Arxiu de la categoria ‘General’

Receptes des de Can Brians

dijous, 3/11/2011
Imagen 009.jpg

Amb algunes de les participants a la xerrada de la biblioteca de Brians-1

 

No us n’havia parlat encara. Aquest estiu, la meva companya Montse, que fa de bibliotecària al Mòdul de Dones de Brians-1, va convidar-me a fer-hi una xerrada per explicar a un grup d’internes com es fa la revista CUINA. Va ser una experiència positiva: més enllà de les raons que porten les persones a la presó, la vida en aquests centres seria molt més complicada del que ja és si no fos per la voluntat de persones com aquesta bibliotecària. La xerrada va ser distesa i participativa, i va bascular entre les queixes pels àpats precaris de la presó i les vivències personals de cada una amb la cuina i la gastronomia. El menjar va ser, com a tot arreu, un pretext evocador de plaers que no tenim sempre a l’abast.

Moltes d’elles gaudeixen cuinant i menjant. Alguna, fins i tot, havia estat subsciptora de la revista.

Fa alguns dies, quatre d’elles (la Teresa, la María José, la Pilar i l’Asunción) em van fer arribar, a través de la Montse, aquestes receptes que publico a continuació. Demostren que són grans cuineres i que el gust pel menjar bé no es perd un cop traspassats aquells murs. Estic convençut que aquest regal que m’han fet els ha fet tanta il·lusió a elles com a mi. Moltes gràcies!

 

CANELONS DE PATATES I GAMBES AMB BEIXAMEL (Teresa)
(Recepta de l’Esperança)

Ingredients per a 4 persones:

  • pasta de canelons
  • patates del bufet
  • gambes
  • mantega
  • oli d’oliva (de la Bisbal de Falset)
  • nou moscada
  • sal fina
  • farina
  • llet de vaca
  • formatge ratllat

Preparació:

  1. Poseu l’olla al foc amb força aigua i sal.
  2. Peleu les patates i talleu-les de manera esqueixada (a trossos grossos).
  3. Quan l’aigua bulli, poseu les patates a l’olla amb un raig d’oli d’oliva.
  4. Mentrestant, passeu les gambes per la paella. Un cop siguin al punt, talleu-les a una mida mitjana.
  5. Un cop bullides, aixafeu les patates tot abocant-los el brou que n’ha quedat.
  6. Barregeu-ho tot plegat (patates i gambes) i afegiu-hi mantega i una mica de
  7. nou moscada.
  8. Tot seguit (havent-la bullit prèviament), poseu la pasta dels canelons sobre
  9. un drap de cotó o de fil humit.
  10. A continuació, farciu la pasta amb la barreja de patates i gambes.
  11. Feu la beixamel i cobriu els canelons que haureu col·locat damunt d’una plata per al forn (que cal escalfar prèviament)
  12. Poseu el formatge ratllat i la mantega per sobre dels canelons i deixeu que es torri al gust
  13. Serviu-ho ben calent.

 

ESQUEIXADA DE BACALLÀ, A L’ESTIL DE LA IAIA MARIETA (Teresa)
(Recepta de la meva iaia)

Ingredients per a 2 persones:

  • bacallà
  • tomàquets madurs
  • ceba de Figueres
  • olives negres mortes o bé de l’Aragó (també poden ser de Grècia, són delicioses)
  • alls
  • oli d’oliva (de la Bisbal de Falset)
  • aigua ben fresca
  • pa sec (millor el crostó)

Preparació:

  1. En un bol fondo, poseu-hi el bacallà , que prèviament, haureu posat en remull i haure desfilat  (no el talleu a trossos!).
  2. Col·loqueu-hi els tomàquets tallats a quarts.
  3. Talleu la ceba al gust i els alls, ben petits.
  4. Poseu-hi les olives negres.
  5. Aboqueu-hi l’aigua  ben fresca i un bon raig d’oli d’oliva
  6. Ja teniu l’àpat a punt. Per sucar-hi pa!

 

TRUITA DE PA, ALL I JULIVERT  (Teresa)
(Recepta del meu pare, en Jaume)

Ingredients per a 1 persona:

  • ous de granja, ben frecos
  • alls
  • sal
  • julivert
  • llet de vaca
  • oli d’oliva (de la Bisbal de Falset)
  • molles de pa de pagès (de Llers)

Preparació:

  1. Deixateu els ous en un bol, fins que que facin escuma.
  2. Poseu-hi els alls tallats ben petits.
  3. En el bol, aboqueu-hi un rajoli de llet de vaca, juntament amb la resta.
  4. Poseu-hi una mica de julivert, millor les fulles.
  5. Finalment, afegiu-hi les molles de pa.
  6. Tot en cru, barregeu-ho ben barrejat i poseu-ho a la paella amb una mica d’oli d’oliva
  7. Abaixeu el foc i deixeu que tots els ingredients es prenguin, sense deixar de vigilar la truita.
  8. Heu de fer una truita rodona. Doneu-li la volta tantes vegades com considereu oportú.
  9. Aneu punxant la truita amb una forquilla per veure si està al punt del comensal.
  10. Serviu la truita amb pa amb tomàquet.

 

TRONC DE XOCOLATA, ATMELLES I COCO (Teresa)

Ingredients:

  • aigua
  • galetes del tipus Maria
  • melmelades de diferents gustos
  • mantega
  • 1 bossa de xocolata en pols
  • 50 g d’atmelles triturades
  • 50 g d’encenalls de colors
  • 150 g de coco ratllat
  • sucre llustre (opcional)

Preparació:

  1. Poseu una galeta maria amb mantega, una mica de melmelada i tanqueu-la  amb un altra galeta del tipus Maria.
  2. Aneu fent-ho així fins arribar a fer un tronc de galetes, mantega i els diferents gustos de melmelades.
  3. Desfeu la xocolata amb l’aigua ben calenta
  4. Quant estigui al punt, traieu-ho del foc i poseu-hi les atmelles, el coco (opcional) i barregeu-ho tot plegat,
  5. Aboqueu aquesta barrega per sobre de les galetes.
  6. Quan sigui fred el tronc, per sobre hi podeu espolsar, opcionalment, coco, encenalls de colors i sucre llustre.
  7. Col·loqueu-ho a la nevera (a la part més freda) durant unes dues o tres hores.
  8. Serviu-ho fred, no gelat.

 

BOLETES DE PASTANAGA I COCO (Teresa)

Ingredients:

  • pastanagues de pagès
  • 100 grs de coco ratllat

Preparació:

  1. Renteu ben bé les pastanagues.
  2. Poseu-les en un pot amb aigua bullent.
  3. Un cop cuites, poseu-les en un plat fondo i aixafeu-les bé.
  4. Afegiu-hi el coco i feu una massa homogènia, que no quedi aigualida.
  5. Reserveu coco a part per fer l’arrebossat de les boletes.
  6. Aneu fent boletes  amb la massa. Després, arrebosseu-les amb el coco.
  7. Un cop fredes del tot, poseu-les a la nevera durant 24 hores (o bé al congelador durant uns 20 minuts).
  8. Serviu-les fredes, no gelades.

 

TRUITA DE XOCOLATA (Teresa)

Ingredients per a 1 persona:

  • 2 ous frescos de pagès
  • sal fina
  • xocolata desfeta

Preparació:

  1. Deixateu els ous en un bol.
  2. Aboqueu-hi un xic de sal fina i la xocolata desfeta.
  3. Berregeu-ho tot plegat i poseu-ho a la paella amb un rajolí d’oli d’oliva.
  4. Abaixeu el foc i aneu fent la truita a la francesa.

 

TOMÀQUETS FARCITS (María José)

Ingredients per a 4 persones:

  • 4 Tomàquets madurs
  • 4 Fulles d’enciam.
  • 1 Llauna de olives negres sense pinyol
  • 1 Llauna de sardines en oli de oliva
  • Vinagre
  • Oli
  • Sal

Preparació:

  1. Renteu els tomàquets i talleu-los per la meitat. Buideu-los amb una cullereta i talleu la polpa a trossos petits.
  2. Esmicoleu les sardines, eliminant-ne espines i escates. Trossegeu les olives. Talleu  l’enciam. Poseu-ho tot en un bol i amaniu-ho amb oli, vinagre i sal.
  3. Introduïu la barreja anterior dins de cada meitat tomàquet.

 

CANELONS DE TONYINA (María José)

Ingredients per a 4 persones:

  • 20 làmines de canelons
  • 7 llaunes de tonyina en oli d’oliva
  • 4 ous durs
  • 1 llauna d’olives farcides
  • Salsa de tomàquet
  • Formatge rallat
  • Oli
  • Sal
  • Salsa beixamel

Preparació:

  1. Poseu una olla al foc amb aigua abundant i una mica d’oli i sal.
  2. Quan bulli, aboqueu-hi les làmines de caneló una a una i remeneu-ho amb molta cura, que no s’enganxin.
  3. Quan estiguin al dente, traieu-les i escorreu-les.
  4. Prèviament, prepareu un parell de draps humits i esteneu-les akkpa.
  5. En un bol, esmicoleu la tonyina i barregeu-la amb les olives trossejades, els ous durs trossejats (tot molt petit) i afegiu-hi la salsa de tomàquet, fins que us quedi una barrega homogènia.
  6. Amb aquesta massa, feu unes croquetes, per posar damunt de cada làmina, que, després, heu d’enrotllar.
  7. Reescalfeu els canelons al grill del forn.
  8. En una una safata, disposeu-hi una base de salsa de beixamel i, al damunt, els  canelons, que heui de cobrirs amb una altra capa de salsa beixamel. Espolseu-hi el formatge i poseu-los a gratinar.

 

BESCUIT  DE IOGURT DE SOJA (María José)

Ingredients per a 6/8 persones:

  • 125 g de iogurt de soja
  • 250 g de sucre
  • 375 g de farina
  • 125 g d’oli de gira-sol
  • 4 ous.
  • 1 sobre de llevat
  • Una mica de sal

Per fer la salsa:

  • 200 g de iogurt de soja
  • 100 g de gerds silvestres

Preparació:

  1. Trenqueu els ous dins d’un bol i bateu-los amb el sucre i una mica de sal. Quan estiguin cremosos, incorporeu-hi el iogurt. Afegiu-hi l’oli de gira-sol, la farina tamisada i el llevat. Barregeu-ho ben bé.
  2. Poseu la mescla en un motlle untat amb mantega i coeuo al forn (reescalfat a 180ª C) durant aproximadament 45 minuts.
  3. Per fer la salsa, poseu el iogurt de soja al vas de la batedora i tritureu-hi els gerds (reserveu-ne, però, uns quants per a la decoració).
  4. Serviu el bescuit amb la salsa de gerds i amb els gerds que fareu servir per decorar.

 

CANYA DE LLOM ARREBOSSADA AMB FARINA D’AMETLLES (Pilar)

Ingredients per a 4 persones:

  • una canya de llom mitjana
  • 200 g de farina d’ametlles
  • pebrots vermells i verds (al gust)
  • cebes (al gust)
  • 1 l de vi negre o rosat
  • salsa espanyola o un gotet de vodka
  • brou de carn (al gust)
  • sal
  • pebre

Preparació:

  1. Salpebreu la canya de llom i arrebosseu-la amb la farina d’atmelles.
  2. Trossegeu els pebrots i les cebes dins d’una plata del forn prèviament untada amb oli. Feu-ne un llit per al llom. Poseu-ho tot en cru al forn a 170 ºC.
  3. Mentrestant, poseu un cassó al foc amb el vi i, a foc ben baix, deixeu-lo reduir. Si no teniu la salsa espanyola, afegiu-hi el vodka.
  4. Un cop enllestida la reducció, retireu-la del foc i reserveu-la.
  5. De tant en tant, heu de tombar el llom a dins del forn i, després, banyar-lo amb el suc de la safata.
  6. Quan el llom estigui cuit (al punt que us agradi), retireu-lo del forn i deixeu-lo refredar una estona.
  7. Mentrestant, tritureu les verdures i afegiu-los el brou de carn necessari perquè quedin al gust.
  8. Quan la canya de llom sigu tèbia, feu-ne talls no gaire gruixuts.
  9. Presenteu el plat fent-hi un llit amb les verdures trinxades, els talls de llom a sobre i un raig de la reducció pel damunt.

Maridatge recomanat:
Amb una copa d’Anna de Codorniu ben fresqueta, tindreu la combinació perfecta gràcies al contrast de de sabors i temperatura.

 

PEUS DE PORC AMB MUSCLOS (Pilar)

Ingredients per a 4 persones:

  • 4 peus de porc
  • 1 kg de musclos
  • 1 got de conyac
  • 1 l de vi blanc
  • 2 cebes grosses
  • 2 cullerades de salsa espanyola
  • brou de peix
  • sal
  • pebre

Preparació:

  1. Salpebreu els peus de porc i, dins d’una olla de pressió, poseu-los amb aigua fins que quedin coberts. Deixeu-los bullir durant 1 h.
  2. En un altre fogó, poseu-hi un cassó amb vi blanc a foc ben baix, deixeu-lo reduir.
  3. Poseu els musclos en un altre cassó amb poca aigua per fer-los obrir al vapor.
  4. Quan siguin oberts, retireu-los del foc i, separeu-los de les closques i reserveu-los.
  5. En una cassola de fang, poseu-hi oli i les cebes. Deixeu-les enrossir.
  6. Quan la reducció gairebé estigui a punt de sortir del foc, afegiu-hi el conyac i acabeu-la. Aleshores, reserveu-la.
  7. Quan els peus ja siguin cuits, deixeu-los refredar prou per poder-los manipula.
  8. Trossegeu els peus i, juntament amb els musclus, poseu-los a la cassola de fang amb la çeba. Afegiu-hi una mica de brou de peix (o bé del brou que han deixat els musclos) i una mica de brou dels peus, amb un xic de la reducció. Deixeu-ho 10 minuts a foc ben baix perquè vagi fent la xup-xup.
  9. Presenteu-ho a taula amb la mateixa cassola de fang.
  10. Opcionalment, quan els peus bullin els podeu afegir verdures perquè hi doni més gust. Si us agrada, a la ceba també hi podeu afegir una picada o bé una mica de la reducció.

Maridatge recomanat:
Una copa ben fresca de vi blanc Estrissim Bach donarà la sensació completa de la frescor del mar i no amagarà el sabor dels peus.

 

TORRADETES DE SANTA TERESA (Pilar)

Ingredients per a 4 persones:

  • 12 llesques de pa dur
  • ous
  • sucre al  gust
  • canyella
  • oli

Preparació

  • Deixeu remullar el pa amb la llet.
  • Quan sigui tou, escorreula llet sobrant de les llesques i arrebosseules amb ou. Fregiu-les amb l’oli ben calent.
  • Un cop fregides, poseu les llesques en una safata folrada amb paper absorbent per eliminar-ne l’oli sobrant.
  • Finalment, espolseu-hi per sobre el sucre i la canyella.

 

LLOM A LA POMA (Asunción)

Ingredients per a 4 persones:

  • 1 kg de llom (filets)
  • 6 pomes golden grans
  • 1 llauna de sidra
  • farina
  • oli d’oliva verge extra
  • sal
  • pebre

Preparació:

  1. Peleu les pomes i talleu-les ben fines.
  2. Salpebreu el llom i arrebosseu-lo amb la farina juntament amb les pomes.
  3. En una paella, poseu-hi l’oli suficient per a daurar una mica les pomes i el llom.
  4. En acabat, disposeu les pomes i el llom en una safata que pugui anar al forn. Ho heu de fer col·locant una capa de llom i, al damunt, una de poma, i així successivament fins que se us acabin.
  5. En un got, poseu-hi una cullerada sopera de farina amb 200 dl. d’aigua freda. Dissoleu-la bé i aboqueu-ho a la safata del llom i les pomes. Salpebreu-ho i afegiu-hi la sidra.
  6. Enforneu-ho a temperatura forta fins que es redueixi fins a la meitat.

 

CUA DE VEDELLA O DE TORO (Asunción)

Ingredients per a 4 persones

  • 1,5 kg de cua de vedella o de toro
  • oli d’oliva verge extra
  • 1 ceba gran
  • 3 dents d’all
  • 1 porro
  • 1 carbassó mitjà
  • 4 tomàquets
  • 3 pastanagues
  • 2 pastilles de xocolata negra
  • 1 cullerada sopera de farina
  • 1 got d’aigua
  • 1 copa de brandy
  • 1 rajola de xoclata

Preparació:

  1. Talleu totes les verdures en juliana i peleu els tomàquets i feu-ne daus.
  2. Talleu les cues a talls d’un gruix mínim de 2 cm.
  3. En una cassola, poseu-hi a escalfar l’oli d’olivaamb el foc fort. Quan comenci a fer bombolles, col·loqueu-hi la cua fins que se sofregeixi (pels dos costats).
  4. Abaixeu el foc a la meitat, afegiu-li la copa de brandy i la rajola de xocolata (l’heu d’anar tombant fins que es desfaci). Afegiu-hi les verdures i tapeu la cassola, tombant-la de tant en tant amb suavitat fins que vegem que les verdures estan cuites .
  5. Retireu els trossos de cua de la safata i col·loqueu-los en un plat. Passeu totes le verdures per la batedora fins que es converteixin en una massa homogènia. En un got, dissoleu la farina amb aigua i afegiu-hi la la salsa. Salpebreu la cua i doneu-li l’última bullida amb la salsa, rememenant-la tota l’estona perquè s’espesseixi juntament amb la carn.

 

FLAM D’OU (Asunción)

Ingredients:

  • 4 ous grossos
  • 2 llaunes de llet condensada petites
  • 1,5 l de llet sencera
  • caramel líquid

Preparació:

  1. En un bol gran, col·loqueu-hi els ous i la llet condensada (la mateixa llauna de la llet serveix de mesura per a la llet: n’hi heu de posar una de sencera i ¾ més) . Passeu-ho tot per la batedora.
  2. Aboqueu el resultat del batut i el caramel líquid en recipients petits.
  3. En una cassola, poseu-hi una mica d’aigua i, a dins, les flameres petites. Tapeu-la i deixeu-la a mig foc durant 15 minuts.
  4. En acabat, deixeu refredar les flameres fora de la cassola i acabeu de donar temperatura al flam posant-les una estona a la nevera.

 

MAR I MUNTANYA (Asunción)

Ingredients per a 4 persones:

  • 4 quarts del darrere de pollastre
  • 12 gambes grans
  • 2 cebes grans
  • farina
  • oli d’oliva
  • sal
  • pebre
  • tomàquet fregit
  • 1 ampolla de cava
  • 2 culleradessoperes de tomàquet fregit

Preparació:

  1. Peleu les cebes i talleu-les en juliana. Reserveu-les.
  2. Talleu cada peça de pollastre en 2 trossos i retireu-ne la pell. Salpebreu-los i, a continuació, arrebosseu-los amb farina.
  3. Poseu oli en una paella i, quan estigui calent, sofregiu-hi una mica el pollastre. En acabat, poseu-lo en una cassola.
  4. A la cassola, poseu-hi una mica de l’oli del sofregit i afegu-hi la ceba i les gambes. Rectifiqueu-ho de sal i pebre i afegiu-hi el tomàquet fregit. Dissoleu la farina amb una mica d’aigua freda i poseu-hp a la cassola. En acabat, afegiu-hi el cava .
  5. Cuineu-ho a foc lent tant temps com calgui perquè es redueixi tot. La salsa ha de quedar espessa, però suau.

 

GAMBES A LA LLIMONA (Asunción)

Ingredients per a 4 persones:

  • 800 g de gambes mes aviat grans
  • 3 llimones
  • 1 cullerada sopera de maionesa
  • sal
  • pebre
  • oli d’oliva

Preparació:

  1. Netegeu les gambes.
    Expremeu el suc de les llimones.
  2. En una paella, poseu-hi l’oli i, quan s’escalfi, col·loqueu-hi les gambes i deixeu-les al foc duran 2 min per cada costat. En acabat, col·loqueu-les en una safata,
  3. A la paella, amb l’oli de fregir les gambes, aboqueu-hi el suc de les llimones i la maionesa. Ho batem bé i, quan hagi reduït una mica, ho escampem per sobre de les gambes.

 

XAMPINYONS AMB FOIE (Asunción)

Ingredients:

  • 1kg de xampinyons mes aviat grans
  • 250 g de foie d’ànec
  • all
  • julivert
  • sal i pebre
  • oli d’oliva verge extra

Preparació:

  1. Escalfeu el forn a 180 ºC.
  2. Netegeu bé els xampinyons i deixeu-ne només el barret.
  3. Farciu els barrets amb el foie i col·loqueu-los en una safata de forn. Per sobre, escampeu-hi l’all, el julivert, la sal, el pebre i, finalment, un rajolí d’oli d’oliva.
  4. Introduïu-ho al forn uns 15 minuts i ja els tindreu a punt per servir.

***

A més, la Teresa, ens proposa aquesta colla de restaurants que a ella li agraden:

El Trull d’en Francesc (Boadella de l’Empordà), Cal Narra (Llançà), Ca la Maria de Cadaqués (Palamós), Mare Nostrum (Sitges), Hermanos Tomás o Casa Tomás (Barcelona, barri de la Trinitat), La Mola (al cim de Sant Llorenç del Munt: només s’hi arriba a peu. Anar-hi a sopar és tota una aventura!), La Brasseria (Sant Llorenç Savall), Fonda Rius (al centre de Sant Llorenç Savall).

Quins pastissos!

divendres, 14/10/2011

Els amics de Gastronomia Activa em van convidar a formar part del jurat del seu concurs anual de pastissos. Hi vaig estar acompanyat de l’Enrique Marco, fotògraf del CUINA, i de la Mónica Alcayna, que l’any passat va guanyar el primer premi del certamen i que ara es dedica professionalment a la pastisseria. Els sis participants van optar per presentar pastissos prou espectaculars, dels qual tres van obtenir premi. Us els presento a continuació:

TARTA1 copia.jpg

Premi al Millor Pastís: Madeira Sponge Cake, de Lucía Meler

TARTA2 copia.jpg

Premi a la Millor Presentació: Chocolate Wrap Cake, de Helen Vass

TARTA3.jpg

Premi del Públic: Pastís d'Ametlla, de Sandra Dàvila

I la resta de participants van ser aquests:

IMG_0687.jpg

La Granja, de Rebeca Fernández

 

IMG_0691.jpg

Pie de Mango, de Francesca Capurro

IMG_0689.jpg

Milfulls de Xocolata, de Xavier Joubert

Moltes felicitats a tots sis!

Àpats reposats entre vinyes

dimarts , 31/05/2011
SALA DE BOTES[3].JPG

El menjador del Tríbia

Fa tres anys, la terrassenca Laura Clols va guanyar el concurs de cuiners de la seva ciutat. Vaig formar part d’aquell jurat i, quan l’he tornada a trobar fa poc, ara davant dels fogons del Tríbia de Can Bonastre (Masquefa, Anoia), he ratificat l’encert del veredicte: la Laura és una molt bona cuinera que sap equilibrar i actualitzar els sabors tradicionals. Aquest és l’encàrrec que li van fer els germans Vallès, ànimes del projecte. Ella l’executa impecablement.

La carta del Tríbia és, doncs, clàssica i reposada, amb plats de tota la vida —coca d’escalivada i anxoves, espatlla de xai melosa, costelles a la brasa— i algunes filigranes que posen un apunt sumptuós a la recepta canònica: el gall del Penedès es farceix amb prunes i orellanes —com mana l’àvia—, però també amb pernil de gla. L’esqueixada de bacalla s’acompanya de caviar Von Ketalachs. La crema de carxofes banya una vieira. I arriba l’arròs amb escamarlans i parmesà perquè sucumbim al bon ofici de la xef.
A fora, la vista de les vinyes masquefines, amb Montserrat al fons, ens garanteix una sobretaula tranquil·la. Pau, i que duri.

***

Restaurant Tribia

Can Bonastre Wine Resort. Ctra. B-224, km 1,32.

Masquefa

Preu del menú (tancat): 45 €

I heus ací la mona de caputxina

dilluns, 25/04/2011
caputxina.JPG

La meva mona de caputxina

Tal com us vaig prometre en el post d’ahir, us publico la foto de la meva mona.

L’àvia Florentina, la meva padrina, no va fallar i ahir —tal com vam quedar que marca la tradició— em va regalar la mítica mona de caputxina de la Pastisseria Grau d’Esparreguera. Ens en vam menjar un tros, però la resta la deixem per a la costellada d’avui, si la pluja ho permet, és clar.

La mona, el diumenge de Pasqua

dissabte, 23/04/2011

Déus vos guard, padrí,
la Pasqua ha vingut,
doneu-me la mona;
i Déu us dô salut.

amadesarxiu.jpg

Joan Amades

He cercat aquests versos citats per Joan Amades per defensar una cosa que em porta de cap: la mona de Pasqua es regala i es consumeix, justament, el Diumenge de Pasqua, i l’endemà, Dilluns de Pasqua, se’n mengen, en tot cas, les restes. Amades parla de la mona i de quan es regalava en el capítol dedicat al Diumenge de Pasqua —o Pasqua Florida—, mentre que en el capítol de Dilluns de Pasqua, ni l’esmenta. Els meus pares, els meus avis i els meus besavis, sense haver llegit necessàriament el Costumari català, ho han fet així sempre.

Em veig empès a escriure-ho en el meu blog perquè, cada cop més, em trobo gent que, durant aquestes festes, quan els ho expliques, posen cara de mirar TV3 i t’insisteixen: “Però la mona no es regala el Dilluns de Pasqua?”. Doncs no, si bé ja em sembla correcte que cadascú la regali quan li vingui de gust, que prou sabem que les tradicions són canviants. Però no donem per certes coses que no ho són! De fet, he cercat els termes mona i Dilluns de Pasqua al Google i des de la Viquipèdia fins a La Gastroteca, passant per Cuina.cat (que, ai las, resulta ser el mitjà que dirigeixo jo!), tots donem per cert que la mona es regala el dilluns. És com dir que el tió s’ha de fer cagar la nit de Nadal o per Sant Esteve (una altra idea que circula de manera més o menys descontrolada), quan la tradició més estricta dicta que s’ha de fer cagar el mateix dia de Nadal. Però, com abans, ja em sembla bé que cadascú ho faci quan vulgui!

Doncs bé, avui, que és Dissabte de Glòria, com que ja espero amb impaciència —encara— la mona que em regalarà demà l’àvia Florentina, que és la meva padrina, no em dóna la gana d’haver d’allargar l’espera fins demà passat a causa d’una falsa teoria sobre aquesta tradició.

Espero que, com cada any, m’arribi una mona de caputxina de la pastisseria Grau d’Esparreguera. De mones de caputxina, jo no n’he vist en cap altre poble més, però entre els esparreguerins de tota la vida tenen gran predicament. Si algú de vosaltres en té localitzades en altres llocs, us agrairé que m’ho digueu! Pels qui no sapigueu què és una mona de caputxina, us diré que es tracta del pastís típic de la mona recobert de la pasta del flamet o, per si la nomenclatura castellana us hi ajuda més, tocinillo de cielo. Dolcíssimia i calòricament insostenible, però tu, un cop l’any no passa res, i més quan sortim de quaranta dies de Quaresma. Quan en tingui la foto, ja us la penjaré en aquest blog.

Regaleu-la o mengeu-la demà —Pasqua Florida—, demà passat —Dilluns de Pasqua— o quan ho cregueu oportú, tant fa. Però, això sí, gaudiu d’una mona de Pasqua com cal!

Sospitosos

dilluns, 14/03/2011

Fa pocs minuts que hem tancat el número d’abril, que ja és de camí cap a la impremta. M’acostuma a passar el mateix. La setmana prèvia al tancament tinc tantes coses per resoldre, que deixo el blog a mig gas, o fins i tot en punt mort. Ha tornat a ser el cas. Me’n disculpo. I ara, mentre fora plou a bots i a barrals, m’agafa la inspiració per escriure un nou post.

Bé, de fet la inspiració em ve de dissabte, un altre dia inclement, meteorològicament parlant. Resulta que aquest cap de setmana jo estava convidat (ho avanço abans que algú m’ho pregunti) al Vaixell dels Sabors, on s’havien d’embarcar cuiners italians i catalans en un viatge fins a Roma. A bord, uns i altres cuinarien receptes pròpies i intercanviarien productes i tècniques. Al final, però, el viatge s’ha ajornat sine die. Tindrem paciència. Però abans d’ahir, amb el xàfec que queia, ja em va venir bé rondar per casa sense fer massa res. I per substituir la frustrada escapada italiana vaig recórrer a una novel·la siciliana. Vaig deixar córrer les hores amb la lectura plàcida de A cadascú el que és seu, de Leonardo Sciascia. Ja sé que el que es porta de fa mesos és la novel·la negra nòrdica (si ja n’ha passat la moda, aviseu-me, si us plau!), però a mi em segueix enganxant més la mediterrània, amb les seves trames disperses i els seus personatges polièdrics i viscerals. Que els suecs amb prou feines mengen anet! Bah!

A cadascu el que es seu.jpgA mitja lectura, vaig fer una pausa i no se’m va acudir altra idea que anar a revisar el meu blog, gairebé oblidat, com us he dit. Llegeixo els comentaris al darrer post. I, déus de l’Olimp, quin esverament que m’hi trobo! I jo que m’havia plantejava aquesta Escudella barrejada com un espai amable i distès per compartir experiències gormandes… Tots els meus companys blogaires de Cuina.cat reben comentaris positius i benintencionats als seus posts (ho he comprovat), i jo, en canvi, m’hi trobo una audiència baladrera i bel·licosa amb certa tendència a fotre’s els plats pel cap o a fotre-me’ls a mi i tot, quan ho veuen convenient. És com si jo tingués una intenció inicial de recuperar l’esperit del Com a casa de la Mari Pau Huguet i la pròpia dinàmica del blog me’l convertís en una mena de Sálvame de Tele 5.

Mentre aquesta evidència se’m revelava amb tota la seva cruesa, enfrascat com estava en el retrat literari de l’opaca Sícilia de Sciascia, em veia reflectit en el pobre farmacèutic Manno, incomprensiblement assassinat enmig del silenci dels seus veïns, els quals passen d’aplaudir-ne la bonhomia —com, no en dubteu (i disculpeu-me la immodèstia), també passaria amb mi— a fer córrer tota mena d’hipòtesis malèvoles sobre les raons que en justificaven l’assassinat —sospito que també jo seria víctima de les mateixes enraonies (i torneu-me a disculpar la immodèstia). Potser seria acusat d’aixecar enveges gratuïtes divulgant els meus festins gastronòmics. O de tractar amb displicència la gastronomia popular. O de no mullar-me prou a favor de l’antivegeterianisme. Hi hauria tantes raons per liquidar-me…!

I tot plegat, convertiria els abrandats comentaristes dels meus posts (excepte l’spam, malgrat que és el que més hi intervé, darrerament) en sospitosos de la meva desaparició. Insensats! Que no us n’adoneu?

¿Què n’hauríem de pensar, d’en Vicent, que es demana capciosament com he aconseguit una reserva a El Bulli? ¿Ressentiment?

¿Com m’hauria de prendre la defensa aferrissada que fa de mi en Pablo? ¿És sincera o és una estratègia de camuflatge elaborada per una ment freda i calculadora capaç de tramar la manera d’esborrar-me del mapa?

¿I l’obsessió d’en Pau Cortijo per valorar maternalment la meva actitud —”avui t’has comportat”—, avaluar els posts com si es tractés d’un examen —”M’ha agradat el text. Felicitats Sucarrats, tot i que no aportes tantes coses com amb l’anterior”— i voler fer-me dir el que no dic —”I això, el Sucarrats, que en sap molt, ho sap molt bé. Com goseu demanar-li que recomani restaurants vegetarians”—? ¿No us resultaria sospitosa?

Ai, tampoc no em convenç el sarcasme de la bella Patrícia quan engega a en Cortijo aquell “I no et moris, encara que sigui de riure…”. ¿Si no s’ha de morir en Cortijo, vol dir que m’he de morir jo?

Només m’hi faltava la intervenció d’en Carles Vñ, qui s’incorpora en la batalla amb un contundent “se me’n refot,” en referència al poc interès que li desperta la meva manera d’accedir a El Bulli. Un desinterès que trobo del tot justificat, si bé temo que el “se me’n refot” contribueixi més a remoure les aigües turbulentes del meu blog que no pas a encalmar-les.

Perdut entre aquests pensaments, m’adono que la paranoia em diverteix. Potser el personatge de víctima no és el que més em convenceria de l’A cadascú el que és seu —passen només dos capítols i tururut—, però, en canvi, m’asseuria a la taula de Paolo Laurana, el professor d’italià reconvertit en investigador del crim del farmacèutic Manno: Sciascia escriu que és la seva mare qui li prepara el dinar. Un dinar d’una mamma siciliana ha de ser fastuós per força. Com ho són els àpats que Adelina prepara al comissari Salvo Montalbano (un altre sicilià, nascut del talent novel·lesc d’Andrea Camilleri). I també m’agradaria tastar les receptes que doña Francisca Pérez Larios va llegar al seu nét, Pepe Carvalho (bé, en realitat el que de debò m’hauria agradat és entaular-me amb Vázquez Montalbán en persona, segur que hauríem halat la mar de bé). Ja us he dit abans que la novel·la negra mediterrània em convenç més que la nòrdica, i suposo que és ben comprensible per què.

No em direu que no: ben tip de bona cuina, seria una manera digna d’anar a espetegar al clot, si és que algú té previst de facturar-m’hi.

IMG_0212.JPG

Amb les cuineres de Sils

Per si de cas, i sense haver-ho previst, la setmana passada ja vaig avançar feina. Dijous, les cuineres de Sils em van convidar al primer dels tres sopars que van fer, fins dissabte passat, al restaurant Loidi de l’Hotel Condes de Barcelona. Quin goig, veure aquelles senyores, cuineres tan excel·lents com anònimes, oferint-nos aquells plats que els lectors d’aquest blog solen reclamar i exalçar: escudella i carn d’olla, pollastre amb salsifins, vedella amb bolets, peus de porc amb salsifins, mandonguilles amb sípia, crema, bunyols de Quaresma, coca de ratafia… Ni Montalbano ni Carvalho hi haguessin fet pas mal paper! Les senyores de Sils són dignes competidores de l’Adelina i de doña Francisca…

Després d’un sopar així, és ben bé que ja em podeu liquidar. Només us demano una mica de paciència. Deixeu-me que acabi la novel·la de Sciascia. I que passi la nit de demà. És que m’esperen per sopar al Sant Pau.

Vins, olis i agricultura social

dilluns, 13/12/2010

Feia molts dies que no apareixia per aquí. Que regni la calma! No m’ha passat pas res, ans al contrari: era de vacances. Sóc de fer vacances en dates estrambòtiques, i aquests primers dies de desembre —i a resguard de les inconveniències dels controladors, perquè sempre he tocat terra ferma— han estat per a mi dies de descans. Mentrestant, sé que un equip ha marcat cinc gols contra un que no n’ha marcat cap, que canviarem de president i que ha aparegut un diari nou. Ves si n’han passat, de coses. Sobretot aquesta del diari nou: aprofito l’ocasió per saludar els lectors internautes de l’ARA: benvinguts a aquest blog! I si el consulteu, espero que hi trobeu alguna idea que us interessi, de veres que és el que em complauria.

DSCF3451.jpg

Tot un món, el de la Vall del Corb

Doncs bé, el que dèiem: que he estat de vacances. Relax. Desconnexió. A la ruralíssima Vall del Corb. Trenta quilòmetres de punta a punta —repartits entere la Conca de Barberà, l’Urgell, la Segarra i l’Anoia— sense cap autovia, cap línia de tren, cap polígon industrial, cap centre comercial. Quina pau!

Oi tant, que és pau, això. Però té un preu: si la Vall del Corb ha conservat aquesta imatge i aquest estil de vida tan genuí és perquè, per les raons que sigui, ha quedat apartada dels nuclis de desenvolupament. Durant anys ha estat despoblada i empobrida. El repte és ara convertir aquest territori tan verge —malgrat els molins de vent que l’envaeixen!— en un valor que permeti que els seus habitants hi romanguin dignament.

I aquí és on conflueixen economia, sociologia i el nostre tema: gastronomia.

Unes vacances meves, com podeu suposar, donen treva a moltes rutines, però no pas a la bona taula. I vaig aprofitar la meva estada en aquell racó per conèixer de primera mà l’experiència de la Cooperativa L’Olivera de Vallbona de les Monges, que ja coneixia, sobretot, d’haver-la tastat —quins vins blancs tan interessants!

El cas de L’Olivera és interessant: s’ha donat a conèixer pel prestigi i la qualitat dels seus productes, però darrera d’això hi ha un projecte que va molt més enllà. Una part dels seus treballadors són persones amb discapacitació mental que hi segueixen programes d’inserció social, que tenen la seva plasmació en un producte digníssim que arriba al mercat i que, a més a més, agrada perquè està ben fet.

DSCF3555.jpg

En plena tria de raïms

Vaig saludar en Carles Ahumada —l’enòleg que va encetar el projecte fa 22 anys— al mateix celler de Vallbona. M’hi va fer de cicerone i em va mostrar com una colla de treballadors es dedicaven, pacientment, a seleccionar els grans de raïms pansificats amb els quals elaboren els dolços Rasim Blanc i Rasim Negre, les dues singularitats més recents de L’Olivera. La feina consistia en separar els grans podrits dels simplement dessecats, que són els han superat bé els tres mesos de deshidratació en les cambres del celler. Aquests, ara els premsaran per extreure’n el nèctar dolç.

DSCF3567.jpg

Arbequines a la premsa

Sota del celler, el petit molí d’oli de L’Olivera treballava intensament. Allà, amb la supervisió de Pau Moragas, s’hi premsaven les arbequines de la finca pròpia amb les quals elaboren olis seleccionats amb la seva mateixa marca. Vam estar parlant amb en Pau d’aquesta cooperativa tan singular, i en la conversa ell em va esmentar el concepte d’agricultura social, una idea que, d’un temps ençà, es desenvolupa amb força a Itàlia i que encaixa com un guant a L’Olivera i a la Vall del Corb. El quid de la qüestió és convertir l’agricultura en el motor del desenvolupament sostenible de l’economia i la societat de zones en regressió. Impulsar les produccions agràries de qualitat com a eina per generar llocs de treball, activitat comercial, arrelament al territori, per conservar la biodiversitat…

Dit així tot això sembla molt fàcil i difícilment aplicable, però L’Olivera s’ha revelat com un model precoç d’aquesta idea: en el seu projecte interactuen la inserció social de discapacitats, la conservació de la dèbil activitat agrària de la Vall del Corb, la recuperació de varietats vinícoles perdudes, la dignificació de la vida pagesa i la producció de vins i olis de qualitat amb la voluntat de ser accessibles a tothom (els preus es mouen entre els 22 € del Vallisbona i els 5 € del Blanc de serè, un vi digníssim en la seva gamma).

No, aquest post no és un anunci de L’Olivera. És només una reflexió sobre el paper que (també) pot exercir la gastronomia en el nostre país: un revulsiu perquè, de la terra (o del mar) al paladar la cadena de beneficis sigui el màxim de democràtica.

Per això l’experiència de L’Olivera em resulta tan estimulant.

La biodiversitat ve de gust

dimarts , 2/11/2010

logo.jpg

L’agost passat, la Núria Bàguena ja em va avançar que, amb la Fundació Acció Natura, estava preparant un sopar on diversos cuiners de renom mostrarien el seu compromís amb el medi ambient. El sopar va tenir lloc dimecres de la setmana passada, i va ser un èxit per totes bandes: per a la fundació, que va donar a conèixer el seu projecte davant d’un auditori molt ampli; per als xefs, que van poder cuinar receptes amb una motivació solidària que no sempre poden exercir; i per als comensals —entre els quals em comptava— que vam gaudir d’un esplèndid sopar al pavelló que hi ha al costat de la Dama del Paraigua, al parc de la Ciutadella de Barcelona. L’acte es va anomenar Cuiners per la Natura.

Fa tres anys, parlar de gastronomia i sostenibilitat semblava un esnobisme. D’aleshores ençà, la situació ha canviat molt. El moviment Slow Food va plantar les bases d’aquesta qüestió, a casa nostra el Fòrum Gastronòmic de Girona va ser pioner en tractar-ho, més endavant l’administració també ha assimilat el discurs en iniciatives com la guia Compra a pagès que es va presentar divendres passat al Parc Agrari del Baix Llobregat… És a dir, que la iniciativa d’Acció Natura no era, en cap cas, una sortida de to. Amb l’eslogan “La biodiversitat ve de gust”, una bona colla de xefs —Oriol Carrió i Marc Serra, Ignasi Camps, Xavier Franco, Ramon Freixa, Carles Gaig, Paco Guzman, Jordi Herrera, Oriol Ivern, Ly Leap, Valentí Mongay, Àngel Pascual i Fina Puigdevall— van demostrar que la seva excel·lència culinària també depèn d’un entorn ambiental ben preservat.

Us copio els plats que vam degustar —molts moltíssims—, en part per fer-vos enveja, en part perquè em va alegrar que l’Ignasi Camps, de Ca l’Ignasi de Cantonigròs, i en Valentí Mongay, de La Salseta de Sitges, oferissin dues receptes que abans ells mateixos havien publicat al CUINA: la coca de bolets i el xató sostenible. Totes dues, bones boníssimes.

menu_accio_natura.jpg

Menú Acció Natura

Mira que en som, de formatgers!

dissabte, 16/10/2010

Ens ho heu demostrat. Quan només li queda una setmana de venda al quiosc (divendres que ve canviem de número, estigueu al cas!), l’extra de formatges artesans ha resultat ser tot un èxit. Els èxits, en les revistes, es revelen sobretot per l’augment de vendes, com ha estat el cas. Però es revelen també pel feed-back que rebem dels quiosquers (que ens en demanen més) i dels lectors (felicitant-nos o bé puntualitzant alguna errada que —ai, las!— se’ns ha escolat: prometem esmenar-la).

Avui fa exactament quatre anys que vaig rebre l’encàrrec de dirigir el CUINA, i, des del primer dia que hi vaig ser, tot l’equip de la revista ja intuíem que el formatge era un dels temes que més interessaven als lectors. Fa temps que teníem ganes de publicar un extra com aquest. Som tan formatgers com vosaltres! I està clar que les nostres intuïcions han resultat ser encertades. A més, en aquest extra, en realitat no només hem parlat de formatges. Hem parlat també de productes de proximitat i dels artesans que els elaboren, dues qüestions que també hem percebut que són del vostre interès i que, cada cop més, intentem tenir en compte.

521254.jpg

El dinar a la Seu d'Urgell

Coincidint amb la Fira de Formatges de Sant Ermengol, que se celebra aquest cap de setmana a la Seu d’Urgell, ahir (divendres 15 d’octubre) vam presentar aquest extra davant la premsa al restaurant Paisatges, a la mateixa capital de l’Alt Urgell. Hi vam ser en Josep Cuixart (president d’ACREFA —Associació Catalana de Ramaders Elaboradors de Formatge Artesà), en Joan Gené (director general d’Alimentació, Qualitat i Indústries Agroalimentàries del departament d’Agricultura) i jo mateix. De fet, l’edició de l’extra ha estat possible gràcies als esforços conjunts d’ACREFA, el departament i la nostra revista. Un treball en equip que ha reeixit.

Durant el dinar —en el qual vam degustar uns quants formatges catalans de molt alt nivell— vam coincidir a dir que l’èxit editorial d’aquest extra és, sobretot, un indicador del potencial comercial que tenen els formatges catalans. Ara toca saber-lo aprofitar bé per consolidar el sector, però quants artesans alimentaris no voldrien tenir a l’abast un producte tan demandat com aquest!

Des d’aquí, només em queda animar els bons artesans del formatge a seguir endavant amb el cami emprès. Compteu amb el nostre suport i amb el dels nostres lectors!

Pluja, cuina i cançons

dilluns, 11/10/2010
laan2.jpg

Ana Laan

A fora queia el darrer xim-xim de les restes del diluvi, el cel s’enfosquia i, damunt dels fogons, les verdures saltaven a la paella i perfumaven la casa. Res no convidava a sortir, perquè, a més a més, sonava la música d’Ana Laan.

“M’agrada fer cançons amb nom de menjar”, va declarar aquesta cantant —que no voldria ser etiquetada com a cantautora, tot i que ens ho sembli una mica— en la presentació de la cançó Chocolate and roses. D’aquí ve que us en parli en aquest blog.

coverSopa.jpg

Sopa de almendras

La veritat és que, tot i que ja té carrera feta, jo no la coneixia. És madrilenya de naixement (1967), però va créixer a Estocolm, va viure a Anglaterra i després va tornar a Madrid, de moment per quedar-s’hi. Com que treballo en el que treballo, el que em va cridar l’atenció va ser el títol del disc que acaba de treure, Sopa de almendras. La curiositat em va créixer més quan vaig descobrir que els seus dos cedés anteriors també tenien nom de cançons culinàries: Orégano (2004) i la que ja us he citat de Chocolate and roses (2006).

No es tracta d’una experiència musicogastronòmica com les que ha presentat la mallorquina Tiu Herrero. En els àlbums d’Ana Laan el pretext de la cuina és menys present i més subtil.

Orégano és un lament irònic d’una mestressa de casa jove, fastiguejada i a punt d’esclatar de nervis, a la qual a l’excés de problemes domèstics habituals se li afegeix el de no trobar mai l’orenga amb què sol condimentar els plats. Segons l’Ana, el punt de partida del tema és autobiogràfic.

A Chocolate and roses parla, en anglès, de petits plaers mundans en una cançó senzilla i pròxima.

La lletra i la música de Sopa de almendras cerquen la identitat de la intèrpret en la seva infantesa i en els records, les cançons i la recepta de la sopa d’ametlles que la seva àvia espanyola es va endur a Suècia, on vivien. M’ha fet gràcia una coincidència: la meva cèlebre àvia Florentina, tot i que mai no ha cuinat aquesta sopa, també canta La violetera, com feia la de l’Ana, per bé que intueixo que la meva gasta un accent força més català…

Ana Laan va estar casada i té un fill amb Jorge Drexler, influència que per als meus gustos musicals no pot ser més que positiva, igual que la de l’argentí Kevin Johansen, que ha treballat amb tots dos. Es reconeix influïda per Ella Fitzgerald, Norah Jones o Rufus Wainwright, tots ells músics i intèrprets que m’agraden. I a la seva llista d’influències s’hi escolen compositors clàssics que m’interessen: Erik Satie, per exemple. I Béla Bártok, que m’impressiona tant com la bona cuina hongaresa i com Hongria mateix.

“És un disc curull de coses senzilles i quotidianes, com el sol al meu jardí o la tardor; també l’amor, el fracàs, l’exigència, el pas del temps i la meva relació amb Espanya”, diu la cantant per descriure els sabors casolans del seu darrer disc.

Que plogui i que Ana Laan segueixi cantant. A mi m’espera la truita de verdures. Què més vull! A vegades sóc un tipus ben senzill.