Arxiu de la categoria ‘General’

Pluja, cuina i cançons

dilluns, 11/10/2010
laan2.jpg

Ana Laan

A fora queia el darrer xim-xim de les restes del diluvi, el cel s’enfosquia i, damunt dels fogons, les verdures saltaven a la paella i perfumaven la casa. Res no convidava a sortir, perquè, a més a més, sonava la música d’Ana Laan.

“M’agrada fer cançons amb nom de menjar”, va declarar aquesta cantant —que no voldria ser etiquetada com a cantautora, tot i que ens ho sembli una mica— en la presentació de la cançó Chocolate and roses. D’aquí ve que us en parli en aquest blog.

coverSopa.jpg

Sopa de almendras

La veritat és que, tot i que ja té carrera feta, jo no la coneixia. És madrilenya de naixement (1967), però va créixer a Estocolm, va viure a Anglaterra i després va tornar a Madrid, de moment per quedar-s’hi. Com que treballo en el que treballo, el que em va cridar l’atenció va ser el títol del disc que acaba de treure, Sopa de almendras. La curiositat em va créixer més quan vaig descobrir que els seus dos cedés anteriors també tenien nom de cançons culinàries: Orégano (2004) i la que ja us he citat de Chocolate and roses (2006).

No es tracta d’una experiència musicogastronòmica com les que ha presentat la mallorquina Tiu Herrero. En els àlbums d’Ana Laan el pretext de la cuina és menys present i més subtil.

Orégano és un lament irònic d’una mestressa de casa jove, fastiguejada i a punt d’esclatar de nervis, a la qual a l’excés de problemes domèstics habituals se li afegeix el de no trobar mai l’orenga amb què sol condimentar els plats. Segons l’Ana, el punt de partida del tema és autobiogràfic.

A Chocolate and roses parla, en anglès, de petits plaers mundans en una cançó senzilla i pròxima.

La lletra i la música de Sopa de almendras cerquen la identitat de la intèrpret en la seva infantesa i en els records, les cançons i la recepta de la sopa d’ametlles que la seva àvia espanyola es va endur a Suècia, on vivien. M’ha fet gràcia una coincidència: la meva cèlebre àvia Florentina, tot i que mai no ha cuinat aquesta sopa, també canta La violetera, com feia la de l’Ana, per bé que intueixo que la meva gasta un accent força més català…

Ana Laan va estar casada i té un fill amb Jorge Drexler, influència que per als meus gustos musicals no pot ser més que positiva, igual que la de l’argentí Kevin Johansen, que ha treballat amb tots dos. Es reconeix influïda per Ella Fitzgerald, Norah Jones o Rufus Wainwright, tots ells músics i intèrprets que m’agraden. I a la seva llista d’influències s’hi escolen compositors clàssics que m’interessen: Erik Satie, per exemple. I Béla Bártok, que m’impressiona tant com la bona cuina hongaresa i com Hongria mateix.

“És un disc curull de coses senzilles i quotidianes, com el sol al meu jardí o la tardor; també l’amor, el fracàs, l’exigència, el pas del temps i la meva relació amb Espanya”, diu la cantant per descriure els sabors casolans del seu darrer disc.

Que plogui i que Ana Laan segueixi cantant. A mi m’espera la truita de verdures. Què més vull! A vegades sóc un tipus ben senzill.

La Mercè amb els Freixa

dimecres, 29/09/2010

Primer de tot, una prèvia. A un periodista se li suposa un cert distanciament respecte dels protagonistes de les seves notícies i reportatges. Si es tracta d’un periodista gastronòmic, doncs també: analitzarà els restaurants amb rigor, amb el màxim d’imparcialitat i sense deixar-se influir per les simpaties o antipaties que pugui sentir pels responsables del negoci. Conec una colla de periodistes gastronòmics que són bons professionals, molts dels quals col·laboren, han col·laborat o espero que ben aviat col·laborin al CUINA. Però ara us parlaré d’un dia en què vaig desconnectar-me de la meva vena periodística i em vaig deixar convidar, amb tota la satisfacció del món, pel Josep Maria Freixa i la Dori Riera al seu establiment, el Freixa Tradició. Aquell dissabte no vaig seguir altra deontologia professional que la de fer el que em venia de gust. I així us ho explico.

En Josep Maria i la Dori

En Josep Maria i la Dori

Al capdavall, en aquest blog parlo de coses que em passen menjant i bevent per aquests mons de Déu amb certa desinhibició, tal com raja. El que m’agrada, m’agrada, i el que no m’agrada, no. I el Freixa Tradició sempre m’ha agradat. Entre d’altres —de la cuina en parlaré més endavant— perquè els Freixa sempre m’han semblat uns perfectes amfitrions per a un restaurant: tant quan hi he anat com a client, com quan m’hi han convidat com a periodista, he percebut una familiaritat agradabilíssima que fa que, quan amics i coneguts em demanen la meva llista de restaurants preferits, aquest sempre sigui un dels citats.

La setmana passada, la Dori em va convidar a tastar el menú de festa major que servien al Freixa amb motiu de la Mercè. La proposta, és clar, era irrenunciable, i vaig demanar-li a la Virgili que m’hi acompanyés (no li va costar gens d’acceptar-la). La Virgili és la Montse Virgili, exconductora del Cabaret Elèctric d’iCat FM —per cert, no us ho havia dit encara, però aquesta temporada l’Ã’scar Broc i jo hi tornem a participar com sempre, els divendres a quarts de 12 de la nit, aquest cop amb l’Albert Miralles entremig: a veure si ens escolteu!

A banda d’això, i de moltes coses més, la Virgili —gormanda gormandíssima— també col·labora a les pàgines de menjar i beure del Time Out Barcelona, perquè menjar i beure (a més de parlar i escriure) són dues de les coses que més bé sap fer. De fet, us recomano que la seguiu al Time Out, perquè m’he fet devot de la seva manera desacomplexada i irreverent d’escriure sobre gastronomia, que, la veritat, en la nostra professió ja convé. Doncs bé, la Virgili, partenaire ideal per a una vetllada gastronòmica, no coneixia el Freixa Tradició i calia resoldre aquesta mancança.

I prou que la vam resoldre!

El menú de festa major va resultar ser tot un senyor menú. Em sap greu, lectors, que quan llegiu aquest post el menú ja no estarà disponible com a tal. Però la majoria de plats els trobareu a la carta del Freixa Tradició d’aquesta tardor, o sigui que si els hi voleu tastar, només cal que hi aneu.

Vam començar amb la classiquíssima croqueta de la casa, d’aquelles en què l’arrebossat té el cruixent just. Van servir-nos també un bunyol de bacallà, de sensació casolana i execució professional. A continuació, el primer hit del restaurant: mitja ració dels millors macarrons de Barcelona, que són els que fa en Josep Maria, i en això no admeto discussió de cap de les maneres. I un caneló 100 % Ignasi Domènech, també d’aplaudiment. La revelació del dinar va arribar amb el rostit de tres carns —conill, ànec i vedella— que, si hi comptem la botifarra de perol que les acompanya, en realitat són quatre. Va ser literalment per sucar-hi pa, perquè això és el que vam fer exactament amb el suc del fons del plat. El pa també és pastat i cuit d’en Josep Maria, i és un dels millors pans que se serveixen als restaurants de Barcelona.

Unes postres d’abans: almívars de pinya, préssec i cirera, amb nata i flam d’ou casolà. Un pijama, vaja. La Dori ens va explicar que va ser idea seva, record de les festes majors que havien celebrat abans de baixar a viure a Barcelona. També devem a la Dori que ens servís un vi que va acompanyar bé tot l’àpat: una de les darreres ampolles que els quedaven al celler de PSI de Pingus (casem-nos!, que exclamaria la Virgili).

Al CUINA de paper ja vam dedicar un comentari elogiós al pa de pessic que ofereixen com a petit four, per tant no cal repetir-ho. Només volia dir-vos que, ja sense gana, no em vaig poder resistir de tastar-lo.

Al final, en Josep Maria ens va regalar un dels seus pans, un pa de mantega de motlle fet per ell mateix que l’endemà la Virgili i jo vam torrar per esmorzar (cadascú a casa seva, eh! No féssim córrer per la xarxa coses que no són, ara). Què voleu que us digui, si cada diumenge em llevés amb aquest pa a taula, els llençols se m’enganxarien menys.

Creieu-me: si podeu celebrar així la Mercè, el piromusical ni fa falta.

Hem acabat la verema

diumenge, 26/09/2010
A la vinya de Més Amunt

A la vinya de Més Amunt

Aquest estiu us parlava de les vinyes de Cal Garrigosa i de com n’estaven, d’esponeroses. Després de l’hivern de sequera i de la primavera diluviana que l’any 2008 va fer anar de corcoll els ceps i de la pedregada inoportuna que el juny de l’any passat va malmetre bona part de la collita, enguany la verema ha estat generosa. Les pluges de final d’estiu, que han perjudicat l’anyada en moltes zones vinícoles, a Abrera han estat més respectuoses. El raïm havia crescut sa i fort i això l’ha fet aguantar bé. Després de quinze dies de collita, ahir vam entrar la darrera carretada al cup.

En plena collita

En plena collita

La desolació que provoca una pedregada en un viticultor és incomparablement menys intensa que el gaudi que comporta una bona collita. L’emoció d’omplir els coves de raïms lluents, de tastar-ne el most quan s’han acabat d’aixafar, de llevar-se al matí i sentir l’aire embriagat de les aromes del vi que fermenta… Són d’aquelles coses que només es perceben a pagès, i que potser avui guanyen més valor entre els resistents que conserven les vinyes a resguard de l’asfalt i els maons, malgrat tot.

La verema és cansada, i ho dic jo que, en realitat, me la miro des de la distància. Però les hores de treball sota el clima suau de la tardor primerenca i la satisfacció que se sent quan s’enllesteix una vinya i s’omple el cup fan que, alguns dies, la verema sigui també una festa. Les imatges que acompanyen aquest post són del 19 de setembre i són un reflex del que us explico.

L'Antonio, a la feina

L'Antonio, a la feina

L’anyada ja és al cup, ara només cal esperar el tast del vi novell, que encetarem al novembre. Mentrestant, a Abrera, ja hi pot ploure.

Quina raïmada!

Quina raïmada!

Cava o xampany?

dilluns, 30/08/2010

Aquesta tarda, el programa El Secret d’estiu, de Catalunya Ràdio, m’ha convidat a participar en un debat sobre si és millor el cava o el xampany. Si bé és cert que penso que, d’entrada, hi ha més aviat poc a debatre —el bon cava és millor que el mal xampany; o el mal cava és pitjor que el bon xampany, no hi ha més!—, hi participaré en defensa del cava. La veritat és que des de fa alguns anys hi ha cavistes que estan treballant de valent per millorar el seu producte, que estem descobrint el potencial desconegut del xarel·lo, que el millor valor del cava ja no és només el preu, sinó també la qualitat i la singularitat que li dóna el seu cupatge únic (xarel·lo, macabeu i parellada). Per això lluito contra l’esnobisme estereotipat d’aquells que asseveren categòricament que “res com el xampany”, sobretot si són catalans: no s’adonen del que passa al costat de casa! A mi el xampany m’agrada entre molt i moltíssim, però, si em donen una tribuna, dedicaré els meus esforços a defensar el bon cava i a trencar els prejudicis dels qui s’han encasellat en la imatge mítica del xampany francès, i no accepten que sovint no és or tot el que llu.

Espero el vostre suport, aquesta tarda a les 5, a Catalunya Ràdio!

Bye, bye, Cabaret!

dijous, 15/07/2010

Aquesta nit acaba la temporada d’El Cabaret Elèctric, el programa d’iCat FM on, des de fa dos anys, comparteixo micròfons amb Ã’scar Broc en la secció Pa amb tomàquet i música electrònica. La Txell Bonet va tenir la bona idea d’ubicar la secció de gastronomia just abans de la sessió electrònica, i va ser en bona part culpa d’ella que un i altre espai s’interferissin per generar una tertúlia culinariomusical inèdita, distesa i sí, sovint delirant i absurda! L’horari d’emissió —absolutament estrambòtic: de 2/4 de 12 a les 12 de la nit de divendres— suposo que ens ajudava a la desinhibició… El matxembrament entre els dos tertulians i les seves àrees temàtiques respectives va arribar tan enllà que quan la Montse Virgili va substituir la Txell, les dues seccions es van convertir pels segles dels segles, en una de sola.

Broc & Sucatti

Broc & Sucatti

Entre el millor d’aquests anys, la connexió en directe des del Fòrum Gastronòmic de Girona, l’especial que vam emetre des de Madrid (i tot el que va passar després), el tast de caves Berdié amb els germans Jovani, les converses sobre els búlgaros de Ca la Marciala (la pastisseria, o expastisseria —no tinc clar si ja han tancat—, del meu carrer), el debat que vam dedicar a la cuina pornogàstrica i els préssecs farcits de tonyina belgues i, d’una manera especial, el dia que la Txell i jo mateix vam afegir les nostres àvies a l’audició de música electrònica, es compten entre els moments més inaudits i més recordats d’aquestes dues temporades.

Bé, si us ho heu perdut, no patiu: podeu recuperar-nos pel podcast! Prou sé que la Gemma Clofent, de La Cuina de Casa, hi ha passat més d’un dissabte al matí enganxada escoltant el programa de la nit anterior. L’Ada Parellada, més tranuitadora, ens escoltava en directe, des de casa o des del Semproniana.

Avui, l’equip de la Virgili & Co. prometen festassa. M’han demanat que hi vagi acompanyat i m’hi presentaré amb el cuiner Iker Erauzkin i el sommelier Xavier Ayala, a veure què ens expliquen. Ens podeu escoltar a partir de les 10 de la nit.

Ah! I si sentiu que durant el programa s’adrecen a un tal Sucatti, sí, sóc jo. Vestigis de les meves èpoques universitàries!

M’entra melangia quan penso que divendres que ve ja faré festa del que vam qualificar com l’espai més absurd de la història de la radiodifusió mundial…

Bon embotit+bona cervesa: doblement bo!

dimarts , 15/06/2010

Fa un parell de dissabtes vaig assistir a la I Jornada de la Terra a la Cuina que es va celebrar a Vic. Hi havia un mercat d’artesans agroalimentaris d’aquells que són útils per descobrir-hi rareses interessants. En aquesta ocasió, va ser l’Urbici, de Casa Oms de Vic, qui em a donar l’oportunitat de tastar la innovadora llonganissa amb cervesa negra del Montseny, que ja està avalada amb una medalla d’or de la Fira IFFA de Frankfurt.

Sí, en la base d’aquest embotit s’hi ha afegit una dosi de cervesa negra de la Companyia Cervesera del Montseny (si consulteu el número 107 del CUINA, que ara és al quiosc, hi trobareu un reportatge que parla d’aquesta empresa). La combinació és esplèndida: la llonganissa és ben curada i al final del tast apareix el sabor de la cervesa, ben integrat, que allarga el plaer del mos. Tot un encert.

L’endemà la vaig posar a l’aperitiu de migdia i va triomfar.

Trobo que la col·laboració entre Casa Oms i els cervesers del Montseny és una bona mostra de com la suma de bons elaboradors de producte artesanal pot reeixir. No en penseu el mateix?

‘Top ten’ de maig

dilluns, 31/05/2010

Com vaig fer a l’abril, us revelo ara les deu descobertes gastronòmiques més interessants que he fet aquest mes:

10-Els préssecs farcits de tonyina (recepta típica belga). Confesso que encara no els he tastat, però, entre el post que els vaig dedicar i la secció d’El Cabaret Elèctric on en vam parlar, han provocat tan rebombori que mereixen un lloc en aquesta llista.

9-Soul Kitchen, l’enèsima pel·lícula gastronòmica dels darrers anys. Acceptant que la gastronomia era un mer pretext de la història, la trama és divertida, els actors són bons i, mireu, em va provocar la mateixa empatia que molts xefs joves del nostre país.

8-El vi Pater, un garnatxa negra 100% de Ficaria Vins (DO Montsant). Un vi amb cos, amb tots els ets i uts dels negres d’aquesta denominació.

7-La paella que em van servir a Sueca, cuinada pel xef local Jesús Maldonado, del restaurant Ri-ra. Ja ho sabeu, típicament valenciana, sense peix: pollastre, conill, bajoques (mongetes tendres), garrofons (unes mongetes seques molt grosses), vaquetes (és a dir, cargols)… I una varietat nova d’arròs: l’albufera.

6-L’oli d’oliva vera d’Artés (Bages). Ja he tastat el de la darrera collita. No té denominació, ni ben bé marca, només la confiança que em dóna el Joan Altimira, el pagès que en conrea l’olivar, que no és poca. Un sabor diferent al de l’arbequina habitual, gràcies a una varietat que cuidem massa poc (la vera).

5-El mar i muntanya de galta de vedella i escamarlà que Nandu Jubany va cuinar especialment per al sopar de gala que Eurotoques (l’associació que aplega els principals xefs de l’Estat) va celebrar a Barcelona el 17 de maig. Diu que fa deu anys que no el té a la carta del restaurant, o sigui que va ser un privilegi (us ho asseguro) tastar-lo.

4-Els formatges d’El Molí de Ger que vaig tastar en el concurs Lactium de Vic. Una de les iniciatives més interessants en el sector dels làctics artesanals de Catalunya.

3-El restaurant Suc de Viladecans. La veritat és que el vaig descobrir a principi d’any, però ara l’he recuperat gràcies a la crítica que en Lluís Garcia Petit fa al Cuina que teniu ara al quiosc. Cuina jove i moderna de debò (no focs artificials). Aneu-hi.

2-La sípia amb xocolata que Quim i Manel Marqués, del Suquet de l’Almirall, van servir en la presentació del seu llibre Cuina marinera. En Quim va explicar que l’ha après del cuiner tarragoní David Solé, d’El Barquet. Olé per a tots tres.

1-Les mongetes tendres de la Teresa i l’Andreu de Cabrera de Mar. Els bons hortolans són els orfebres de l’agricultura!

Receptes impossibles i cuina ‘pornogàstrica’

diumenge, 9/05/2010

Préssecs amb tonyina!

El meu amic Esteve, va tenir la pega —culinàriament parlant— d’haver de passar gairebé quatre anys a Rotterdam. L’Esteve venera la bona taula tant com els holandesos veneren el seu sistema de dics, però el fet és que, si bé el nivell de l’enginyeria neerlandesa és enlluernador, no es pot dir el mateix —i que ens perdonin els súbdits de la reina Beatriu— del seu receptari tradicional. Deixant de banda els musclos i el gouda, l’experiència holandesa del meu amic, pel que fa a la cuina diària, és més aviat decebedora. Les salses excessivament làctiques, les sopes aigualides, una mena de despreocupació culinària reflectida en uns àpats massa informals —pel que sembla, el ritual d’asseure’s en una taula mínimament parada té poc valor als Països Baixos— van fer que el menjar, juntament amb els plugims persistents, fossin la part més feixuga d’aquella etapa holandesa. “He desenvolupat la teoria”, va dir-me, “que es tracta d’una cuina pornogàstrica. A veure si un en parles en un editorial de la revista”.

Mai no he escrit cap editorial sobre cuina pornogàstrica. Hauria resultat realment forçat. Però el dia que en Thomas, un altre amic —en aquest cas belga de Valònia i resident a Barcelona—, em va explicar la recepta amb què va desconcertar en un sopar uns amics catalans seus, la meva memòria va recuperar les desventures culinàries de l’Esteve.

La recepta d’en Thomas és tan increïble com fàcil (la màxima complexitat que presenta és saber obrir llaunes de conserva). L’explico. Es tracta que lligueu tonyina de llauna trinxada amb maionesa i quètxup i que feu servir aquesta preparació per farcir meitats de préssec en almívar. No em digueu que mai hauríeu imaginat una combinació d’ingredients com aquesta. Doncs resulta que en Thomas —que, pel que sé, té un paladar molt fi a l’hora de triar restaurants— ho ha menjat tota la vida. Fins i tot em va enviar unes quantes adreces web per demostrar-me que a Bèlgica és un plat la mar d’habitual.

Fa pocs dies, en un bar, en Thomas i jo vam coincidir amb el xef d’un dels restaurants més top d’avui a Barcelona. No em vaig resistir de comentar la recepta, i el xef va formular (diria que amb ironia) aquest comentari: “Home, si són quatre ingredients que t’agraden per separat, ja entenc que t’agradin junts”. Vam reptar-lo a elevar aquest plat a l’alta cuina aplicant-li les modificacions que calgués, però no vam aconseguir cap compromís en aquest sentit.

Al capdavall, de receptes impossibles (pornogàstriques?) com aquesta, en totes les cultures n’hi ha. Tot deu dependre del punt de vista del consumidor. Conec argentines que, després d’anys de viure aquí, encara no entenen com als catalans ens poden agradar els mar i muntanya o combinar les fruites amb la carn. I això de barrejar la xocolata amb el pa amb tomàquet que hem fet de petits —i que, en aquest cas, sí que més d’un cuiner d’avantguarda ho ha reconvertit en unes postres de luxe— els resulta poc menys que una barbaritat. Tant que m’agrada a mi…

I vosaltres? Quins són els plats més inversemblants que heu descobert voltant per aquests mons de Déu? Us llançareu a sorprendre els vostres comensals amb uns préssecs farcits amb tonyina, ara que en sabeu la recepta?

Guanya la cuina d’El Bulli

dimarts , 27/04/2010

Els números ens agraden, i posseir l’1 fa molta patxoca. Ens havíem acostumat a anomenar El Bulli com el millor restaurant del món avalats per la llista The World’s 50 Best Restaurants, que l’havia entronitzat en aquesta posició. Aquest any —quan Adrià ja ha anunciat que dissenyarà per a El Bulli un format totalment allunyat del restaurant convencional—, passat en segona posició.

Però si ens fixem en el nou número 1 —el Noma de Copenhague—, en el número 3 —The Fat Duck, anglès—, els números 4 i 5 —El Celler de Can Roca (esplèndid!) i el basc Mugaritz— i en el número 6 —l’Osteria Francescana, de l’italià Massimo Bottura— descobrim que en tots els restaurants de les primeres posicions la influència d’Adrià hi és més que evident.

Amb el nou Bulli Adrià ja havia avançat que estarà fora de classificació dels criteris habituals de les guies. Encara que el número 1 faci patxoca, pensa que la seva guerra ara és una altra. La seva influència en els grans restaurants d’avui, això sí, es manté intacta i, fins i tot, creix.

‘Top ten’ d’abril

dilluns, 26/04/2010

He fet un repàs del que podrien ser les millors 10 descobertes (o redescobertes, en algun cas) gastronomòmiques que he fet aquest mes. Què us semblen? Quines han estat les vostres?

10-La  mona de caputxina de la Pastisseria Grau d’Esparreguera. Me la va regalar la meva padrina, l’àvia Florentina, per Pasqua. La caputxina és, en realitat, el flamet (digueu-ne tocinillo de cielo, si no en coneixíeu la traducció al català). És dolça, dolcíssima (quedeu advertits!) i la veritat és que jo només n’he trobat a Esparreguera, tot i que segur que en algun altre poble en fan. Digueu-me en quin!

9-Els macarrons amb bolets de l’Ada Parellada. És una recepta la mar de fàcil, d’aquelles que et resolen un compromís i hi quedes bé. La podeu trobar al cuina número 105 (el del mes d’abril, amb els formatges italians en portada).

8-Al Contadino Sotto le Stelle. Un restaurant italià al barri de Sant Gervasi, de Barcelona. El periodista Marco Bozzer m’hi va convidar en un tast de sis vins italians (bàsicament ecològics) que em van embadalir. Però la seva cuina autènticament italiana (oblideu-vos d’espaguetis gomosos) és el que em farà repetir la visita.

7-Les patates braves del Follia de Pot. Inèdites, tota una invenció del xef Jo Baixas a partir de la clàssica patata rösti. La serveixen al Follia de Pot, el gastrobar ubicat sota el restaurant Follia de Sant Joan Despí.

6-La paella DO Barceloneta del Suquet de l’Almirall. El xef Quim Marquès ha investigat com es fa una autèntica paella i la serveix al seu restaurant de la Barceloneta. Ep! I cada plat nou plat que en serveix va numerat. El 9 d’abril havia superat ja el 1.800.

5-La Flor de Sal de Sal de Ibiza. Una sal natural que ve directament de les Pitiüses. Del millor d’aquesta illa, segur.

4-El formatge asturià de Los Beyos. El van presentar a Alimentària, la redacció del CUINA sencera el vam tastar i, immediatament, ens van venir ganes d’anar a visitar les gorgues de Los Beyos i descobrir-hi en directe com l’elaboren.

3-El vi La Fou de Batea. L’aposta de la família Roqueta a la DO Terra Alta m’ha convençut. Pur terroir.

2-Els pèsols del Senyoret. El Senyoret és un pagès del Prat de Llobregat. Dijous passat vaig tastar els primers pèsols de la seva collita i em vaig sentir un privilegiat de veres.

1-La crema d’arrels amb caviar. Va ser el primer plat que els germans Torres (bé, de fet només el Javier, perquè el Sergio estava atrapat a Frankfurt per culpa d’un volcà islandès) van servir en el lliurament dels Premis Nacionals de Gastronomia. Un inici de sopar immillorable. És a dir, que us recomanem que aneu al Dos Cielos, si encara no hi heu anat.