Préssecs amb tonyina!

El meu amic Esteve, va tenir la pega —culinàriament parlant— d’haver de passar gairebé quatre anys a Rotterdam. L’Esteve venera la bona taula tant com els holandesos veneren el seu sistema de dics, però el fet és que, si bé el nivell de l’enginyeria neerlandesa és enlluernador, no es pot dir el mateix —i que ens perdonin els súbdits de la reina Beatriu— del seu receptari tradicional. Deixant de banda els musclos i el gouda, l’experiència holandesa del meu amic, pel que fa a la cuina diària, és més aviat decebedora. Les salses excessivament làctiques, les sopes aigualides, una mena de despreocupació culinària reflectida en uns àpats massa informals —pel que sembla, el ritual d’asseure’s en una taula mínimament parada té poc valor als Països Baixos— van fer que el menjar, juntament amb els plugims persistents, fossin la part més feixuga d’aquella etapa holandesa. “He desenvolupat la teoria”, va dir-me, “que es tracta d’una cuina pornogàstrica. A veure si un en parles en un editorial de la revista”.

Mai no he escrit cap editorial sobre cuina pornogàstrica. Hauria resultat realment forçat. Però el dia que en Thomas, un altre amic —en aquest cas belga de Valònia i resident a Barcelona—, em va explicar la recepta amb què va desconcertar en un sopar uns amics catalans seus, la meva memòria va recuperar les desventures culinàries de l’Esteve.

La recepta d’en Thomas és tan increïble com fàcil (la màxima complexitat que presenta és saber obrir llaunes de conserva). L’explico. Es tracta que lligueu tonyina de llauna trinxada amb maionesa i quètxup i que feu servir aquesta preparació per farcir meitats de préssec en almívar. No em digueu que mai hauríeu imaginat una combinació d’ingredients com aquesta. Doncs resulta que en Thomas —que, pel que sé, té un paladar molt fi a l’hora de triar restaurants— ho ha menjat tota la vida. Fins i tot em va enviar unes quantes adreces web per demostrar-me que a Bèlgica és un plat la mar d’habitual.

Fa pocs dies, en un bar, en Thomas i jo vam coincidir amb el xef d’un dels restaurants més top d’avui a Barcelona. No em vaig resistir de comentar la recepta, i el xef va formular (diria que amb ironia) aquest comentari: “Home, si són quatre ingredients que t’agraden per separat, ja entenc que t’agradin junts”. Vam reptar-lo a elevar aquest plat a l’alta cuina aplicant-li les modificacions que calgués, però no vam aconseguir cap compromís en aquest sentit.

Al capdavall, de receptes impossibles (pornogàstriques?) com aquesta, en totes les cultures n’hi ha. Tot deu dependre del punt de vista del consumidor. Conec argentines que, després d’anys de viure aquí, encara no entenen com als catalans ens poden agradar els mar i muntanya o combinar les fruites amb la carn. I això de barrejar la xocolata amb el pa amb tomàquet que hem fet de petits —i que, en aquest cas, sí que més d’un cuiner d’avantguarda ho ha reconvertit en unes postres de luxe— els resulta poc menys que una barbaritat. Tant que m’agrada a mi…

I vosaltres? Quins són els plats més inversemblants que heu descobert voltant per aquests mons de Déu? Us llançareu a sorprendre els vostres comensals amb uns préssecs farcits amb tonyina, ara que en sabeu la recepta?