interessantíssimes. L’assistència, però —i malgrat que avui l’organització ha difós una nota que qualifica el congrés d’”èxit”—, va ser prou fluixa. Crec que el problema no és tan de BCNVanguardia en si, sinó del model de congressos gastronòmics vigent durant una dècada, que dóna símptomes d’esgotament. El Fòrum de Girona, pioner sempre en aquest tipus d’esdeveniments, ja es va avançar a canviar-lo en l’edició de 2011. Alimentària s’ha de plantejar si té sentit un congrés d’alta gastronomia dins de la mostra i, en tot cas, què hi hauria d’aportat perquè interessés realment al públic.
  6. Els formatgers artesans catalans donen la talla. Un grup de petits formatgers de casa nostra va ser present a tota la mostra amb un dels estands més modestos d’Alimentària, però en què vaig poder tastar alguns dels millors productes del dia. Estaven contents dels contactes internacionals que hi havien fet, i jo crec que es mereixen que els vagi molt bé.
  7. Un sector ecoalimentari molt pansit. No parlo pas del que s’hi exposava, sinó de com s’hi exposava. Crec que si de debò aquest sector vol guanyar mercat, és una assignatura pendent la de saber vendre els bons producres ecològics amb la mateixa eficàcia amb què se saben vendre els convencionals. Ànims!
  8. Un I+D molt potent. Empreses catalanes com Sosa o Colofruit, van presentar nous productes gastronòmics realment innovadors i útils que feien dels seus estands una vista obligada. Tota una mostra de talent
  9. L’any del pa. Hi havia una bona colla d’empreses dedicades a la venda i distribució de pa a l’engròs. Però només una, la maresmenca Triticum, va despertar-me interès gastronòmic de debò.
  10. Els programes off-Alimentària. Que la mostra vagi marxar de la fira de plaça Espanya va treure ambient alimentari a Barcelona. Però en aquesta edició, més que cap altra, a la ciutat s’han vinculat actes gastronòmics paral·lels programats amb el pretext d’Alimentària. Els més interessants, tot el programa de l’Off Menú i la Garnatxa Night (una nit de tast de garnatxes d’arreu de la Mediterrània) que va tenir lloc el dimarts a la nit a l’hotel Omm.

Neules tot l’any

dilluns, 4/07/2011

FOTO 4 ESTACIONS.jpg

De les neules Graupera, de Mataró, se’n parla fa més d’un segle. Quants mataranonins, maresmencs, catalans, les deuen haver tastat? Milers de paladars han emès el veredicte que encimbella aquestes neules a l’Olimp dels nostres dolços.

No cal que espereu el Nadal per tastar-les. Teresa Graupera —pastissera amb ànima d’artista— ha revolucionat la neula tradicional: l’ha adaptat a cada època de l’any en un pack que ha anomenat 4 Estacions, i que juga amb el maridatge de la neula amb sabors i begudes diferents. Ho ha fet amb la complicitat d’artesans que, com ella, innoven des de la tradició.
La neula de primavera —que conté pètals— marida amb la cervesa Gala de Flor, que ha creat la xef Iolanda Bustos. L’estiu casa una neula de xocolata blanca i maduixes del Maresme amb el Frisant, un escumós lleuger de les caves Gramona. La de tardor, que embolcalla xocolata blanca i poma de Girona, s’acobla amb la mistela empordanesa És Poma, del celler La Vinyeta. I amb la neula d’hivern —descobriu-hi la pinya— servim una copa de Vi Glass, de Gramona.

Si espereu a tastar-les per Nadal, és perquè voleu.

Casa Graupera
Sant Simó, 5. Mataró. Tel. 93 755 02 22
Preu del pack 4 Estacions: 74 €.

Vi dolç i temps

dimarts , 14/06/2011

rasim.jpg

En parlo amb l’enòleg Pau Moragas i em llança una pregunta: “podria ser un vi de meditació? Nosaltres recomanem degustar-lo amb temps”. El Rasim Vipansit —i el seu germà negre, el Rasim Vimadur— és el dolç que acaben de presentar la Cooperativa L’Olivera i el dissenyador amb esperit de cellerer Claret Serrahima. A Catalunya no són comuns, dolços com aquest. S’elabora amb raïm pansificat a l’ombra de malvasia, garntaxa blanca i xarel·lo. Per aprendre a fer-lo, han viatjat a Porto, Banyuls, Jura, Tokaj, el Piemont, Toscana i Sicília. El resultat: un dolç untuós, lluny de la fatuïtat apelagosa del moscatell industrial.

N’han sortit només 520 ampolles de mig litre que amaguen l’essència de les vinyes àrides que Serrahima té a Nalec, al cor de la Vall del Corb, allà on L’Olivera desenvolupa un projecte que combina la integració social, la recuperació de l’agricultura i l’elaboració de grans vins.

Algú m’ha dit que els dolços mai no tornaran a estar de moda. M’és igual. Jo, tal com manen, paladejaré el Vipansit lentament, mentre rememoro la quietud dels murs cistercencs de Vallbona de les Monges.

Rasim Vipansit
Cooperativa L’Olivera i Claret Serrahima
Preu: 24,50 €

Vins per a tothom

dijous, 13/01/2011

Apòstols del corrent políticament correcte, no us esgarrifeu: amb aquest títol no advoco per una alcoholització general. Però sí que advoco per la divulgació de la cultura del vi (del bon vi) al nostre país. Com a director del CUINA, em toca preguntar-me per què la comunicació vinculada al món del vi utilitza massa sovint aquell llenguatge críptic només apte per a iniciats. O per què tants cops les iniciatives per popularitzar aquesta beguda acaben confoses en presentacions elitistes reservades a cercles reduïts. Una part del vi és això, però només una part! I som molts els qui pensem que cal trencar aquestes fronteres i saber divulgar bé aquest camp tan ampli dels bons vins que són a l’abast d’una majoria, sense ser productes de luxe exclusivíssim ni tampoc beuratges a preu de saldo. Massa vegades ens hem mogut entre aquests dos extrems d’un ventall vinícola que en varietats, preus i qualitats és molt més ampli i matisat.

Resulta que aquesta setmana he tingut dues experiències positives en aquest sentit. Són dos projectes independents l’un de l’altre i que parteixen de premisses diferents, però en tots dos casos els trobo reeixits, i he pensat que als lectors enòfils d’aquest blog us podria interessar conèixer-los. O sigui, que aquí us els explico.

Fastvínic

fastvinic.jpg

L'entrada a Fastvínic

Aquest fast food gurmet ja fa algunes setmanes que és inaugurat i, tot i que ens van convidar a l’obertura, no vaig poder-lo conèixer fins dimarts passat. Confesso que la proposta em provocava cert escepticisme. L’únic referent de maridatge entre bons vins i fast food que tenia al cap era el d’aquella escena d’Entre copes en què el protagonista destapa, sol, una ampolla en una hamburgueseria i beu el vi en un got de cartró. És cert que el projecte venia avalat per l’experiència seriosa de Monvínic, el club de vins que hi ha al costat i que s’ha guanyat un públic fidel des que va obrir fa dos anys. Però em semblava que una cosa i altra eren tan diferents que no podien funcionar les dues.

I sí, Fastvínic té característiques fast (s’hi serveixen entrepans, la comanda es fa a peu dret davant d’una registradora, el menjar i el beure s’hi serveix en safates…), però els elements vínic són els que li donen identitat. Disposa de dos armaris expenedors de vi, on s’hi conserven ampolles seleccionades amb un sistema que permet als clients omplir-se ells mateixos cada copa. Cada copa o cada got, més aviat, perquè malgrat que el vi és el reclam del local, els responsables han decidit servir-lo en gots (Riedel, això sí) en lloc de les copes preceptives. Qüestió de logística, suposo. Els preus de les copes oscil·len entre els 2 i els 5 euros, segons la que trieu. Es tracta que abans, a la caixa, carregueu una targeta amb l’import que penseu gastar i, a mesura que us serviu copes, el crèdit us anirà disminuint. Un sistema enginyós, si més no, si bé resulta una mica desconcertant la primera vegada que te l’expliquen. Vaig tastar un blanc, El Quintà de Bàrbara Forés (DO Terra Alta).

Per menjar, vam demanar-hi dos entrepans calents: el d’albergínia amb tomàquets secs, ruca i mostassa i el de calçots amb escarola i salsa romesco. Deliciosos un i altre, especialment el de calçots, amb un romesco perfecte. També vam escollir una amanida Cèsar, prou quantiosa, amb anxoves i formatge de Veciana. Els responsables del local volen fer del producte ecològic i de proximitat un emblema i us confirmo que el resultat és boníssim. Les postres —una crema catalana amb poma i una crema de xocolata, en el nostre cas— se serveixen en gots de plàstic, que desentonen amb la cura que la resta de serviment té amb els materials reciclables. El cafè se serveix en got de cartró i, tot i que això és més sostenible, també és una llàstima, organolèpticament parlant.

Vam trobar-nos-hi, al peu del canó, el sommelier César Cànovas i el xef Sergi de Meià, que dupliquen la seva activitat amb les tasques de Monvínic. Es prenen aquest nou projecte molt seriosament, això queda clar. I jo que hi havia entrat escèptic, en vaig sortir convençut.

Tot el que us he dit va costar 15 € per persona. Si mai heu anat a un Pans&Company, sabreu que la diferència de preu és ben poca. Però la diferència en la qualitat del producte és abismal. A favor de Fastvínic, és clar.

Fastvínic. Diputació, 251. Barcelona. Tel. 93 272 61 87.

Celler Cal Marino

cal_marino.jpg

Benvinguts a Cal Marino

Aquesta taverna del Poble-sec ja fa més d’un any que funciona. La Carme Gasull ens la va descobrir l’octubre passat al número 111 del CUINA. Jo hi vaig anar ahir, dimecres. Quin lloc més bonic! No té l’interiorisme de l’Alfons Tost al Monvínic, té l’encant dels comerços de barri, amb les parets de pedra i els bocois a l’entrada en què, encara, se serveix el vi a doll. Les prestatgeries estan curulles d’ampolles de vins de denominacions d’origen catalanes, que són l’aposta del local. I, darrere el taulell, l’Eduard Burrull, perfecte amfitrió d’un comerç autènticament de proximitat i que, sense ser de tota la vida, sembla que ho sigui.

En la seva oferta de vins catalans, la franja de 8 a 10 euros és majoritària, i ben pocs n’hi ha que s’acostin als 20. Aneu-hi i tasteu-los a copes! A nosaltres ens en van servir tres de La Ninota (DOQ Priorat). Ho vam acompanyar amb una tapa (boníssima!) de papas arrugás amb tres salses: mojo picón, mojo picón verd i almodrote.

Tot plegat, 10 €. Així, qui no veu bon vi és perquè no vol.

Celler Cal Marino. Margarit, 54 (Poble-sec). Barcelona. Tel. 93 329 45 92.

El pregó de la Fira del Gall

dijous, 16/12/2010
164884_pregoner.jpg

© foto: setmanari La Fura

Ahir, l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès i la Comissió Organitzadora de la Fira del Gall d’aquest any em van convidar a pronunciar el pregó que obria el programa. La veritat és que ho vaig fer molt de gust, perquè Vilafranca és una ciutat que m’agrada i on tinc orígens familiars, i perquè el pregó em va permetre parlar públicament de les qüestions que els lectors d’aquest bloc sabeu que m’interessen: la defensa del producte de proximitat de qualitat, el suport als productors excel·lents, la divulgació de la tasca dels bons xefs…

No sóc jo qui ha de dir si el discurs va ser interessant o no, però sí que puc dir que el sopar al qual em van convidar després, al restaurant Cal Ton, va ser fastuós. Ens hi van servir uns canelons de pasta fil·lo amb gall del Penedès i un ànec mut amb prunes i pinyons que eren bons, bons, bons de debò. I a més, l’Ignasi Fernández, d’embotits Mallart, ens va enviar unes mostres dels seus patés perquè els tastéssim, i confirmo que valen molt la pena: si voleu saber de què parlo, consulteu la secció ‘Tant de gust’ del CUINA número 112 (el del mes passat, novembre).

I ara faré una cosa que contradiu tots els principis dels llibres d’estil blogaires, però no cal que us hi entretingueu, si no voleu: us copio el pregó que vaig llegir ahir, que és llarg, llarguíssim, perquè havia d’ocupar 20 minuts! Però bé, si més no, si a algú li interessa el podrà llegir sencer.

***

Vilafranca del Penedès, 15 de desembre de 2010

Gent de Vilafranca del Penedès,

No sé si mai me n’havia vist de més fresques. Ja fa algunes setmanes que vaig rebre una trucada en què em convidaven a pronunciar el pregó de la Fira del Gall d’enguany. Com que m’és més habitual decidir amb el cor que amb el cap, de seguida vaig dir que sí. En dissabtes de mercat he corregut amunt i avall aquest carrer de la Cort incomptables vegades. A la vostra ciutat hi he esmorzat, hi he dinat, hi he sopat i hi he pernoctat. Però, fins ara mateix, mai no hi havia pronunciat cap pregó. No podia pas dir que no. Començo, doncs, agarint-vos la invitació. I esperant que el discurs us resulti interessant! No dubteu que m’hi esmerçaré. Som-hi.

Aquest pregó comença lluny, o molt lluny. A un poble anomenat Sant Salvador de Guardiola. Això és al sud del Pla de Bages, mirant cap a la Segarra històrica, una terra de secà. Ni a quaranta quilòmetres d’aquesta sala, em direu. I jo que us he dit que començàvem tan lluny! El cert és que si em poso a la pell dels homes i dones del 3 de novembre de 1921, les vuit hores a peu que separaven Vilafranca d’aquell llogarret havien de ser, per força, una petita odissea. Aquell dia, a Sant Salvador de Guardiola, en Pere Altimira i la Mercè Sellarès es casaven.

El Bages era llavors una comarca devastada per la fil·loxera. No m’hi imagino grans collites, ni de raïm ni de sembrat. Feina a tirar endavant aquells masos rònecs, tota la que volgueu. Eren els temps en què els segarretes baixaven a veremar al Penedès. I en Pere n’era un. Cada any el reclamaven a Cal Garrigosa, a Abrera. Fa poc menys de cent anys, l’amo d’aquella casa, en Josepet, es va deixar seduir pels cants de sirena de l’Argentina. Se n’hi va anar a fer fortuna, tot i que, al cap del temps, hi va trobar més aviat la ruïna, però aquesta és una altra història. El fet és que a Cal Garrigosa a partir d’aleshores necessitaven un masover. I en Pere va ser la persona indicada.

I així arribem a aquell 3 de novembre de 1921, perquè un masover necessita una masovera. I en Pere va buscar una noia casadora a Guardiola i li va demanar a la germana de la Mercè si la mossa s’hi avindria… Vaja, que en poc temps, i amb un pragmatisme sense fissures, en Pere i la Mercè es van casar. Ell va deixar enrere el mas de Can Roca ple de família, ella la fàbrica tèxtil on treballava des de menuda, a l’entrada de Manresa. D’aquella diada de novembre, al cap dels anys en recordarien els sembrats gebrats i els carrers glaçats del poble. Van anar de viatge de noces a Barcelona —on van assistir a una funció del Tenorio— i, en acabat, es van instal·lar a Abrera, a l’altra banda de Montserrat. Molt lluny de Guardiola.

Cal Garrigosa no era pas un mal lloc. Era al capdamunt del carrer del Rebato, a tocar d’Els Tres Porrons, un hostal on feien parada i fonda els traginers que anaven i venien de la Terra Ferma i els romeus que pelegrinaven fins a Montserrat. Durant el segle d’història que va acumular, van arribar a entaular-s’hi algunes celebritats: el doctor Alexander Fleming, l’actor Errol Flynn, el rei del Marroc… Alguns d’ells, fins i tot, devien ser massa importants com perquè els veïns d’aleshores els reconeguessin. Molts, o més aviat moltes, no sabien ni de lletra, com la Mercè. Al costat de les nits pregones del Bages llunyà, als nous masovers de Cal Garrigosa aquell racó d’Abrera els devia resultar un lloc prou cosmopolita.

La casa era gran: ocupava dos casals, el doble que la majoria d’habitatges del poble, i disposava de prou comoditats. El bestiar entrava pel darrere, l’estable i els cups eren a l’eixida; el celler, a nivell del carrer: no calia baixar a cap soterrani. Les vinyes de la propietat s’estenien un parell de quilòmetres cap al sud, prop dels límits de Sant Esteve Sesrovires. Just al costat de la casa, tenien un hort amb un pou que els donava aigua corrent pròpia, tot un privilegi. El menjador gran, el despatx i algunes habitacions i passadissos romanien tancats per indicació de l’amo. Dins d’aquelles estances s’hi guardaven els millors mobles, alguna vaixella i vitrines que resguardaven llibres que encriptaven idees maçòniques.

I al davant de la casa, tot just travessar el carrer, una granja.

En Pere tenia certa traça com a fuster, i es va dedicar a arranjar aquell corral amb encert. Havia de ser un dels pilars de l’economia d’aquella casa, on aviat naixerien en Valentí i la Florentina. Mentre ell cuidaria les vinyes —les de Cal Garrigosa o les de les cases on el llogaven—, la Mercè tindria cura del bestiar. La granja es va convertir en una iniciativa ben pròspera: a en Pere no li feia mandra reconèixer que la seva dona es treia més bon jornal entre l’aviram que ell entre els ceps.

Ànecs, gallines ponedores per vendre’n els ous, pollastres samfainers —petits, però bons, i a l’abast de les butxaques dels empleats de les fàbriques de la comarca—… Cada setmana, la Mercè baixava amb el gènero al mercat de Martorell i pujava a Abrera amb les butxaques plenes. Va ser una bona època.

Regularment, en Pere i la Mercè havien de repondre l’aviram que venien. Això implicava un petit viatge. Com el que feien cada principi d’estiu: en Pere i la Mercè anaven a l’estació del tren gran de Martorell. Hi compraven un parell de bitllets —anada i tornada— cap a Vilafranca. Això sempre passava en dissabte, dia de mercat a la capital del Penedès. Hi anaven a comprar pollets. Eren els pollets que, després de viatjar fins a Martorell en un tren feixuc de vapor, d’arribar fins a Abrera damunt d’un carro que travessava el camí ral polsós, i de créixer al camp obert de la petita granja del carrer del Rebato, per Nadal se servien a les taules dels amos de la Colònia Gomis, de Monistrol de Montserrat, i d’altres senyors i famílies que els esperaven cada any al mercat martorellenc.

Al cap de mig any d’engreix, aquells pollets penedesencs es convertien en uns galls altius, enrebenxinats, amb cresta de pam, dreta i molsuda, i cant estrident. Durant mig any els alimentaven amb farinasses, tronxos de col i un pinso granulat. Al desembre ja estaven al punt per vendre’ls: pesaven entre quatre i quatre quilos i mig. Les famílies que se’ls menjarien per Nadal, farien festa grossa.

Disculpeu si m’he excedit en aquesta història que, de fet, potser més endavant caldrà rependre. No sé si us heu adonat que us parlava dels meus besavis i que Cal Garrigosa és la mateixa casa on he nascut i on visc. Però en el moment d’escriure aquest pregó, m’ha resultat inspirador recórrer a la memòria familiar per explicar-vos com he conegut de sempre la vostra tradició associada a l’aviram de qualitat.

Sóc renét, nét, fill i germà de pagesos. La meva família durant dècades ha viscut de l’aviram i de la vinya, dues activitats agrícoles que, avui encara, troben a Vilafranca una capitalitat històrica. Les organitzacions i desorganitzacions territorials, que tants debats obren a la vostra ciutat, van integrar Abrera al Baix Llobregat, però, quan Martorell va perdre el seu potencial agrari, Vilafranca va esdevenir la ciutat de referència per als pagesos abrerencs, com ho va ser per als meus besavis. De fet, dins del mapa vinícola català, el nostre poble ocupa l’extrem nord de la DO Penedès.

En els temps que corren, parlar de capitalitats agràries potser és menys habitual del que hauria de ser. Ens diuen, i percebem, que bufen mals vents econòmics arreu. A Catalunya, per l’agricultura —i sense voluntat de ser victimista—, ja feia anys que el carro anava pel pedregar. Però ara, que toca repensar-ho tot i repensar-nos tots, no deixem passar l’oportunitat de posar-nos al dia també en aquest sector. Sempre penso que, el de l’agricultura, és un sector forjat des de la resistència, un valor que en aquesta època de volatilitats cotitza a l’alça. Avui, qui vol ser pagès, només ho pot ser per convicció. I els necessitem: àgores com la fira del Gall reflecteixen un interès creixent dels ciutadans pels productes i productors de les seves rodalies.

Si jo fos vilafranquí, m’enorgulliria d’aquesta capitalitat agrària històrica i en reclamaria, encara més, la promoció. No vull donar cap lliçó, però penso de debò que Vilafranca, el seu mercat setmanal, la fira del Gall i qualsevol nova ocasió que aparegui, s’han de saber orientar en aquesta direcció. Tal com ja hi feien cap els meus besavis, jo us imagino com punt d’atracció dels nous pagesos i artesans alimentaris de productes de qualitat, de nous cellers i de grans restauradors. Una part del camí ja la teniu feta, i una altra part, probablement, desfeta: podem parlar dels preus injustos del raïm, o d’actuacions urbanístiques si més no qüestionables, i ho cito perquè sóc conscient dels errors passats i de les dificultats del present. Però, em ve més de gust, i crec que tinc arguments perquè sigui així, de fer un pregó, malgrat tot, optimista.

Fa quatre anys que dirigeixo la revista CUINA, una tasca que, en un dels seus vessants més interessants, em manté en contacte permanent amb els protagonistes de l’alimentació i la gastronomia de qualitat a Catalunya. Durant aquests anys, el Penedès, Vilafranca, heu aparegut a les nostres pàgines moltíssimes vegades. Per descomptat, quan hem parlat de vins, ara que a la denominació són una bona colla els cellers que innoven i renoven els millors valors d’aquestes vinyes. També hi han aparegut els pans de la fleca Parés, centenària. Hem divulgat la tradició de les catànies i hem explicat què són els espigalls i els brotons, ara que és moment de collir-los. L’amic Francesc Murgadas va escriure’ns un text sobre l’ànec, amb referències fonamentadíssimes a l’ànec mut del Penedès. Teniu un bon rebost! Primer punt a favor vostre.

Amb tot, el reportatge que més recordo, és el que vam dedicar el febrer d’aquest 2010 als mercats gurmets del nostre país. Aquelles places de vendre en les quals s’ha fet una aposta decidida per la qualitat gastronòmica i els bons productes frescos de proximitat. Un dels que hi ressenyàvem era el de la Carn. Quin gran mercat que teniu, no li calen pas gaires parades. El que li cal a un gran mercat, són bons productes. I avui, si pot ser, que tingui també un bon restaurant que els tracti amb respecte. Deixeu-me dir que el xef Oriol Llavina, és, en aquest sentit, una aposta encertada per arrodonir tot el projecte des de l’altell d’aquest mercat. M’expliquen els especialistes en la matèria que està demostrat que la gran distribució no ofega el petit comerç de qualitat quan aquest es renova en la direcció correcta, i que, en aquest sentit, el Mercat de la Carn ha estat un model.

Va ser mentre fèiem el treball de camp per a aquell reportatge, que la Victòria —la peixatera del mercat, amb una de les parades que fan més goig de mirar, si em permeteu l’apunt— va dir-me a mitja veu: “Tinc molts clients de la pagesia del Penedès. I són els que hi entenen més i els que saben triar els millors productes.” Ho deia ella, dona de mar, sobre els homes de terra endins. Vam publicar-ho així mateix, i espero que no se m’enfadi si avui, en aquesta sala, ho torno a repetir. Però és que trobo que aquesta frase té tot el sentit del món. Fins i tot en els temps de mancances, els pagesos, els bons pagesos, saben conrear bé, saben criar bé i saben menjar bé. Ells controlen el producte des de la llavor fins al plat. Ells, els bons pagesos, saben detectar el gat per llebre. D’aquest procés, avui se’n diu traçabilitat, que és una paraula tan lletja com necessària. Prou escamats n’estem, de fraus alimentaris. Ens cal confiança. I desfer la ruta de la traçabilitat d’un producte és del tot fàcil quan és de proximitat. I d’això parlem, ara.

He encetat el pregó dient que començaríem ben lluny, almenys segons els paràmetres de fa un segle. A quaranta quilòmetres d’aquí, us recordo, és on hem començat. Ara us parlaré del Km 0, un nou segell gastronòmic, que en els darrers temps, comença a tenir cert ressò. Quan ja fa dècades que ens arriben aliments de l’altra banda de món, que la temporalitat dels productes als linials dels supermercats està absolutament alterada, neix a Itàlia aquest concepte, el de Km 0, per reivindicar el valor de la producció de proximitat. El de l’hort del costat de casa, si bé avui, aquest segell, considera que a 50 km encara és costat de casa —res a veure amb els temps del casament del Pere i la Mercè. Aquell pagès que veiem treballar, aquell comerciant que sap a qui compra, aquell client que sap a qui preguntar.

Km 0 és una iniciativa de l’associació Slow Food, però més enllà d’aquest cercle, és un concepte que avui, al nostre país, li interessa. No competirem amb les extensions immenses de cereal asiàtiques, no competirem amb els hivernacles d’agricultura intensiva del Magrib, no competirem amb el potencial ramader de Sudamèrica. En xifres absolutes, no hi competirem. Hi competirem en qualitat, això sí. Hem de tenir pagesos que conreïn el nostre paisatge, que preservin i millorin la nostra tradició alimentària, que no estiguin sotmesos als preus rebentats de la gran distribució mundial. És una aposta per equilibrar la sostenibilitat econòmica i la sostenibilitat ambiental. Complexa, que des del meu punt de vista cal abordar sense extremismes, però és un bon punt de partida.

De fet, avui, aquí, a la Fira del Gall, l’estem posant en pràctica.

Dec ser un romàntic, però em motiva el fet que, per comprar el gall del Penedès, calgui venir al Penedès. Que la bona feina dels onze productors que, per la seva persistència a salvar aquesta raça de pollastre, estigui representada cada desembre en aquesta fira. Em diuen que tot plegat va començar cap a l’any 1980, quan el gall del Penedès com a tal pràcticament era en risc d’extinció. I avui en parlem aquí, valorat com una de les exquisideses del rebost català —abans no l’he enumerat en la llista que us he llegit, però el gall del Penedès ha protagonitzat, també, unes quantes pàgines de la revista CUINA

Del 1980 ençà, per als productors de gall del Penedès deuen haver estat trenta anys de feina ben intensa i no sempre grata, com sovint passa amb la pagesia. El món al qual s’han enfrontat és ben diferent del que es van trobar els meus besavis. El petit corral pròsper de Cal Garrigosa que s’abastia de l’aviram del Penedès va anar creixent, fins arribar a servir 400 bèsties al mes i, més endavant, a tenir una capacitat de sis mil gallines ponedores. Fa vint anys va desaparèixer. Una gran explotació d’aviram pensada per produir molt i vendre barat ja no era sostenible. Als pagesos de vocació, a més, els agrada treballar d’una altra manera. Això ho sé per la meva família. La granja va tancar fa vint anys i a Cal Garrigosa ens vam mirar les vinyes i vam recuperar el celler, tan petit com els antics cellers d’Abrera. Avui és l’únic que roman actiu.

Igual que el nostre celler, celebro que el gall del Penedès no fos víctima de la pressió comercial de l’agroindústria, més interessada en espècies més rendibles. En aquest planeta, som molta gent a menjar, i encara hi ha més gent que no pot menjar tot el que caldria. I aquí l’agroindústria té un paper a jugar-hi: malgrat tot, al nostre país mai no havíem estat tan alimentats —o, malauradament, sobrealimentats— com ara, i les èpoques de fam que es recorden no són pas tan llunyanes. L’agroindústria ha contribuït decisivament a superar-les. Però una agroindústria responsable ha de conviure amb artesans alimentaris excel·lents. Ens ho deia la Victòria del Mercat de la Carn: “Els pagesos són els que hi entenen més i els que saben triar els millors productes.” Podem prendre’ls de referència.

Penso de veres que mereixen el nostre suport. La feina del pagès —del viticultor que manté les vinyes a mercè dels preus i les maltempsades, del ramader que cria l’aviram afrontant les malalties i els capricis dels mercats— ha estat durant dècades oculta, quan no menyspreada. Tinc la impressió, avui, que això sí que ha canviat radicalment i que cada cop són més els qui valoren aquest ofici. Jo sóc un amant dels paisatges civilitzats: d’aquells camins que respecten l’orografia, d’aquells marges de pedra seca que contenen les esllavissades, d’aquells conreus que conviuen amb el bosc i el protegeixen. De tot allò que la feina del pagès ens regala i que culmina amb uns aliments extraordinaris.

Fa quinze dies, mentre premsaven les primeres olives de l’any, en Pau Moragas, de la cooperativa L’Olivera de Vallbona de les Monges, em desgranava una altra idea (que, com tantes bones idees en aquest àmbit, també ve d’Itàlia): la de l’agricultura social. L’agricultura que produeix aliments no només per al plaer dels gurmets esnobs o de la restauració de luxe, sinó per atansar la qualitat alimentària a tothom. Una agricultura que dinamitza la societat i l’economia dels sectors rurals més deprimits. Una aposta sòlida per equilibrar els territoris. Exposar-ho és més fàcil que aplicar-ho, però a petita escala vaig comprovar que aquella cooperativa, L’Olivera, desenvolupava aquesta idea a la Vall del Corb —una zona tan bonica com despoblada— i amb resultats prou palpables.

Penso que durant els darrers anys de meravelles, que no sé si tornaran ni quan, l’enlluernament de les grans infraestructures, dels moderníssims complexos teconològics, dels inimagnables creixements especulatius, va ocultar la tasca quixotesca de la nostra pagesia que no es va resignar a abandonar les seves explotacions. Estant al cor del Penedès, estic segur que molts dels qui assistiu en aquest acte d’avui haureu observat amb impotència i el cor encongit, des de darrere els vidres de casa, com una pedregada d’una nit d’estiu queia sobre la vostra vinya. I malgrat tot, heu seguit, us heu sacrificat i, si ha calgut, us heu reinventat. Quan algú aprèn a resistir aquests contratemps, que no li vinguin amb tempestes financeres. Però aquesta capacitat de resistència —abans us he dit, i ho reitero, que avui és un valor a l’alça— té recompenses incomparables: la satisfacció d’una bona collita acabat el setembre ens arrela, encara més, a la nostra terra. Els que l’heu experimentat, em donareu la raó.

Trobo en aquests sentiments una manera autèntica de respectar el país i el món on vivim. De vetllar pel seu futur. Penso —i potser m’equivoco— que aquestes consideracions mai no són valorades pels economistes. Però la fugacitat de les riqueses del nostre temps, em fa pensar que les teories que ens prometen creixements il·limitats s’ensorren davant de la solidesa de segles i segles de pagesia, de tants Peres i tantes Mercès com hi ha hagut en el nostre país.

Aquest proper cap de setmana, Vilafranca tornarà a exercir, d’una manera molt visible, la seva capitalitat agrícola, que traspassa els límits de la comarca. Gràcies a la resistència dels productors del Gall del Penedès, al bon paladar i a la memòria dels veïns de la vila, a l’orgull legítim de poder oferir als visitants una menja exquisida, la vostra Fira té sentit, èxit i futur. El bon menjar ha de ser un luxe a l’abast de tothom, i els pollastres i els ànecs de la Fira del Gall ho són. I la fira demostra com la preservació d’una pagesia responsable i arrelada apropa a la ciutat aquest públic creixent que prefereix més una gastronomia autòctona i sòlida que no pas les trivialitats de les modes ni les banalitats de la indústria alimentària. I, quan acabi la fira, allargueu aquest ambient durant tot l’any amb el mercat del dissabte: no em puc estar de dir-vos que teniu un dels millors, si no el millor, mercat de Catalunya.

Gent de Vilafranca: celebreu la fira, compreu pollastres i ànecs, cuineu-los per Nadal i brindeu amb els vostres vins i caves. Tot això us ajudarà a descobrir perquè val tant la pena estimar-se i defensar la pagesia d’aquesta comarca.

He començat el pregó dient que me n’anava lluny, a cercar els meus besavis a Sant Salvador de Guardiola. L’hauria pogut començar molt més a prop, aquí, a tocar, al número 31 del carrer de la Parellada. Allà va néixer un altre besavi meu, en Francisco Miró, que de gran va regentar un colmado a Martorell, al qual, per cert, comprava la besàvia Mercè. És allò de les voltes que dóna la vida… Però estic convençut que cap d’ells hauria imaginat que un renét seu un dia acabaria pronunciant aquest pregó en aquesta sala tan senyorial envoltat de personalitats tan endiumenjades. De fet, fins i tot em costa imaginar-m’ho a mi mateix!

Només puc repetir-vos: moltes, moltes gràcies!

Molt bona Fira del Gall!

Josep Sucarrats i Miró

Vins, olis i agricultura social

dilluns, 13/12/2010

Feia molts dies que no apareixia per aquí. Que regni la calma! No m’ha passat pas res, ans al contrari: era de vacances. Sóc de fer vacances en dates estrambòtiques, i aquests primers dies de desembre —i a resguard de les inconveniències dels controladors, perquè sempre he tocat terra ferma— han estat per a mi dies de descans. Mentrestant, sé que un equip ha marcat cinc gols contra un que no n’ha marcat cap, que canviarem de president i que ha aparegut un diari nou. Ves si n’han passat, de coses. Sobretot aquesta del diari nou: aprofito l’ocasió per saludar els lectors internautes de l’ARA: benvinguts a aquest blog! I si el consulteu, espero que hi trobeu alguna idea que us interessi, de veres que és el que em complauria.

DSCF3451.jpg

Tot un món, el de la Vall del Corb

Doncs bé, el que dèiem: que he estat de vacances. Relax. Desconnexió. A la ruralíssima Vall del Corb. Trenta quilòmetres de punta a punta —repartits entere la Conca de Barberà, l’Urgell, la Segarra i l’Anoia— sense cap autovia, cap línia de tren, cap polígon industrial, cap centre comercial. Quina pau!

Oi tant, que és pau, això. Però té un preu: si la Vall del Corb ha conservat aquesta imatge i aquest estil de vida tan genuí és perquè, per les raons que sigui, ha quedat apartada dels nuclis de desenvolupament. Durant anys ha estat despoblada i empobrida. El repte és ara convertir aquest territori tan verge —malgrat els molins de vent que l’envaeixen!— en un valor que permeti que els seus habitants hi romanguin dignament.

I aquí és on conflueixen economia, sociologia i el nostre tema: gastronomia.

Unes vacances meves, com podeu suposar, donen treva a moltes rutines, però no pas a la bona taula. I vaig aprofitar la meva estada en aquell racó per conèixer de primera mà l’experiència de la Cooperativa L’Olivera de Vallbona de les Monges, que ja coneixia, sobretot, d’haver-la tastat —quins vins blancs tan interessants!

El cas de L’Olivera és interessant: s’ha donat a conèixer pel prestigi i la qualitat dels seus productes, però darrera d’això hi ha un projecte que va molt més enllà. Una part dels seus treballadors són persones amb discapacitació mental que hi segueixen programes d’inserció social, que tenen la seva plasmació en un producte digníssim que arriba al mercat i que, a més a més, agrada perquè està ben fet.

DSCF3555.jpg

En plena tria de raïms

Vaig saludar en Carles Ahumada —l’enòleg que va encetar el projecte fa 22 anys— al mateix celler de Vallbona. M’hi va fer de cicerone i em va mostrar com una colla de treballadors es dedicaven, pacientment, a seleccionar els grans de raïms pansificats amb els quals elaboren els dolços Rasim Blanc i Rasim Negre, les dues singularitats més recents de L’Olivera. La feina consistia en separar els grans podrits dels simplement dessecats, que són els han superat bé els tres mesos de deshidratació en les cambres del celler. Aquests, ara els premsaran per extreure’n el nèctar dolç.

DSCF3567.jpg

Arbequines a la premsa

Sota del celler, el petit molí d’oli de L’Olivera treballava intensament. Allà, amb la supervisió de Pau Moragas, s’hi premsaven les arbequines de la finca pròpia amb les quals elaboren olis seleccionats amb la seva mateixa marca. Vam estar parlant amb en Pau d’aquesta cooperativa tan singular, i en la conversa ell em va esmentar el concepte d’agricultura social, una idea que, d’un temps ençà, es desenvolupa amb força a Itàlia i que encaixa com un guant a L’Olivera i a la Vall del Corb. El quid de la qüestió és convertir l’agricultura en el motor del desenvolupament sostenible de l’economia i la societat de zones en regressió. Impulsar les produccions agràries de qualitat com a eina per generar llocs de treball, activitat comercial, arrelament al territori, per conservar la biodiversitat…

Dit així tot això sembla molt fàcil i difícilment aplicable, però L’Olivera s’ha revelat com un model precoç d’aquesta idea: en el seu projecte interactuen la inserció social de discapacitats, la conservació de la dèbil activitat agrària de la Vall del Corb, la recuperació de varietats vinícoles perdudes, la dignificació de la vida pagesa i la producció de vins i olis de qualitat amb la voluntat de ser accessibles a tothom (els preus es mouen entre els 22 € del Vallisbona i els 5 € del Blanc de serè, un vi digníssim en la seva gamma).

No, aquest post no és un anunci de L’Olivera. És només una reflexió sobre el paper que (també) pot exercir la gastronomia en el nostre país: un revulsiu perquè, de la terra (o del mar) al paladar la cadena de beneficis sigui el màxim de democràtica.

Per això l’experiència de L’Olivera em resulta tan estimulant.