El meu amic Esteve, va tenir la pega —culinĂ riament parlant— d’haver de passar gairebĂ© quatre anys a Rotterdam. L’Esteve venera la bona taula tant com els holandesos veneren el seu sistema de dics, però el fet Ă©s que, si bĂ© el nivell de l’enginyeria neerlandesa Ă©s enlluernador, no es pot dir el mateix —i que ens perdonin els sĂşbdits de la reina Beatriu— del seu receptari tradicional. Deixant de banda els musclos i el gouda, l’experiència holandesa del meu amic, pel que fa a la cuina diĂ ria, Ă©s mĂ©s aviat decebedora. Les salses excessivament lĂ ctiques, les sopes aigualides, una mena de despreocupaciĂł culinĂ ria reflectida en uns Ă pats massa informals —pel que sembla, el ritual d’asseure’s en una taula mĂnimament parada tĂ© poc valor als PaĂŻsos Baixos— van fer que el menjar, juntament amb els plugims persistents, fossin la part mĂ©s feixuga d’aquella etapa holandesa. “He desenvolupat la teoria”, va dir-me, “que es tracta d’una cuina pornogĂ strica. A veure si un en parles en un editorial de la revista”.
Mai no he escrit cap editorial sobre cuina pornogĂ strica. Hauria resultat realment forçat. Però el dia que en Thomas, un altre amic —en aquest cas belga de Valònia i resident a Barcelona—, em va explicar la recepta amb què va desconcertar en un sopar uns amics catalans seus, la meva memòria va recuperar les desventures culinĂ ries de l’Esteve.
La recepta d’en Thomas Ă©s tan increĂŻble com fĂ cil (la mĂ xima complexitat que presenta Ă©s saber obrir llaunes de conserva). L’explico. Es tracta que lligueu tonyina de llauna trinxada amb maionesa i quètxup i que feu servir aquesta preparaciĂł per farcir meitats de prĂ©ssec en almĂvar. No em digueu que mai haurĂeu imaginat una combinaciĂł d’ingredients com aquesta. Doncs resulta que en Thomas —que, pel que sĂ©, tĂ© un paladar molt fi a l’hora de triar restaurants— ho ha menjat tota la vida. Fins i tot em va enviar unes quantes adreces web per demostrar-me que a Bèlgica Ă©s un plat la mar d’habitual.
Fa pocs dies, en un bar, en Thomas i jo vam coincidir amb el xef d’un dels restaurants mĂ©s top d’avui a Barcelona. No em vaig resistir de comentar la recepta, i el xef va formular (diria que amb ironia) aquest comentari: “Home, si sĂłn quatre ingredients que t’agraden per separat, ja entenc que t’agradin junts”. Vam reptar-lo a elevar aquest plat a l’alta cuina aplicant-li les modificacions que calguĂ©s, però no vam aconseguir cap compromĂs en aquest sentit.
Al capdavall, de receptes impossibles (pornogĂ striques?) com aquesta, en totes les cultures n’hi ha. Tot deu dependre del punt de vista del consumidor. Conec argentines que, desprĂ©s d’anys de viure aquĂ, encara no entenen com als catalans ens poden agradar els mar i muntanya o combinar les fruites amb la carn. I això de barrejar la xocolata amb el pa amb tomĂ quet que hem fet de petits —i que, en aquest cas, sĂ que mĂ©s d’un cuiner d’avantguarda ho ha reconvertit en unes postres de luxe— els resulta poc menys que una barbaritat. Tant que m’agrada a mi…
I vosaltres? Quins són els plats més inversemblants que heu descobert voltant per aquests mons de Déu? Us llançareu a sorprendre els vostres comensals amb uns préssecs farcits amb tonyina, ara que en sabeu la recepta?


Josep Sucarrats i Miró (Abrera 1975). Periodista. És director de CUINA des de 2006. Ha escrit en diverses revistes, ha publicat dues guies de viatges i participa regularment en espais gastronòmics de televisió i rà dio, on té una secció setmanal al programa El Cabaret Elèctric, d’iCat FM.